Pujar amunt, desplaçar-se a l’oest.

Fins a les darreries del segle XIX, el camí real era per on circulaven els carruatges en els trajectes cap a València o Barcelona i coincidia dins l’entramat urbà de la nostra ciutat, amb el traçat de carrer Major, essent els seus llocs més significatius els convents de Santa Clara i de Sant Agustí.

Recordem com aquest darrer convent va ser emprat per diferents organismes públics com a seu, des del Govern Civil o Delegació d’Hisenda fins a caserna militar. Un poc més tard aquest  camí real va traslladar-se una mica més a l’oest,  al carrer d’enmig,  aprofitant que el carrer albergava diferents fondes i hostal; però el creixent trànsit que discorria per aquella via tan cèntrica, va fer que i l’any  1904 l'Ajuntament de Castelló iniciara l'expedient per aconseguir el desviament de la carretera.

Aleshores va començar a parlar-se d'un nou traçat que havia de transcórrer per les, en un futur, rondes de la Magdalena i Millars. Un projecte que tindria  via lliure tal dia com hui, 27 d’abril de 1910, quan l’ajuntament va rebre una Reial Ordre per la qual s’aprovava el desviament de “la carretera de Madrid a Castellón y de Castellón a Tarragona por las rondas del Mijares y de la Magdalena”.

Durant molts anys la imatge de La Farola, a la plaça de la Independència, aixecada només 15 anys després d’aconseguit “el desvio”, va ser mut testimoni de l'esdevenir quotidià de vehicles que es dirigien bé en direcció cap a Barcelona o bé cap a València.

Semblava que el problema es resolia, però la realitat  existent a la zona, amb una trama urbana que absorbia a poc a poc l’antiga nacional,  i creixent la ciutat “per dalt del paseo i de la via”, va fer que als anys 60-70, tornara a plantejar-se la necessitat de crear una nova via alternativa, un nou “desvio", per contenir el trànsit creixent. Les rondes ja no eren suficients per a canalitzar els vehicles locals i aquells pesats que creuaven  la ciutat.

Les obres del nou i anhelat desviament van començar el 1966 i dos anys després,  el 1968, van finalitzar els treballs. Un projecte que, inicialment, va descongestionar l'intens trànsit; un nou traçat entre l’actual  Hospital General i el límit amb el terme municipal d'Almassora va veure la llum absorbint tot el trànsit, tant lleuger com pesat; un vial que va quedar, una vegada executada l’autopista AP-7, com a  via de comunicació alternativa lliure de pagament, i com una alternativa més per als desplaçaments entre punts dins de la mateixa ciutat, hui convertida en avingudes del Castell Vell, Pintor Oliet i Enrique Gimeno.

I els temps corren i encara va ser necessària una segona variant, naturalment dissenyada, projectada i executada més a l’oest encara,  feta realitat d'acord amb un conveni entre el Ministeri de Foment i la Generalitat Valenciana, subscrit el 16 de juliol de 1992, i construïda entre març de 1993 i juny de 1994, obrint-se a la circulació, el conegut com a “by-pass”, allunyant del casc urbà una mica més el trànsit, vial que en l’actualitat encara dona servei.

114 anys “de les rondes” vials inicialment nascuts entre el portal de Sant Roc al nord, hui plaça d’en Teodoro Izquierdo, i l’acabada de desamortitzar caserna de Sant Francesc, hui plaça del botànic Calduch, al sud,  com a carreteres adossades a l’exterior de les tanques, que la ciutat va haver de construir, per fer front a l’epidèmia de còlera que el 1834  des de València, va estendre’s fins a arribar a la nostra ciutat, allà pel primer terç del segle XIX.

Unes rondes que curiosament van canviar els seus noms de Magdalena i Mijares en el període de la guerra civil, novembre de 1936, pels d'avingudes de Mèxic i de la Unió Soviètica, respectivament, com a reconeixement del govern republicà, pel suport ofert per aquelles nacions, tant pel que respecta a l’aspecte moral com a material de guerra i ajuda civil, retornant acabada la guerra  al seu nom anterior, el 1940.

Cent catorze anys d’història d’unes rondes que aquests dies tornaran a tenir un clar protagonisme, per acostar-se a la seua unió, a la plaça de la Independència, la Patrona en record del centenari de la coronació.

Flor de Lledó

La Coca de queraïlla o de Castelló des de temps més antics, el fadrinet des del 2010 i des del 2016 la flor de Lledó són alguns dels productes estrella, típics de la ciutat al llarg o en moments més puntuals de l’any.

El gremi de forners de Castelló, agrupació de mestres artesans en defensa de la panaderia i la pastisseria, aprofiten qualsevol ocasió que se’ls brinda per promocionar aquests productes, fonamentalment amb degustacions gratuïtes i populars.

En adonar-se els mestres pastisser que “La coca”  tot i que va introduir-se com a complement i decoració la imatge típica del campanar de la Vila o l’escut de la ciutat, presentava un xicotet inconvenient, no era individual, van decidir anar una mica més lluny i crear un pastís individual, que a més a més, havia de ser representatiu de les festes magdaleneres, i així va nàixer el fadrinet  que compta sobre la seua superfície la imatge la Magdalena.

Però, si la Magdalena “són les festes”, maig i Lledó “és la festa”. Castelló necessitava completar la gastronomia dolça amb un tercer element per acabar d’endolcir els àpats festers i així ho van tornar a veure els mestres del gremi de forners, creant un nou producte que, a la vegada que rendirà un homenatge a la Mare de Déu patrona de la ciutat, completara el grup de dolços oficials, en aquest cas per les festes patronals.

