Ja tenim pont

El riu Sec de Borriol, o simplement el riu sec, naixent a prop de la Pobla Tornesa però dins el terme de Borriol, té un recorregut de 27 quilòmetres fins a l'arribada a la mar, després de vorejar pel nord la ciutat de Castelló, constituint al llarg dels anys la barrera natural dels assentaments residencials.

Al llarg del pas del riu pel nostre terme poden diferenciar en l'actualitat tres trams, el superior naturalitzat, el subterrani artificial al pas pel nucli urbà i el final, canalitzat de forma naturalitzada.

El pas del riu es fa en gual, en diferents indrets per on es pot travessar el riu a peu, sobretot en el seu primer tram, i amb vehicle mitjançant diferents ponts. És el cas del pont que uneix l'avinguda Sos Baynat i la carretera de l'Alcora, o en el darrer tram els ponts del Caminàs, del camí d'en Riera, del Serradal o de l'avinguda Ferrandis Salvador.

Dos van ser els projectes urbanístics que l'ajuntament de Castelló va afrontar al final de l'any 2017, la remodelació de l'avinguda Enrique Gimeno, entre les avingudes de l'Alcora i Ribesalbes, per dotar-la de vies per als vianants i carril bici, que va veure la llum a la fi del 2018, i la construcció d'un nou pont sobre el riu sec, cofinançat amb el fons Feder de l'Edusi.

El desembre del 2018, un any després de la licitació, les obres del riu Sec es van adjudicar a l'empresa BECSA  per un import d'1.5 milions d'euros, sobre una parcel·la l'adquisició de la qual va costar 440.000 euros, iniciant-se a principis d'any la construcció i avançant aquesta a bon ritme, de manera que a la fi del mes de febrer passat les obres fregaven ja el 70% de la seua execució, després d'haver-se instal·lat les tres bigues de 140 tones i tot el material al voltant de les bigues i el seu formigonat.

Un nou pont començava a prendre forma, havien transcorregut hui anys des del darrer, el pont atirantat, fruit de l'ostentació del moment, el que cobria el llit per facilitar el pas del tram a l'avinguda de Borriol i que sembla va costar més de 20 milions d'euros!

Ara el nou pont del riu sec de Castelló ha entrat en servei, un pont d'1,4 milions d'euros cofinançat al 50% per l'ajuntament i que naix no exempt de polèmica per conéixer la seua funcionalitat, si finalment serà un accés prioritari pels residents o un vial de connexió entre barris, i veure si serà capaç la nova infraestructura d'acostar serveis als qui resideixen a un costat i a l'altre del riu.

Sembla que a més dels dos carrils de circulació (un per cada sentit), incorpora un carril bici, un pas per als vianants intel·ligent, zones enjardinades, pèrgoles per a donar ombres, un mirador sobre el riu i una zona de jocs infantils, així com l'ampliació de la rotonda situada en l'encreuament de l'avinguda de l'Alcora i la Quadra Saboner, que passa a tindre un diàmetre interior de 24 metres i de 40 metres en l'exterior amb l'objectiu d'encaixar l'entrada i eixida del nou pont sobre el riu Sec i millorar la seguretat viària en aquest punt. Veurem en què queda...

Servirà aquesta nova estructura per a millorar la qualitat de vida dels veïns?, suposarà la seua apertura l'activació d'un pla especial de trànsit?, deixarà contents a vianants, ciclistes i usuaris de vehicles de motor? Preguntes que prompte tindran resposta. De moment el que tenim és un nou pont.

Dia de reflexió?

Anit va acabar la campanya electoral que, al nostre poble ha suposat candidatures dobles, per a les municipals i les europees, ja que "la magrana" de les autonòmiques ja va obrir-se el mes passat.

Com ve sent habitual el dia després del tancament de la campanya és el dedicat a la reflexió i en aquesta jornada, hui, a més d'estar prohibit demanar el vot per a una determinada opció o fer qualsevol classe de manifestació que influencie el sentit del vot, ha de servir per a donar un període, 24 hores, als votants per reflexionar sobre els esdeveniments abans d'exercir el dret.

I ara resulta que després de dies i setmanes d'intensa activitat política municipal, amb la presentació de tots els programes electorals, s'entra en temps de reflexió a l'espera de les votacions; l'objectiu per tant és permetre que hui tots i totes puguem reflexionar, teòricament sense ser influïts, sobre el nostre vot. Bé, molt bé, però algú ho fa?

