Vaja, vaja...

"Ves per on!",sorpresa o estranyesa, o les dues coses, és el que em va despertar, no fa massa dies, una carta rebuda a la bústia de casa, impersonal, sense remitent ni destinatari, d'aquelles del "buzoneo" massiu que, supose va estar dipositada per alguna persona a tots i cadascú dels habitatges del carrer o barri.

Pensava que seria, com sol ser habitual en aquests casos, per convidar-me a recollir un obsequi, presentant-me, sol o en parella, en un lloc, hora i data concreta, i que quasi sempre és l'excusa per, una vegada haver anat, tractar de vendrem des d'una enciclopèdia a un estri de cuina, passant per la cosa més inversemblant com poden ser unes vacances compartides.

Però no, no es tractava d'això. Ja abans d'obrir el sobre, que estava perfectament tancat, i pel tocar, vaig imaginar-me que el seu interior contenia una targeta, que si no ho era, havia de ser molt semblant a les de crèdit o dèbit que solen enviar les entitats bancàries.

Obert el sobre vaig comprovar que si, efectivament es tractava d'una targeta, a la qual acompanyava una carta que remetia l'ajuntament a través de la regidoria de reciclatge i gestió integral de residus, en la que s'informava la ciutadania de la propera implantació d'un sistema de reciclatge digital, per aconseguir una major implicació del veïnat en particular i d'un Castelló més sostenible: "El projecte Reciclos".

Un sistema de reciclatge "amb recompensa" que permet a aquells que reciclem, en aquest cas les ampolles de plàstic i llaunes, obtenir mitjançant un sistema de punts, premis sostenibles i socials i, sobretot, persegueix mitjançant el procediment de recompensa, potenciar i motivar aquell veïnat que no ha adquirit encara l'hàbit del reciclatge.

A les cases del Raval el reciclatge ha estat present al llarg de molts i molts anys. Recorde quan a la fi dels anys 50 del segle passat, sent jo menut, quan la mare matava un conill, assecava i guardava la pell perquè en passar "el pellero" li la bescanviava per cinquanta cèntims de pesseta o una "caixeta de mistos". Allò sí que era reciclatge!

Naturalment i a mesura que les cases van anar omplint-se de productes manufacturats, va anar augmentant la brossa generada, papers, plàstics, ampolles de vidre, cartons, pots, llaunes, tot havia d'anar inicialment al fem...

No va ser fins als anys 80 del segle passat quan van aparèixer als nostres carrers els primers contenidors de reciclatge per a vidre; a ells van unir-se els de paper i cartó, i ja en els anys 90 comencen a aparèixer els contenidors diferenciats per als residus. Els darrers en ocupar els nostres cantons, agost del 2020, els de la recollida de fem orgànic.

Aquells més conscienciats, a mesura que hem tingut contenidors al nostre abast, tot i les dificultats trobades en certs moments, hem anat acostumant-nos a separar a casa, diferenciant el tipus de brossa i acudint puntualment a dipositar-la al lloc pertinent, sense necessitar "cap premi".

Ara a través de "Reciclos" podem ja gaudir de recompenses. Com fer ús del programa és el que explica la carta que ve acompanyant la targeta; el sistema, a parer meu, tot i resultar senzill no és gens còmode, sobretot per la gent més gran, ja que malgrat disposar de dues maneres cap de les dues resulta fàcil. Espere estar errat i prompte haver-me de desdir de les meues impressions. Però jutgeu vosaltres mateixa...

La forma més senzilla de fer ús del sistema consisteix a descarregar-se una app des de Play Store o Apple Store al telèfon mòbil i, a casa, escanejar el codi de barres de la llauna o ampolla de plàstic que volem reciclar abans de llençar-lo al contenidor, i un cop al carrer, abans de dipositar els envasos al contenidor groc escanejar el codi QR que s'hi troba al mateix.

I aleshores per a què serveix la targeta rebuda? És per emprar-la en el segon sistema. Se suposa que aniran col·locant-se als carrers o en alguns llocs estratègics, unes màquines, sembla que ja hi ha una al mercat central, en què tan sols haurem de dipositar totes les llaunes i ampolles de plàstic de begudes i apropar la targeta a la màquina que s'encarregarà d'acumular els "punts", els "reciclos". Es tracta de contenidors que porten incorporat un cércol dotat de tecnologia capdavantera, que permet identificar cada envàs i associar-lo a la targeta.

Com a tot, haurem d'acostumar-nos, i molt em tem, que no serà senzill. Tots i totes sabem que només tenim un planeta i que hem de reciclar i què fer-ho és ajudar el medi ambient, també per descomptat veure créixer projectes socials a la ciutat és un incentiu, això no obstant voleu dir que aquest sistema aconseguirà fer les coses més fàcils? Ja veurem...

Pere i Pau, Pau i Pere...

