La ciutat

La ciutat

divendres, 15 de juny de 2018

El colom de Maria Agustina...



Els pressupostos participatius són un mecanisme que l'equip de govern de Castelló va posar a l'abast de tot el veïnat, perquè els ciutadans poguérem participar en la presa de decisions respecte a l'execució de part del pressupost municipal.

Després de l'èxit de la proposta en una passada edició, ara novament en 2018 i entre el 15 de febrer i el 28 de març passat, va tornar a obrir-se el termini per una nova presentació de propostes, que el passat més de maig van ser avaluades pels tècnics competents i, ara, en aquests dies, poden ser votades per qualsevol veí o veïna.

Crida l'atenció que un bon nombre de propostes presentades no ha passat el tall de la viabilitat tècnica, per la qual cosa, s'han quedat en el camí.

D'una d'aquestes propostes vull fer-me ressò ara i ací, i veure, si hi ha alguna possibilitat de fer-la realitat encara que siga per un camí diferent.

És el cas de la proposta presentada per un veí, identificat com a "Megamic" i que feia referència a la necessitat de realitzar una recuperació de l'estàtua de la font de la plaça de Maria Agustina, que, conseqüència del pas del temps, presenta greus deficiències en la seua estructura superior.

Aquella és una escultura del mestre Joan Baptista Adsuara, de l'any 1967, i que representa una al·legoria de la pau, amb una esvelta figura femenina que decanta suaument el maluc mentre un dels seus braços es recolza sobre un pedestal. El braç dret descansa sobre el cap on es recolza vigilant el colom, símbol universal de la pau.

La seua col·locació rememorava els 25 anys de pau del règim després de la Guerra Civil i va substituir a una altra escultura del general Franco, també d'Adsuara, que mai no va arribar a instal·lar-se per motius d'estètica.

Doncs bé, des de fa uns anys, el colom està decapitat, mostrant als veïns i turistes una imatge de deixadesa i abandonament, per la qual cosa, fent-se ressò d'un sentir popular, aquell veí, va demanar dedicar part dels diners d'aquests pressupostos a la seua neteja i restauració.

Tot i semblar una reivindicació prou fàcil i viable, els tècnics municipals van emetre un informe d'inviabilitat, adduint que no estava acreditada la propietat municipal de l'estàtua, i que en el negociat de patrimoni municipal no hi figura cap antecedent de propietat, tan sols apareix en el catàleg d'estàtues "es..cultura" una guia urbana d'escultures de Castelló, editada per cultura de l'ajuntament en època de l'alcalde Bataller, indicant-se en l'informe d'inviabilitat que "amb caràcter previ a qualsevol intervenció de restauració és del tot necessari depurar la titularitat de l'obra, amb la finalitat d'evitar un possible dany a drets de terceres persones".

Curiós resulta si més no l'informe, doncs d'una manera molt subtil i llegint entre línies ens adonem, primer del caos escultural de les obres escampades per la ciutat, llançant una pregunta: qui és el propietari? i segon, interessa a l'ajuntament i concretament al negociat de cultura el manteniment d'aquesta important figura?

Siguen quines siguen les respostes a aquestes qüestions el cas és que el colom de la pau de Maria Agustina segueix sense cap. Per molt de temps? Ja veurem. Castelló és diferent...

diumenge, 10 de juny de 2018

Renàixer i fer costat


O reviure, reaparèixer, ressorgir o rebrotar, tant se val el títol que tinga avui el post. Avui torna a ser un dia històric pels valencians. Avui, dia 161 de l'any 2018, i transcorreguts més de 4 anys i mig des d'aquell 29 de novembre del 2013 quan Canal 9 va ser clausurada per sempre, una nova televisió valenciana, torna a reconnectar i cosir en xarxa tot el territori del nostre País.

Des que l'esquerra va aconseguir la majoria absoluta després les eleccions autonòmiques del maig del 2015, i per acord de l'anomenat "Pacte del Botànic", va establir-se el Compromís de fer rebrotar una nova ràdio i televisió publiques valencianes, garantint el dret fonamental a la informació veraç i útil, amb un nou impuls per superar els entrebancs legals i administratius que la proposta podia comportar en aquell moment.

Va ser el juliol del 2016 quan va entrar en vigor la llei del Servei Públic de Radiodifusió i Televisió Autonòmica, de titularitat de la Generalitat Valenciana, llei que posava les bases per començar a definir la maquinària de la nova televisió amb la creació primer de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació com a Societat i, a continuació amb el nomenament com a Directora General de l'exdelegada de TV3 al País Valencià, Empar Marco.

