Seixanta-dos del seixanta-dos...

Tot just hui, 25 de març del 1962 va ser el tercer diumenge de Quaresma i, per tant, dia de la Romeria de la Magdalena. Tanmateix, no voldria jo hui fer protagonista d'aquest escrit aquella romeria religiosa i civil, presidida pel bisbe Pont i Gol i l'alcalde Eduard Codina, i que va tenir com a protagonista principal la regina, senyoreta "Conchita" Torres.

Si hui faig menció a aquell dia, és perquè un esdeveniment extraordinari va afegir-se a aquella, l'acte històric de la col·locació de la primera pedra del que havia de ser i continua sent, 62 anys després, el nou seminari "Mater Dei" de Castelló.

El lloc elegit dins el gran solar estava guarnit de banderes, un trípode d'on penjava la pedra commemorativa i un altar, tot envoltat pels seminaristes de la nova diòcesi de Sogorb-Castelló.

Arribat el moment, el bisbe va procedir a la benedicció de la pedra, tot un símbol, ja que aquella procedia de l'antiga església de Santa Maria, al costat d'aquella s'introduïa una arqueta de zinc amb diferents objectes, entre ells, l'acta que deixava constància del fet, signada per les autoritats i una representació dels seminaristes i professors, un periòdic del dia, un exemplar del butlletí del bisbat, una medalla de la Mare de Déu de Lledó i diverses monedes de curs legal.

Cal recordar que els terrenys que havia d'ocupar la nova construcció van ser, majoritàriament cedits pels seus propietaris per aquella finalitat i que s'havia obert la possibilitat de col·laborar en la construcció mitjançant donatius que farien factible, en un temps no massa llunyà, veure acabada l'obra. El 5 d'octubre de 1962 el Butlletí Oficial de l'Estat aprovava "una generosa subvenció a cobrar en tres anualitats a favor del nou Seminari", també molts diners van recaptar-se la Quaresma de l'any 1964 quan des del bisbat va rellançar-se una gran campanya per donar més impuls a l'obra. Aquesta construcció va ser fruit de la Providència Episcopal del 2 de setembre de l'any 1961 conseqüència directa del Decret Consistorial i la Butlla del Papa Joan XXIII dictats a Roma el 31 de maig de 1960 que donaven origen a la nova diòcesi castellonenca.

L'obra va ser dirigida per l'arquitecte madrileny senyor Cubillo de Arteaga qui fent ús de materials senzills com el totxo i donant molta importància a la utilització de les vidrieres, va dissenyar els 11 pavellons del complex. Les edificacions, de planta quadrada i amb patis centrals, s'ordenen en una implantació ortogonal amb espais lliures generosos i pèrgoles de comunicació. Els aularis i elements comuns o estrets buits verticals havien de contrastar amb el volum completament cec de la capella que constituïa la peça més representativa del conjunt, un rotund volum prismàtic tancat amb murs de maó, de planta quadrada i quatre tribunes a les cantonades, que conformen una creu grega il·luminada zenitalment per un vitrall realitzat per l'artista alacantí Arcadi Blasco, sent una de les vidrieres més grans i peculiars d'Espanya pels gairebé 400 metres quadrats, la tècnica en formigó i la disposició horitzontal.

L'altar se situa al centre, els assistents ocupen tres dels braços i queda la part posterior del presbiteri per al ritu de l'ordenació sacerdotal. La façana és d'una gran sobrietat i hi destaquen la creu i una àmplia pèrgola correguda.

Poc més de 4 anys van ser més que suficients perquè l'obra quedara enllestida; així el 7 de maig del 1966 aquell complex que a partir d'aquell moment havia d'acollir els seminaris diocessans major i menor, va ser inaugurat pel mateix bisbe Pont i Gol. Cal recordar que ja el curs 1961-92 l'activitat formativa havia començat ocupant fins al nou curs 1966-67 l'antiga Casa dels Òrfens del bisbe Climent.

Però el temps no passa de franc i la Diòcesi, encarregada de conserva aquest edifici a la vegada que perdia vocacions, va haver de destinar per fer front a les despeses econòmiques constants, alguns dels seus pavellons a altres menesters, acollint en els anys de la seua història diferents usos, des de la seu de l'antic CUC, el col·legi diocesà Mater Dei, trobades pastorals, culturals i de grups d'oració i altres activitats dirigides a desenvolupar un tipus de vida en relació amb la natura, ja siga per a la meditació, el recolliment, la formació, la comunicació o el simple l'esbarjo.

Un centre que hui, compleix 62 anys d'aquella primera pedra i que més de mig segle després, continua donant resposta, a través de diferents accions, a les inquietuds de formació cristiana de molts fidels de la província. Per molts anys!

Armes d'airsoft i competició de crossfit: Estic a Castelló?

Entenc que a la nostra ciutat a més a més de les dues llengües oficials, castellà i valencià, es parlen, puguen escoltar-se pels carrers i fins i tot trobem alguna publicació en romanés, àrab o xinés, en ser aquestes comunitats les més nombroses de població estrangera al nostre territori.

Però, tot i això, aquest matí en repassar algun dels mitjans de comunicació local, m'he quedat més que sorprés amb dos titulars. El primer diu "Intervenidos 19.186 artificios pirotécnicos y 23 armas de airsoft procedentes de vendedores ambulantes de manera irregular durante las Fallas", el segón "La mayor competición de 'crossfit' de España llega a Castelló", i la sorpresa no ha estat pel fet de la intervenció policial en el primer cas o perquè al nostre poble puga ser seu d'una competició esportiva nacional, aquestes "coses", feliçment ja no són res estranyes a la nostra ciutat.