Coneixeu alguna persona que realment hui, encara que siga només per uns moments, per uns minuts, dedique el seu temps a reflexionar sobre si donarà el seu vot a aquest o aquest altre partit o candidat? Francament jo no conec no ningú pel que hui siga un dia clau.

És veritat que a hores d'ara puga haver hi encara indecisos, però per a qui ja té clar a qui donarà suport a les urnes, és una jornada sense utilitat. En tot cas i si voleu trobar-ne alguna d'utilitat, tal vegada tots coincidim en què, en tot cas, val la pena descansar dels missatges dels polítics després d'uns més que intensos dies en què tots ens han promés que ens ho donaran tot.

Hi ha qui planteja les eleccions com un partit de futbol, de manera que la reflexió, com a molt, pot tractar sobre anar o no anar al camp, seguir el partit o no seguir-lo, però un ni es planteja donar suport a l'equip contrari. Dit d'altra manera: bona part dels indecisos no ho són perquè dubten entre tot el ventall de partits, sinó entre quedar-se a casa o votar als seus de tota la vida. O, com a molt, dubtar entre dues o màxim tres marques que en realitat són cosines germanes del que cadascú a votat sempre.

En aquest sentit, a aquesta jornada de reflexió se li podria dir jornada de decisió. Més encara, si calgués escollir dia, la jornada de reflexió seria més profitosa el dilluns proper, a la llum dels resultats: aquell serà el moment per reflexionar i tractar d'avançar per conviure en una societat tan diversa com les enquestes pronostiquen.

Així que hi ha qui veu la jornada de reflexió com una tradició simpàtica però sense sentit, ja que pocs hi ha que "aprofiten el dia tancant-se a l'habitació per reflexionar sobre el vot", més encara, digueu-me quin sentit té la jornada per aquells que ja han exercit el seu vot per correu? Tot un anacronisme sense sentit.

Per mi la jornada de reflexió no té sentit, és una reminiscència de 1979, quan el poble es va llançar al carrer a votar després de 40 anys sense fer-ho, però això avui, amb l'opinió pública tan informada, tan exposada a mitjans de comunicació i xarxes, aquest mutisme polític no té cap sentit. Jornada de reflexió = dia polític perdut!

Calor i humitat = temps de mosques i mosquits!

 Ja comencen a veure's revolotejar al nostre voltant. És sinònim de què s'acosta el bon temps, les mosques tornen a casa, són invasives, molestes i fins i tot semblen intel·ligents, són uns dels insectes més generalitzats en la faç de la terra, podent-se trobar pràcticament en qualsevol lloc. I amb elles també arriben els molestos mosquits, considerats per alguns experts científics, en alguna de les seues espècies, com els animals més perillosos del planeta, transmissors de malalties infeccioses.

Des de sempre han existit solucions, més o menys eficients i efectives, per espantar mosques i mosquits del nostre voltant. En els darrers anys han aparegut els anomenats genèricament repel·lents cutanis, sintètics, olis o polseres, i a vegades ens costa decidir per quin decantar-nos.

Però "el combat" no és fàcil, de fet, la lluita continua any rere any i mosques i mosquits malgrat que els avanços i estudis naturals o científics sempre guanyen. Cada any en són més les espècies de mosques que ens visiten i, el que és pitjor, les de mosquits. Només cal llegir la premsa en aquests dies per comprovar com la inicial presència, quasi testimonial, al nostre país fa 15 anys del mosquit tigre, transmissor del Dengue, mai vist fins al 2004, ara i malgrat tots els esforços i diners invertits, ja està present en 69 dels 135 municipis de la nostra província.

Fa un bon grapat d'anys i per combatre les mosques i mosquits va fer-se popular un producte "el flit". A la darrera pàgina del "Heraldo" de tot just fa 90 anys, el divendres 24 de maig de 1929, apareix un dibuix caricaturesc d'una mare que lluita amb un grup de mosques i mosquits, i diu: "Defienda sus hijos", "no deixe la salut de la seua família exposada ni un minut més als estralls de portadors de malalties: mosques, mosquits, xinxes, arnes, formigues, puces; vaporitze flit. El flit mata tots els insectes penetrant en els intersticis on s'amaguen i es reprodueixen, sent inofensiu per a les persones. Exigisca sempre flit, el pot groc amb franja negra".

