Temps de fira...

18 anys després del trasllat, l'any 1269, Jaume I, concedeix a la Vila de Castelló la facultat de poder tindre fira, que haurà de començar 8 dies abans de Sant Lluc, 18 d'Octubre, i acabar 10 dies després, ampliant-se a 15 dies al segle següent.

La fira perdura en el temps, modificant-se la seua durada primer sempre dins el mes d'Octubre, després i a partir de les darreries del XVIII, al voltant de l'1 de novembre, festivitat de Tots Sants, fins al primer terç del segle XX, quan la guerra trenca amb aquesta tradició.

La fira original establida a les places Majors i de l'Herba, després en la intersecció dels carrers Colom i plaça rei en Jaume, tenia dues funcions ben distintes, la primera i principal la comercial i la segona de divertiment, així podem parlar de fira d'activitats mercantils i fira d'espargiment.

Acabada la guerra i recuperada la Pau, la fira torna a la ciutat, tot i que la vessant de divertiment s'imposa a la comercial, i compradors i venedors deixen pas, en un nou emplaçament, al passeig de cotxes del parc de Ribalta, a tot un grup d'atraccions i entreteniments temporals i ambulants.

Així l'original "fer fira" entés com fer tracte, obtenir una bona compra o venda, a un bon preu, deixa pas al "fer de fira", costum tradicional en què els pares, avis o padrins, donaven als menuts, una quantitat en metàl·lic per comprar-se alguna llepolia, joguina o gaudir d'alguna atracció dels firants.

I d'aquella antiga fira i dels feriants que feien les delícies dels xiquets i xiquetes de Castelló en arribar Tots Sants recorde avui amb certa nostàlgia "les barquetes" de Daniel, el "Tir amb rifle d'aire comprimit" amb fotografia com a premi de José Vila, la "Tómbola de los jamones" de Vicente Alonso, el "tiovivo" de Rafael Valle o els "Autos de choque" de Francisco Garcia, entre altres atraccions i elements que ens incitaven a gastar-nos ràpidament els diners..

I del parc de Ribalta vam passar a l'extrem de l'avinguda de la Mar, i d'allí al nou recinte de fires i mercats, i amb el canvi d'ubicació i any rere any, la fira no s'ha deixat "d'inventar", les atraccions tradicionals han deixat pas a altres molt diferents que, fins i tot, en lloc de fer passar una estona agradable, sembla vulguen ser elements de tortura, que, dit siga de passada, als xiquets de hui en dia els hi agraden més i més, doncs en algunes ocasions fins i tot et mullen, et despentinen, t'esglaien, et peguen voltes i voltes...

A la memòria dels castellonencs encara roman la imatge dels barracons i vetustes atraccions amb la silueta de "la farola" al capdavant, testimoni del bullici i l'alegria desbordant que significava l'arribada de la fira en aquests dies foscos de Tots Sants i Difunts.

Fira de Tots Sants, canvi d'estació, 40 dies després de l'equinocci de la tardor (22 de setembre), dia de visita a cementeris i de costum tradicional d'estrenar la roba d'hivern. Com mostrar-la? On? Clar, a la fira... Eren altres temps quan per Tots Sants, fins i tot feia fred i es feia realitat aquella dita: " El dia de Tots Sants, guarda "l'abanico" i trau els guants.

Mai mirar enrere, sempre endavant...

315, 304, 30... Tres xifres, tres inicis, tres tresos.

La primera, després de 315 dies de bloqueig s'inicia una nova legislatura, un nou temps que no serà gens fàcil pel senyor Rajoy; la segona, 304 dies transcorreguts d'aquest 2016, a poc més de dos mesos per acabar-se l'any una bona notícia pel govern municipal que ha aconseguit situar a la ciutat com la tercera capital de província amb menys despeses pendents d'imputar al pressupost, allò que s'anomena "factures als caixons", i la tercera de les xifres, hui, darrer diumenge d'octubre, 30, dia en què es torna a celebrar al nostre País una de les tradicions més antigues del nacionalisme, l'Aplec del Puig.

A l'esplanada del Monestir del Puig, convent mercedari fundat pel rei conqueridor el 1240, sobre el qual va lliurar-se la batalla definitiva per la conquesta del Cap Casal, el BLOC i Compromís, per 39a ocasió, celebrem un acte polític i jornada festiva amb activitats lúdiques variades, juntament amb altres culturals, tallers pels més menuts, actuacions musicals i un àpat popular.

