El final de l'agost...

El final de l'agost ja ens porta en abundància els signes del setembre, de l'acabament de l'estiu: l'ai al cor de les tempestes, dels vendavals i de les pedregades, de les inundacions i les "gotes fredes". Ja ho tenim ací, ahir i hui, setembre avançat.

S'acaba agost, el mes en què no pots fer massa coses perquè quasi ningú treballa, el mes en què els llocs d'estiueig estan plens de gent i tot és més car, però el mes que tothom espera i que prompte tornarà a ser el dels records de platja, muntanya i festa.

Un nou curs estem a punt d'encetar. Noves propostes i nous hàbits. Adéu agost, adéu calor i benvinguda siga l'etapa dels fascicles i col·leccionables, prompte tornarem a la rutina, de segur que serà fàcil, massa fàcil acostumar-se. 

Santa Rosa i Sant Ramon seran els encarregats d'acomiadar-lo, hui i demà,i en pocs dies tot el viscut aquest mes, passarà al fons de la memòria, ocupant el seu lloc altres menesters, altres idees, altres projectes. És la vida, és el "tempus fugit", és l'esdevenir i la història. 

Aquest del 2017 prompte serà història recent, trista o alegre, divertida o avorrida, diferent o igual a altres estius, a altres agosts. Només nosaltres haurem canviat, amb una certesa, serem una mica més grans, tindrem una mica més de viscut... 

I amb el final de l'agost el record d'altres temps a Castelló, temps "d'anar a garrofes, a les ametlles o les olives", i quasi com en un somni podrem contar als nostres néts que, també el final de l'agost, era a Castelló, temps de l'arròs, de la sega, les eres, les trilladores, secar i ensacar, de molí i de mirar al cel... 

Sempre mirant el cel, ahir, hui, demà. A l'agost,al setembre,a l'octubre, i a la resta de l'any. A Castelló abans es mirava molt el cel, més que ara, quan l'economia depenia majoritàriament de l'agricultura. Hui en arribar el final de l'agost són els nostres dirigents locals i provincials qui miren al cel, sense desafiament però pensant que la feina de prevenció de danys per possibles aiguats forts està més que feta, però tots els anys poc o molt, ens agafa el bou. Veurem que passa aquest nou període... 

Acaba agost, resten els records, com abans i com serà per sempre. A l'antigor es creia que la calor de l'agost era provocada per la unió de les energies del sol i l'estrela de Siri, i que després en separar-se, aquella minvava i que la calor obturava consciències i fins i tot podia arribar a tornar opaca la visió...

Passarà la calor intensa de barbacoa i el perill d'incendi i prompte arribaran les novetats del setembre, amb moments agradables i de segur plens d'esperança. Cal que ens concentrem en aquells, perquè està clar que la nostra capacitat de processament és il·limitada. Bon retorn, ens retrobem en qualsevol cantó.

No hi havia res millor a dir?..

 No sé d'on ni de qui haurà eixit l'ordre d'acceptar primer i imprimir després el fullet, el tríptic, que dins el programa "Palaus transparents", engegat per la Conselleria de Transparència, Responsabilitat social, Participació i Cooperació, de la Generalitat Valenciana, s'ha editat en relació al Palau Municipal de Castelló, el que fa 25, dels 27 edificis públics de tot el territori valencià, -17 a València, 6 a Alacant i 4 a Castelló-, que obren les seues portes al públic en general per poder-los visitar de manera autònoma o guiada.

La finalitat darrera és valorar el patrimoni històric i artístic dels edificis, i així poder atraure visitants, veïns i forasters a la vegada que aconseguir que la ciutadania considere, en aquest cas concret de l'ajuntament castellonenc, com la seua casa i, en cas d'haver-la perduda, retorne la confiança en la institució, en trobar-la més a prop i conèixer-la millor.

No està gens malament la iniciativa. Són molts els castellonencs que "han xafat" poc o molt poc la casa consistorial i, quan ho han fet ha estat generalment per motius burocràtics, per "papeleo"; malauradament en són ben pocs els qui coneixen el ric patrimoni que l'edifici conté i la seua més que curiosa història.

Entenc que un tríptic, que a més a més és bilingüe, haja de tenir un predomini d'imatges sobre el text per fer-lo atraient, però si el text ha de ser poc, caldrà, estareu d'acord amb mi, tenir molta cura del seu contingut, d'allò que allí es diu; que siga rellevant, bàsic, fonamental i clar, en definitiva aconseguir que diga molt en poques paraules.

En el tríptic que comente i que podeu veure juntament amb els 26 restants punxant al següent enllaç: PALAUS TRANSPARENTS, hi són poc més d'un centenar de paraules les dedicades a explicar-nos el més interessant de l'edifici: obres, façana i escala, de manera molt esquemàtica. Val ho entenc, cal ser breu...Però el que no entendré mai és que sent necessària la brevetat, en descriure la façana, hi haja que "ressaltar" que "...tres balcons, des dels quals cada any la Reina de les Festes de la Magdalena llança el tradicional crit que posa fi a les festes". Calia aquesta referència tan superficial i gens aclaridora per mostrar l'edifici, si l'espai per donar a conéixer-lo és tant reduït?

Crec sincerament que primer els responsables de la Conselleria de Transparència, amb la seua directora al capdavant, i després la regidoria de transparència encapçalada per l'amic i company Ignasi Garcia haurien d'haver-hi "filat més prim" a l'hora d'acceptar els textos del tríptic, on en lloc de parlar si la Reina "s'assoma al balcó", hauria estat molt millor nomenar per exemple, encara que de passada, al pintor Porcar com a autor de les pintures al·legòriques a la fundació de la ciutat...

