La bellesa de la dona castellonera...

Els cosmètics, productes que ja van ser emprats pèls egipcis, grecs i romans per a la higiene corporal i sobretot per millorar la bellesa, especialment la de la cara, amb l'objectiu principal de modificar l'aspecte de qui els fan servir, ocultant els defectes físics o realçant les faccions, en un constant desig de seduir i agradar als altres, s'han continuat emprant al llarg de tota la història

Va ser a començament del segle passat quan van començar a anunciar-se, amb una finalitat publicitària, amb certa freqüència a la premsa de Castelló, Diario de Castellón, Clamor, El Liberal i Heraldo de Castellón, diferents productes cosmètics com l'aigua de colònia, les pols de flor d'arròs o els sabons i elixirs "per tenir ben assortit al tocador" de les dames.

Tot i això no va ser fins acabada la guerra civil quan els diferents fabricants van començar a oferir als nous mitjans "del movimiento", cas del periòdic Mediterraneo, "joventut i bellesa eterna", amb el reclam per les dones de la possibilitat d'embellir el seu rostre amb una llista interminable de productes cosmètics que feien de l'acte de maquillar un procés llarg i complicat.

En 1.936, un any turbulent en la història espanyola, un empresari procedent del sector de la perfumeria, Salvador Gil i una prestigiosa maquilladora, Elena Chavalera, van decidir unir els seus coneixements i crear la que es convertiria en una de les empreses líders del sector cosmètic professional: LAURENDOR. És en aquesta època quan neixen productes com els Pols Maskop, els maquillatges Zaïmf, la laca d'ungles Saratoga o el Pankelin Satinat.

Donar a conéixer tots aquests productes i, sobretot, com emprar-los per a treure el màxim profit, va ser tot un repte pels seus fabricants, de manera que, tal dia com hui, 22 d'abril de 1949, a la pàgina 2 del "Mediterraneo", juntament amb un anunci d'actuació de la Companyia del Mestre Gil Serrano al Teatre Principal amb l'espectacle folklòric "Primavera Espanyola", trobem l'anunci-reclam de les demostracions que, l'empresa Laurendor amb la seua fundadora al capdavant ,Elena Chavalera, presentada com a "professora de bellesa", oferiria als salons de l'hotel Suís de la nostra ciutat el mateix divendres 22 i l'endemà dissabte 23, per totes aquelles dames interessades, que només havien de recollir les invitacions a les perfumeries Hijos de Jaime Blanch, Francisco Asensio, Hijo de Vicente Casals o José Tomé. 

Són els anys en què la dona comença a prendre protagonisme i la bellesa es torna important, crida l'atenció com Laurendor "no anava amb palletes", elegint per fer "la demostració" l'hotel Suïs de la Porta del Sol, que aleshores era l'hotel més luxós i car de la ciutat, amb pensió completa que anava des de les 12.50 a les 20 pesssetes, lloc d'hospedatge dels visitants més famosos del nostre poble, cas de toreros com Manolete o Arruza o Infantes Reials com Isabel de Borbón "la chata".

Encara hui en dia parlar del Suís, tot i romandre tancat com a hotel des del gener de 1972 és parlar de la memòria col·lectiva de la ciutat i un dels més interessants immobles del patrimoni històric de Castelló.

Són els anys en què la bellesa comença a ser negoci imparable i els seus inicials anuncis ens portaran a una escalada sense límits, on 70 anys després comprovem amb estupor que ja als nostres mitjans de comunicació de masses hi ha més espots de cosmètics o perfums que de cultura... on arribarem?

Coses de Castelló.... en Pasqua!

La gent de Castelló sempre hem celebrat una Setmana Santa i una Pasqua ben diferenciada. No hem estat un poble de massa confraries ni processons, i la nostra Pasqua sempre s'ha iniciat amb la processó de l'encontre, amb l'alegria i la festa pel Senyor Ressuscitat.

I per enfortir més la nostra identitat, focalitzem la nostra personalitat amb la tradició gastronòmica més acusada. Per celebrar el goig de la resurrecció tenim la inigualable Mona de Pasqua, una massa fermentada que s'assembla un poc al brioix i ous durs, tota una senya d'identitat.

Antigament, la Mona era un pa que es menjava quan acabava la Quaresma i per això s'acompanya d'embotits com la llonganissa de Pasqua, una llonganissa molt prima i seca.

La Mona la regalaven els padrins als seus fillols i tenia tants ous com anys tenia el xiquet. La tradició durava fins que este feia la Comunió. El nombre d'ous o el fet que siga el padrí l'únic que et podia regalar-la, no crec que es conserve en molts llocs. Ara acostumen a tindre un ou i te la pot regalar qualsevol persona, un oncle, la teua iaia o qualsevol amic de la família que pense en els més menudets de la casa.

