La ciutat

La ciutat

dissabte, 27 de febrer del 2021

De llibrets, revista i altres propostes ...


Aquest cap de setmana, segon de la Quaresma, en cas d'haver estat un any normal, seria per la nostra ciutat un cap de setmana molt intens,
dissabte i diumenge en els quals la major part dels col·lectius i institucions festeres efectuarien el lliurament de distincions i guardons, amb un mosaic d'actes que haurien d'inundar de festa la nostra ciutat.

Per altra banda, també les diferents comissions de sector, "gaiates", així com algunes de les colles més representatives i tradicionals de Castelló, amb total seguretat aprofitarien els dies per a presentar les seues anuals publicacions, els seus respectius "llibrets", creacions culturals col·lectives, veritables vehicles d'expressió popular, amb acurades edicions i importants, interessants o si més no curiosos articles, testimoni d'una intensa sociabilitat festera.


Però uns i altres, distincions i llibrets, que haurien d'haver estat reflex i tret d'eixida d'una nova edició festera, la Magdalena del 2021, aquest any s'han quedat "en un no res", ja que malauradament, qui ens ho havia de dir, tampoc aquest any, amb tristor, però amb seny, podrem ni devem celebrar.

El fet que l'any passat les festes s'hagueren de suspendre pocs dies abans del seu inici, malgrat caure com un gerro d'aigua freda sobre la ciutat, no va impedir que els actes previs, distincions i llibrets, pogueren encara realitzar-se. Les presentacions de les diferents publicacions com a testimoni cultural fester, fetes amb il·lusió, esforç i emoció, van arribar a veure la llum. Fins i tot va iniciar-se el repartiment del Programa Oficial de les Festes del 75 aniversari.


Jo que any rere any i des de fa un bon grapat, col·labore amb alguns escrits en diferents "llibrets", en aquests dies em trobe com si em faltara alguna cosa, trobe a faltar aquella ja tradició d'assistir a les diferents presentacions de les publicacions i, en la tranquil·litat de la llar, fullejar primer i llegir amb deler després, els seus continguts...

Per això tot i que "Parlem" és una revista generalista mensual que s'edita a Castelló des de finals del 2019 amb el propòsit de donar a conéixer d'una manera oberta, fàcil i atractiva la ciutat, la nostra gent i la història, m'he alegrat i molt en veure al quiosc el número 16, corresponent al mes de març, uns dies abans del que sol ser habitual, i més encara en observar la seua acolorida portada i en més que suggerent títol: "No ens callarà, el que silencia el COVID ho crida el nostre cor. Visca la Magdalena!" i com les seues 32 pàgines, la totalitat del contingut, es dedica a mantenir viu el sentiment festiu, la sensació d'arrelament i fraternitat, l'orgull de pertinença a una mateixa comunitat, convidant-nos a través de la lectura a estretir els lligams veïnals.


Aquest 2021 no podem tindre festes, no tindrem "llibrets",
hem de ser responsables, hem de complir les normes preventives, però la tradició cultural popular i imaginativa ha de prevaler, cal reinventar-se i fer "la festa a casa i des de casa".


Propostes no ens n'han de faltar,
la primera ja està al nostre abast: "Parlem", i se n'anuncien ja d'altres: l'esmorzaret de Miravete, la proposta de l'associació d'artistes gaiaters "...il·lumina el teu balcó, trau l'artista que tens a l'interior i il·lumina Castelló" i FerGaiata, una plataforma en línia de videotutorials que ensenya diferents tècniques per construir gaiates sense necessitat de coneixements previs i que podrem lluir a les nostres finestres i balcons al llarg de tota la setmana o el concurs promogut per l'associació adComunica,  de vídeos amateurs Magdalena 2021 a casa, vídeos casolans que revisquen i representen els valors de les festes de la ciutat de Castelló fent valdre la riquesa cultural dels actes i la creativitat castellonenca

Tot i més per mantenir la festa; La pandèmia ens obliga a no celebrar els costums i mites al carrer, però no a oblidar el dels valors de les festes de Castelló, la Covid no ha de poder amb les nostres tradicions més vives i entranyables. Visca el nostre futur fester!

divendres, 26 de febrer del 2021

Anar a peu

Tal vegada la bicicleta, siga en pla o muntanya, pot considerar-se el mode més saludable, eficient i net, per fer desplaçaments curts i fer esport a l'aire lliure,  ja que fomenta l'activitat física, no consumeix energia i, per tant, tampoc produeix emissions contaminants.


Però si volem gaudir de veritat del paisatge, tenir noves sensacions en contacte amb la natura o descobrir indrets urbans per més que de vegades coneguts cada volta diferents, cal anar a peu, sense pressa, caminar a soles o acompanyat, un senzill fet que ens permet escorcollar, observar, escoltar, olorar l'entorn mentre caminem, en definitiva descobrir noves sensacions.


Els avantatges del caminar urbà o recórrer senders i camins són molts i diversos: és saludable, és ecològic, és relaxant, arribant en moltes ocasions a ser divertit. A mi el senderisme, en xicotet grup i practicat de manera periòdica, a la vegada que m'enforteix les amistats, m'ajuda a desconnectar i em va bé.