Calia també encertar no tan sols en el paladar dels veïns, això va resultar relativament fàcil, només calia combinar sàviament pasta de full, amb crema de taronja i llimona, per aconseguir aquella flaire de tarongina que en primavera s’escampa per tot el terme, si més no calia també, com va passar amb el fadrinet, encertar en el seu nom, i el gremi va llançar un concurs per triar-lo, presentant-se més de 50 propostes i sent “flor de Lledó” la guanyadora.

Des del moment en què el nou producte va presentar-se en societat, el 23 d’abril del 2016, tot just fa ara huit anys, aquest dolç tribut a la Verge s’ha convertit també en un dels productes més sol·licitats per celebrar el “dia de la mare”, creixent cada any el nombre d’aparadors dels forns tradicionals en què, aquesta darrera setmana d’abril i primera de maig,  s’omplin de “flors de Lledó” per completar i celebrar les festes que la ciutat dedica a la Patrona, a la vegada que des del Gremi, i per promocionar el producte com a emblema gastronòmic de les festes, no han parat de realitzar-se accions  que han anat des del concurs de fotografia  fins a innumerables degustacions populars.

Ara,  i com no podia ser d’una altra manera, en commemoració del Centenari de la Coronació de la Verge, el Gremi de Forners en col·laboració amb la regidoria de turisme, anuncien la  distribució aquest dissabte d’un total de 2.200 unitats gratuïtes de la Flor de Lledó a la plaça Major, com a part de les accions destinades a enaltir aquest centenari, repartiment que es realitzarà entre les 11.00 i les 13.30 hores; una iniciativa que, novament, pretén ressaltar aquest producte innovador de la gastronomia castellonenca, a la vegada que realçar la nostra rica tradició culinària i convertir-nos en referents en l'àmbit provincial i nacional.

Iniciativa que vol anar una mica més enllà en la seua finalitat, per la qual cosa a més de la degustació popular, s’anuncia que formant part de les quatre jornades que el Patronat de Turisme ha programat en col·laboració amb el Gremi de Forners de Castelló per al 2024, la jornada “Dels Ximos" que va realitzar-se el febrer passat, la de 'la Coca de Castelló',  prevista pel setembre vinent, la dels 'Pastissets de cabell i moniato', que tindrà lloc al desembre, es durà a termini la “I Jornada de la Flor de Lledó”, de manera que entre el 6 i el 19 de maig s’oferiran en un total de 18 obradors ofertes especials per adquirir aquest producte.

Llarga vida a aquest dolç senzill, delicat i molt castellonero, ofrena al poble des del gremi de forners, com el poble ho fa a  la Verge  amb les flors, per això el seu nom fa referència a la forma de flor que té aquest pastís.

Fracàs…

No sé l’equip de govern municipal com qualificarà aquests resultats, però per mi només hi ha una paraula per explicar-ho: fracàs. Hi ho dic així amb totes les lletres perquè en una ciutat que supera els 175.000 habitants que, per definir els objectius i possibles modificacions del Projecte Bàsic i d’Execució per l’acabament de la Ronda Oest, tan sols hagen estat 18 els veïns participants en la consulta oberta a tothom  és tot un fracàs.

Sent encara alcalde de la ciutat el senyor Gozalbo i president de la Generalitat el senyor Lerma, a la fi dels anys 80 del segle passat, va iniciar-se l’ambiciós projecte de creació d’una ronda exterior que, projectada amb una longitud de vora 15 km, havia d’envoltar tota la ciutat.  A un primer tram  de la ronda sud, va seguir-li una segona fase, la ronda est i una tercera la ronda nord, però  més de 30 anys després el cercle encara no està tancat, li falta l’anomenat tram de la ronda oest.

Després de molt pregar, l'anterior alcaldessa, Amparo Marco va aconseguir la promesa del president de la Generalitat, aleshores Ximo Puig, d'impulsar aquest últim tram, encara que tot s'ha de dir, la cosa no va passar de gaires bones intencions i pocs compromisos signats.

Va redactar-se un projecte bàsic del que havia de ser l’acabament de l’obra, plantejant-se el possible traçat que hauria de tenir la nova carretera, i aportant diferents solucions per resoldre les complicades cruïlles de l'estructura viària sobre els obstacles amb què es trobarà, la cruïlla amb la carretera de Borriol, la proximitat de l'UJI i la necessitat d'afavorir un accés a aquella, els encreuaments del riu Sec  i de la carretera d'Alcora, i la connexió amb la ronda sud a la Rotonda del Ministeri, inaugurada al seu moment amb el sobrenom de la més gran d'Espanya.

I va arribar el canvi de govern municipal i el mes de novembre passat, el nou equip PP+VOX va decidir sometre a la participació ciutadana les solucions del projecte obrint les propostes fetes pels tècnics i convidant els veïns a aportar propostes per enllestir el disseny final.

Per fer factible aquella participació es van publicar dates, duració i direcció on remetre l’enquesta de consulta, al mateix temps que, per tractar d’incentivar la participació ciutadana i dels distints col·lectius socials, tècnics i polítics, va realitzar-se el 22 de novembre una jornada informativa a l’edifici Urban, facilitant-se també la consulta de tota la documentació “en paper” així com diferents panells informatius, acudint a l’edifici “Quatre Cantons”.

La resposta ciutadana ha estat minsa, escassa i anecdòtica. Després d’ampliar-se el termini inicial per presentació, del dia 2 en què inicialment finalitzava fins al 22 de desembre, quan va tancar-se aquell, el nombre  d’enquestes presentades, només foren 18, majoritàriament d’homes, residents a la zona, amb estudis superiors i amb una edat que abastava dels 25 als 65 anys, que van valorar, d’una banda,  allò que els mereixia el paisatge resultant i els recursos paisatgístics representants i, per una altra, proposar possibles alternatives en els diferents aspectes.