Des que tinc ús de raó recorde la llauna de Flit i el seu complement inseparable, "la bomba de Flit", l'atomitzador, element indispensable en totes les llars, atuell de llanda que constava d'un dipòsit com una llauna al qual anava soldat en la seua part més llarga una espècie "d'unflador de bicicleta", aquest dipòsit tenia en la part superior una obertura amb tap de rosca per a introduir el líquid, que es podia comprar en la drogueria a granel. Avui amb l'ús dels aerosols, la "bomba de Flit", ha perdut tota importància i s'ha convertit en peça de museu, encara que crec que continua existint i alguns l'usen per allò que els aerosols són nocius a la capa d'ozó.

Al començament del segle XX es va descobrir el DDT (Dicloro difenil tricoloroetano), un poderós insecticida amb el qual es van fumigar camps i ciutats i va haver-hi un moment en què al Flit li van agregar DDT. El preparat que portava DDT l'envasaven en una llauna verda. El Flit tradicional va continuar usant la seua llauna groga. L'un i l'altre, allà pels anys 70 del segle passat van desaparéixer del mercat

Recorde com a les vesprades, es procurava tancar les finestres del menjador dormitoris i abans d'atrancar les portes per fora s'havia fumigat el seu interior amb el flit, i les mosques queien a terra de tal manera que a vegades hi havia fins que tornar a escombrar. Eren altres temps, però salvant la distància els mateixos problemes...

384 anys els van separar...

La casualitat ha volgut que tot just hui, 23 de maig, el cent quaranta-tresé dia de l'any, segon aniversari del traspàs del recordat actor britànic Roger Moore, conegut per interpretar dos herois d'acció britànics, Simon Templar "el santo", i James Bond "007", coincidirà també amb el traspàs dos personatges molt coneguts, recordats i lligats a la nostra terra, tot i que separats en el temps per quasi 400 anys.

El primer va morir tot just hui fa 596 anys, quasi sis segles, l'any 1423, a l'edat de 95 anys, longevitat poc usual en l'època i després de sobreviure a un enverinament, Pero Martines de Luna y Peres de Gotor, un religiós aragonés que prengué el nom de Benet XIII, més conegut amb el nom de Papa Luna, durant el seu episcopat de la línia d'Avinyó, i religiós més conegut de la nostra història.

Deposat i excomunicat pel concili de Pisa i amb posterioritat pel de Constança, va fugir a Peníscola, i es va fer fort durant molts anys al seu Castell, convertint el poble en un nou focus de la cristiandat, només equiparable històricament a Roma i Avinyó.

Aïllat, sense suport del poder civil, excomunicat, declarat heretge i antipapa, així va morir, passant a la història no només per la seua posició protagonista durant el Cisma d'Occident que va dividir a l'Església Catòlica sinó per la seua tossuderia. Una obstinació que va acabar exasperant a reis i fins a un sant, i que va inspirar la popular expressió "mantenir-se en els seus tretze", en clara al·lusió a la seua indestructible contumàcia en la renúncia del càrrec.

I si Benet XIII, fill de l'Aragó, va fer més famós i conegut encara el poble de Peníscola, el castell i de retruc la nostra terra, també un altre foraster, fill de militar gallec, nascut a l'Havana, el coronel dels exèrcits reials i capità del Regiment de la Guàrdia Reial del rei Carles IV, Antonio Bermudez de Castro, nomenat governador de la nostra ciutat i exercint el càrrec per 16 anys, va passar a ser des del moment de la seua mort, ocorreguda l'any 1807, hui fa 212 anys, tot just 384 anys de la de Benet, un dels personatges més recordats a la història de Castelló, com el millor dels seus governants, per la seua honradesa, les seues qualitats de justícia, diplomàcia, subtilesa i lliurament sense reserves a la ciutadania.

Ell serà recordat per sempre per obrir per a Castelló les portes cap al nou urbanisme. Entre les obres més importants que va escometre, podem incloure les places de Tetuan i del Rei En Jaume. Va reconstruir l'antic hospital, el cementiri del calvari i va reformar nombrosos enclavaments que van millorar l'aspecte de la ciutat.

Va posar en marxa una idea que va transformar notablement la població, sense necessitat de fer ús de l'erari públic. Se li va ocórrer permetre la construcció de nous edificis a la cara exterior del que havia estat el recinte emmurallat. Els interessats havien de cobrir, a càrrec seu, la fossa i construir la seua nova casa en el termini de dos anys. D'aquesta manera es va aconseguir incloure en la trama urbana els carrers: Governador, Gasset, Escultor Viciano, Sant Lluís i la plaça Clavé. Es va aconseguir dur a terme obertures, com els actuals carrers Antoni Maura, Ensenyament i Moreria. També es van escometre nombroses i variades obres, algunes van requerir tan sols una petita inversió, encara que no per això eren menys importants.

