Un, dos, tres... quatre!

L'edificació en forma de torre amb un aparell lluminós a la part més alta que emet senyals de llum, per mitjà d'un conjunt de llums i lents en un interval de temps determinat i que per molts anys han servit com a ajuda a la navegació marítima i per avisar de perills en la costa o entrades de port, tots sabem que s'anomena far.

I tot i que en l'actualitat tots els fars estan codificats nacionalment i internacionalment amb un número identificatiu del seu nom, la seua situació i posició en latitud i longitud, i cadascú disposa d'una alçada del focus lluminós sobre el nivell del mar, d'una forma i color, d'un tipus de llum, intensitat i duració en el temps de les llampades, són aquestes torres de senyalització, degut fonamentalment a l'alta tecnologia, uns elements que crec han passat de ser imprescindibles a complementaris.

A Castelló, al nostre Grau, al port al llarg de la història, hi ha hagut en poc més de 250 anys, tres fars, i pel que he llegit hui en un diari digital local, sembla que prompte tindrem el que fa quatre.

Fins a l'any 1867 no hi va haver cap far a Castelló, ja que la navegació d'altura es guiava pels fars d'Orpesa i Columbretes. Leandre Alloza l'enginyer que va projectar la construcció del port també va dissenyar el primer dels fars, xicotet, només una construcció amb "una faroleta" que servia per a il·luminar l'ancoratge que albergava llavors el Grau, que no tenia moll, amb llum fixa blanca que elevava el focus lluminós a 6,80 m sobre el sòl i 8 sobre el nivell del mar, la qual cosa proporcionava un abast de 9 milles en temps ordinari. Dotat d'un llum d'oli per capil·laritat i d'un aparell de 6é ordre de la casa Henry Lepaute.

Aquest far després de 20 anys de funcionament, va veure's en la necessitat de protegir-lo i l'enginyer Modesto Español va dissenyar un mur de defensa, que juntament amb els nous dics que s'estaven construint en el port, va ser suficient, fent callar les veus que ja parlaven d'un trasllat.

Finalitzades les obres del dic en 1915, s'acorda emplaçar un nou far en el seu extrem, projecte encarregat a l'enginyer director del port José Serrano. Acabats els treballs de la torre i la col·locació dels aparells, s'encén per primera vegada en la nit del 22 de juliol de 1917, el mateix dia que deixa de prestar servei l'antic. L'abat d'aquest segon far va augmentar a 13 milles i l'altura sobre la mar 15,60 m. El seu cost va ser de 13.500 pessetes i per aixecar-lo va emprar-se material procedent de la pedrera de l'Abeller de Borriol.

La torre octogonal de 25 metres d'alçada i 3 de diàmetre descansa sobre un primer cos prismàtic en què s'obri la porta d'entrada rematada per una cornisa suportada per mènsules, amb el seu balconet, torrassa i llanternó. Els cantons estan adornats amb cordons verticals de carreus que destaquen de la superfície. En la part del mar obert està la caseta, també de carreus. El 1922 va electrificar-se aconseguint-se un major abast lluminós.

Conseqüència de les successives ampliacions del port i aprovat el projecte de Senyals Marítims de l'any 1967, s'assigna per a Castelló la mateixa característica i un abast geomètric més gran, impossible d'aconseguir amb el far existent, decidint-se la construcció al seu costat, en una escullera, a la bocana del port, d'un nou far, el tercer!, a la vegada que traslladar pedra a pedra l'antic i reubicar-lo, com a objecte decoratiu i peça històrica, al Moll de la Costa.

L'any 1971 s'alça una nova torre, ara de formigó armat i tipus normalitzat, pintada a franges blanques i negres de 3 m de diàmetre i 25,6 m d'altura, al que cada dia resulta més i més difícil apropar-se i gairebé impossible accedir, ja que la zona portuària té un accés molt restringit

Malgrat estar aquest far ubicat a la bocana del port amb la inauguració del Moll de la Ceràmica, el 1999, destinat a l'estiba de les matèries primeres que utilitza la indústria taulellera, va quedar enmig de la mateixa convertint-se en un impediment per la realització dels treballs del Moll.