Palaus transparents em sembla una molt bona i encertada iniciativa. Ningú pot arribar a valorar dignament allò que no coneix, però saber que des de les balconades del Palau Municipal es fa el "crit del Magdalena Vítol", per més festers que els possibles lectors del tríptic siguen, no ha de servir de gran ajuda per arribar a conéixer i estimar encara més el noble edifici.

Llàstima de diners emprats en aquest acurat tríptic, amb un disseny treballat i unes fotografies ben elegides i representatives, però amb un text molt més que millorable.

A Espanya?

 Malgrat haver passat a un segon termini pels brutals atemptats terroristes soferts ahir i aquesta matinada a Catalunya, la "vuelta ciclista a España" en la seua edició del 2017, la 72 de la seua història, és l'esdeveniment esportiu més important que ha de marcar el nostre país a partir de demà i fins al pròxim 10 de setembre.

Tot i que s'ha escrit i s'escriurà molt sobre el que ha estat la història d'aquesta carrera i de la projecció del país que es fa mitjançant les imatges que de les diferents etapes arriben a les nostres cases per la màgia de la televisió, voldria jo compartir unes reflexions al voltant de tot el que significa i porta associat aquesta cursa.

Són trenta les accepcions que la paraula "vuelta" presenta al diccionari de la RAE des d'aquella que indica inici, desplaçament i retorn al lloc d'origen, fins a aquella que s'empra per a definir l'acció de restituir al seu legítim propietari un objecte, passant per exemple per indicar allò que es torna després d'haver pagat una quantitat excessiva. També en l'àmbit del deport ve a significar una etapa d'una carrera, una fase o una competició sencera.

Tanmateix sembla que si al nom "vuelta" li afegim el cognom "A España" allò que voler emfatitzar és un recorregut per tota la geografia nacional, cosa totalment impossible fer en 21 etapes que és el que sol tenir aquesta competició, de manera que en totes les edicions hi ha comunitats, territoris de l'estat que "no passa la volta". No costa massa d'entendre que amb tres mil i pocs més quilòmetres de recorregut es puga acontentar a tothom, ja que tots els territoris de la geografia nacional, per allò que hem esmentat abans de la projecció externa, voldrien que la "vuelta passara per allí". Només cal veure com des de fa un bon grapat de dies, la diputació de Castelló ha penjat pels diferents pobles de laprovíncia per on tindrem la sort transcorreran les etapes 5 i 6 els propers 23 i 24 els cartells anunciadors de "la vuelta pasa por aquí".

Però acceptant aquestes premisses, estareu d'acord amb mi, resultaria del tot curiós i si voleu fins i tot ofensiu que, per exemple, la volta a Euskadi comencés a Sevilla, que la volta a Catalunya ho fes des de Gijón, o que la volta a la Comunitat Valenciana arrancara des de Badajoz. Com comprendreu no tinc res contra Sevilla, Gijón o Badajoz, totes tres són ciutats encantadores, amb unes característiques pròpies que les fan úniques dins els seus respectius territoris.

Veiem fins aquest moment normal que la "vuelta" en alguna de les seues etapes, generalment per allò de l'emoció que li dóna la muntanya transcorreguera per territori "no espanyol", carreteres d'Andorra o França límits amb el nostre país, però en aquesta edició sembla s'ha anat més lluny i s'anuncia, per tercera vegada a la seua llarga història, la sortida fora de territori nacional. Recorde si la memòria no em falla que el 1997 la volta va eixir des de Lisboa i el 2009 des del circuit de velocitat d'Assen a Holanda, de manera que la primera etapa, la de demà i també la segona, la del diumege recorreran íntegrament territori francés, concretament en Nimes la primera en la modalitat de contrarellotge per equips i entre Nimes i el Gran Narbonne, en línia la segona, sense massa sentit per ser una etapa considerada "per velocistes" i que no presenta cap al·licient que la puguen fer, d'entrada, espectacular.

Quin significat pot tenir que la "Vuelta a Espanya" tinga el seu inici a Lisboa, Assen o Nimes? Innovació?, espectacularitat?, Interessos econòmics?, Un poc de tot?. Tampoc tinc res contra aquelles localitats, boniques i amb un públic amant del ciclisme tant o més com l'espanyol, però per quin motiu va decidir-se arrancar la volta, donar-li protagonisme a aquelles? Creeu possible que algun dia "El Tour" començara a Ciudad Real o Logroño? Com s'ho prendrien els nostres veïns francesos?

A mi no m'agrada i prou. Ni m'agrada que la "vuelta a Espanya" si realment és "a Espanya", no recòrrega la pluralitat dels territoris espanyols, ni tampoc que la ronda Espanyola per excel·lència, tinga dues etapes íntegres inicials, en un altre país, per més innovador que siga donar el tret de sortida des d'un l'amfiteatre romà.

Rouna o Melampo?, Guinefort o tal vegada Gozque?

Orfeu i Eurice, Ulisses i Penèlope, Perseu i Andròmeda, Dido i Enees, Helena i Paris..., i moltes més formen part de l'elenc de les parelles mitològiques de la història, la literatura o l'art.

També dins el món cristià, i dins el mes d'agost, trobem parelles estrella, cas de la Mare de Déu d'Agost i Sant Roc, que celebràvem tot just despús-ahir i ahir, Santa Rosa i Sant Ramon, la darrera setmana del més, el 30 i el 31 respectivament, o per què no? Sant Roc i el seu inseparable Gos, que també formen part d'una de les parelles més estables de tot el santoral, festivitats que l'església recorda ahir i, per alguns anys, també hui.

