Era d'esperar...

Ahir al matí, com ve sent habitual en arribar al final de cada mes, va celebrar-se la sessió ordinària del Plenari de l'ajuntament de Castelló. Al llarg de més de dues hores van anar informant-se en algun cas, debatent-se en altres i explicant les postures preses en alguns temes, una quinzena de punts que conformaven l'ordre del dia.

Una sessió plenària pública, oberta i que a més a més de poder ser seguida en directe al saló de plens i, a través de "streaming" al mateix moment, el seu contingut està a l'abast de tothom al web municipal, facilitant-se així el seu seguiment en qualsevol moment i lloc.

M'agrada seguir la política municipal del meu poble i, encara que no solc assistir a les sessions, si puc les seguisc en directe. No ha estat així en aquesta ocasió, i hui al matí, que disposava de temps, "m'he engolit" tota la sessió.

Independentment d'aquells punts de legalitat administrativa que res o molt poc aporten a la sessió, cas de les aprovacions de les actes anteriors, els diferents informes de tresoreria o els canvis de vocalies en algun Consell rector, han aparegut en el transcurs de la sessió alguns punts en l'ordre del dia que, inicialment podien resultar interessants, tot i que abans de conèixer les postures dels diferents partits polítics que conformen el nostre ajuntament, malauradament, ja intuïa i esperava el resultat final per cada punt, perquè les postures, a hores d'ara, i després de més de tres anys de legislatura, són per tots conegudes.

Així s'han aprovat per unanimitat i en el tercer punt de l'ordre del dia, les propostes de festes locals per l'any 2023, el 13 de març, dilluns de Magdalena, i el 29 de juny Sant Pere. Clar, era d'esperar...

Com també era d'esperar que a l'hora de tractar dins el despatx extraordinari el punt que feia referència a instar a la Conselleria de Cultura que les Gaiates foren considerades com a bé immaterial d'interés cultura, també hi haguera unanimitat, més encara quan s'havien aprovat anteriorment unes declaracions institucionals per demanar al Govern Central un recolzament per al sector ceràmic a través de 16 punts, i a l'administració pública a crear el pla de prevenció del suïcidi.

Com també era d'esperar l'oposició dels diferents regidors representants dels partits que no conformen el govern en l'aprovació de l'ordenança municipal de mobilitat sostenible.

I no només des de l'oposició, també des de l'equip de govern era d'esperar que les dues propostes del PP presentades en despatx extraordinari, la de compensar als comerciants de l'avinguda de Lledó per la pèrdua econòmica que els hi pot haver ocasionat les obres, o aquella que feia referència a les possibles ajudes per xec escolar i menjador dels escolars de la ciutat, foren també rebutjades després de debatudes.

Tal vegada la sorpresa, si volem trobar-ne alguna al ple, haja estat la retirada després de debatuda de les proposta de l'equip de govern, punt cinqué de l'ordre del dia, de la revisió i aprovació de noves tarifes pels serveis del cementeri. Escoltats els arguments d'uns i altres, l'alcaldessa ha demanat la retirada del punt i ser abordat el tema en el Consell d'administració conjunt entre l'empresa i l'ajuntament, aprofitant l'ocasió per a demanar la presència en aquella reunió de tots els representants municipals en el Consell.

Tampoc, i com era d'esperar, el Partit Popular ha deixat passar el torn de Precs i Preguntes, triant perfent-se notar en aquesta ocasió, amb l'atac indirecte a través de la pregunta, sobre "l'afer de la Creu del Ribalta".

Després de més de dues hores de ple, i des de la butaca de casa, la conclusió, era d'esperar, és la mateixa que el mes passat i que l'altre... per a l'equip de govern tot s'està fent bé, per l'oposició, l'equip de govern segueix sense encertar-ne cap ni una.

Només en aquelles coses que "cauen pel seu propi pes", sol haver-hi unanimitat, dates de les festes locals, gaiata com a bé immaterial i, en aquest mes, el punt dotzé de l'ordre del dia, la bonificació en un 95% de l'impost d'obres del col·legi Sanchis Yago.

La durada i complexitat de les sessions quasi sempre acaben amb allò que era d'esperar, i en lloc d'utilitzar rodes de premsa o comunicats, els partits entenen que són els plens els que han de servir per a fer pública la seua postura sobre assumptes d'actualitat, malgrat que el veïnat tenim clar els diferents posicionaments polítics, tant dels que manen com dels que voldrien manar...

 

Ho hem tornat a fer!!!

 Arribats a les darreries del mes de Setembre, l'Associació Cultural Colla "El Pixaví", com a ermitana honorífica del llogaret i ermita de Sant Roc de Canet, s'ha aprestat a celebrar unes senzilles, però a la vegada entranyables festes, on la germanor, el record de les tradicions i les "ganes de fer festa" ens han omplit de joia i ens han tornat a fer sentir-nos una mica "més poble".

Una festa que ni l'any 2020 ni tampoc l'any passat vam poder celebrar, i que hui, malgrat que el temps al llarg de tota la setmana ens feia unes previsions negatives, hem pogut celebrar amb un dia "de categoria", que ha permés una celebració de tots i per a tots, oberta, i lluny de protocols excessius i solemnitats, però amb el màxim respecte i hospitalitat amb tots aquells que han volgut acompanyar-nos.