Ara, s'anuncia una remodelació d'aquella zona del moll i la demolició del tercer far i l'alçat d'un nou far, el Quart!, que estarà ubicat a la vora de la mar, just a la corba que es realitza per encarar el Moll de la Ceràmica. La nova construcció suposarà així un pas més en la llarga història dels fars del port de Castelló... Fins quan? Per a quan un cinqué far? Tot arribarà, segur...

Amb un marge de confiança...

En temps actuals, en plena era digital, en què les publicacions periòdiques estan en recessió, que una empresa local es llance a editar una revista mensual en suport de paper, dirigida a tota mena de públic i de totes les edats, amb el propòsit de donar a conéixer als castellonencs, diuen que d'una manera oberta, fàcil i atractiva, la ciutat de Castelló i la seua gent al llarg de la història, i que a més a la vegada vulga convertir-se també en publicació col·leccionable, és, ho reconec una empresa agosarada.

I això és el que vol ser la nova revista, que amb el suggerent títol de "PARLEM de Castelló", va presentar el primer número, el passat dimarts 26 a l'espai cultural del Menador, i que el seu editor Javier Navarro no va dubtar en qualificar-la de "multidisciplinària, didàctica i entretinguda".

He de dir que tenia ganes de conéixer-la, la curiositat em podia, i hui, aquest matí festiu, en acostar-me al quiosc, l'he vista per primera vegada a la prestatgeria i no he dubtat en fer-me amb ella. Fullejada primer i llegida a consciència després, aquesta és la meua opinió sobre aquesta...

En primer lloc m'ha cridat l'atenció la qualitat de l'edició, l'enquadernació i el paper emprat, així com el nombre de pàgines, 52, la varietat de color i sobretot el preu, un euro, que la fa més que popular.

També per tenir el mateix format, tipus de paper, nombre de pàgines i impressió, m'ha recordat immediatament a una altra publicació, "Turisme i Gastronomía. Castelló al mes", publicació nascuda allà pel 2012, del mateix director i que en aquest desembre del 2019, arriba al número 106, que està a la venda per un preu de 2 euros, i que pot llegir-se, a l'igual que els números anteriors, de manera gratuïta via WEB una revista que inicialment es definia en capçalera com "Revista cultural i turística" i a partir del 2016 va girar cap al "turisme, gastronomía i cultura" i pocs mesos després va perdre "cultura", fet que va desembocar en una major especialització temàtica, centrant-se en el turisme i la gastronomía, i què jo amant de les tradicions culturals del territori, deixara de comprar-la.

També m'ha resultat curiós de la nova publicació que, la presentació, a càrrec de l'editor, estiguera escrit en un correcte valencià, però que després, ni l'editorial a càrrec de la directora, la periodista Laura Brisach, ni la majoria de les pàgines, ni les dedicades a contar històries de la nostra història, ni aquelles que ens han de donar a conéixer diferents personatges il·lustres, carrers o espais locals, les dedicades a comentar fotografies antigues d'un Castelló passat, la que parla de la música i els músics de Castelló, en aquesta ocasió dedicat a lloar la figura de Matilde Salvador, ni en parlar del nostre estimat Club Esportiu Castelló o els darrers esdeveniments socials que han tingut lloc al nostre poble, NO empren el valencià, i només l'investigador Manuel Carceller i l'enginyer Pere Agustí, en parlar del Betlem de la Pigà i la tradició nadalenca castellonera i de la cuina de Castelló, respectivament, ho facen en la nostra llengua.

Que voleu que us diga més? Les fotografies que il·lustren tots i cadascú dels articles, magnifiques, la temàtica prou, tal vegada per aquest primer número, fins i tot massa coneguda i l'agenda cultural i d'oci que tanca la revista, prou limitada.