La veritat és que, a partir d'aquell fatídic 23 de maig, es disposava ja d'una infraestructura urbanística per millorar la qualitat de vida dels veïns i Castelló va començar a transformar-se en una població molt més habitable i molt més bella.

Dos personatges, un Papa i un Governador, a qui la vida va tractar injustament, que la casualitat va voler compartiren el dia del seu traspàs. Al primer negant-li una tranquil·litat i reconeixement històric per mantenir-se en una vida neta, austera, generosa i sacrificada per una idea del deure, i al segon havent de suportar el sofriment per la mort de la seua esposa i una de les seues filles Descansen per sempre en pau.

Sense sort

 Els Premis Max de les Arts Escèniques, van ser creats en 1998 per la Societat General d'Autors i Editors, amb la finalitat de premiar i reconéixer la tasca dels professionals i la qualitat de les produccions més destacades de l'any en l'àmbit de les Arts escèniques.

Aquest 2019 arribaven a les XXII edició, concorreguent un total de 366 espectacles inscrits, dels quals 119 van resultar candidats, i 35 van ser finalistes. Anit, va celebrar-se la gala que vam poder seguir en directe a través de la 2 de TVE.

I si vaig veure aquesta retransmissió, no va ser perquè tinga especial interés en les arts escèniques, de fet no havia vist fins a la d'anit cap gal·la d'aquests premis, sabia de la seua existència i poca cosa més.

Però aquest any era una mica especial. "La Ravalera Teatre", una companyia de teatre de Castelló nascuda l'any 2016 que a més d'oferir espectacles en espais no convencionals, també proposa teatre professional contemporani i de qualitat, arribava a ser finalista dels MAX per partida doble, millor espectacle i, autoria revelació.

En el primer cas amb la tercera de les seues produccions "Instruccions per no tenir por si ve la Pastora", estrenada al Cabanyal Íntim de València el 2018. Un espectacle que busca recuperar la memòria d'un personatge mític a la província de Castelló "La Pastora", un maquis que va despertar molta curiositat a causa de la seua sexualitat no definida, conegut també com el maquis hermafrodita.

La segona nominació, a millor autoria revelació, per a la dramaturga, actriu, directora artística i membre del Consell Valencià de Cultura, la castellonenca Núria Vizcarro, per la creació de l'obra sobre "La Pastora", que articulada dels del concepte de la por, busca a la vegada que humanitzar la vida de Florencio Pla Meseguer, parlar de totes aquelles persones que han viscut al marge, que no estan als llibres d'història; de les persones vençudes políticament, però també de les vençudes per pobres, per diferents, per qüestions de gènere...

Un dels primers premis a ser lliurats va ser el dedicat a la millor autoria revelació. No, no va haver-hi sort. La competència era molt forta, amb dos grans autors, la directora de l'escola municipal de teatre de Sogorb Mafalda Bellido Monterde i el director teatral argentí i fundador de Descartable Teatre, Daniel J. Meyer, que va ser qui finalment va emportar-se el guardó, una escultura de Joan Brossa, tota una metàfora del teatre, una poma rodona i platejada, de la mida d'un puny i amb un antifaç daurat. Primera desil·lusió per aquells que davant el televisor esperàvem més.

Tampoc ho tenien fàcil en la candidatura a millor espectacle revelació, aquest va tardar una mica més en lliurar-se; "La Pastora" competia amb altres dos espectacles de qualitat que també només havien tingut l'oportunitat de girar en l'àmbit autonòmic, "Viaje al fin de la noche" de Proyecto 43-2, i "Iphigenia en Vallecas" de Serena Producciones, S.L., que va ser qui va emportar-se'l. Llàstima.

Malgrat vindre-se'n de buit, la Ravalera com ho ha fet públic al seu facebook, consideren que va ser una nit molt bonica i, per si "sonava la flauta", tenien el discurset preparat, que podeu llegir si us ve de gust  al "face".

Glòria i llaor als Max. Llaor a l'organització, perfecta. Glòria al teatre i la dansa, eines incommensurables de transformació individual i de consciència col·lectiva, malgrat que alguns hàgem quedat una mica decebuts. No sempre es guanya, la sort també hi juga!

Us ho donaré tot.

