Encert o fracàs?

He llegit per algun lloc que en programació neuroLingüística (PNL), una manera de veure i comprendre el món a partir de la ment i enfocada al desenvolupament d'habilitats, s'afirma que no hi ha fracassos, que hi ha resultats.

D'altra banda, entre les moltes accepcions de la paraula encert, trobem, manera d'obrar que condueix a la consecució del que convé o es desitja, assoliment feliç d'alguna operació o de la finalitat que es desitjava, bona idea o elecció afortunada.

I l'èxit o el fracàs sempre són el resultat d'una iniciativa, tenen el seu risc. El fracàs ningú el vol, l'èxit es basa a obtenir allò que es persegueix; les decisions humanes estan plenes d'èxits i de fracassos i de vegades és fins i tot difícil assegurar si un fet ha estat un èxit o un fracàs, tot un encert o un gran desastre.

Això és el que he pensat quan he llegit la notícia que s'ha fet pública des del nostre ajuntament amb relació al repartiment dels llibrets, polseres, cintes i vals de rotllo, per a les festes fundacionals de la ciutat, "los castellonenses agotan los 40.000 ejemplares del programa de fiestas en apenas día y medio".

Fa tot just tres dies van anunciar-se els dies, horaris i ubicacions per al repartiment. 27, 28 i 29 de febrer, matí i vesprada a l'edifici municipal de la plaça Major i les diferents tinences d'alcaldia dels districtes Nord, Sud, Est, Oest i Grau.

Semblava que l'organització anava a ser perfecta, que tot estava sota control i que no hi hauria cap problema. El resultat ja és conegut, a migdia d'ahir dimecres va "acabar-se tot el material que s'havia preparat per a repartir", havent-se de suspendre la resta de dies previstos perquè els castellonencs ens poguérem acostar a recollir aquells elements.

I com l'èxit i el fracàs són dues cares d'una moneda i com diuen els versos del poeta Campoamor, tot depén de com es mire, podem parlar de dues versions que corren pels nostres carrers.

Des de la municipalitat, des de l'equip de govern, des de l'alcaldia i la regidoria de festes, el fet només pot considerar-se de gran èxit, justificant-lo en la resposta aclaparadora que reflecteix l'entusiasme de tota la ciutat per gaudir de la Magdalena, interés que ha superat totes les expectatives en comparació amb edicions anteriors.

Des de l'oposició, gens ha tardat el PSOE local en dir la seua, qualificant el govern de "caradures" per definir com a èxit el repartiment, quan, "fruit d'una organització caòtica i una manca total de previsió, han deixat milers de castellonencs amb dos pams de nassos i sense programa", exigint, fins i tot, que demanen perdó a la ciutadania davant el fiasco i llançant culpabilitat a l'alcaldessa i a la regidora de festes.

Constate, en l'àmbit de carrer i sobretot a les xarxes socials, que aquesta situació d'èxit per uns i gran fracàs per uns altres, també es viu entre el veïnat; des d'aquells que manifesten que en una bona organització i poc de temps de cua, han pogut fer-se amb el material, passant per aquells altres, també afortunats, però que han hagut de suportar llargues cues, fins a arribar a aquells tercers que, malauradament, tot i estar dins el límit temporal establert pel mateix govern per poder recollir el llibret, s'han quedat sense.

Té raó la regidora de festes, la senyora Selma, quan afirma que s'han superat totes les previsions, que aquest repartiment ha vingut a demostrar l'afecte i l'arrelament que els castellonencs tenim per les nostres festes fundacionals, però també ha vingut a demostrar que el material previst per repartir era del tot insuficient i que, amb voluntat i esforç, encara s'és a temps de trobar alguna solució, si cal fent una segona edició perquè cap veí o foraster es quede sense llibret. Pot i deu actuar-se amb rapidesa, només és qüestió de voluntat, o és que com les fotografies de les llargues cues ja s'han fet, l'impacte visual ja s'ha aconseguit, la resta ja no importa?

No seré jo qui afirme que la repartida ha estat un gran èxit, tampoc el contrari, que aquella ha estat un gran fracàs, simplement caldrà fixar-se amb la satisfacció generalitzada dels veïns i analitzar si els resultats assolits compleixen les expectatives generades al poble, la resta tot sobra...

Dies de fred, de cine, de bous i de negoci...

El Cine Royal, més tard Cine Romea, va ocupar el solar que va deixar la Pensió L'Estrella al Carrer González Chermá, 33 (actual passatge al carrer Al mig, 23) façana posterior al Carrer Esquiladores, n 35 (actual Mestre Chapi). Era un edifici de tres altures i façana modernista, essent l'arquitecte Francisco Tomás Traver. Amb capacitat per a 1.320 localitats, amb les seues butaques de fusta, els projectors instal·lats eren iguals als del Reial Cinema de Madrid,

Obert pel senyor Vicente Renau Torrent, el dissabte 26 de març de 1921, per reactivar l'activitat cinematogràfica a Castelló, els primers anys les sessions eren amenitzades per una orquestra de set professors, ja que en aquell moment les pel·lícules encara eren mudes; com els costos del manteniment de l'orquestra cada vegada eren majors, el 1929 va substituir-se aquella per una Orchestrola adquirida a l'establiment de Ricardo Caro, fins a l'any 1930 en què van arribar les primeres cintes sonores.

Al vestíbul hi havia un café amb tauletes a la porta, que només va poder estar obert 5 anys, ja que el maig de 1926, el governador Civil, Sr. Barco, va ordenar el seu tancament, sobre la base de l'article 99 de l'aleshores vigent Reglament d'Espectacles.