Ara, en aquest 2016, hui, darrer diumenge d'octubre, afortunadament la visió política valenciana és diferent. Tenim un Estatut, unes llibertats i el dret a usar la nostra llengua, el valencià. Tot i això. No tot està aconseguit, mai convé adormir-se en els llorers; ens sentim satisfets i orgullosos de la feina feta pel Govern Valencià en aquest darrer any, però cal pensar a mirar endavant, ja que mirar enrere porta a la melancolia i, a més a més, és poc pràctic.

Cal continuar anant al Puig, hui, a la setmana propera o d'ací a uns mesos, però cal tenir-ho per costum, cal fer aquest viatge de tant en tant, perquè d'allí van provenir no poques forces per a avançar en la llibertat.

Uns, capdavanters, faran la feina, altres farem costat, però cal marxar sempre endavant; potenciem i incrementem allò que és nostre, demanem allò que ens pertoca per llei, fem-ho ara amb més contundència que mai doncs ja tenim, per fi, un nou president de Govern.

La casualitat ha volgut que hui, darrer diumenge d'octubre, haja estat el dia en què el Rei d'Espanya haja signat el Decret de nomenament del senyor Rajoy com a president del Govern.

Ara, amb un Govern renovat?, o tal vegada serà millor dir continuista?, la tasca ha de ser clara, d'una banda recuperar la dignitat a Europa i d'altra millorar la situació de les Autonomies, començant per la bandejada Valenciana. Cal un finançament just i raonable, els valencians i les valencianes fa massa temps que estem maltractats.

Hui, més que mai en aquest darrer diumenge d'Octubre, en aquest dia tan significatiu per tots els valencians i valencianes, diem ben fort que seguim ambicionant un País fort i potent en una Espanya que atenga les singularitats de cada territori i garantisca la igualtat entre els seus ciutadans.

Mirarem endavant i seguirem treballant per posar fi a la indiferència que s'ha apoderat del govern d'Espanya pel que fa al poble valencià i si cal anar, anirem al Puig, no només el darrer diumenge d'Octubre, qualsevol diumenge o qualsevol dia de la resta de l'any o dels venidors...

Un lloc amb simbolisme màgic... sigues o no creient.

La nostra és una ciutat amb encant, meravellosa per a viure i visitar, però amb molts indrets desconeguts per molts dels veïns. Malauradament som la ciutat del meninfotisme, però encara hi ha ciutadans que ens esperonem per conéixer i posar en valor la nostra historia, la nostra ciutat, els nostres racons i personatges.

Per això hui, inici per molts d'un llarg pont, d'una escapada per fugir de la ciutat, jo voldria parlar-vos d'un espai poc conegut, un oratori o capella privada, un indret dins un altre edifici, destinat a la pregària i que tot i estar tancat pot visitar-se sense massa dificultats.

Hui voldria parlar-vos de l'oratori o capella privada de l'antiga casa pairal del bisbe Climent convertida després de la mort del prelat ocorreguda el 1781 en col·legi d'orfes ,que a imitació del de Sant Vicent de València va fundar-se en compliment de les previsions i indicacions puntuals del bisbe, sent conscient que crea una casa d'orfes en benefici dels laics però per iniciativa i amb béns eclesiàstics.

Aquest col·legi va acollir inicialment, allà pel 1785, trenta nens i quinze nenes, aconseguint l'aprovació Reial de la seua constitució el 1794 per part del Rei Carles III i restant actiu fins a la desamortització de 1835, que va deixar a la institució a la misèria.

El centre es preocupava del manteniment, instrucció elemental i formació religiosa dels orfes, a més a més de trobar-los feina, doncs els xics eren tutelats per algun artesà, i aprenien l'ofici, i les xiquetes formades per poder-se dedicar al servei domèstic.

A la segona meitat del segle XIX la casa va reprendre de la mà de les monges de la Consolació el seu caire educatiu amb un col·legi de pàrvuls i de primera ensenyança, però per orfes i no orfes de Castelló. En l'actualitat alberga la residencia "Domus Mariae" i una guarderia laboral "Enrique Odriozola" institucions gestionades per l'Associació Familiar Castellonense.