Tot i això, per expectació i respecte, per la vàlua dels col·laboradors, tot i tenir la mosca darrera l'orella, vista l'evolució de l'altra publicació semblant, aquest "PARLEM" mereix un marge de confiança i, d'entrada, si s'aconsegueix aprofundir en temàtiques de qualitat intel·lectual i científiques, si augmenta el nombre d'articles escrits en valencià i el Consell de redacció encerta amb seccions variades, de segur que tindrà una llarga vida, si més no aquest é el meu desig. Felicitat senyor Navarro, senyora Brisach i sort, molta sort.

Les llumetes de Nadal.

El cap de setmana passat "van encendre's" a Castelló les llumetes de Nadal. Habitualment, el consistori solia emprendre a finals de novembre la instal·lació dels diversos ornaments que decoren els principals carrers i avingudes de la capital, tot i que aquest any, sembla s'ha avançat la seua col·locació i, tal vegada la seua encesa?

Deixant de banda la polèmica de si la seua encesa s'ha fet massa aviat o no, de si és motiu de consumisme o de si són una més de les despeses inútils que fan els ajuntaments, voldria centrar la meua reflexió avui en el fet de si produeixen a qui les contempla cert encant, que al cap i a la fi, hauria de ser la seua darrera finalitat, fer bonic, ambientar els carrers.

I què voleu que us diga? Novament, igual que va passar-me l'any anterior i des de fa uns quants, les llumetes penjades als carrers de Castelló, passant desapercebudes "de dia", tampoc han arribat a produir-me cap encant, en fer-se fosc.

I és que fer una mena d'il·luminació càlida amb aquestes bombetes barates de llum blanca i freda, de leds, de baix consum, per allò de l'estalvi pels contribuents, no ha de ser gens fàcil i, de retruc, el resultat, a la vista està, poc atraent i encantador.

Perquè la llum és sobretot alegria i escalf. I per Nadal, amb els dies curts, els llums haurien de fer molta feina, però serà per allò del canvi climàtic tant d'actualitat en aquests dies, però voleu dir que hui, aquesta vesprada, una vegada encesos els llums, alguna cosa ha canviat al poble?

De vegades em sembla que tot és com una pel·lícula que ja he vist; passejar pels nostres carrers il·luminats em produeix una inquietant sensació de "dejà-vu". Castelló no és ni Vigo ni Màlaga, les ciutats que competeixen per ser la més il·luminada d'Espanya en Nadal, però ni falta que ens fa. Ací, al nostre poble, no cauria bé que alguna multinacional patrocinara la decoració d'un carrer o avinguda, o que els veïns haguérem de posar-nos ulleres de sol a la nit.

Més d'una veu he escoltat als carrers dient que la il·luminació és repetitiva i monòtona i això sense fixar-se massa en aquells arcs que per algun motiu, per mi desconegut, fan que el resultat siga una mica accidentat, ja que o no s'encenen totes o simplement estan foses.

La tradició de l'enllumenat de llums Nadalenques crec va començar als Estats Units i des de fa uns anys l'hem acollit com cerimònia d'inici de la campanya de Nadal. Marca el punt de partida de les compres nadalenques, el bombardeig de torrons, polvorons i altres dolços, l'anunci de la loteria i totes aquelles tradicions que diem odiar però que en el fons adorem.

Tenir llums i garlandes pels carrers de Castelló al Nadal és bonic, però tot i que estic d'acord en el fet que no cal competir en nombre, si caldria tenir una mica més de cura quant a la qualitat i elegància "d'allò que es penja", per aconseguir un resultat molt més òptim de l'aconseguit i, a la vegada, incentivar l'oci en la ciutat i el comerç, que vulguem o no, és la seua primera finalitat. No és fàcil a Castelló trobar una ruta que anime els veïns a sortir al carrer i gaudir de les festes i comprar en els comerços del centre de la ciutat per millorar l'ocupació i la competitivitat.

No dubte que amb aquesta il·luminació Castelló aconseguirà una reducció en el consum energètic, però voleu dir que s'ha aconseguit un alt valor estètic? Jo, francament, vist el que he vist, no ho crec. I què em dieu de l'esperit del Nadal? No s'ha de confondre amb llumetes, però això és un altre tema...