Després de quasi un mes de proves, l'11 de desembre de 2017, van començar les emissions d'À Punt FM i, des d'aquella data, ací a Castelló, poder seguir pel dial 103.7, programes com "Al ras" o "Territori sonor" que, en poc més de mig any, s'han convertit ja en clàssics i als que s'han anat afegint altres com "Samaruc digital" o "Rosquilletes".

Tot just ara, hui, la setmana 23, el dia 161 de l'any i després que el passat 25 d'abril s'iniciaren les emissions en proves, la nova televisió valenciana, la ressorgida, a les 14.30 hores en punt, ha començat les seues emissions a punt TV amb una aposta informativa com a eix fonamental i un programa d'entreteniment a continuació, amb un desenvolupament de diferents opcions que la tecnologia ofereix: connexions en directe, reportatges, entrevistes i imatges amb una clara i inicial vertebració del territori amb la finalitat d'estar al dia de l'actualitat i gaudir del millor entreteniment.

Però si tenia curiositat per conéixer quina era la graella de programes d'aquest primer dia d'emissió, més encara la tenia per veure quines serien les primeres empreses a recolzar la nova televisió mitjançant l'emissió dels seus anuncis publicitaris, les primeres marques que confiant en aquest mitjà, li donarien d'entrada el seu suport. Així que, he esperat pacientment a "els primers passos a publicitat" i he de dir que no he quedat decebut, encara que si una mica sorprés.

És ben sabut que la via d'entrada més ràpida i convencional a les llars són els anuncis, els espots publicitaris. En un món on estem acostumats a rebre centenars d'impactes visuals diaris, calia ser hàbil per a destacar.

No sé si hauran estat els tres primers, però jo sí que són els tres que ara, passades les primeres hores recorde, un de la Caixa d'Estalvis d'Ontinyent, que dit siga de passada, és de les poques caixes d'estalvis que encara perduren al País Valencià, i que crec no té cap sucursal a Castelló; un altre de Consum, la Cooperativa Valenciana del sector de la distribució, dels supermercats, anunci que m'ha semblat si més no curiós, després que fa uns mesos va ser notícia polèmica per l'eliminació de la llengua valenciana de l'etiquetatge d'alguns productes de la seua marca blanca.

I el tercer? No ho acabava de creure... "Marina d'Or", que després d'uns anys de crisi i d'estar a un pas de la liquidació, sembla que ha aconseguit eixir del concurs de creditors i aposta clarament per la nova "a punt" com a perspectiva positiva per a renàixer, rebrotar o reviure...

I si no heu pogut seguir els inicis ací us deixe els  20 primers minuts A Punt TV

Compromís amb la societat, perspectiva pròpia, adéu manipulació i censura, benvingut el retorn de la nostra llengua a "prime time". Veurem que dóna de si, d'entrada vot de confiança, encara que no les tinc totes amb mi...


dilluns, 4 de juny de 2018

Collita d'aigua de pluja...


 Amb aquest nom es coneix la captació de la precipitació pluvial per usar-se en la vida diària. Fa molts anys hi eren molts els pobles que recollien l'aigua cada vegada que plovia. En l'antiguitat, als territoris de l'Imperi Romà on el clima era semiàrid, com en la península Ibèrica i la península Itàlica, es van construir grans dipòsits subterranis on l'aigua de pluja s'anava emmagatzemant per al seu posterior consum, sigui humà o agrícola, eren els anomenats aljubs.

Als pobles, per aquest menester disposaven de cisternes que, a mesura que arribava "la modernor" van anar desapareixent, primer als habitatges urbans, amb l'arribada de "l'aigua correnta" i després a la resta del terme, a les cases de camp, a mesura que anava arribant també la urbanització, de manera que, a hores d'ara, també al nostre terme, són molt poques les cases, alqueries, masets o villes, que, d'una banda, disposen de cisterna i, d'altra, en cas de disposar-ne, la fan servir.

I sí no es fa servir quan encara podria ser útil és per dues raons; la primera i més convincent per la contaminació dels sols, a la que amb el pas dels anys hem contribuït en l'anomenat progrés i que pot arribar a filtrar substàncies molt nocives per la salut, a les cisternes. La segona raó, més que evident, cada vegada plou menys i costa més omplir-les afegit al fet que l'aigua de pluja d'abans no tenia res a veure amb la d'ara que és molt més àcida en arrossegar substàncies químiques suspeses a l'atmosfera, produïdes per l'activitat industrial.