Fins no fa massa anys encara a la façana de l'edifici podía contemplar-se la següent llegenda recordatori: "O tú, seas vecino o extranjero/sabrás, al contemplar este edificio,/que es por gracia del rey Carlos Tercero,/de huérfana niñez, Real Hospicio./Erigióle Climent, gloria del Clero,/de Vicente Ferrer baxo el auspicio,/añadiendo à su patria, con tal hecho,/después de grande honor igual provecho".

Be, com us deia al principi, hui he pogut visitar la casa, ubicada en l'antic carreró de Coloro, hui del Bisbe Climent, a tocar del carrer Major i plaça de Santa Clara, gràcies a les gestions efectuades per uns bons amics i, a més a més de contemplar el seu pati interior he pogut viure per uns instants en el remans de pau del què va ser l'oratori o capella del bisbe, espai conservat quasi sense variacions des del segle XVIII.

Una capella senzilla, desconeguda, tancada al veïnat, però que seria de fàcil accés, doncs la distribució de la casa permet accedir a la mateixa sense passar pel seu interior, doncs des de l'entrada, una porta a la dreta del llindar comunica directament amb l'oratori, que, desconec la raó per la qual roman tancat per anys i anys, tot i que sembla tenir una "vida" amb accés particular des de l'interior.

Un racó màgic de la nostra ciutat, un lloc d'harmonia en un carrer plàcid que adquireix la seua màxima expressió del Castelló del XVIII, un lloc romàntic on sembla que el temps s'ha aturat, un lloc al centre de la vila que ens fa vibrar i des d'on podem tocar gairebé el cel, on l'atmosfera i la seducció estan arran de pell, un lloc amb simbolisme màgic sigues o no creient.

Fa ja més de dos anys...

 Va ser la segona quinzena de setembre del 2014, apareixia a la xarxa una nova publicació digital, una revista, pensada, gestada i realitzada a la nostra ciutat. La primera revista digital gratuïta i en valencià.

Es tracta d'allò genèric conegut com a "revista digital", una publicació dissenyada en un arxiu digital que es transfereix mitjançant el web, una publicació que només pot consultar-se en internet i que té l'aparença d'una revista impresa. Un projecte amb vocació de futur, amb la finalitat d'entretenir i informar, de ser útil, interessant, variada.

Una publicació que des dels seus inicis va incloure en les seues 16, 18 o 20 pàgines segons número, editat quinzenalment, l'agenda cultural de la ciutat, les farmàcies de guàrdia de la quinzena, receptes de cuina senzilles i fàcils, entrevistes, passatemps, contalles, en definitiva allò que podia agradar a qualsevol persona que accedira a l'ordinador independentment de la seua edat.

Una revista que en aquesta segona quinzena d'octubre que estem a punt de concloure, ha editat el número 49 i, en cas de no passar res, a la setmana propera complirà un repte al qual pocs creiem anava a arribar, el seu número 50.

No us he dit encara el nom de la publicació: "Castellonear", que tot i ser una paraula no reconeguda per cap diccionari, qualsevol veí de la ciutat entén perfectament el seu significat, "gaudir de tot allò que ens ofereix aquest meravellós poble que és el nostre" i que poden trobar en un clic al web: CASTELLONEAR o seguir al Facebook, Twitter o YouTube.

A la nostra societat actual, dominada "pel digital", un percentatge molt alt de gent, de veïns, disposa, disposem d'un Smartphone, tauleta o ordinador, de manera que els dispositius connectat i la influència que tenen a les nostres vides augmenta cada dia.

Els hàbits de lectura de la gent han canviat des de l'arribada de la internet, i més encara des de l'arribada de nous aparells tecnològics capaços de connectar-se en qualsevol lloc. Aquests dispositius han fet que llegir revistes gratuïtes siga més accessible i que ho puguem fer en qualsevol lloc i moment, a casa, al carrer, al treball, a la universitat...

Catalunya com en moltes altres coses va marcar el capdavant, i va servir de model, publicacions com Capgròs, diari digital del Maresme, la revista de Vic, la d'informació municipal de Viladecans, o El Prat, revista d'informació local de l'ajuntament del Prat de Llobregat, tenen milers de lectors. Els editors van veure que així s'arribava a més potencials lectors i els publicistes van fer la resta convencent als empresaris d'incloure les seues propagandes en aquests mitjans...

