La ciutat

La ciutat

dimecres, 23 de gener de 2019

Un home prou oblidat i massa desconegut...


 Un curt carrer situat entre la Ronda Magdalena i el cantó del pintor Castell amb la plaça del Notari Mas, prolongació del carrer dels Dolors, és la referència directa que la ciutat manté amb aquell il·lustre personatge del qual tot just hui es compleixen 285 anys de la seua mort, arxiver, notari i escriptor Josep Llorenç de Clavell.

El nom de Llorenç de Clavell es troba íntimament lligat a dos temes fonamentals de la història de Castelló: els orígens i fundació de la ciutat, i la troballa de l'imatge de la Mare de Déu de Lledó, donant cos definitiu a les dues narracions i envoltant-les de tots els elements singulars que han arribat fins als nostres dies, contalles que van ser acceptades sense crítica a Castelló, fins que les modernes investigacions han anat introduint oportunes rectificacions.

Fill d'un apotecari originari de Nules i d'una dona d'Almenara, fou membre d'una generació que va sofrir la guerra de Successió i la difícil reacomodació en l'entramat de la nova monarquia borbònica; el seu interés per la història es palesà sobretot en la seua obra com a dietarista i cronista local.

Josep Llorenç de Clavell, notari i escrivà del Consell en l'última etapa foral i secretari de l'Ajuntament en el nou règim borbònic, va assolir el càrrec de secretari de l'ajuntament i cronista de la ciutat l'any 1710. Una gran part del “Llibre Vert” de l'Arxiu Municipal (iniciat en 1588) la va omplir Llorenç en interessantíssimes anotacions que constitueixen una espècie d'història de la ciutat de Castelló, que a més de ser una crònica de la vida quotidiana, també permeten seguir la implantació de les noves autoritats borbòniques a la ciutat i la relació de Castelló amb Castella.

Anteriorment i sota el títol "D'advertències i curiositats per a haver-ne memòria en lo esdevenidor", va publicar una ressenyà dels esdeveniments públics que afectaren Castelló entre 1684 i 1716, destacant les calamitats meteorològiques, les visites de personatges il·lustres, l'execució de construccions civils i religioses i altres notícies que afectaren la nostra Vila.

Tanmateix, la seua obra més important és la crònica titulada "Noticias de la villa de Castellón de la Plana" (1730). Seguint els cronistes Rafel Martí de Viciana i Gaspar Escolano, comença amb la fundació de la ciutat pels grecs jonis i continua fins a la conquesta de Jaume I, interpretada com un nou moment fundacional –amb la colonització cristiana i el trasllat de la població des del puig de la Magdalena a l'actual emplaçament a la Plana–, copiant el document reial que autoritzava el canvi de lloc, que ha esdevingut la referència erudita més antiga sobre els orígens del nostre poble.

Una "Crònica de Castelló" que va romandre durant molts anys extraviada i que va ser recuperada, transcrita i publicada per l'historiador castellonenc Enric Guinot Rodríguez en l'any 1990.

Sense pena ni glòria o potser amb més pena que glòria, Llorenç de Clavell, el primer historiador de Castelló,un dels grans a la  ciutat i, a la vegada, un dels grans desconeguts que hui, encara que siga amb "quatre ratlles" he volgut portar al nostre record...

dissabte, 19 de gener de 2019

El galliner comença a estar revolt...

Vivim en una bona ciutat. Millorable, Sens dubte, però bona. Una ciutat en evolució, en canvi, inacabada, amb nous reptes que l'han de ver mes amable, mes justa, mes accessible, mes verda i més innovadora.

Crec que una gran majoria de veïns i veïnes de Castelló podem estar d'acord que la nostra és una bona ciutat, on cada día podem gaudir i sentir-nos contents de viure ací i què, també cal dir-ho, els de forma la gaudeixen tant con nosaltres.

Conscients que vivim en un lloc privilegiat també mai hem d'oblidar un repte, mes encara, una obligació, treballar per entre tots perfeccionar-la, per fer-la cada día més bonica, amable i entranyable.