Hem tingut al llarg de tot el dia actes religiosos i lúdics, al costat del tradicional homenatge i record envers una figura, aquest any la del cambrer, representada pel senyor Alberto Gas, afamat professional que, ha contribuït al llarg de la seua vida a fer de Castelló allò del que tots ens sentim més que orgullosos.

La convidada primer a tots els presents amb rotllets de sant Roc i mistela, i després a l'arròs de caldera, condimentat al llarg del matí a l'era de l'ermita, han estat, juntament amb la romeria a les antigues Fontanelles, els actes que han tancat el matí.

A la sobretaula i com a gentilesa de la regidoria d'ermites, la cap de la qual, l'amiga Pilar Escuder, que en representació de l'equip de govern municipal i de l'alcaldessa ha volgut acompanyar-nos, hem gaudit de l'actuació musical del grup de cançó tradicional de la nostra terra "Els de la Fileta" fent la delícia de majors i menuts.

Coets, traques i caramels han estat presents al llarg de tot el dia, acompanyats del so de la campana que, des de bon matí, anunciava a tot el veïnat de la partida que la festa tornava a l'ermita.

Com deia en aquest mateix blog el passat dimarts hem tornat a fer realitat allò de "A Sant Roc de Canet, de tot un poquet", des del record per aquells que, en alguna ocasió ens han acompanyat i ara ja no poden fer-ho, fins a la petició conjunta al cant dels gojos "lliura sant Roc de tot mal, el poble de Castelló" i el "visca Sant Roc final", passant pel record d'aquells llauradors que van saber transformar "la partida" des d'un gran aiguamoll fins a terres pròsperes i conreables.

Novament hem pogut retornar a Canet. Potser ha arribat altra vegada l'hora de tancar les portes a l'estiu, però també, l'hora d'obrir-les a un nou cicle fester que, de segur, ens ha de portar aquest any nous reptes i noves sorpreses.

La vida continua, hem deixat enrere no només una pandèmia, hem deixat enrere alguns familiars, amics o companys estimats, però tot i que la Covid ha estat un repte i ens "ha furtat" dos anys de vida, i malgrat que amenaça encara no s'ha eliminat del tot, reconeixent-ho i normalitzant-ho, entre tots ho hem fet més tranquil·litzador i hem tornat amb emoció, a la nostra socialització, a l'hospitalitat que la Colla "El Pixaví" sempre ha tingut envers aquells que han volgut compartir amb nosaltres.

Per unes hores hem tornat a respirar ambient de festa, hem tornat a sentir-nos poble; el buit del cicle fester de Sant Roc ha quedat enrere, necessitàvem reconnectar-nos i hui ha estat possible, i els actes festers i la germanor viscuda han fet que, encara que en alguns casos siga només per moments, la ment s'haja pogut relaxar, evadir-se de la rutina del dia a dia.

Per molts anys més que puguem continuar celebrant la festa de l'ermita hortolana tots els Pixavins units, acompanyats per aquells que vulguen fer-ho, que segur repetiran perquè a més a més de gaudir d'una festa popular, es trobaran amb molt bona gent que els farà sentir com a casa. Visca Sant Roc i fins a l'any vinent!!!

Assemblea de festes...

El passat 26 de maig el Ple de l'Ajuntament va aprovar els nous estatuts de l'organisme autònom local "Patronat Municipal de Festes", sent publicats el 2 de juliol al DOGV i entrant en vigor l'endemà de la seua completa publicació en el BOP.

En el capítol quart del llibre primer, es diu que l'assemblea és l'òrgan de participació (art. 21) i que es reunirà en sessió ordinària una vegada a l'any amb la finalitat de valorar les festes i la gestió dels òrgans de govern i administració del Patronat, preferentment en l'últim trimestre de l'any (art.23), amb sessió pública i amb la possibilitat de participació dels seus membres en els debats, en el punt de precs i preguntes.

D'acord amb aquesta normativa i el compliment dels acords del Consell Rector, el secretari municipal, el passat dimecres 21 va signar la convocatòria ordinària a celebrar hui, dissabte 24 a partir de les 9.30 hores.

Cent sis eren les persones que, segons els estatuts (art. 49) configuràvem el cens. Arribat l'hora, el quòrum ha anat més que justet, 54 sobre 53. Trist, molt trist, que "per pèls" haja pogut constituir-se. On està la voluntat de participació dels festers?

Molt i de moltes maneres s'ha parlat al carrer de tot el que ha estat passant al "món de la festa" en els darrers mesos, dels canvis estatutaris, de l'organització i desenvolupament de les darreres festes, amb crítiques dures al Patronat i veus discordants a les xarxes socials amb tota la tasca festera oficial desenvolupada, i, ara, arribat el moment de poder-les fer públiques i defensar les diferents postures, amb què ens trobem?

D'una banda, amb la indiferència, amb la "renúncia", amb la no assistència, en més d'un cas amb el menyspreu, i, d'altra, entre aquells que han fet l'esforç d'assistir, amb el meninfotisme, amb la callada, amb l'abúlia, el desinterés o la desgana, desaprofitant el moment per, des del respecte i la tolerància, fer públic allò que preocupa, allò que pensen lastra la festa i aportar idees noves per millorar-la, que, en definitiva, hauria de ser el fonament de l'assemblea, i no tan sols una mera dació de comptes de l'nforme de gestió.

