Tot a Madrid!

Segons algunes teories, els ibers tindrien el mateix origen que els bascs primitius, i s'haurien estés des d'un lloc pròxim als Pirineus per tot el país. Aquests pobles malgrat que les seues característiques culturals eren comunes, constituïren tribus separades i, per tant, formaven una sèrie de poblacions cadascuna d'elles més o menys independent de les altres però dins d'una mateixa cultura.

Al País Valencià els poblats més importants estaven situats a llocs vorejant les zones d'aiguamolls, però en tossals en "terra ferma", que feien possible una millor defensa i donaven un terreny més segur on construir.

Aquests pobles, dels que sabem molt poc, ens deixaren sobretot clares mostres del seu art i la cultura; la peça més coneguda de totes és la Dama d'Elx, un bust de pedra que representa a una dona noble dels il·licitans. Amb el monyo arreplegat en un complicat pentinat, al seu rostre es poden apreciar clarament les característiques típiques de la dona valenciana, i és sense dubte, la més rellevant representació d'art ibèric del món. Va ser trobada casualment, l'any 1897, al jaciment arqueològic de l'Alcúdia, prop de la localitat d'Elx i datada al segle IV o V abans de Crist.

Una altra de les mostres més representatives de l'art ibèric trobades al País Valencià, és el famós Guerrer de Moixent, una estatueta de plom trobada a la localitat del mateix nom que representa un guerrer ibèric nu damunt un cavall amb la falcata i preparat per a entrar en combat. Datat del segle IV o V aC, fou trobada el 21 de juliol de 1931

I si la primera, la dama apareix a Alacant i la segona, el guerrer, a València, també a la nostra província i en concret al nostre terme municipal, en un pujolet situat a prop del Grau, el 1851, tal dia com hui, va trobar-se una planxa de plom, escrit per una sola cara, que conté 21 paraules i 154 signes, conformant un dels textos més llargs conservats al signari ibèric i datat al segle II aC (ja vaig parlar en aquest mateix blog el 30-08-2018 de la troballa).

És veritat que els museus són les institucions clau per a la gestió del Patrimoni Històric del país encarregats de donar als ciutadans prestacions derivades no només de l'exposició, sinó també de la investigació i el gaudi intel·lectual i artístic, espais de foment de la participació cultural, lúdica i científica, mitjançant la connexió dels béns dipositats en ells, amb els valors històrics, arqueològics, artístics i ecològics i que, en el temps de les troballes, de les tres peces importants "de museu" i per les circumstàncies en què travessava el país, va considerar-se que dues estarien millor fora del seu territori, en museus que reuniren unes millors condicions, i així, llevat del guerrer que va reposar i encara està al museu de prehistòria de València, la Dama i el Plom van anar a parar a Madrid, en concret al Museu Arqueològic Nacional, on encara continuen...

Entenc que ni a Alacant ni a Castelló en el temps de les troballes hi haguera cap museu adient per dipositar-les amb seguretat, però, han passat ja molts anys i, a hores d'ara, tan a la ciutat d'Elx com a la de Castelló, disposem d'uns espais museístics que res tenen a envejar als de Madrid.

Aleshores per què no tornen les peces al lloc d'on no haurien d'haver eixit mai? Quins interessos desconeguts hi ha al seu darrere? Qui, i després d'un bon grapat d'anys, no ha fet els deures? Trist, molt trist que hui a Elx només puguem contemplar còpies de la Dama i a Castelló conformar-nos amb alguna fotografia, publicació o referència del plom, així com alguna visita esporàdica dels originals. Quant de temps més haurem d'esperar?

És veritat que som espanyols, però primer som valencians i abans il·licitans o castellonencs i no mereixem el tracte que en aquest aspecte cultural estem rebent del Govern Central, de Madrid, després diran alguns que els hi tenim tírria... Què haguera passat si hagués estat a l'inrevés? No vull ni imaginar-ho que em fique de "mala llet"...

 

165 anys d'un acord que mai s'hauria d'haver pres.