Aleshores us preguntareu on ha estat la meua sorpresa. Fàcil de deduir, d'una banda, amb allò d'armes d'AIRSOFT i, d'altra, per allò del CROSSFIT. He de confessar que aquests vocables no els havia sentit mai. Més encara no tenia ni idea del que podia ser aquest tipus d'armament i tampoc quin tipus, quina classe, quina mena de competició podia ser aquella que s'anunciava.

Supose, per com estan escrites, que tant l'una com l'altra són dues paraules "prestades" de l'idioma anglés i que resulta més modern emprar-les per a definir alguna cosa, en detriment d'altres paraules en valencià o castellà que també definirien el mateix concepte, fet que irremeiablement ha portat lligat que jo, com supose els haurà passat a molts altres veïns lectors, no me n'assabentara del que s'estava parlant.

He hagut de recórrer l'internet, a la xarxa i al totpoderós Google, per arribar a entendre allò de les armes d'airsoft i de la competició de crossfit. Llastimós que estan al País Valencià per entendre una notícia que se supose està escrita en una de les dues llengües oficials, haja d'arribar a aquell extrem. No, no crec que siga més modern, ni més actual, això sí, és molt més cridaner, serveix sens dubte per a cridar més l'atenció, però estem a Castelló, o no? Doncs parlem la nostra llengua i deixem-nos d'intrusions...

Tan fàcil en el primer cas com indicar que allò que la policia ha intervingut aquests darrers dies de festa a alguns venedors ambulants, a més de coets de diferents tipus i classes, han estat armes d'aire comprimit d'escassa potència, armes de joguina, rèpliques d'armes reals d'ànima llisa de potència molt baixa, dissenyades per disparar projectils esfèrics no-metàl·lics. Joguines que a causa de la seua construcció i disseny no poden modificar funcionalment i ser transformades en armes de foc reals, però poden arribar a "fer-se passar per..."

I pel que respecta a la competició de crossfit, que diríeu que és? El CrossFit és una activitat física que, segons Malú Valle del Castillo, entrenadora càntabra. , és "un programa de condicionament físic basat en un entrenament constantment variat de moviments funcionals, i que es desenvolupa amb una alta intensitat".

Una activitat esportiva que, en una mica més de deu anys, s'ha consolidat als Estats Units, i en els darrers anys ha entrat amb gran força a molts altres països. Tant és així, que ja compta amb els seus propis Jocs Olímpics que se celebren cada any a Califòrnia. 

La causa d'aquesta expansió ràpida està justificada pel fet que els seus exercicis, sempre diferents, estan basats en la vida diària. De manera que a les competicions es fan moltes coses que realitzem diàriament sense adonar-nos que també és exercici, com és empényer, saltar, arrossegar, enfilar-se o aixecar pesos.

I vet per on, ara s'anuncia que el recinte de fires i mercats albergarà aquest mes d'abril l'esdeveniment en què al voltant de 800 esportistes arribats de diferents províncies s'enfrontaran en unes dures proves, tant en categoria individual com per parelles, amb premis econòmics que arriben fins als 3.000 euros, havent de demostrar agilitat, coordinació, equilibri, flexibilitat, força, potència, precisió, resistència cardiorespiratòria, resistència muscular i velocitat. Si voleu saber-ne més, cal assistir com a públic, això sí, amb el pagament de 10 euros per cada sessió, en concepte d'entrada.

Castelló es notícia i els veïns de vegades anem per darrere del que la ciutat avança. Sembla que tot és vàlid? Açò és "modernor"? Sí, però no.

Condicions i violencia: difícil equilibri.

Castelló ha estat des de l'antiguitat seu de l'Administració de Justícia. Primer, com a cap de partit i, posteriorment, com a seu de l'Audiència Provincial. Per això, la nostra ciutat sempre ha disposat de presó.

La més antiga es va ubicar als baixos de la Casa de la Vila, primer a la seua localització original del carrer Cavallers, tocant a l'anomenat carreró de la Cadena, per ser aquest carreronet, avui Ausiàs Marc, veí precisament de les estretes cel·les medievals.

Posteriorment, la presó es va ubicar als baixos de l'actual Ajuntament. A finals del segle XIX, quan la capitalitat provincial ja s'ha consolidat, naix la necessitat d'una nova presó, recinte que haja de ser suficient per a acollir, no només els petits delinqüents que es jutjaven a l'antic tribunal del partit judicial, sinó també els reus de grans delictes jutjats als tribunals provincials. Una necessitat d'una ciutat que creix com a exigència dels serveis burocràtics que el nou estat liberal i burgés del segle XIX demana.

El projecte de la nova presó, que s'ubicarà en una zona d'expansió de la ciutat, al costat de la nova ronda Magdalena, s'encarrega a l'arquitecte provincial, Manuel Montesinos Arlandis. Es tracta de la presó del carrer Cerdán de Tallada que va prestar servei durant més de 75 anys, i serà el marc d'esdeveniments excepcionals, com els ajusticiaments de presos condemnats a la pena capital i espai de concentració i privació de llibertat dels anomenats presos polítics represaliats pel franquisme a la postguerra.

