Marcar un gol per tot l'escaire...

Espectacular gol per tot l'escaire és el que s'anotaria l'alcaldessa de la ciutat si aconseguira allò que hui es notícia a la nostra ciutat i està en boca de tots aquells que conformem el genèricament anomenat "món fester".

I és que a través de diferents mitjans de comunicació local es diu que entre els temes tractats al despatx de l'alcaldia en la seua recent reunió entre la senyora Carrasco i la senyora Merino, consellera d'Hisenda i Administració Pública, ha estat la petició que des de l'ajuntament es fa al govern autonòmic de revisar l'ús que la Generalitat té previst per l'antic edifici de Correus, sol·licitant, per mantenir viu el centre de la ciutat, que aquell lloc puga ser cedit per albergar el tan desitjat i esperat "museu de la festa".

Una actuació que, en cas d'arribar a fer-se realitat, suposaria un canvi radical en l'ús que l'anterior govern de la Generalitat volia per aquell edifici tancat des del 2022, i que va fer-se públic fa ja uns mesos, ser la seu de la Fundació VaIER creada per la Generalitat Valenciana el 2021 per tal d'enfortir el sistema valencià de ciència mitjançant l'atracció, la recuperació i la consolidació d'investigadors de tot el món, i què segons tinc entés, a hores d'ara, ja té adjudicat la redacció del projecte.

És veritat que des de l'administració autonòmica va dir-se en el seu moment que una part de l'edifici estaria dedicada directament a espais i accions pel gaudi de la ciutadania, amb la possibilitat d'incloure una sala d'exposicions permanent i un saló multifuncional per celebrar tota classe d'esdeveniments culturals públics; però ara, en cas d'aconseguir-se el canvi, aquestes sales només serien un complement més de tot un edifici dedicat al món fester, a la història, costums i tradicions, on exposar un conjunt de peces i documents significatius més identificatius de totes les festes que a la ciutat celebrem al llarg de l'any, des de les celebracions tradicionals nadalenques, passant pel Corpus, , Lledó, Sant Cristòfol, l'Agost o les Festes de Carrer ... amb un ventall ample de possibilitats per mostrar la història festera de la nostra ciutat.

Amb especial dedicació a les festes quaresmals fundacionals, les de la Magdalena, en un espai únic, mescla de modernisme i neomudéjar, de l'any 1932, que amb les seues característiques quatre cantonades arrodonides, produeix una imatge molt unitària i de gran contundència.

Un museu que vindria a consolidar-se no tan sols com espai de mostra, si més no també com a important centre de recerca sobre les festes; un lloc on poder arxivar i informatitzar per a consulta pública, amb suport fotogràfic, sonor i audiovisual els aspectes més rellevants de les celebracions festives castellonenques, prestant especial atenció a l'educació i l'oci, on poder programar activitats de caràcter didàctic, exposicions temporals, conferències i exhibicions d'elements festius.

És veritat que al Palau de la Festa, des del moment de la seua inauguració, va voler fer-se un intent, però allò no va arribar a quallar mai, i el que havia de ser espai pel museu va quedar reduït a un magatzem, més o menys organitzat, de diferents elements, fonamentalment maquetes de gaiates, cartells, quadres de representants, obsequis d'intercanvi, llibrets de festa i alguna cosa més, sense cap ordre ni concert.

Ara l'alcaldessa "trau pit" i llança el repte de donar-li un nou ús a l'antic i l'emblemàtic edifici de Correus, i fer-lo seu permanent de l'anhelat museu fester. En cas d'aconseguir-ho, seria, sens dubte, emprant termes futbolístics, un gol per tot l'escaire el que l'alcaldessa faria.

Tal vegada estiga errat, però, no serà aquesta una més de les notícies que com a globus sonda llança el nou govern municipal amb pocs visos de fer-se realitat? Malauradament, estem al nostre poble massa acostumats a què des dels equips de govern es llancen estratègies, notícies esbiaixades amb poc o nul recorregut, que a la fi, ens obliguen el veïnat a recloure'ns en la indiferència, la intoxicació o la frustració. Serà aquesta una més?

Un museu de la festa és més que necessari a la nostra ciutat. Si, tots estem d'acord, però hi haurà alguna base legal per poder fer realitat el canvi d'ús de l'edifici? Tindrà força la nostra alcaldessa? Quedarà en fum de palla la petició? Farà oïdes sordes la consellera i el govern del senyor Mazón? Com sempre, temps per venir futur, i tan de bó isquem promte de dubtes…

Enhorabona i a millorar!

Acabe d'arribar a casa després d'haver participat amb uns quants centenars de persones, 500? 600? a la "XVII Marxa a peu a les ermites de Castelló", que des de la seua XI edició, el 2014, porta el sobrenom de Miquel Soler, en record de qui va ser regidor de l'ajuntament i impulsor d'aquesta activitat; ara recuperada pel nou govern municipal i la regidora de turisme Aranxa Miralles, amb una clara finalitat, promocionar turísticament el patrimoni artístic i històric de les nostres ermites municipals escampades per tot el terme.

Una marxa no competitiva que, recorrent un trajecte senzill i pausat ha anat passant pels diferents oratoris, uns més senzills i altres més recarregats, però tots amb una història al seu darrere.

És veritat que molts dels participants no era la primera vegada que accedien a les diferents ermites, que ja les coneixien, però també ho és el fet de no ser massa les ocasions en què, aquests indrets obren les portes mostrant tot el seu, pobre o ric patrimoni, i que, per tant, és aquesta una bona ocasió per conèixer-les millor, i així estimar-les, ja que com diu en refrany no s'estima el que no es coneix.