Però de la mateixa manera que en moltes altres facetes de la meua vida, les restriccions a causa de la pandèmia per Covid-19 m'han posat a prova, també les limitacions de mobilitat per frenar la propagació del virus han comportat malauradament, en el darrer any, canvis substancials en el meu dia a dia, interrompent els meus hàbits socials, entre els quals es trobava la pràctica del senderisme amb els amics.

Aquesta situació mai viscuda m'ha fet veure clar, ara més que mai, que sortir a caminar és una forma d'aclarir la ment i d'ajuda per enfrontar el dia a dia amb més optimisme, per la qual cosa, complint amb les restriccions he continuat fent les meues eixides, amb la parella o a soles, pel poble i el terme, en pla o muntanya.

Tot just ahir vaig fer un tomb per la pedrera de la Torreta, la Joquera i el barranc de l'Albaroc a la partida del mateix nom a Borriol, una ruta botànica i patrimonial, amb tots els sentits ben desperts per copsar els colors de la terra, la vegetació, els conreus, l'encant dels camins i les sendes, amb la intenció de sentir la fresca del ventet i l'escalforeta del sol i escoltar el cant d'algun ocell.


Una ruta que per més que coneguda, va tornar a decebre'm
en veure el gran impacte ambiental que el forat de la pedrera està deixant en el territori, a la vegada que meravellar-me en contemplar les enormes roques de rodeno que m'envoltaven i, sobretot, en veure com des de l'ajuntament de Borriol s'ha fet l'esforç de posar en valor, instal·lant panells informatius del ric patrimoni, el trajecte que va des de la pedrera al poble, amb ramal a l'abric del bruixot, unes de les pintures rupestres, patrimoni de la humanitat, més properes a la costa.

Em crida l'atenció i em ve a la memòria la dita "una de freda i una de calenta", el bo i el dolent, el bo d'una banda, Borriol, la ruta, i el dolent per l'altra, Castelló, la pedrera, de la cada dia més difícil integració paisatgística.


Però tornem a l'inici, amics que açò llegiu, tingueu en compte que anar a peu com a pràctica d'allò més bàsic, és un acte que ens connecta amb l'essència humana i que no requereix res superflu, permet recuperar el pur sentiment de ser, redescobrir la simple alegria d'existir, gaudir amb els detalls i percebre els petits canvis del paisatge. Si no ho feu sovint jo us ajude a intentar-ho.

L'acudit diu que córrer és de covards i, seguint amb la broma, diré que caminar és per gent sense pressa i que estima i es meravella de les coses senzilles. L'important és passar-ho bé i per descomptat arribar. Us animeu? Ja em contareu l'experiència...

dimarts, 23 de febrer del 2021

Uns altres 23-F a Castelló.


Molt se'n parlarà hui
a tots els mitjans de comunicació, en complir-se quaranta anys, d'aquell trist 23 de febrer de 1981, en què la jove democràcia espanyola va trontollar per unes hores. No tinc res més a dir que unir-me al record compartit per una gran quantitat de veïns de Castelló, que a mesura que el temps passava, ens adonàvem del que haguera pogut representar, i que afortunadament no va ser, aquell fet per nosaltres i la ciutat, en aquell moment i també en els anys posteriors.

Per això, hui, el meu comentari girarà al voltant dels 23-f anteriors, d'allò que es respirava a la ciutat els anys compresos entre el 1975 i el 1980, quan la ciutat assolia en nombres rodons, els 115.000 habitants.

I vet per on, el dia 23 de febrer sempre "sol cau-re" dins la Quaresma, els dies o setmanes anteriors al tercer diumenge, en què la ciutat celebra les festes grosses, la Magdalena. Per això les notícies més rellevants, significatives i curioses d'aquell dia i anys, giraven al voltant de la festa. Recordem-les?


1975
: José Carot Blay era el president de la "Junta Central de Festejos" i mitjançant una entrevista feia públic que el més difícil d'aconseguir de tots els actes que conformaven el programa oficial de festes d'aquell any, fou el contracte signat amb el "cascadeur" Alain Petit, acròbata automobilístic i especialista cinematogràfic francés, amb el seu espectacle de xocs i explosions, reclam segur pels castellonencs.


1976
: Isabel-Helena Mallach y Gallo-Alcántara d'onze anys i estudiant de 6é d'EGB, i estiuejant a Benicàssim, és elegida "gaiatera" de casa València a Madrid, i que amb tota la sinzeritat del món no dubta en confessar que tot i acceptar el càrrec de gaiatera, no sap ben bé que és el que haurà de fer... (No calen més comentaris).


1977:
El castellonenc Gabriel Solé Villalonga va ser catedràtic d'Hisenda pública, elegit procurador a les corts en representació familiar per Castelló entre 1971 i 1976. Tal dia com hui, va saber-se que la seua filla Maria José Solé Rojo de 17 anys, seria la representant de casa València a Madrid, i des del seu domicili a "Mirasierra", considera que el més típic, representatiu i tradicional de les festes castelloneres, naturalment és la romeria. Tòpic? Ací ho deixe...