Diumenge proper, en aquestes hores, novament estarem convocats a votar. En aquest cas unes eleccions "més properes", elegirem "els de casa", aquells que hi han de governar-nos des dels municipis, aquells que, en definitiva, han de fer-nos viure millor, que no més.

I des de fa ja uns dies, per allò de "la campanya", tots els mitjans de comunicació, sobretot els locals, es fan ressò de fotografies, falques publicitàries, pamflets, propaganda electoral i promeses, sobretot promeses, que els diferents partits i candidats s'encarreguen d'anar "llançant" a l'opinió pública amb comptagotes, per captar l'atenció i de passada el vot, sobretot dels indecisos que, també la premsa s'encarrega de recordar-nos dia si, dia també, que a Castelló en són 21% dels convocats.PERCENTATGE

Però quan s'obri la llibreta dels propòsits, cal recordar la dimensió transformadora de les promeses i la responsabilitat que comporten, de manera que observant tot el que "prometen" els programes de les principals formacions davant les eleccions municipals, arribe a la conclusió que no només són poc realistes, sinó fins i tot en alguns casos arriben a ser un insult i menyspreu a tots els votants.

Intencions, objectius i promeses que en uns mesos, tot plegat, estic segur acabaran sent paper mullat. Per què dic tot açò? Perquè hi ha propostes en bucle, que estan fetes per acaparar titulars però que, tots saben mai s'acabaran de materialitzar.

Anar a un míting, a una reunió de qualsevol partit, escoltar els candidats, és anar a "rebre-ho" tot, per això en moltes ocasions tots hem sentit en acabar les diferents intervencions allò de "tot són mentides i tot són només paraules!".

Transformar la ciutat en la capital de l'esport, ampliar el sistema d'ajudes a domicili, creació d'un pla integral de regeneració urbana, crear una ciutat esportiva, millorar les polítiques sanitàries, dinamitzar les ofertes d'oci, millorar els habitatges socials, potenciar les àrees industrials, prioritzar l'economia del treball, millorar la ciutat per viure, fomentar el reciclatge, impulsar el desenvolupament agrari, fomentar la ciutat inclusiva, revitalitzar els ravals... són propostes, titulars, que hui apareixen a les primeres pàgines dels diaris locals en boca dels principals candidats dels diferents partits, de tot el ventall, des dels considerats més de dreta, fins als més esquerrans.

I jo em pregunte: Hi ha algun veí que no voldria veure convertida en realitat alguna d'aquestes propostes? De segur que no. Conclusió: Tots els partits i candidats volen el millor pel meu poble, tots són bons! Però tot just ací està l'engany, en molts casos només són promeses de titular, paraules per omplir-se la boca, propostes sense fonament...

Cal prometre allò que s'ha de poder complir, la resta és enganyar el votant, i és possible que en algun moment els veïns en confiar massa en les promeses vam ser enganyats, però han passat 40 anys des que el sistema democràtic va permetre'ns triar els nostres governants i hem aprés.

Hem aprés a ser realistes i els veïns coneixem prou bé el que cadascuna de les diferents agrupacions o partits polítics en realitat vol per la ciutat, per això malgrat que totes les promeses puguen ser il·lusionats, no ens refiem, tenim memòria i el vot, majoritàriament decidit. Queda una setmana de sofriment, de despeses inútils i de pèrdua de temps i de diners... Quines ganes tinc que passe, s'acaben les promeses i comencen a treballar...

"Sant Isidro, Sidro, Sidro, Sant Isidro llaurador..."

Així comença una tonada del cançoner popular de Catalunya, que fa referència a un personatge nascut en el Mayrit musulmà, un llaurador mossàrab, que vivint a cavall entre el segle XI i XII, possiblement estava al servei de la noble família Vargas i altres terratinents, i que a passat a la història com un home senzill i benefactor dels pobres, morint en llaor de santedat i, sense ser santificat ja els madrilenys van començar, uns 40 anys després de la seua mort a retre-li culte.

Per això, les autoritats eclesiàstiques, municipals, i l'aristocràcia madrilenya i la corona reial espanyola van liderar el seu procés de canonització allà pel segle XVI, coneixent-se com "Sant Isidro llaurador", festivitat del qual celebrem avui.

Isidro com a nom, que amb el pas dels anys, apareix també sense la "i", com a cognom, Sidro, allà pel segle XV lligat a una família noble i que va assolir gran protagonisme en el "setge de Barcelona" del setembre de 1714, fets amb els quals va finalitzar de manera tràgica la guerra dinàstica entre els Àustria i els Borbons.

