La ciutat

La ciutat

dimarts, 30 de novembre de 2021

Castelló província... felicitats!


Va ser el 1810 quan ocupant el tron d'Espanya l'intrús Jose Bonaparte va dividir-se la geografia territorial espanyola en 38 prefectures, a l'estil de les establertes a França. El territori castellonenc s'incloïa en la prefectura de l'Ebre i subprefectura de Tortosa. Un destarifo, una divisió, que mai va entrar en vigor.

Amb el retorn al tron de Ferran VII i la tornada al sistema de govern absolutista, el territori nacional en 1817 es divideix en intendències i consolats, 42 en total que pretenien racionalitzar el sistema administratiu substituint el complex sistema de demarcacions i institucions.

Amb l'alçament de Riego el 1820 i l'impuls d'un estat lliberal, el gener de 1822 les Corts aproven una divisió provincial en 52 províncies, amb criteris de població, extensió i coherència geogràfica, apareixent per primera vegada Castelló com a tal província i Castelló de la Plana com a capital.

Però la caiguda del govern liberal i la nova restauració de l'absolutisme va fer malbé el projecte. El 1823 es restableixen novament les províncies de l'Antic Règim, de manera que el pla de 1822 mai va arribar a entrar en vigor.


Immediatament, després de la mort de Ferran VII el 29 de setembre de 1833, la regent Maria Cristina de Borbó va emprendre una reforma de gran envergadura, que a la fi seria la definitiva: la divisió d'Espanya a províncies i regions. 

Va ser el seu secretari d'Estat de Foment, Javier de Burgos, qui va crear un Estat centralitzat, dividit en 49 províncies i 15 regions. Un projecte semblant al de 1822 amb alguns canvis de nom de la província en canviar el nom de la capital, tot i que quatre van conservar les seues antigues denominacions: Navarra, amb capital a Pamplona, Àlaba amb Vitòria, Guipúscoa amb Sant Sebastià i Biscaia amb Bilbao.

Així, Castelló com a província, naix tal dia com avui, 30 de novembre de 1833, formant part juntament amb València i Alacant de la regió anomenada Regne de València.


Aquest sistema de distribució geogràfica,
és posteriorment assumit tant per la Primera República Espanyola de 1873, com per la Segona de 1931, per la Dictadura de Franco de 1939 i per la Monarquia Constitucional de 1978, malgrat que la seua acceptació i divisió mai ha estat unànime, només cal recordar que encara que les dues darreres Constitucions la del 1931 i la del 1978 sí que donaven suport a aquesta distribució, el Projecte de Constitució Federal de 1873 no donava suport a aquesta divisió.

Malgrat aquests entrebancs, a hores d'ara, podem afirmar que les províncies definides el 1833 continuen sent, d'acord amb la Constitució Espanyola del 1978, peces bàsiques de l'organització territorial d'Espanya, base de les circumscripcions electorals i les unitats de què es componen les comunitats autònomes.

Hui estem de celebració, Castelló província compleix 188 anys, quasi dos segles en què les transformacions han estat més que evidents, des de l'evolució demogràfica, passant d'uns aproximadament 250.000 habitants a vora 590.000, amb un transvasament poblacional continu des de l'interior muntanyenc a la franja litoral, als canvis territorials en els 6.600 quilòmetres quadrats de la seua superfície.


En l'actualitat ens trobem al costat de poblats com Les Alberedes, Saranyana, Bibioj o Jinquer, que han anat desapareixent com a tals en quedar deshabitats i malauradament abandonats, d'altres que han aparegut per disgregació de pobles veïns, cas de Vall d'Alba, Alqueries o Sant Joan de Moró, i un cas especial, Gàtova, que fins a l'any 1995 formava part de la província com a poble de la comarca de l'Alt Palància i que per petició del veïnat va passar a formar part de la comarca del Camp de Túria, i, per tant, de la província de València.

Castelló, una terra, la meua, plena de contrastos conformada, ara per ara, per un total de 135 municipis i que malgrat les dificultats que alguns travessen, contribueixen a fer gran el projecte col·lectiu, mantenint les arrels, les tradicions, el patrimoni, en definitiva la identitat i el privilegi que suposa ser, créixer i viure en aquesta terra. Felicitats!

 

dilluns, 29 de novembre de 2021

El més prestigiós dels prelats durant la segona meitat del s. XVIII.