El centre Apta de reparació de sinistres, Arajovic, espai gastronòmic, Publitipo retolistes, Opticalia òptics, Agost Mir tallers de xapa i pintura, Losada polièster, Martorell maquinària hostaleria, Desdecero disseny gràfic, Ubica't, i altres empreses castelloneres han confiat en el projecte i amb el seu suport han aconseguit aquesta gran realitat, arribar al número 50 de la revista digital de Castelló.

Felicitats a Castellonear per mantenir-se com a publicació connectada amb el cada vegada més gran flux d'informació local i per encertar en cadascun dels seus números, llarga vida...

Que venen els indis!!!

 A banda d'una frase feta, i a fe que a la notícia que ens ocupa se n'hi poden aplicar tantes com el nostre ampli repertori ho permet, l'expressió que encapçala aquesta reflexió de hui, també és el títol d'una cançó enregistrada pel grup Els Bandolers, allà pel 2003, dins l'àlbum l'esclafit, amb una tornada que diu: "Que vénen els indis!/Que vénen els indis!/ Que vénen els indis!/Que vénen els indis!/Que vénen els indis!/Que ja estan ací!"

I m'ha vingut a la memòria en escoltar l'ocurrència del director territorial de la Conselleria de Medi Ambient, el senyor Antoni Garcia, per fer front a la superpoblació de porcs senglars que no tan sols acampen per les nostres muntanyes i boscos, si més no, arriben ja a les zones poblades tant de l'interior com de la costa, i que no ha estat altra que, estudiar la possibilitat d'autoritzar la captura d'aquests porcs, fent batudes on les armes i els gossos no siguen els protagonistes, sinó emprar arquers, amb arcs i fletxes, com, amb tota seguretat, es feia allà pels albors de la humanitat.

És veritat que la qüestió no és de riure's, que cal controlar la població d'aquests animals, i que l'ús d'armes de foc pot resultar perillós sobretot en aquelles zones properes a nuclis urbans, carreteres o camins rurals, però, no ho serà també l'ús de fletxes disparades sense fer cap tipus de soroll?

Sembla que la federació de caça disposa d'un grup d'arques sobradament preparats per a actuar en aquelles ocasions en què no es poden usar armes de foc, però no hi haurà altres mitjans abans de les fletxes? No serà una excusa per dónar satisfacció a alguns aficionatas a l'arc? Se m'acut, i no sóc expert, per exemple l'ús de trampes, jo sé jo si s'haurà provat i resultarà o no efectiu..

Siga com siga cal controlar aquesta població no fos cas que a la fi hagem de parlar d'una veritable plaga i, autoritzar estratègies per disminuir aquesta població. Així que, no seria d'estranyar que a les setmanes vinents o mesos, poguérem trobar-nos pels termes de Vall d'Alba, La Vilanova, Vilafamés o Benicàssim, per citar aquells més propers a la capital, veritables "indis", que, amb les cares pintades o no, pentinaren les carreteres, els marges i algun indret una mica més amagat per, descobrint-los, aniquilar-los.

Serà aquesta en cas d'aprovar-se una mesura extraordinària? No donarà peu a una nova modalitat esportiva de caça regulada? Cas d'autortizar-se haurà de ser cacera de dia, no us sembla? Doncs de ser a la nit difícilment és podrà encertar el blanc.

Quina por em dóna sobretot per senderistes i boletaires. Caldrà extremar encara més la vigilància que en el cas de les batudes amb armes, per evitar possibles ensurts i el que és més greu, fatals accidents.

Prompte, si la iniciativa va al davant, caminant per la muntanya caldrà estar més atents, encara no han arribat, però ja són a prop, ja s'acosten... Caldrà mirar els rastres, una ploma d'ocell del tro, una petjada de conill encara fresca, el soroll del vent ressonant a les muntanyes, atenció amics que venen els indis!!!

DOP, IGP i ETG... vins de Castelló.

La política Europea de qualitat reconeix i protegeix les denominacions de determinats productes específics que estan relacionats amb un territori o amb un mètode de producció. Aquest reconeixement es tradueix en els logotips de qualitat que permeten identificar els productes de qualitat diferenciada en la UE i que mitjançant controls específics, garanteixen, a més, la seua autenticitat.