El dimecres 28 de febrer de 1934, hui fa tot just noranta anys, una fina capa de neu cobria les muntanyes del Desert de les Palmes, conseqüència del fred intens, lleuger plugim i fort vent gelat, que des de la vesprada anterior va sofrir la ciutat; una nevada que va ser general a tota la província.

En aquest ambient, s'anunciava al número 13588 de "El heraldo de Castellón" l'estrena, aquell mateix dia, d'una gran pel·lícula en espanyol, excepcional, que portava per títol "Susana tiene un secreto", produïda l'any anterior, el 1933 pels primers estudis sonors de tot l'estat espanyol, els catalans Orphea Films, i protagonitzada per Rosita Diaz i Ricardo Nuñez, dirigida per Benito Perojo, amb un argument centrat en el fet que Susana, durant el comiat de soltera, explicava als seus amics que va aconseguir conquistar el seu xicot gràcies a una invocació espiritista i, açò serà el que la va fer excepcional, amb una durada de deu minuts!!!

Però el més excepcional de tot no va ser l'estrena de la cinta, si més no, allò que va causar més expectació va ser la inauguració al local del sistema de calefacció que, malauradament, no he pogut saber en què consistia, però puc suposar que es tractaria d'un sistema de calefacció central, amb aigua, que proporcionaria una temperatura més o menys còmoda a tota la sala mitjançant algun sistema de radiadors.

Tot i que l'expectació que deguera suposar "l'invent" va marcar una època, va haver de fer front els dies següents a la forta competència que presentava el Teatre Principal, amb la representació de les sarsueles "Katiusca" i "Los Claveles" oferides per la Companyia de Sarsuela Espanyola d'Alberto López en la que figurava com a estrella la mezzosoprano / tiple valenciana María Muñoz Raga, de nom artístic Cora Raga i amb l'anunciat com a "magnífic esdeveniment taurí", correguda de bous "goyesca" pel diumenge següent, dia de la romeria de la Magdalena, que anunciava en la terna de matadors al valencià Vicente Barrera Carma, avi de l'actual vicepresident del Consell de la Generalitat, que venia precedit d'haver fet una gran temporada l'any anterior que va suposar dels 131 bous que va matar, 104 triomfs, amb orelles i "cues".

Si als espectacles li afegim la fira que estava "a punt" pel dia de la romeria, obtindrem uns dies de molt de moviment a la ciutat, la qual cosa va portar també que des de l'ajuntament s'obligara als neteja botes a "traure una placa", que es lliurava previ pagament de l'impost corresponent, per evitar així l'intrusisme a la professió i controlar el nombre i el negoci d'aquells.

Un any, el de 1934 que va acaparar encara en moltes més ocasions bona part de les portades dels diaris, per motius semblants als que hui recorde o qualsevol altre, com aquell que va donar-se a la fi de l'any, el 23 de desembre quan una sèrie del primer premi del sorteig extraordinari de la loteria de Nadal, el 2.686, va vendre's a l'administració del carrer González Chermà, avui Enmig. Encara es conta pel poble que la immensa majoria dels premiats foren els socis del Cercle Mercantil, i que es van repartir 715 milions de pessetes. Una autèntica fortuna.

Aquell va ser el primer...

Trenta-quatre anys després d'aquell 1945 any que marca un abans i un després de les nostres festes de la Magdalena, la polèmica se centrava en l'enfrontament entre els partidaris de mantenir unes festes en què els veïns no deixaven de ser més que espectadors i aquells que creien haver arribat el moment d'una renovació festera advocant per unes festes que foren cada vegada més espontànies, populars i participatives.

Uns i altres continuaven preguntant-se com devien continuar sent les festes. Aquesta reflexió, moltes vegades íntima i personal, a la fi de l'any 1978 va fer-se col·lectiva, sent l'Ateneu de Castelló, una institució cultural nascuda l'any 1925 i renovada a partir de 1965, presidida en aquell moment pel senyor Luís Prades, tot un referent cultural i artístic de Castelló, qui va prendre la iniciativa d'organitzar el que havia de ser "Primer Congrés Magdalener"

Sense cap mena de tutela i encara amb un ajuntament predemocràtic, amb l'alcalde senyor Pla i una "Junta Central" presidida pel regidor Miguel Mulet Ortiz, que van oferir tot el seu suport oficial, tal dia com hui, 26 de febrer de 1979, fa 45 anys, als locals de la delegació de la Conselleria de Cultura les primeres reunions, i les plenàries a l'Ajuntament, van començar les sessions.

Un Congrés que es va plantejar de manera molt àmplia, com "una reflexió col·lectiva sobre qualsevol aspecte de les nostres festes" des del sentit més tradicional fins al sentit que havien de tenir les gaiates, passant per la romeria i els símbols d'aquella, el rotllo i la canya; es tractava d'analitzar a través de 6 ponències tots i cadascú d'aquests grans nuclis temàtics.

A tall de conclusió de les diferents sessions de treball van sorgir una sèrie de recomanacions que en resum consideraven que la festa de la Magdalena havia estat i havia de continuar sent la festa de germanor de tot el poble de Castelló, on hauria de continuar predominant el sentit tradicional de la celebració, que calia fóra explicat amb tot detall per evitar-ne l'oblit tenint cura especial de la romeria, buscant que no hi haja cap classe d'interferència que distorsione l'esperit d'aquesta.

D'altra banda, cal posar al dia, actualitzar la processó nocturna, mantenint el dia principal de les festes en el tercer diumenge de Quaresma i no s'ha de canviar, encara que potser caldria escurçar la durada de les festes després de consultar el poble.