Un edifici auster, gran en les seues dimensions i funcional dins l'arquitectura penal de l'època, que ocupava el solar on hui es localitza la plaça Columbretes, al costat de l'antiga comissaria de Policia, que inicialment va ser caserna de la Guàrdia d'Assalt i de la Policia Armada i que va estar en funcionament fins tal dia com avui, un 20 de març de 1984, dia en què va procedir-se al trasllat a les noves instal·lacions del centre penitenciari de la carretera de l'Alcora, dels més d'un centenar de reclusos, que en aquell moment hi havia complint condemna.

A partir d'aquell moment, la vella presó va romandre un edifici tancat i tot i la seua catalogació com a edifici d'interés, l'Ajuntament l'estiu de 1985 va enderrocar-lo per complet sense prèvia sol·licitud de permís ni comunicació a la Direcció General d'Urbanisme de la Generalitat valenciana.

El nou recinte, el de la carretera de l'Alcora que hui compleix tot just 40 anys, conegut oficialment com a "Castelló I", disposa de 446 cel·les funcionals i 52 complementàries repartides en diferents edificis, i que en l'actualitat, després de sofrir en aquests anys diverses remodelacions, entre d'altres en els sistemes de seguretat passiva perimetral, circuit tancat de televisió, reforma de la cuina, dels serveis d'infermeria o de l'edifici de comunicacions, continua sent, per l'increment constant del nombre d'interns, una de les presons més massificades del País, existint una tendència a doblar la capacitat legal permesa, la qual cosa, malauradament, ha arribat ja a generar en els darrers mesos més d'un incident entre interns i funcionaris.

Aquests dies, a més de recordar el 40 aniversari, la presó es notícia perquè els seus funcionaris, juntament amb els treballadors del centre Castelló II d'Albocàsser, inaugurat l'any 2008, s'han concentrat per, a la vegada que condemnar el crim que presumptament va efectuar un intern sobre la cuinera de la presó de Tarragona i l'agressió ocorreguda recentment al centre d'Albocàsser, denunciar la manca de mitjans i personal que pateixen. Reclamen entre d'altres com a mesura urgent per resoldre com més aviat millor aquestes deficiències ser reconeguts com a agents de l'autoritat.

Condicions i violencia, dues visions lligades a la gestió penitenciària en moments actual de difícil equilibri. D'una banda, les reclamacions dels funcionaris amb la necessitat de major mà dura i de més control per preservar la seua integritat física i, de l'altra, la política del Govern, encaminada a la remisió de la violencia i la  reinserció dels presos, apostant, pel règim obert o de semillibertat o l'increment de mitjans per combatre la salut mental dels reclusos.

Front aquest dilema jo pense que sense seguretat ni disciplina no hi pot haver tractament, i sense tractament no hi pot haver mai rehabilitació, darrera finalitat pels presos. O no?

Pluja de sang... Informació esbiaixada.

A més de la pluja normal d'aigua, de la qual a les nostres terres fa temps que escassegem, n'hi ha d'altres curioses, com les pluges de peixos, de granotes o d'aranyes. Una altra d'aquestes pluges, considerades fenòmens molt estranys però reals, i més comunes a les nostres contrades són les pluges de sang.

Un fenomen aquest de les pluges de sang ja conegut des de l'edat mitjana, quan se les considerava presagis de l'imminent patiment humà. Abans ja havien estat esmentades a la Ilíada d'Homer, als textos de Ciceró i per altres escriptors i en el renaixement les van atribuir al poder diví, però el cert és que, amb els coneixements científics actuals, ja se sap que aquestes pluges ocorren a Europa i es relacionen amb les àrees desèrtiques del continent africà.

Al desert del Sàhara les tempestes de sorra són habituals i fins a un 70% de la pols generada es desplaça per l'oceà Atlàntic cap a zones de Sud-amèrica i del continent Europeu. Lles masses de pols es desplacen pels corrents de vent de les capes baixes i mitjanes de la troposfera, afectant la zona oriental de la Mediterrània, generalment des de la primavera, habitualment cap a l'estiu, però com sembla que el temps ara està boig, aquests dies, quan encara estem a la fi de l'hivern, tots els espais meteorològics de totes les cadenes televisives és fan ressò d'aquest fenomen i parlen que allà on plourà –quina sort-, la pluja serà de fang, i a la resta del territori, entre ells amb quasi la total certesa a la nostra terra castellonenca, allò només es notarà amb un cel més groguenc, més plomís.

Aquest és un fenomen relativament habitual al litoral mediterrani i a les Canàries, conegut popularment com a calima, i solen produir-se quan, com ara, tenim una borrasca o una àrea de baixes pressions davant de les costes de l'oest o sud-oest peninsular, imposant-se la circulació del sud, per tant, em resulta del tot exagerada la notícia escoltada hui mateix "llegan las temibles lluvias de sangre antes de Semana Santa".

I s'anuncia tot just hui dimarts, dia en què l'hivern astronòmic s'acomiada, ja que la primavera arribarà a les 4.06 (hora peninsular) d'aquest dimecres, i sembla que el dijous serà el dia clau. Si plou, ho farà amb fang, quina sort! Ara resulta que si per casualitat ens arriben a caure quatre gotes, aquestes amb una probabilitat molt alta, el que faran al seu pas serà embarrar i tacar de color marró tot.

És veritat que aquesta pluja és un dels grans enemics dels cotxes i les bugades, però el qualificar de terrible aquesta pluja és, com diuen ara els joves passar-se'n. Més encara, aquest fenomen és més que esperat i desitjat per aquells empresaris dels rentadors automàtics de vehicles que fan més calaix els dies següents que en la resta del mes.