Dos d'ells tenen connotació geogràfica (Denominació d'Origen Protegida o DOP i Indicació Geogràfica Protegida o IGP) i el tercer es relaciona amb mètodes de producció tradicionals (Especialitat Tradicional Garantida o ETG)

Un producte que porte el logotip DOP, ha demostrat que té unes característiques que solament són possibles gràcies a l'entorn natural i a les habilitats dels productors de la zona de producció amb la qual està associat. A diferència de la IGP, per als productes de la DOP s'exigeix que totes les fases del procés de producció de l'aliment es realitzen en la zona en qüestió. Malauradament ni carns, ni embotits, saladures, fruites, hortalisses, llegums, formatges, torrons, dolços, mel o productes de la mar de les nostres terres han assolit encara la categoria de DOP.

Si un producte porta el logotip IGP, és que posseeix una característica específica o una reputació que ho associen a una zona determinada en la qual té lloc, almenys, una etapa del procés de producció. En el cas concret dels vins, trobem al nostre País més de 40 IGP, entre elles la nostra, IGP Vins de Castelló.

La Conselleria d'Agricultura de la Generalitat Valenciana va crear l'any 2002 la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Vins de la Terra de Castelló per a aquells vins obtinguts íntegrament de raïms produïts en les zones establides pertanyents a la província de Castelló i es va regular en el 2006, ratificada al BOE a la fi del 2011.

La zona de producció emparada per la IGP Castelló està constituïda per tres comarques vitícoles, Alt Palancia-Alt Mijares, Comarca vitícola Sant Mateu i Comarca vitícola Useres-Vilafamés, amb producció de vins negres, blancs, rosats, vins de licor, vins de raïm sobre madurat, vi espumós de qualitat i vi d'agulla.

Dins de la zona geogràfica el cultiu de la vinya és ancestral com així ho demostren els primers estris ibers trobats en la zona de Les Useres - Vilafamés que testifiquen l'elaboració de vins a Castelló. També al segle II a. de C. la conca del Palància va tindre ja una especial rellevància des del punt de vista vitivinícola a causa de la seua exportació de vi a Roma.

A la fi del segle XIV la vinya ocupava a Castelló la quarta part de les 230 hectàrees de regadiu i més de la meitat de les 1300 de secà. És a mitjan XV quan s'inicia una nova etapa de la viticultura castellonenca en la qual per primera vegada les dues grans zones vitícoles, la vall del Palància i la comarca del Maestrat orienten la producció de vi cap a l'exportació.

L'any 1902 va ser detectada la fil·loxera en la nostra província. En pocs anys la plaga va arrasar els vinyers. En 1.915 dels famosos Murviedro i Carlón no va quedar més que el nom. Van ser necessàries diverses dècades per a recuperar el cultiu del vinyer. Per fi es va aconseguir mitjançant la incorporació varietats recomanades, Tempranillo, Monestrell, Macabeu, etc.

En definitiva, els vins de la IGP Castelló arrepleguen el llegat vitivinícola de les Comarques productores utilitzant en les elaboracions, entre altres, varietats autòctones com el Macabeu i Monestrell. Quant a les varietats blanques, la varietat històricament més representativa és el Macabeu, i els seus vins transmeten la personalitat de la zona on es produeixen.

En l'actualitat, la IGP Vins de Castelló està composta per dotze cellers, situats a Les Useres, a Sogorb, Soneja, Villafames, Cabanes, Assuévar, Benlloch,  Almedijar  i Vall D´Alba. I la gran pregunta: per a quan els nostres vins seran DOP o quan ETG? Temps per venir... futur!!!

Dubtes

El dubte és un límit a la confiança, un no acabar de creure si realment allò que es defén en realitat és la manera més objectiva, la millor manera de fer-ho o si més no la més perfecta.

I tinc els meus dubtes enfront de la manera en què, d'acord amb el que disposa la base 10a del Concurs de Cartell Oficial Magdalena 2017, s'ha de fer la tria: votació popular a través de la web municipal, entre els elegits inicialment per un jurat d'experts, en aquest cas 8 obres, imaginant que la resta de treballs que no poden ser votats han estat rebutjats inicialment o bé per no reunir la qualitat suficient o no complir els requisits establerts.