En relació amb els símbols tradicionals per antonomàsia no cap cap discussió, són el rotllo i la canya, complementats i, per tant, motiu d'especial promoció, la varietat de colors en els mocadors de coll, i rescatar les xiquetes "del meneo" a la desfilada de les gaiates.

Advoquen les conclusions per fomentar les gaiates petites i individuals, mentre que les grans haurien de ser patrocinades per institucions, independentment que cal augmentar la participació de les associacions de veïns, procurant així estendre les festes als barris perifèrics.

S'hauria de tenir especial cura en potenciar l'òrgan central de les festes i els representants dels sectors, cadascú en unes tasques concretes; les comissions dels barris autonomia festera, l'òrgan central amb tasques de coordinació.

Com podem comprovar, les idees aportades constituïen més declaracions de principis sobre la major participació popular que indicacions precises sobre com aconseguir-la, per la qual cosa no van donar més de si, resultant fins i tot curió veure com aspectes de finançament i de la participació de la dona en la festa, així com la inclusió de nous actes en el programa oficial, van quedar sense desenvolupar.

Però el Congrés va tenir el seu fruit i les festes de l'any següent, del 1980, va comptar amb la presència, a la desfilada processional, d'una vintena de gaiates individuals, que retirarien les anteriors (alguna del segle passat), construïdes segons esbossos de diferents artistes castellonencs i amb un estil més modern.

Després van venir-ne tres més. El segon l'any 1986 convocat pels Moros d'Alqueria, un tercer el 1995 organitzat per la Federació de Colles i un quart, el 2017, promogut des del mateix ajuntament tots incidint sobre el futur de les festes seguint el rastre marcat per aquell primer que hui recordem especialment per ser el seu 45 aniversari...

A la Magdalena en tren!!!

Tal dia com hui de 1978 començaven les festes de la Magdalena. L'alcalde el senyor Pla i el president de la Junta Central, el senyor Carot, mostraven la seua preocupació per trobar una confluència entre els actes tradicionals, que havien de perdurar, i uns nous aires que l'evolució festera al compàs dels nous temps marcava, i que es manifestava any rere any, en una participació popular cada vegada més gran.

La participació massiva dels veïns i visitants en la romeria feia necessari prendre noves mesures, per evitar la incomoditat evident que ocasionaven les llargues cues de vehicles que intentaven accedir a l'ermitori i, a la vegada, buscar noves zones d'aparcament per facilitar un accés ràpid i amb tota la seguretat possible.

Fruit d'aquesta preocupació va sorgir la idea de buscar un complement "a l'autobús romer", servei que l'empresa Autos Mediterràneo anava realitzant amb eixides des del carrer Sant Roc, plaça del Rei o "la Farola", des de feia ja uns quants anys, obrint la possibilitat de fer també el trasllat emprant el tren, iniciant-se converses amb els responsables de Renfe.

D'aquelles converses entre les dues administracions, la ferroviària i la municipal va eixir un nou acord que suposava un major grau d'implicació del servei de rodalies de Renfe amb la ciutat, que vindria a millorar l'accessibilitat a l'ermitori en aquell dia tan assenyalat, fet realitat en el que va anomenar-se des d'aquell any el "tren magdalenero".

De manera que tal dia com demà, fa 46 anys, entre les 9 i les 11 del matí en sentit d'anada i entre les 12:30 i les 14.30 en tornada, per primera vegada en la història de les renovades festes, un comboi especial, amb banderoles penjant al capdavant de la màquina, va estar fent viatges entre l'estació de Castelló i el baixador de Les Palmes.

L'èxit va ser tant que des d'aquell moment i sense faltar cap any, arribat el dia de la romeria el tren magdalenero pren protagonisme, contant-se per milers, famílies senceres, grups d'amics, veïns i vistants, romeus tots, que per la comoditat que representa, fan habitual aquest mitjà per desplaçar-se fins als voltants del turó. En aquest dia el baixador de Les Palmes es converteix en un riu de gent disposada a complir amb la tradició.

No cal dir que tant els trens com la freqüència dels viatges han anat canviant amb el pas dels anys, contant-se tota una història festera al seu darrere, entelada per algun succés, cas de l'accident ocorregut el dia de la romeria de 1984 en què un dels trens magdaleners que traslladava als romers fins a l'estació de Les Palmes va atropellar cap a la una del migdia el menut José Carmona Flores, sordmut, causant-li la mort a l'acte. Encara que el tren va emetre els corresponents senyals acústics per avisar-lo, va ser la seua sordesa la que li va jugar una mala passada. El xiquet estava tan distret sobre la via que ni tan sols se'n va adonar quan una veïna el va voler avisar llençant-li pedres. Tot va ser impossible.

Ja dins el segle XXI, i en concret l'any 2013, essent alcalde el senyor Bataller i regidor de festes el senyor Torres, a més a més d'allargar-se el servei fins a les 18:00 hores, amb motiu del 150 aniversari de l'arribada del tren a Castelló, va editar-se un bitllet especial commemoratiu, rememorant el disseny dels antics bitllets ferroviaris del segle XIX; un bitllet que facilitava l'anada i tornada a la rodalia de l'ermitori per un preu de 3,5 euros.

Si els primers anys la freqüència dels viatges estava molt limitada, a mesura que els anys passaven i el servei es consolidava, aquella anava en augment, de manera que d'uns horaris fixos va passar-se a un horari continuat al llarg de tot el dia, circulant els trens en funció de l'afluència de persones que volen fer ús del servei, aproximadament cada 25 minuts i una durada del trajecte d'uns 5 minuts.