Ara, des de l’ajuntament  i reconeixent que la participació ha estat molt més baixa de l’esperada, es fa públic un document INFORME DE RESULTADOS en què a través de 360 pàgines s’extrauen les conclusions del procés i on destaca que el 59% dels participants, 10 veïns?, consideren perllongar i concloure la ronda Oest, destacant entre les aportacions la necessitat de millora de les vies de servei que donen accés als habitatges, l'increment de les zones verdes, emprant espècies autòctones, i la utilització de materials fonoabsorbents. Col·locant pantalles acústiques i jugant fins i tot amb els nivells del terreny.

S’anuncia la licitació d'una part de les obres pel segon semestre de l'any després de la signatura entre l'Ajuntament i la Conselleria del conveni de col·laboració, dins un pla plurianual,  amb les primeres expropiacions per part de l’ajuntament que afectaran les parcel·les que es localitzen al tram entre la rotonda de l'UJI i la carretera Alcora i el concurs públic per a l'execució de l’obra incoat pel Consell.

S'iniciaran les obres el 2025? S'acceptaran les propostes dels 18 veïns? La història aquest anell dura ja massa temps, estem tots massa farts de promeses i esperes; desitge que aquest fracàs en la consulta no es veja augmentat en un fracàs major en expectatives. L'espera és ja massa llarga....

Vint-i-dos anys del traspàs del “bisbe bo”

El passat diumenge a la missa d’onze celebrada a la cocatedral de Santa Maria, es va fer memòria de la seua persona. tot just en el dia en què es complien vint-i-dos anys del seu traspàs.

Va ser el segon dels quatre bisbes que fins ara han ocupat la càtedra de Sogorb-Castelló des del moment de la seua unificació, succeint a la fi del 1971 al doctor Josep Pont i Gol.  Com ja haureu suposat van recordar i pregar pel gironí Josep Maria Cases Deordal, bisbe de la nostra seu per prop de 25 anys,  des del 13-11-1972 al 22-11-1996 en què es va jubilar, i que, uns anys després va morir a Figueres, el 21 d’abril de 2002.

Un bisbe amb una acció pastoral al nostre poble més que destacada i que va fer tant per aquesta diòcesi que malgrat ser català  i morir a la seua terra, després d’un solemne funeral celebrat a l’església Major de Castelló,  per més de cent cinquanta sacerdots, amb la presència destacada del Cardenal de Barcelona, l’arquebisbe metropolità de València, els de Tarragona i la Seu d’Urgell, a més dels bisbes de Tortosa, Albacete i Terol-Albarrasí, al costat del seu successor al nostre bisbat i de tarannà tan diferent, el doctor Reig Pla, en què tota la societat castellonenca va mostrar el seu dol, les seues despulles foren inhumades a la cripta de la cocatedral castellonenca.

El seu magisteri es va centrar sobretot en la pastoral sacramental i la creació de l’Escola Diocesana de Teologia per a la formació dels laics, instaurant el diaconat permanent; també va impulsar la pastoral familiar, creant una casa de la família a la ciutat.

Els seus missatges insistien una vegada i una altra en la vida litúrgica i espiritual dels seus fidels creients, a la vegada que feia insistència en la catequesi i evangelització d'una societat, la castellonenca, que com en altres diòcesis,  cada vegada era més secularitzada, donant suport a institucions com l’Acció Catòlica o el moviment de cursets de cristiandat.

Una altra de les seues grans preocupacions fou el seminari que va reimpulsar, a la vegada que convidava constantment a la realització d’exercicis i a tenir cura de la vida espiritual dels sacerdots, abordant temes candents de la pastoral i teologia postconciliar.

Va ser un gran impulsor de l’oració, tant en religiosos com en seglars, facilitant i promovent a la diòcesi la creació de diferents monestirs de vida contemplativa i un gran impulsor per la finalització de les obres de l’esglèsia cocatedral de Santa Maria.

Però, sens dubte, allò que el va fer encara més arrelat al poble pla, va ser que encoratjava la litúrgia i predicació en valencià en fets i obres, col·laborant en l’edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional, adaptació a les variants dialectals valencianes de la Bíblia Catalana Interconfessional, negant-se a recolzar, davant del Vaticà, les formes secessionistes que alguns volien imposar a l'Església Valenciana, pel que fa a la llengua del País Valencià a la litúrgia.

A ell li devem la incoació del procés de canonització dels màrtirs diocesans aconseguint les primeres beatificacions de religiosos de la diòcesi. En una altra banda de fets, el 1972, per la seua petició a la Santa Seu, van ser elevades a la dignitat de Basílica el Santuari de Lledó i la Catedral de Sogorb i el 1974, amb motiu del IV Centenari de Sant Pasqual Bayló, va rebre els Reis d'Espanya; també durant l'Any Sant Marià va coronar canònicament la patrona de la diòcesi, la Verge de la Cova Santa.

Tot just demà dimecres farà 22 anys, del soterrar d’aquell home de Déu i d’oració, d’aquell bisbe de tots, però sobretot dels pobres i afligits, amb un esperit paternal i dialogant i que va saber lliurar-nos als seglars la parcel·la de responsabilitat que en veritat ens correspon en el si de l’església. Descanse en pau per sempre el recordat i mai prou estimat bisbe…

Sentiment, devoció i tradició de tot un Raval…

Ara, aquest cap de setmana, proper a complir-se el centenari de la coronació de la Patrona, quan la Verge Lledonera, fa uns dies que està entre nosaltres a la ciutat, ha arribat el moment de rebre-la al raval llaurador, al que està sota la protecció del Sant de Cantalici, el germà caputxí Fèlix.

I ho hem fet com ho hem anat fent al raval “tota la vida”, quan convidem a casa nostra algun conegut, amic, familiar proper o estimat, revent-lo a la porta de casa, amb els braços oberts i les millors gal·les, convidant-lo a passar a l'interior, amb aquella frase del recordat poeta, “Benvingut siga, qui a sa casa ve.”