Hui és el 333 dia de l'any, ahir 28, primer diumenge d'Advent i dia d'especial record a Castelló per, com dic al títol que encapçala aquest comentari, recordar el més prestigiós dels prelats que al nostre país van viure i exercir el seu magisteri, Josep Climent i Avinent, el Bisbe Climent.

Va ser a la missa d'onze de Santa Maria quan l'associació que porta el nom del fill més insigne que la nostra ciutat ha tingut al llarg de la seua història, i que cada diumenge convida a participar en la celebració litúrgica en la nostra llengua, va recordar a tots els fidels que "la missa" era oferida i es pregava especialment pel bisbe castellonenc que va morir en l'esperança de la resurrecció , en complir-se tot just ahir, 240 anys del seu traspàs.

En acabar la celebració eucarística els fidels assistents ens vam apropar a l'entrada de la catedral per fer un respons envoltant el lloc on es troba la làpida que recorda el lloc on va ser soterrat al costat de la del bisbe Salinas.


I és que el 28 de novembre va ser una data premonitòria i molt lligada al bisbe Climent. El 28 de novembre de 1778, va fer donació de tots els seus béns a través d'una escriptura pública que porta per títol Fundació de la Casa d'Orfes de Castelló. Només va retenir per a la seua subsistència la renda que percebia per haver estat bisbe de Barcelona. I també un 28 de novembre, en aquest cas de 1781, va ser el dia en què el nostre estimat bisbe, a l'edat de 75 anys, i 6 després de retirar-se, moria a sa casa de Castelló.

Climent diu "deseo y quiero" que el seu cos siga enterrat a l'Església Parroquial de Castelló de la Plana en el lloc que decidesca el "Reverendo Clero". Si bé diu que desitjaria que el seu enterrament es fes sense cap solemnitat n'obstant "Ya que la Divina Providencia me elevó sin merecerlo a la Dignidad de Obispo, convengo que se haga según dispone el Ceremonial de Obispos".

La notícia del seu traspàs s'estengué aviat més enllà de València, Barcelona o Madrid, lamentant la desaparició del prelat a qui el pas del temps i les amargues experiències acumulades no li havien fet perdre la il·lusió, pels projectes engegats a Castelló que anaven des de la construcció i posada en funcionament de dos forns de pa amb què mantenir les escoles de primeres lletres que va fundar als barris de Sant Fèlix i la plaça del rosari, fins a aquells dos més volguts pel bisbe, la fundació d'un col·legi d'òrfens i la creació d'una biblioteca pública. El col·legi, perquè sentia pesar dels xiquets sense pares que vagarejaven desatesos pels carrers de Castelló. La biblioteca o llibreria, per a la instrucció cristiana de la seua gent. El pas del temps i les amargues experiències acumulades no li havien fet perdre la il·lusió, encara que el seu ànim es trobava molt afectat des de la seua dimissió forçada.


El col·legi d'òrfens situat en la seua pròpia casa familiar
no només va ser per educar els nens i nenes òrfenes, sinó que també es responsabilitzava de trobar-los una feina. Els alumnes passaven a ser tutelats per algun artesà i així aprenien un ofici. Mentre que les nenes eren educades a formar-se per al servei domèstic.


Però el temps no passa debades i el 1858 el Consell d'administració del centre per no poder assumir les despeses va decidir la seua dissolució. L'edifici va passar a pertànyer al bisbat, primer de Tortosa i després de Sogorb-Castelló, controlat per un patronat integrat pel rector de Santa Maria, el de la Trinitat, l'Ajuntament i els gremis de treballadors.

Per molts anys primer va funcionar un parvulari, reconvertit després en 1976 en escola infantil Enrique Odriozola aprofitant les cavallerisses de la casa del bisbe i anteriorment, des del 1954 va establir-se a la casa una residència d'estudiants Domus Mariae que, tristament es notícia en aquestes darreres setmanes en anunciar-se que 67 anys després, la fundació que gestiona l'allotjament de joves ha de tancar a falta d'hostes.


Vet per on l'edifici més antic de la ciutat i que fins ara estava viu, amb un oratori excepcional i un pati interior que en el seu moment va ser hort, ara 240 anys després de la mort del bisbe, perdrà el seu ús educatiu.