I la història continua, el diumenge vinent novament els castellonencs serem romeus i novament Renfe vol prestar aquest servei anunciant que tornarà a activa el tren magdalener oferint 10.000 places, en horari continuat des de les 09.15 fins a les 17:30 amb una cadència de 25 minuts.

A peu o en qualsevol classe de vehicle, estic segur que veurem fins i tot algun patinet, el diumenge tots tenim una cita amb la nostra història i les nostres tradicions. És igual com arribem, el fet és trobar-nos i retrobar-nos, unint-nos un any més per la tradició, el record i la festa.

Set anys per un espai de cultura i coneixement

Tot i haver transcorregut set anys, encara ho recorde perfectament i, com jo, estic segur roman a la memòria de molts castellonencs. Va ser un espectacle impactant, que va realitzar-se a la plaça de l'Hort dels Corders, i que es presentava sota el títol "flotan teclas" on el músic David Moreno, penjat a sis metre d'alçada i en posició vertical tocava el piano, les percussions i fins i tot s'acompanyava de la veu, a la vegada que a la mateixa tapa del clavicordi es projectaven imatges que interactuaven amb el mateix músic.

Un espectacle que va servir com a colofó d'una inauguració que va tenir lloc aquell dissabte 24 de febrer del 2017 i que no va ser altra que l'obertura, del que des d'aquell moment i fins al dia d'avui, s'ha convertit en un dels espais culturals i de coneixement amb més activitat al nostre estimat Castelló," el Menador."

Un espai que naixia fruit de la col·laboració entre l'ajuntament i la universitat sobre un dels vells edificis que des de l'any 1955 i fins al 2006 presidia la plaça, el de la Delegació d'Hisenda, construcció dels arquitectes Francisco Echenique Gómez, Luis Felipe Quijada Martínez i Mariano Nasarre Audera, amb direcció d'obres de l'arquitecte Vicente Traver Tomás.

Fàcil de reconéixer per ser un clar exemple del constructivisme, una forma d'arquitectura que es va desenvolupar en la Unió Soviètica en la dècada dels anys 20 i principis dels anys 30. I que el franquisme en la postguerra no va dubtar a emprar en les noves construccions oficials

Tot i que el reci i sobri immoble, inclòs en el Catàleg del Patrimoni Històric del municipi, va partir diferents ampliacions i reformes al llarg de la seua història, la seua façana, composta per pedra de Borriol, que atorga solidesa i bellesa a aquesta construcció, es va conservar amb el pas dels anys.

Va ser l'any 2006 quan la Delegació d'Hisenda es va traslladar a la seu de nova planta en el Passeig Ribalta i l'edifici va tancar les portes. Aqueix mateix any, el Govern Central, l'Ajuntament de Castelló i la Universitat Jaume van signar un conveni de cessió i ús de l'immoble que va donar pas a una ambiciosa obra de rehabilitació integral de l'edifici, valorada en més de 4 milions d'euros.

Finalment, aquell 24 de febrer de 2017, amb la presència d'un conseller de Cultura, el senyor Marzà, un delegat del govern, el senyor Moragues i el president de la Generalitat, el senyor Puig, juntament amb el rector de l'UJI, senyor Climent, l'alcaldessa senyora Marco i altres representants de diferents institucions, va obrir les portes a la ciutadania.

Ara, set anys després, podem dir amb orgull que "El Menador Espai Cultural" s'ha convertit per mèrits propis en un gran contenidor per a la cultura, educació, joventut i convivència i ha esdevingut un lloc de trobada, un focus d'oportunitats per a la dinamització cultural i el gaudi del coneixement, fent realitat aquella primera ambició de les institucions, "enriquir la variada oferta cultural que impregna Castelló.

Un espai que des que van obrir les portes han posat en marxa un gran nombre d'activitats, entre conferències, congressos, seminaris, tallers, presentacions i cursos, a la vegada que han estat moltes les mostres que han passat per les seues sales expositives, a més a més de ser el contenidor ideal per una part de la universitat, amb aules i biblioteca, i de les dependències administratives culturals i educatives municipals, Normalització Lingüística, Joventut i Educació, i diferents espais destinats a associacions de gran importància a la nostra ciutat com Castelló per la Llengua, la Fundació Huguet  l' Institut d'Estudis Catalans, La Societat Castellonenca de Cultura o la Societat Filharmònica de Castelló.

En definitiva, un entorn que ha vingut per quedar-se i que ha donat un gran impuls al foment de la creativitat, l'expressió i la preservació de la cultura, de la nostra, de la més propera i, a la vegada, per difondre també les altres, més o menys llunyanes.

Un lloc on els castellonencs i visitants, des de fa hui tot just set anys, dedicat a la promoció i celebració de la cultura en les seues més diverses formes, i que permet connectar-se, connectar-nos amb l'herència cultural, la creativitat contemporània i qualsevol mena d'expressió artística. Per molts anys!

 

Vint-i-quatre anys de problemes

Ha passat ja quasi un quart de segle. Aquell 21 de febrer del 2000 va fer-se realitat un somni llargament esperat per la nostra ciutat i que anava lligada al soterrament de la via, una demanda històrica dels castellonencs que ja va intentar-se als anys 80, amb un projecte que pretenia fer l'estació al mateix lloc que l'antiga, al costat del parc Ribalta, però que Renfe va rebutjar, perquè implicava interrompre durant un llarg temps el trànsit entre València i Barcelona, la inauguració de la nova estació subterrània de l'avinguda del pintor Oliet.