Tot i que l'organització, amb un bon grapat de voluntaris i serveis municipals, ha estat més que eficient, pense que turísticament s'ha perdut una gran oportunitat de promocionar-les, ja que en arribar a la pràctica totalitat d'elles, amb alguna excepció, la visita s'ha realitzat sense pena ni glòria, sense cap explicació ni curta ni llarga per part dels seus ermitans o del mateix servei de turisme municipal.

Tal vegada per "ser principiant en el càrrec" o per no tenir l'assessorament adient, no s'ha aconseguit fer realitat allò que des de la regidoria de turisme va llançar-se com a complementari a la caminada, l'explicació sobre la història, festes, costums i tradicions lligades al lloc visitat.

No haguera costat massa per exemple, pautar l'eixida i arribada de cada lloc amb el llançament d'algun coet volador o alguna traca, tampoc que els caminants foren rebuts en arribar a Sant Nicolau, Sant Francesc, la Magdalena, Sant Roc, Lledó, Sant Isidre, Sant Josep i Sant Jaume, pel so sempre fester de la campana de cadascun dels llocs i, que alguna persona hagués dit unes paraules ubicant l'indret i emmarcant-lo dins la història del terme. Passar per la porta, trobar-la oberta i poc més no és prou.

Quatre coets i alguna traca i el servei de brigades municipals per col·locar durant unes hores les corresponents campanetes en aquelles ermites que no les tenen de manera permanent, juntament amb unes pinzellades per part dels diferents ermitans, no és demanar massa i, de segur, haguera ajudat a arrodonir la festa.

Pense que aquesta va ser la idea inicial que va moure el recordat Miquel Soler a iniciar aquest comboi i que, malauradament, ha quedat en un segon lloc. També ha resultat prou decebedor que, no es pogués accedir a la principal ermita-basílica, a Lledó, per coincidència amb una boda. Falta de previsió? D'interés per part d'uns: el prior, la confraria?, o d'altres, el mateix ajuntament?

D'altra banda, estava anunciat per a després de la paella del dinar, que, per cert, estava molt bona i a punt, el concert del grup castellonenc "the lorian", format per un gran equip de músics de primer nivell i amb un so contundent, ple d'energia i vitalitat, però que, ha començat sonant tan fort, que ha impedit en uns casos i tallat en uns altres, una sobretaula amena entre els caminants. No sé jo si el Pop-Rock internacional dels 80 de la banda era el més adient per aquell moment.

Una llàstima que la part cultural no haja estat a l'altura del que podria haver estat. No es consola qui no vol i sempre ens queda la possibilitat d'augmentar els nostres coneixements accedint a una VISITA VIRTUAL.

Tot i això, una felicitació a l'equip de govern per la recuperació de la marxa, i des del meu absolut respecte un avís a la regidoria per a futures edicions, passar un dia a l'aire lliure fent exercici és important, però conèixer el paper de les ermites al llarg dels segles, és més que fonamental per ajudar a entendre diferents aspectes de la història de la nostra estimada ciutat. Enhorabona i a millorar!

Convivència veïnal.

No triem els nostres veïns i veïnes, però tenir persones properes al nostre costat implica compartir un espai comú, que pot anar molt més enllà. La convivència veïnal es basa en valors com la solidaritat, el respecte, la responsabilitat mútua i la cooperació.

A Castelló tenim una plaça que des del 1926 i ratificat el 1940, rep el nom d'Isabel la Catòlica, amb anterioritat oficialment plaça de les basses, per existir allí una antiga bassa d'àrids en el lloc que possiblement ocupava el cementiri dels jueus, i coneguda popularment com "l'ereta".

Una plaça no massa gran ni lluny del centre que, a més d'acollir uns veïns d'uns carrers molt tradicionals en l'entramat agrícola de la ciutat, va acollir en un dels seus laterals la seu del dispensari o "casa de socorro", en l'actualitat centre de dia d'atenció a menors de la fundació Amigó, així com diferents seus d'algunes associacions culturals i festeres que, en moltes ocasions, aprofiten l'espai diàfan que ofereix la plaça, per realitzar, moltes vegades sense cap mena de permís, les seues activitats.

Entre aquestes associacions, es troba, a tocar de la plaça, al carrer de Sant Miquel, la més que coneguda associació juvenil La Cosa Nostra, un espai autogestionat, nascut l'any 2008 amb la finalitat de plantar-li cara al feixisme, així com de construir alternatives en una ciutat que creixia amb la proliferació de barris obrers.

Des d'aquell moment "l'Ereta" va deixar de ser un punt de trobada dels grupuscles d'extrema dreta de Castelló per convertir-se en un espai d'associacionisme juvenil amb la realització d'una gran diversitat d'activitats.

A la vegada que la plaça augmentava el seu ús, desbordant-se en algunes ocasions la mateixa capacitat de la plaça, les queixes i incidències per incivisme van anar en augment i la denúncia dels veïns, majoritàriament per excés de decibels en les activitats programades, va fer trontollar la bona convivència entre uns i altres.

Ja l'any 2012 hi havia acumulades més de 50 denúncies a l'associació, i en el temps transcorregut fins ara, moltes més se n'han tramitat, sobretot per l'excés de soroll derivat dels concerts que amb freqüència han continuat celebrant-se a la plaça que, en algunes ocasions han transcendit amb pintades de parets i mobiliari urbà, atacs a resolucions judicials o exaltació de radicals, fets que no han deixat de causar problemes entre els residents, sobretot pel que fa al descans, de manera que, el veïnat, cada vegada més, creu que és culpa del govern municipal tot el que allí passa, en permetre una total impunitat.

