Disputes i discrepàncies…

La disputa és aquella situació en la qual dos o més individus o grups, que presenten interessos contraposats, ingressen en un escenari de confrontació, d'oposició mútua, amb la clara missió de neutralitzar o eliminar la part considerada rival. És el contingut manifest d’un conflicte; generalment es propicien per haver-hi discrepàncies, és a dir, diferències o desacords sobre qüestions de fet o de dret.

Disputes i discrepàncies en moltes ocasions solen acabar en discòrdies, en relacions d’oposició, hostilitat o manca d'harmonia entre les persones. Malauradament, ho estem veient aquests dies i des de fa un bon grapat de mesos en la política espanyola entre els diferents partits polítics que dirigeixen, des del govern o l’oposició, el dia a dia dels ciutadans d’aquest país.

Fer política no és estar renyint tot el dia. Fer política és mirar i afrontar les qüestions més immediates que apressen i preocupen els ciutadans i no acaparar una quota de poder cada vegada més gran, una lluita per la conquesta de poder. Els partits polítics han esdevingut estructures d'interessos que busquen l’aixopluc i el suport per alguns militants avantatjats, que aspiren sota el paraigua de la democràcia, a viure de l'erari públic.

Per moments sembla hem oblidat que la democràcia és més que un procediment, més que unes eleccions i uns resultats que ens permeten fer el que vulguem. La democràcia és una cultura, una manera d'estar davant de la política, és la posició de qui creu comprendre el món, la societat, els seus problemes i les seues possibles solucions mantenint-se en diàleg amb els qui tenen altres perspectives.

Les eleccions democràtiques locals porten cada quatre anys a la formació de nous equips de govern. A la ciutat de Castelló des de fa uns anys, els equips de govern ho han estat per unió de partits, per pactes. Primer de l’anomenada genèricament com a Esquerra, liderada pel PSPV-PSOE i acompanyada per Compromís, darrerament pel bloc de la dreta pel PP amb l’acompanyament dels ultres VOX.

Tant en un cas com en l’altre mantenir els pactes de govern ha suposat renunciar a alguns principis per tenir discrepàncies a l’hora d’entendre la política i el govern entre els partits que conformen la coalició. Aquest fet, d’altra banda, considerat normal, sembla que amb el pas del temps ha anat en augment i, ara, després de transcorreguts dos anys des de l’inici de l’actual govern municipal, és més que evident que a Castelló el PP està acceptant més imposicions de VOX de les que els seus votants consideraven a l’inici de la legislatura, havien d’assumir-se per estabilitzar el pacte.

Tot i que no hi ha hagut a la ciutat trencament, com ha ocorregut en altres llocs, des del PP no perden ocasió per “treure pit” de la seua gestió, separant-se de molts dels principis defensats pel seu soci VOX; de manera que malgrat que des del moment en va formalitzar-se la unió PP+VOX l'agost del 2023, el senyor Ortolà no ha parat de dir que “funcionen com una pinya amb el PP”, la ciutadania, cada dia que passa té més clar que no és així.

Els veïns, votants i no votants de la dreta, considerem que estem front dos partits diferents, amb un objectiu clar: fagocitar-se. És veritat que l’objectiu final pot ser el mateix, avançar cap a un futur millor, però també l’oposició, amb una manera de fer política totalment oposada, plantejava i continua fent-ho, el mateix objectiu final.

No dic que no tinguem un govern útil, seriós i compromés. Cadascú pot pensar el que vulga. Pot ser així, o no, però el que queda clar és que al llarg d’aquests dos anys les discòrdies i les hostilitats amb l’oposició, com era d’esperar, han estat a l’ordre del dia, però també les discrepàncies entre els partits del govern han estat més que manifestes i en més d’una ocasió han estat a punt “de trencar palletes”.