El 23 de març de 1994 el Ministeri d'Obres Públiques, la Generalitat Valenciana, la Diputació Provincial de Castelló, l'Ajuntament de la ciutat i RENFE van signar un conveni per a la construcció de la variant de Castelló que pretenia soterrar part del traçat al seu pas per la ciutat construint un túnel sota els barris occidentals. El Conveni incloïa la construcció d'una nova estació.

Una obra que en conjunt va costar 23.500 milions de les antigues pessetes, diners que l'alcalde Gimeno va aconseguir que foren pagats en un 50% pel Ministeri, un 25% per la Generalitat, i la resta, l'altre 25% ,per part de la Diputació i préstecs a l'ajuntament concedits per les caixes d'estalvi. Aquella obra incloïa la construcció de la nova estació. Per fer-la realitat es va celebrar un concurs d'idees que va guanyar el projecte titulat "Destino Luz" presentat per Navarro-Nossenta-Nogal Arquitectes, començant les obres el 1998 i inaugurant-se tot just hui fa vint-i-quatre anys.

Una estació de prestigi, amb una original projecció basada en parets de vidre que permeten el pas de la llum natural al fossat de la via i de les andanes, un recinte que en aquests anys s'ha fet més que familiar i que consta de tres nivells (0, -1 i -2). El primer nivell conté les taquilles, botigues i cafeteria, el segon és el distribuïdor d'andanes, i el tercer serveix d'ubicació a les tres andanes a què accedeixen 6 vies.

Inaugurada per l'aleshores ministre de Foment el senyor Arias Salgado, que no va dubtar a considerar-la l'orgull de Castelló i que només un mes després va sofrir el primer dels molts contratemps que ha viscut en aquests anys. El 20 de març va ploure tant, i en tanta força a Castelló que 75 metres del túnel van inundar-se amb més d'un metre d'aigua i convertint l'espai en "estació aquàtica".

Des del 2005, Adif, una empresa pública dependent del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana va fer-se càrrec de la gestió entre moltes altres de l'estació de trens de Castelló. Els seus dirigents no van tardar a afirmar que l'estació del carrer Pintor Oliet, era i és alguna cosa més que un lloc des del qual pujar a un tren o desembarcar-lo. Que a més de prestar els seus serveis als viatgers i usuaris, l'estació de Castelló constitueix una referència a la ciutat, donant-li un aire de "modernor".

Però els problemes van continuar... El febrer del 2007, set anys després d'inaugurades les obres, des del ministeri de Foment va veure's més que necessària una "adequació i millora" destinant la no gens menyspreable quantitat de 7,3 milions d'euros per atacar les filtracions d'aigua amb una impermeabilització integral de la coberta i remodelació de diferents sistemes de senyalització, climatització i ventilació.

I en març del 2022, quinze anys després d'aquella "millora" els problemes de goteres continuaven i van obligar el ministeri a redactar i licitar dos projectes que havien de permetre solucionar-los. La col·locació d'aparells de juntes en les estructures, al qual van destinar-se més de 57.000 euros i la substitució dels lluernaris per un import de més de 60.000 euros, que no sé si van o no realitzar-se.

Els retards, les cancel·lacions, les obres, els trens plens, la manca de comunicació o la incomoditat van anar unint-se a les deficiències tècniques i arquitectòniques de la mateixa estació, i ara quasi un terç de segle després del soterrament i inauguració i disset anys des que Adif va fer-se'n càrrec de la seua gestió, són algunes de les principals queixes, alguns dels greus problemes que posen sobre la taula els sofrits viatgers, dia sí dia també.

FACUA Comunitat Valenciana, l'associació per a la defensa dels consumidors, destaca que el Reglament del Sector Ferroviari estableix el dret dels usuaris del transport a rebre el servei de manera correcta i en condicions òptimes.

La realitat a Castelló diu que, malauradament, ni el servei és correcte, ni les condicions òptimes. Fins quan? Haurem d'esperar vint-i-quatre anys més? Vergonya, senyors, vergonya...

D'un altre temps i uns altres diners...

El parc de Ribalta naix, com és ben sabut, al segle XIX per part de l'ajuntament sobre l'antic cementeri del Calvari, quan la ciutat comença a industrialitzar-se amb la finalitat d'oferir als viatgers que arriaven en tren a Castelló, per mostrar la sensació de poder econòmic que hi havia a aquest poble.

Un parc dotat des d'un principi d'arbrat, però sense cap mena de construcció. La primera edificació que es va construir va ser l'any 1869, la caseta per als peons encarregats de la seua cura. Hauran de passar encara més de cinquanta anys perquè en 1925 es decidira la construcció en un lateral del parc d'una Pèrgola, per a la qual va destinar-se la suma de set mil dues-centes seixanta-sis pessetes.

Aquell recinte a l'aire lliure en forma circular envoltat de biguetes de formigó, amb pilars revestits de rajoles, amb un banc perifèric de pedra, que tenia una barana de ferro a sobre del respatller i el paviment del terra era de rajola ceràmica decorada, tenia al centre del cercle un petit estany i dins del mateix un altre enjardinat amb palmeres i diferent vegetació, als anys 30, 40 i 50 del segle passat va marcar tota una fita a l'essència ciutadana, convertint-se instantàniament en el principal eix d'esbarjo i lleure dels castellonencs.

Tot i que al llarg de la seua existència va sofrir alguna remodelació, invertint-se allà pels inicis dels anys 60 uns 18 milions de pessetes per poder fer servir el recinte per activitats més variades que les inicials, balls, revetlles i concerts amb les principals orquestres locals, a mitjans d'aquella dècada la pèrgola va anar caient en desús plantejant-se la seua substitució per un edifici cobert que poguera acollir actes més variats, des dels mateixos balls, les presentacions gaiateres, fires i fins i tot combats de boxa.