Amb el canvi de color del govern municipal, ara, i per acord de la Junta de Govern es fa públic que per evitar molèsties, l'ajuntament limitarà, amb l'excepció del període de festes de la Magdalena i Nadal, l'ús i horaris de quatre places, Mª Agustina, Major, Hort dels Corders i "l'ereta".

Quatre places, a la que jo haguera afegit una cinquena, la plaça de la diputació, quatre espais cadascun d'ells diferents i, per tant, a l'hora d'autoritzar l'ocupació de la via pública per a la celebració d'esdeveniments, amb unes condicions singulars i particulars que, compaginen festa i descans.

Tot i que sembla un acord global que busque posar ordre en l'organització d'actes celebrats en aquests indrets, pense que l'objectiu primer que ha mogut l'equip de govern a prendre aquesta decisió que, diuen serà d'aplicació imminent, és posar fre a les activitats que La Cosa Nostra realitza en aquella placeta, i indirectament posar una censura política a les propostes d'oci, una camuflada represalia política.

Serà així o no serà, però pel que sembla, aquest acord de la Junta de Govern que ara es fa públic, li ve a l'actual equip de Govern PP+VOX, com a anell al dit per indirectament passar a controlar les accions de Cosa Nostra, col·lectiu que per la seua inspiració anticapitalista i antifeixista, està totalment oposat a l'òrbita municipal, sent aquesta una manera de controlar-li les actuacions polítiques i ideològiques. Una jugada política que empra el concepte de convivència veïnal per anar molt més enllà. Són cínics aquests governants...

Set per tres... Vint-i-u.

Assentada entre el Mediterrani i les muntanyes de la Serra d'en Galceràn, la Plana de l'Arc agrupa al seu territori set petits pobles on les tradicions i els costums del territori continuen vius. Emparats pels parcs naturals de Prat de Cabanes-Torreblanca i el del Desert de les Palmes, Benlloc, Cabanes, la Torre d'en Domènec, les Coves de Vinromà, la Vall d'Alba, Vilafamés, i Vilanova d'Alcolea ofereixen als visitants uns paisatges i unes propostes marcades per la sostenibilitat i la connexió amb l'entorn.

Aquests set pobles l'any 2021 van iniciar un camí en comú, un projecte d'escultures a l'aire lliure, un projecte de museu, que dinamitzara els diferents territoris, i que millor que començar-lo amb un homenatge a l'arc romà de Cabanes, l'element més important de la Via Augusta, eix d'unió dels diferents pobles, construint set arcs de ferro, set escultures fetes amb material de construcció reutilitzat, ubicats cadascun en un dels set pobles. Creats pels germans Blas i Pablo Montoya a través de la seua unió en Trashformaciones, fusionen l'art, la imaginació i l'originalitat. Set escultures que van ser realitzades amb bigues de ferro reciclades provinents d'enderrocs i modelades en cubs i transformades en les dovelles que conformen l'arc de mig punt en honor i semblança a l'arquitectura romana.

Per continuar sent un emocionant museu d'art a l'aire lliure, l'any 2022 un nou projecte va veure la llum. Set cadires gegants fabricades amb materials naturals de fusta i cànem i que porten tatuades als seus respectius respatllers una etapa de la Via Augusta i les set plantes, arbres i arbustos, més representatives de la zona, el coscoll, el margalló, l'ametler, la vinya, l'olivera, la figuera i la garrofera; cadires que reten homenatge al vell costum asseure's a la fresca, de la conversa tranquil·la, de la mirada al paisatge, i com no, ubicades cadascuna en un poble diferent, amb set colors diferents, amb set missatges diferents.

Altra vegada el número set, un nombre màgic i símbol de la consumació d'un cicle evolutiu i del començament del següent. Set arcs i set cadires, catorze elements museístics.

Ara, en aquest 2023, un nou pas, uns nous elements s'inclouen des d'aquest mes al museu obert, quans?, on?, què?, naturalment set, una nova escultura en cada poble, en aquesta tercera ocasió, i per homenatjar el turisme tranquil, silenciós i respectuós, s'han instal·lat set bicicletes gegants, de 3,2 m d'altura x 6 m de llargària, d'acer i resistents a la intempèrie, de més de 450 quilos cadascuna, fabricades per l'empresa Tallers Vial, de Cabanes, amb la particularitat que al costat de la bici gegant n'hi ha altres de grandària normal, en les quals la gent pot pedalejar perquè sone música i el fanal de la germana major faça llum.

Hui mateix s'acaba de fer pública la ubicació de les set bicicletes, si voleu saber-ho, només cal que punxeu a l'enllaç https://castelloextra.com/portada/donde-ubicadas-siete-bicicletas-gigantes-castellon/

Un projecte artístic, innovador, que ja compta amb vint-i-un elements que, sens dubte ajuda a afavorir els visitants de la zona; per descomptat el vandalisme és la principal amenaça dels museus a l'aire lliure, de tots, malauradament també d'aquest. L'incivisme va fer-se present a les cadires al poc de ser col·locades. Faig vots perquè els visitants de les bicicletes ho facen a partir de hui mateix, d'una manera tranquil·la, respectant l'entorn en el qual estan, perquè, com també els set arcs i les set cadires, les set bicicletes, en definitiva les fins ara vint-i-una peces museístiques i totes les que, amb total seguretat, vindran després, estan pensades per a romandre en el seu lloc de manera indefinida.

Vint-i-una proposta que fan referència al territori, a com son els veïns i veïnes dels diferents pobles, a una forma de i de veure el món molt nostre, castellonera, mediterrània, que hem de defensar i promocionar per tot arreu. Enhorabona per la iniciativa i per molts anys!

Valencianitzar el valencià...