1978: Salta la notícia tal dia com hui, seran els membres de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta qui, a partir d'ara, agafaran el testimoni i es faran càrrec del rescat de la tradició que des del 1957 va trobar les arrels al nostre poble: el Col·legi Apostòlic, creat per un grup de destacades persones de la Societat castellonenca, amb l'objectiu de representar als apòstols de la processó de Penitents del dia de la Magdalena, evitant així que es perdés la tradició.


1979:
També tal dia com hui, es fa públic el nom de la senyoreta triada per la Germandat per encarnar la figura de la regina Na Violant d'Hongria: Perla Flors Gallo-Alcantara, filla del pintor, escultor i dissenyador de carrosses del Pregó Tasio Flors i Amelia Gallo-Alcantara, filla del president de l'Audiència...


1980:
També un 23-f va ser el dia triat per la proclamació de Mª José Peña Martí, la primera regina democràticament elegida en la història de les nostres festes. Una jove, pertanyent a una família molt arrelada a Castelló i amb diversos dels seus familiars que van haver de patir l'exili durant el franquisme, va simbolitzar l'esperit de reconciliació que es vivia en aquella etapa.

I 1981... ja està tot dit. Un any que haguera pogut resultar sorprenent, repressiu i amb molts canvis i retrocessos, amb pèrdues de llibertats i situacions socials inimaginables, i que finalment a Castelló va suposar tot el contrari, l'augment de la població per damunt dels 125.000 habitants, un creixement econòmic, demogràfic i urbà espectacular, i l'inici del "boom" de la indústria ceràmica i de la construcció. Som afortunats!

diumenge, 21 de febrer del 2021

Llengua materna.

De tots els dies internacionals que al llarg de l'any se celebren, el de hui 21 de febrer és per mi, tot i que no asseguraria el més important, sens dubte el més entranyable i un dels més estimats i esperat: el dia internacional de la llengua materna.

Una iniciativa de Bangladesh, aprovada a la Conferència General de la UNESCO de 1999 i que ve celebrant-se arreu del món des de l'any 2000, fonamentada en la importància de la diversitat cultural i lingüística amb la finalitat de preservar les diferències culturals i idiomàtiques que fomenten la toleràncies i el respecte dels altres.

La llengua materna, anomenada també llengua nadiua o primera llengua és el primer idioma que s'adquireix, en la primera etapa de socialització. El nom ve del fet que sol ser la llengua que es parla a la família i que és transmesa de manera natural a l'infant, per contacte.


A Castelló fins al segle XVIII, la llengua parlada per tots, la materna, era el valencià,
però a conseqüència de l'ocupació borbònica i els decrets de nova planta, la nostra llengua nadiua va ser arraconada, prohibida i substituïda pel castellà.

Per molts anys el valencià va quedar reduït a l'àmbit familiar i en moltes ocasions ni això, ja que a mesura que passava el temps, la societat civil benestant valenciana va anar assumint que parlar la llengua pròpia de la terra, era sinònim de "poca cultura", perdent-se dia a dia el seu ús social.

No va ser fins a l'arribada de la democràcia al país, quan la Constitució del 1978 va proclamar que a més del Castellà que seguiria sent la llengua oficial de l'Estat i que tots els ciutadans hauríem de conéixer, en aquells territoris que disposen d'altres llengües, aquelles també seran oficials i, per tant, es reconeixia la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya com a patrimoni cultural que havia de ser objecte d'especial respecte i protecció.


El nostre Estatut d'autonomia l'any 1982 declarava que la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià,
que à és oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà. Tothom té dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament del valencià i en valencià, a més d'atorgar-li a la llengua pròpia especial protecció i respecte per aconseguir la seua recuperació.

Així l'any 1983 s'aprova la llei d'ús i ensenyament, l'eina més important de recuperació de la nostra llengua a través de l'escola i de la comunitat educativa de manera destacada. Tot i els anys transcorreguts des d'aquell moment i malgrat que Espanya l'any 2000 va ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, hem d'admetre que, malauradament encara ens queda camí per recórrer per a assolir la plena igualtat lingüística, per aconseguir una societat castellonenca plenament bilingüe.

La casualitat o no?, va voler que fora un altre 21 de febrer, ara el de 2018, fa tot just hui 3 anys, es promulgara per part de la Generalitat Valenciana una nova llei, la 4/2018, que impulsara, regulara i promoguera el plurilingüisme en el nostre sistema educatiu. Una llei que promulga un model lingüístic educatiu mitjançant el contingut i l'organització del Programa d'educació plurilingüe i intercultural.

Una llei que ve a definir el sistema escolar valencià com un sistema educatiu plurilingüe i intercultural que té com a llengües curriculars el valencià, el castellà, l'anglés i altres llengües estrangeres, i que ordena als centres educatius promoure un ús normal del valencià, considerant les llengües de les minories lingüístiques del centre i generant espais d'intercanvi intercultural, garantint el dret a una educació plurilingüe i intercultural a l'alumnat.


El domini oral i escrit de les dues llengües oficials, el domini funcional d'una o més llengües estrangeres i el contacte enriquidor amb llengües i cultures no curriculars, però pròpies d'una part de l'alumnat formaran part del projecte lingüístic de cada centre educatiu i serà l'única manera de preservar la llengua materna, siga aquella quina siga, garantint-se el dret de tot l'alumnat a assolir el seu potencial màxim pel que fa al coneixement i a l'ús de les llengües, independentment de la procedència sociocultural de les famílies.