I si parle, reflexione huí sobre el meu poble, és perqué tot i no estar en periode electoral, per triar aquells que han de portar el rumb de la ciutat a partir de la segona meitat d'aquest 2019, ho sembla, i com diuen al meu raval, el galliner comença a estar novament revolt, si és que en algun moment d'aquest darrer periode de govern municipal no ho ha estat.

Només cal pegar-li una ullada als titulars dels diferents mitjans de comunicació, un destacat dirigent del PP provincial definint tots els altres adversaris polítics com a “vendedores de crecepelos”, sinónimo de xerraires, mentiders i embaucadors, a la vegada que un altre membre destacat qualifica el govern municipal com “la casa de los lios”, semblant que el PP és qui a de salvar Castelló. Salvar Castelló de que?

D'altra banda Ciutadans-Cs parla d'una "manca d’exercici de responsabilitat política” del govern municipal, per no haber consensuat els pressupostos entre tots els grups, imaginant que a les properes eleccions puga canviar el rumb, creient con diu el seu eslogan “ha arribat el seu temps”.

També el PSOE pensa que són ells i tan sols ells els salvadors de la situació més terrible on había caigut la ciutat després de dues dècades de fer i desfer del PP. Ho tenen clar “gobernando con hechos” així ho diu el seu eslogan.

Al mateix moment Castelló en Moviment demana als socialistes “més responsabilitat per fdr la ciutat governable” i impedir el retorn de les polítiques d'austeritat, ella que total la legislatura han nadat entre dues aigües.

I Compromís? Tractant de liderar, cohesionar i garantir el “pacte del Grau” aixecant-se con a “garantia de la política municipal progresista."

El fet, la realitat es què la ciutat ha canviat en els darrers anys i mesos; ha avançat o retrocedió segons qui i com se mire. Jo veig un canvi sobretot en el món cultural i educatiu, tot i què pero a conseguir realmente una ciutat de drets i oportunitats, encara resta camí.

Cadascú diu la seua. Ara cal que el poble, els veïns,obrim els ulls i les orelles, comencem a recordar, reflexionem, ens fixem i decidim…   

dijous, 17 de gener de 2019

El gen festiu: Sant Antoni del porquet...



... que a les velles fa carasses i a les joves fa l'ullet. Estem als dies dels Sants Barbuts, setmana de gener on hui, dijous 17 es celebra Sant Antoni Abat, monjo cristià pioner de l'eremitisme, considerat el patró dels animals de peu rodó i, per extensió, de tots els animals domèstics, ja que la llegenda explica que animal ferit que veia el guaria. Així ho va fer amb un porquet, que, per mostrar-li el seu agraïment, va decidir acompanyar-lo la resta de la seua vida; és per això que popularment se l'anomena "del porquet".

D'altra banda no hi ha festivitat tan prolífera en refranys com aquesta, tal vegada perquè des dels cistellers fins als enterradors, passant pels carnissers, fabricants de raspalls o porquerols, el tenen per patró. A ell s'aclamen també les solteres i vídues en demanda de pretendent, i cada una interpreta la seua imatge segons l'edat.

Per Sant Antoni, la perdiu busca matrimoni, Per Sant Antoni, el dia creix una passa de dimoni, Per Sant Antoni de gener, cavalls amb flocs pel carrer, Per Sant Antoni del bacó, cadascú al seu racó, Per Sant Antoni fa un fred del dimoni, Sant Antoni del porquet és el primer sant del fred, Si surt amb barba Sant Antoni, si surt amb cua, el dimoni, Sant Antoni del porquet sempre s'escau en disset...

Com a tradicional protector dels animals útils per a les feines del camp, se celebren en honor seu gran nombre de festes populars relacionades amb ells, per tal d'obtenir la fertilitat dels mateixos animals i dels aliments, així com la seua purificació. Actualment i malgrat haver-hi desaparegut molts dels animals de treball, encara la devoció popular al sant es manté en molts pobles de les nostres comarques, on el sant beneeix les cavalleries i presideix les cavalcades, comptant també en molts pobles la presència de grans fogueres i representacions de la vida del sant i de les seues temptacions.

Sant Antoni se celebra a més de 300 pobles valencians, fet no estrany, si considerem que històricament la societat valenciana ha estat eminentment agrícola i rural, i per molts anys va ser la festa per excel·lència de l'hivern, preludi del carnestoltes. En l'actualitat hi ha dos elements de la festa especialment rellevants: les fogueres i la benedicció dels animals.