No cal anar massa lluny per a veure com el PP s’ha manifestat en contra de les idees de VOX, fent-los veure que “la democràcia és tolerància, respecte i acceptació de la pluralitat”; d’altra banda, s’ha vist que moltes de les actuacions públiques dels regidors de la ultradreta, dient-la cada vegada més grossa, només tenen una finalitat: guanyar visibilitat com a partit, ficant en un membret al portaveu municipal del PP que ha de defendre sense massa convicció allò que massa vegades és indefendible, i fent-ho emprant un argument insostenible i més que pobre, la crítica de la corrupció de l’esquerra…

Conclusió: després de dos anys de govern a Castelló sembla tenim una alcaldessa massa dèbil, aferrada a una cadira i mimetitzada per VOX que, amb disputes i discrepàncies pensa que algun dia serà “l’amo del galliner”. Reflexione i faig vots perquè això, democràticament,  no arribe mai…

 

El foc va manar…

El foc va ser una de les primeres meravelles descobertes per la humanitat i un dels processos químics que prompte esdevingué un element clau en les diferents cultures, considerant-se l’element més poderós, dinàmic i transcendent dels quatre que, segons la cosmologia clàssica, componen l’univers, en ser el principi i final de totes les coses, l’energia, l’alé de la vida.

Des de la més llunyana antiguitat, els humans hem intuït la radical ambivalència, la terrible dialèctica del foc: celestial i subterrani, solar i volcànic, diví i demoníac. El foc il·lumina, fecunda, purga, purifica. Però també devora, crema, consumeix i destrueix: és la guerra, l’apocalipsi, la condemnació eterna.  

Totes les cultures arreu del món fan del foc la seua referència, siga com a creador, destructor o purificador, i moltes són les manifestacions festives que, molts pobles, al llarg de l’any fan del foc el protagonista de la cultura tradicional.

Per a la tradició popular valenciana i en especial a les terres castellonenques, el foc és un ésser viu, creix, envelleix i mor. El foc es personifica i està present al llarg de tot l’any.

Nadal i la Candelera en són un clar exemple. El foc i la llum que se’n deriva significa presència espiritual. Candeles, espelmes, llànties, fanalets, garlandes, símbols del retorn a la vida, de la fi de les tenebres. 

Sant Antoni és la festa del foc i dels dimonis. El foc és símbol de purificació i de renovació de la vida, les fogueres simbolitzen l'arbre de la vida, l'eix del món i són el centre de les celebracions, al seu voltant es reuneix el poble, la comunitat...  La Santantonà de Forcall, la foguera de Borriol o la Matxà de Vilanova d’Alcolea en són clars exemples. 

“Març, marçot mata la vella i la jove si pot” diu la dita, i a Castelló és Magdalena i dins d’aquesta “els castells de foc”, coets i carcasses, rodes, voladors, carretilles, combinació de foc, llum, color i so, percepcions i sensacions indescriptibles i diverses. El foc torna a ser el gran protagonista, amb la seua contemplació sembla que participem en el naixement d’un nou món. 

I en honor al sol, com a homenatge en la seua plenitud com a font de la llum i de la vida, la nit de Sant Joan, anit, el foc tornà a ser l’element ritual central de la festa. L’encesa de centenars de fogueres i la realització de diferents rituals de tota mena vinculats a la força purificadora del foc, en el cas de Castelló, a la vora de la mar, en una barreja de creences paganes o religioses, va adquirir el màxim protagonisme.

I arriba l’agost, i a Castelló encara perdura, tot i que vinguda a menys, la tradició lúdica del mos quedem; famílies i veïns reunides per organitzar dinars, caragolades, berenars i sopars amb revetlles, jocs, concursos de disfresses i, en arribar la nit, tots combregats al voltant com no d’una foguera “Sant Roc!, doneu-me foc, ni massa, ni poc”.

El foc torna a manar manifestant-se al llarg de tot l’any com el gran símbol forjador de les nits de festa. Ahir va tornar a manifestar-se, convidant-nos de mil i una maneres, a la vora de la mar, o a qualsevol altre lloc, amb els amics, companys, família o veïns, a deixar enrere el que no volem i obrir la porta al que ha de venir.

Molts moments, moltes festes, molts rituals que no per repetir-se perden significat evoquen el foc com a element central, amb actes curts o llargs però sempre d’alta intensitat i nivell emocional.

Són molts els moments de l’any que, com els d’anit, el foc arriba a provocar catarsi col·lectiva. El foc, al voltant de les fogueres compartides entre la gent del poble i en totes les seues diferents manifestacions, va tornar a ser nexe d’unió, entre la necessitat i el simbolisme, comunió identitària entre els veïns i forasters que assistiren a la festa. Per molts anys, bon estiu i bones festes del foc!!!