Encara que parega mentida...

 Noranta anys són tota una vida, una generació i en aquestes 9 darreres dècades, la vida social de Castelló, igual que la resta de les ciutats espanyoles ha canviat i molt. Tot just hui, festivitat dels Xavis, Javiers, Fransescs o Siscos, el dimarts 3 de desembre però del 1929, a Castelló es publicava el número 12.337 del diari de major circulació a la província, "El Heraldo de Castellón".

I revisant amb curiositat les seues quatre pàgines, trobem un bon grapat d'exemples que demostren com hem canviat en aquests anys, i no només pel que respecta als preus, amb 10 cèntims per periòdic o 2 pessetes mensuals per la subscripció, o els 15 cèntims per línia que costava ficar un anunci comercial o particular.

D'entre tot el contingut del diari, voldria destacar 3 notícies que sens dubte venen a demostrar uns canvis substancial de la societat castellonenca. Esdeveniments que vistos des de la distància temporal semblen quasi inversemblants.

El primer, aparegut a la primera pàgina porta per títol "¿Para que serán?" i fa referència directa als "discos encarnados con faja horizontal blanca" y " azules con una bonita flecha blanca también horizontal", senyals de direcció prohibida i direcció obligatòria que, per aquells dies, l'ajuntament de Castelló va començar a col·locar en els cantons d'alguns dels carrers més estrets del poble per marcar la direcció a seguir dels vehicles, discos que "Tiolo" el signant de la crònica no dubtava de qualificar poc útils, ja que per aquells menesters ja existien "lindas tartanitas pintadas en azulejos" per, a continuació justificar que, tal vegada, "se conservaran los azulejos para guía de vehículos de tracción animal, reservando los discos para los de tracción mecánica", generant-li al signant seriosos dubtes i pensant que seria molt millor substituir els discos per cartells amb el rètol "dirección prohibida".

I si aquesta notícia resulta del tot curiosa no ho és menys la que amb el títol "Un nuevo oficio para la infancia" apareix quasi a continuació, fent referència a l'ús de xiquets per part de l'empresa concessionària de la línia d'autobusos de Castelló al Grau, per desenvolupar la tasca de "cobrador". I és que no resulta estrany el fet que els menuts treballen, el que sembla rar i poc propi de la infància, és que aquells ho facen amb un càrrec en què s'ha de lidiar amb el públic i tocar diners. Ficats a trobar una explicació aquesta resulta del tot coherent i lògica: "Debido a la informe masa humana que suele ocupar un autobús, un hombre no puede cobrar, en cambio un niño, por su pequeño tamaño, acomete la empresa aunque parece imposible, metiendo el codo entre dos personas y cuando no puede pasar de otro modo lo hace bajo las piernas y no se deja a nadie por cobrar". Què us sembla?

Tampoc la tercera de les notícies té desperdici. S'anuncia a la darrera columna de la segona pàgina, al Teatre Principal, a les 10 de la nit d'eixe mateix día 3, tot just hui fa 90 anys, la companyia "Ladrón de Guevara-Rivelles" estrenava la comèdia d'Edouart Bourdet "La prisionera". Fins ací res diferent de qualsevol altra estrena, però a l'anunci i sota el nom de l'obra una observació entre parèntesi "No apta para señoritas". Així, sense cap més explicació, i tot perquè com és sabut aquella comèdia en tres actes reflecteix la vida corrompuda en què sense felicitat ni desesperació s'arrosseguen, privats de tota activitat moral, els homes i dones de la societat burgesa més típicament parisenca de la dècada dels anys 20 del segle passat, amb el luxe, els vicis i misèries que els són propis. I clar, no calia que les dones castelloneres veren aquelles barbaritats.

Fa només 90 anys i sembla que en faça molts més, com hem canviat. Tres simples pinzellades d'un dia qualsevol, una profunda reflexió sobre l'experiència de vida individual i social de l'ésser humà i els seus efectes...