Tot i això i si hui reflexione sobre l'aigua de pluja, és perquè,com heu pogut comprovar, aquest cap de setmana passat, la pluja ha estat generosa amb nosaltres, de manera que segons càlculs fets a casa amb "un mesurador", en poc menys de 24 hores han caigut més de 40 litres per metre quadrat, aigua que malauradament s'ha perdut en la seua totalitat, quan és ben sabut que els castellonencs i per mitjana consumim de 150 a 300 litres d'aigua per dia segons mesos i temporada.

L'aigua és el nostre mitjà de vida més valuós. El malbaratament irreflexiu i la contaminació irresponsable fan d'ella un bé cada vegada més preuat i car. Les aigües pluvials recollides, que procedeixen de teulades de cases o terrasses, filtrades i emmagatzemades de manera adequada, poden arribar a representar una font alternativa d'aigua de bona qualitat que permeta substituir l'aigua potable en determinades aplicacions i d'aquesta manera contribuir en l'estalvi d'aquest recurs.

Sembla que som "molt rics" que vivim en un poble on amb diners podem tenir de tot, però en aquest cas, com en el cas del consum energètic produït per fonts no renovables, cada dia que passa, malbaratem i hipotequem el nostre futur.

Calen incentius per a aconseguir bones pràctiques i gestionar millor els recursos naturals, en aquest cas, els hídrics, doncs és una veritable llàstima i quasi un delit que, tanta quantitat d'aigua caiguda s'haja perdut, quan tanta falta fa a la nostra terra.

Caldria plantejar línies de subvenció a les Comunitats de Propietaris o als particulars perquè introduirem tecnologies eficients en l'aprofitament, quan fóra possible, de les aigües de pluja. Digueu-me si voleu il·lús, però crec que ara encara som a temps, tal vegada demà siga ja massa tard, doncs com diu Raimon, en aquest el nostre poble la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa...


dimarts, 29 de maig de 2018

Tensar la corda...


Fa ja temps que va començar a tensar-se la corda, en què la situació va començar a complicar-se, que van saltar les primeres guspires. Tal vegada alguns dels esdeveniments ocorreguts en els darrers mesos ens poden ajudar a delimitar la situació actual.

La Cosa Nostra, una associació juvenil inicialment integrada al barri de Sant Fèlix, amb seu al carrer de Sant Miquel, a tocar de la coneguda popularment com "l'ereta", la plaça d'Isabel la Catòlica, veu perillar greument a partir del divendres dia 1, la seua continuïtat, ja que sobre el local social, penja una ordre de clausura municipal, després que l'ajuntament desestimara totes les al·legacions presentades mitjançant les quals, i segons els seus responsables directes, presentaven tota la documentació sol·licitada per la seua legalització.

I és que des de fa un temps van succeint-se una sèrie d'expedients sobre aquesta organització en relació principalment a la no adopció de mesures regulades per la llei autonòmica d'espectacles, que harmonitzaren el descans del veïnat, així com la seguretat del local en relació a les eixides d'emergència.

De ser així, crec tots, simpatitzants, veïns i visitants esporàdics, estarien d'acord amb la mesura del tancament, però com sol passar, hi ha diversitat d'opinions i mentre uns, els responsables del local afirmen que estan sofrint un atac directe del govern municipal, ja que els expedients oberts contra ells són tots posteriors a l'acte reivindicatiu de boicot espanyolista realitzat el passat setembre al terrat de l'ajuntament, els altres, encapçalats per l'oposició municipal i secundats per una part del veïnat, consideren que mantenir el local social obert significa fomentar els actes vandàlics, els desperfectes en el barri i la convivència veïnal.

La corda s'ha tensat i el govern municipal es troba sense part i benefici en un dilema. D'una banda tancar la cosa nostra pot ser considerat fins i tot com un atac a la llibertat d'expressió, però per l'altra les, sembla que més de 50 denúncies registrades, i les contínues visites de la policia local, així com la pressió "de la dreta municipal" i les possibles no esmenes de deficiències, han obligat a concretar la data del tancament.

Davant aquesta situació La Cosa Nostra de Castelló ha realitzat en els darrers dies una crida als moviments socials, col·lectius, entitats culturals, escriptors, poetes, grups de música, artistes i organitzacions polítiques anticapitalistes, convidant-los a mostrar la seua solidaritat i rebuig a la decisió de precintar la seu.