I és que açò de la "parella de l'estiu" no és d'ara, és un invent tan vell i antic que dóna per molt. Del primer element d'aquesta darrera parella, de Sant Roc, ja vaig parlar una mica ahir, per tant, és de rebut que hui parle del segon element, per molts d'igual o més importància que el primer;  tanta que fins i tot en alguns escrits es parla de "Sant Roc" i de "Sant Gos". En cas de ser així hui, 17 d'agost serà el dia per recordar aquell qui va compartir vida amb el sant de Montpeller, el seu inseparable i benefactor gos.

Tan popular va fer-se l'animalet que, conta la tradició que per identificar els jueus conversos, els anomenats popularment com a "marrans", aquells que judaïtzaven, és a dir, que seguien observant en la clandestinitat els seus costums, se'ls feia repetir l'embarbussament tan conegut i popularitzat després que diu: "El perro de San Roque no tiene rabo, porque Ramón Rodriguez se lo ha cortado", manera fàcil de descobrir-los, ja que d'aquells es deia no podien pronunciar la erra forta.

I és que el gosset és l'atribut que fa que reconeguem a Sant Roc, perquè la seua iconografia sempre el representa al seu costat, amb un pa o rotllet a la boca. Generalment es tracta d'un cadell, d'un gos menudet, de raça indefinida, amb cua o sense ella.

Res sabem de Ramon Rodríguez, tan sols diu la tradició que va tallar la cua al gos i que va llençar-la "al mar de Finisterre" i que pels poders del sant, aquella va transformar-se en peix, que identificat per un cristià nascut un 16 d'agost, festivitat del sant, en pronunciar l'embarbussament, la cua va recuperar la seua primitiva naturalesa i va unir-se al gos. Curiós no trobeu?

Però si aquesta tradició us sembla curiosa, més encara ho és la identificació del possible nom del gos o gossa que va socórrer sant Roc quan es trobava empestat. Versions en trobem de tots els colors, des d'aquella popularitzada a Calatayud, d'on Roc és patró, que diu que es tractava d'una gossa anomenada Rouna, passant per aquella altra molt popular a Galícia on diu que el sant va pelegrinar a Compostel·la amb el gos Gozque, animal astut i intel·ligent, sense raça definida, a qui sovint se'l representa xicotet i amb dues vieires al collar, fins a la més estesa que diu que el gos responia al nom de Melampo, fent referència a un personatge de la mitologia grega, endeví, que coneixia el llenguatge dels ocells. L'animal pertanyia al culte Gottardo Pastrelli, i era el que tots els dies portava el pa per alimentar al de Montpeller quan aquest es trobava infectat de la pesta i abandonat per tots als carrers de Roma, a la vegada que li llepava les nafres per contribuir a la miraculosa sanació.

És ben estrany santificar un gos, per això trobar un "gos sant" i que aquest siga el de Sant Roc sembla quasi una fantasia, tot i això, el senyor Edward Muir, professor d'història de l'americana Nortwerstern University i especialista en història del Renaixement italià, a la pàgina 20 de l'obra "Fiesta y Rito en la Europa Moderna", publicat per l'editorial Complutense l'any 2001, fa referència al gos de Sant Roc, primer com a Guinefort i, després d'un fet excepcional, podeu conéixer tota la seua història punxant en aquest enllaç SANT-GOS, com al gos sant.

Siga quin siga el veritable nom del gos de Sant Roc, el fet de recordar hui, ací a Castelló, fins i tot sent "mitja festa" no oficial, el dia "del gos", d'aquell animal que va tenir cura del sant, és ser agraïts i l'agraïment i la generositat van sovint plegats sent senyals de creixement personal.

Roc

 Avui és sant Roc Cavallers!!!, el sant de l'estiu per excel·lència, un sant que, malgrat ser poc conegut històricament, és objecte de gran devoció popular a província i terme de Castelló, un sant en qui resulta bastant difícil diferenciar entre el que va poder ser la realitat i els aspectes llegendaris que envolten la seua figura.

Malgrat que el nom de Roc o Roque, d'origen incert, persa, germànic o tal vegada llatí, i que ve a significar "fort com una roca", és un nom que com podem comprovar a l'INE està en clara recessió al territori espanyol, també a Castelló, poc més de 7.000 persones s'anomenen així, un sant la devoció al qual, a la nostra ciutat, sobrepassa a totes, i és que està tant arrelada en la nostra història i el veïnat, que quasi se li venera com a patró sense ser-ho, possiblement per l'agraïment per la protecció donada pel sant al poble, al veïnat, a les epidèmies de pesta ocorregudes entre 1647 i 1648.

De la importància d'aquest pelegrí a la ciutat resulta més que curiós que sent la figura mítica del Sant pelegrí occità, nascut a Montpeller, canonitzat el 1584, protector de la pesta i de tot tipus d'epidèmies, no hi haja només una festa dedicada a aquest sant a la nostra ciutat, sinó que ben al contrari hi siguen "molts Rocs", huit en total els festejats i, que per distingir-se els uns dels altres, ho facen amb una denominació, un cognom, que fa referència a la seua ubicació geogràfica.

Així ens trobem amb Sant Rocs de... les Fontanelles o de Canet, de la Donació, del Pla, de la Vila, del Raval, de Vora Séquia, de Cassola-Canyaret o del Pany de Sant Domènec. De les 21 "Festes de carrer" que la ciutat celebra al llarg de l'any, la quarta part, 5, estan dedicades a aquest sant, i que fins a tres hagen estat les ermites dins el terme posades sota la seua advocació, dues de les quals la de Canet i la de la Donació, encara mantenen les seues festes, restant en el record la tercera d'aquelles, la del Pla, que s'aixecava als afores nord de la ciutat, on hui trobem la plaça de Teodor Izquierdo.