Us haureu adonat que el meu darrer escrit en aquest blog va ser el del passat 24, i va tenir a Sant Joan com a protagonista, i hui vull que ho siguen, per allò de la solemnitat del dia, els sants Pere i Pau. I si com diu el nostre refranyer "No n'hi ha paraula bruta, si es diu en valencià, hasta la de fill de puta", vull començar amb una expressió aparentment escatològica referida a aquests dies i que diu: "Entre Sant Joan i Sant Pere, bona merda que t'ofegue", que buscant-li una equivalència en el castellà, vindria a ser si fa o no fa: "Entre San Pedro y San Juan, las hierbas olores dan".

A Castelló ciutat tradicionalment han estat Sant Roc, Sant Jaume, Sant Cristòfol i si voleu li afegim també sant Blai, els sants més venerats i festejats al llarg de la història. Al Grau no, al Grau Sant Pere ha tingut el màxim protagonisme. Ja el 1945 es té constància d'una processó de Sant Pere, que el 1955 es converteix en marítima i base d'unes festes que, des del 1956 en què es crea la "Junta de Festes" no ha parat de créixer.

Sense cap mena de dubte, estic convençut que ha estat la influència de la vida marinera qui ha marcat al llarg de la nostra història l'estima i devoció dels veïns del Grau envers Sant Pere, l'apòstol Simó, i primer bisbe de Roma i de l'església, crucificat per l'emperador Neró, i que any rere any, el 29 de juny està marcat al seu calendari, i per extensió al de la resta de veïns de la ciutat com a festa grossa d'inici de l'estiu.

Tanmateix, també és un fet més que evident que mentre al crit de "Visca Sant Pere!" els grauers acomiaden les seues festes, per a la resta de castellonencs és l'anunci no oficial, oficiós, però majoritàriament real, de l'arribada de les vacances, l'estiu, la calor, el gaudi, i moment d'anunci dels desplaçaments massius a les alqueries, masets, villes o apartaments, que és convertiran en moltes ocasions en els llocs del descans dels dos mesos venidors.

Però també resulta curiós i molt que, sent hui el dia en què l'església commemora la doble festivitat de Pere i Pau, aquest darrer tinga tan poc protagonisme i tradició al nostre poble. Mentre Sant Pere és el gran protagonista del Grau, amb processó nocturna marítima inclosa, per trobar a la nostra terra la celebració festera del seu company de martiri Pau, Saül de Tars, l'evangelitzador dels gentils, cal desplaçar-nos a l'interior, fins a l'ermitori i hostejaria d'Albocàsser, monument històric artístic de caràcter nacional.

Tant és així que, també estic convençut, seran pocs els castellonencs que en adonar-se del dia, diran que "hui és Sant Pau", perquè hui és Sant Pere i, de passada, també Sant Pau. Pere i Pau, Pau i Pere, units però distants a Castelló.

Pense per un instant quants "Pere's" tinc a la família i entre els amics més propers, I me n'adone que puc contar-los amb els dits d'una mà i encara me'n sobren. Alguna cosa semblant em passa amb els "Pau's", tot i que en aquest cas, és possible trobar-me'n algun més.

Això em fa pensar que

tot i ser molt coneguts i populars, cada dia que passa, Pere i Pau són noms menys emprats.. És veritat que són més usats que Pancraci, Baltasar o Tesifont, però també ho és que comencen a ser "d'altres generacions", o com diem comunament, són noms que "no se porten", com està passant també, encara que menys, amb Antoni, Vicent o Josep. De fet, i segons he pogut esbrinar són poc més de 225 mil i de 214 mil els ciutadans que a Espanya en l'actualitat hi ha censats amb el nom de Pau i Pere respectivament, i que la mitjana d'edat dels "Pere" està per damunt dels 54 anys, i la dels "Pau" en 28. Ara el que es porta és Martín, Hugo o Mateu i, més moderns encara, són els Diego, Lionel o Neymar.

I què dir dels dos junts? Si Pere està en decadència i Pau li va a prop, uniu-los i encara serà més difícil trobar-ne algú.

Tornem a l'experiència personal, els noms compostos són menys pràctics i més fàcil de produir errades, aquest pot ser el motiu principal de la seua poca proliferació. No conec cap Pau-Pere o si voleu en castellà "Pablo Pedro", i tot i que sembla més comú, només un Pere-Pau, cap "Pedro Pablo"; deu passar-li el mateix que amb els Juan José, molt més comuns, sense cap explicació lògica, que els José Juan.

Quina és per mi la conclusió de tot açò?, molt fàcil, si teniu a prop algun Pere, Pau, Pere-Pau o Pau Pere, cal cuidar-lo, doncs sense adonar-nos, tal vegada puguem estar davant de noms en extinció, o no...

 

Dia de festa i de licors...

Diu un refrany popular: "Lo dia de Sant Joan, és dia d'alegria, fan festa los cristians i els moros de la moreria". Refrany que hui es fa realitat.

Va ser a les primeries del mes d'octubre de l'any 2021 quan va fer-se públic, l'acord del govern de la Comunitat Valenciana, que "recuperava" com a dia festiu autonòmic per l'any 2022, el Dijous Sant i, el dia d'avui Sant Joan, després de no ser-ho aquell mateix any. I és que, la festa de Sant Joan és una de les més antigues i celebrades del santoral cristià i de les poques que juntament amb Nadal i la nativitat de Maria, commemora un natalici.