Hui, dia de la llengua materna cal més que mai que adeqüem aquesta manera de fer als nous temps, als nous desafiaments, un model de convivència per trobar un "nosaltres" comú, sense discriminacions lingüístiques, on es puga viure en valencià amb la mateixa normalitat que es pot en castellà. Ho aconseguirem? De nosaltres segueix depenent...

dissabte, 20 de febrer del 2021

“Castelló el centre del món”: cinquanta anys...

Vint de febrer de 1971, dissabte, onze de la nit. Castelló està de festa grossa. Només unes hores abans, un ministre de Franco de visita oficial a la nostra ciutat, el d'informació i turisme, el senyor Alfredo Sánchez Bella, successor de Fraga i que serà recordat per sempre per ser qui va haver de fer front a les amenaces internacionals del 1970 per la condemna a mort dels terroristes d'ETA en l'anomenat procés de Burgos, en un més que patriòtic discurs davant les forces vives de la ciutat, després d'un abundós dinar oferit en el seu honor a les instal·lacions del club nàutic, enaltit pels aplaudiments va arribar a dir: "creo que Castellón tiene todas las características para ser la primera economía de las tres provincias valencianas", més encara "creo que el turismo puede proporcionar a Castellón en esta década unos ingresos superiores a los de la naranja, sin excluir a ésta, siendo un además".


I que feia un ministre de Franco a Castelló un dissabte del mes de febrer? Doncs havia vingut a inaugurar el que al llarg dels 40 anys següents anava a ser l'edifici, marc i escenari de qualsevol esdeveniment fester que a la ciutat es desenvolupara, sobretot tots aquells que es relacionaven en les tradicionals festes magdaleneres, l'edifici poli funcional de la Pèrgola del Ribalta.

Un edifici rodó amb una gran estructura metàl·lica de més que dubtosa estètica, però que en aquell dissabte del llunyà febrer de1971, tant en el seu aspecte exterior com interior, per la seua grandiositat, artística i rica decoració, va enlluernar tots els castellonencs, servint de marc per la proclamació, imposició de bandes i ofrena de flors a la regina de les festes senyoreta Maria Melchor Nos, les seues dames d'honor i les madrines dels diferents sectors, l'acte inaugural.

Cinquanta anys d'aquell moment gloriós per la ciutat. Fins i tot va arribar-se a dir que l'edifici de la Pèrgola de Castelló, com a marc d'espectacles, no estava a l'abast de cap ciutat espanyola. Allò era com diem vulgarment "el no va més".


No, no vaig assistir a la inauguració.
He sentit parlar i molt d'aquell moment, de com Salvador Bellés va fer de mestre de cerimònies donant pas a uns i altres, desfilades, parlaments i ofrenes, i que lluït va quedar l'espectacle-actuació del ballet espanyol de l'andalusa Maria Rosa, que com a complement i fi de festa va tancar l'acte.


Però sí que he tingut ocasió després al llarg d'aquests 50 anys transcorreguts de recordar alguns moments amb dues de les protagonistes del moment, dues "Immaculades".
D'una banda la que va ser proclamada "dama de abolengo", de la cort de la regina, l'amiga Imma Puig Vicent, amb qui anys després coincidiria en la colla "el pixaví" i, d'altra, la que va ostentar el càrrec de madrina del sector 11 aquell any, la meua cosina, Imma Tirado Sidro.

Mig segle són molts anys, molt camí recorregut, i molts canvis a la ciutat i a la festa. La mateixa Pèrgola, encara en peu, ha perdut tot el seu protagonisme fester a la vegada que  la societat castellonenca ha evolucionat en tots els aspectes, polítics, econòmics i culturals.


El “Movimiento” va deixar pas a la democràcia, la “Junta Central”, va ser substituïda per la “Junta de Festes”, la “Pèrgola” va deixar pas al “Palau”, la festa va deixar de ser “elitista” per ser cada vegada més “popular” i participativa...

Tot i tots hem canviat i molt. Estic molt content d'haver pogut viure aquests cinquanta anys i més encara de recordar hui, quan sabem a ciència certa que per segon any no tindrem magdalena, aquell moment en què Castelló va sentir-se per una nit "el centre del món".

dijous, 18 de febrer del 2021

"Carmen Klein, la alemana castellonense por una noche". Una notícia ben curiosa...

Aquest era el titular que "El Baleares" periòdic mallorquí que l'any 1956 pertanyia a l'anomenada premsa del moviment, va publicar tot just fa ara 65 anys; notícia de la qual el diumenge 19 de febrer, el seu germà, el nostre "Mediterraneo", va fer-se ressò a la columna central de la tercera pàgina.

Una notícia que resultava altament curiosa. Feia pocs anys, que renovades les festes magdaleneres el vestit tradicional de la dona de Castelló, impulsat inicialment per la secció de "Coros y danzas" de la Secció Femenina el 1943, començava a popularitzar-se, no sense entrebancs, perquè no hi havia fins a aquell moment cap vestit que poguera representar a tota la província o si més no a la capital, i vet per on, havia d'arribar un concurs que organitzat per la societat mallorquina "Vespa club", celebrat en una famosa sala de festes de Palma, perquè el vestit tradicional de la dona castellonera, aconseguira a ulls del jurat, aixecar-se amb el primer premi, assolint una popularitat mai somniada ni per les autoritats locals ni pels mateixos veïns de Castelló.