Tot i que sempre ens queixem quan apareixen, les pluges de fang són molt bones per als camps, l'agricultura i les plantes en general, ja que aporten nombrosos nutrients a la vegetació. A tall d'exemple, les aportacions de fòsfor que arriben des del Sàhara són fonamentals pels nostres sòls agrícoles que, a causa de l'ús excessiu de fertilitzants presenten en molts casos escassetat d'aquest mineral.

"Temibles lluvias" són les que provoquen els monsons, fenòmens atmosfèrics que van molt més enllà d'una pluja de gran volum i força, i que principalment en aquells indrets a prop del cinturó tropical provoquen massa sovint morts, ferits i desapareguts. Això sí que és terrible!

Que arribe a ploure una mica de fang si és que arriba a casa nostra en aquests dies, no ha de ser cap problema greu, ni menys encara ha d'ocupar un temps informatiu amb titular alarmant.

Entenc que com a tècnica periodística, el sensacionalisme, cridar l'atenció del públic mitjançant l'ús exagerat de la informació, presentant les notícies de manera espectacular i dramàtica té com a objectiu augmentar l'audiència, però usar titulars cridaners que no sempre reflecteixen la realitat dels fets, també és manipulació informativa, informació esbiaixada, tergiversació, i això ni és ètic ni està bé.

Tot el pinar per al poble...

El Pinar del Grau és el principal recurs natural de Castelló. Un referent emocional que s'insereix en la memòria històrica de Castelló i en la de milers de ciutadanes i ciutadans que conservem records dels moments de felicitat passats a l'ombra dels pins i amb l'agradable brisa del mar.

Els seus orígens es remunten a l'edat mitjana. Al segle XIV el municipi aprofitant que el senyor feudal de Castelló, Enrique de Trastàmara, necessitava diners per enfrontar-se al seu germà Pere I "el cruel" en la lluita pel tron de Castella, va comprar aquest indret; unes 200 hectàrees, i va posar-lo a disposició comunal. Així des del 1365 els nostres avantpassats van obtenir del pinar la llenya i també allí pasturaven el ramat. Aquestes activitats comunals es van regular al segle XVIII, davant la reducció de la massa forestal.

A mitjan segle XIX, el Ministeri d'Hisenda va impulsar la desamortització de patrimoni públic per a finançar el deute i la construcció d'infraestructures; publicada el 1855 la llei Madoz, l'Ajuntament de Castelló va sol·licitar del Ministeri d'Hisenda que els béns patrimonials del municipi foren exceptuats de la subhasta i venda per la seua condició de béns comuns, entre altres, el Pinar del Grau. Corria l'any 1863 quan el ministeri accedeix a la petició incloent la massa forestal costanera en el catàleg de "Montes Públicos"; aquesta suspensió de la subhasta va fer possible la preservació dels pins d'una més que probable destrucció. Des d'aleshores, la gestió forestal del Pinar va passar a ser competència de l'enginyer del Districte forestal el qual, havia de formar i executar un pla anual d'explotació.

El 20 de novembre de 1883, l'Ajuntament de Castelló va inscriure en possessió la finca del Pinar al registre de la propietat. Per la seua banda, la Delegació provincial d'Hisenda continuava mantenint la tutela sobre la finca en tractar-se d'un patrimoni exceptuat de la desamortització. A partir d'aquell moment l'Ajuntament va iniciar un conjunt d'actuacions encaminades a descatalogar la finca comunal, amb la pretensió de recuperar la plena possessió d'aquests espais costaners i eliminar la dependència i vigilància de l'enginyer del Districte forestal i de la Delegació provincial d'Hisenda.

A les darreries de 1897, el ple de l'Ajuntament va aprovar una moció que proposava "recabar del Gobierno que los terrenos del Pinar sean considerados como paseo público y excluidos en su consecuencia del catálogo de los montes del Estado". Finalment, la llei de 18 de març de 1900, tot just hui fa 124 anys, excloïa el Pinar del Catálogo de Montes Públicos i, autoritzava l'Ajuntament "para usar, aprovechar libremente y destinar a paseo público dicho Pinar, sin perjuicio de los usos comunales a que tienen derecho los vecinos según la real orden de 21 de septiembre de 1863", establint-se que "el Estado percibirá el 20 por ciento del precio de los solares o parcelas que el Ayuntamiento haya vendido ó enajene en lo sucesivo, haciendo uso de la autorización que se le concedió por real orden de 30 de julio de 1892"

Aquest lliurament tancava una etapa en la gestió de l'espai costaner i reforçava el procés d'ordenació territorial de la franja costanera del terme. A més de la programació d'usos del Pinar, la corporació també es feia responsable de la seua gestió ordinària, tot i que la programació dels futurs aprofitaments del Pinar encara tardaria anys a concretar-se; el Pinar a poc a poc deixava de ser un espai perifèric del terme de Castelló i s'integrava en la programació territorial del front marítim de la ciutat.

Va ser durant el franquisme quan l'alcalde José Ferrer, el 1958 va cedir a l'empresa Urcosa, part d'aquells terrenys, 21,5 hectàrees, per a la construcció d'un camp de golf i d'urbanitzacions. L'espai popular va passar a ser gaudit per uns pocs.

Durant la transició recuperar el Pinar es va convertir en una reivindicació social i política. El lema «El Pinar per al poble» es va fer transversal i tots els grups polítics li donaren suport.

El primer ajuntament democràtic, baix el mandat del socialista Antonio Tirado, el setembre de 1979 va anunciar que un tros del Pinar es recuperava. El PSOE va assumir la consigna d'UCD i Coalición Democrática de preservar el camp de golf.