Ciutat plural.

Ja ho va dir en el seu dia Aristòtils, l’home és per naturalesa un ésser social, necessita els altres per viure; la personalitat de cadascú, la dimensió individual, està integrada en la dimensió social de l'home, en la convivència en comunitat, en la coexistència, des del moment del naixement.

Així viure en societat és poder conviure amb altres persones, respectar els altres, tenir tolerància, solidaritat i seguir les normes socials que s'han establert implícitament o explícitament i cada societat  té les seues normes i costums per les quals s'ordena.

Més de la meitat de la humanitat vivim en ciutats, llocs, escenaris on la vida es desenvolupa amb totes les seues complexitats, aparences i inequitats. La ciutat és en conjunt, un bé comú que ha de ser preservat pel poder col·lectiu exercit per la ciutadania ja siga individualment, però sobretot involucrada en moviments socials i organitzacions ciutadanes.

Totes les ciutats són un model de sistema social plural en què conviuen de manera més o menys integrada grups i classes socials amb diferents cultures, valors, ideologies i interessos.

La nostra ciutat és cada cop més plural perquè és cada vegada més multiracial, més intercultural i més diversa en qualsevol sentit. I això simplement ens dona normalitat. Una normalitat que ahir va tornar a manifestar-se en els actes que van tenir lloc al voltant de la festivitat del Corpus.

Que hi haguera separació festera en actes laics i religiosos no va suposar cap novetat. A Castelló fa anys és tradició que hi haja un “Corpus laic” amb gegants, nanos, arets i cavallets, amb homenatges socials i ballades a la corporació i, un “Corpus religiós” amb celebració eucarística i processó general amb participació de confraries i associacions religioses locals.

Uns actes, els uns i els altres, en què va manifestar-se la pluralitat, fet que va resultar fins i tot xocant. Obsequiar amb “una ballada de nanos” als membres de la corporació municipal i que dels 27 que conformen el consistori només acudiren 7 o 8, és com a mínim fer un menyspreu als organitzadors i, sobretot al veïnat.

Fins i tot va resultar significatiu el fet que en aquell acte, cent per cent de caràcter laic, de les quatre formacions que conformen l’actual ajuntament només foren tres les que acudiren: PP, PSOE i Compromís; de l’extrema dreta, del partit més conservador del consistori, de VOX, no hi va acudir cap dels seus quatre regidors. El motiu? Ells el sabran, però podem imaginar que allò no era per ells “una festa patriòtica”.

Però més curiós va resultar el fet que, una hora després, en la celebració del “Corpus religiós” missa i processó religiosa, les tornes van canviar; mentre cap regidor/a del PSOE i de Compromís participaren i acompanyaren la carrossa d'ostensori al llarg de la processó, els regidors de Vox i fins i tot l’albacetenya presidenta del partit a Castelló i de les Corts Valencianes, l’activista contra l'avortament i ferma lluitadora per la supressió de la televisió pública valenciana Llanos Massó, compartira la presidència política institucional de l’acte amb la màxima representant local, l’alcaldessa senyora Carrasco.

Només el PP, en aquesta ocasió, ha sabut estar a l’altura, la resta de representants municipals ahir van fer aigua. Senyors de VOX cal defensar la riquesa cultural laica del Corpus els agrade o no, els hi recorde que vostés han estat triats per, entre altres tasques, mantenir viva aquella riquesa, no només per eixir a la foto d’aquells actes en els quals es puguen sentir més a gust.

Senyors i senyores del PSOE i de Compromís, els seus votants també formen part del Castelló de les Confraries i Associacions religioses i els haguera agradat que, de la mateixa manera que van fer costat als balls i al merescut homenatge als “llauradors”, representaren els seus votants, donant suport a la comitiva oficial de la processó.

Cal recordar els nostres representants que la diversitat és una riquesa, la convivència un propòsit, la interculturalitat un camí i la defensa de les tradicions un fet indiscutible per mantenir-nos com a poble. De vegades sembla que allò de ser plurals a més d’un, se l'oblida. Ahir sense anar més lluny…

Refugis climàtics… Bona calor!!!