Que la tria siga en l'àmbit popular pot resultar un èxit o tot un fracàs, no tan sols per l'elecció de l'obra, que també, més encara per la manera en què els veïns poden, podem participar en aquesta votació, que tot i ser senzilla, no és àgil ni fàcil pe aquells que no estiguen familiaritzats amb les noves tecnologies. 

És ben sabut que una de les prioritats del govern municipal castellonenc des de la seua presa de possessió, va ser aconseguir el màxim de transparència i per això tan prompte com va poder va posar en marxa un instrument informàtic al web municipal, el "Panell de Govern Obert", ferramenta que busca implicar a la ciutadania en la gestió del govern de la ciutat.  

Un dels set apartats que en l'actualitat presenta aquest "Panell" porta per títol genèric "Participa", que, com el seu nom indica, permet fer consultes als ciutadans pe conéixer les seues prioritats dins les propostes presentades en onze àrees diferents, una de les quals és "festes".

Doncs bé, en l'àrea de festes, fins aquest moment s'han realitzat dues consultes; la primera sobre quines serien les propostes més interessants per millorar l'organització de les festes, que va tenir 377 visualitzacions i 30 vots, i la segona per l'elecció del cartell de les festes de Sant Pere 2016, que va tenir 11.942 visualitzacions i 115 vots.

No crec i, d'ací els dubtes, que 30 vots siguen significatius per recolzar cap proposta d'organització festera front una altra, i que, tampoc 115 vots siguen una quantitat significativa per elegir un guanyador en un cartell, deixant a banda si el cartell va resultar o no atractiu. 

Per això, ara, quan es planteja una nova consulta "Elecció del Cartell Fira i Festes de la Magdalena 2017", tot i que acaba d'obrir-se el termini de votacions, que romandrà obert fins al proper dia 27, malgrat haver-hi hagut fins aquest moment, 16.30 hores de la vesprada del primer dia, un total de 3.450 visualitzacions i 209 vots, tinc els meus dubtes que el cartell que finalment serà elegit siga realment el que millor represente l'esperit del qual són les nostres festes.

I si a això li afegim que, només pot votar-se telemàticament, que cal accedir al web municipal, anar a "Panell de Govern Obert", d'allí a "Participa", d'allí a "Festes" i accedint a festes, consulta, tenint en compte que a més a més cal registrar-se primer per a poder votar, tinc els meus dubtes que s'arribe a una quantitat de vots que puguem considerar significativa, tal com s'ha demostrat en les dues consultes anteriors., trobant-nos en un cartell que haja pogut ser triat per no arribe a un 1% de la població...

Castelló bull...

Allò que està tumultuosament agitat, a la nostra llengua ho definim com "estar bullint"; aquest estar excitat o agitat, generalment és per una passió o una emoció. I és que hui, aquest matí, amb els termòmetres marcant 25 graus, el cel ben clar i la "moguda cultural" desplegada, en els carrers de Castelló no hi cabia ni una agulla.

Potser no en som prou conscients, però, ara i ací, estem vivint un dels seus períodes més dinàmics, culturalment parlant, de la història del nostre poble, fruit d'una gran tasca de programació municipal ben feta, que ens duu al fet inqüestionable d'acceptar que Castelló, setmana a setmana, mes a mes, bull d'animació.

I bona part de la culpa la té la celebració en aquest cap de setmana de la "Mostra d'Arts Escèniques Seagram's Gin", festival de música a peu de carrer que ens acosta i afavoreix el contacte directe entre veïns, visitants i músics, aconseguint-se eliminar la distancia entre els artistes i el públic, a la vegada que convertir el centre de Castelló en un gran escenari viu on interpretar música variada, en total llibertat.

Si a això li afegim la 16a edició de la "Muestra de Tapas Ciudad de Castellón-San Miguel" que està celebrant-se a la plaça de Santa Clara per delectació del paladar amb originals "tapes" elaborades pels establiments participants i l'ambient agradable que es respira a les diferents terrasses dels establiments que envolten el mercat central, ens trobem en una ciutat que està combinant cultura gastronòmica, lúdica i recreativa, ingredients per "coure" amb garantia d'èxit una ciutat que bull.