Ciutats desaparegudes és un programa d'Apunt televisió valenciana, que crec va començar a emetre's ara fa tot just quatre anys i solca els carrers, places i indrets que han forjat i forgen la nostra identitat. Una necessària reflexió sobre qui vam ser, com vam ser, qui som i qui volem arribar a ser i que ja ha emés més de 50 programes.

M'ha vingut a la memòria hui quan de casualitat m'he topetat amb una notícia, tot just hui, 29 d'agost, però de 1857, fa 165 anys, l'ajuntament de la nostra ciutat va acordar enderrocar l'ermita de Sant Joan Baptista, ubicada al carrer del mateix nom, fent-se la corresponent subhasta sota la quantitat de 30.000 reals. Una ermita que, com altres recordades construccions, va ser i ara ja no hi és.

Açò m'ha donat peu per indagar una mica i conéixer alguna cosa més de les ermites desaparegudes al nostre terme municipal, perquè tot i que al terme de Castelló han perviscut un bon nombre d'ermites, hi va haver d'altres que no han sobreviscut al pas del temps ia les circumstàncies històriques i van ser enderrocades en diferents dates, no quedant-ne avui més que constància documental i el record de la seua ubicació.

De segur que ni tan sols el nombre de les mateixes són conegudes per molts dels qui açò llegiu. De justícia doncs és que hui, en què una d'elles pren especial protagonisme, paga la pena recordar-les. Anem per feina...

Quatre van ser les ermites que, una darrera de l'altra, van anar desapareixent, a saber:

La del Calvari, que ocupant part del solar del qual hui és la plaça de Tetuan va ser incendiada en 1837 durant el període de les guerres carlines i enderrocada l'any següent, traslladant-se la seua campaneta a la sala de campanes del campanar de la vila, on encara podem contemplar-la.

La de Sant Roc del Pla que estava situada en el solar que hui ocupa la plaça de Teodoro Izquierdo, a tocar de l'estadi de Castàlia. També els avatars de les guerres carlines va ser la causa que el 1847 s'acordara el seu enderroc. Dedicada al sant pestífer, té una continuïtat en l'ermita hortolana de Canet dedicada també al sant de Montpeller.

L'ermita de Santa Bàrbera que va ocupar per un bon grapat d'anys una part del solar on ara trobem l'església parroquial de Sant Francesc, a l'inici de l'avinguda de València.

I la nostra protagonista de hui, l'ermita de Sant Joan Baptista que, com hem assenyalat abans es trobava en l'aleshores carrer del mateix nom, avui Colom. En concret en el solar que en l'actualitat ocupen els habitatges amb els números 45 i 47. Construïda al segle XVII fent cantonada amb l'antic carrer Esquiladors, avui Mestre Chapí), va ser seu del Gremi de Soguers i del dels Fadrins de Sant Cristòfol.

A la vila de Castelló de la Plana, atesa l'estructura socioeconòmica, els gremis i entre ells el de soguers van tindre una gran importància en la seua vida i desenrotllament; La seua decadència s'inicia a principis del segle XVIII, en sofrir aquest país el fort colp de la victòria del primer rei Borbó, Felip V, i els seus decrets. La puntilla definitiva la va rebre quan les Corts de Cadis, en data 8 de juny de 1813, decreten la llibertat de l'exercici de qualsevol indústria, activitat o ofici, la qual cos aa equivalia la desaparició del gremi i uns anys després, 1858, de la mateixa ermita. El dels fadrins va seguir un camí paral·lel.

Era aquella un temple rectangular, amb parets de maçoneria i decoració xurrigueresca. Posseïa sagristia i cor, així com torre campanar adossada, conservant abundant imatgeria. Va ser enderrocada després d'haver-se distribuït els seus objectes de culte a altres esglésies. La seua campana va ser col·locada el 1861 a l'Ermita de Sant Nicolau que, encara hui en dia continua sent l'única ermita urbana a la ciutat.

Altres èpoques, altres temps, altres veïns, altres inquietuds, amb errades i encerts, però un mateix poble, Castelló.

Tenim un problema

Cada cop són més els individus que opten per afegir un animal de companyia a la seua unitat familiar. De fet, són molts els que el consideren no només el seu millor amic, sinó un membre més de la família, de vegades fins i tot el més estimat.