I de la importància i devoció a Sant Roc dóna constància a més a més de les festes i ermites, la dedicació de la ciutat a aquell personatge d'una de les entrades a la Vila, un carrer al Raval de Sant Fèlix, que comunica el de Sant Fèlix amb l'avinguda de Benicàssim, i la proliferació de fornícules devocionals, a ell dedicades, essent, tal vegada la més coneguda i ben conservada, aquella realitzada en taulellet pla esmaltat i pintat a mà per l'artista Tomàs Marmaneu es troba a la façana d'un domicili particular, a l'altura d'un primer pis del número 49,del carrer de la Mealla, creada el 1940 als tallers d'En Fernando Diago.

En aquell Castelló llaurador i menestral on Roc era un nom molt emprat, es trobava també el costum de celebrar a la vella ermita hortolana de les Fontanelles a la partida de Canet, missa devocional tal dia com avui, però com a conseqüència, d'una banda, de l'anomenat progrés i de l'altra del naixement de l'estiueig, el costum d'imposar el nom de Roque o Roc als nounats va sofrir una forta davallada; també la missa i posterior festa a l'ermita hortolana del Caminàs, amb dinar, caragolada, berenar o sopar amb revetlla, segons anys, així com els jocs, trencaperols o concursos de disfresses, va desaparéixer, mantenint-se tan sols a les alqueries on encara hui, i davall d'un sostre guarnit de gallardets es reviscola la foguera i la confecció de fanalets de meló d'Alger.

La festa a Sant Roc de Canet sortosament va ser recuperada amb un canvi de data. La colla Pixaví va fer-ho realitat allà pel 1989 i ara és ja una realitat consolidada, una fita on la germanor, el record i la convivència, uneixen religiositat i tradició. Serà Roc també un nom a recuperar? Tornarà a ser popular i comú? Reflexions d'un calorós 16 d'agost ...

"Per la Mare de Déu d'Agost, a les set ja és fosc"

Demà és 15 d'agost, el dos-cents vint-i-seté dia de l'any del calendari, festivitat de Santa Maria que popularment es coneix com "la mare de Déu d'agost", l'Assumpció, la dormició o la Mare de Déu gitada.

Diu la dita popular que demà "a les 7 ja serà fosc". A les set "actuals" possiblement no és fosc, però si a les nou, que segons l'horari solar seran les set de la vesprada, si no anàrem dues hores al davant.

I és que des del març de 1940, tot i que l'horari solar que li correspon al nostre país és el del meridià de Greenwich, que passa per Castelló, i que feia que al nostre país la diferència horària a l'estiu, respecte al sol, fora d'una hora, el dictador Franco, va voler equiparar-nos "en qüestió d'horari" als països centreeuropeus, i més concretament a l'alemanya nazi, i va avançar una altra hora que, mai s'ha tornat a recuperar. De manera que, a hores d'ara, només França i Espanya mantenim dues hores d'avançament solar a l'estiu donant-se la circumstància que ciutats i pobles gallecs, situats a tocar de l'atlàntic, separats per més de 3000 quilòmetres de pobles de l'est d'Hongria, tenen la mateixa hora oficial, però molt diferent de la solar.

L'estiu ja ha passat el seu equador, el dia s'està escurçant i les nits són més llargues a la vegada que sembla va disminuint una mica la calor. I la característica principal d'aquests dies de mitjans d'agost es, sens dubte, la gran quantitat de pobles que celebren "festes" en honor de Santa Maria, o de Sant Roc que es celebra tot just despús-demà, Llucena, Cabanes, Rossell, Aioder, Les Coves, Vilafamés, Orpesa, Ares, Morella,,, la llista seria inabastable.

I no només als pobles, també al nostre terme municipal, a l'horta, a la marjal o al secà castellonenc se celebren festes d'agost amb concursos de paelles, disfresses, sopars de germanor, actuacions musicals, competicions esportives, en un ambient de sana diversió i alegria compartida a redós de la calor i el descans. Alqueries, Villes, Apartaments, Masets, Urbanitzacions en aquests dies són un bull d'activitats.

Records d'uns temps passats quan el pinar es convertia en un referent de l'amistat, en un compartir amb la cèlebre "mos quedem" i de l'antic costum de comprar unes dotzenes de coets de canya per anunciar la reunió en aquest o aquell altre lloc. .

Festes, dites, calor i alguna tronada anunciada a les vesprades, però encara temps de vacances, temps per gaudir de la platja o de la muntanya, de les ciutats o del camp, per divertir-se "al poble", per viatjar o simplement per descansar, per trencar la rutina...

Temps de l'alfàbrega, l'aromàtica de l'estiu, l'herba sagrada de la Mare de Déu, doncs així com cada festa té els seus balls, la seua música, la seua indumentària i els seus ritus, cada festa també té la seua herba, la seua planta, la seua flor. La planta associada a les celebracions que ronden el dia de la Mare de Déu d'Agost, és aquesta planta que fora del nostre territori és coneguda com a "albahaca" que ve a significar "olor reial".

Dues diuen que són les característiques de l'alfàbrega, la purificadora i l'afrodisíaca que es combinen i barregen a la perfecció en aquestes dates de meitat d'agost quan la planta desprén la seua aroma, la seua fragància, simplement pel fet de fregar-la amb la mà...

Que no pare la festa i, sobretot, que no desaparega el refranyer com a filosofia popular, perquè sense tenir veritats absolutes, apunta sempre en direcció correcta...