Atesa la situació produïda per la pandèmia de la Covid-19, i el moment en què el col·lectiu fester es va veure afectat per aquesta amb un període d'obligat confinament, la recuperació del 22 és veia en ganes, i aleshores va ser la pluja qui no va deixar reprendre amb tota normalitat el programa fester, però també és veritat que van ser molts els moments en què l'organització, amb tota la voluntat per davant, "va fer aigües" i algunes de les crítiques sobre la improvisació en determinats moments, no estaven exemptes de raó. Però, hui, que era el lloc i el moment, cap veu discordant s'ha fet endavant...

Arribats al torn establert perquè els assembleistes prengueren la paraula, de les 54 persones presents, només dues paraules han estat sol·licitades, i cap de les dues, ha incidit en cap moment fester, en cap anàlisi, en cap proposta, limitant-se en un cas, a agrair a la presidència, l'honor d'haver estat "triat pregoner" i, en l'altre interessant-se per la situació administrativa per ser declarats ens vinculats.

Poc de contingut i gens participativa, així m'ha semblat l'assemblea, a la que de seguir per aquest camí li veig poc o cap futur, i no seria estrany que, en la següent convocatòria el quòrum no s'assolira, ja que la sensació a l'eixida ha estat, que no ha servit de res, o si voleu, que ha servit per a cobrir la legalitat i prou.

Calia dir-ho, tot i que no cal buscar culpables. L'assemblea ha estat el que els assembleistes hem volgut que fora, però cal anar amb compte, ja que el meninfotisme és el pòrtic de marcs molt més destructius que la simple pulsió lúdica i la indiferència respecte a les festes.

Sembla vist el que he vist hui, que qui més qui menys, no vol arriscar pel simple fet que prou te amb els problemes quotidians que cadascú porta al seu col·lectiu. Hui s'ha tornat a demostrar que els assembleistes on toca, no alcen banderes com ho fan al carrer, potser per la raó, pel fet de voler continuar sortint a la foto.

Favor flac se li està fent a les festes si no contribuïm a l'anàlisi de l'actualitat. Les nostres no són unes festes qualssevol, són les festes de Castelló, i com a tal, per la seua gran trajectòria, estem obligats a tirar-les endavant i evitar les interferències que es produeixen parlant al darrere, i molt més les presumptes agressions a la mateixa festa i als seus membres.

Llàstima que s'haja passat aquesta assemblea sense pena ni glòria, perdent-se, a parer meu, una oportunitat única de seguir avançant. Tots devem reflexionar-ho i prendre nota...

Adéu a dues regines...

La casualitat ha volgut que es portaren només 11 dies en la seua defunció. Dues dones longeves, dues regines, importants; al món la primera, a Castelló la segona. A cap de les dues vaig tenir el privilegi de conéixer, però les dues, sens dubte, i salvant la distància, van viure "el seu regnat" amb il·lusió i al servei del seu poble, marcant-les per la resta de les seues llargues vides, quasi centenàries, 96 i 93 anys respectivament.

Elisabet II del Regne Unit, nascuda el 21 d'abril de 1926 fou una aristòcrata anglesa que exercí des de 1952 fins a la seua mort els càrrecs de reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, governadora suprema de l'Església d'Anglaterra i cap de la Commonwealth. La seua mort va produir-se el passat 8 de setembre, després d'un ràpid declivi del seu estat de salut en qüestió de dies.

El seu funeral ha estat el xou televisiu més gran del segle, calculant-se en més de 4.000 milions els espectadors que van poder presenciar-lo per televisió i internet. La reina per antonomàsia per a tot ésser viu del planeta fins fa pocs dies, podia riure's de si mateixa sense abandonar la pompa, present fins i tot al seu soterrar. Civisme, control d'emocions, eficiència, formalisme, serietat, educació, sense cap nota d'improvisació, l'ha acompanyada en els llargs dies de dol viscuts.

I una segona regina, molt més propera, recordada encara pels castellonencs de més edat, Blanca Rodríguez Gasset, nascuda l'any 1929 i regina de les festes de Castelló de l'any 1949, successora en el càrrec de Carmen Abriat Puig (1945), Guadalupe Andino Ruíz (1946), María Luísa Dols Cosín (1947) i Carmen Jordán Fonfría (1948), viuda de Vicente Calduch Dolz, propietari de la coneguda farmàcia del carrer d'Enmig, i que va faltar el passat dilluns a l'edat de 93 anys al seu domicili familiar del carrer Gasset.

Una regina, abans madrina de la gaiata 3 l'any 1946, néta del fill predilecte de Castelló Fernando Gasset Lacasaña, advocat que va liderar el Partit Republicà Radical a la província i alcalde el 1917. Mare de quatre fills i set néts, que també va ser presidenta de la Confraria de la Verge de Lledó i, l'any 1976, quasi 30 anys després del seu regnat, amfitriona de l'aleshores flamant reina d'Espanya Sofia de Grècia, esposa del rei Joan Carles I, en la seua visita a la nostra ciutat.

El que sabem de la primera, Lilibet, sobrenom que va donar-li el seu pare el rei George VI, és què ha estat la monarca amb més temps al tron britànic, i ha estat la referència principal per a la reialesa arreu del món fins al moment de la seua mort. A partir d'ací la història s'encarregarà de ficar-la al lloc que li correspon.

El que sabem de la segona, de la regina Blanca, deixant a banda el lideratge per als amics i veïns i la font d'orgull per a la família, va estar sens dubte lligat a aquells dies compresos entre el 18 i el 27 de març de 1949 on, al costat de la cavalcada del Pregó, del divendres 18, la festa de caritat, el festival taurí o el de bandes, amb total seguretat, el diumenge 20 amb la seua participació en la romeria i processó de les canyes, ha estat en el seu record al llarg de tota la llarga vida.