A Castelló la devoció al sant s'iniciaria allà cap al segle XIII amb l'arribada de les tropes cristianes de Jaume I, i a hores d'ara a la ciutat, tal vegada siga on menys arrelament mantinga el sant, tot i ser Antoni un dels noms més tradicionals.

Des del passat dissabte 12 i fins al 9 de febrer a Castelló capital, en seran 13 les celebracions per honorar al sant, als barris i al centre, sent principalment les associacions de veïns les que mantenen la festa.

El Grau tornarà a celebrar la festivitat el dissabte vinent, amb una jornada tradicional i un programa d'actes amb el "bestiari" de Castelló i altres figures arribades de diferents indrets de la zona mediterrània, destacant "la mulassa" de Barcelona i "l'Haca Tracta" d'Almalafa, amb una benedicció d'animals i una encesa de foguera, convertida la festa en una celebració reflexiva de la identitat buscant la recuperació davant un món destradicionalitzat.


Sant Antoni, sant Antoni / qui ens ho havia de dir./ Els pobres planten la vinya / i els rics es beuen el vi.

Moltes felicitats als Antonis, Tonis, Tonicos, Toniques, Tones, Antonies i tots aquells que hui celebren el gen festiu.

dissabte, 12 de gener de 2019

Temps de fred...


 L'agricultura de Castelló està afrontant el període de major crisi de tota la seua història, sent molt greus els problemes que l'afecten. El sector que al llarg dels segles ha estat motor de l'economia de la Plana veu com la falta de rendibilitat en la citricultura, que s'arrossega des de fa ja un bon grapat d'anys, ha desembocat en uns preus tan baixos que ni tan sols és ja rendible recollir la fruita de l'arbre. Ara li toca el torn a les taronges...

Els conreus al nostre terme municipal han seguit al llarg dels segles l'evolució característica de les planes litorals: vinya, garrofa i olivera a la zona de secà, i hortalisses, tarongers, arròs, canyamel, morera o cànem, al regadiu, horta i marjal.

Els llauradors de Castelló han hagut d'adaptar-se i canviar de cultius, per poder vendre les collites, segons "la moda" de cada època, a més a més d'haver de fer front a les inclemències del temps que també els hi han fet la guisa de tant en tant.

Fins al segle XIII el sucre era considerat una espècia oriental exòtica que només arribava a Europa des del Pròxim Orient en quantitats minúscules, de manera que el cultiu de la canya de sucre amb antecedents àrabs, va ser un dels principals conreus agrícoles per molts anys als segles XIV i XV a les marjals de Castelló.

Quan el sucre va començar a produir-se en grans quantitats a Canàries i després a Amèrica, l'agricultura castellonenca va canviar a la morera i al cànem, i quan aquests productes, el fil de seda i les cordes, van perdre la seua forta demanda, van tornar a adaptar-se amb la introducció dels cítrics.

Tot i això, a la fi del segle XIX i començament del XX, va tornar-hi a haver uns intents de revifar el conreu de la canya de sucre i del cànem al nostre terme, però fracassaren definitivament perquè, malgrat que estem en una zona on les temperatures mai són extremes, en arribar els mesos de l'hivern, en més d'una ocasió va produir-se "la gelada", i amb ella el desastre.

Hui, voldria recordar una data, l'11 de gener de 1878, fa tot just 140 anys, quan una gran onada de fred, molt més forta que la que estem passant aquests dies, va envair Castelló. Diuen les cròniques de l'època que la temperatura va baixar fins als -6 °C, afectant sobretot a la canya de sucre, de la qual, amb un nou intent de reviscolar els guanys de la terra, se n'havien fet moltes plantacions l'any anterior, i que va arribar a gelar-se.

La conseqüència d'aquell panorama va ser un nou canvi de cultiu, la taronja va entrar amb força convertint-se en el referent visual de tot el terme, però també aquella amb el constant augment dels costos de producció, l'entrada de cítrics africans i la davallada en el preu de venda ha portat a una nul·la rendibilitat ,a un abandonament de cultius i una banalització del paisatge.