Els convents de Santa Clara i del carrer de la illeta.

Va ser a mitjan segle XVI quan a la nostra ciutat s'inicien les construccions dels convents de Sant Domènec, Sant Agustí i Santa Clara, aquest darrer inaugurat el 1540 amb quatre monges clarisses vingudes des del convent de València, convent ubicat a l'espai que hui ocupa la plaça del mateix nom, al centre de la Vila i del que la seua església es diu va ser la més decorada de totes les que a la ciutat hi havia. Quasi tres segles van ocupar les clarisses el convent, fins que el 1836 es produeix la confiscació de l'estat i les religioses han de passar al convent de Sant Pasqual a Vila-real.

L'edifici i totes les seues instal·lacions passen a ser seu de l'Institut de Segona Ensenyança i de l'Escola Normal, abandonant-se l'edifici a la segona dècada del segle XX pel trasllat d'aquests centres al nou edifici, "Francesc Ribalta" de la plaça del Rei en Jaume i sofrint un enderroc gradual que va concloure amb l'enderroc l'any 1936 de l'església que, aleshores, era l'únic edifici que es mantenia en peu. Acabada la guerra la placeta resultant, coneguda popularment com "dels refugis" va ser el lloc ideal per a jocs i per muntar paradetes al voltant de les dates nadalenques. Zona enjardinada, aparcament per a cotxes, pàrquing subterrani, la pedra històrica de Castelló... la història actual és per tots coneguda.

D'altra banda entre els carrers Major i Governador, a continuació del canyaret, quan Castelló era un poble emmurallat, va obrir-se una perforació a la muralla per poder donar eixida a les aigües de pluja, espai que amb el pas del temps va convertir-se en porta i el mateix desaigüe en carrer, conegut com de la illeta.

A l'espai cantoner entre la muralla i el carrer, es funda al segle XVIII un monestir de religioses clarisses-caputxines, el Real Convent de la Preciosíssima Sang dec Crist i del Gloriós Sant Josep, conjunt d'edificis destinats a la vida monacal: convent, església i jardí amb hort, que amb successives reformes i ampliacions ha arribat fins als nostres dies.

El convent catalogat com a bé de rellevància local pel seu valor artístic, històric i arquitectònic, semblava, a les darreries del mes de maig de l'any 2012, fa ja més de 5 anys, degut fonamentalment a la manca de vocacions entre la joventut, que anava definitivament a tancar les seues portes, ja que aquelles instal·lacions monacals havien estat construïdes i emprades per més de tres segles, per albergar una orde religiosa contemplativa, i les darreres monges van ser trasllades a Barbastre. La història anava a repetir-se i, salvantg la distància, de la mateixa manera que havia passat amb les germanes clarisses, ara podia passar si Déu i la Santa no "feien un miracle" amb les clarisses-caputxines.

Però els desitjos de Déu són inabastables i prompte una nova congregació, fundada després de la guerra civil, amb el desig que Crist Sagramentat mai estiguera sol, la comunitat de Monges Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Immaculada, que ja estaven presents a la diòcesi castellonenca, van passar a ocupar el convent del carrer que oficialment i des de l'any 1903 rebia el nom de Nuñez de Arce, fent possible que continue a hores d'ara oberta al culte l'emblemàtica capella del monestir i s'escolte diàriament el so de les seues electrificades campanes.

I si hui porte al record aquests convents i les monges clarisses i clarisses-caputxines és perquè tot just hui, 11 d'agost, l'església celebra la festivitat de Clara d'Assís, religiosa i santa italiana, fundadora, allà pel segle XIII, de les germanes clarisses, segona orde franciscana, que a partir de la reforma del segle XVI donarà pas a les clarisses-caputxines, germanes de la tercera ordre, unes i altres lligades a la història del nostre estimat Castelló.

Una mica de nosaltres mateixa...

L'alqueria és l'edifici més característic de l'horta castellonenca, un dels emblemes de la nostra identitat i un patrimoni històric que explica el nostre passat agrícola. Com a tipologia arquitectònica i com a unitat d'habitació, l'alqueria és un concepte boirós pel que fa a l'arquitectura tradicional.

Aquest habitatge rural, ubicat habitualment en vessants assolellades, d'una gran austeritat i senzillesa, consisteix habitualment en una edificació d'una o dues plantes, amb una sola crugia, i coberta a una o dues aigües, generalment amb "emparrat" i en moltes ocasions amb figuera.

Si ens passegem pel terme, no és gens difícil constatar que moltes a causa del continu abandonament de les terres de llaurança, després de caure en l'oblit per part dels seus propietaris, hereus en moltes ocasions d'aquells que van construir-les i fer-les servir d'antuvi, i per por a "ser ocupades", han estat en els darrers anys enderrocades sense cap remordiment; altres han estat saquejades i la seua vista colpeja des dels seus esquelets i runes les nostres adormides consciències; una xicoteta part, encara manté el seu sentit i significat, fins i tot en algun cas, els seus propietaris les han transformades adaptant-les als temps moderns i s'han convertit en lloc d'estiueig o si més no d'esbarjo familiar de diari o cap de setmana, però tot i això, l'alqueria segueix sent hui indiferent per moltes persones de la nostra ciutat, que desconeixen com era la vida diària en aquelles, quines parts les conformaven i no podien faltar mai en la construcció per senzilla que fora, o quan van començar a existir...

Conéixer aquests aspectes és conéixer qui som i perquè som com som. Qui més qui menys té a Castelló avantpassats o coneguts que hi van tenir relació directa amb aquelles, ja siga com a propietaris, com a jornalers, al veïnat o entre les amistats.