I arribem al dia d'avui, 124 anys després d'aquell moment històric. Els diferents ajuntaments que han dirigit la ciutat de Castelló, tots han promés que el pinar es recuperaria íntegrament, però, maluradament poc s'ha avançat en aquesta direcció. De les 200 hectàrees que va arribar a ocupar, avui els arbres en poblen només 35. I d'aquestes, menys del 40 % són d'ús públic. Què ens oferirà el futur? La història continua...

Dos events històrics, dos encerts municipals...

Castelló va celebrar el 1952 com un gran esdeveniment el VII centenari de la fundació de la ciutat, any en què l'alcalde Carlos Fabra Andrés va nomenar reina de les festes a la senyoreta Amparo Fabra Gasset.

Uns anys abans, a l'excels poeta i dibuixant Bernat Artola se li havia encarregat l'esbós per a una bandera per representar la ciutat en una commemoració tarongera a València. Però sembla que l'esbós no va arribar a agradar gaire als polítics del moment i es va arxivar. D'altra banda, el 1952, l'arxiver de la Diputació i després alcalde, el senyor Codina, el va rescatar presentant-lo en una de les reunions habituals d'una de les comissions de la "Junta Central". Tots van observar com a l'esbós d'Artola hi havia una franja verda que diferenciava la nostra ensenya amb la senyera. I això va agradar.

I algú va suggerir que podia ser d'ara endavant el distintiu de Castelló en aquestes i altres celebracions. I ja amb l'emoció del moment, hi va haver veus que van proposar que es col·locara a l'extrem de la canya una cinta verda. I no només això, sinó que, cada any, s'afegís a la canya la cinta anual perquè pogueren comptabilitzar-se totes les romeries en què es participa. I, des d'aleshores, el verd seria el color de la ciutat, símbol de les festes majors .

Una cinta verda de 44 centímetres de llargada per 2,5 d'amplada, confeccionada amb teixit de raió i que va onejar al més amunt de les canyes, per pimera vegada aquell diumenge de romeria, tot just hui fa 72 anys i que, al llarg de totes les edicions posteriors, no ha parat de créixer en nombre, arribant-se aquest 2024, el passat dia 3, a superar les 160.000 cintes amb un pressupost superior als 30.000 euros. Cintes verdes que, en anys posteriors van anar compartint protagonisme amb les blaves de la romeria del Grau i les de la senyera, repartides en la tornà.

I si hui, fa 72 anys d'aquell fet, també un altre esdeveniment va tenir lloc tal dia com hui 40 anys després, el 16 de març del 1993, la inauguració del Pavelló poliesportiu Ciutat de Castelló.

Un projecte iniciat l'any 1992 per l'aleshores alcalde, senyor Gozalbo i inaugurat l'any següent pel nou cap el senyor Gimeno. Una obra més que necessària ateses les limitacions que a la ciutat hi havia en els pavellons de Castàlia i Grapa, pressupostada i finançada per la Generalitat Valenciana, amb 800 milions de pessetes i aixecat en una parcel·la de propietat municipal a la Ronda Sud, una part nova de la ciutat, en expansió.

Una instal·lació esportiva municipal que, després de 31 anys d'existència i diferents remodelacions i ampliacions, ha estat l'escenari de grans èxits en disciplines esportives com el bàsquet, el futbol sala i l'handbol, i activitats d'alt nivell de patinatge sobre gel, balls de saló, rock acrobàtic, culturisme, taekondo, gimnàstica rítmica o pressing catx.

Dos esdeveniments que van marcar un temps a les nostres festes i en el desenvolupament de la ciutat, i que hui compartim recordant que som present, però sense oblidar que també som hereus d'un passat no massa llunyà.

Ciutadans orgullosos d'una ciutat que sempre ha sabut mirar cap al futur, preocupant-se, de mantenir i fomentar les tradicions i, a la vegada, buscant sempre el benestar i la qualitat de vida dels veïns i veïnes.

Recordar fets com aquests, és recordar la nostra història i als que van ajudar a fer-la possible, aquesta és també una de les maneres de garantir el futur de Castelló. Dos encerts municipals units per la casualitat el mateix dia...

L'aparcament i la picaresca.

Aparcar gratis a Castelló no és una tasca fàcil. Cada vegada més ens trobem que, bona part de la ciutat és de vianants o té les places d'aparcament regulades; si a això li sumem la necessitat d'aparcar en indrets de gran afluència de persones, l'estació de tren, pavellons d'espots, estadi de Castàlia i hospitals preferentment, les opcions d'estacionar sense haver de pagar es redueixen encara més.

És veritat que des de l'ajuntament, els diferents equips de govern municipal dels darrers anys, han anat manifestant més o menys sensibilitat envers aquesta problemàtica, però també ho és el fet que, a hores d'ara, el problema no ha estat resolt de cap manera.

Dos casos resulten més que sagnats per la seua necessitat diària. D'una banda, les rodalies de l'estació de RENFE entre els carrers del pintor Oliet, Cremor i passeig de Morella, l'altre, els voltants de l'Hospital General Universitari de l'avinguda de Benicàssim.

La realitat ens diu que en tots dos aparcar resulta una odissea, malgrat que en el primer dels casos, l'ajuntament des del setembre del 2002, està tractant de minimitzar el problema amb la construcció en diferents fases d'un aparcament públic gratuït en superfície, que se suposa ha d'estar operatiu en aquest mes, ficant a l'abast dels usuaris les seues primeres 200 places, del tot insuficients, deixant per un futur, més o menys llunyà, una segona fase amb 250 nous llocs i una tercera que se suposa haurà d'estar acabada als inicis del 2026 i de la qual encara no s'ha iniciat ni l'expropiació dels terrenys...