I si la notícia va resultar curiosa, encara més ho va ser el fet en saber-se que la dona que va lluir el vestit, no era de Castelló, ni mallorquina, més encara, no era ni espanyola.
Es tractava d'una jove alemanya de 19 anys nascuda en Dortmund, de pare alemany i mare mallorquina, que des de la seua infància residia a Mallorca.

A Castelló, quan va arribar la notícia, va pensar-se que, tal vegada la xicota, tindria alguna relació amb la família alemanya d'origen jueu Klein, establerta a Benicarló i que es dedicava a la fabricació d'essències per destil·lació, però res més lluny de la realitat; la xica no tenia cap relació amb els Klein establerts al Baix Maestrat, la qual cosa feia encara més curiós el fet que arribara a triar el nostre vestit per presentar-se al concurs.


Així que, preguntada pel perquè de la seua elecció, no va tenir cap inconvenient en dir que li agradava el vestit andalús i que l'entusiasmava el mallorquí, però va ser el color del seu monyo qui va decantar l'elecció, ja que aquell pèl ros era la perfecta combinació pel vestit castellonenc que va qualificar de "sobrio y gracioso".

No m'he pogut fer amb l'exemplar del "Baleares" on apareixia la fotografia de la senyoreta Klein, llàstima que el "Mediterraneo" no la reproduïra, així que en realitat no sé com anava vestida, si amb el vestit sobri que trobem al gravat que Boronat i Satorre, de la segona meitat del segle XIX,  dediquen als nostre poble, amb el tradicional de llauradora, o tal vegada se li semblava més al que per la dona castellonera Viudes va realitzar el 1948 pel llibre "vestits d'Espanya".


Siga com siga, el gest d'afecte a Castelló i el seu vestit típic va arribar a l'ànima dels castellonencs,
iniciant-se les gestions oficials perquè la senyoreta Klein, pogués acompanyar-nos en alguna ocasió festera lluint la seua figura amb el vestit típic del nostre poble.

Arribaria a trepitjar la nostra ciutat en alguna ocasió? Van poder conéixer els veïns de Castelló en algun moment a aquesta noia que a Mallorca, tot i que perquè no dir-ho, fruit d'una casualitat, va fer triomfar les gales primoroses de la dona castellonera? Preguntes a les quals no he trobat resposta...

dimecres, 17 de febrer del 2021

De butlles i dispenses...

Els que ja pentinem cabells blancs, vam estudiar de menuts el Catecisme. En ell, al tractar sobre els Manaments distingíem entre els de la llei de Déu (10), i els de la Santa Mare Església (5). En aquests darrers s'indicava que el quart era "Dejunar quan ho mana la Santa Mare Església". En entrar en els detalls, deia que el dejuni era en els dies de Dimecres de Cendra i Divendres Sant, i l'abstinència de menjar carn o brou de carn, el Dimecres de Cendra i tots els divendres de l'any.

Els set dies anteriors al dimecres de cendra s'anomenen de «Carnestoltes», i malgrat que encara es podia menjar carns i embotits en aquests dies, fins no fa massa anys les persones piadoses del raval, que n'eren moltes, quasi totes, es dedicaven a resar. Tan aviat com s'entrava en Quaresma, acabats els dies del carnestoltes, els quaranta dies anteriors a la Setmana Santa, en record dels que va passar Jesucrist en el desert, calia practicar el dejuni i abstinència.


Tot i que açò del dejuni i abstinència, en l'actualitat sembla haver caigut en desús, també en aquelles èpoques no tan llunyanes, algunes famílies podien saltar-se el manament i seguir menjant carns i embotits fins a no poder més sense caure "en pecat"; només calia que compraren "un val" al rector, era l'anomenada butlla, una dispensa papal, que va estar vigent quasi per mil anys, entre el 1064 i el 1966, per la qual es permetia la dispensa d'aquella llei particular del Dret canònic, el "menjar de vigília" en certs dies.

Així, tal dia com hui, dimecres de cendra, s'obria un temps de penitència fins al Diumenge de Resurrecció que marcava els menjars, la diversió i el dia a dia. Menjar de Quaresma era un costum tan arrelat que existia una cuina específica d'abstinència. El bullit, el potatge de cigrons amb espinacs, una mica de bacallà i qui podia algun peix, generalment sardines fresques o en escabetx, eren les menges habituals.


El dejuni i l'abstinència es complien rigorosament i prendre, per distracció o no, embotit o carns era motiu de confessió per a aquells que no tenien butlla, considerant-se pecat mortal
. Ara bé els que adquirien la Butlla només tenien obligació d'observar vigília tots els divendres de Quaresma, guardar dejuni dimecres de cendra i dejunar amb abstinència el Divendres Sant. Podien així prendre ous, productes lactis i peix qualsevol dia, fins i tot els de dejuni.