Així, la vesprada del dissabte, independentment de les ideologies i creences de cada veí, totes la mar de respectables, el meu Raval va bolcar-se i manifestar, mitjançant diferents formes de veure i interpretar, l’estima, honor i fervor per la Verge del Lledó a la vegada que treia al carrer el Sant protector.

Cadascú pot veure-ho i viure-ho a la seua manera, interpretant les creences des del miratge que ens ofereix la tradició religiosa, o sota el prisma d’una religiositat més popular i populista, amb un sistema més laic però també coherent de pràctica ritual, de viure, d’una manera particular, la relació amb la Mare de Déu i el patró.

D’una manera o d’una altra, tot el Raval de Sant Fèlix aquest cap de setmana ha manifestat com mai, l’estima i el fervor, l’entusiasme i l’emoció en diferents accions que han portat a unir i apropar físicament, no sé si per primera vegada en la història, les imatges dels dos grans patrons, la de tota la ciutat, la Verge, i el del Raval, Sant Félix. 

No és fàcil veure miracles hui en dia, costa pensar que en una societat com l’actual  encara es mantinguen plenament vigents les icones religioses que singularitzen el cristianisme, però aquest cap de setmana s’acaba de manifestar novament que la tradició i estima per Lledó i Sant Fèlix, de la gent del Raval del forn del Pla, es manté intacta, a pesar de tot el fort laïcisme que impregna la societat actual, també la castellonenca.

En una societat com la present, summament tecnificada, majorment descreguda, multicultural com mai, costumista i, malauradament de grans desigualtats, Castelló está demostrant que sap mantenir viu eixe missatge visible, quasi inalterable, del fervor religiós i la vegada emocional que emana del mite de Lledó i del germà caputxí, com a elements colpidors del cor i, per tant, en aquest cas que ens ocupa, també com a condicionadors del comportament veïnal.

Al Raval llaurador s’han succeit amb l’arribada de la Patrona, uns ESDEVENIMENTS sobre els quals no és fàcil posicionar-se en el context cultural actual, fruit no només de creences. 

Tenim clar que tants segles de fervor és molt més; aproximació a la Mare o al Sant, o simplement als símbols, cadascú amb les seues conviccions, però el que aquesta estança de la Verge entre nosaltres ens ha portat ha estat, notar, viure i experimentar no se sap quina classe d’emoció, però que és, suposa i de segur que a partir d’ara encara més, ha de suposar, una obertura amb impacte i conseqüències, commovent tant als veïns de fort i arrelat sentiment religiós, com a aquells que consideren Lledó i Sant Fèlix com a simple tradició històrica. Podeu veure-ho punxant sobre REBUDA 

Per molts anys més, com ha estat en aquests darrers cent, i més encara, el Raval de Sant Fèlix ha de continuar fomentant el sentiment, devoció, tradició i festa, marcant el camí a tot el poble, sent capdavanters en la manifestació del fervor de totes les famílies de Castelló. Així siga.

Cinc-cents euros…

És ben sabut per tots que les Festes  patronals de Sant Pere del Grau de Castelló són un esdeveniment anual que la Comissió de Festes organitza meticulosament amb una mescla de tradició i modernitat, i una perfecta combinació d’activitats lúdiques, gastronòmiques i culturals, patrocinades pel  Patronat Municipal de Festes de la ciutat.

Unes festes que aquest any es duran a termini entre els dies 22 i 30 de juny on el Grau tornarà a viure un ambient molt especial, succeint-se actuacions musicals, cavalcades, mostres de folklore, desfilades, foc, pirotècnia, disfresses, actes religiosos, infantils,  i per descomptat bous, molts bous.

Tot i que la comissió festera del Grau ja fa temps que treballa en la seua organització, podem dir que el passat divendres va ser el moment en què va donar-se oficialment el tret d’eixida de les festes del 2024, quan en sessió extraordinària, el Consell Rector del Patronat de Festes va aprovar les bases del Concurs de Disseny del Cartell anunciador de les festes 2024.

Unes bases que, com era d’esperar, demanen que les obres es presenten en format físic i vertical, que siguen originals i inèdites, que tinguen clara referència a l’essència de les festes i que incloguen l’escut de l’Ajuntament de Castelló així com el logo de la Comissió de Festes del Grau, a la vegada que s’anuncia que el termini per a la presentació de sol·licituds serà de 15 dies naturals, comptats a partir de l'endemà de la publicació de l'extracte de la convocatòria en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló (BOP).

Llançar un concurs de cartells significa que des de l’organització s’aposta per continuar incidint en el caràcter popular de les festes, convidant els artistes a més de demostrar el seu talent i imaginació, a compartir les seues inquietuds.

Si tenim en compte que està prevista la presentació del cartell a “l’edifici Moruno” de la plaça del Mar, el pròxim dia 16 de maig, estem parlant d’un termini curt, menys d’un mes, indirectament es demana als possibles artistes participants també rapidesa en el disseny i realització dels treballs.

Uns creadors, professionals o amateurs, que en cas que la seua siga la proposta guanyadora, rebran  com a premi principal la satisfacció de veure reproduïda la seua obra i poc més, ja que la quantitat econòmica que porta el premi és de 500 euros. Si, heu llegit bé, cinc-cents euros.

Desconec en aquest moment el pressupost global que es destinarà a les festes graueres, però crec que superarà en creix els dos-cents mil euros. D’aquests. 500 seran els que rebrà l’artista guanyador. Què us sembla? Paga la pena a algun dissenyador invertir temps i material per aquesta quantitat?  Serà al·licient suficient per a aconseguir una gran, ampla i variada participació? Que voleu que us diga, a mi em sembla que no.