Fins i tot l'imprevisible oratge ens acompanya, convidant-nos a eixir al carrer. No hi ha excuses, ja siguem xiquets, joves, adults, famílies senceres... hi ha per tots i de tot. No hi ha més que sortir al carrer i perdre's per una ciutat que destil·la alegria per cadascun dels seus porus, hui, demà, a l'altre o l'altre...

Hui, 15 d'octubre, a 77 dies d'acabar-se l'any, i quan  es compleixen 300 dies de Govern provisional en funcions a Madrid, la nostra ciutat es projecta com un element d'atracció turística pels visitants, a la vegada que, els mateixos veïns, redescobrim el nostre poble, amb la possibilitat de dissenyar-nos el nostre propi programa de l'ampla Mostra.

Tots estem gaudint de la ciutat a la tardor, "estem bullint", participant del pentàgon musical, del teatre, les titelles o l'humor. Passejar per Castelló hui és un plaer, ja que la ciutat ens convida a viure el carrer, mitjançant la nostra particular ruta de festa. Això és CULTURA en majúscula i això és ciutat viva, participativa i oberta...

I de segur que la ciutat seguirà bullint, aquesta mateixa vesprada en un espectacle que s'anuncia com suggerent, diferent, impactant, apassionant i sorprenent que reuneix humor, bogeria i música; un "des-concert" que reinventa l'estructura dels recitals, premiat com a millor espectacle musical a Edimburg, Moers, Toledo o Cadis, que té com a protagonistes a quatre grans músics que fusionen la música clàssica amb altres estils musicals i que podrem gaudir a la plaça Major a partir de les 20 hores. "Pagagnini" és el seu nom.

Les persones som les que fem que Castelló tinga cada dia que passa més vida cultural, i aquest cap de setmana ho estem demostrant omplint els carrers i places, amb una imatge única exemple clar de com creiem que s'han de fer les coses, tot cercant el màxim de complicitat i col·laboració.

Llei de vida...

La nostra societat, la del poble, la del raval, la del carrer, aquella en la que vivim, es fa amb l'aportació de tots aquells que de manera més o menys anònima han viscut al llarg del temps. Tots rebem dels nostres avantpassats i tots deixem als nostres fills, per això quan algú proper o conegut ens deixa, mor, passa al record per sempre.

És llei de vida, nàixer, créixer, reproduir-se i morir, comuna a tots els éssers vius. El que ja no és una llei és la manera en què es desenvolupa a la vida de cadascú, per això, quan de sobte o de manera esperada la vida s'acaba, aquesta frase s'escolta i es diu per tractar de calmar l'angoixa d'allò que està passant enfront dels nostres ulls, la desaparició física del ser estimat, del veí o veïna.

I aquestes paraules m'han vingut a la memòria aquest matí en assabentar-me que Guillermo Breva, el fill de Joaquin Breva "Tapia", espós fidel d'Ana Mut, i pare del nét de "la redona" Guillermo Breva Mut, acabava de tancar els ulls per sempre.

Un home d'edat, treballador, que davant la dura competència dels supermercats i les grans superfícies, ajustant els marges comercials, va saber tirar endavant l'herència dels pares, aquella tendeta oberta al carrer de Sant Roc, nucli del raval, abans de la guerra civil, i donar dia rere dia servei a la gent llauradora del raval.

I amb esforç i entusiasme va saber adaptar-se als nous temps, i als inicials segó, gra i creïlles, van anar afegint-se sucre, arròs, fruites, verdures, conserves i embotits, a la vegada que els seus fills van "aprendre" l'ofici de tender.

"El negociet" donava per viure, sense fer-se rics, però mantenint el tracte familiar amb els i les "clients de tota la vida", al que van anar afegint-se'n de nous, a la vegada que augmentava la llista de productes en venda, cassoles, cantarelles, cistelles, pa...

I així passaven els anys, I va convertir-se en el comerç més antic del barri, i Guillermo Breva fill, va agafar "els ramals"; sense perdre la identitat "la tenda de la redona" va passar a ser una mescla entre ultramarins, supermercat, fruiteria i verduleria, a la vegada que "saba nova" arribava a la tenda, de la mà de María José, esposa del bo de Guillermo, continuadors de la dinastia...