D'aleshores ençà Sidro s'ha convertit en el 17.214é cognom més comú d'Espanya, de manera que, a tot el territori espanyol ens trobem que hi ha censats 175 persones amb Sidro com a primer cognom, 205 amb Sidro com a segon cognom, i cap amb Sidro en tots dos cognoms.

Però per allò de l'orige català i el tranvassament de població des de les terres del nord envers el sud, el cognom Sidro és el 698é cognom més comú a Castelló. Trobant-nos que hi ha censades 139 persones amb Sidro com a primer cognom i 172 amb Sidro com a segon cognom, resultant que a Castelló estan censats el 81,84% dels habitants amb el cognom Sidro d'Espanya.

I de tots "els Sidro" de Castelló, tal vegada el més conegut i recordat siga Felipe Sidro Vilarroig, un erudit sacerdot agustí, catedràtic de Matemàtiques, de Teologia i d'Hebreu que va viure entre els segles XVIII i XIX, i que en ingressar en l'Orde de Sant Agustí, va canviar el seu nom pel de Juan Facundo i que després de participar en el Capítol General dels Agustins a Roma, va arribar a ser nomenat el 1776 per primera vegada provincial per l'Aragó i el 1804 acadèmic d'honor de la Reial  Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles a València i Cronista de la ciutat, fins que va morir el 15 de juny de 1816.

Com a escriptor va publicar algunes obres de filosofia i teologia, destacant "el frare a les corts" panegíric en contra de les Corts de Cadis de 1812, on critica que s'excloga als frares de la representació a les corts, a més d'eliminar-los el dret a vot, és a dir la condició de ciutadans.

I vet per on, tal dia com avui, el de Sant Isidre, de l'any 1805, el pare Juan Facundo Sidro Vilarroig, o Villaroig que també ho trobem escrit de vegades, va visitar el seu poble i els seus veïns, quan tornava de Barcelona de camí a València, després d'haver estat reelegit per tercera vegada provincial de l'Orde.

Hui, un carrer entre la plaça del Pare Jofré i el Parc de l'Oest, ens recorda la seua més que desconeguda figura. Un Sidro important, històric, que va visitar el seu poble, en el dia de Sant Isidro, en el dia del sant patró dels llauradors, de fa anys, molts anys, més de dos-cents...

Pepe "el botifarrero".

Quan jo era encara un xiquet, ell era ja un jove carnisser que s'esforçava per tirar endavant el negoci familiar. Després amb el pas dels anys, les nostres vides, tot i transcórrer per camins diferents, la casualitat ha volgut que sempre foren paral·leles i, per una raó o l'altra, coincidents.

Sant Fèlix al Raval, primer, Sant Roc després, i sempre l'estima per la tradició en les festes de la Magdalena ha estat el lligam entre la família Rovira, Pepe i Carme, i la meua família.

Lligam que va incrementar-se, en l'àmbit personal, en el moment en què formant jo part de la Junta de Festes, la teua filla María José el 1997, va ser elegida Regina de les festes de Castelló, coincidint també en Junta amb el fester que, va convertir-se en el seu nuvi i espòs Rafa, compartint anys de treball i nits sense dormir.

Aquesta relació va acostar-me una mica més als teus i el teu món fester; Rafa i Mª José van apropar-me a Lidón i Raül d'una banda i, la teua estimada Gaiata-8 per una altra, on tu, Pepe, vas ser sense discussió i fins al teu darrer sospir, "l'ànima mater", a més a més de, casualitats de la vida, "compartir escala" entre els joves i la meua sogra i, confiant plenament en el bon saber fer i treball de Rafa per l'assessorament professional.

Una vida totalment diferent de la meua, la de Pepe Rovira, per mi sempre "Pepe el botifarrero", que ahir i després d'una llarga lluita contra una cruel malaltia, va dir prou, deixant al món de la festa orfe i anant-se'n a "comboiar" noves festes al més enllà, amb la tranquil·litat de qui "fa temps ho tenia tot fet i enllestit" i la satisfacció d'haver aconseguit allò que qualsevol persona pot desitjar, una unió familiar, una dona que sempre ha estat a la teua alçada, unes filles, gendres i netes que han estat i són referent de la ciutat dins el món de la festa i, un món, el gaiater que sempre t'ha admirat i que sempre t'ha tingut com a model i espill on mirar-se si volien fer les coses bé.