L'altre cas sagnant és el de l'Hospital General. És veritat que des de fa uns quants anys funciona un pàrquing subterrani obert les 24 hores i que fins i tot ofereix un servei de rentat de cotxes, però per ser privat és de pagament, amb tarifes horàries que, en cas de tenir necessitat de deixar el vehicle poca estona pot resultar més que útil, però si s'han de passar moltes hores a l'hospital, com ocorre en molts casos, resulta del tot inassumible i excessiu per moltes butxaques.

L'ajuntament allà pel 2015 i veient que eren molts els professionals del centre així com els familiars dels pacients que per estalviar-se uns diners, feien servir com aparcament un descampat situat tot just enfront de l'hospital va expropiar vora 4000 metres quadrats i executar un espai d'estacionament a la superfície, obra que va acabar-se posant-se a disposició dels usuaris a la fi del 2018, però que s'ha demostrat del tot insuficient.

Així, en certes hores resulta desconcertant i quasi "miraculós" poder estacionar el cotxe a l'estació o l'hospital i són, som molts els conductors que armats de paciència peguen voltes i més voltes fins a trobar "un lloguet".

I ací entra en joc la picaresca. Tot i que les ordenances municipals prohibeixen expressament la pràctica de demanar diners a canvi d'aparcar cotxes i fins i tot poden imposar-se sancions, una gran quantitat "de gorrillas", aparcacotxes il·legals campen per ambdós indrets.

Puc arribar a entendre que són persones de pobresa extrema o d'exclusió social al costat d'alguns "espavilats", però siga com siga la imatge de mendicitat que donen no resulta gens agradable per ningú.

En aquests dies que tinc necessitat d'aparcar prop de l'hospital arribe a observar com molts són estrangers i que fins i tot cadascú té el seu territori i només hi ha frecs si un envaeix el terreny d'un altre. És veritat que ningú et demana res, però des del moment que aparques no deixen de vigilar els teus moviments i sense dir res ho diuen tot...

El dilema en aquests casos està més que servit, aparcament i picaresca; pagues quan hi ha servei d'aparcament amb tarifa regulada, O pagues "al gorrilla" per la tranquil·litzat del teu vehicle... difícil solució!

Diners, diners...

Juan Ripollés, el "beato Ripo", l'any 1998 va dissenyar i crear una escultura en bronze de 5 X 4 X 2,5 metres, que representa, amb un estil propi, un bust femení damunt un oval, rematant la composició un timó, obra que va titular Puerta del Mar, referència al lloc on havia instal·lar-se. Aquell va ser un encàrrec efectuat en el seu moment a l'artista per l'Autoritat Portuària de Castelló per formar part de la Font del Centenari, un element decoratiu que havia de presidir la nova rotonda d'accés a la zona administrativa del Port, creada en l'encreuament entre les avingudes de Serrano Lloberas i Ferrandis Salvador, i com a record per la posteritat del centenari d'aquella institució.

Un monument, una composició, conformat, a més a més de l'escultura, per un vell embarcador de finals del segle XIX, que va trobar-se, uns anys abans, en unes excavacions arqueològiques fetes en l'espai portuari del Moll de la Costa i un gran pòrtic que custodiava el conjunt i constituïa la mateixa font, que aportava l'element aquàtic.

Tant la seua ubicació com la composició semblaven inicialment un gran encert, i així va imaginar-se aquell 29 de juliol del 2002 quan va tenir lloc la inauguració de tot el conjunt, per part del senyor Monzonís, en aquell moment president de la institució, del president de la Confederació Empresarial de la Comunitat senyor Ferrando i amb la presència com a convidat especial a l'esdeveniment del senyor Olivas, aleshores president de la GVA.

No se quants euros deguera costar el total de "la festa", ni si aquells diners van eixir tots de l'autoritat portuària, però el que si és ben cert és que poc van tardar els problemes a manifestar-se; d'una banda, l'alçària excessiva des d'on caia l'aigua feia que el soroll produït per aquella resultarà pels veïns més que molest, també els dies de vent, encara que aquell no fora massa fort, feia que l'aigua, en caure, fora arrossegada fora de la pileta, remullant els vehicles que circulaven pel seu entorn; si a més a més li afegim que, tal vegada pel tipus de terreny o per problemes de construcció, les filtracions i humitats feien que els mecanismes tècnics i d'il·luminació s'espatllaren contínuament, van portar com a conseqüència que la font deixarà de funcionar i la pileta restara seca, sense aigua per molt, massa temps.

És veritat que en el transcurs dels anys l'autoritat portuària ha intentat donar solució al problema, però també ho és que els intents sempre, per algun motiu tècnic, social o econòmic, i mai millor dit, s'ha arribat a bon port.

Recorde sense anar massa lluny que tot just ara fa un any va anunciar-se la inversió per part del port de més de 160.000 euros, textualment "per renovar i posar en funcionament la font del centenari" i que va acabar en no res.

Ara, novament, en aquests dies, un any després d'aquell intent, s'anuncia que PortCastelló ha adjudicat la renovació de la font per més de 100.000 euros més que fa un any, en concret l'empresa Comsa Service Facility y Manegement, rebrà 273.535 euros per condicionar la infraestructrura i retornar l'operativitat de la font i el seu conjunt.