La Pasqua castellonera representa tot un seguit de tradicions ben arrelades a esta terra nostra: les eixides al camp estrenant, com a mínim espardenyes pasqüeres, volar el catxirulo i berenar la mona deixant l'ou per a l'últim moment, per trencar-li'l al front de qui se'ns posa per davant.

I si la mona era i és el postre pasqüer per excel·lència que dir de la resta del berenar? La reina és sens dubte la llonganissa, un embotit llarg i prim, fet amb carn de porc picada i adobada amb diverses espècies, amb la seua varietat "de Pasqua", una varietat seca, més llarga i estreta que la llonganissa normal. . Es tracta d'un embotit sec molt fi, compost de magre de porc i carn de vedella  adobat amb sal, pebre i anís. Es presenta embotida en un budell natural, lligada a enfilalls d'aproximadament 20 cm de longitud. El procés de curació té lloc en ambient natural durant 7 a 10 dies.

La paraula «llonganissa» prové del llatí «lucanica», on ja s'utilitzava amb el mateix significat, i es deia així perquè este producte s'elaborava en la regió italiana de Lucània. La forma llatina originària quedà lleument alterada per la influència de l'adjectiu «llong», 'llarg'.

La llonganissa de pasqua com que no necessita ser cuinada és un aliment ideal, una vegada acabada la quaresma i amb ella la prohibició de menjar carn. També anomenada llonganissa de llapis, o llonganissa seca, la de Pasqua està emparentada amb la xistorra de Navarra i es produeix especialment en els mesos primaverals coincidint amb les festes patronals de Sant Josep i Setmana Santa, d'aquí el seu nom.

Mona i llonganissa el maridatge perfecte pel "cabasset de Pasqua". Trepitjar la terra, anar a la caseta, visitar el Pinar, la Magdalena, la Torreta d'Alonso o fer una excursió per la comarca, carregat de mones i cantant cançons populars és mostrar als més joves i als que no ho som tant quin és el nostre veritable paisatge emocional.

Que les properes generacions coneguen el nostre poble i les nostres tradicions i les sàpiguen estimar és la base per poder cohesionar la nostra societat tantes vegades diluïda amb personalismes forans o "modernors indiferents".

60 anys d'un tràgic colp...

A Castelló sempre hi ha hagut afició a la bicicleta. L'orografia i la climatologia han estat grans aliades pel foment de la pràctica d'aquest esport. Aquesta afició ha fet que el ciclisme professional al llarg de la història s'haja nodrit de personatges mítics com Pasqual Poré, Juan Bautista Llorens, Vicente Bachero, Vicente Miró, Victor Cabedo o el considerat per molts aficionats com el millor corredor de la història del ciclisme provincial, Eduard Castelló "mosqueta", campió d'Espanya i participant en 7 "Voltes" i 5 "Tours".

I juntament amb "aquests monstres", molts i molts altres "no professionals", que practicant un ciclisme de base han ajudat a aconseguir més carrils bici, poder veure als millors corredors en voltes oficials o campionats d'Espanya i fins i tot a implicar a institucions com la Diputació i els Ajuntaments, per fomentar i millorar la pràctica, cada dia més segura, del ciclisme.

Hui, aprofitant que fa poc més d'un mes el saló de plens del nostre ajuntament va acollir la presentació d'un projecte del futur parc ciclista de Castelló, un circuit tancat per la pràctica segura del ciclisme, que ubicat a la ciutat del transport, sembla estarà operatiu abans que finalitze el 2019 i que, sens dubte, ajudarà a l'aflorament de noves figures, voldria recordar un mal són, que, tal dia com avui, però de l'any 1959 va tenyir de dol la ciutat i la província i, sobretot, va suposar un dur tràngol per tots els aficionats a la bicicleta, una més d'aquelles escenes que mai voldríem veure, la mort d'un ciclista...

El diumenge 19 d'abril de 1959, ahir va fer 60 anys, el periòdic Mediterraneo, en la seua pàgina 9 i dins la secció "Vida deportiva" inseria en la seua primera columna una notícia de ciclisme: "A las once y media en Ribalta torneo de Primavera", una segona etapa d'una prova que en quatre etapes i organitzada pel C.C. Castàlia- OAR, s'estava celebrant al passeig sota el patrocini de "Galerias Reverter" i amb trofeus "d'Armeria Diana", anunciant-se que eren més de 40 els joves corredors provincials que competien en aquesta prova i esperonant-se als aficionats a assistir per animar els corredors.