I no només per recordar la figura bíblica del profeta i predicador que va liderar el moviment baptismal a Judea, si més no també per "celebrar" la festa pagana del solstici d'estiu, purificadora de persones i camps, el moment de l'any en què el sol es troba en el seu punt més alt i moment en què les plantes i herbes assoleixen el seu màxim vigor.

Pren així sentit el refrany amb què he volgut encapçalar el post: dia d'alegria pels cristians en recordar el sant que va batejar Jesús i, pels no cristians (genèricament moros), per celebrar la festa del Sol, com a rei i senyor del cel; fins i tot en alguns indrets "no-creients" es diu que hui és també la festa del vent, de manera que aquest és un element a tenir en compte hui, ja que la direcció en què majoritàriament bufa al llarg del dia, sol ser la dominant durant l'any.

Molt s'ha escrit, parlat i reflexionat sobre les tradicions de "la nit de Sant Joan", però poc sobre la diada del 24. Sabeu aquells que em coneixeu una mica que tinc afició a l'elaboració de licors i begudes casolanes fetes principalment pel mètode de maceració de fruites i herbes amb alcohol i que, la saviesa i tradició popular indiquen, en moltes ocasions, que el dia de Sant Joan és un dels millors de l'any per fer aquests preparats.

Per això, tot i que "faig experiments" en altres èpoques de l'any, cas de l'elaboració dels licors de te de roca, de codony o d'arboç, voldria compartir hui unes receptes de dos licors que hui, diada de Sant Joan, la saviesa popular ens transmet és el millor dia per preparar-los.

El primer licor és prou conegut i tradicional la seua elaboració casolana a les illes mallorquines, on rep el nom de "Suc popular o Totes herbes". Es tracta d'un suc, d'un licor, fruit d'una maceració, d'un mes com a mínim, feta amb tres quartes parts d'anisat dolç i una quarta de cassalla, afegint-li unes fulles d'herba-sana, llorer, noguer, eucaliptus i llimera, unes rametes de saborija i herba lluïsa, i unes flors de camamil·la, fonoll, ruda, taronger i til·lo, una nou verda i tres grans de café sencer; fins i tot hi ha qui fica més herbes. El resultat és un suc amb molt de cos i fortor, des de sempre considerat com a un bon estomacal. Com passa amb altres maceracions, a mesura que anem consumint-lo pot anar afegint-se anisat o cassalla al gust, sense necessitat de canviar les herbes que, es mantenen mentre hi haja "suc" sense podrir-se.

Un licor aquest que pren com a complement les herbes "del temps" i que es veu, complementat per un altre, en el que "l'herba de Sant Joan" és la base. És aquesta una herba molt coneguda arreu de tot el país, i que rep diferents noms segons localitats, així mentre en alguns llocs és coneguda com a "hipérico, corazoncillo, corazón de ciervo, hierba del agua, hierba de la sangre, hierba militar, pericón, sanjuanera o te borde", i el seu nom científic és "hypericum perforatum", a les nostres terres es coneix amb el nom de pericó, herba que, a més a més de ser la base d'aquest licor, té múltiples propietats farmacològiques.

El licor d'herba de Sant Joan i es prepara amb 15 grams de flors de pericó, una llimona gran tallada a rodanxes i un litre d'anís o aiguardent. Es posa tot en una ampolla que es tapa, es manté en maceració durant 2 setmanes, remenant-la cada dia, es filtra i s'afigen 100-125 grams de sucre al gust; d'aquest licor se'n pren una copeta després de dinar, com a digestiu i és molt bo també quan hi ha pesadesa d'estómac.

Així que ja ho sabeu, aprofitant el festiu i amb ell el llarg cap de setmana, animeu-vos i proveu a fer-vos "licorers", experimenteu, proveu diferents textures, passeu del dolç al sec segons el vostre propi gust, de segur que triomfareu doncs no hi ha millor colofó final d'un bon àpat que servir als nostres convidats un licor casolà. Tota una experiència en aquesta diada de Sant Joan.

Si esteu imputats, esteu condemnats. És injust i antidemocràtic.

La Coalició Compromís és una coalició política valenciana creada el gener del 2010 i integrada per Més - Compromís (antic Bloc), Iniciativa del Poble Valencià i Verds Equo, a més de militants independents adherits, que incidint en la confluència del valencianisme progressista, l'esquerra moderna i l'ecologisme polític, que va marcar-se des del moment de la seua aparició política, denunciar la corrupció generalitzada al País Valencià i advocar per una política més transparent, honesta, i al servei dels interessos de la majoria.

Per això, des de sempre, la coalició entre altres accions ha fet bandera d'exigir la dimissió dels polítics amb responsabilitats de govern, per una qüestió moral, quan aquests per la raó que siga, hagen estat encausats; és a dir, s'haja procedit judicialment contra ells o elles, i és que, des dels anys 80 i 90 del segle passat, al nostre país es va estendre el debat sobre la conveniència que un polític, des del moment en fora imputat, dimitira dels seus càrrecs.