No estaria gens malament que l'ajuntament posara en marxa algun pla per recuperar-ne alguna i obrir-la al públic. Fa ja un bon grapat d'anys, el 1984, al parc del geòleg José Royo, un dels parcs públics dels quals disposem a la ciutat, va fer-se un intent, si més no de recuperació, si de recreació d'una taula de l'horta antiga, amb sistema de reg i cultius tradicionals i, va construir-se una alqueria de reduïdes dimensions a imatge de les existents en altres espais no massa llunyans; però allò no va tenir continuïtat i ara, sembla haver perdut el sentit, que no era altre que explicar visualment la nostra cultura agrícola de la zona de regadiu, una mica de nosaltres mateixa, convertint-se amb el pas del temps en espai d'ús de jardiners i que necessita un continu manteniment pel que respecta a la pintura i la fusteria.

A l'avinguda del Lledó, al Caminàs, al camí de Taccida o a altres indrets semblants hi ha algunes alqueries que estan esperant la seua rehabilitació. Estic convençut que amb xicotetes ajudes a fons perdut, alguns propietaris les arreglarien deixant a canvi la possibilitat de ser visitades.

No sé si la fórmula pot ser legalment vàlida però de segur que beneficiosa pel turisme de la ciutat i pels propietaris sí que pot arribar a ser-ho, constituint un exercici de preservació de la memòria cultural, agrícola, arquitectònica i fins i tot gastronòmica, en conservar-les per dins tal com eren en el moment de la seua construcció, revivint el Castelló rural, base i motor d'arrencada de l'actual. Tot és qüestió d'estudiar-ho, jo, simplement llance la idea, la possibilitat, abans que desapareguen com moltes altres que ara tan sols podem contemplar amb fotografia.

Algú se'n recorda de l'alqueria de la palmera al camí dels Molins? I de l'elegant entrada a aquella que hi havia on hui trobem el parc de Rafalafena? Amb cada alqueria que desapareix mor una part de la nostra història col·lectiva, una mica de nosaltres mateixa...

"Els bous" del mossèn: rectificació i reflexió.

El passat 25 d'abril i en aquest mateix blog publicava un comentari-opinió personal, com sempre, sobre un acte infantil celebrat a l'esplanada de Lledó, previ a les festes patronals. Ara, transcorreguts 100 dies el, per aquest ordre, amic, historiador, mossén i prior de Lledó publica un escrit a la pàgina oficial de la basílica, WEB titulat "toros en la'explanada de Lledó" on, de manera indirecta però amb tota claredat, fa referència a la meua persona i tot allò que vaig comentar en el seu dia.

Em llança algunes perles com "indocumentat amb afany de notorietat o sabut que vol pontificar sense informar-se", acusant-me de fer el ridícul, i tot perquè en un moment de l'escrit i criticant el desenvolupament d'aquell acte, dic que "no hi ha hagut mai cap relació de la Verge amb els bous, a no ser que parlem de la Santa Troballa i de com "els bous" de Perot van aturar-se en la llaurança".

Efectivament a través d'un documentat treball, el mossèn ve a demostrar que, la més acceptada i participativa, la més esperada pels veïns de la ciutat allà pel segle XVIII era "la festa de bous a Lledó" i que consistia fonamentalment en "el acoso, corrida y muerte de vacas y recentales" repartint-se a continuació d'una manera o l'altra, segons temps, la seua carn.

Així que, no tinc cap inconvenient en rectificar allò que vaig dir de "no hi ha hagut mai cap relació de la Verge amb els bous". Si, efectivament a Lledó durant molt de temps va haver-hi "festa de bous", tot i que caldria també dir que difícilment, açò no ho documenta el mossén, va haver-hi tradició de l'encierro, tot pensant que el trasllat de "les vaques" es podia fer a peu, però que allò de córrer davant els bous no va ser costum popularitzat a Pamplona i estés a altres localitats fins a començament del segle XX, quan a Lledó, i segons els acurats documents del prior, van acabar-se per sempre els actes taurins.

Ara bé, si rellegiu el meu escrit, veureu que no és intenció meua en cap moment reflexionar si hi ha hagut al llarg de la història celebracions "de bous" a Lledó, el meu comentari anava en una altra direcció, l'ocurrència de fer "una xarlotada", un encierro infantil, a l'estil dels de Pamplona, amb periòdic, mocadorets i càntics inclosos, com a reclam per atraure el públic infantil als actes festius a la basílica, aprofitant l'èxit que aquest "paripé" ha assolit darrerament dins les festes fundacionals.

Sap ben bé el prior i, supose que serà per ell motiu de preocupació, la gran davallada que des de fa uns anys està sofrint l'església en relació a l'assistència de la joventut als actes religiosos i que difícil resulta atraure els xiquets i adolescents envers tot allò "que es fa a les esglésies", "tot allò que fa olor de ciri", per la qual cosa, la recreació d'un encierro infantil, tot i que com es desprén de l'acurat estudi mai ha tingut tradició a la història de Lledó, va ser vist amb "bons ulls" pel prior, per l'alegria que de segur li proporcionava veure l'esplanada plena i sentir les rialles i el gaudi dels xiquets corrent davant d'un bou de cartó. Ara, no mirava ja la història, ni la tradició, només el seu propi ego en veure el seu feu amb 100, 200 o més criatures.

Senyor Prior s'ha preguntat Vosté quants d'aquells xiquets van arribar a entrar a la basílica? I més encara, s'ha preguntat Vosté quants d'aquells hauran tornat? Trist serà si per tornar a atraure'ls cal fer novament aquesta o altres xarlotades semblants, no troba?