Diuen que a més de reparar els desperfectes acumulats en els darrers anys per la seua manca d'activitat i manteniment, se substituirà i renovarà la part elèctrica i hidràulica adaptada a les noves tecnologies i funcionalitat de les fonts ornamentals del segle XXI, per aconseguir disminuir el soroll i que l'aigua "no se n'isca" a la vegada que puga optimitzar-ne el consum elèctric.

Quatre mesos diuen, seran més que suficients per a veure-ho tot acabat. Això vol dir que a l'estiu la font haurà de lluir novament amb tot el seu "glamur"... Com sempre passa en aquestes coses, només dir que temps per venir futur...

El ball de pinyata i el te del casino.

És per tots conegut que el casino antic de Castelló va erigir-se allà per l'any 1922 quan l'arquitecte Francesc Maristany va transformar l'antic palauet del XVIII propietat dels Tirado amb una nova disposició interior i una important actuació en les seues façanes recaient als carrers d'Enmig i Porta del Sol.

La reobertura l'any 1923 d'aquella nova seu de la societat cultural i recreativa castellonenca va suposar un destacat esdeveniment a la ciutat, reforçant l'autoestima del veïnat, sobretot de les classes més benestants.

Prompte i per influència d'allò que genèricament és conegut com "els feliços anys 20", van començar a realitzar-se al casino festes glamuroses, balls representatius, concerts i recitals de més o  menys nivell, però que servien perquè la burgesia castellonenca "es deixarà veure", es mostrarà a l'enveja dels altres.

És veritat que els feliços 20 en aquest cas referits a Castelló no van ser tan feliços com molt del veïnat haguera desitjat, però això no obstant aquelles famílies més acomodades sí que van poder gaudir, fruit de les seues possessions i posició social, en definitiu fruit dels seus diners, de festes i bons moments.

Feia ja uns quants dies que anava anunciant-se al periòdic "El Heraldo", la Junta del casino presidida pel senyor Benedito, per contrarestar "el ball de pinyata" que el Cercle Mercantil havia programat celebrar al Teatre Principal el 9 de març de 1924, programava per la mateixa vesprada un "te danssant", disposant-se per al servei de te el saló de la planta baixa recaient al carrer d'en Gozalez Chermà (actual enmig) i per al ball el recaent a la plaça de Castelar (actual Porta del Sol).

I va arribar el diumenge, tot just hi fa 100 anys i malgrat fer un dia gris, tal vegada com hui, amb una lleugera millora a la vesprada, si el ball del teatre va estar, segons les cròniques, d'allò més animat i el nombre de disfresses més gran que mai, l'èxit del "te danssant" del casino no ho va ser menys, ja que malgrat l'amplitud dels salons, aquells van quedar menuts per tanta concurrència, afegint-se a l'animat ball el servei ordenat i complet del te que va servir l'abastidor, senyor Antón, allargant-se les festes fins a les nou de la nit.

I és que aquell 9 de març va ser el primer diumenge de Quaresma i darrer dia en què estava permés ballar fins després de la Setmana Santa, la darrera vesprada per donar escapatòria a aquella necessitat humana de divertir-se i compartir amb família i amics rialles i ball i acomiadar-se definitivament del carnestoltes passat ja el Dimecres de Cendra, i els castellonencs ho van fer amb un acte popular, ball de disfresses, de pinyata, i ball de societat, més elitista, però igual, o més concorregut.

No sabem qui va presidir, si és que va haver-hi alguna classe de presidència, el ball de disfresses de teatre, però si hem pogut llegir que el "te danssant" va tenir entre els seus assistents il·lustres al general García Trejo? i la seua família.

Un any aquell de 1924 en què la ciutat superava el 34.000 veïns, amb el senyor Ruiz Cazador com a alcalde i que ja es preparava per a un esdeveniment important, la coronació canònica de la patrona la Verge del Lledó, esdeveniment pel qual calia esperar encara vora dos mesos...

Curiositat....

No soc filòleg, ni estudiós de la llengua, però sí que em considere curiós, molt curiós fins i tot en aspectes sense massa transcendència.

Des de fa uns quants anys, i cada vegada que s'acosta la Magdalena amb més insistència, escolte i trobe escrit a les xarxes socials i als diferents mitjans de comunicació locals, en parlar de la romeria penitencial que a la ciutat celebrem, que aquella es realitza a "l'ermita excavada en la pedra dins el que va ser un aljub del castell", per a continuació trobar "que el romiatge té com a destinació final l'ermitori de Santa Maria Magdalena, un edifici religiós declarat BIC situat a pocs quilòmetres de la ciutat de Castelló dins el seu terme municipal".

Aquests només són uns exemples que trobem sense escorcollar massa a la Wikipedia I al web municipal. De segur que n'hi ha molts més. Aleshores surt la curiositat, cal parlar d'ermita?, millor d'ermitori?, és indiferent?

En aquest dilema al pensament, vet per on, hui, a la contraportada del diari Mediterráneo, i a la secció "Ulls que no lligen", de l'amic i tècnic lingüístic Jaume García, reflexiona i comenta entre altres conceptes, en parlar de la paperassa generada aquesta setmana festera, com "la sinonímia, que no és una ciència exacta, es refereix a la Magdalena com a ermita i ermitori..." Premi!!!

Tot un tècnic que per ficar llum al dilema, es mulla afirmant que estem davant de dos veus de significació idèntica. Sembla que l'assumpte queda resolt, i que l'ús d'un O l'altre mot només és qüestió de gustos...