Un nou recinte va prendre forma al parc, una estructura metàl·lica, circular, sobre la qual s'assentava una cúpula i tot el recinte quedava tancat. Tal dia com hui, un 20 de febrer de 1971 dissabte, fins i tot un ministre, el d'Informació i Turisme, el senyor Sánchez Bella, va presidir l'acte d'inauguració al costat de la màxima representant festera de l'any, la senyoreta Maria Melchor Nos i l'alcalde el senyor Grangel.

El temps va fer la resta i aquella estructura de ferro circular de dubtosa estètica tot i ser per molts anys el centre lúdic de la ciutat, mai va fer oblidar el record de l'antiga Pèrgola i així, a la dècada dels 80, sent alcalde el senyor Tirado, fins i tot va construir-se una rèplica en una plaça a les espatlles de Grapa.

L'any 2011, després de  quaranta anys "de Pèrgola" la Generalitat de Francisco Camps, emmarcada dins l'aposta del Govern valencià per la creació d'infraestructures culturals d'avantguarda, per a una societat moderna i de futur, una societat que deia apreciava les tradicions i la festa, va proporcionar a la ciutat un nou edifici que havia de ser el nou punt d'unió i de trobada, substitut de l'antiga Pèrgola, un espai de projecció i dinamització cultural i social, que a partir d'aquell moment acollira tots els esdeveniments socials de la ciutat i tots els que s'organitzaven i contribuïen a enriquir el món de la festa a Castelló, el Palau de la Festa.

I ara què ens preguntàvem els veïns? Què passarà en la Pèrgola de Ribalta? Tretze anys després la pregunta continua sense resposta. Hi ha hagut de tots els colors, només cal repassar les hemeroteques, des d'aquell 2003 en què el PSPV portava al seu programa electoral la demolició del recinte municipal, reafirmat el 2006 per l'aleshores regidor d'urbanisme i Obres, el senyor Moliner, i apostar per la seua recuperació com a jardí romàntic, fins a defensar-se als inicis d'aquesta segona dècada del segle XXI  la recuperació i rehabilitació integral de l'edifici, amb un projecte enllestit amb  cost econòmic de 2'5 milions d'euros que anaven a eixir del pla EDUSI.

Aquesta setmana passada s'ha escrit el darrer capítol fins ara, protagonitzat per l'alcaldessa Carrasco i el conseller Barreda, reprendre el projecte de rehabilitació, coprometent-se el consistori a modificar el Catàleg de Patrimoni per donar cabuda a l'obra, a la vegada que demanarà fons a la UE i la Conselleria de Cultura incloure una partida econòmica al pressupost de 2,5 milions d'euros per col·laborar en la reforma.

El consistori "modificarà" i "demanarà", la Generalitat "inclourà"... Temps tots futurs, i com ve diem al nostre poble el futur sempre és incert i més si hi ha d'haver per mig un bon grapat de milers d'euros.

La realitat és el passat i el present, i el del vell edifici de la Pèrgola de Ribalta, és que hui compleix 53 anys, sense possibilitats a curt termini i sense diners per tirar endavant cap projecte, la realitat és seguir tancada, fent pena i quasi, quasi donant vergonya…

​ 

Ser "de soca".

En els s. IX-X apareixen els sobrenoms que acompanyen al nom unipersonal que s'havia emprat fins llavors i des de la caiguda de l'imperi romà. El seu ús es fixa en els s. XIII-XIV, i serà a partir del s. XIV quan el cognom es fixa a una família i es passa de pares a fills donant lloc als llinatges.

Des d'aleshores la manera que tenen les famílies per destacar el seu llinatge és comptar generacions basades en els vuit cognoms de tots els besavis sumats. Si aquests vuit cognoms són originaris, endèmics, d'un territori concret, diem que la persona en qüestió és "de soca-rel", simplificat a Castelló dient que són "de soca", autèntics, fins i tot en sentit figurat, aborígens, descendent en línia directa dels primers pobladors en successió hereditària.

Trobar els cognoms "de soca" a Castelló no és tasca senzilla; tot i això, hui, el diari Mediterraneo, publica a la seua contraportada un curiós escrit signat per Adrià Bachero que fa referència a un estudi elaborat a partir d'un llibre del recordat professor Sánchez Adell, "Castellón de la Plana en la Baja Edad Media", contrastat amb les darreres dades publicades per l'Institut Nacional d'Estadística, i que conclouen que els huit cognoms castellonencs històricament més comuns i amb forta presència entre el veïnat són Navarro, Martí, Salvador, Segarra, Ferrer, Miralles, Peris i Roig.

Tot i això, per mor de la immigració a hores d'ara, segona dècada del segle XXI, tot i que aquests huit cognoms poden rebre la categoria de més antics, ser més "de soca", no són aquests els hui cognoms més repetits a la ciutat, de manera que els Garcia, Martínez, Sánchez, López, Pérez, González, Fernández i Rodríguez, en són molts més, ocupant els huit primers llocs del rànquing.

Simplement com a curiositat cal ressaltar que els hui de soca-rel formen part dels 50 més repetits, però ocupant els llocs 12.Navarro, 15. Martí, 20.Salvador, 27. Segarra, 28. Ferrer, 37. Miralles, 46. Roig i 47.Peris. Aquesta comprovació no bé més que a fer realitat aquella dita Un no és d'on neix, sinó d'on peix, o cosa que és el mateix, el més important a la vida d'una persona no és e seu lloc de naixement, i si es correspon amb una segona, tercera o quarta generació, sinó el lloc on es creix, i on es viu i que s'estima.