Primer dia d’estiu i fa calor, molta calor, diuen que més del que cal esperar en aquests dies, els més llargs de l’any i les nits més curtes. Fa calor perquè a Castelló a les darreries de juny sol fer-ne, és habitual, i de segur que en farà més encara a les setmanes vinents i mesos. La calor és collita d’aquest temps.

El problema rau en el fet que, com tota collita, cal preveure i treballar perquè siga beneficiosa per aquells que l’esperen. No vull dir que cal preparar-se per a tenir-ne cada any més, tot al contrari, en aquest cas, el que cal és preparar-se abans perquè quan arribe, ara, puguem fer-li front, mitigant les seues conseqüències.

Diuen els meteoròlegs que és aquestes onades de calor i altres fenòmens extrems són conseqüència del canvi climàtic i que cal adaptar com més aviat millor els nostres entorns urbans per protegir la població, fet que desemboca en un plantejament de reptes significatius pels governs de les ciutats; en aquest context, darrerament, els refugis climàtics es presenten com una solució innovadora i necessària.

A Castelló ja fa temps que des del col·legi d’arquitectes s’aixequen veus demanant la seua creació. Veus que fa només uns mesos semblava anaven a tenir ressò municipal, quan l’alcaldessa va anunciar el passat març el pla “Castelló Natura en Xarxa” que contemplava noves rotondes i estanys 'tope de gamma' i que s’anava a fer efectiu amb la renaturalització de la ciutat, o el que era el mateix creació d’oasis climàtics als col·legis, renaturalització ecològica dels estanys, rotondes verdes i creació de noves cobertes vegetals, accions encaminades a reduir l’efecte de la calor. Heu vist alguna cosa? Jo no.

Només dos mesos després, als inicis de maig, va ser el regidor de medi ambient, el senyor Cristian Ramírez qui va omplir-se la boca dient que en un curt termini la ciutat comptaria amb refugis climàtics on garantir un confort tèrmic, sobretot a les persones més vulnerables, en entorns urbans, amb espais de lliure accés, gratuïts, on refrescar-se i resguardar-se davant d'alertes meteorològiques extremes, i més concretament de les temperatures extremes, especialment durant les onades de calor i ocasionalment de fred. Heu vist alguna novetat al respecte? Jo no.

I mira que haguera costat ben poc als espais de lectura, als centres cívics, al museu, a algun parc, a algun espai Esportiu o edifici públic, introduir algun element, ombra, aigua polvoritzada, vegetació…, amb la finalitat d’ajudar a refredar l'entorn. Però res, hem tornat a fer tard i la collita de calor ha arribat i l’hem haguda de recollir tota a sobre sense cap mirament.

Només se m'acut una explicació doble: propaganda, fum de palla, autobombo i esperar que per fer realitat aquesta necessitat?, vinguen diners d’Europa, o que no es pose en marxa cap classe de mesura perquè la Conselleria de Medi Ambient, en mans també del PP, no haja fet la seua feina dins el termini i en la forma escaient, o cosa equivalent no haja regulat encara la seua creació i funcionament. De vergonya no, el següent…

Senyor Vicent Martínez, conseller de Medi Ambient, senyora Begonya Carrasco, alcaldessa, senyor Cristian Martínez, regidor delegat de l’àrea, resta de membres de l’equip de govern municipal, segons adverteix el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), les projeccions climàtiques preveuen un increment de les temperatures màximes diàries a Espanya d'uns 0,4 °C per dècada fins al 2050 i onades de calor cada cop més freqüents i intenses, incrementant-se els efectes consegüents de la calor en la salut, que van des d'un pitjor descans fins al risc de mort, poca broma!!!

En els darrers anys diverses ciutats del món han començat a habilitar espais interiors i exteriors on les persones poden trobar confort tèrmic davant esdeveniments meteorològics extrems com les onades de calor, refugis climàtics. Al nostre territori ciutats com Barcelona, Bilbao o Múrcia han dissenyat i implementat la seua pròpia xarxa de refugis. Castelló? No.