Quan aquest matí he escoltat la notícia que deia que el conseller d'Educació de la GVA, José Antonio Rovira, ahir va lliurar a la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Verònica Cantó, la proposta de nous criteris lingüístics de l'Administració de la Generalitat amb l'objectiu, de "valencianitzar el valencià" de l'Administració per tornar-lo a una situació centrada, no he pogut més que pensar en l'expressió castellana "rizar el rizo", perquè tot just això és el que tinc clar vol el senyor conseller, embolicar la troca o cercar cinc peus al gat, és a dir obrir, complicar i fer polèmica de la llengua valenciana que, per cert, ell no parla mai.

Tot i que l'honorable no ha tardat massa a veure com va ficar la pota en les declaracions fetes el passat mes d'agost, en aquest cas al voltant de la legitimitat de l'Acadèmia de la Llengua, i de la possible implantació d'una ortografia no normativa, inventada, no ens resulta estrany que ara, després de 22 anys de consens, de manera subtil i indirecta busque obrir la porta al valencià no normatiu, defensant que s'ha de tornar a un valencià centrat, no catalanitzat, pressionant a l'AVL perquè accepte els nous criteris lingüístics que vol imposar a les comunicacions de l'Administració Autonòmica.

Uns nous criteris que en resum se sintetitzen en la possibilitat d'emprar el neutre "lo" com a legítim, tant a les comunicacions administratives orals o escrites, considerar acceptable el sufix "-iste", l'ús preferent del demostratiu "este" i les seues variants enfront de aquest, emprar en els verbs incoatius la forma "-ix" en lloc de "-eix", o l'ús de la flexió pura en alguns verbs de la tercera conjugació, acceptant les formes vullc o afigc, amb "c" final.

Així s'hauria d'acceptar "lo xiquet", "lo senyor" o "lo dinar", també "partix" i no parteix, "vullc" o "afigc", per no parlar de "periodiste, taxiste o artiste", acabaments amb "e" que ve a recordar-me la burla que ens feien als veïns de Castelló els del Cap i Casal, amb la tonadeta del ja estan ací els de "en un punt anae, en un punt tornae, corría que volae"...

Malgrat aquest possible desori o estat de confusió que se'ns en ve al damunt, hi ha un raig d'esperança perquè des de l'Acadèmia s'ha fet públic que s'estudiaran "amb atenció" els criteris proposats des de la Conselleria i que s'emetrà un informe amb els suggeriments que es consideren oportuns, fent-se saber que tot el que puga acceptar-se ha d'ajustar-se al diccionari normatiu de l'AVL.

Un nou capítol sobre la llengua està servit. Esperem que impere el seny i no la política. Els valencians, sobretot aquells que emprem el valencià en el nostre dia a dia, estem farts del fet que el soroll exterior, les intrigues, les impostures o els missatges llançats des del desconeixement, des de la malícia i fins i tot a vegades des de l'odi, a més d'intentar promoure una deslegitimació institucional, amenacen de fer oblidar allò que és important: la nostra llengua. No ho permetrem...

De moment dues cosa està més que clares ací a Castelló; la primera que les Normes del 32 són i han de continuar sent el sistema ortogràfic unitari per la llengua; la segona, que escriure segons unes normes diferents de les de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no sotmetre's al seu criteri, defensant l'existencia del valencià com a idioma propi, diferent del que, assumint les variants es parla també a les Illes i el Principat, és tota una declaració d'intencions per tornar a obrir una superada polèmica, la que mai va acceptar que es determinara que la llengua és la mateixa, amb "dues denominacions legals, històriques i legítimes": valencià i català.

Per tant, el dir que cal valencianitzar el valencià és, senyor Rovira, tota una afirmació supèrflua i sense cap sentit, com moltes altres que vosté, malauradament protagonitza des que està al davant de la Conselleria. Només recordar-li que tenim al darrera una tradició lexicogràfica, literària, una realitat lingüística i normativització consolidada, que ni vosté, ni cap dels seus podrá fer mai enrera.

"N"..si, "N"..no.

Literalment la "intransigència" és l'actitud ferma i rigorosa, o fins i tot rígida, de qui no està disposat a fer concessions, a cedir a compromisos, componendes o "transaccions", en la mesura que considera una determinada cosa - un principi, una norma, un valor, un bé- com a irrenunciable. En definitiva, ser intransigent o intolerant significa estar convençut que només hi ha una manera de veure les coses, la nostra.

Una convicció que pot acabar sent un problema greu, quan s'obliden altres perspectives o es prejutgen, quan se sent superioritat moral, o es deixen d'escoltar les opinions dels altres, arribant-se a un pas més enllà de la simple tossuderia, mostrant obstinació, egoisme i, de vegades, fins i tot fanatisme.

"Viles en Flor" és un programa que reconeix la trajectòria i les accions dutes a terme pels municipis valencians en la potenciació dels espais verds, enjardinament, mobiliari urbà i espais lúdics exemplars. Aquesta setmana passada va tenir lloc a la nostra ciutat la sisena edició d'aquest programa. El Parc de Ribalta va ser el lloc elegit des de l'organització per rebre els diferents pobles convidats a la gal·la de lliurament dels guardons, col·locant-se per a l'ocasió un tapís floral amb el nom de la ciutat, amb un detall que no va passar desapercebut: CASTELLÓN.

És veritat que un dels primers, si no el primer decret que, el passat 22 de juny va signar l'alcaldessa, va ser el d'inici del procediment administratiu per recuperar el topònim bilingüe de la ciutat, per, paraules textuals, "tornar a respectar les dues llengües cooficials", procés que, a hores d'ara, segueix el seu camí. Mentre, oficialment, la nostra ciutat, per acord de l'anterior equip de govern municipal, continua sent CASTELLÓ.