Senyores i senyors de la Comissió, senyora Ester Giner, tinent d’alcalde del Grau, si la principal finalitat del concurs és com vosté ha dit “oferir  una oportunitat per a donar a conéixer artistes locals i que s'involucren de ple en les nostres festes del Grau”, amb una ajuda econòmica de només 500 euros, no crec hi haja massa entusiasme per a participar.

No vull dir amb açò que calga dedicar 10.000 euros com Bodegues Terras Gauda i la Autoritat Portuària de Vigo destinen a premi per l’artista guanyador del seu cartell publicitari, o 7.000 euros com anuncia la  Revista d'Arts Visuals i Cultura Contemporània MAKMA, pel seu cartell, que, a més a més  serà exposat al MuVIM, Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, ni  els  6.000 euros que és la quantitat que rebrà el guanyador del disseny del cartell de les festes de Sant Fermín de Pamplona, i que com cada edició serà reclam mundial, o 5.000 euros com va ser el cas del darrer cartell de la Magdalena 2024, però cinc-cents euros és, a parer meu, una quantitat insuficient, fins i tot ridícula per un premi que requereix, imaginació, esforç, sacrifici i temps.

No se trata de fer guanyar uns fàcils i bons diners al dissenyador, que també, es tracta de dignificar un treball, de considerar un esforç, de premiar un interés, d’aconseguir una gran participació, i, així, amb 500 euros, tant de bo estiga errat, no arribarem, i mai millor dit per allò del Grau i de Sant Pere, a bon port.

Ja el tenim ací!!!

Aquesta mateixa setmana l’he recollit. És la meua darrera publicació; correspon al treball guanyador del seté premi Vicent Pau Serra i Fortuño d’investigació etnològica de Castelló, en la seua edició de 2023, premi que té per objectiu promoure i incentivar la recerca en l’àmbit patrimonial i etnogràfic de la ciutat i que porta per títol “Història, anecdotari, tradició i curiositats de la Romeria de la Magdalena a través del temps”.

Una obra la qual a través de més de 300 pàgines vol donar a conéixer com es desenvolupa aquesta romeria tan nostra al llarg de la història, quines novetats van introduint-se o com va adquirint el rang distingit amb què els castellonencs la celebrem.

En ella tractem de veure com al llarg del temps la romeria s’ha convertit en l’espai i moment oportú perquè cultures vàries es troben en una festa lúdica, alegre, participativa, integradora i imaginativa, barreja de celebració religiosa, política i identitària.

No és aquesta la meua primera obra, ni tampoc la primera vegada que aconseguisc el premi, anteriorment el 2021 ja va resultar guanyador  en la cinquena  convocatòria del premi, el treball que va editar-se sota el títol “La masoveria i els bureos a les terres de l’interior: de festa als masos”, havent  publicat també dins la mateixa col·lecció un any abans, el 2021 “El betlem de la Pigà, una tradició castellonenca”.

Va ser  el febrer del 2023 quan vaig conéixer la notícia del guardó i a la fi del mes de novembre, quan va celebrar-se el lliurament del premi en el marc del Teatre Principal. Ara, després de tot un procés de revisió i edició amb un disseny de l’empresa local “Akane Studio” i una maquetació del segell editorial “Ediciones Intrépidas”, l’ajuntament posa a l’abast de tothom aquesta història, aquest anecdotari.

Un llibre, unes pàgines on trobareu efemèrides ben conegudes, juntament amb altres de les que poques vegades es tenen notícies. La investigació ha estat conscienciosa, acurada, prolixa i sobretot il·lusionada.

Per descomptat no és la darrera finalitat de l’ajuntament “vendre llibres”, però si que és una pota important de la regidoria de cultura la difusió d’aquelles publicacions que, directament vinculades amb l’àmbit social i territorial en aquest cas castellonenc, ja siga art, fotografía, teatre, humanitats, ciències, etc… puguen ser d’interés per a la ciutadania de Castelló.

Per això, en el cas que ens ocupa, aquesta obra, serà presentada públicament dins el marc de la 40 edició de la fira del llibre de Castelló que tindrà lloc del 26 d’abril al 5 de maig proper a la plaça de Santa Clara, i en concret el dilluns dia 29 a les 18 hores.

Si us acosteu, de segur que passarem una estona agradable, recordant en molts casos i descobrint en alguns altres, curiositats, moments i accions lligades a la tradicional rogativa, que arriben a conformar un llibre obert de costums del poble de Castelló, la primera referència de la qual apareix, amb motiu penitencial, el 1375 i de la que només la I Guerra Mundial, la Guerra Civil i la pandemia han pogut amb ella.

A través de les seues pàgines, ens endinsem en històries que ressonen amb les experiències i emocions que tots hem viscut en algun moment. La meua esperança és que, en llegir aquest llibre, cadascun de vosaltres es veja reflectit en algun aspecte de la narrativa. Que trobeu curiositats i entreteniment als girs i voltes d'aquesta romeria, d'anada i tornada als nostres origens. Que les paraules que he plasmat en aquestes pàgines servisquen no només com una història per llegir, sinó com un mirall on mirar-se i en ocasions, poques o moltes, veure’s reflectit.

Vos convide doncs a passar una estona junts i si més no a submergir-vos a les pàgines de “Història, anecdotari, tradició i curiositats de la Romeria de la Magdalena a través del temps” on he recopilat moments, personatges i històries que espere us inspiren a prendre consciència de la importància de viure la tradició i la festa. Ja el tenim ací, ja podeu gaudir-lo, anoteu-ho a les vostres agendes…

 

45 anys de “Tono Placetes o El Faraó”

El 19 d’abril de 1979 va ser dijous. Feia 16 dies que s’havien celebrat les primeres eleccions municipals democràtiques en els 8041 municipis repartits per tota la geografia nacional.