A l'estat espanyol l'avantprojecte de llei de benestar animal Espanya advoca per la prohibició de sacrificar-los, el veto a l'ús de fauna salvatge als circs i la fi de la venda de mascotes a les botigues, fins i tot van a cosiderar-se com a elements importants als testaments.

I és que una de les grans tendències en l'anomenat primer món, on gràcies a Déu podem incloure'ns, és el creixement espectacular en els darrers anys del nombre de mascotes. Açò, que en principi sembla no ha de ser motiu de preocupació, en realitat amaga una trista realitat.

Ho llegia recentment: "Ja hi ha més llars amb mascota que no pas amb nadó. Segons les dades aportades per la consultora Nielsen, el 40% de les famílies espanyoles tenen gos o gat davant de tot just un 11% amb nens petits (de zero a sis anys)". Certament, caldria que ens ho féssem mirar. Tenim un problema.

Si busquem els motius pels quals cada vegada a les llars espanyoles hi ha més animals i menys nens, trobem l'origen en dos factors. Un, la baixa natalitat al nostre país (segons l'INE hi ha 1,19 fills per dona), l'altre, l'augment de la solitud. Hi ha 4,9 milions de llars on  viu una persona sola.

Si a la soledat, mal del segle XXI, li afegim les dificultats econòmiques, que fan impossible que moltes famílies tinguen prou independència per a poder mantenir un fill, i el canvi de pensament de les generacions més joves, podem arribar a entendre com la creixent conscienciació pel benestar dels nostres amics peluts, amb plomes o escates, es tradueix en un increment del pressupost que hi invertim.

Ha canviat amb el pas del temps la motivació per tenir mascotes a casa. Al nostre poble, fins no fa massa anys, els gossos, que eren els animals més comuns, es veien quasi exclusivament als ravals llauradors, ja que tenien com a finalitat servir de companyia a aquells quan eixien de bon matí al camp. Anaven feliços, lligats al darrere del carro, i els seus lladrucs en arribar al tros i quedar lliures per un bon grapat d'hores fins al moment de tornar a casa, se sentien arreu del terme; ara sembla que l'animal viu a casa, només ix al carrer en moments puntuals i, encara que l'afecte i l'estima encara són les principals motivacions, la seua vida, a casa, és més sedentària i jo diria, tot i que puc estar errat, més trista.

També ha canviat i molt la seua cura i alimentació. Abans en cap cap cabia dedicar ni un cèntim a l'animal. Menjava del que sobrava i de les restes orgàniques que es produïen a casa i res més. Ara, ni pensar-ho, d'això res; sacs de pinso, vacunes anuals, collarets, transportins, menjadores, gàbies, pilotes, arnesos, jocs dentals, ossos de goma, rascadors, desparassitadors, abrics, assegurances de responsabilitat civil o veterinaris... La llista de "necessitats" específiques al llarg de l'any és infinita...

I l'augment de mascotes porta irremeiablement a aumentar els diners dedicats a la seua atenció i en conseqüència els guanys de les empreses que es dediquen a aquest menester, mentre que la disminució de naixement "d'humans", frenen la renovació generacional, envelleixen la població i fan caure els guanys de les empreses d'alimentació infantil, perquè, és clar, tenir un gos o un gat i mantenir-lo, ix més a conte que criar un fill.

Tenim un problema i cal fer-li front. Mai no podrà comparar-se la relació entre els éssers humans i les mascotes i entre els éssers humans i els fills. Tot i que les mascotes poden ser dipositàries de l'afecte i proporcionar companyia, no reemplacen l'exercici de la paternitat o de la maternitat.

En qualsevol cas, ficar al mateix sac nens i mascotes resulta una "una comparació anòmala, ja que cadascú té una dinàmica i ocupa un lloc a la família"; la meua opinió, mascotes en pisos i cases menudes no, a l'aire lliure i en espai per córrer si, xiquets sempre; i no em val l'argument de la inestabilitat econòmica si cada vegada dediquem més diners a l'atenció dels animals. Si no assolim relleu generacional continuarem tenint el mateix problema i cada dia més gran.