La resposta pública no s'ha fet esperar per l'organització d'esquerres i nacionalista d'Endavant, l'organització socialista d'alliberament nacional que, aprofitant el cap de setmana va penjar al cantó del carrer de l'alcalde Tàrrega amb Maria Agustina, una pancarta on culpa a l'ajuntament del tancament d'aquell local, a la vegada que va emetre un comunicat de denúncia, considerant La Cosa Nostra com un exemple organitzatiu i de lluita a nivell local, a la vegada que consideren aquell fet com una persecució política que tan sols busca desarticular les classes populars organitzades contra el capitalisme.

Difícil solució presenta la situació. Només amb el diàleg, tal vegada, puga arribar-se a una solució pactada i negociada o els uns i els altres es mantinguen dins la legalitat vigent,. De no ser així, i si es segueix tensant la corda, al final aquella, com en altres moltes ocasions, es trencarà i tots eixiran perdent, doncs ni la impunitat ni la repressió mai han estat bones aliades per ningú.

dilluns, 28 de maig de 2018

Un Papa i un poble: Benet XIII i els Gitanos.


 A l'inici del segle XXI, concretament l'abril del 2000, va saltar la notícia: el crani del Papa Luna, conservat en una urna encastrada a la capella del Palau dels comptes d'Argillo, propietat de la família Olazabal, en la localitat saragossana de Saviñan, havia estat robat.

Allà pel 2002, va ser l'escriptor andalús Maeso de la Torre qui va publicar "La piedra del destino" una novel·la històrica que aprofundeix en la figura d'aquell aragonés, antítesi del clergat del segle XV, que fou Benet XIII, illa espiritual en mig d'un caos d'ambicions, guerres i corrupció.
A l'estiu del 2004 van ser el Cor de la Generalitat i la Capella de Ministrers qui van donar a conéixer la música d'aquella convulsa època, quan els grans eclesiàstics, vivien en palaus sumptuosos.

Després, el 2005 o 2006 va ser la recuperació de la fórmula magistral de la tisana, una infusió remeiera d'herbes de la Serra d'Irta de provada eficàcia contra flatulències, mals de cap, tensions estressants o malalties del ronyó.

Ara en aquest maig del 2018, moment en què es compleixen 595 anys de la mort del "Papa del Mar", d'aquella ànima gegant en continu conflicte amb una doctrina anquilosada, torna a prendre protagonisme.

No es tracta ni de cap robatori, ni d'una nova publicació, ni concert, ni del descobriment de cap remei, ara es tracta de l'estrena d'una obra escènica, dramàtica, cantada, teatral, d'una òpera basada en el llibre de les consolacions de la vida humana, que escrit pel mateix Papa, ens parlar dels remeis per les tribulacions, angunies i adversitats que les persones podem patir en aquesta vida de misèries i treballs.

Una òpera que a la vegada que combina textos del llibre esmentat amb altres derivats de l'anàlisi psicològic de la personalitat del pontífex, creats pel polifacètic castellonenc Vicent Melià Bomboí, presenta com a característica principal el qualificatiu de "gitana", doncs el cantaor flamenc José Díaz Fosi, acompanyat per un ballador i cinc músics gitanos de grup Sant Llorenç de Castelló, són els encarregats de ficar potència de veu i espontaneïtat a la creació artística, en un lligam i unió entre un poble, el gitano, d'origen indi i de projecció europea primer i transnacional després, i un papa, l'incomprés, el rebel, condemnat i abandonat per l'oficialitat de l'església, tots dos perseguits i assetjats al llarg de la història.

L'estrena va ser el passat divendres 25 al centre cultural La Bohemia, espai dirigit per l'amic Manu Vives, que des de fa unes temporades, aglutina totes les tendències artístiques mitjançant exposicions, conferències, cites literàries, recitals o en aquesta ocasió fins i tot una òpera, que per difícil que sembla fusiona dos conceptes maldits: el 13, el del Papa Benet, i els gitanos, el poble del "cante jondo".

Tal vegada la característica més destacada del flamenc siga l'estreta relació que guarda amb el poble gitano, fins i tot hi ha qui considera, a aquest gènere artístic, la manifestació pròpia d'aquest grup ètnic. Siga com siga en aquest cas, i partint de la profunditat de sentiments del cantaor les "consolacions" del Papa Luna, els remeis espirituals a la vida mortal, han tornat a prendre protagonisme cinc segles després al centre cultural del carrer Císcar.