Com a xicotet homenatge a la regina Blanca us deixe unes informacions recollides ací i allà de com va anar aquell dia de romeria:

"Dia de fred i sol. La plaça Major acaba de ser remodelada. La Junta Central per primera vegada des de la seua creació va formar part de la desfilada des del mateix ajuntament, fins aquell any ho feia des de Sant Agustí quan s'incorporava el clergat. Una comitiva presidida pel general retirat Miguel Abriat, acompanyat pels governadors civil i militar, el president de la diputació i el senyor alcalde Carlos Fabra i que seguint l'itinerari habitual va arribar fins a l'avinguda de caputxins, pavimentada pocs dies abans, allargant-se així el recorregut de la ciutat, que, abans acabava oficialment al Toll, Maria Agustina, i a partir d'ara arribarà ja fins a les proximitats del primer molí.

La missa a l'ermitori va ser celebrada pel fill de Castelló, en aquell moment rector de Xilxes el reverend Antonio Prades Safont, qui va exalçar la tradició castellonenca i el seu profund sentit religiós.

El moment del repartiment dels rotllos continuava sent prou caòtic, i un problema no resolt en els darrers anys, a causa de la gran quantitat de romeus que desitjosos d'aconseguir-los, sense disposar del corresponent val, s'amunteguen al lloc del repartiment, amb el consegüent perill de sofrir algun contratemps; per això novament els dies abans de la romeria, s'adverteix públicament que només es permetria acostar-se al lloc de repartiment a aquells que anaren proveïts del val corresponent i que per a això es prendrien totes les mesures necessàries en evitació d'aglomeracions.

El servei de vigilància, ordre i sanitari va estar a càrrec de la guàrdia municipal i de la creu roja, no havent d'intervenir en cap cas important perquè la tònica alegre no va sobrepassar en cap moment el punt acceptable. Complida amb la tradició el retorn a la ciutat va marcar els preparatius per la processó de les canyes que, puntualment a les 20 hores va recórrer els carrers".

La memòria construeix detalls i els records evoquen altres temps confrontats amb la realitat, la vida continua, obrim els ulls enfront dels nous camins, tot passa, intensifiquem el present sense oblidar el passat, des del més llunyà fins al més proper...

 

Passejant...

 Ja ho afirmava Hipòcrates fa gairebé 2500 anys, passejar, caminar, és bo per a la salut. "Caminar és la millor medicina per a l'home". Diuen els que entenen que amb 10.000 passos al dia disminueix la circumferència corporal, el pes, l'Índex de Massa Corporal (IMC) i el greix corporal. També baixa la tensió sanguínia i puja la concentració en sang del colesterol "bo".

Caminar per la muntanya o passejar pel poble requereix només voluntat, no necessita material específic, com a molt, unes bones sabatilles, una samarreta transpirable i poca cosa més. No parle ací de grans rutes senderistes ni passejos urbans de moltes hores.

L'ambient del lloc de passeig anima a caminar, a passejar de gust, i, com van estudiar a la Universitat de Lund, a Suècia, l'emoció i les ganes de caminar les provoca l'entorn, el veïnatge més proper, tant el lloc físic com el context social.

I a Castelló poble tenim boniques i properes sendes a tocar de casa i, per descomptat, itineraris urbans que, per més que siguen repetits sempre ens descobreixen, si sabem mirar-los, noves sensacions.

Un tranquil passeig per una ciutat com la nostra, de petites dimensions, ofereix l'avantatge de poder-se fer en poc de temps i és sempre una agradable experiència. Al nostre deambular, sempre trobarem una cosa que ens sorprendrà gratament.

I així ha estat novament aquest matí, quan he "pegat" una volteta sense eixir del nucli urbà i he tornat a sentir noves sensacions, d'una ciutat viva, abandonada i moderna en pocs metres de separació, plena de natura i asfalt sense eixir del mateix barri...

És veritat que com no tenia pressa tal vegada he pogut veure més coses, algunes que estaven allí feia molt de temps, però que jo no hi havia reparat o no m'havien cridat l'atenció, d'altres, amb tota seguretat, noves o més recents, algunes inclús efímeres, fent-me sense voler-ho, reinterpretar sovint allò que anava apareixent al meu davant...

Us les conte? Val...

Primera observació: la ciutat engoleix la natura, la pressiona i arracona i tot i que sovint passa desapercebuda aquesta es resisteix, com a mostra unes flors que escapen per les tanques o un gran pi que  buscant les altures, us convide a descobrir...

Segona observació: Llocs que ja no són el que eren, luxe vingut a menys, infraestructures abandonades, ferides que porten a la mort, bancs, fonts, torres..

Tercera observació: Elements que resisteixen amb valor històric o sentimental. La placa amb tots els detalls a l'antiga estació del nord, a l'oest, amb referència a l'altitud del lloc o la cabina telefònica que retrau el seu entorn a causa de la situació d'abandó, el desgast del pas del temps i els actes de vandalisme.

Quarta observació: Reclams, que millor per atreure l'atenció dels vianants envers una acadèmia d'idiomes que una gran fotografia del parlament britànic, palace of Westminster i el seu famós Big Ben?