Ara, tot i la tristesa davant l'absència definitiva de Guillermo, ànima de la segona generació del comerç, enfront de la ruptura que suposa el record amuntegat de tota una vida -la història vital de la família-, la continuïtat de "la redona", imprescindible pel nostre Raval, està més que assegurada, doncs els seus fills han aprés bé la lliçó i, els veïns el compromís de l'estima com ho hem fet fins ara.

També al segle XXI, el de la pressa, la societat del Raval de Sant Roc en què vivim, recolzats en el passat, coneixedors del present i esperançats amb un futur, seguim sent éssers socials i afectius i, davant aquesta pèrdua, tornarem a poc a poc a somriure per honorar la seua memòria, és llei de vida. El record per sempre serà el nostre millor homenatge. Descanse en pau "sinyo" Guillermo, pot sentir-se orgullós de tot el que ací ens deixa...

La "moda" de les muixerangues

El fet d'aixecar torres humanes és una més de la tradició festiva valenciana, element de cultura popular que s'ha mantingut en diverses poblacions del país, rebent diverses denominacions: negrets, moixiganga, varetes, dansants... i especialment muixeranga.

La muixeranga és difícil de clasificar, ja que no encaixa exactament en la categoria de tradició, esport, religió, símbol, fenomen social o moda, tot i que veu de totes i cadascuna d'aquestes consideracions.

És ben cert que ací, a Castelló ciutat, no ha estat mai un element distintiu. Peníscola o Forcall, tal volta, hagen estat els pobles de la província que millor han conservat les seues torres humanes amb el pas del temps, tot i que el nom, les músiques que les acompanyen, els uniformes i les figures que executen són diferents.

De totes les muixerangues valencianes la més famosa i reconeguda és sens dubte la Muixeranga d'Algemesí, vinculada a la festa gran del poble, la Mare de Déu de la Salut, arribant als nostres dies gràcies a la tradició de l'acte religiós, de la processó a la qual acompanya, com a element més característic de les festes d'aquella localitat de la Ribera.

Tal vegada pel pes i la rellevància d'aquella d'Algemesí, ha comportat que el terme "muixeranga" siga escollit per designar les colles de nova creació, que, com una taca d'oli, s'estenen arreu del territori valencià en els darrers anys.

Són moltes les localitats de diferents comarques que, en algun cas han recuperat i consolidat les torres humanes dins la cultura festiva local, amb un ressorgiment de colles muixerangueres, cas de Carlet, Sueca o Cullera, o apareixen per primer cop, en llocs on no hi havia hagut mai, cas d'Alacant, Vinaròs o el mateix Castelló.

I, vet per on, ací a Castelló, on no hi havia hagut mai tradició, en poc més de dos anys, han aparegut dues colles muixerangueres, o tal vegada cal dir una colla dividida en dues per problemes interns. Siga com siga, a hores d'ara podem no només gaudir si més no també participar, formar part, de la Conlloga -muixeranga de Castelló i la Conlloga-muixeranga de la Plana, que en sana rivalitat, mantenen la topetia per realitzar les millors i més arriscades figures.

Crida l'atenció que les dues muixerangues tinguen el prenom de "conlloga", mot molt castelloner, l'origen del qual cal buscar-lo al Tombatossals de Pasqual Tirado, quan el galifant després de vèncer els filisteus en la croada de les illes Columbretes, es dirigeix als seus companys, com la seua conlloga, el seu grup d'amics, d'incondicional, aquells amb qui ho comparteix tot i sense els quals res podria... Com anell al dit per expressar la necessitat d'unió de la muixeranga per aconseguir reptes quasi impossibles.

I també el matís de la diferenciació de les dues Conllogues,"De Castelló" o "De la Plana" distintiu de la nostra terra més propera, el Castelló referent del Castell Vell, i la Plana el lloc del trasllat després de la baixada al Pla.

Dues muixerangues "castelloneres", l'una amb l'honor d'haver estat la impulsora de la tradició muixeranguera a la capital, l'altra que irromp amb força i moltes ganes de participar i fer pinya per arribar al més amunt.

Ambient de festa, germanor, topetia... les muixerangues han arribat a Castelló per quedar-se, tots hi cabem, no importa l'edat, des de la pinya, fins al més amunt, cultura popular emocionant i a la vegada sorprenent, amunt companys!!!