Dilluns 20 d'abril no va publicar-se el diari, però el dimarts 21, l'apartat de "Sucesos" de la pàgina 2, s'obria amb el colpejador titular: "Ciclista muerto en accidente" informant-se del terrible accident que, per la imprudència d'un espectador que presenciava la prova al davant de la Creu dels Caiguts, Vicente Pérez Beltran, asilat del "Hogar San Vicente Ferrer", pensant que tots els corredors "havien passat" completant la volta número 30 al circuit, va travessar el carrer en el precís instant en què passava el jove corredor d'Almenara Luís Huguet Bolta, resultant els dos, com a conseqüència de l'impacte, amb greus ferides.

 Malgrat el ràpid trasllat dels accidentats a l'hospital provincial i l'assistència pel facultatiu de guàrdia, el ciclista que, conseqüència de la caiguda, va patir una greu fractura de la base del crani, va morir a la 1.30 de la matinada del dilluns.

El soterrar del corredor va fer-se al dia següent, el dimarts 21 a les 5 de la vesprada al seu poble, Almenara, constituint una gran manifestació de dol, acompanyant a la família directa, pare, mare i quatre germans, una gran representació del ciclisme provincial, les autoritats civils i més de 30 corredors que, amb les seues bicicletes, van donar escolta al fèretre que era portat a les espatlles dels seus companys d'equip.

Hui, Dissabte Sant, segon dia del Tridu Pasqual, dia de vetlla, dia de celebració rica en símbols, també és dia de record per aquell jove, aquell esportista que fa 60 anys ambicionava triomfar, com aquells altres abans recordats, per oferir les seues victòries al poble d'Almenara i a la província. Descanse per sempre en pau Luís Huguet Bolta.

Divendres Sant i l'embolic de les llunes...

El divendres anterior al diumenge de Pasqua, hui, és Divendres Sant. Aquesta, la Pasqua, és una festa mòbil -no com la de Nadal, que sempre és el 25 de desembre- que depén d'una cosa molt curiosa, la primera lluna plena que segueix a l'equinocci de la primavera en l'hemisferi nord.

Però fixem-nos, en aquest 2019 la primavera al nostre hemisferi nord va iniciar-se el dimecres dia 20 de març i més en concret, a les 21.59 hores UTC, assolint-se el ple de la primera lluna primaveral el dijous 21 de març, per tant si la Pasqua cristiana "cau" el primer diumenge després de la lluna plena de primavera, hauria d'haver-se celebrat el diumenge 24 de març, però no, no va ser així. Per què?

Perquè realment cal parlar de dues llunes, una astronòmica, que fixa la data de l'equinocci el moviment del sol en l'ecíiptica i d'una eclesiàstica que fa servir per a calcular l'inici de la primavera un nombre irracional molt famós anomenat nombre auri, adoptat l'any 325 al Concili de Nicea, per evitar la coincidència entre la pasqua jueva amb la cristiana.

L'església realment no usa mesures astronòmiques per a determinar quan cau la lluna plena, sinó unes taules especials d'una lluna eclesiàstica que es manté, amb petites diferències, entre el criteri astronòmic i el religiós, poden fer que la lluna astronòmica no coincidisca amb l'eclesiàstica, situació que es dóna quan la lluna plena i l'equinocci coincideixen tots dos abans del 22 de març, que és el cas d'aquest 2019.

Sembla una mica embolicat però en realitat és molt senzill, aquest any, com hem dit abans, el moment de l'equinocci de primavera va ocórrer a les 21.59 hores UTC del dia 20 de març. A les 02.44 hores del 21 de març es va produir la lluna plena astronòmica. Per això, segons la definició astronòmica, hauria d'haver estat Pasqua el diumenge següent, el 25 de març, però com la lluna plena i l'equinocci van coincidir abans del 22 de març, aleshores calia esperar per tant a la següent lluna plena eclesiàstica, hui divendres 19 d'abril, per a poder determinar el diumenge de Pasqua, que caurà aquest any molt tard, el diumenge 21 d'abril.

I com esbrinar les dades de Pasqua de cada any? Per calcular-la emprem l'anomenat algoritme de Gauss, procedint de la següent manera: Dividim l'any el qual vulguem saber la Pasqua entre 19 i a la resta l'anomenem "a". Dividim el mateix nombre entre 4 i anomenem a la resta "b". Tornem a dividir el mateix nombre entre 7 i anomenen a la resta "c". Posteriorment dividim (19*a + m) entre 30 i anomenem "d" a la resta. Dividim (2*b + 4*c + 6*d + n) entre 7 i anomenem a la resta "e". Per calcular les dates entre els anys 1899 i 2099 prenem dos elements fixos "m"=24 i "n"=5. Un cop sabut això, tenim que la Pasqua serà: El (22 + d + e) de març, sempre que el total no sobrepasse 31, o bé: El (d + e - 9) d'abril, sempre que el total siga positiu.