També en el seu testament decreta erigir a les habitacions baixes de la seua casa paterna juntament amb la fundació principal, el col·legi d'òrfens, una Biblioteca Pública formada de llibres que siguen útils per a la joventut de la Vila de la qual cuidarà el director de la Casa d'orfes. Quins llibres van formar part i com i on va acabar la biblioteca és desconegut per mi.

Unes dates aquests dies finals de novembre per recordar a aquell bisbe i els seus fets, a aquella persona de gran humanitat, sensible i tendre amb els infants i els marginats, generós amb els que patien necessitat, ferm a l'hora de denunciar les injustícies, contundent per oposar-se a les arbitrarietats del poder, dialogant i atent a les opinions dels altres, però resolutiu a l'hora de prendre decisions. En resum, dies per recordar un personatge històric de gran interés al seu moment i encara ara. O ara més que mai.

diumenge, 28 de novembre de 2021

Sense sentit.

És ben sabut i a la vegada lògic que els ingressos de les diferents cadenes de televisió que podem sintonitzar amb els nostres aparells provenen de les emissions dels anuncis, i que els costos d'aquests per les diferents empreses anunciants varien en funció de l'horari de la seua emissió.

D'altra banda, també és fàcilment comprovable com hi ha anuncis que són més continus i repetitius en certes èpoques de l'any, és el cas, per exemple, dels gelats, les cerveses o els aparells d'aire condicionat a l'estiu o les joguines, els torrons, el cava i la loteria a l'hivern, al costat d'altres que podem considerar clàssics, que s'anuncien tot l'any, però que ara, en arribar aquestes dates prenadalenques, augmenten la seua difusió, cas dels de pizzes i hamburgueses , viatges o aquells que són l'objecte i centre del meu comentari d'avui, els perfums, les colòniesÉs veritat que en aquests anuncis de perfums apareixen un munt de cares famoses.

Marques com Dior, Chanel, Prada i companyia compten amb els més grans com a rostres publicitaris per promocionar les seues fragàncies, ja siguen actors, actrius, top models o cantants. També tot i que no hi ha dos iguals, tots tenen el mateix objectiu: transmetre'ns la sensualitat de la fragància, els efecte càlid, seductor o elegant.

I per aconseguir-ho els spots generalment representen les diferents facetes d'una dona, home o parella, ja siga la sensualitat, la racionalitat, l'emoció i la força o fins i tot la intimitat i la grandesa, mitjançant unes imatges i uns diàlegs, tractant de captar la nostra atenció en vint o trenta segons amb una història impactant.


Així les imatges ens mostren des d'una senyoreta ballant en una sala com si estigués en èxtasis, o una dona que sembla esforçar-se per trobar temps per a tot i per a tothom, o aquella que recorre els carrers d'una coneguda gran ciutat amb la seua moto, fins a buscar l'amor com a inspiració, passant per aquell en el que ella sedueix l'actor, cosa que se suposa que mostra l'efecte eròtic de la fragància.
Però i els diàlegs? Això quasi en tots els anuncis és un sense sentit.

Anit, vaig tornar a comprovar-ho. En poc més de mitja hora i en una mateixa cadena, vaig veure set anuncis de colònies en aquest ordre: Idole de Lancome, The scent d'Hugo Boss, Miss dior de Dior, For her de Narciso Rodriguez, Ginza de Shiseido, My way d'Armani i "K" de Dolce-Gabanna i, en tots, si en tots, els diàlegs a més a més de ser breus i amb tonalitat xiuxiuejant, eren en alguna llengua estrangera, majoritàriament francés i anglés; real però inversemblant, difícil de creure, sense sentit...

Si el diàleg ha de ser l'objectiu principal que inspire la sensació de desig necessari per a voler tenir aquest o aquell altre perfum al cos i que es convertisca en l'aroma personal, anit vaig poder comprovartot prestant especial atenció, que les frases o oracions que escoltava eren totalment incomprensibles i totalment inútils per convéncer a la gran majoria d'espectadors televisius que la fragància que s'està venent és la ideal per a qualsevol ocasió i que reflecteix l'essència de la seua personalitat envers el context que l'envolta.


No sé si a les cadenes televisives d'altres països hi haurà anuncis de perfums, de colònies, supose que 
. I aleshores em pregunte, en quina llengua s'emetran els diàlegs? En francés a França? En anglés a Anglaterra?, o tal vegada, en aquells països s'emetran en castellà?