Cinquena observació: Modernor, futur, situacions innovadores. Els grafiti, l'art urbà, la manifestació humana que fa conéixer les inquietuds de la societat i convida a la reflexió, de vegades amb una intenció social i altres vegades amb una intenció merament estètica i el futur que ja ha arribat, la bicicleta elèctrica de la policia local o "l'electrolinera", l'estació de càrrega de vehicles elèctrics... al costat de l'edifici de l'antiga estació de RENFE, jugarreta del destí.

Vet per on si et pares a pensar-ho, és ridícul invertir tant de temps i diners a anar lluny i no gaudir del que tens a prop. Pels que vivim o han viscut, com nosaltres a Castelló, sempre hi ha coses a veure. Passejar sense pressa, redescobrir, enamorar-se, és una bona cosa!

Trenta-dos anys de festa!!!

Corria l'any 1988, essent alcalde de la ciutat Daniel Gozalbo i regidor d'ermites Antoni Porcar, va ser cedida per l'ajuntament l'ermita de Sant Roc de Canet a la Colla Pixaví, adquirint el càrrec d'ermità honorífic d'aquella emotiva ermita el Cap de Colla.

Des d'aquell moment, cada any, a més a més del dia de la romeria, l'ermita va començar a celebrar la seua pròpia festa el darrer cap de setmana de setembre, en la que, de manera popular i sota el lema "A Sant Roc de Canet, de tot un poquet", tot un ventall d'actes laics i religiosos tenen cabuda.

Un temps, uns anys, més de tres dècades en què tot ha canviat, la ciutat, el veïnat, l'ermita i la festa. Ara, des de la distància temporal, distingim tres etapes: 1989-1994, els 6 primers anys, en que hi havia actes el dissabte i el diumenge; a partir de 1995 i fins al 2019, 25 anys que la festa, ininterrompudament, es realitzava concentrada al llarg del diumenge i, 2020-2021, dos anys en què, per culpa de la Covid-19, després de 31 anys, la festa no va poder realitzar-se.

I així arribem a aquest 2022 en què, arribats al darrer diumenge de setembre, tornarem a celebrar-la. Una festa en què dos elements han marcat i volem que continuen marcant la diferència amb les altres festes de les ermites de Castelló.

Un és que la festa porta associada una romeria i un dinar de romiatge; la romeria a les antigues Fontanelles, per recordar la transformació dels aiguamolls de Canet en terreny pròsper i conreable, i el dinar de romiatge "caldera de Sant Roc" per testimoniar el compromís de la Colla en compartir, dinar que va començar a celebrar-se l'any 1990.

I un segon element diferenciador són els sentits homenatges que, des del primer any, el Pixaví ha volgut rendir a aquelles persones o col·lectius que, sense massa rebombori, han contribuït directament o indirectament al desenvolupament del poble fins a arribar a ser una gran ciutat. Any rere any el compromís ha anat renovant-se, i des del primer, el 1989, dedicat als ermitans de les ermites municipals del terme, fins al darrer, el del 2019, en què van ser distingides les 4 primeres dones que van accedir al cos de la policia local, han estat sequiers, clavaris, majorals, llauradors, fanalers, menadors, quiosquers, balladors, modistes, faroners, comerciants, xurrers, taquilleres de cinema... els homenatjats.

Trenta-dos anys de festa en què hem tingut de tot, calor, vent, aigua, núvols, temps típic de les darreries de setembre i en el que, des de la distància recordem els primers anys de la festa, quan tot eren entrebancs, quan l'ermita no disposava ni d'imatge, ni bancs, ni llum, ni aigua, ni res..., i com amb il·lusió i imaginació va, a poc a poc, aconseguir-se una imatge, heretar uns bancs, transformar una taula de menjador en altar, substituir la campaneta i la seua manera de tocar-la, l'aigua, correnta i una font, i finalment la llum, a la vegada que s'anava condicionant l'indret, fins a arribar al dia d'avui, en què tothom gaudeix de l'espai i coneix qui són els ermitans i com en són de bons "els rotllets de Sant Roc".

Aquest 2022 tornarem a reunir-nos el diumenge 25 de setembre i, com era habitual fins a l'arribada de la pandèmia, la Colla Pixaví, torna a convidar a tots els veïns a manifestar la il·lusió per viure en un dia "on la germanor, el record de les tradicions i les ganes de fer festa ens han de continuar omplint de joia i sentir-nos una mica més poble". 

Una festa popular en l'ermita de Sant Roc de Canet, inaugurada el 25 de febrer de 1652, tercer dissabte de Quaresma i any del 400 aniversari de la fundació de la ciutat, habilitant-se com a església una antiga alqueria per venerar el sant advocat contra les pestes, senzill temple que es manté fins avui.

"Lliura, sant Roc, de tot mal el poble de Castelló" diuen uns versos dels gojos. Eixe és el crit i l'esperança d'una colla, un veïnat, un poble, que en uns dies, tornarà a acostar-se a Canet, per comboiar la festa de l'ermita, i pregar amb devoció davant la imatge del Sant que, des de l'horta castellonenca, des de l'ermita del Caminàs, des d'aquest humil, però emblemàtic lloc de pregària i festa, continua ajudant a fer més gran Castelló, fent vots perquè així siga per molts anys més.

 

Tot canvia.... menys el temps.

Diuen els que saben que el canvi climàtic i els seus efectes, com l'augment del nivell del mar, la fosa dels gels i l'aparició de fenòmens meteorològics extrems, es van intensificant de manera exponencial a mesura que el temps passa.