Vegem-ho de manera pràctica. Calculem la Pasqua del 2019:

2019:19 = 106 i resta 5 = "a" / 2019:4 =504 i resta 3 = "b" / 2019:7 = 288 i resta 3 = "c"

(19*a+m)/30 = (19*5+24)/30 = (95+24)/30 = 119/30 = 3 i resta 29 = "d"

(2*b + 4*c + 6*d + n)/7 = (2*3+4*3+6*29+5)/7= (6+12+174+5)/7= 197/7 = 28 i resta 1 = "e"

El (22 + d + e) de març (22+29+2)= 53. Impossible perquè sobrepassa 31.

El (d + e - 9) d'abril (29+1-9) = (30-9) = 21 / 21 d'abril de 2019

Ara ja podeu calcular si ús ve de gust la Pasqua de l'any proper i dels altres venidors, així com totes les dades a ella lligades, entre elles la de la nostra festa grossa, el nostre tercer diumenge de Quaresma, i entendre una mica millor l'embolic i la curiositat de les dues llunes...

Coses de l'oratge...

 Diu la dita popular "sempre plou quan no fan escola", i això sembla que és el que passarà aquest cap de setmana. De fet hui, després d'una setmana d'oratge marcat per l'estabilitat, diuen que aquesta vesprada de Dijous Sant, començarà al nostre terme la festa de la pluja, i que, aquesta durarà fins ben iniciada la setmana vinent.

Sembla que la pluja farà acte de presència en uns dies o moments en què "no interessa". Venen uns dies plujosos, grisots, lletjots, desagradables... quina ràbia! Mira per on, la pluja pot ser malavinguda o benvinguda, tot depén del "cristall amb què ho mirem".

És interessant recordar alguns moments històrics no massa llunyans en el temps de situacions semblants a la que ens aprestem a viure, de fortes pluges, de DANA, o ben al contrari de sequeres continuades, que de tot hi ha hagut al nostre poble en aquests dies de mitjans d'abril. 

Recordem tres dies, i tres fets curiosos, on l'oratge directament o de forma indirecta va ser el protagonista; ahir, hui i demà, 17, 18 i 19 d'abril dels anys 1825, 1887 i 1730 respectivament.

Cronològicament, tal dia com demà, 19 d'abril però de 1730 va ser dimecres, i podem llegir al llibre d'actes de l'ajuntament d'aquell any, com la municipalitat acorda aquest dia per unanimitat portar en processó a la Mare de Déu del Lledó, des del seu ermitori al poble, en rogativa "ante la gravísima necesidad de agua por falta de lluvias", convocant-se per al dia següent totes les autoritats, clergat, comunitats i gremis que "portaren en processó la Mare de Deu hasta el pont de les Anades, de allí la prengueren 4 capellans, y la vila prengué en dit puesto lo palis millor y la entraren per lo portal de la Sanch, carerr Cavallers hasta la Iglesia".

Avancem en el temps. Arribem al diumenge 17 d'abril de 1825. Ahir van complir-se 194 anys. La ciutat va celebrar una gran festa en acció de gràcies al Sant Sepulcre per haver plogut, portant-lo en solemne processó des de l'església Major a la de la Sang, amb assistència de totes les autoritats locals i del bisbe de Tortosa i confessor privat d'en Ferran VII, En Victor Damian Saez y Sanchez Mayor arribat a la ciutat expressament per l'ocasió.

I tal dia com hui, fa tot just 132 anys, dilluns 18 d'abril de 1887 una gran nevada va caure a tot el Maestrat, i a la part baixa de la província. A la nostra ciutat van aparéixer nevades les muntanyes del Desert de les Palmes i de la Serra d'Espadà. En Borriol es va suspendre la festa de Sant Vicent per la neu que cobria els carrers i el mateix va passar a Alcora. També va nevar als pobles del districte de Sogorb. El termòmetre a Castelló va arribar a marcar quatre graus a les deu del matí, com en el mes cru de Gener.

Que aquest any la previsió meteorològica siga de tot menys falaguera no ha d'estranyar-nos, la probabilitat que en aquests dies es registren precipitacions "fortes o molt fortes i persistents" no suposa cap novetat, com tampoc ho és el cas contrari. Tinc ben aprés que mai no plou a gust de tothom, són coses de l'oratge.

És veritat que si arriba a ploure tot el que està anunciat farà la guisa al sector turístic i a les confraries religioses que han esperat amb candeletes que arribara aquest cap de setmana, espera que pot quedar eclipsada aquest any pel neguit provocat pel temps: tot i això, el que convé, és deixar de queixar-nos, per atrevir-nos a posar "al mal temps bona cara", que, caramb, bona falta ens fa l'aigua.

La Setmana Santa no canviarà de dates, faça el temps que faça, un any plourà, un altre hi haurà sequera o farà calor. Vacances o processons, siga quin siga el pla, no són dies de quedar-se a casa, sinó d'aprofitar l'aire lliure, optimisme i esperança, al cap i a la fi són només coses de l'oratge...