Així que, en aparèixer al tapís només el nom de la ciutat CASTELLÓN, amb la "N" final, i en un acte que, no dubte en qualificar d'inoportú, uns veïns, van fer desaparèixer la "N", deixant el nom que, repetisc, en aquest moment, és l'únic oficial.

La reacció de l'equip de govern no va fer-se esperar i la "N" va tornar a col·locar-se i sembla va tornar a desaparèixer, destapant les declaracions de la senyora Carrasco: "Repondremos la N tantas veces como sea necesario para responder a los intolerantes con el topónimo bilingüe", i, justament ací, és on l'equip de govern manifesta la seua "pixada fora del test".

Senyora Carrasco i equip de govern municipal que la recolza, els agrade o no, no és legal emprar el terme CASTELLÓN per a referir-nos a la ciutat, però si com vosté mateix afirma cal fer front als intolerants amb el topònim bilingüe, no li sembla que s'hauria d'haver començat, com a mínim, per col·locar al tapís les formes CASTELLÓ/ CASTELLÓN?

Aquesta actitud ferma, rígida, però ni rigorosa ni legal, només ve a demostrar que vostés són també tant o més intransigents que aquells que fan desaparèixer la "N". També el que vostés han fet, a ulls de la ciutadania, és una provocació. Si accepten que cadascú nomene la ciutat com vulga, amb "N" o sense, per què no han aprofitat el moment de reposar la "N" per ficar també el nom de manera correcta?

Per aquells que estimem la nostra llengua valenciana materna, que no volem que mai es perga, que no volem perdre la nostra identitat com a poble, que sentim orgull de parlar en valencià, pensem que reposar la "N" oblidant-se en nom de la llibertat de la forma oficial, és tota una barbaritat i un atac a la llibertat.

Si la desaparició de la "N" pot ser considerada una mostra d'intolerància i fanatisme contra la llibertat d'expressió, la no reiterada inclusió en el tapís del nom oficial de la ciutat, és un atac i un menyspreu dels governants envers una part de la ciutadania castellonenca, posant de manifest que l'únic objectiu és mantenir i fomentar la polèmica.

La hipocresia, la simulació d'uns bons sentiments i una lloable intencionalitat amb la finalitat amagada de l'engany, "bilingüisme, però sense bilingüisme", no hauria de tenir cabuda en la política, i menys encara, en la política local. Malauradament, el govern PP+VOX en aquesta ocasió, tampoc ha estat a l'altura...

"A posta" o volent...

L'Institut Valencià de Cultura (IVC) és una entitat de dret públic que depén de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport i que té entre altres finalitats la promoció i difusió de les arts escèniques, musicals i audiovisuals, en totes les seues varietats.

De manera que el seu objectiu fonamental és el públic, el ciutadà, a qui va dirigida tota la seua programació i accions, bé en gestió directa en els espais propis i festivals. o bé en gestió compartida, conveniada o mitjançant ajudes allà on no disposa d'espais de la seua titularitat.

En el cas de Castelló desenvolupa les seues accions a través de 7 espais: l'Auditori i Palau de Congressos, La Filmoteca al Paranimf de l'UJI i del Teatre del Raval, l'Espai d'Art Contemporani, el museu de Belles Arts i el Teatre Principal, a més a més del Palau de Congressos de Peníscola.

Per facilitar l'accés a la programació de les diferents seus, des de fa uns anys, s'edita de manera trimestral, tant en format físic, paper, com digital, web, una agenda cultural, que en el cas del format físic pot recollir-se, a més a més de les diferents seus, en alguns altres espais culturals de la ciutat, podent descarregar-se directament del web.

El passat mes de setembre, com és habitual, en el marc del Teatre Principal, el director general de Cultura, el senyor Sergio Arlandis, y el director general del IVC, el senyor Abel Guarinos, van presentar la programació corresponent al quart trimestre; més de 100 activitats dirigides a públics diferents amb l'objectiu d'apropar la cultura a tota la societat castellonenca.

Una programació que vaig conéixer amb detall, accedint al web i que podeu si us ve de gust consultar de manera fàcil punxant en aquest ENLLAÇ

Per raons que no vénen al cas, estava interessat a veure el dia i l'hora en què s'anava a representar al Teatre Principal de Castelló el retaule nadalenc del "Betlem de la Pigà" per la qual cosa, accedint en concret a la programació del TEATRE PRINCIPAL vaig obtenir la informació desitjada.

Ara, un mes després, arriba a les meues mans la programació en format paper. En ella i seguint un bell costum apareix una presentació a càrrec del Vicepresident Primer i conseller de Cultura i Educació el senyor Vicente Barrera, on entre altres propostes diu que "és un aparador on exhibir el millor de la nostra creació i de les nostres tradicions", però que, per oblit, negligència o tal vegada alguna altra raó, no apareix per cap lloc la informació referida a l'esmentat espectacle del Betlem.

Puc arribar a entendre que oblidar de manera ocasional dades o esdeveniments importants o cometre errors puntuals en activitats programades no és estrany, però que això passe amb una representació d'una activitat, d'un espectacle, la programació del qual està més que tancada des de fa un bon grapat de mesos, no té nom.

No vull trobar culpables de l'errada, de l'oblit, que de segur hi haurà, no és important, o si?, però el que si és menester, caldria, seria fer una rectificació oficial, reconeixent com a mínim, que no hi ha hagut cap intenció amagada; d'aquesta manera es farien una mica creïbles les paraules amb què l'honorable Barrera acaba la seua presentació "...amb el propòsit de contribuir al nostre enriquiment com a societat".

El Betlem de la Pigà no necessita massa "propaganda". La societat castellonenca fa anys que l'ha fet seu i que ompli el teatre en cadascuna de les seues representacions anuals, però això no està renyit amb una informació exacta i acurada.