No amics, emprar diàlegs amb termes anglesos o francesos, com si les coses en ser descrites en francés o anglés tingueren més valor, no és beneficiós per ningú, és un sense sentit.


I així ho va entendre fa uns pocs anys la RAE promovent una campanya contra la invasió de l'anglés a la publicitat per reivindicar l'ús de l'espanyol en aquest àmbit, anunciant el llançament dos nous productes gratuïts pel consumidor: la colònia "Swine" i les ulleres de sol amb "blind effect".

Aquells que els van sol·licitar es van trobar en rebre'ls que "Swine", era un perfum el nom del qual en anglés et diu que fa olor de porc, però, com estava en anglés, et fa olor de swine, i les ulleres també complien allò que la publicitat prometia: un "efecte cec" que impedia veure res.

Però sembla que no hem aprés res... Forasters vindran que de casa ens treuran.

dimecres, 24 de novembre de 2021

"Marranos"

Tot i que no és lingüísticament correcta a la nostra llengua, la paraula que encapçala aquest escrit és molt emprada popularment per a descriure les persones que realitzen accions brutes, persones que anomenem marranes, en singular i de manera correcta marrà.

Així, tot i que en origen la paraula marrà es va utilitzar de manera despectiva per identificar jueus convertits al catolicisme i als seus descendents, en l'actualitat s'usa per a indicar que algú és desitjat, brut,  o fastigós.

I si hui parle dels marrans i de les seues accions, marraneries, és perquè només han fet falta tres dies per comprovar com de marrans són, som?, alguns dels veïns de Castelló, i és que amb motiu de la vaga dels 8.000 empleats de la neteja del sector públic a Castelló iniciada el passat dilluns, les primeres conseqüències ja són més que visibles als diferents centres i espais administratius, sanitaris o educatius, convertint els seus passadissos i sales en abocadors de papers, menjar i altres residus.


Entenc la importància d'aquests treballadors i treballadores,
imprescindibles en la neteja dels lavabos públics i menjadors, en la recollida de residus, o en la neteja de les zones comunes, i que enfront de la pèrdua de drets que, segons diuen els seus sindicats, proposen les patronals, es vegen abocats a la vaga, com a darrera solució per obtenir avantatges o millores de les condicions de treball.

Però si a aquesta vaga s'ha arribat després d'un període de negociacions que no han arribat termini satisfactori, si ja era sabut que des del passat dilluns no és prestaria aquest tipus de servei als diferents centres, no haguera estat de més que, els usuaris i treballadors d'aquests centres, tot recolzant els treballadors, hagueren fet un esforç complementari, per retardar el més possible, les conseqüències de la vaga, que no són altres que l'augment de la brutícia i la mala imatge de cara a l'exterior.

I és que veient les fotografies que publiquen els diferents mitjans de comunicació, amb espais plens de papers i cartons per terra, papereres a rebossar, ampolles de plàstic pels racons, o cadires brutes i vidres tacats, de cop i volta em ve pensar i dir: "Que marranos que som".

Comprenc que eixa era la finalitat principal de la vaga, que tot quedara empastifat, que fins i tot alguns espais feren fàstic, i que tal vegada, alguns d'aquests llocs estiguen més bruts del normal, que els mateixos vaguistes i aquells que directament els donen suport hagen contribuït a l'augment de la brutícia, amb el llançament de residus de manera intencionada, però...


Com a ciutadans, com a individus que vivim en una comunitat cal respectar unes normes bàsiques, cal acceptar les regles de joc de la democràcia i cal un comportament propi que garantisca la convivència i, no haguera estat de més, ficar una mica més de zel en les actuacions individuals per, sinó evitar, si retardar el caos al qual comença a arribar-se en alguns espais. En definitiva "ser menys marranos".

Com sol passar amb totes les vagues les reaccions de la societat s'han mostrat tant favorables com contraris a les aturades dels serveis de neteja, i el descontentament generalitzat per l'aspecte que presenten alguns espais també s'ha vist reflectit a les xarxes socials, on els usuaris comencen a penjar fotos de les escombraries acumulades a la universitat, hospitals i ajuntament.


Siga com siga aquestes accions no beneficien mai ningú i només ajuden a col·lapsar i deteriorar una mica més la imatge de la ciutat, a la que, en aquests moments de repunt de pandèmia, la vaga de neteja d'espais públics és un problema afegit.