 

Foc a l'agost.

Vivim en una terra privilegiada, en una temperatura ideal tant a l'estiu (sense calor excessiva), com a l'hivern (sense fredor extrema ni fortes gelades). El nostre és un clima atemperat i la natura que ens envolta és variada. Són pocs els territoris com el nostre on podem passar en poc més d'una hora d'un espai d'alta muntanya a passejar per vora mar.

Però, també i com diuen els experts, conseqüència directa del canvi climàtic que afecta a tot el planeta, la climatologia que afecta el nostre entorn més proper, cada any que passa, sofreix canvis més dràstics i, malauradament sembla que, per motius diferents, poc o molt poc estem fent per frenar aquella degradació.

No crec siga tot qüestió de diners, que també, però malgrat totes les campanyes de sensibilització que quan arriba l'estiu, any rere any s'engeguen per intentar que el flagell del foc no arruïne l'entorn natural, sembla no tinguen tota l'efectivitat que les previsions li concedeixen.

I, així, novament, ha tornat a passar. Ara ha caigut el càstig sobre els pobles més amagats de l'Alt Palància, pobles que de la nit al dia han vist trasbalsada tota la seua tranquil·litat i devastats els seus termes.

Si, és veritat que aquest estiu podem considerar-lo excepcional per les altes temperatures, la baixa humitat, la falta de pluges i la forca per moments del vent, però, també ho és el fet que, els experts anaven dient-nos era previsible i, el que ha de ser més preocupant, que aquesta situació de no ocórrer un miracle, cada anys sembla serà més normal.

Aleshores no valen lamentacions i cal actuar, però cal fer-ho amb eficàcia i, no només augmentant els mitjans materials i personals destinats a la prevenció i actuació quan el foc faça presència, que tot i ser necessaris no aconsegueixen que aquests deixen de ser tan sols complementaris i, en ocasions com aquesta de Begís, com en altres moltes, el foc sembla guanyar-la la batalla en més d'un front, ficant en perill, i en més d'una ocasió, emportant-se les vides humanes.

No soc expert, però tinc memòria. No sé la solució, això no obstant com a aficionat senderista en el meu caminar per la muntanya no deixe d'observar la manca de cura i manteniment de senders, tallafocs i veredes i com d'abandonada, en moltes ocasions, es troba la muntanya, molt més perceptible cada any que passa.

Em crida l'atenció que tot i situant-nos al territori valencià per sobre de la mitjana nacional en inversió en el sector forestal per hectàrea, ens trobem davant un problema de tenir una política activa clara en aquest sector quan més del 56% del territori és forestal.

És veritat que la problemàtica augmenta cada dia que passa per l'abandonament rural constant i, els propietaris forestals, no veuen rendible els seus recursos de muntanya ni per iniciatives turístiques, ni per gestió de biomassa, ni d'alimentació... de manera que a hores d'ara, en el cas de finques particulars, ens trobem amb moltes zones boscoses hiperdensificades que necessiten amb urgència "aclarides", eliminant part de l'arborat i tractant d'aprofitar els usos i les millores per la producció de fusta, suro o resina. Unes ajudes oficials vindrien molt bé i, possiblement, serien part de la solució, per aconseguir una neteja de sendeers i camins i un legítim aprofitament del bosc de manera sostenible.

D'altra banda, si ens centrem en els parcs naturals o espais públics, estareu d'acord amb mí què cal actuar amb polítiques més conservadores que generen beneficis en forma de serveis ambientals. Com? Se m'acud que, per exemple, començant per eliminar la necromassa de boscos impossibles de penetrar i disposats per a cremar. Donar feina als veïns d'un poble que es troben a l'atur i cobrant el subsidi podria ser també, tal vegada, part de la solució.

Tenim una necessitat imperiosa de gestió forestal sostenible i si no ens aprestem a desenvolupar-la, invertint a més a més de diners en l'extinció, destinant-se una part a pagar serveis ambientals i subvencionar neteges, molt em tem que els focs que cada dia ens envolten i ens ensurten, aniran en augment. Temps per venir futur...