Si per impulsar el fervor per la Patrona que els creients tenim la responsabilitat d'inculcar als menuts hem d'inventar-nos encierros infantils, si no som capaços de fer que xiquets i adolescents s'acosten a Lledó amb devoció i sentiment, si per aconseguir assistència de gent menuda als actes patronals de Lledó cal "fer coses per a entretenir-los", serà que alguna cosa no estarem fent bé, jo, la societat, la confraria, la jerarquia i també el senyor prior.

Malgrat que l'assignatura pendent dels espanyols s'ha dit en moltes ocasions és rectificar, jo ho faig ací de manera pública i amb naturalitat, reconeixent que per més de 100 anys a Lledó va haver-hi "festa de bous" però, "em mantinc en els XIII" en pensar que no té cap ni peus un encierro infantil, amb bou de cartó, com a manera d'entretenir al jovent, per fomentar així la devoció i sentiment a la Patrona.

Dues de curioses... camí encertat?

És fàcilment comprovable com en arribar Agost el nombre de notícies internacionals i o nacionals interessants que mereixen ocupar les pàgines dels periòdics, descendeix considerablement. Aquesta constatació es fa encara més evident en el cas de les notícies locals o comarcals.

El periodisme local és el mitjà més proper als ciutadans, amb el que ens sentim més identificats, doncs a la vegada que analitza les repercussions de mesures i personatges públics més coneguts , és el que explica les situacions més quotidianes, més properes i també més curioses.

Tal vegada per això, la majoria dels redactors dels anomenats diaris provincials, entre els quals s'inclouen naturalment, els periòdics "Mediterraneo" i "El Mundo Castellón al dia", busquen publicar alguna cosa que, per curiosa, rara o inversemblant, faça que els lectors siguen fidels i, també a l'estiu, continuen comprant els periòdics.

Sabem que hi ha temes que any si i any també "salven" les edicions, no fallen, cas de les ressenyes a les diferents festes dels pobles propers, i més encara si aquestes tenen "als bous" com a protagonistes, o totes aquelles notícies que agrupades en el genèric "esports" presenten les diferents novetats, mantenint viva, principalment, la il·lusió futbolística.

Però tot i això hi ha dies en què resulta difícil "omplir el diari" i cal recórrer a notícies que, de segur, en qualsevol altra època de l'any, no tindrien cabuda. 

Hui, rellegint aquests dos diaris m'he topetat amb dues d'aquestes notícies, que curioses elles, han despertat el meu somriure.

La primera ve publicada al diari Mediterraneo, a la secció "última hora" i amb el següent titular: "Atropellan a dos mochuelos en el Camí Fondo" informant-nos el periodista que aquest atropellament ha mobilitzat a més a més de la Policia Local, Agents de Mobilitat, Bombers i Protecció Civil.

És veritat que també en l'edició de hui d'un altre periòdic, en aquest cas "El País" de tirada nacional, serà casualitat, però se'ns informa que la població de mussols que a la fi de la dècada dels 90 s'estimava en Espanya entre 50 i 90 mil exemplars, ara ha caigut un 90%, però la notícia que dues d'aquestes aus hagen estat trepitjades per algun vehicle a la marjaleria castellonenca, no crec, siga tan alarmant com per mobilitzar tants efectius i servidors públics, i menys encara per tenir ressò a la premsa. Però, com dèiem al principi, estem en agost i qualsevol cosa que se n'isca dels cànons normals, es notícia.

I si "El Mediterraneo" dedicava temps i espai als mussols, "El Mundo Castellón al dia" publica una notícia de l'agència EFE que també resulta del tot curiosa amb aquest titular "El Consell impulsa una escuela de pastores para formar a nuevos profesionales", informant-se al lector que la Conselleria d'Agricultura i Medi Ambient, oferta 20 places en un curs, en una escola de pastors, que amb una formació inicial de 100 hores pràctiques i teòriques, distribuïdes entre els mesos de setembre a novembre, amb la finalitat de posar en valor aquesta activitat tradicional que es troba en perill de desaparéixer. Curiós que per ser pastor calga fins i tot un títol.

Dues notícies on el titular "és el ganxo", la clau per motivar a seguir llegint. Crec en els diaris, no en tot el que publiquen, però malauradament i més ara a l'estiu constate una major pèrdua d'atenció de la lectura a la vegada que, a les noves generacions, crec "el paper" els hi sona a segle XX. 

Calen continguts informatius solvents i augmentar el nivell de lectura, i tinc els meus dubtes si, amb notícies com aquestes, efectivament curioses, el camí és l'encertat.

Antenes de telefonia mòbil.

 Des de la terrassa estant me les mire. Amb el pas del temps s'han convertit en un element més del paisatge que m'envolta en aquests mesos d'estiueig. No estan massa lluny encara que tampoc les hi tinc al damunt i, per la seua ubicació en alçada tampoc em suposen cap impacte visual; són fruit de la modernor i van aparèixer fa ja un bon grapat d'anys, són les antenes de telefonia mòbil instal·lades a la terrassa d'un dels blocs més alts i més antics d'apartaments de la costa de Benicàssim, que fins i tot van donar nom a aquesta part de la platja, "Heliòpolis", ciutat del sol.

Unes antenes que s'han convertit en un element més del paisatge urbà del terme municipal. No sé a quina empresa de telecomunicacions pertanyen però, pel temps que porten instal·lades, ha de ser de les més antigues.