Fa fred, però estem molt més gelats pel que està ocorrent amb els productes citrícoles que per les baixes temperatures. No crec que hui faça més fred que aquell 11 de gener de 1878, però si aquell fred va portar el desastre a la canyamel, el "fred polític" en defensa de la nostra terra i dels nostres cultius, de les nostres taronges, en aquest gener del 2019, ja està portant a molts llauradors a oferir la recollida gratuïta de fruita i, de segur a la contribució a l'augment del nombre de parcel·les abandonades en finalitzar la campanya.

Estic molest i frustrat, m'he quedat fred. És possible que la temperatura, un dia d'aquests torne a pujar, però no puc oblidar que "hivern rima amb infern" i un infern és el que tenim novament aquesta campanya tarongera...

divendres, 11 de gener de 2019

"Dinamita"


De tots és conegut que la dinamita inventada per Nobel és un explosiu. La paraula explosiu s'aplica també a tot allò que causa sorpresa, que té o provoca una ràpida reacció, amb un comportament que "se surt del normal".

Tal vegada per això, per la seua forma de ser, el pilot de motos torreblanquí Joan Barreda, qui destaca des de fa un bon grapat d'anys en totes les competicions d'enduro i raids en els quals hi participa, entre elles la famosa cursa del Dakar, la qual d'ençà de l'edició del 2014 és sempre un clar favorit a la victòria final, tinga "dinamita" per malnom.

També en l'edició del 2019 que s'està celebrant al Perú, Barreda partia el passat dia 7 com un dels favorits a la gran victòria. Les seues primeres dues etapes feien ser molt optimistes; després d'aconseguir gunayar la primera etapa, va saber mantenir la posició en la classificació general de motos en acabar tercer la segona etapa.

"Dinamita" arriscava i així començà la tercera etapa on va ser el trist protagonista. El líder en la categoria de motos havia d'abandonar després de caure a un barranc situat a la zona mitjana del recorregut i no poder sortir-ne.

Atribuïa l'incident a un error en el llibre de ruta, la guia que segueixen per completar el recorregut correcte, però també a la mala sort de la boira, que li va restar visibilitat. La realitat és que el pilot d'Honda estava profundament decebut pel seu quart abandonament en nou dakars, sobretot perquè li arribava en un bon moment físic i mental.

Ara vindrà novament allò que el Dakar és un ral·li molt dur, que els imprevistos són grans, que les dificultats màximes, tot allò que ja sabem, però, també alguns pensem que tal vegada no serà "dinamita" massa impulsiu? No voldrà fer massa referència al seu malnom?

La casualitat ha volgut que un altre participant, en aquest cas en cotxes, Carlos Sainz, que té en el seu palmarés dues victòries generals en aquest ral·li, també perguera totes les possibilitats de triomf final i es plantejara seriosament l'abandonament en la mateixa etapa. Això pot fer-nos pensar que el recorregut entre les localitats de San Juan de Marcona i Arequipa, a més de ser complicat, estava ple de paranys, però també és veritat que els paranys eren per tots els participants, i que, ni la rasa ni el barranc, van ser obstacle per a altres competidors.

Barreda volia dinamitar el dakar i aclaparar als seus contrincants com ho havia fet ja en alguna etapa d'edicions anteriors, però tampoc va eixir-li bé. Ell ho sabia perfectament, així ho va manifestar feia un any, "el dakar no fa distincions entre herois i caiguts" i malgrat que aquest any, semblava havia decidit no obsessionar-se, a la tercera etapa ha hagut de dir adéu.

Aquest pensament, sentiment o tendència apareix en desacord amb el pensament conscient de la seua persona, però sembla persisteix i el persegueix més enllà dels esforços per deslliurar-se d'ell. La satisfacció de les mateixes exigències del pilot esdevé una compulsió i fixació perpètua, allò que en tantes vegades l'ha portat a l'èxit, també en els dakars el porta al fracàs continu.

Tenia fam d'èxit, aquest Dakar era el seu somni i el seu màxim repte. No feia massa dies havia manifestat sentir-se llest per lluitar per guanyar el seu primer ral·li de ral·lis; ara acabada de iniciar la competició "s'ha quedat amb un pam de nas". S'haurà banyat la dinamita? Ai senyor!