A Castelló va passar l'inesperat.  Ni els observadors polítics més avesats comptaven que el nou alcalde fora d’esquerres, ja que gairebé tots feien favorit el candidat per la UCD al consistori, el senyor Vicente Petit, un economista que desenvolupava la seua professió a la refineria de Petromed, l'antiga ESSO, i que havia estat regidor a la corporació sortint que va presidir Vicente Pla Broch.

Vet per on,  i fruit dels vots i dels pactes, Castelló va ser una de les capitals de província que va tenir alcalde socialista, El senyor Antonio Tirado Jimenez, advocat de trenta anys, cap de llista del PSOE, donant-se la circumstància de ser la persona més jove de tots els electes.

Aquesta primera elecció democràtica va suposar un augment espectacular en el nombre de representants municipals, passant de 19 a 27 i fent necessària una remodelació del saló de plens per allotjar tots els escons. Repartits en 12 pel PSOE, 10 per l’UCD, 2 pel PCPV, 2 per EIC i 1 pel CD, dels quals només tres foren dones: Carme  Olaria (PSOE), Josefina López (PCPV) i Concepción Roig (UCD).

Tirado va ser elegit alcalde sense tenir majoria absoluta, però amb el suport dels regidors del Partit Comunista del País Valencià i d’Esquerra Independent de Castelló, tot i que ho va ser un dia després del que estava previst, en concret la seua elecció va tenir lloc el 20 d’abril, demà farà 45 anys; el motiu al·legat, diferents criteris d’interpretació de la Llei Electoral en allò que feia referència als terminis per la constitució de les corporacions.

Encara es recorda aquella frase pronunciada pel senyor Tirado en el moment de prendre possessió del càrrec: “No tinc solucions miraculoses, però em mou una voluntat sincera i franca de ser útil al poble de Castelló”.

Sota el seu mandat, fins a l’any 1987, es va intentar posar ordre a l'urbanisme amb l'aprovació del pla general, es va remodelar la plaça de la Pau reconstruint íntegrament el quiosc modernista, es va gestar el museu a l’aire lliure de Castelló aprofitant les parets mitjaneres d’aquells edificis que, per l’edificació permesa en alçària els anys anteriors, no es taparien mai, i que un grapat d’artistes castellonencs es van oferir per pintar de manera altruista.

Però sobretot Tirado és recordat per l’interés i  esforç que va dedicar en l’execució de la  reforma del nucli antic i en especial de la plaça Major i els voltants. Fins i tot es va arribar a proposar l'enderrocament del Mercat Central per dotar de més amplitud l'espai delimitat per l'Ajuntament i la cocatedral. Al final, el mercat va romandre, però es va reformar totalment la plaça de Santa Clara, construint un pàrquing subterrani que encara presta servei actualment, recuperant un porxat que va delimitar tota la plaça, permetent la ubicació de  terrasses i cafeteries i encarregant a l’escultor i pintor vila-realenc Vicent Llorens Poy, una estàtua monumental que s’havia de convertir, amb el pas dels anys, en un nou símbol de Castelló, un monument que concreta la història de poble donant protagonisme als seus personatges més carismàtics i conegut popularment com “la pedra”.

També va impulsar la reconstrucció de l'Obelisc de la Llibertat a la rotonda del parc de Ribalta i enderrocar l’antiga presó del carrer Cerdan de Tallada i així, guanyar un nou espai públic, la plaça de les “Illes Columbretes”. Per aquesta i altres accions semblants, els castellonencs, ràpids a posar malnoms, van passar a anomenar el seu alcalde primer com a “Tono 'Placetes”, i després, en el seu segon mandat, “El Faraó”, per la imatge  megalòmana, dura i sense vegetació que finalment va resultar la plaça de Santa Clara.

A les eleccions del 1987 els socialistes van tornar a guanyar l’alcaldia, i el professor i catedràtic de matemàtiques, Daniel Gozalbo va venir a presidir el nou consistori fins al 1991, però això és ja una altra història…

Renovació integral?

Els sistemes de “bicicleta pública” es poden definir com a serveis de préstec que permeten prendre una bicicleta en un punt i tornar-la en un altre de diferent. La unidireccionalitat dels seus viatges és la característica essencial que la distingeix d'altres conceptes de préstec. La implantació d'aquests sistemes és un fenomen que s'ha donat els darrers anys en l'àmbit mundial.

Espanya és un cas especial pel que fa a la bicicleta pública perquè és un dels països amb més experiència i més sistemes implantats. Al terme municipal de Castelló va implantar-se fa més de 16 anys,  el gener del 2008, promogut i gestionat per l'Ajuntament dins del Pla de Mobilitat Urbana Sostenible 2007-2015 i va ser a partir del 2013, quan el servei va incloure  publicitat privada en  les bicicletes i bases, fet que va suposar uns ingressos extres per la municipalitat.

Tot i que va nàixer per oferir una alternativa al transport motoritzat privat per desplaçar-se per dins la ciutat de Castelló a la vegada que millorar el medi ambient urbà mitjançant una reducció dels problemes de contaminació atmosfèrica, acústica i visual i reforçar el teixit social i els valors cívics integrant la bicicleta comunitària a la vida urbana quotidiana de la ciutat, i que el nombre d’usuaris no ha parat de créixer en el pas dels anys, les bicicletes mai han estat “ni modernes, ni actuals, ni estèticament agradables”, tal vegada perquè des del primer moment els responsables municipals no van ficar massa èmfasi en el fet que l’empresa concessionària del contracte tinguera en compte aquest aspecte.

Amb passat els anys i cada dia resulta més evident que el sistema necessita una renovació íntegra. Els vehicles estan molt fets malbé, les parades s'han quedat obsoletes, el sistema d'ús dels vehicles pot ser àmpliament millorat, ja que en aquests anys la tecnologia ha avançat àmpliament.