Si, però no; al web municipal i en referència a la romeria del passat diumenge podem llegir "més de 165.000 persones recorren el camí que uneix Castelló amb l'ERMITA de la Magdalena, recordant els orígens de la ciutat", a la vegada que, en un altre espai de la mateixa web se'ns convida a "visitar el paratge natural municipal ERMITORI de la Magdalena a Castelló, i descobrir un entorn natural, cultural i arqueològic..." amb una clara diferenciació entre ermita i ermitori.

Mentre pel professional lingüístic és qüestió de gustos, per la municipalitat sembla cal fer distincions entre el concepte ermita com a edifici religiós, com a capella aïllada sense culte permanent i, ermitori, concepte reservat per nomenar amb l'afegit "de la Magdalena" el conjunt del paratge natural de poc més de 14 ha. que la GVA va declarar el 2006 com espai natural protegit per la seua forta vinculació amb Castelló.

Com al joc de l'oca tornem doncs a la casella de sortida, ara amb la diferència que la curiositat tal vegada per uns només haja fet que augmentar i, per altres queden les coses un poquet més clares, però, estic segur que, ni pels uns ni pels altres, amb la total certesa que el dilema estiga resolt.

Una ermita, un paratge, un ermitori, que després de la invasió popular rebuda el passat diumenge ha recobrat a poc a poc la tranquil·litat, i que des de la seua talaia continua contemplant un any més, amb els ulls de la història, com el poble fidel a la tradició, ha tornat als seus orígens.

El dilema està servit i continuarà en boca de molts; qualsevol opció de les dues plantejades, sinònims o conceptes diferents pot arribar a ser completament acceptable o no. Enfront de les dues alternatives cadascú tria els seus arguments malgrat que la persona pot arribar a no quedar del tot satisfet amb la tria. De totes maneres no passa res, només aquesta és una curiositat en dies de festa sense cap transcendència.

L'art de la paciència...

Set són les accepcions que la RAE admet de la paraula paciència, entre elles aquella que la defineix com la capacitat mental que permet suportar qualsevol cosa sense alterar-se, O aquella altra que la considera com a facultat que permet ajornar i controlar impulsos i perseverar en una conducta malgrat les dificultats. Totes dues presenten un punt en comú, la calma. Així, ser pacient significa no donar-se per vençut massa prompte i no esperar resultats de manera immediata.

He llegit per algun lloc que hi ha tres tipus de paciència diferents, impersonal, aquella que desenvolupem en les relacions amb els altres, quotidiana, la que permet contindre les molèsties o dificultats del dia a dia i la desafiant, aquella que es presenta en situacions puntuals que alteren de cop el ritme de la vida.

Del tot cert que d'aquesta darrera, de la desafiant, la mèdica és la més difícil de gestionar. Fins i tot s'anomena genèricament pacient, del llatí pati/patior (sofridor) aquella persona que tenint un problema de salut necessita un servei mèdic, i més encara si el que hi ha és una hospitalització.

És veritat que vivim en la societat de la immediatesa, i que tot no és tan simple com pot semblar a primer cop, però també ho és el fet que front una situació d'incertesa mèdica, front un ingrés hospitalari, tant "el pacient" com el seu entorn necessiten accions immediates, atenció continuada, eficàcia i, sobretot, rapidesa en el diagnòstic.

En aquests dies lamentablement estic vivint molt de prop aquesta situació. Constate com tenim una sanitat pública més que eficient en el tracte, però poc eficaç i resolutiva en el diagnòstic; tot pautat, tot protocols, esperes i més esperes..., les hores es fan llargues, i la impaciència guanya terreny, i és que enfront de la incertesa "el cabet no para"...

És veritat que són moltes les persones ingressades, que són múltiples les patologies, que cal atendre en funció de les prioritats, però també crec que de tant en tant, i ara m'ha tocat a mi, cal recordar i fer entendre, sobretot als metges, que a l'hospital el que hi ha són pacients, persones malaltes i acompanyants sofridors, i no persones carregades de paciència i que si cal fer proves, o prendre decisions mèdiques importants, aquestes, malgrat el bon tracte, no s'han de dilatar en el temps.

Tot i que no puc afirmar-ho amb total certesa, pel que estic veient, fruit dels canvis i trencaments que els pacients i sofreixen en la seua vida en haver d'estar ingressat, i els acompanyants pel fet de passar moltes hores fora de casa, i més encara ara en temps de festes, a la inseguretat, ansietat i expectatives, s'ha d'afegir, en uns i altres, la necessitat de gestionar l'art de la paciència que, de no aconseguir-ho, pot arribar fins i tot a interferir en el procés de la recuperació i les relacions malalt-cuidador.

I en aquesta conjuntura els metges de la sanitat pública crec fan poc, o molt poc,  per tractar de minimitzar el problema. Si bé no està només a les seues mans encertar en el diagnòstic i d'un dia per un altre donar solució, sí que ho està el fet de facilitar que l'espera no acabe en desesperança, en incapacitat per controlar la paciència... Una mica més de sensibilitat i agilitat en alguns casos hauria de ser més que suficient...

Viure hores i hores en un hospital et canvia, et modifica la manera de veure les coses; les hores es fan més llargues, el temps passa més lentament i la paciència es posa al límit. Qualsevol ajuda és ben rebuda, sobretot la informació, el procés i l'atenció, elements que ajuden a gestionar la paciència i que en massa moments trobe a faltar... Que farem, no soc artista,més aviat soc impacient!!!