Pepe, un home gran i sobretot un gran home, que tot el que tenies de gran ho tenies de bona persona, que sempre anaves amb les teues idees per davant i imaginant situacions quasi impossibles d'aconseguir però que tu, encara no sé realment com, aconseguies, amb el teu esforç, il·lusió i tenacitat.

Un home de festa per a la festa a qui res frenava, per qui la paraula difícil no existia i que has sabut inculcar als seus l'estima per tot allò ben nostre i que has aconseguit tots els guardons que en el difícil i complicat món de la gaiata poden aconseguir-se. Un model a seguir si volem que les nostres siguen per sempre "festes dignes de noms i de fets".

Pepe de segur que partir d'ara mantindràs converses amb altres personatges i sabuts del nostre poble a qui tant admiraves. Ara enraonaràs de les festes, de la ciutat, de les gaiates, de les comissions de sector..., amb Bernat Artola, Manolo Segarra, Miquel Peris o Matilde Salvador, mentre miraràs, ara ja no de reüll, sinó cara a cara a la teua estimada "mareta", a la Verge del Lledó que, justament ara en el mes de maig, el seu, ha decidit portar-te al seu costat.

Pepe el teu llegat, la teua llavor ha caigut en terra fèrtil i has tingut la gran sort de veure com a fructificat; ara ens toca a nosaltres, els que t'estimàvem i admiràvem i seguirem fent-ho per sempre, seguir les teues petjades, esperem no defraudar-te, sabem com ho hem de fer, sempre seràs el far i espill on mirar-nos, amic, descansa en pau i satisfet al bell mig i nucli del parnàs, i al costat d'una gran gaiata, bé que t'ho has guanyat.

Frases del parlar de Castelló

Cada poble, cada ciutat, té les seues pròpies frases fetes. Són expressions estrictament locals, moltes vegades incomprensibles pels forasters, en què s'aboquen els senyals d'identitat d'una determinada comunitat.

Voldria comentar-ne hui unes poques que he escoltat no fa massa dies i que  voldria donaren peu a què, vosaltres, els qui açò llegiu, ajudeu a fer la llista més llarga, ja que estic més què segur en coneixeu d'humorístiques, de metafòriques i fins i tot de passades de rosca.

"Collons, l'aigua està que arrapa!". Frase escoltada a un agosarat banyista fa pocs dies, quan voluntàriament va decidir l'home pegar-se una cabussada a la platja del Gurugú i trobar-se l'aigua a una baixa temperatura, fregant el risc de l'infart, malgrat que "el solet" i la tranquil·litat de les ones, convidava a endinsar-se.

Aquesta frase va recordar-me'n una altra, que s'escolta sobretot a les piscines dels apartaments les vesprades sufocants de l'agost, quan qualsevol veí, acabat d'arribar, pregunta a aquells que estesos estan a la vora: com està l'aigua?, I li responen "entra sense por, està calenteta com el pixum".

Escatològica pura i sense cap mena d'additius és aquesta altra: "Pa cagar-se i no torcar-se", usada quan ens veiem sorpresos per algun esdeveniment excepcional o inexplicable. Amollada a mitja veu per un assistent a un míting polític fa uns pocs dies en sentir tot el que el candidat prometia. La frase tot i ser porca es mire com es mire, porta intrínseca tota una càrrega social.

Molt semblant a l'anterior és aquella altra: "Puja ahí dalt i veuràs París". Expressió que habitualment no només vol manifestar incredulitat davant l'afirmació esbojarrada que acaba d'oir, sinó que de passada repta al seu interlocutor a veure si per una casualitat, encara que siga de puntelletes, aconsegueix albirar de lluny l'extrem superior de la Torre Eiffel i que vaja amb compte en baixar no siga cosa que s'esvare, per l'efecte d'allò que acaba de dir, Vaig escoltar-la darrerament en una conversa sobre futbol entre dos aficionats opinant sobre qui guanyaria la propera final de la copa del rei que s'ha de jugar el proper dia 25 entre el Barcelona i el València.

Però si hi ha una pregunta estúpida, és aquella que es pronuncia habitualment quan un es troba amb un amic, o un grup d'amics, passejant pels carrers d'Enmig o la plaça del rei: "Què?... pegant una volteta?" És molt difícil respondre a aquest interrogant diabòlic, ja que si es mira bé, la pregunta porta inclosa la resposta que en moltes ocasions no és altra que: 'Si ... a veure si ens pega un poquet l'aire".