Sembla que amb una concessió i  contracte més que caducat s’anuncia que novament l’empresa  castellonenca Maquiver S.L. propietat de la família Garcés, concessionària fins aquest moment del servei, ha estat l'única que ha concorregut a la nova licitació i que, s’ha fet amb el nou contracte per un import global de més de 12 milions d’euros, comprometent-se a oferir millores substancials del servei.

Quines millores? S’ha publicitat que les modificacions més significatives faran referència  a l’augment del nombre de bancades, ampliació dels ancoratges, augment de la flota de bicicletes elèctriques, així com a  la reposició dels vehicles, però en cap cas es parla d’una renovació integral, adaptada als nous temps.

Llàstima que no diga res del canvi total, de la modernització del servei, de fer-lo adient a la segona dècada del segle XXI. Només cal eixir de la ciutat i anar a altres ciutats veïnes, València, Màlaga, Valladolid, Bilbao o Las Palmas, per no parlar de Madrid o Barcelona per veure quina diferència de servei, quina diferència en l’estètica i funcionalitat dels vehicles.

Podrem veure algun dia circular pels nostres carrers bicicletes equipades  amb GPS, pantalla per conéixer l'estat de la bateria i la velocitat, rodes antipunxada o llum de frenada? No, no estic somniant, aquests vehicles ja circulen per Madrid i Barcelona.

La tecnologia actual permet també que en arribar al seu destí, puguen aparcar-se els vehicles en una base que, com passa en alguns casos, estiga plena, simplement bloquejant el cadenat contra vàndals que porten incorporat els nous models. Serà possible ara a Castelló? Com Sant Tomàs, soc incrèdul.

Que l’ajuntament o la concessionària demanen i oferisca un horari més llarg, que el servei de  la web o l’app de gestió puguen arribar a ser més àgils i eficients, o que Maquiver S.L. es comprometa a renovar la flota de bicicletes, si aquestes són models de fa 20 anys, poc o gens avançarem en un servei que fique a la ciutat al capdavant dels préstecs.

Alguna cosa caldrà fer per a aconseguir que tot i ser més de 33.000 els usuaris que al llarg d’aquests anys hem fet ús en alguna ocasió del servei, en l’actualitat i en una ciutat que supera els 160.000 habitants, siguen poc més de 5000 el que tenen l’abonament en vigor.

Senyors de l’equip de govern fa ja mig any que van crear la nova targeta ciutadana per facilitar la mobilitat i on s’havien d’incorporar en una primera fase els  serveis de transport urbà, TRAM, BICICAS i préstec bibliotecari, que se n’ha fet al respecte?  No anem bé.

Trobe que ara, i en el cas del nou contracte bicicas tornarem a perdre l’oportunitat de pujar al carro, o cal millor dir a la bicicleta, que ens faça avançar cap a un territori millor, amb més qualitat de vida, més modern i sostenible, i això que no estem parlant de pocs diners…

 

La "N" de la discòrdia...

Després de l'aprovació prèvia per part de l'Ajuntament de Castelló de la Plana i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell de la Generalitat Valenciana va ratificar el 22 de març del 2019 el topònim oficial i únic en valencià de Castelló de la Plana, fent-se oficial el canvi , fa avui just 5 anys, el 15 d'abril del 2019 quan es va publicar al Butlletí Oficial de l'Estat.

Des d'aquell mateix moment el Partit Popular municipal, llavors a l'oposició, va intentar frenar la mesura amb un primer recurs davant el Contenciós administratiu el juny del 2019. No obstant això, el jutjat va dictaminar a favor de l'Ajuntament, cosa que va portar el grup municipal liderat per la portaveu senyora Carrasco a formalitzar una segona al·legació davant el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, recurs que també el maig de 2022, va ser desestimat resolent la polèmica amb una sentència ferma, en entendre que l'acord plenari sobre el topònim "no infringeix cap disposició normativa i la nova denominació de la ciutat, que està inclosa entre les de predomini valencianoparlant, és acord amb la seua tradició històrica i lingüística“.

Tanmateix, l'ara alcaldessa Senyora Carrasco, sempre va advertir que, en cas d'arribar a l'alcaldia, una de les primeres mesures seria la recuperació de la forma bilingüe. De fet, només cinc dies després de prendre possessió, el 29 de maig.del 2023. ja ho va anunciar i en la primera junta de govern que va presidir celebrada el 22 de juny, va signar el començament de les gestions per restituir el doble topònim, iniciant-se la recollida de nova documentació, tramitació de la mateixa i elaboració de diferents informes tècnics per aconseguir que la ciutat passe oficialment a denominar-se "Castelló de la Plana-Castellón de la Plana", de la forma bilingüe.

S'ha publicat recentment que els tràmits per recuperar el doble nom han començat amb la redacció d'un informe que ja està fent l'expert en lingüística, llicenciat en Dret i Filologia Romànica-Hispànica i doctor per la Universitat de Barcelona a més de catedràtic emèrit de Literatura Espanyola, el professor Santiago Fortuño.

Tot i això, la tasca no crec resulte senzilla perquè per revocar el nom únic de la ciutat i adoptar oficialment i novament el doble topònim "Castelló-Castellón" haurà de superar el filtre de quatre organismes oficials, unint-se a l'expert professor Fortuño, els corresponents informes del Servei de Normalització, l'AVL i el Registre d'Entitats.

Amb 5 anys n'hi ha hagut prou perquè des d'aquell 15 d'abril del 2019 quan es va reconéixer la forma Castelló de la Plana com la més històrica i tradicional documentada, hi haja un canvi de criteri, menyspreant tant el criteri etimològic com l'històric, per motius que sens dubte semblen només polítics, fomentats des del PP i VOX, en considerar aquells que van definir el nom valencià, com a sectaris i electoralistes. Cras error, equivocació fatal, en tractar de passar per sobre de la legislació que avala els processos de canvi dels topònims oficials per adaptar-los a les formes històriques i tradicionals, atenent la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya, que cal respectar i protegir, tal com figura a la Constitució espanyola.