Així, la líder del partit Iniciativa del Poble Valencià i de Compromís, Mònica Oltra Jarque, durant els anys d'oposició, i des del seu escó a les Corts Valencianes com a portaveu de la coalició, no va parar ni un moment de criticar i acusar el Govern Autonòmic Valencià d'una falta "d'ètica i estètica" política, i d'exigir les dimissions dels càrrecs públics imputats en els casos de corrupció, en especial "el Gürtel", on el mateix jutge, Baltasar Garzón, va arribar a afirmar que el president de la Generalitat Valenciana, en aquell moment Francesc Camps, i altres alts càrrecs del Partit Popular de la Comunitat Valenciana haurien concedit adjudicacions a empreses, suposadament a canvi de regals, com vestits, jaquetes o pantalons.

Va ser en una de les sessions de les Corts celebrada el 2010,quan dirigint-se al president Camps, després de ser imputat en aquell cas, va dir-li textualment: "El dia que em veiés com vosté, imputat i vilipendiat, aquell dia me n'aniria a casa".

No ho acabe d'entendre, però sembla que a Espanya, s'ha establert la tradició de donar per condemnat un polític imputat sense que haja prestat la primera declaració davant un jutge. Fins i tot s'ha normalitzat considerar culpable un polític imputat, encara que siga capaç de demostrar la innocència. Si esteu imputats, esteu condemnats. És injust i antidemocràtic, si coincidim que un dels fonaments de les societats occidentals lliures és, precisament, que tot ciutadà és innocent mentre un jutge no considere provat que és culpable.

És lògic que quan un fiscal sospite que algú haja comés un delicte, l'impute i comence un procés d'investigació per determinar si aquesta persona era realment culpable, per això, cal insistir que un imputat (encausat) és un dels subjectes processals, però no el culpable d'un fet il·lícit; és sospitós, però serà la sentencia, qui el castigue o l'absolga.

Seran justes o injustes les sentències, ací no entre, això no obstant la justícia ha de ser respectada, i de la mateixa manera que, Camps en ser imputat en juliol del 2011, defensant la seua innocència va haver de dimitir i, amb el pas dels anys, s'ha anat veient que en nou de les deu causes investigades contra ell (Gürtel, el finançament irregular del partit, el cas Nóos, el del Centre de Convencions de Castelló, el dels contractes de la visita del Papa a València o les referents a la Fórmula 1), ja fora per l'arxiu o l'absolució, ha anat sortit indemne, malgrat quedar-li pendent encara la causa per frau i prevaricació dels contractes menors de Fitur adjudicats per la Generalitat Valenciana a Orange Market, i havent estat condemnats els seus consellers Rafael Blasco y Milagrosa Martínez, i provat el finançament irregular del PP quan Camps estava al davant del govern i del partit, va haver de cedir a la pressió mediàtica, judicial i política, encapçalada per la coalició compromís i Oltra al capdavant.

Allò, mai el PP li ho va perdonar a Compromís i, aprofitant que Mònica Oltra serà, amb raó o sense, investigada per la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana per la seua actuació en un cas d'abusos a una menor tutelada, pel qual va ser condemnat el seu exmarit, s'ha vist obligada a dimitir, víctima de la seua pròpia vehemència.

La seua implicació, a parer meu, és totalment injusta, i la seua dimissió, coherent; més encara, pense hauria d'haver-se produït abans, ja que sent ella i Compromís qui van posar el llistó alt, amb l'exemple de la ràpida dimissió haguera deixat encara més oberta la porta amb la confiança que el cas acabe en arxiu o absolució i, així, amb més força tornar a encapçalar les llistes a les eleccions autonòmiques de l'any vinent, frustrant les aspiracions de més d'un i d'una de qui no cal esmentar el nom.

 

Tresors...

Hi ha una dita molt popular que diu: "qui té un amic, té un tresor", i certament així és; l'amistat és una relació afectiva considerada com una experiència humana de vital importància a la qual s'associen valors fonamentals com l'amor, la lleialtat, la solidaritat, la incondicionalitat, la sinceritat o el compromís.

D'altra banda, entenem per tresors aquelles coses o persones considerades com a molt precioses, i de tots ells, sens dubte, l'amistat és un dels més preuats. Un valor que cal vetllar i conservar, un tresor que dóna llum a la vida de qualsevol persona en moments d'alegria, de tristesa o de dificultats.

'Tresors amb història' és una producció, un programa d'À Punt Mèdia en associació amb Sunrise Pictures i El Terrat que compta amb la col·laboració de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport i l'Institut Valencià de Cultura, basada en el format 'National Treasures' creat i llicenciat per EZ Films – Ireland, i que va estrenar-se amb gran èxit a la televisió pública valenciana el setembre del 2021 i que ara des del passat abril, s'està emetent en la seua segona edició.

