De bicicleta...

Tot i ser la de Castelló la segona província més muntanyosa d'Espanya, o tal vegada tot just per això, perquè en pocs quilòmetres podem passar de "la Plana" a les muntanyes, ha tingut i continua tenint una llarga tradició ciclista, oferint una gran varietat de rutes per recórrer en bici, amb itineraris per a tots els nivells.

Pels amants de la bicicleta, que en són molts, Castelló és l'escenari perfecte per gaudir de l'afició, tant per a l'ús Esportiu com simplement per al passeig. Això ha fet que, al llarg del temps, les notícies relacionades amb la bicicleta, els ciclistes i les rutes, d'una manera o l'altra, sempre hagen estat, per un motiu o l'altre, "en boca" dels veïns.

No cal anar massa lluny, a principis d'aquest 2023 va causar un gran renou la notícia que informava de la creació del primer equip professional de ciclisme de Castelló, l'Electro Hiper Europa, que, competint a la tercera categoria del ciclisme mundial, va incloure entre els seus patrocinadors a Marina d'Or. Només han passat poc més de tres mesos i els èxits ja han començat a arribar amb triomfs a la volta a Múrcia o a l'Alentejo.

Malauradament, també les notícies "roïnes" no cessen. Ho acabe d'escoltar, aquest matí un ciclista ha resultat ferit molt greu a la rotonda del 7 de juliol, en l'accés a l'autovia CS-22. Recordar com els primers dies del desembre passat, va ser un altre vehicle, el que atropellant un ciclista que circulava per la N-340 al terme d'Orpesa, va procurar-li la mort.

Però si parle hui de ciclistes i bicicletes, ho faig no per recordar els possibles accidents i de passada demanar prudència, que també, si ho faig és perquè tot just hui, es compleixen 40 anys d'un esdeveniment relacionat amb el ciclisme i que va ser molt comentat a la ciutat: la creació d'un grup ciclista propiciat per la degana de les emissores de ràdio a la ciutat.

És sabut que Ràdio Castellón es va crear en 1933, com a EAJ-14 Ràdio Castellón, tot just fa 90 anys i, des d'aleshores, durant les nou dècades d'història, ha estat testimoni de tots els moments viscuts per l'esport provincial. Per això, en un moment en què calia estar al costat de l'esport en general i del ciclisme en particular i amb motiu del cinquanta aniversari, el 1983 va crear un "club ciclista" en el que figuraven antics ciclistes que, en el seu moment, van defensar els colors de la ciutat formant part del "club ciclista Castellón-deportes Castelló", com Salvador Gomis, José Tárrega, Juan García, Rafael Celades o Delfín Marco...

Un club, una esquadra radiofònica, l'objectiu del qual no era participar en proves ciclistes, sinó més aviat promoure, amb el suport de l'emissora, el cicloturisme com a activitat recreativa i no competitiva que combinava l'activitat física i el turisme.

Han passat 40 anys des d'aquell moment, i ràdio Castellón en el seu afany per estar a prop de la seua ciutat i els valors que representa, ha decidit en aquest aniversari, canviant d'esport, patrocinar un club amb 45 anys d'història, com és el Club Esportiu Handbol Castelló, que compta amb 14 equips i més de 200 esportistes.

Un club que aposta per la igualtat des de fa anys amb equips masculins i femenins, que va ser fundat el 1978 per un grup d'amics, que van crear al començament el Club Poliesportiu Usía, recollint el testimoni de forma indirecta d'equips com el Col·legi Menor.

No crec que aquests esportistes de l'handbol del 2023 vagen a "entrenar i competir" amb bicicleta, però estic segur que, molts d'ells i d'elles hauran començat a practicar esport al damunt d'una bicicleta, participant en les activitats esportives i de lleure de la nostra localitat.

Perquè abans i ara, la bicicleta et fa una sensació de llibertat que no et dóna cap altre mitjà de transport: et fa viure la ciutat de manera diferent, a la vegada que permet, practicar esport en contacte amb la natura.