Segons declaracions dels responsables de l'Organització Meteorològica Mundial, la temperatura mitjana mundial ha augmentat en 1,1 ºC des de l'era preindustrial i en 0,2 ºC més en el període 2011-2015 i la taxa d'augment global del nivell de la mar, puja com no ho havia fet mai fins ara, 5 mm. per any.

No vull dir que no siga cert, però en referència al nostre poble, si mirem la vista enrere una seixantena d'anys, comprovarem com, tal dia com hui, 18 de setembre de 1962 era notícia a Castelló la situació meteorològica, quedant reflectit el temps en la següent crònica que publicava el Mediterraneo a la seua segona pàgina:

"Ya vamos teniendo por lo menos muestras de lluvia. El domingo se entenebró el firmamento y cayó un chaparrón, sin demasiada agua en conjunto, pero estaba bien como esperanza. Claro que esto fue en Castellón, porque hubo algún punto de la provincia que nos dicen cayeron mas de treinta litros... De todos modos el tiempo ha refrescado bastante aunque no puede decirse que el verano haya terminado, porque quedan dos detalles veraniegos en pie: la salida de las gentes con las sillas a las aceras y los cines de verano... como dos detalles pueblerinos que persisten en Castellón".

Una crònica que, pel que respecta al temps, ve podria servir perfectament per a descriure el que tot just hui estem vivint a la mateixa ciutat, però que, pel que respecta al seu final, ara, només ens desperta records i somriures, lluny de la nostra realitat.

Perquè abans era molt "normal", en arribar l'estiu a Castelló, sortir a la nit amb la cadireta a prendre la fresca, ja que era més que comú  que només uns quants s privilegiats comptaren amb un aire condicionat. Molta gent es conformava amb un petit ventilador, o en el pitjor dels casos a obrir totes les finestres i portes de la casa perquè entrés una mica de frescor nocturna.

Aquestes sortides "a la fresca" després d'un sopar més o menys lleuger permetia a les famílies descansar el dinar, gaudir dels corrents de vent que hi hagués, veure passejar la gent i fins i tot poder tenir la sort de trobar-te amb algun veí o amistat amb qui xarrar.

Però menys el temps, tot canvia i la societat s'ha tornat cada vegada més introvertida. Ja queda poc d'aquest pensament de veure com passeja la gent o parar-te a saludar una vella amistat que està asseguda a la cadira. Ara, i no se si pensar que és millor o pitjor, ja no necessitem l'exterior per poder xerrar amb les nostres amistats i passar-ho bé.

I vam deixar també de tenir la necessitat d'anar al cinema d'estiu, els televisors van arribar a casa i les terrasses d'estiu com a senyal d'identitat i entreteniment estival van anar de mica en mica desapareixent, deixant de ser l'escapatòria a l'opció de la canterella i el ventall, encara que la pel·lícula fora el menys important.

Tal va ser l'evolució social que ja començava a entreveure's als inicis dels anys 60 del segle passat que, fins i tot, la Companyia Telefònica nacional d'Espanya anunciava tal dia com avui que, per ordre del Ministeri de la Governació, s'arrodonia en dues pessetes el cost de l'ús dels telèfons públics instal·lats als nostres carrers i places, per cada establiment de trucada i tres minuts de conversa.

Un Castelló en què, com ara, un nou curs s'iniciava, i la llibreria Armengot del carrer d'enmig, feia l'agost al setembre, amb llargues cues d'estudiants per adquirir els llibres de text "de l'any", on el club Esportiu Castelló, de tercera divisió, empatava a tres gols amb el Canals en el primer partit de la temporada i, les acadèmies "Aldi" o "Delta", preocupats els seus dirigents per la cultura, l'ensenyament i el suculent negoci, anunciaven l'obertura de la matrícula pels repassos...

Així que, parafrasejant Gardel, podríem dir que 60 anys no és res. I ja posats, citant Calderón, diria també que la vida és somni, i els somnis, somnis són , i que tot canvia menys el temps.

Tot bé o tot malament?

Lingüísticament parlant, els adverbis bé i malament prenen les formes ben i mal, respectivament, quan precedeixen el mot que modifiquen; així són moltes les ocasions en què parlem "de ben fet" o de "mal fet" enfront de qualsevol actuació individual, familiar o social.

I és que de la mateixa manera que no hi ha una resposta única per les grans preguntes sobre la vida, ni tampoc una uniformitat o únic encert en la manera de pensar, tampoc sol haver-hi mai consens sobre la manera de governar, ja siga en l'àmbit internacional, nacional, autonòmic o local.

Així, hem sentit parlar moltes vegades en els anys que portem de democràcia al nostre país de "debats sobre l'estat de la nació", reunions extraordinàries dels diputats amb l'objectiu d'abordar la política general del govern, durant el temps transcorregut des del debat anterior.

Reunions en què, el govern "es fica les medalles", s'ompli la boca dient que tot ha anat bé i, l'oposició criticant, acusant i volent demostrar que el govern de torn està en caos total. Així ha estat al llarg dels anys, independentment de qui ostentara el govern i qui estarà a l'oposició. La conclusió sol ser el retret a l'oposició consistent que aquesta no presenta propostes i 'només' critica el que fa el Govern i el retret per part de l'oposició del no compliment dels compromisos del govern amb la ciutadania. En definitiva, a ulls dels ciutadans d'a peu, dels votants, sembla que vol dir fer-ho tot bé si es governa, o afirmar, per part de qui no ho fa, que qui mana en aquell moment no n'encerta ni una.