I si es podia comprar era perquè estava estipulat un preu. Quin? Aquest variava des de 50 cèntims fins a les 10 pessetes, depenent, a ulls del rector que era l'encarregat de vendre-la, del nivell econòmic del comprador, de manera que l'adquisició de la mateixa en els darrers anys va ser fins i tot indicador de l'estatus social.


I què es feia amb els diners recaptats?
Era manament pel pontífex des de temps immemorials que aquells foren considerats almoines i que es destinaren al culte de les esglésies, tot i que la picaresca no va tardar a considerar que "el culte" era el senyor retor que sabia de lletra.

En els anys seixanta del segle passat es va produir una relaxació dels costums religiosos que va coincidir amb la immigració i l'arribada del turisme a Espanya, també a Castelló. El 1966, després del Concili Vaticà II, Pau VI va suavitzar les normes de dejuni i abstinència per als catòlics fent més suportables les normes del dejuni quaresmal. Aquest mateix any, la Conferència Episcopal Espanyola va anunciar la desaparició de la compravenda de la tradicional Butlla que, havia permés als espanyols en general i als castellonencs en particular, per molts anys viure la Quaresma sense el rigor d'altres països.

El fet que l'església renunciara a uns ingressos que en els últims anys havien assolit els 96 milions de pessetes no va ser suficient per a fer desaparéixer definitivament la butlla i, a hores d'ara, més de 50 anys després, tot i resultar més que curiós, sembla que encara podem, ara en temps de Quaresma, demanar la dispensa, concedint-se aquesta de manera automàtica, això si amb l'obligació de substituir "la compra de la butlla" per una penitència, que també pot ser una almoina... Diners, diners, sempre diners... d'una manera o l'altra.

dimarts, 16 de febrer del 2021

“No me l’encendràs”: luxúria i disbauxa.

Des de fa més de mil anys es remunta aquesta festa. S'explica que amb gran disbauxa aprofitaven tots els vilatans els dies previs a l'austera Quaresma. Transformació i disbauxa, festa i transgressió. Estem, encara que no parega en aquest 2021, al centre dels set dies de bogeria que van des del passat dijous fins demà dimecres, la setmana del carnestoltes.

Va ser, fa ja un més, el 14 de gener, quan Castelló va suspendre tot el calendari festiu fins al maig davant la situació epidemiològica a la ciutat i l'evolució de la covid-19, com a mesura de prevenció i seguint un criteri de prudència, evitant així actes multitudinaris al carrer.

Per això, aquest cap de setmana passat al Grau no hi ha hagut festa de carnestoltes, ni les escoles han tret els escolars al carrer amb les seues disfresses, i per primera vegada des de la seua recuperació passaran aquests dies abans de la Quaresma sense pena ni glòria, o amb més pena que glòria, i és que ja ens havíem acostumat a aquesta festa que, des dels anys de la guerra civil i fins ben entrada la democràcia els castellonencs havíem perdut.


Un carnestoltes, herència d'antics festejos i rituals
amb orígens en les nits del temps, una festa pagana recuperada, que el franquisme havia anul·lat completament per decret del govern l'any 1937; uns dies d'esbarjo davant l'arribada de períodes de sacrifici, disciplina i martiri que per molts anys a Castelló duraven tres dies i que el primer dia se centrava principalment en el "A que no me coneixes", on xiquets i grans disfressats eixien al carrer amb la cara tapada i un espolsador a la ma, preguntant a tots aquells amb qui es trobaven fent una veu de falset: "A què no me coneixes?", provocant rialles i admiració en funció de la disfressa elegida i la veu distorsionada per confondre als veïns.


El segon dia prenien protagonisme els balls, el del Casino Antic per les famílies benestants i del Mercantil, més popular, que se celebrava al Teatre principal que es condicionava com a pista retirant les cadires del pati, mentre la gent s'amuntegava en les llotges i s'empassava el menjar i beguda que s'havien portat de casa.

La volteta pels carrers de Colom, Enmig i Major, tradicional dels diumenges es feia ara amb les disfresses posades i mentre els menuts jugaven al "trencaperols" en qualsevol encreuament de carrers, els joves no en poques ocasions celebraven veritables batalles campals, caçant-se a taronjades o llençant-se farina.


La cançó més popular d'aquells dies era "No me l'encendràs", una cançó molt popular entre la classe treballadora i que deia: "No me l'encendràs /el tio tio tio/No me l'encendràs/el tio del cabàs. No me l'encendràs/el tio tio tio/No me l'encendràs/ el tio de detràs", a la que en temps de carnestoltes se li afegia una darrera estrofa per convertir-la una mica més desbaratada, i que era cantada des de l'anonimat que donava la màscara: "No sé quin gust tindreu/de tocar el cul als altres/No sé quin gust tindreu/cadascú que es toque el seu", i és que a l'humor del carnestoltes no se li pot ficar límit.

No obstant això, qui ho havia de dir, el límit li l'ha posat, necessàriament, en aquest 2021 el coronavirus, encara que amb el convenciment que el carnaval, així com la resta de festes que a Castelló celebrem, tornarà, que no ha desaparegut, que només s'ha quedat en 'stand by'.

 

diumenge, 14 de febrer del 2021

Impensable però cert i real...