Un projecte que demanava, i continua fent-ho encara, la col·laboració dels espectadors i espectadores per aconseguir un fons documental que mostre, a través dels objectes més eclèctics, com hem canviat els valencians i valencianes amb el pas dels anys.

Carolina Ferre i el seu equip d'historiadors Vicent Baydal, Irene Ballester i Joan Seguí i l'expert en esports Paco Lloret, són els encarregats de seleccionar els objectes que, aportats pels espectadors, expliquen millor la història valenciana dels últims anys.

El programa va tenir una gran audiència des dels inicis I, a més a més de valorar els objectes seleccionats, va considerar-se que, per donar una major difusió als objectes i la història que hi ha al darrere de cadascú d'ells, al llarg d'una temporada conformarien una exposició itinerant coordinada pel Museu Valencià d'Etnologia de València, mostra que, va romandre al llarg de dos mesos en aquell museu, i ara, des del passat dijous I fins al 25 de setembre podem veure al museu de Belles Arts de la nostra Ciutat.

A la inauguració a la qual van assistir la presidenta en funcions del Consell Rector de la CVMC, Mar Iglesias, el secretari autonòmic de Cultura i Esport, Ximo López, el director general de l'IVC, Abel Guarinos, i el director de L'ETNO, Museu Valencià d'Etnologia, Francesc Tamarit, així com l'equip d'historiadors Vicent Baydal, Irene Ballester i Joan Seguí, cares visibles del programa.

Allí van acostar-se també alguns dels castellonencs que han aportat algun objecte a l'exposició, de manera que, sense imaginar-ho, vaig poder compartir moments únics amb Paloma Lloret, Pep Oria, Luís Ramos, Dolores Font, Carmen Juan o el depositari I director del museu dels peregrins de les Useres qui van explicar-nos la història que hi ha al darrere de les seues peces, vestits, partitures, pilotes I pala, objectes més que variats.

I si com deia a l'inici l'amistat és un tresor, en aquell moment I espai van unir-se diferents tresors, ja que, d'una banda, amb alguns dels protagonistes dels objectes allí exposats, de manera més o menys directa, I propera, compartisc des de fa un bon grapat d'anys estima I afecte I, d'altra, també un bon amic, Joan Josep Trilles, curiós, I que com jo estima allò que és patrimoni de tots, no ha tardat a enviar-me les fotografies que ell mateix va realitzar, algunes de les quals il·lustren aquest escrit.

Una exposició, uns tresors amb una història al seu darrere que, estic segur, tindrà un gran èxit a Castelló i, també, una continuïtat en altres edicions, ja que el PROGRAMA continua construint en aquesta segona temporada un nou arxiu d'objectes quotidians, tresors amagats a les andanes de les cases valencianes i que ens han de continuar sorprenent.

Elements senzills, al costat de persones curioses creen elements i ambients fascinants. Enhorabona a tots ells i ells, amics i desconeguts, perquè gràcies a vosaltres mai, en aquest món tan canviant, perdrem el nostre tresor més preuat, la nostra identitat.

Alguna cosa es mou.... Cinc-cents seixanta-un dies després!!!!

L'1 de desembre del 2020 i en aquest mateix blog, "penjava" un comentari amb el títol "No és del tot cert...", en el que em venia a afirmar que era una veritat a mitges, allò que disposava l'ordenança reguladora de l'IBI a la nostra ciutat, en relació amb la bonificació del 50% en la quota íntegra de l'impost per a les edificacions que disposen de sistemes d'autoconsum per a l'aprofitament tèrmic o elèctric de l'energia provinent del sol, ja que per aconseguir aquella bonificació calia que les instal·lacions disposaren d'una superfície mínima de captació solar útil de 4 m² per cada 100 m² de superfície construïda i una potència mínima de 3 kw per cada 100 m² de superfície construïda, que en el cas de la majoria dels habitatges particulars, unifamiliars, construïts majoritàriament sobre un solar d'uns 100 m², amb dues o tres plantes, estem parlant d'una superfície construïda de 200, 300 o 400 m², i tot i que és factible complir amb la primera condició, instal·lant-se al sostre, 4, 8, 12, 16 o més m² de plaques, és del tot impossible complir amb la segona condició, ja que, una instal·lació familiar d'aquest tipus no sobrepassa mai els 3-4 kW de potència, i per imperatiu hauria de tenir 6, 12 o 18 kW, en funció dels m2 construïts, de manera que la realitat era que la segona condició només podia ser aconseguida per les grans empreses que, disposant de naus industrials amb solars grans i molts m² construïts sense alçàries, podien ser les grans beneficiades.

Front aquesta realitat, acabava la meua reflexió amb aquestes paraules:" I si modificàrem l'ordenança i poguera ser realitat allò de la bonificació d'IBI per autoconsum per a tots? Només és qüestió de voluntats i demostrar amb fets que, realment, l'ajuntament està al costat del veïnat"...

Des d'aleshores he escoltat en moltes ocasions que és un repte de l'ajuntament garantir una transició energètica justa i democràtica, però la realitat ha demostrat en tot aquest temps que l'impacte ha estat insignificant i modest en l'àmbit unifamiliar, pel motiu dels elevats requisits de potència sol·licitats, fet que tot i ser legal no he deixat de considerar injust des d'aquell moment.