Si ara ha passat amb el Betlem qui ens diu que no pot tornar a passar amb qualsevol altre espectacle programat? Cal, sense buscar massa responsabilitats, aprendre de les errades i, sobretot, intentar que no torne a ocórrer... De no ser així caldrà creure allò de "pensa mal i encertaràs".

El conte de mai acabar...

A l'ambient del raval de Sant Fèlix es palpa una sensació de desànim i cansament, cada vegada que es publica alguna notícia sobre l'antiga "Residència de Suboficials" del carrer de l'Alcalde Tàrrega, com si la situació fos una espiral infinita sense sortida, el conte de mai acaba, en tractar-se d'un assumpte que es dilata i s'enrotlla en el temps, el qual no té solució o aquella s'endarrereix indefinidament.

Un relat d'uns fets que, semblant prometedors en els darrers anys, acaben sent repetitius, interminables i avorrits, que s'esgoten en si mateixos i, només fan que el veïnat, finalment, els considerem recursos polítics expressius del govern de torn.

I és que aquest immoble que va cedir-se a l'Estat per part de la ciutat el 1944 per construir habitatges per a oficials i sotsoficials, ara en desús des que el Regiment d'INfanteria del Tetuan 14 va abandonar la seua caserna el 30 de juny de 1995, porta més de 25 anys tancat, sense ús i es continua degradant.

És veritat que al llarg d'aquests anys, de manera repetitiva, l'Ajuntament de la capital de la Plana ha anat mostrant el seu interés pel recinte i s'han establert negociacions amb Defensa per revertir-lo a la ciutat, però sense que aquestes mai fructificaren, ja que, a hores d'ara, encara pertany al Ministeri de Defensa. Entre els possibles usos que es van estudiar van destacar com a seu d'associacions de veïns o per albergar les beques Castelló Artístic, al seu dia.

Només centrant-nos en els darrers 5 anys, cal recordar que ja el 2018 i quan s'estaven debatent els Pressupostos Generals de l'Estat, el senador Mulet va demanar la cessió de l'immoble i l'assignació d'un milió d'euros per a la seua restauració, petició que no va tirar endavant en ser rebutjada pels representants del PP, PSOE i Ciutadans en la cambra alta.

Novament, l'abril del 2020 i pel mateix senador va tornar a fer-se la petició, però altra vegada no va haver-hi el més petit interés per tirar endavant la proposta.

Una notícia esperançadora va donar-se el març del 2021 quan el Ministeri de Defensa va activar el procés, a través de l'Institut per a Habitatge, Infraestructura i Equipament de Defensa, per desbloquejar la reobertura, després de la venda o una permuta, Va ser el subdelegat de Defensa a la província de Castelló, el senyor Manuel Monzó, qui va ratificar aquell extrem destacant que el Govern estava estudiant la situació per prendre una decisió sobre el tema i que s'estava en els últims esglaons, ja que una de les propostes de Defensa se centrava en una possible permuta amb les administracions, gestió que estava a punt de formalitzar-se en la comissió de patrimoni.

Dos mesos després, al maig, el projecte va sofrir un nou fre, fent-se públic que no era possible determinar una data definitiva per a la seua desafecció de la fi pública i la posada a disposició de l'Organisme Autònom Institut d'Habitatge, Infraestructura i Equipament de la Defensa.

I el temps passava, i l'edifici seguia tancat, i el que és pitjor, en no tenir el mínim manteniment, amb una degradació més que evident.

Ara, hui, més de dos anys després de les darreres notícies, un mitjà de comunicació local publica que els diferents regidors del nou govern municipal amb l'alcaldessa al capdavant, volen activar l'ús d'alguns edificis municipals, entre ells, per descomptat, la residència de suboficials, tot i que, de manera "cuca" i per no xafar-se els dits, s'apresten a informar que aquesta operació resta pendent d'una reunió a celebrar sense data fixa entre la primera edila i el delegat de Defensa senyor Monzó.

Què voleu que us diga? Els veïns ja no sabem què pensar. És veritat que tenim un nou govern municipal, però el delegat de Defensa continua sent el mateix que fa dos anys, aquell que ja va afirmar "que s'estava en els últims esglaons" per la permuta, i tot va continuar igual, sense cap mena d'acord.

És veritat que sempre cal regar la planta de l'esperança i creure que en algun moment hi haurà una solució favorable per tots, però sóc escèptic, més aviat crec tornen a ser declaracions d'intencions però propagandístiques, i no crec que siga ara quan això passe i finalment vegem la recuperació de l'immoble i el gaudi per tota la ciutat en aquest conte de mai acabar. Tant de bo estiga errat!!!

Sí, però no!!!

Increïble podria ser també la paraula apropiada per encapçalar aquest comentari. Costa d'entendre, però eixa és la realitat.

Una oficina de turisme per definició és un centre d'informació que està a disposició dels usuaris, turistes, o que volen fer turisme pròximament, per obtenir informació detallada sobre la destinació en qüestió. Entre les seues funcions destaquen a més de la propagandística, brindar recursos informatius, presentar els atractius del lloc i proporcionar informació variada i d'interés. Segons la tipologia poden ser des d'internacionals a locals i permanents o temporals i per la seua gestió de titularitat privada o pública.

Fa ja més de trenta anys que l'antic Institut Turístic Valencià, organisme de gestió de la política turística del nostre País Valencià, creat l'any 1985, va ser substituït per la xarxa Tourist Info, assolint en l'actualitat, les 200 oficines, de les quals, entre temporals i permanents localitzem a la nostra província un total de 76. Més en concret, a Castelló ciutat, en trobem quatre, una temporal, amb servei a l'estiu, ubicada a la platja del Gurugú, i tres permanents, al Grau, a plaça de l'Herba i a l'estació de Renfe.