La panereta de sargir i apedaçar: altres temps.

Les dones sempre han treballat molt, massa quasi sempre, però el seu treball era, fins fa només uns pocs anys, a casa i més reproductiu que altra cosa. Quasi mai productiu, de diners, ni un cèntim. Elles eren les ames de sa casa, i també les criades, el metge, el servei de manteniment, d'intendència, de cuina, de tot, més encara que avui, de debò.

Amb tot, estalviaven molt. Molt més que avui. Vull recordar hui un costum molt lligat al dictat de la necessitat i que als nostres dies sembla del tot oblidat, el de sargir i apedaçar, perquè abans, qualsevol peça de roba, a més d'haver durat un bon grapat d'anys, s'heretava.

Jo per allò de no tenir germans, sempre anava d'estrena; a mesura que la roba se'm quedava menuda, aquella deixava d'emprar-se i era substituïda per altres peces sempre "noves de trinca". Però en aquelles famílies on hi havia dos, tres o més germans, els més menuts no arribaven a estrenar quasi mai res, perquè tot ho heretaven dels més grans, i els més grans de vegades dels cosins, o dels veïns, o del pare, o de qui fora, que també...

Ara ja ningú cus uns pantalons, amb un set o esparracats, fa anys que no sent dir m'han donat la volta als punys o m'han girat el coll de la camisa, com a molt reforçar un botó que està a punt de caure, però allò de canviar la cremallera que ja no tanca, encara que els pantalons estiguen de bon ús, en moltes cases ha passat a la història. Val més comprar-ne un de nou i tema solucionat!

Abans tot "tenia arreglo", només calia esperar que fera un dia de destorb i a casa es trobaven solucions quasi per tot, per això, per més d'un que açò llegiu, tal vegada la paraula sargir ni us sone. És un verb que designa l'acte de cosir una tela de manera que no es note. La paraula, com a tal, prové del llatí sarcire, que significa 'cosir' o 'reparar' i fa referència a la forma en què es cus el trencament d'una tela de manera que es dissimule en major grau possible la unió.

Fins i tot hi ha una tècnica anomenada sargit invisible, que consisteix a cosir la peça pel revés i amb el fil i l'agulla adequada, reconstituint la tela esquinçada de manera que face la impressió que la trama dels fils manté la seua uniformitat, és a dir refer amb l'agulla el teixit d'una roba foradada o esclarida, imitant l'original.

I és que abans les dones anant "a costura" aprenien entre altres coses a apedaçar culeres de pantalons, genolleres o la part dels colzes, per no parlar de la roba interior que també s'apedaçava sense cap problema.

Els calcetins, que solen trencar-se, bé pel taló, bé per la punta, i ara es llancen sense cap mirament, eren sargits sistemàticament, i d'una manera força curiosa: s'agafava un ou, que solia ser de fusta o de ceràmica, però que de vegades, més luxosament, podia ser també de marbre, i es deixava lliscar dins del calcetí. S'aplicava al lloc on es trobava el forat, punta o taló, i allà l'agulla començava el seu quefer, agafant fils menuts, pujant i baixant, anant i venint. De segur que alguns de vosaltres encara haureu trobat per algun calaix algun d'aquests ous i encara us estareu preguntant quina era la seua finalitat.

Aquestes feines les feien les dones de la casa, com també cosir i brodar o fer calça, normalment a la vesprada, quan ja s'havien acabat les altres feines diàries, vora la llar si era l'hivern, però preferiblement a la llum del dia, al balcó de casa, o a algun racó ben il·luminat, i si es podia fins i tot al carrer en rogle de veïnes, xerrant de tot i de tots.

Aquest cap de setmana rebuscant a dalt d'un armari he trobat una panereta, era aquella on es guardaven aquestes peces d'apedaçar, cosir o sargir i també l'ou. I de sobte els pensaments han volat: Hi haurà encara alguna fàbrica o artesà d'ous de fusta? Hi haurà algun lloc a Castelló on encara es fiquen pedaços? El temps passa de pressa, ens fem vells..