Si s’hagueren fet els deures, si en lloc d’esperar l’equip de govern s’haguera posat a treballar en aquesta idea dels  “refugis”, a hores d’ara, hui, no només tindríem algun espai que ens proporcionara un alleugeriment en l’actual onada de calor, sinó que ajudarien a millorar la salut pública, fomentar la cohesió social i crear una ciutat més resilient i habitable. Però, malauradament haurem d'esperar i com diuen al meu raval “temps per venir, futur”. Bona calor!!!

Una altra que tanca...

Que la taronja made in Castelló i els citricultors des de fa un parell o més de dècades no guanyen per a disgustos és un fet més que evident. Els altíssims costos de producció, l'entrada cada cop més massiva de fruita forana i, sobretot, uns preus en origen que gairebé no donen per cobrir les despeses mínimes han sumit la citricultura en una crisi permanent.

La conseqüència primera, tot i que no l’única, és fàcil de comprovar, només cal eixir als termes i veure la quantitat de terrenys conreables que estan abandonats, i això, com és lògic, s'ha traduït en una reducció important del nombre d'operadors, cooperatives o empreses familiars, tant es val.

Cohobo, Agriexport, Burexport, Greenmed, Nulexport, Cipla, Cítrics de Nules, Peris Agost, Martinavarro…, només són alguns dels exemples més recents i sagnats que, per problemes de gestió o acumulació de deutes, no han pogut tirar endavant i finalment, han anat desapareixent, suposant aquells tancaments, un darrere de l’altre, un cop per a l'economia local i de les comarques afectades.

És curiós que cap cooperativa haja hagut de tancar per manca de captació de socis o perquè hi haja hagut una fugida a altres institucions. Les cooperatives tenen una benedicció i és que el poble les sosté; aleshores cal pensar que majoritàriament haja estat la mala política comercial unida a la deficient gestió, assumint unes despeses administratives massa elevades, el que les haja portades al caos.

La dràstica reducció del nombre de cooperatives i les fallides en empreses familiars, deixa cada campanya milers de treballadors, collidors, manipuladors (principalment dones) i tècnics, a l’atur i una altra conseqüència també més que observable, la disminució del poder adquisitiu de les famílies.

I si no vols caldo, dues tasses, diuen al meu raval quan no es desitja una cosa i en tenim més del conte. Aquesta locució m’ha vingut al cap aquest matí en llegir la notícia: “La citrícola Agribur de la Vall d’Uixó, amb 155 treballadors, entra en concurs de creditors amb 30,6 milions de deute”.

És veritat que malauradament estàvem enfront d’una mort anunciada; va ser a la fi del mes de gener, quan l’empresa per poder renegociar el seu deute amb els creditors va acollir-se a la fórmula del preconcurs, despertant la inquietud entre els productors, però no ha sigut fins ara quan ha plantejat un ERO d’extinció per a tota la plantilla.

Diuen que l’empresa no ha estat transparent, que estava ocultant la seua situació econòmica als agricultors a la vegada que signava contractes de compravenda de cítrics amb fórmules de finançament alienes a la banca tradicional, vaja sabent que no els hi pagaria.

Trenta anys comprant, confeccionant i fent arribar a tots els racons d’Europa milers i milers de tones de taronges i clementines seleccionades amb cura no han estat prou perquè els seus professionals, especialment formats?, hagen estat capaços en temps actuals de mantenir uns mínims beneficis; més encara, han fet tan gran el volum de pèrdues que s’han vist abocats al precipici.

Tota una paradoxa. Mentre la taronja continua representant entre la gent no llauradora un símbol d'orgull i pilar de l'agricultura valenciana, pels llauradors més que un símbol és un problema i greu. Al pas que anem amb la poca rendibilitat de les produccions, el tancament de magatzems, les plagues i la manca de llauradors joves, farà que en pocs anys la producció tarongera als nostres camps desaparega i quede només com a record d’un passat més que fructífer.

Sens dubte, ens trobem en un moment molt complicat per a la citricultura castellonenca. Digueu-me agosarat, però per mi estem entrant a la fi del cicle econòmic. Enfront de situacions com la sofrida ara per part d’Agribur la recerca de models agraris justos i ecològics és urgent i està cada cop més justificada.

De la taronja a Castelló ja no es viu i, ja veurem que passarà d’ací no massa anys amb el caqui, la magrana, el paraguaià, l'alvocat i fins i tot el kiwi que en algun cas esporàdic encara es pensa és el futur…