PinyPon o pixar fora del test.

Bé és cert que no gaudeix de renom com la Setmana Santa d'altres capitals, però la nostra, la de Castelló, des de sempre s'ha caracteritzat per la sobrietat i austeritat dels actes programats. Històricament parlant a Castelló es va començar a gestar la Setmana Santa al segle XVI, tres després que la ciutat fos traslladada ,. El seu origen arrenca en la fundació el 1561 de la Confraria de la Puríssima Sang, les tres restants, van sorgir ja al segle XX.

Des de fa una pila d'anys, excepte la del Diumenge de Pasqua, només es conservava la processó del Sant Enterrament, i malgrat que durant la dècada dels anys setanta del segle passat, es va experimentar una greu disminució en la participació de confrares i espectadors, la Confraria de la Puríssima Sang, va ser capaç de mantenir l'antiquíssima tradició. L'any 1984 es va incorporar la participació de la Tercera Orde franciscana i de la Germandat de Pau i Caritat. Amb posterioritat les Confraries de Santa Maria Magdalena i del Crist de Medinaceli.

Va ser a l'abril de 1990, durant la renovada Festa del Carrer Sant Vicent de la Capital, assistien membres de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, deliberant sobre la possibilitat de crear, al si d'aquesta, una Confraria que canalitzara els sentiments religiosos penitencials dels seus membres convenint que el patronatge més apropiat era el de Maria Magdalena, la Santa penitent i penedida, primer testimoni de la Resurrecció i primera a donar testimoni davant dels apòstols, titular de l'Ermita enclavada al turó del Castell Vell, solar de l'antiga Vila, constituint-se com a confraria el juny del 1992, amb unes finalitats estatutàries semblants a qualsevol altra confraria cristiana.

Cada 22 de juliol festivitat de Santa Maria Magdalena, la confraria celebra la seua principal festa a l'ermita de la Magdalena i, des de fa uns anys, els patges de la confraria, realitzen una processó infantil pels voltants de l'Ermita del Castell Vell, amb una xicoteta peanya i imatge de la Santa Penitent, acompanyats de la Secció Interna de Tambors i Bombos de la Confraria.

Sembla que a la Junta de Govern allò no els hi va semblar prou i van voler traslladar la processó també a la Setmana Santa castellonera, i així, el dimarts Sant, ahir, després de la celebració d'una missa a la parròquia de Sant Vicent Ferrer, els Patges de la Confraria Santa Maria Magdalena de Castelló van realitzar, crec que per segon any, l'anomenada  "Processó Infantil i Juvenil", una processó que va comptar amb l'acompanyament de la secció de bombos i tambors de la Confraria i de la Banda de Cornetes i Tambors Jaume I, col·lectiu agermanat, vestits amb un elegant uniforme de gala similar a la Guàrdia Reial. 

És veritat que Castelló està intentant recuperar la seua processó del Dijous Sant. S'està treballant perquè puga ser una realitat amb l'objectiu d'enaltir i donar més atractiu a la Setmana Santa castellonenca, celebracions de fe i devoció del poble de Castelló, pensant que aquestes són Festes d'Interés Turístic Provincial, i que tenen ara per ara a la desfilada del Sant Enterrament del divendres Sant com a acte central, però d'ací a fomentar la participació de xiquets i xiquetes, amb assistència de la Regina i Cort Infantil de les Festes de Castelló en una processó penitencial dins la Setmana Santa, per més tradició que puga tenir en alguns pobles del nostre entorn, ací, sembla estar fora de tot lloc.

Veure processonar pels nostres carrers els passos de Nostre Senyor a l'Hort de les Oliveres, la Verge de la Soledat, la Verge de l'Amor Bell, la Dolorosa i el Crist Jacent, Santa Maria Magdalena, el Crist de Medinaceli i La Pietat o el Descens de la Creu, entre d'altres, com a peces úniques que composen un dels atractius de la nostra Setmana Santa i  un reclam religiós, té un sentit, però no en te cap processonar una imatge de mida petita portada per uns xiquets i joves, però sense participació ni de xiquets ni de joves, ja que si exceptuem "la Reina i Cort" convidades, pràcticament no hi havia infants; semblant més un esperpent que altra cosa, un sense sentit, un pixar fora del test.

La seua contemplació, el seu pas, va recordar-me ahir aquells personatges creats en Espanya a finals dels anys 70 del segle passat per l'empresa Famosa, els "Pinypon", ninotets de poc més de 5 centímetres d'alçada i estàtics, amb cara menuda i poc expressius, fins i tot amb un poc de melangia...

L'Hort de Cisternes: 138 anys d'una compra històrica.