En aquesta mateixa línia de debats, són molts els ajuntaments que, generalment a l'inici d'un curs polític, solen celebrar sessions plenàries extraordinàries per debatre sobre l'estat de la ciutat, que, en teoria serveixen per a abordar amb amplitud assumptes considerats d'interés per a la ciutadania, així com projectes vinculats al desenvolupament econòmic, social, educatiu o turístic del municipi, i que, a la fi, el que fan és mostrar al veïnat el rerefons de la gran confrontació política partidista.

Ahir, dia 15, el nostre ajuntament, va celebrar el que ha estat el darrer debat de l'estat de la ciutat en aquesta legislatura municipal i que, després de més de dues hores d'intervencions, que no vaig seguir en directe, però hui he VISIONAT, i vosaltres també podeu fer-ho si us bé de gust, puc qualificar d'un nou episodi d'enfrontament partidista habitual, diferenciant-se molt poc del que sol ser qualsevol altra sessió plenària.

Sembla que el nivell de crispació política al si de la corporació municipal castellonenca s'ha anat elevant al llarg dels anys, amb acusacions creuades cada vegada més enverinades entre els diferents grups polítics, de manera que mentre l'equip de govern amb l'alcaldessa al seu capdavant sembla ha aprofitat l'ocasió per a posar sobre la taula les actuacions com a èxits totals, sense cap ni una fissura, tot bé, l'oposició en bloc ha refermat les seues crítiques, en alguns casos repetitives, sobre les actuacions del tripartit que governa.

Un debat en què s'ha debatut poc, tot encotillat, en el que m'ha semblat ha estat només una oportunitat pel lluïment, més o menys encertat, de cadascú dels intervinents i que, crec, ha de servir per a poc o no res. Actuacions que, tanmateix estiguera errat, anaven encaminades a aconseguir fer pujar les opcions personals de cara a les opcions de "ser candidats" d'ací a nou mesos i "de fer pujar les enquestes".

Haguera calgut una mica més d'humilitat per part de tots, de l'equip de govern de reconéixer allò en què s'ha fallat, deixant constància de les accions empreses perquè no torne a passar, i també, des dels diferents grups de l'oposició, aplaudir i recolzar aquells aspectes que han estat ben gestionats des del govern, que, com bé saben encara que no ho reconeguen no han estat pocs. Ni són infal·libles els qui ens governen, ni ho fan tot malament. Tot i que aquest sembla ser el joc d'uns i d'altres, així no anem bé.

 

"El más autentico y grandioso alarde, filmado en la selva"

El dia 15 de setembre de 1957, tot just hui fa 65 anys, va ser diumenge. L'antiga casona dels Feliu i del Comte de Pestagua, feia uns quants anys havia passat a ser propietat de l'administració i després d'acabada la guerra convertda en un local funcional ocupat per la "Jefatura del Movimiento" donant cabuda al "Frente de Juventudes", la Secció Femenina i, també per un temps el conservatori de música de Castelló.

No va ser fins a l'any 1953 quan l'edifici va passar a ser Casa Sindical, incorporant inicialment un bar i durant uns pocs anys, en els baixos del cantó de les Aules, la seu del periòdic Mediterraneo "Diario de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.".

El seu saló d'actes recaïa al carrer de Tarongers, hui del comte Pestagua. En aquell indret, a partir del mes de setembre de 1953 va tenir lloc diferents funcions de sarsuela i comèdia clàssica valenciana, però no va ser fins al 2 d'abril de 1956 quan va decidir-se "per aquells que manaven" dedicar la sala al cine, amb la pretensió d'oferir un servei al públic castellonenc aficionat al cinema a uns preus els més reduïts possibles.

Inicialment, la sala va comptar amb 357 localitats i les cintes eren reproduïdes mitjançant un projector "supersound" de fabricació nacional, essent la primera pel·lícula projectada "La Ventana", una cinta americana de cine negre, d'intriga i suspens, de l'any 1949, una espècie de versió més moderna del conte "Pedro y el Lobo" que, gràcies als seus protagonistes i una direcció molt realista a càrrec de Ted Tefzlaff, va assolir gran èxit.

Tres anys després, el 1959, el local va ser ampliat amb un voladís que va donar una nova capacitat de 380 butaques de platea i 220 al pis superior, alhora que es va instal·lar nova pantalla panoràmica per projectar a Cinemascop. Amb poques reformes, el cinema sindical va romandre actiu fins al juny de 1975, pocs mesos abans de la mort del dictador, dient adéu amb la premonitòria pel·lícula, en aquest cas espanyola, també del cinema negre, d'intriga, dirigida pel català Juan Bosch, "La muerte llama a las diez".

El saló va quedar tancat amb l'arribada de la democràcia, coincidint amb l'extinció dels sindicats franquistes. Poc després es va recuperar el lloc per oferir-lo als grups castellonencs de teatre, sent conegut des de llavors com a teatre del raval. El 1986 es va modernitzar, tornant a tancar les portes el 2004 coincidint amb l'obra de l'edifici dels sindicats. Després de més de set anys d'espera i un procés de rehabilitació intens, el 2011 el teatre va ser reinaugurat oficialment. Amb capacitat per a més de 300 espectadors, el recinte renovat va passar a ser propietat de l'Ajuntament.

Com a curiositat recordar que paral·lelament en arribar l'estiu i al pati del taller d'impressió del Mediterraneo, amb entrada pel carrer de les Adoberies, espai que hui ocupa la Conselleria d'Educació, va funcionar a partir del juny de 1959 la terrassa sindical, i dos anys després, des del juny de 1961, al carrer de Trafalgar del Grau, el "Sindical de Verano-Grao".