En aquests dies les principals entitats bancàries del nostre país fan, una darrera de l'altra, balanç del què ha estat el seu mercat financer per l'any que tot just acabem de deixar enrere. 

En nombres generals podem dir que entre els set bancs més poderosos del país tot i haver-hi reduït en més de 5.000 milions d'euros els seus beneficis, el 2020 els hi ha comportat uns guanys superiors als 2.800 milions.

Fins fa uns pocs anys si estalviaves "unes perretes" i les hi dipositaves al banc, aquest et retornava uns beneficis, un interés que feia atractiu l'estalvi. A hores d'ara el canvi ha estat tan gran que si decideixes estalviar i portes uns diners al banc, aquelles entitats no tan sols no et proporcionen beneficis, és que fins i tot et carreguen unes despeses si no acceptes unes determinades condicions que "et lliguen" de mans i peus.


Més encara,
si parle ara i ací de bancs i de guanys és perquè tot just aquesta setmana que ara acaba he viscut amb un d'aquests grans bancs una situació del tot impensable fa només uns anys. Se suposa que la principal acció d'un banc ha de ser aconseguir clients i que aquests efectuen "ingressos", com més millor.

Però la realitat ha estat ben diferent. Un matí vaig acostar-me a l'oficina bancària per efectuar un ingrés al meu compte. Tot i saber que estava dins l'horari "de caixa" vaig haver d'esperar pacientment el meu torn, fins ací tot normal, però la sorpresa va venir quan passats uns minuts va ser el meu torn i dient que anava a efectuar un ingrés, l'empleat no sabent si eren 1 euro o 1 milió, va interrompre'm dient-me que no podia efectuar-lo, ja que "la caixa s'havia enganxat" i era impossible obrir-la, que el fera emprant el "caixer automàtic", cosa que no podia fer, ja que part de la quantitat a ingressar era en moneda.


De manera que no vaig tenir més remei que "tornar-me'n a casa amb els diners", el banc no els hi havia volgut. No m'ho podia creure. Abans de "perdre uns euros" no m'haguera pogut fer un ingrés amb rebut provisional i després, quan tinguera el problema resolt, l'anotació definitiva? Tant costava?

Això és l'interés que fica el banc per afavorir l'estalvi?, renunciar a uns ingressos, torne a dir, dels que el treballador desconeixia la quantitat. Imagineu per un moment que jo haguera volgut ingressar una quantitat grossa, que naturalment no era el cas, però que el banc per aquesta "situació puntual" haguera perdut, i que jo després ho haguera fet públic dipositant els diners en una altra entitat, que haguera passat?


Sé perfectament que la persona que va atendre'm no té cap culpa, ell/ella només compleixen "ordres de dalt", però no em negareu que la situació va resultar per mi, per un simple client, d'allò més incomprensible, perquè en definitiva el banc "no va voler els meus diners". Impensable només fa uns pocs anys! Com canvia el món!

Després ens venen que la banca està desesperada, que cal tancar més i més oficines, acabar amb la proximitat, acabar amb l'atenció personalitzada, acomiadar personal, que no els ixen els números tot i haver guanyat vora tres mil milions en un any difícil... i resulta que quan els hi portes uns estalvis, pocs o molts, tot coneixent que l'interés serà zero, bé, d'acord per unes circumstàncies puntuals, però no els volen. Impensable, incomprensible, de pel·lícula...


Haguera passat el mateix si jo haguera estat un client VIP o conegut del director/a? No ho sé, però sempre em quedarà el dubte... a la vegada que pense: si el banc és una empresa on la principal funció és captar els diners del client, i el que va passar-me també va repetir-se en altres persones, crec que poc de temps li quedarà en aquesta carrera, serà qüestió d'anar pensant canviar de banc... encara que com diuen al meu raval " de moliner canviaràs, però de lladre no t'escaparàs".

dissabte, 13 de febrer del 2021

Cita prèvia

Fa quasi un any una paraula va interrompre de manera brusca a les nostres vides: "confinament". Per raons de salut havíem de mantenir un aïllament temporal d'amistats i veïnat per evitar i frenar els contagis; la conseqüència primera i més directa va ser l'augment de l'angoixa, la inseguretat i la incertesa, fins i tot l'apatia, fent trontollar en alguns casos fins i tot l'estabilitat personal o familiar.

Però el temps tot ho cura i en pocs mesos el confinament total va deixar pas a diferents confinaments parcials, i un nou concepte va prendre-li el protagonisme: "cita prèvia".

Fins a aquell moment la cita prèvia, allò que popularment denominen "demanar hora", un concepte que implicava concertar una reunió o visita abans de presentar-se a aquesta, era emprada per a anar a cal notari, al metge, a renovar el DNI, a passar l’ITV i altres accions semblants quasi sempre puntuals.


Però vet per on, a mesura que el confinament es relaxava vam haver d'acostumar-nos cada vegada més a "demanar hora" i, en aquests moments, en són poques les accions que els veïns podem fer de manera directa, sense haver-les sol·licitades amb antelació.