 Des que el Governador Ramon de Campoamor llancés la idea de la necessitat que Castelló comptés amb un Teatre, no va desistir en cap moment de pressionar l'Ajuntament perquè portés a terme l'obra.

Des del principi es va pensar a ubicar-lo en la plaça de la Pau. Va ser el setembre de 1879 quan l'ajuntament acorda la construcció del teatre, designant com a emplaçament els terrenys coneguts com a "Hort de Cisternes".

Castelló era una xicoteta ciutat de poc més de 25.000 habitants que encara conservava bona part de les muralles carlines, però que ja demostrava cert expansionisme.El passeig o plaça de la Pau, era una zona àmplia bastant abandonada, tot i els arbrets que tenia en els seus laterals. L'hort, futur solar on construir el Teatre, era una propietat dividida entre dues germanes, Clemència i Vicenta.

L'ajuntament tal dia com avui, però de 1881, adquireix per compra la part davantera de la propietat, la que correspon a Clemència. La configuració de la zona era diferent de la que coneixem en l'actualitat. L'"hort de Cisternes" no començava on està ara la porta principal del teatre, sinó uns metres més cap al sud; el carrer Herrero no existia i la zona quedava tancada per les cases del carrer Falcó. La part posterior del teatre, on ara hi ha l'hotel Mindoro, era l'hort propietat de l'altra germana, Vicenta Cisternes.

El solar que es va comprar tenia 41,58 metres de llarg i 26,60 d'ample, una mica més de 1100 metres quadrats. Al costat d'aquest hort, i separat per l'actual carrer Ximenes, estava l'ampli hort de Mas que tenia una longitud frontal igual a la distància que hi ha entre la cantonada del carrer Falcó i la cantonada del carrer Hort de Mas. A la façana que donava a la plaça de la Pau hi havia una casa a la cantonada, on avui hi ha la taquilla, encara que més reculada i en la part que dóna a les cases del carrer Falcó hi havia una quadra amb animals, enmig d'aquestes dues rústiques construccions hi havia un petit camí que donava accés a l'hort.

Comprat l'hort avui fa 138 anys i disposant l'ajuntament del solar per començar les obres, va arribar el moment decisiu perquè el teatre pogués ser una realitat. Però qui s'havia de fer endavant en la seua construcció? El problema de la construcció radicava en la responsabilitat econòmica i estava clar que només podia fer-lo una institució pública.

El projecte va ser redactat per l'arquitecte municipal Godofred Ros de Ursinos però no va ser fins a l'any 1890 quan per primera vegada el pressupost municipal va designar 25.000 pessetes per la contrata de cimentació de façanes i escenari, construcció de les primeres i tancament del solar, obres que finalitzaren al final de l'any 1891.

Faltava encara tota la decoració i il·luminació, que va allargar les obres fins als inicis de 1894, amb un cost total al voltant de les 400.000 pessetes, uns cost alt per aconseguir un teatre que seguia l'ideal propi de l'època, un "temple laic" amb influència del teatre de la Comèdia de Madrid, amb conjunció de funcions associatives, culturals i d'oci per una societat castellonenca moderna.

A partir d'aquell moment entraríem en la història del coliseu, orgull dels castellonencs i que segueix presidint amb gallardia i majestuositat la plaça de la Pau. Un teatre, el nostre, obra insòlita per a la seua època, que ha arribat més lluny del que els mateixos castellonencs podíem mai somiar, una història que va iniciar-se tot just fa 138 anys ...

Quasi dos-cents anys de la proclama...

Avui fa tot just 199 anys d'un fet poc significatiu però de gran transcendència a la història del nostre poble. Tal dia com avui, el 13 d'abril de 1820, va publicar-se amb gran solemnitat el restabliment de la Constitució Espanyola de 1812, redactada per les Corts de Cadis, sota l'assetjament dels francesos, fent-se pública lectura a la Plaça Vella, actual plaça Major, en contraposició de la plaça Nova, o del Rei i als "quatre cantons" del carrer d'Enmig, un punt emblemàtic de la ciutat de Castelló, on es creuen el carrer Mig i el carrer Sabaters, modernament anomenat Colón.

Aquella Constitució promulgada per la regència tenia un caràcter liberal i va ser coneguda com "La Pepa", pel fet d'haver-se aprovat el dia de sant Josep. Establia la monarquia constitucional, la limitació del rei, la separació de poders, el sufragi universal masculí indirecte, la llibertat d'impremta, la llibertat d'indústria i el dret de propietat, entre altres. També que la religió de la nació espanyola era la catòlica i prohibia de manera expressa l'exercici de qualsevol altra, i el rei ho continuava essent "por la gracia de Dios y la Constitución". D'altra banda aquest text constitucional no reconeixia cap dret per a les dones, ni tan sols el de ciutadania.