El passat mes de febrer va saltar la notícia, l'ajuntament, front l'escàs nombre de sol·licituds presentades, 46 al llarg de tot l'any 2021, estava preparant de cara al 2023 una revisió de l'ordenança, per adaptar la realitat dels immobles, però ni el senyor Navarro ni l'aleshores regidor d'Hisenda senyor Donate, crec van avançar massa-

Ahir, 15 de juny de 2022, 561 dies després del meu post i 119 des de l'anunci del febrer, llig amb sorpresa al diari digital actualitat valenciana, en la seua edició dedicada a Castelló la NOTICIA encapçalada per aquest titular: "Castelló revisará la ordenanza que bonifica el IBI por instalar placas fotovoltaicas"

Sembla que des de la regidoria d'hisenda, després del canvi de regidor, i des de la de transició ecològica, els seus titulars la senyora Monica Barabás i el senyor Fernando Navarro respectivament, s'han "tornat a posar les piles", s'han adonat de la situació i de com aquesta s'allarga, i ara si, diuen va a iniciar-se la ronda de reunions ja anteriorment anunciades amb col·legis professionals i empreses vinculades al sector de les energies renovables per simplificar i adaptar el 2023 l'ordenança de l'Impost de Béns Immobles que bonifica la instal·lació de plaques fotovoltaiques.

Vull pensar que ara sí, la cosa es mourà i com diu el refranyer "Quan toquen campanes, senyal de festa"; notícia o rumor, però caldrà estar atents, ja que de qualsevol indici se'n pot deduir un fet que, tot i que tarde encara un poc a arribar, a la fi arribe i tinga efectes retroactius, simplificant i adaptant l'article vuité de l'ordenança.

Ja fa més de dos anys que a casa vam prendre la decisió d'aprofitar les 3.321 hores de sol que rebem a l'any a Castelló per instal·lar-hi panells solars i l'experiència ha estat profitosa, però estic segur que si s'aconsegueix modificar l'ordenança i permetre que la reducció de l'IBI arribe als habitatges que ja disposem de plaques solars, aquesta reducció no tardarà a tenir un major caràcter d'efecte crida perquè altres veïns decidisquen fer el pas i així, a poc a poc augmentar l'autoconsum i avançar en la regulació ambiental.

Parlar de transició energètica no és parlar només de recursos, és també demostrar en fets les polítiques públiques, la realitat actual ens presenta el desafiament d'una transició que siga justa; haurem d'esperar encara 561 dies més?

Mercat no sedentari: el mercat del dilluns, passat, present i futur...

Es considera venda no sedentària la realitzada per comerciants, fora d'un establiment comercial permanent, de forma periòdica, en els perímetres o llocs degudament autoritzats en instal·lacions comercials desmuntables o transportables de manera que permeten al venedor oferir la seua mercaderia de forma itinerant, detenint-se en diferents llocs successivament i pel temps necessari per a efectuar la venda.

A Castelló el principal mercat no sedentari, ambulant des de fa un bon grapat d'anys ha estat el popular "mercat del dilluns", considerat per tots els veïns com una de les institucions més estimades en ser de gran importància en la memòria col·lectiva de la ciutat. Un recinte l'origen del qual es perd en el temps.

Des de la seua creació , en 1798, per l'Il·lustra governador Bermudez de Castro la plaça del Rei en Jaume I va conformar un dels espais oberts més grans a la ciutat. Per això, cal recordar que tot i que la celebració de mercats i fires eren ja privilegi reial a l'edat mitjana a Castelló, la primera documentació escrita sobre aquest mercat es concreta al segle XIX, en temps del rei Amadeu I de Saboia, fent referència a la celebració "del dilluns" a aquella plaça.

Amb el pas dels anys, el creixement de la ciutat, l'augment del volumen de negoci i l'arribada dels primers forasters, va fer-se necessari el canvi d'ubicació del mercat, ocupant durant uns anys l'espai a l'ombra dels arbres del passeig de cotxes del parc de Ribalta, o el gran espai al districte sis de la ciutat, entre la Gran Via Tárrega Monteblanco i els carrers de la República Argentina i pare Jofré, o el final de l'avinguda de la Mar en l'espai que ara ocupa l'aparcament del pou de Gumbau, que per més de 25 anys i fins al 2007 va ser la ubicació anterior a l'actual, el recinte de Fires i Mercat de Castelló.

Recinte que amb una inversió de 12 milions d'euros, sobre una superfície de 48.000 metres quadrats, dels quals 21.000 estan coberts, permet des de fa 15 anys, alberga el tradicional mercat, en capacitat per a 550 llocs de mercat i que es complet amb un gran aparcament subterrani amb capacitat per a quasi 500 vehicles, i que construït per la societat Refeyme S.L. havia d'explotar-lo durant 40 anys.