Ara, sembla que ningú se'n recorda d'elles, tot i que supose tindran un manteniment, però recorde la polèmica oberta quan van aparèixer per descobrir si les radiacions que produeixen tenien o no efectes nocius per la salut. El fet és què aquesta polèmica ha anat a menys a mesura que ha anat augmentant el nombre de persones que disposem de mòbil, al considerat que els efectes de les radiacions que les antenes produeixen són mínimes en relació als possibles danys al que ens exposem amb el continu ús dels mateixos aparells mòbils.

Darrerament s'emfatitza que les radicacions de les antenes de telefonia no afecten els habitants de l'entorn d'aquestes, més enllà de l'ús del telèfon mòbil que fem nosaltres mateixa o les persones que hi són al nostre voltant.

Siguen o no perilloses tenia curiositat per conéixer si l'ajuntament de Benicàssim disposava d'una ordenança que regulara la instal·lació d'antenes de telefonia al seu terme i, en cas de tenir-la, si aquella marcava com a objectiu prioritari garantir, malgrat que les radiacions emeses són baixes, que no se superen els límits d'exposició a les emissions radioelèctriques a la vegada que si hi ha regulades unes normes en relació a l'impacte visual, ambiental, paisatgístic o urbanístic, a l'hora d'autoritzar la seua instal·lació.

No resulta gens fàcil arribar a conéixer aquesta ordenança que, sota el títol "Reguladora de la instalación y fucionamiento de infraestructuras radioeléctricas" va ser aprovada el maig del 2009 i modificada al juliol del 2012 com a conseqüència d'una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que va anul·lar alguns dels seus articles inicials.

Si voleu conéixer l'ordenança, encara que siga només com jo per curiositat, us serà difícil  fer-ho si ho intenteu directament mitjançant accés al web municipal BENICÀSSIM ja que ni dins de l'àrea de salut pública i consum, ni tampoc en medi ambient ni en seguretat ciutadana que, a priori, poden ser les àrees temàtiques on hi ha d'aparèixer aquesta, us en sortireu, doncs com he trobat després es justifica per ser una "ordenança transversal".

No sé si la intenció de la senyora Marqués, alcaldessa i, de la resta de l'equip de govern d'aquell municipi que, ara a l'estiu també com molts altres veïns de Castelló és el meu, serà "ficar fum o un tupí vel" sobre l'ordenança dificultant l'accés a la mateixa o si més no, no facilitant la seua consulta. Tot i això, després de dedicar-li temps, he aconseguit visionar-la, i per si esteu interessats, aci us deixe l'enllaç:  ORDENANÇA

Incertesa? Escepticisme? Serà el senyal de les antenes, roin? Serà innòcua? Raons argumentals en trobem d'un costat i d'un altre, el que em fa pensar que la realitat, molt probablement estiga en el terme mitjà. De moment i sembla que per molt de temps més, hauré de seguir veient les antenes de l'Heliòpolis...

"Quina.... que fa!!!"

Mentre escric, mire al cel. Acabe una setmana, la primera de l'agost, pesada, diferent, on el temps, l'oratge, està sent protagonista. El cel està, hui com ahir, clar i ras, pocs o cap núvol a l'horitzó.

Climatològicament parlant som a l'estiu, en temps de la calor on, la combinació de temperatura, humitat i circulació d'aire, ens dóna al nostre cos sensació de calor que per moments és fins i tot angoixant.

I és que tot i que costa assimilar-ho som en temps de canícula, som als dies més càlids de l'estiu. A tot arreu, a la feina, als llocs d'estiueig, al mercat o al bar, la conversa sempre conté "quina...... que fa!!!"

Així, amb "puntets" perquè aquesta no és una frase feta única. Té mil i una varietats. Per un foraster o per aquell ciutadà que només parle castellà, la calor excessiva té una paraula que la defineix, o si m'esgoteu dues "chicharra y/o bochorno", però nosaltres malgrat viure molts anys en un País malalt de llengua, en tenim un bon grapat per definir la calor sufocant que estem tenint, que no sofrint, això és qüestió de cossos, en aquests darrers dies.

Tot i que l'ús no és uniforme, dialectalment és fàcil trobar-ne una vintena. Des de la més coneguda per ser l'emprada des de sempre al Castelló llaurador "basca", fins a la gens emprada per les nostres terres "somarda", passant per baf, calima, calma, hora quieta, xamosquina o aquella, també molt expressiva i casolana de "calor apegalós", totes elles emprades quasi sempre amb un to gens col·loquial, fins i tot de resignació o de cansament.

Per circumstàncies personals que no vénen al cas, he estat uns dies fora de casa, a terres catalanes i, pel que he pogut observar, la climatologia ha estat si fa o no fa com ací, tot i que allà patíem "xafogor" i ací seguim patint "basca".

I com diu un passatge de la novel·la negra "Mosques" de Jordi Cervera malgrat estar patint una calor apegalosa de les que s'enganxen a la pell convertint-se en un pes cada vegada més complicat de suportar", cal pensar que l'agost mediterrani és un enemic difícil d'evitar, de manera que cal aliar-se amb ell, cercant reserva sota l'ombra emparadora de qualsevol indret fresc, siga porxo, terrassa, emparrat o preuada figuera

I és que la diversitat lingüística del nostre poble és valuosa i cal preservar-la, no havent-hi cap millor manera que emprant-la, doncs la llengua pròpia constitueix un dipòsit d’una forma concreta de riquesa i varietat cultural

I com que no es consola qui no vol, no patiu que en quatre mesos i poc ja tindrem ací el Nadal i, aleshores omplirem el buit de la frase del títol amb paraules com fresca, gelor i fins i tot la popular "rasca", totes elles, amb forta càrrega relacionades amb l’oratge i que obriran també el camí de la diversitat, del futur, de la reflexió... temps al temps...