No senyores i senyors del govern local, no senyora alcaldessa, no es va tractar d'una mesura sectària i electoralista, no es va acceptar el nom de Castelló per imposar una de les dues llengües oficials sobre l'altra, era fer valer el sentit comú. De fet així s’ha vingut acceptant com “normal” en els diferents àmbits culturals, esportius i socials; només l’àmbit polític sembla vol treure-li profit en benefici propi, ara uns, abans uns altres...

I no val allò del conflicte amb un altre Castelló, el de València, ja que la nostra ciutat ha estat, és i hauria de continuar sent "Castelló de la Plana", per tant, no hi ha cap doble Castelló com volen que creguem, per acceptar que el nom ha de ser bilingüe.

És veritat que Castelló parla i sent en castellà i valencià, sense conflictes ni divisions, però també ho és el fet que la traducció del terme Castelló no és CastellóN. El nom és Castelló de la Plana i, recuperar ara fa tot just 5 anys el seu nom va ser una qüestió de justícia històrica. Senyora Carrasco, deixe de banda els criteris polítics i escolte els arguments de filòlegs i historiadors. Pel bé comú, reflexione, i per acontentar els seus socis, no fomente la discòrdia, no és aquesta la tasca d'una alcaldessa…

Serà necessari?

Tot i que aquests dies ja han començat a celebrar-se els primers actes per festejar el centenari de la coronació de la Verge del Lledó, presentació del mantell del centenari, de la novena,  inauguració de l’exposició “Coronatio Virginis”, conferències o el concert de la Banda Municipal, no va ser fins ahir dissabte a les 12, quan la Mare de Déu va eixir en processó de la Basílica, escortada per l'Esquadra Eqüestre de la Policia Nacional, la Guàrdia Rural i acompanyada per la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, portada al coll en peanya, per l'Associació de Barreros per passar uns dies més a prop dels veïns.

La història de la ciutat està lligada a la Patrona. De tots és sabut que no és aquesta la primera, ni la segona vegada en què la Mare de Déu del Lledó abandone la basílica per conviure amb els fidels al poble.  Han estat més de 20 les ocasions en què la Verge al llarg de més de 600 anys ha visitat la ciutat, en moments tant de goig com de desventura, enmig de solemníssimes celebracions ciutadanes.

Així cal recordar entre les darreres visites, els anys 1924, 1949, 1974 i 1999 amb motiu de la coronació, de les noces d’argent, de les d’or i diamant, o  el 1940 amb motiu de l’entronització de la nova imatge relicari, el 1983 en ser declarada basílica el santuari o el 1999, 75 aniversari del patronatge, i com, en  quasi totes les ocasions, arribava a la ciutat portada “a espatlles”.

Resulta del tot curiós com repassant les fotografies històriques podem comprovar com a mesura que s’ha anat avançant-se en el temps, el nombre de portadors de la peanya, tot i que aquesta s’ha mantingut, ha anat augmentant. Així l’any de la coronació la imatge va ser portada pels carrers per quatre castelloneros abillats amb saragüells, camisa blanca, jopetí i mocador al cap, repetint-se el nombre de portadors, tot i que en aquella ocasió amb vestit de setí l’any 1940, alternant saragüells i setí, augmentant a 8  el 1949 i a 12 el 1974 i 1983, arribant a 16 el 1997. Només un any, el 1966, amb motiu del VI centenari de la troballa, la Verge va desplaçar-se amb una esvelta carrossa arrossegada per dos bous.

Qüestió d’egolatria, de protagonisme, de folklore o en molts casos de fe, però el cas és que sent la imatge la mateixa i la peanya semblant en els darrers anys, el nombre de portadors no ha parat de créixer. En els inicis eren els portadors voluntaris d’entre els confrares, que acabada la festa i la seua tasca, solien reunir-se, acabant convertint-se en costum, en un sopar de germanor.

Al sopar del 2005 i fruit de l’augment de voluntaris-portadors, va sorgir la idea de crear una associació que al mes d’octubre següent va quedar constituïda com “Barrers de la Mare de Déu de Lledó”,  una Associació eclesiàstica amb personalitat jurídica privada, constituïda per temps indefinit i vinculada a la Reial Confraria, que des d’aleshores no ha parat de créixer, fent necessària la transformació de la peanya perquè en siguen molts els qui, cada vegada que la Verge isca en processó,  puguen ser portadors.

I des d’aleshores aquesta associació no només s’han dedicat a ser “portadors”, han establert una festivitat pròpia al mes de setembre, un butlleti, medalles pròpies, una coral, creació de la figura de “barrer de l’Any” o fins i tot una bandera pròpia, assumint un, tal vegada excessiu, protagonisme.

En l’actualitat aquesta associació està conformada per 220 membres, i novament ahir vam poder veure “el seu lluïment”.  88 portadors, en tres relleus de 22, van portar la peanya des de la basílica fins a la capella de la Sang, encapçalats per la bandera de l'Associació portada per un membre en el recorregut fins al centre. Era necessària tanta parafernàlia?  Amb quina finalitat? Enaltir la imatge de la Verge o, tal vegada excés de protagonisme?

No tinc res contra "els barreros", no dubte de la bona intenció d'aquests; no soc qui per dubtar de la seua fe, estima i deler per la nostra Patrona, que em consta és molt gran en molts dels seus membres, però em sembla massa pompós i ostentós el fet que, en els darrers anys, s’haja augmentat el nombre i mesura de les barres de la peanya, perquè puguen ser més “els portadors”. Fins i tot em grinyola una mica, vist des de fora, el desig, el seu desig, també en alguns casos, de notorietat, de “jo vaig ser-ne un en aquell moment històric”.