És ben sabut que la gaiata és el símbol per antonomàsia de la ciutat de Castelló i té com a funció rememorar aquells gaiatos il·luminats que van utilitzar els avantpassats de la ciutat quan van descendir des del turó de la Magdalena fins a la Plana de Castelló; de manera que en origen, cada gaiata de les antigues, portada a mà, havia d'incorporar tantes llums com a veïns, caps de família i familiars, acudiren a la romeria sota el seu aixopluc.

Per mantenir aquesta tradició fa uns anys va instaurar-se el concurs de "gaiates de mà"; d'acord amb les bases del darrer d'aquests concursos, i amb la finalitat de donar visibilitat durant tot l'any al monument principal de les festes de Castelló, s'estableix que les obres guanyadores dels tres primers premis podran ser emprades al llarg de tot l'any per participar en exposicions o fires turístiques.

Conegut el passat mes de setembre el veredicte del jurat, que considerava les gaiates de mà presentades per les comissions de sector 8 Portal de l'Om, 19 la Cultural i 7 Cor de la ciutat, com a primer, segon i tercer premi respectivament, va fer-se pública la decisió de l'alcaldessa, la senyora Carrasco, que foren exhibides al vestíbul de l'edifici noble consistorial, el primer premi, i a les oficines d'informació turística el segon i tercer, amb l'objectiu de donar la màxima visibilitat als monuments al llarg de tot l'any i no tan sols la setmana de festes.

Així des del passat6 d'octubre la gaiata de mà del Portal de l'Om ocupa un lloc preferent a l'ajuntament a la vista de veïns i forasters; des d'ahir 13, la gaiata del sector Cor de la Ciutat, ha quedat instal·lada al tourist info de Renfe, donant per suposat que la tercera, la corresponent al segon premi, la presentada per La Cultural, estarà ubicada o ho serà en els dies vinents, al tourist info de la planta baixa de la Casa Abadia.

Una bona iniciativa, una bonica manera de traure-li un nou partit a les oficines de turisme, on a partir d'ara, no només s'oferirà informació turística sinó que també es podrà visualitzar què és una gaiata, com és i tota la seua bellesa.

Però, sempre hi ha un però, resulta frustrant que dels visitants que arriben a la ciutat en tren i vulguen conéixer la informació turística i a la vegada contemplar la gaiata guanyadora del segon premi, només seran afortunats aquells que ho facen entre les 10:00 i les 14:00 hores, de dilluns a divendres. Ni a les vesprades, ni els caps de setmana, que, per lògica són els dies en què més forasters puguen visitar-nos les portes de l'oficina romanen tancades.

I si parlem de la visita a la gaiata de mà de la Cultural, cal tenir present de no fer-ho ni la vesprada dels dissabtes ni els diumenges o festius, ja que l'oficina de la casa Abadia, roman tancada i barrada.

Amb una mica més de sort, sobretot si hi ha algun esdeveniment polític o social, podrà contemplar-se a les vesprades o en cap de setmana l'obra guanyadora ubicada al vestíbul de la casa consistorial.

Més val això que no res, d'acord. Si, senyora alcaldessa, una bona idea, però que es queda curta, molt curta, massa curta, i que, en cas de no buscar-li altra solució per donar-li una major visibilitat es quedarà en un intent de "quedar bé", en una escenificació, en un gest "de cara a la galería" i res més.

Unanimitat

Quan parlem d'aconseguir un acord, una unitat, de tots els membres d'un grup, col·lectivitat, barri o ciutat, diem que tenim unanimitat, perquè hi ha una voluntat comuna, actuant-se de comú acord, a una sola veu, a l'uníson.

En un consistori municipal on, generalment, estan representades diferents formacions polítiques, és difícil, que les accions de govern siguen generalitzades i, en conseqüència acceptades i aprovades per unanimitat.

Són molts els casos en què, per sobre de si pot o no ser bo pel municipi, hi ha oposició a les propostes presentades, ja siga des de l'equip de govern o des dels partits de l'oposició, simplement perquè no "ha estat ocurrència meua", mentre en altres ocasions, davant una situació en la qual la posició al fet debatut no es contrària, però tampoc a favor, l'abstenció és la fórmula emprada.

Així, sol passar que quan salta una notícia municipal d'interés veïnal, tots els partits polítics s'apresten a dir la seua que, quasi sempre és diferent i justificant la seua posició enfront de la mateixa, amb declaracions crítiques de la postura dels altres partits. Això, agrade o no, es part del joc democràtic.

Tanmateix, aquests dies s'ha fet pública una notícia a Castelló en la que sembla tots els partits polítics representats al consistori estan inicialment d'acord, l'oposició al projecte d'instal·lació d'una benzinera al número 17 del carrer de la Vilavella al barri de Rafalafena.

És veritat que per motius de salut, de contaminació, de seguretat veïnal, les benzineres haurien d'ubicar-se en els accessos a la ciutat, a les zones industrials o les rondes, però també ho és que, tenir-les al centre, tot i que ningú les vol a prop de casa pel perill latent, facilita el repostatge, motius pels quals trobem empreses interessades en la seua obertura en llocs urbans.

Tinc clar que el projecte presentat per l'empresa Plenoil, pel subministrament de combustibles SP-95 i Dièsel, amb la instal·lació de dos dipòsits de 60.000 i 40.000 litres respectivament, no tirarà endavant, perquè està rebent el rebuig generalitzat de tot el consistori que, en aquest cas, recolza la inquietud del veïnat.