Però si hui dedique aquest escrit a recordar "El Sindical" és per un motiu concret: Tal dia com hui, al final de la pàgina 3, de les 8 que conformaven el "Mediterraneo" d'aquell diumenge, s'anunciava "la sensacional inauguració de la temporada", amb  "passe" en tres sessions, a les 4'30 , 7'30 i 10'30, de la pel·lícula d'aventures anglesa,  dirigida per George Marshall el 1954, "Duelo en la jungla", que a més a més de ser en "tecnicolor", contant entre els protagonistes a Dana Andrews, Jeanne Crain i David Farrar, s'anunciava com a "el más autentico y grandioso alarde, filmado en la selva".

Aventures garantides que havien de competir amb les estrenes que s'anunciaven en aquella mateixa pàgina del Rex "Atraco perfecto", del Rialto "Tempestat en Asia" i del Romea "Vuestro servidor Blake", o el huité desfile d'atraccions a celebrar a la plaça de bous, el mateix dia, en sessió doble a les 8 i les 11 de la nit, amb la "joven y bellíssima vedete" Pepita Zamorana, l'il·lusionista Siul, l'estrela de la cançó Candida Pérez, a més a més d'algun cantant flamenc, altre mexicà, humoristes, ballarins i pallassos...

Un altre Castelló, un poble i uns veïns, els d'abans i els d'ara que no vivim del passat, però que no volem oblidar-lo, més encara, volem recordar-lo, des de la distància temporal, amb un somriure...

La masoveria i els bureos a les terres de l'interior. La festa als masos.

Per més de 25 anys vaig gaudir de la seua amistat. Fins al moment de la seua mort van ser moltes les circumstàncies i moments que vam compartir i que per sempre perviuran al meu record. L'almassorí establert a Castelló Vicent Pau Serra va ser un bon amic.

Un bon amic i una persona entregada per Castelló, el seu poble d'adopció, que tant estimava i a qui tant va deixar, des d'investigacions, escrit i poemes, fins a la gran quantitat d'anàlisis, i estudis sobre la diversitat cultural popular castellonenca, tot i que, de segur, serà per sempre recordat per ser l'autor del Pregó Infantil de les festes de la Magdalena.

La ciutat va reconéixer la seua vàlua i dedicació lliurant-li en vida, l'any 2012, el reconeixement més alt dins el món fester, la medalla de les festes, i oferint-li el maig del 2014, al teatre principal de la ciutat sota el títol genèric "Els camins de l'entranya" un homenatge pòstum al per sempre etern "Serreta", amb un bon grapat d'escenes naturals castellonenques amb molta relació amb el mestre, amb una, encara hui recordada, recreació de la Romeria i el Pregó, les festes de maig, les celebracions de la Lledonera i del Corpus,per a després, viatjar Pels camins de l'entranya, per la seua obra més íntima.

Però, allò que, any rere any, junt amb els versos del Pregó infantil, el que més ens recorda la figura del mestre i amic, és, sens dubte, el premi que la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Castelló va engegar per remarcar la figura d'aquest etnògraf, poeta i coneixedor de les tradicions més pairals, un premi per reconèixer el millor treball de recerca sobre el patrimoni etnogràfic de la ciutat.

Un premi que al llarg dels anys ha fet que veren la llum, obres com "la festa grossa: la processó del Corpus Christi", "Torres humanes a Castelló i les seues comarques", "Aprenem del passat, eduquem el futur. Patrimoni etnològic de Castelló de la Plana", o la que va merèixer ser guanyadora en la cinquena convocatòria, l'any 2021 i de la que soc autor que, ara, en aquests dies l'ajuntament edita i fica a la venda: "La masoveria i els bureos a les terres de l'interior: de festa als masos", una obra que centra la mirada en la festa als masos de les comarques de l'interior de la província de Castelló i limítrofs a començament del segle XX i tracta de fer una aproximació a aquell món, de quan la vida al mas suposava, d'una banda, una intensa dedicació al camp, i, d'altra banda, un aïllament ferm, trencat en el poc de temps que als masovers i masoveres els hi quedava per a desemboirar-se.

Un llibre que ja pot adquirir-se, des del passat dia 1, de forma física, en paper, a les instal·lacions de l'arxiu municipal del carrer Gaibiel número 4, amb pagament directe amb targeta de crèdit i retirada immediata del llibre, i, de forma telemàtica accedint al web de l'ajuntament i a través de la Llibreria Municipal amb un preu de 8 euros.

Diuen els que saben que només els artistes pintors experimenten una satisfacció intel·lectual similar davant d'una o diverses de les seues obres exposades, com ho fa una persona aficionada a escriure, davant la consecució d'un premi i de la publicació del treball. Per tant, ha estat per a mi tot un honor que l'ajuntament premie primer i publique a continuació l'obra, dins aquesta col·lecció, assolint així la seua dimensió, que siga coneguda i compartida.

I no és per orgull o vanitat -que en justa mesura podien arribar a ser actituds acceptables- sinó per haver superat el repte que, des de l'afecte i estima que tenia envers Vicent Serra, li devia, la participació en el premi instaurat a la seua memòria amb un tema del qual ell era profund coneixedor i que, de manera indirecta, sense ser jo ni músic ni ballador, va saber transmetre'm.