Però l'empresa el 2012 va entrar en concurs de creditors i extingint-se finalment, per la qual cosa el maig del 2020, la gestió del mercat va passar a ser de l'ajuntament. En aquests anys l'aparcament soterrani, tot i estar finalitzat, ha estat tancat i, a hores d'ara, 15 anys després encara continua així.

I va arribar la pandèmia, i van imposar-se una sèrie de mesures de seguretat, amb l'ús del gel hidroalcohòlic a l'entrada i un menor nombre de llocs i una major distancia entre ells. I quan ja quasi estava recuperada la normalitat, les pluges van ficar de manifest que el recinte necessitava una major atenció; goteres i tolls d'aigua omplin quan plou el recinte, obligant els venedors a desmuntar les parades davant el risc que es banye el gènere, ja que les claraboies encara són foradades i les canals plenes de forats.

I si aquesta situació genera malestar que dir de l'aparcament soterrani? Per què no s'ha obert mai? Aquesta és la gran pregunta a qui ningú dóna resposta. Però, vet per on, fa un parell de mesos, quan va fer-se públic que al costat dels jutjats va a construir-se l'espai de música per albergar els conservatoris, l'ajuntament manifestava que va a plantejar-se obrir aquell aparcament soterrani. Serà veritat?

Ja el 2018 va "sonar" que en un intent per salvar la gestió privada del Recinte de Fires i Mercats de Castelló s'incloïa la negociació amb la Conselleria de Justícia per a que poguera disposar de 240 places del seu aparcament subterrani per a personal i usuaris de la Ciutat de la Justícia al costat de la ronda est, però tampoc va arribar a quallar.

Un nou capítol en aquesta ocasió indirectament relacionat amb el mercat del dilluns sembla que estem a punt de viure. Serà el moment d'espentar i dedicar major atenció a aquell indret? Serà el pàrquing el revulsiu necessari per a millorar l'espai de venda de fruites, verdures, conserves, fruits secs, roba o sabates? Estarem pendents a veure com acaba aquesta nova entrega...

Euros/MWh....

Brussel·les va aprovar la setmana passada el mecanisme conegut com a «excepció ibèrica», un sistema que introdueix un límit al preu del gas a Espanya i Portugal amb l'objectiu d'abaratir el rebut d'electricitat. La mesura ha entrat en vigor hui dimarts 14 de juny i fixa un límit mitjà de 48,8 euros per megawatt al gas que es fa servir per a generar electricitat. Aquest sistema ha de permetre rebaixar el rebut de la llum entre un 15 i un 20% a partir de demà dimecres i es començarà a notar a la factura del mes vinent de juliol, segons càlculs del Govern.

Serà casualitat però hui, 14 de juny, dia 165 de l'any, el preu mitjà de l'electricitat se situa en 165,59 euros/MWh després de la primera subhasta pel límit al preu del gas, segons les dades publicades per l'operador del mercat Ibèric d'Energia (OMIE). Sembla que el mecanisme ha fet que el preu baixe uns 50 €/MWh si tenim en compte el preu d'aquest dimarts que supera els 214 €/MWh.

Molt bé, però què és un megawatt hora i com influeix en la meua factura de la llum? Una pregunta que molts consumidors ens fem i que pocs arribem a entendre. Per tractar d'esbrinar i treure llum al concepte, mai millor dit, per entendre el que és un megawatt i quilowatt hora primer cal partir de la unitat: el watt. Un watt, per definició, és "una unitat de potència elèctrica produïda per una diferència potencial d'1 volt i un corrent elèctric d'un amperi, és a dir, un voltiampèri". Heu entés alguna cosa? Jo poca cosa, deduïsc que un quilowatt equival a 1.000 watts i un megawatt a un milió de watts. Per tant, un quilowatt hora (kWh) és una unitat pràctica d'energia equivalent a l'energia produïda per una potència de 1.000 watts durant una hora i un megawatt hora (MWh) és una unitat de potència equivalent a un milió de watts o 1.000 quilowatts.

Però a la meua factura elèctrica el consum apareix reflectit en kWh i no en MWh que es fa servir per a mesurar grans potències. De fet, no sé si serà cert, així i tot he llegit en algun lloc que un megawatt hora suposa una quantitat d'energia que pot donar electricitat a una mitjana de 330 habitatges en una hora.

Si no ho he entés malament resulta que si hui el megawatt hora es paga per mitjana a 165 euros, el kilowatt hora del rebut d'electricitat ens ha de sortir a un preu 1.000 vegades menor, o cosa que és el mateix 0,165 euros per kWh.

I a l'hora de pagar? El més normal seria multiplicar els kWh consumits pel preu per kWh, però no, no és tan senzill, a més a més del consum, cal pagar per la potència contractada, el lloguer d'equips i per descomptat els impostos.

Jo, com la gran majoria de consumidors dispose d'una tarifa PVPC, dissenyada i regulada pel Govern, amb preus variables per trams horaris, que he vist augmentat considerablement el preu en les darreres factures, i, per tant, i tot i que continuarem sumant cost de potència, lloguer i impostos, hauria de ser dels primers a notar l'efecte d'aquests 0,165 euros per kWh, enfront dels clients amb preus fixos. Serà així? Vosaltres que creieu... jo sóc escèptic, alguna se'n trauran per continuar pagant igual o més...