Esperem una ràpida solució en benefici de tots, i mentre aquesta arribe, un prec, fem el possible i l'impossible per no contribuir amb els nostres gestos i accions a què la situació vaja a més, no siguem marranos.

diumenge, 21 de novembre de 2021

Intoxicar...

Conceptes com intoxicar, desintoxicar i les seues variants depurar o detoxificar s'han convertit en habituals al nostre vocabulari; tot i això, a més a més del conegut d'enverinar, dos significats més li atribueix el diccionari de la RAE a la paraula que encapçala aquest escrit. Imbuir, infondre en l'ànim d'algú quelcom moralment nociu i donar un excés d'informació manipulada per tal de crear un estat d'opinió propici a certs fins.

En un context nacional en què l'estat d'alarma ha posat de manifest el millor i el pitjor de la nostra societat em preocupa bastant la manipulació i la tergiversació d'alguns mitjans de comunicació i de la seua manera d'informar. Entenc però no aceptaré mai que alguns mitjans, sobretot els privats, estiguen marcats per línies editorials ideològiques concretes que utilitzen la intoxicació per llançar les seues proclames interessades.

Tot un problema quan el mitjà deixa d'oferir periodisme de qualitat, veraç i independent, per afavorir o carregar contra interessos allunyats de la neutralitat i intoxica, i en l'exercici de la informació envia massa estímuls i poques certeses o poques precisions, poca veracitat.


I dic tot açò perquè aquest matí, fent "zàping" al dial radiofònic he topetat al 92.5 de la FM un programa d'informació, "Sense Complexos", que semblava volia abordar l'actualitat de forma rigorosa, però que en realitat era més que intoxicant, en el que el seu presentador-locutor, l'enginyer en telecomunicació vingut a periodista, el senyor Luis Manuel del Pino González, deia de manera monologada, tot allò que li semblava, una barbaritat darrera d'una altra.

No podia creure allò que estava escoltant, tractar de babau, poca solidesa intel·lectual i animal al senyor Luis Enjuanes, virólogo del CSIF per expressar la seua opinió a favor que la Seguretat Social rebutge atendre a aquells adults que voluntàriament no vulguen vacunar-se, o atacar directament al govern basc perquè va a destinar en els quatre anys vinents, mig milió d'euros per la promoció de l'eusquera ,que pel senyor del Pino, no és més que "un farfullo inventado por un paranoico, racista i misógino, Sabino Arana y que no sirve absolutamente para nada" Ara resulta que l'eusquera és un idioma artificial, que us sembla la perla?

En voleu més, també ha atacat a la formació Podemos en general, en considerar-la "apestosamente totalitaria" i en particular al senyor Pablo Iglesias, per qüestionar si al nostre país hi ha pogut haver escàndols polítics i unitats de policia perseguint algunes formacions polítiques per rectificar en els tribunals els resultats de les urnes, o enviant un recadet al mateix PP dient-li que "nunca pierde la ocasión de hacer las cosas equivocadas" i que està en descrèdit i a la baixa en les enquestes per culpa de Pablo Casado i les referrades internes i que estan lliurant el "País a trossets" a Pedro Sánchez, amb el consegüent beneplàcit per la pujada de Vox.


Inversemblant i sense crèdit.
Podeu escoltar tota la tirallonga completa punxant sobre l'enllaç:  NOTICIES


Temps m'ha faltat per veure eixe 92.5 de la FM a quina emissora pertanyia i, en assabentar-me he començat a comprendre...

Estem parlant de "'EsRadio" una cadena privada, generalista i d'àmbit nacional, que pertany al grup multimèdia Libertad Digital, amb llicència propietat del periodista, publicista, escriptor, locutor i empresari Federico Jorge Jiménez Losantos, un fervent i obertament anticomunista, conegut pel seu particular estil de fer ràdio, amb un marcat ús de la ironia i referències culturals, a més de per denominar amb sobrenoms i malnoms, moltes vegades ofensius, i insults als diversos personatges de l'actualitat política espanyola.


Un intoxicador en tota regla situat a l'àmbit de la dreta més radical, i un programa de manipulació i intervenció hàbil, arter, en relació amb les notícies estatals, Conduït per un "monologuista" amb distorsió de la veritat, de la justícia i al servei d'interessos particulars. Us convido a jutjar per vosaltres mateixa si són exagerades les meues impressions...