Una Constitució que en els seus 25 anys d'història, els que van des del 1812 al 1837, va tenir una vida convulsa, havent-se de "publicar" fins a tres vegades, 1812, 1820 i 1836, ja que va ser revocada per primera vegada el 1814 pel rei Ferran VII, pel fet que significava el pas de l'estat absolutista al constitucional, amb separació de poders, retornant-se durant 6 anys al més estricte absolutisme monàrquic.

El 1820 el general Riego va encapçalar una rebel·lió militar que va forçar al rei a reinstaurar la Constitució, conformant-se un nou govern liberal, on Riego va aixecar-se com a gran defensor de les llibertats civils a Espanya.

Les potències absolutistes europees, constatant que una Espanya liberal era un perill per a l'equilibri de l'ordre absolutista europeu, van decidir intervenir. França va ser l'elegida per reintroduir per la força la monarquia absoluta a Espanya i, l'any 1823, un exèrcit francés conegut com els Cent Mil Fills de Sant Lluís, van aconseguir derrotar el liberalisme, apressant, jutjant, condemnant i penjant a la forca i després decapitant al general, convertint-se aquell en el màrtir per excel·lència de la repressió política absolutista contra el liberalisme, pervivint-ne la memòria com un heroi mític de la lluita per la llibertat.

El 1836 Maria Cristina de Borbó com a regina regent va tornar a restablir la Constitució després dels successos de La Granja que va estar vigent fins al 1836 en què el govern va presentar-ne una e nova, la Constitució de 1837, a les que seguirien les de 1845, 1869, 1876, 1931 i 1978.

Una data, 13 d'abril de 1820, una ciutat Castelló que recupera la corporació municipal i el seu alcalde de 1814, el senyor Gonzalo Vilar, una efemèride celebrada amb "cavalcades i festes", mostra de la devoció liberal de la ciutat, destacant el "ball de Torrent", una de les vies d'escapament, crítica sorneguera i divertida dels valencians contra la corrupció, la injustícia, el despotisme, la prepotència i l'estupidesa dels governants, rient-se de l'ordre establert i enfrontant-se al poderós per mitjà d'una pantomima de sis balls acompanyats amb tabal i dolçaina.

Proclama que va portar canvis substancials a la ciutat amb l'amnistia dels presos polítics, la creació d'audiències provincials, la desamortització de béns eclesiàstics, l'expulsió dels agustins o la creació de la milícia nacional entre d'altres,que va tallar-se en sec a partir de 1823, iniciant-se el nou període de règim absolutista. Fer i desfer, endavant i endarrere....

Poca gent...

Serà perquè cada dia a la nostra ciutat en són més els llocs on acudir per gaudir de música, teatre, contacontes, cinema, conferències o exposicions, serà perquè "entre setmana" no hi ha massa possibilitats per allò del quefer diari, serà perquè no arriba la difusió on ha d'arribar, serà perquè no sempre s'encerta i de vegades allò que se programa no interessa, o simplement serà per comoditat, però malgrat la gran programació cultural que a la nostra ciutat es desenvolupa de manera diària, són massa les ocasions en què ens trobem amb una assistència més que fluixa a actes que, estic segur, en qualsevol altra ciutat hagueren atret molt més públic.

Sense diferència notable entre actes de caràcter gratuït i altres de simbòlic pagament, la resposta cultural dels veïns de Castelló en moltes ocasions no està a l'alçada de l'esforç que des de les diferents institucions, organismes o entitats es fa.

És el cas que voldria comentar hui amb dos exemples propers, dos dies d'aquesta setmana. Si mirem l'agenda cultural mensual, el passat dimarts dia 9 eren 8 les manifestacions que s'oferien: un taller, un contacontes, un lliurament de premis, una xarrada, una projecció cinematogràfica i 3 conferències.

A banda que no tots els actes culturals eren pel mateix tipus de públic, és veritat que per coincidència d'horaris, calia fer una tria. Vaig decidir assistir a la Conferència "Vivències de Setmana Santa", que a la llibreria Babel i organitzada per Icona i la Cultura Popular, amb motiu de l'edició del llibre "Vivencia de un pregonero de Semana Santa",  a càrrec del membre de la Junta de Govern de la Confraria de Lledó, de la del Sant Sepulcre de Benicàssim i del Crist ressuscitat, el jove castellonenc Samuel Fabregat.

Tot i que la conferència va resultar d'allò més interessant, en realitat no podem parlar d'una conferència, si més no cal dir que allò va ser una "reunió informal", ja que costa creure-ho, però contant al conferenciant i el presentador, allí vam aplegar-nos 7 persones. No interessava el tema? No havia estat prou publicitat? Era dimarts un "mal dia"?...