De segur que hi haurà algun raconet que, vet per on, "no s'havia entés bé" i servirà per a continuar rebent ensurts a l'hora d'obrir la factura. I tal com diu el popular refrany valencià, malgrat haver-hi diferents comercialitzadores i distribuïdores i poder elegir, "de moliner canviaràs, però de lladre no t'escaparàs", encara que canviem de proveïdor, de comerciant... per no estar contents en ell, ens quedarem com estàvem, perquè tots actuen igual.

I és que la transparència en allò de la llum, la claredat, està molt lluny d'entendre's i la confiança amb les elèctriques fa temps que, i no em pregunteu el perquè, l'hem perduda. Sense negar la saviesa popular, vull deixar un raig a l'esperança i encara vull creure que tot pot arribar a millorar...

Alliberament...

Del llatí liberatio, alliberament és l'acció de posar en llibertat. La noció de llibertat fa referència a la facultat de l'ésser humà de desenvolupar una acció segons la seua pròpia voluntat. La llibertat sol estar unida a altres virtuts, com ara la justícia i la igualtat. La persona lliure no està sotmesa a la voluntat d'una altra de manera coercitiva. L'alliberament, per tant, suposa posar fi a la coerció i tornar la llibertat a l'individu.

Parlar d'alliberament implica el trencament dels lligams corporals i espirituals que impedeixen a qualsevol individu, animal o fenomen natural l'oportunitat d'evolucionar o desplegar-se totalment. Així, quan un poble ha estat objecte d'alliberament, vol dir que aquest poble està lliure, té llibertat, deixa d'estar oprimit i doblegat a la voluntat d'un altre.

La nit del 13 de juny de 1938 , tot just hui fa 84 anys, els soldats del Tabor, capitanejats pel comandant Sagardoy van ser els encarregats de penjar al més amunt del nostre campanar la bandera nacional. La guerra civil concloïa a la capital de la Plana.

Les tropes franquistes entraven a la ciutat. Van ser saludades pels castellonencs amb braços enlaire i cançons de victòria. Perquè és clar, per a uns era la victòria, però per a altres, l'amarg gust de la derrota i de l'ostracisme més cruel. Castelló, a partir d'aquella jornada entrava en un règim que ben aviat es va convertir en paradigma de dictadura.

En l'aspecte polític, el resultat va ser el canvi brusc d'un govern emanat de les urnes electorals a un altre sorgit de les armes; és a dir, el final de la democràcia per donar pas a una fèrria dictadura que és perllongaria fins a la mort de Franco el 1975.

Aquell esdeveniment es va celebrar amb gran solemnitat durant els gairebé quaranta anys de dictadura. El 13 i 14 de juny van ser durant tots aquells anys sinònim de parada militar a la plaça Major i de l'agut so de la sirena que tan mals records portava als castellonencs en evocar els tràgics bombardejos que van haver de suportar durant la guerra.

Cada any, des del 1939 en què la guerra feia uns mesos havia acabat a tot el territori nacional, fins al 1976 quasi un any després de mort el dictador, el diari local Mediterraneo, Diari de Falange Espanyola Tradicionalista i de les J.O.N.S. s'encarregava d'anunciar "els festejos", inicialment amb missa i desfilada militar i amb el pas dels anys sumant als actes castrenses i "patriòtics", els esportius, musicals i populars, amb revetlles i pirotècnia.

Any rere any en arribar el 13 i 14 de juny la bandera era pujada al campanar i fins i tot hi va haver tímids intents de fer de "les festes de l'alliberament" les més importants de la ciutat, intent que no va arribar a quallar en celebrar-se les de la Magdalena només un parell de mesos abans. Curiós no?

Crec que el darrer any en què "el Mediterraneo" va fer-se ressò de la commemoració, i, per tant, tal vegada fora el darrer any en què oficialment va ser recordada la data, fou el diumenge 13 i dilluns 14 de juny de 1976, fa quaranta-sis anys, quan Franco ja havia mort.

La casualitat va voler que l'any següent, el 1977, el 15 de juny, l'endemà de la data commemorativa de "l'alliberament", fora la data triada per celebrar les primeres eleccions lliures al país des dels temps de la Segona República, concretament des del febrer de 1936 i, per tant, també les primeres eleccions lliures que se celebraven després de la dictadura de Franco, motiu més que suficient per a acabar d'arraconar el record, més encara quan al mes següent Adolfo Suarez va formar un govern de joves reformistes i obria la porta a unes eleccions generals.

Mai més el 14 de juny tornaria a ser "festa local", feta grossa a la ciutat, amb bàndols municipals anunciadors del tancament local tot el dia de mercats i comerços d'alimentació. Superades quedaven les parades militars a la plaça Major i el llançament de les carcasses commemoratives, el vol de campanes i el sonar de les sirenes per tres vegades consecutives...