I què em dieu de la frase feta més habitual de vetlles i soterraments "No som res i en cançoncillos menos". No direu que no l'heu emprada mai aquesta expressió d'ús corrent i de forma estereotipada.

Aquestes i altres frases semblants que majoritàriament s'escolten en converses orals, constitueixen una llarga i rica tradició que es transmet de generació a generació, recollint d'una manera singular l'essència de la nostra cultura, d'una llengua, d'un territori i d'una identitat, Castelló., permetent dotar la nostra parla de totes les eines necessàries per a expressar-se en qualsevol terreny i en qualsevol situació i per fer palés el geni creatiu del poble. Per molts anys!

Passejar "uelos"

Des de fa uns anys, la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana, ofereix el programa de Vacances Socials amb un objectiu doble: oferir a les persones majors un període vacacional amb la possibilitat de conéixer diferents racons turístics de la Comunitat Valenciana, alhora que ajudar al manteniment i generació d'ocupació, en les zones turístiques durant la temporada baixa.

En el Programa, on s'exigeix que els participants estiguen empadronats a la Comunitat i puguen valdre's per si mateixos, s'inclouen activitats culturals, recreatives i d'oci.

Una modalitat de les que el programa ofereix, rep el nom genèric de "Viu la terreta", amb 4 rutes diferents per cadascuna de les províncies del territori valencià, amb 3 dies i 2 nits i visitant diferents localitats dins de cadascuna de les rutes.

He tingut la sort de poder gaudir en els darrers anys de dues de les rutes programades, la ruta 9 "Oriola, Elx i el Parc Natural de les Salines" i, tot just aquesta setmana que ara acaba, la ruta 6 "Albufera d'Anna, Vall d'Albaida i llegat Iber a la Costera". No sé qui les haurà dissenyades, si des de la Presidència o des de les Conselleries de Turisme o Benestar, tant se val, però com podreu observar pel nom, dues rutes amb molt per conéixer i poder veure.

Tant en la primera experiència com en aquesta segona, l'agència encarregada de l'organització del viatge, així com de l'acompanyament al llarg del mateix -supose per tant que serà l'adjudicatària per part de la Conselleria de totes i cadascuna de les rutes-, ha estat Viatges Cemo S.A., una agència majorista especialitzada en l'organització de viatges per grups, especialment de la tercera edat o gent gran, amb oficines a Bilbao, Saragossa, Barcelona, Madrid, Almeria i València.

Tot i ser evident que no és exigència fonamental el parlar i entendre el valencià. En el cas de la ruta que ara comente, i malgrat que la guia era valencianoparlant, un percentatge superior al 99% dels "viatgers" també, i transcórrer per pobles on el valencià és la llengua habitual, les exigències “d'un sol uelo" van fer que totes les explicacions es feren en castellà. Incomprensible però cert!

Itineraris per altra banda poc preparats des de l'agència, i amb poca il·lusió per part de la guia, per donar a conéixer el territori, història, tradicions, costums i curiositats, amb molta pèrdua de temps i poca informació.

Res vam arribar a conéixer de l'orografia de les zones per on passàvem, res de la forma i mitjans de viure dels diferents pobles, res de les diferents maneres de viure a la Canal de Navarrés, del perquè del nom curiós de "Canal", de l'economia dels pobles de la Vall d'Albaida, de la gran evolució de la comarca de la Costera o de la Safor, i malgrat haver arribat als pobles centrals de les comarques, Enguera, Ontinyent o Xàtiva, les visites efectuades, amb alguna excepció, cas del Palau ducal d'Anna, no van respondre al que realment esperava: fer-me una idea del més important de cada localitat.

Algú s'imagina visitar Moixent i no veure "la joia del poble", el famós guerrer, que al costat de la dama d'Elx, és una de les troballes més importants de l'època ibèrica al País Valencià? I visitar Bocairent i no veure l’autèntica i enorme nevera de Sant Blai?  Doncs, així va ser.

I arribar a Xàtiva i a més a més de no disposar de guia local, tenir tan sols dues hores per veure una de les poblacions més important del País Valencià, tota una joia de l'època foral? Doncs això, més del mateix.

Quilòmetres molts, hores d'autobús més que suficients, explicacions poques, visites culturals preparades les menys, això sí, menjar i ballar fins i tot massa. Definitivament, i després de dues experiències, crec que la Conselleria hauria de canviar-li el nom al programa i, en lloc de "viu la terreta", no seria millor passejar "uelos"?