Amb eixe mal regust i llàstima que va donar-me el "ser tan poca gent", va arribar el dimecres, ahir. De bell nou l'agenda cultural, exceptuant una sessió teatral per a escolars en sessió matutina, ens convidava a triar entre 5 manifestacions culturals: una xarrada, una revista parlada, una conferència, un col·loqui i una projecció de cinema.

La tria en aquesta ocasió va dur-me al saló d'actes de l'edifici "Hucha". Allí Luís Psamontes, ex ciclista professional durant més de 10 anys, corredor del Tour, Giro i Volta a Espanya i en l'actualitat mentor Esportiu, era el protagonista d'un col·loqui que sota el títol de "El liderazgo del gregario o la importancia del trabajo en equipo" i dins el cicle "En primera persona", organitzava la Fundació Caixa Castelló.

No diré que vam ser mitja dotzena les persones que vam assistir, però mal contades seríem dues dotzenes, pocs, molt pocs, tant pocs que fins i tot abans de començar, el presentador va convidar-nos a ocupar els primers seients, deixant la part del darrere lliure, per estar més recollits i propers al protagonista.

Novament la sensació "de ser pocs" va fer sentir-me una mica violent, tenia vergonya i aquella sensació agredolça de "que alguna cosa no funciona". Vaig pensar que difícilment la ciutat progressarà sense un desenvolupament cultural i, malgrat l'enorme importància que té per a la nostra ciutat la producció cultural, la resposta ni dimarts, ni ahir, en aquests actes, va estar a l'altura d'una gran ciutat com vol ser la nostra. Llàstima.

Penyagolosa... 13 anys.

Malgrat que el 13 és un nombre que genera més d'una superstició, des de referències bíbliques a històriques, hui aquest nombre primer, és el protagonista del meu comentari, doncs exactament hui, es compleixen 13 anys d'un fet que va marcar pe sempre més la preservació del patrimoni natural, històric i cultural d'un dels indrets més estimats i volguts per tots els amants de la natura del nostre poble, el massís del Penyagolosa.

Aquell divendres 7 d'abril del 2006 el Consell de la Generalitat va aprovar per Decret 50/2006 declarar parc natural el Pic del Penyagolosa i tot el seu entorn, amb una extensió de més de mil hectàrees pertanyents als termes municipals de Vistabella, Xodos i Vilafermosa, establint-se per aquest un règim d'especial protecció.

Penyagolosa ha estat i ho serà per sempre un dels mites geogràfics del nostre País, convertit en símbol de les terres agrestes de l'interior en contrast amb les planures litorals i les valls. Representa un mite en la geografia valenciana i un referent cultural arrelat molt profundament en la nostra tradició.

Amb els 1.813 metres, es tracta del segon cim del País Valencià, només lleugerament superat per l'Alto de las Barraques al Javalambre dins el Racó d'Ademús. Es caracteritza per una orografia molt abrupta, sobretot en el vessant que mira al mar dominant forts pendents, amb angosts i profunds barrancs llaurats sobre els afloraments calcaris predominants.

La raó principal de la constitució del parc va ser la gran pressió que hi havia per part de la Unió Europea a causa dels escàndols urbanístics i mediambientals que van tenir lloc a la Comunitat Valenciana a principis de la dècada dels noranta del passat segle. Per fer callar tot això, el Govern Valencià va donar com a solució la creació, precipitadament, de molts parcs naturals, sent el del Penyagolosa un d'ells.

Siga com siga el cert és que Penyagolosa és un emblema per a la Comunitat Valenciana i cap aficionat, que es pree, a la naturalesa ha deixat de visitar els seus voltants i, alguns, a atrevir-se a recórrer les rutes que culminen en el seu cim. Per això no és estrany trobar-se amb senderistes, tant de la nostra Comunitat com d'Aragó, en qualsevol lloc del Parc camí del cim.

Han passat 13 anys, i no sé si a hores d'ara ja s'haurà aprovat el Pla Rector d'Ús i Gestió del Parc (PRUG) que va elaborar-se el 2014 i que és fonamental per al bon funcionament del Parc Natural, però el que si resulten del tot insuficients, són les mesures de coordinació de tots els sectors que intervenen al Parc, població, turistes i empresaris, que repercuteix en la realització d'accions per a l'adequada conservació de la natura.

Va ser a començament d'aquest 2019 quan la Consellera d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, Elena Cebrián, va explicar que l'organisme que encapçala hi havia posa't en marxa un procés de participació pública a Xodos, Vistabella i Vilafermosa per a iniciar la redacció i categoria del Pla Rector, preparant una possible ampliació i millora de la seua gestió.

Voluntat política clara, amanida amb una miqueta d'imaginació i la decisió d'escoltar els veïns per a entendre les seues ànsies i la seua forma de viure poden fer de Penyagolosa un referent de la gestió ambiental al nostre país. 13 anys després si, hem avançat, però molt poc, massa poc. Tempus fugit!