Conec veïns "de tota la vida" i que ja habitaven la ciutat en generacions anteriors, pares i avis, i que mai s'han sentit "de Castelló", i ben al contrari, altres que podríem qualificar de nouvinguts, que porten una o dues dècades entre nosaltres i que s'han integrat tant, que coneixen i estimen la cultura castellonenca, les tradicions, la llengua i els costums igual o més que els "de soca".

Per això, hui en dia, en un món tan globalitzat, de tanta comunicació i interdependència el sentit tradicional de "ser de soca" ha de passar a un segon termini, ampliant el seu concepte bàsic, i considerar "de soca" aquella persona que estima les tradicions, que arriba a parlar la llengua nadiua, que s'esforça i fa seues la música, l'art visual i fins i tot la roba, la manera de vestir, en definitiva la cultura d'allà on viu, tinga per cognom Navarro, Martí, Garcia, Sánchez o també Aguinaga, Iturbide, Zuñiga, Baena, Caparrós o Duarte i més encara Constantin, Nicolescu, Stefan, Vasilescu o Chiang, Fang, Hung, Ko, Liang o Meng.

Dilucidar i alhora entendre l'origen d'una col·lectivitat com la castellonenca, de vila i ravals i establir vincles i coneixements entre tot allò que ha conformat el Castelló de hui, és i ha de ser el que, marque "ser de soca", si a més a més, es té un cognom que tens la sort, perquè no l'has triat tu, que ve de l'antigor, més que millor.

No podem ni devem tenir una mentalitat tancada. Tenint en compte que a Castelló estem censats al voltant de 170.000 persones, si la natalitat entre els nadius segueix en sentit decreixent, en pocs anys la majoria dels castellonencs seran fills i néts d'emigrants. Si hi afegim la quantitat de gent d'altres regions que hi resideixen, localitzar famílies de soca, en el sentit limitat i tradicional, a Castelló aviat serà com trobar una agulla en un paller.

Hem d'aconseguir que "tots siguem de soca", ampliar les mires, i tenir una gran fortalesa com a poble, els d'ací, els de soca de tota la vida, preservant tradicions i la identitat cultural i els nous de soca, estimant-les i fent-les seues, només així aconseguirem ser, a més d'un poble gran, un gran poble. S'apropen festes, un bon moment per, uns i altres, demostrar-ho.

Inauguracions i presentacions... De vegades cal triar.

 "Hoy està de enhorabuena/ la Ciudad de Castellón/y estrenar tan linda escena/ colma toda mi ambición./ Sala bella y elegante/ y hermosura por doquier/ un conjunto más brilante/ yo no espero nunca ver."

Aquestes paraules les va escriure el llibretista, senyor Mariano Pina Dominguez perquè la tiple i bellíssima senyoreta Petrel, les cantara en un moment de la seua actuació en l'acte de representació de la sarsuela "El angel guardian", com a homenatge a un esdeveniment que va tenir a la nostra ciutat en vil en un temps passat.

Va ser l'octubre de 1890 quan van iniciar-se les obres, i el 15 de febrer de 1894 quan va ser inaugurat amb la sarsuela abans esmentada. Parlem del Teatre Principal de la ciutat, construït sobre l'antic hort de Cisternes, a tocar de la plaça de la Pau.

La casualitat va voler que ahir, tot just el dia en què es complien 130 anys d'aquell solemne esdeveniment cultural, la ciutat visquera un parell d'actes, que tot i no revestir la majestuositat d'aquella inauguració, va comptar també amb una amplíssima representació ciutadana, en aquest cas del món fester, començant per Madrines, Madrines Infantils, Presidents i Presidents Infantils de moltes de les Gaiates, la presentació dels "llibrets" de les associacions 1 "Brancal de la Ciutat" i 8 "Portal de l'Om".

No eren aquests els primers llibrets que es presentaven, ens acostem a les festes i altres gaiates ja havien presentat els seus treballs, cas de la 15 "sequiol" amb un llibre dedicat en tots els seus articles a la Mare de Déu de Lledó, en aquest any del centenari de la coronació, i que no tinc cap dubte constituirà una font de documentació molt important al voltant de la figura de la Lledonera, el de la 5, "Hort dels Corders" dedicat a la ceràmica i el seu patrimoni a la ciutat o el de "La Farola-Ravalet", la gaiata 6, dedicat a l'aigua, element bàsic, imprescindible i necessari, amb acurats articles que incideixen en diferents vessants.

Com hom no té el do de la ubiqüitat, d'estar alhora a tot arreu, vaig haver d'elegir, de prioritzar. El teatre, tot i estar ahir d'aniversari, va descartar-se ell sol; l'IVC m'ho va posar fàcil, no hi havia programació. Des dels passats 3 i 4 de febrer en què va representar-se la comèdia "hechos y faltas" i la producció infantil "Parade. El circo de los valientes", i fins al pròxim cap de setmana 17 i 18, en què es presenta la comèdia "Perquè t'estime, que si no..." de l'actor, director i dramaturg valencià Carles Alberola, el coliseu roman tancat.

Descartat el teatre, després de rebre la corresponent invitació, pe haver contribuït en un article als llibrets, havia confirmat l'assistència a les presentacions de la 1 i la 8. Naturalment, ho havia fet perquè inicialment "el brancal de la ciutat" presentava el seu llibre dimecres 14 i "Portal de l'Om" el dijous 15, però circumstàncies de darrera hora van fer que s'ajornara la presentació del 14 passant al 15 i encavalcant-se amb l'altra.