Però tot i la unanimitat, em crida molt l'atenció com els diferents partits polítics municipals volen "traure tallada" de la situació i les crítiques, en algun cas més que ferotges, dels uns envers els altres, tornen a posar de manifest que, qualsevol cosa és més que suficient per a atacar "aquells que no són dels meus" i, de passada, fer-nos creure que, només ells, els que siguen, tenen raó. Vegem...

EL PP a la vegada que assegura impedirà la instal·lació, aprofita per a acusar a l'antic govern del PSOE i Compromís de modificar el pla general per així poder permetre que al solar es poguera construir la benzinera.

VOX, tot i no definir-se públicament, per formar part del govern, recolza la no construcció de la benzinera en aquesta zona per ser considerada residencial consolidada.

El PSOE exigeix a l'equip de govern en mans de PP i VOX que denegue la llicència i, en cas de no fer-ho, amenaça en acudir als tribunals per frenar-ho.

COMPROMÍS acusa el govern de dretes de donar prioritat al transport privat en totes les seues polítiques, anunciant que presentarà una al·legació contra el projecte de construcció de la benzinera, publicat en el tauler d'anuncis municipal.

Tots estan d'acord, la decisió sembla ser unànime, però tots volen traure rèdit de la "més que segura no ubicació". Aleshores, on està la por? En el fet que l'empresa tinga tot el dret a obtenir la llicència per aquella activitat no prohibida ni acotada en un solar del Pla General i, per tant, amb l'informe de compatibilitat i d'impacte ambiental poguera exigir l'acceptació municipal.

La solució, més enllà de les topeties polítiques i de si ha estat culpa teua o meua, exigeix assolir un pacte de ciutat entre tots els grups polítics, negociar amb l'empresa, comprar els terrenys, modificar el Pla General i, destinar la parcel·la a zona verda.

Això, seria, un triomf de tots, un avanç per la ciutat i una demostració de l'estima i dedicació dels nostres representants municipals pel poble i pel veïnat; però clar, estem parlant de prioritats i de diners, i en qüestió de diners públics ja se sap, tenen el color que tenen...

De la raça, de la hispanitat o nacional d'Espanya... por "derecho de conquista".

Diferents denominacions que des dels inicis del segle XX va anant adoptant la celebració festiva nacional del dia d'avui.

Per commemorar l'arribada a Amèrica del navegant Cristofol Colon, per iniciativa de l'exministre Faustino Rodríguez-San Pedro, va celebrar-se la festivitat per primera vegada el 1914, adoptant el nom genèric de Dia de la Raça a partir de l'any següent 1915, mantenint-se com a tal fins el 1958, any en què la festa canvia de denominació, passant a ser Dia de la Hispanitat, molts anys després que Mons. Zacarias de Vizcarra, sacerdot resident a Buenos Aires, proposara al senyor ambaixador Ramiro de Maeztu, el canvi de denominació, pel fet de considerar-se poc encertat i impropi la denominació del dia de la Raça.

En 1981, recuperada la democràcia i d'acord amb la Constitució de 1978 el BOE refrenda el 12 d'octubre com a "Festa Nacional d'Espanya i Dia de la Hispanitat", i per llei 18/1987, la festivitat torna a canviar de nom, mantenint-se en l'actualitat com a "Festa Nacional d'Espanya".

De la mateixa manera que el nom ha anat canviant en el darrer segle, també en alguns llocs, dins i fora del territori espanyol, han sorgit veus crítiques sobre la festivitat:

D'una banda, afirmant que la conquista americana per part de les potències europees i principalment de l'espanyola, va suposar tot un procés de submissió de la cultura i vida dels pobles precolombins amb múltiples accions bèl·liques i injustícies per la cobdícia insaciable dels colonitzadors, conformant-se diferents accions de repulsa contra la celebració i confrontant aquesta amb la que des del 1992 celebren els pobles nadius americans sota el nom genèric de "Dia Internacional de la Solidaritat amb els Pobles Indígenes".

D'altra, perquè en l'Espanya de les Autonomies, són molts els ciutadans que consideren més que necessari el dret de cada territori a decidir les seues pròpies formes de govern, perseguint el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, estructurant-se de manera lliure i sense ingerències externes, d'acord amb el principi d'equitat, mantenint-se més o menys visible la tensió i els conflictes entre el dret de lliure determinació dels territoris i la integritat nacional.

No és fàcil la solució al doble conflicte, però ho és encara menys si considerem que una de les manifestacions que des del 1997 ocupa la part central del dia, destinada a mostrar la pluralitat cultural i política del país, a la vegada que la integració dels diferents territoris espanyols en una mateixa monarquia, és "la desfilada de les forces armades", l'exhibició dels membres dels diferents exèrcits en una exaltació bèl·lica del tot innecessària.

Una desfilada militar hui, dia de la festa nacional d'Espanya, que iniciada allà pel segle XIX per recordar l'antiga tradició de les victòries colonials, "dia de la raça", transformada en el segle XX com a manifestació de la unitat nacional i patriotisme, com a instrument de propaganda i exaltació del règim franquista,"dia de la hispanitat", encara hui, segle XXI, manté, tot i haver modificat el format, contingut, duració i nombre d'efectius participants, un caràcter ideològic i militarista, fent difícil associar la imatge de les forces armades  a un servei públic al servei de la societat civil.

De tota aquesta polèmica que va repetint-se any rere any, només se'n salva "un fet imposat", ser dia festiu en tot el territori espanyol, sense importar el poble, ciutat, província o comunitat, arribant a tal extrem la imposició que és el BOE qui assenyala que cap comunitat autònoma pot substituir aquesta festa per qualsevol altre dia, com si pot fer-se amb altres festius, recordant-nos al nostre poble, guardant la distància, allò del segle XVIII que tant de mal va portar-nos "el derecho de conquista"...