Què vols fer gestions a l'ajuntament? Demana cita; que vols portar uns documents o simplement fer una consulta al PROP o a qualsevol oficina de l'administració? Demana cita. Ahir mateixa vaig poder comprovar que per fer algun tipus de gestió personal als bancs, cal també demanar cita prèvia. Fins i tot a les portes de tots aquests organismes hi apareix un rètol, més o menys gran que, a més a més de limitar el seu aforament diu, o caldria dir amenaça?, "no s'atendrà sense cita prèvia".


Diuen que és
per seguretat, diuen que és per facilitar el tracte, diuen que és per evitar "cues", per evitar el contacte i contagi, sí, potser, però heu vist que se'ns demane cita prèvia per acudir a la farmàcia, a la carnisseria, a l'estanc o al Mercadona? No. Perquè? Per què se suposa que si en algun cas, en algun moment, arribe a acumular-se més gent de la que seria recomanable, respectant les mesures de seguretat establertes la situació és controlable.

I no ho és en les altres circumstàncies? Poden dir-nos que és conseqüència del "tele-treball", una altra parauleta que s'ha fet familiar en els darrers temps, del fet que hi haja una part del personal treballant des de casa, i per tant, menys disponibilitat per atendre'ns, però en realitat pense que el personal que està treballant des de casa no hauria de ser mai personal de primera linia, d'atenció directa al públic, i si ho és, seria bo reestructurar els serveis i deixar aquelles persones en treball físic i les no imprescindibles tele-treballant, no trobeu?


De no ser així que "Deu ens pille confessats" quan hàgem de fer ús d'una cita prèvia, ja que no en són poques les vegades en què després d'una laberíntica tasca es converteix en missió impossible i, cal deixar l'intent per una nova ocasió, després de fartar-se'n d'escoltar musiquetes per l'auricular del telèfon, o de veure a la pantalla de l'ordinador allò tan socorregut de: "En aquests moments no és possible la seua gestió. Torneu a intentar-ho".

Digueu-me negatiu, però és la sensació que tinc, molt em tem que la cita prèvia haja vingut per quedar-se entre nosaltres per molt de temps, i que el virus haja estat una excusa per aconseguir major tranquil·litat a les dependències, menor estrés i més relaxació en el treball. O no.

divendres, 12 de febrer del 2021

L'idioma de les colònies.

Després de "la fartada i bombardeig" que vam sofrir les passades festes nadalenques, a través dels diferents mitjans de comunicació i en especial de les cadenes de televisió, dels anuncis i reclams de perfums i colònies, pensava que la situació aniria a menys i es normalitzaria, però després de deixar passar unes setmanes he comprovat com "l'efecte colònia" segueix sent dominant a hores punta qualsevol dia de la setmana i en qualsevol cadena televisiva del nostre País.

I si un anunci televisiu el conformen imatges i textos, paraules o diàlegs, no voldria centrar la meua atenció amb les més o menys impactants imatges seductores d'elles i d'ells en les que, per vendre el producte, es converteixen en objectes carents d'identitat i de valors, mitjançant models i normes que perpetuen el sexisme o la violència simbòlica.


Si més no, el meu comentari gira al voltant de l'altre element, els diàlegs, les frases que acompanyen les imatges, on la incidència de l'anglés i del francés és aclaparadora. Anglés i francés dominen clarament en aquest tipus d'anuncis com si la descripció de la colònia o el mateix nom, en aquells idiomes tinguera més valor que en qualsevol de les llengües del nostre poble.

La presència d'anuncis en aquelles llengües s'ha estés tant que a dures penes en queda alguna empresa que per donar a conèixer el seu producte ho faça amb espanyol. Així ja siga la simple veu per destacar el nom del perfum o històries més complexes amb diàlegs extensos i més relacionats amb les emocions que amb l'olfacte, es dirigeixen a l'espectador tot i saben que la major part d'aquests, no arribaran a entendre el fons del mateix missatge.


Cacharel, Dolce & Gabbana, Lancôme, Guerlain, Dior... tots seguint el mateix patró.
Cap dels seus anuncis explica les propietats del producte anunciat, això si a quin més enrevessat; ningú se salva, i tot això després que allà pel 2017 la Reial Acadèmia de la Llengua promoguera una campanya contra la invasió dels anglicismes en la publicitat, reivindicant l'ús del castellà en aquest àmbit, i que malauradament sembla haver sucumbit, desapareixent per la "porta falsa", davant les pressions de tota mena de les firmes internacionals.


I és que els publicistes deuen pensar que si l'eslògan està en francés o anglés, els possibles consumidors, que en moltes ocasions ni sabem pronunciar el nom del producte i fins i tot costa demanar-lo a les botigues, el relacionarem amb millor disseny, qualitat, prestigi o moda, i que si "se'ns ven" en un idioma estranger serà, aquesta o l'altra colònia, més exuberant o exquisida. En definitiva, els publicistes creuen que som idiotes?, o, estudiats els resultats caldrà pensar que realment ho som?

I una altra qüestió que em roda pel cap, a França o a Anglaterra, seran els mateixos anuncis en francés i anglés o allà seran en castellà? Fins i tot hi ha un acudit, no sé si l'haureu sentit que diu: "que la millor prova per saber si vas carregadet d'alcohol és que pronuncies el nom de Carolina Herrera (queiroulainei irrira) i veure si et surt com a l'anunci. Senyor, senyor.