Calia triar. Per lògica, vaig decantar-me per assistir a aquella invitació que havia confirmat abans, tot i que canviava de dia, no sense lamentar-me per no poder acompanyar els amics de la 8.

Un gran llibre el dels amics de la 1, que recull la història de tots els parcs i les zones verdes de Castelló, com van sorgir, la seua evolució i fins i tot relats novel·lats del que representen, com també supose ho serà el del "Portal de l'Om", que prompte espere tenir a les meues mans.

I la història continua. A la calor del bon ambient que ja es respira a dues setmanes de l'inici fester i amb l'agenda reblida d'actes culturals, presentacions de publicacions, Galanies o reunions de Consell Rector de Festes, només cal anar mirant al cel i esperar que el temps ens acompanye...

Desinterés?

No sé si aquesta és la paraula encertada per encapçalar aquest comentari. Tal vegada li haguera anat millor indiferència, deixadesa, abandonament o desgana, paraules que vénen a definir un fet o acció, quan el responsable d'aquella, no mostra gens d'interés per l'assumpte, no hi presta atenció ni la situació sembla preocupar-li.

Dins l'àrea de Govern Municipal de Ciutadania i Participació de la nostra ciutat, s'integra la regidoria d'educació i cultura, que d'acord amb l'organigrama estructural de l'actual equip de govern recau, és competència directa, de la senyora Maria España. D'aquell negociat depenen a més a més els departaments de normalització lingüística, Igualtat, Biblioteques, Banda Municipal, Joventut, Planetari o l'Arxiu Històric Municipal.

Aquest darrer departament és l'encarregat de gestionar i preservar la documentació que des del segle XIII ha produït i rebut l'Ajuntament de Castelló com a institució de govern de la ciutat, la qual ha sigut conservada per a deixar testimoni i constància de l'actuació municipal.

Junt amb els documents municipals es gestiona i custodia també un important fons hemerogràfic, bibliogràfic i gràfic que s'ha format al llarg del temps gràcies a les donacions que particulars han fet a la ciutat de Castelló per garantir la preservació del seu patrimoni documental.

Des de fa ja uns quants anys i gràcies a l'impuls de les noves tecnologies, una part dels documents custodiats per l'arxiu, van digitalitzar-se, ficant-se a l'abast de la ciutadania la possibilitat de consulta dels mateixos a través de l'accés digital, sense necessitat de desplaçar-se a la seu de l'arxiu, al carrer Gaibiel.

Tal vegada per la manca de disponibilitat econòmica, de personal o de mitjans tècnics, malauradament, aquell procés de digitalització va acabar-se en sec, i allò que va començar com a projecte amb continuïtat, de la nit al dia es va interrompre i, a hores d'ara encara hi ha molts documents que, si vols consultar-los o simplement per curiositat conéixer-los, no tens altra possibilitat que acostar-te a l'arxiu i demanar-los de manera "física"; una llàstima, però és el que hi ha...

Tot i això, dels més de 20.000 documents que custodia l'arxiu, aquells que van tenir la sort d'en el seu dia digitalitzar-se, principalment documents d'hemeroteca, diaris i algunes publicacions periòdiques històriques, fins no fa massa dies, unes setmanes, podien ser consultats accedint a l'apartat de publicacions dins el  WEB  de l'arxiu.

I dic "fins fa unes setmanes" perquè darrerament aquest servei també ha deixat de funcionar. Ara, podeu comprovar-ho si us ve de gust, arxiumunicipal.castello.es, en voler accedir a alguna informació en concret, quan "punxes" al seu damunt, en lloc de dirigir-te a la ressenya del document si no està digitalitzat o directament oferir-te la possibilitat d'accés al mateix, apareix un missatge que diu: "Se ha producido un error en el motor de búsqueda. Por favor, pruebe dentro de unos minutos".

Uns minuts que ja s'han convertit en hores, dies i setmanes, i que van en camí de convertir-se en mesos. Posats en contacte amb els funcionaris de l'arxiu, rebem com a contestació a la incidència que és un problema tècnic i que s'està en vies de solució.

No tinc per què dubtar-ho, però, transcorregut ja un temps prudencial des de l'inici de la incidència, comence a pensar que, com deia a l'inici, tal vegada estem front una situació de desinterés, indiferència, deixadesa o abandonament. En definitiva, que com aquest servei no és "essencial", com el seu "no-funcionament" no trastoca el funcionament diari del consistori, la regidora responsable, la senyora Espanya, ni s'haja adonat de la fallada, o si ha estat assabentada, no considere urgent ni prioritari el restabliment del seu normal funcionament.

Estic segur que si hagués estat un incident que afectara la major part del veïnat, que la seua solució haguera passat per "una fotografia" o "unes declaracions polítiques" ressaltant un treball acurat, la incidència ja estaria resolta, però com no puc deixar de pensar que pel nostre govern municipal creuen que "açò no interessa ningú", i per tant ja ho arreglarem i si no, no passa res.

Si no vols caldo dues tasses, no tan sols va tancar-se l'aixeta de les noves digitalitzacions, ara que cada dia la tecnologia fica aquell procés més fàcil, sinó que a més a més "el motor de búsqueda" no funciona. Lamentable...

Senyora España, cultura no només és música, teatre, cinema, conferències, exposicions, dansa i tot allò que es programe i publicite, i que amb orgull consideren un èxit de públic, cultura és molt més que jazz a Castelló, cultura és investigació, consulta, estudi i descobriment i per descomptat accés telemàtic a l'arxiu municipal. Esperarem...