 

El seu dia...

Hui, 17 d'abril, se celebra el Dia d'Apreciació dels Ratpenats amb la finalitat de reconéixer la incalculable funció ecològica d'aquests fascinants animals, així com crear consciència a la població sobre la seua importància i conservació.

Una iniciativa impulsada ja fa uns quants anys per "Bat Conservation International", una organització no governamental internacional, creada el 1982, per un grup de científics, sensibilitzats per la vulnerabilitat i perill crític d'aquestes espècies, tenint en compte el paper fonamental que juguen els ratpenats al nostre planeta i que treballa per conservar els ratpenats els seus hàbitats a través d'esforços de conservació, educació i investigació.

Amb això, i per més de 40 anys de tasca, enginy i projectes, pretenen canviar la perspectiva existent sobre les rates penades, encoratjant les persones a ajudar a protegir.-les, davant la disminució substancial d'aquestes espècies al món.

A Castelló a l'espai emblemàtic del Molí de la font, a la marjaleria, tot i que en són molts els veïns que ho desconeixen, tenim la sort d'albergar una de les principals colònies de ratpenats d'Europa, en concret es troben el ratpenat petit patut (Myotis capaccinii) amb una població estimada de 1.600 exemplars en època de cria i que està declarada "en perill d'extinció" a escala nacional.

A més, s'han trobat exemplars de ratpenat de la ferradura mitjana (Rhinolophus euryale), ratpenat gran de la ferradura (Rhinolophus ferrumequinum); ratpenat de la cova (Miniopturus schreirbersii); ratpenat ratoner gran (Myotis miotis) i ratpenat ratoner patut (Myotis blythii).

Des de l'estiu del 2020 la regidoria de Transició Ecològica de l'ajuntament, encapçalada per Fernando Navarro, desenvolupa en col·laboració amb la Fundació Limne, un cicle d'activitats d'educació ambiental, genèricament conegut com "Les Nits de les Rates Penades", per donar a conéixer la "nostra" colònia de ratpenats.

Unes jornades, que repetides el 2021 i 2022, tenen la finalitat de vincular la ciutadania amb un mamífer que és considerat espècie amenaçada, difondre la varietat de ratpenats de la zona urbana i periurbana de Castelló i aconsellar la població en accions de lluita biològica contra plagues mitjançant la col·locació de caixes refugi a casa seua.

Els participants, a boqueta nit, amb l'acompanyament d'un guia, fan parades a diferents estacions d'escolta per identificar els rats penats mitjançant l'anàlisis dels sonogrames que capten els detectors, coneixent els beneficis ecosistèmics de cadascuna de les espècies localitzades.

No sé si també aquest 2023 continuarà la iniciativa, però seria molt encertada l'acció si tinguera continuïtat, per ser aquesta activitat bàsica per difondre la varietat de ratpenats de Castelló, vincular la ciutadania amb una espècie amenaçada i aconsellar-la per a col·laboració en accions contra la lluita de plagues.

De moment amb la celebració del dia "D'apreciació dels Ratpenats", del seu dia, no està de més que l'aprofitem per a conéixer una mica més sobre aquests mamífers voladors nocturns, tan polèmics per als éssers humans i importants per al medi ambient des del punt de vista ecològic, contribuint a l'equilibri en ser pol·linitzadors de moltes espècies de plantes i flors, mitigadors de les poblacions d'insectes i petits vertebrats, controladors de plagues o dispersadors de llavors.

I si no teniu massa ganes d'estudiar i conéixer més sobre aquests apassionants animals, rars, però inofensius, no patiu, per celebrar que hui és el seu dia, sempre podeu gaudir-lo, des del relaxament del sofà de casa, com?, veient pel·lícules de Batman, el gran superheroi ratpenat.

 

Casualitat: "El magnífic auto del senyor Matutano"

Tal dia com hui, però de fa 100 anys, va abandonar la ciutat el líder del republicanisme senyor Alejandro Lerroux, qui havia arribat només dos dies abans a Castelló, amb el tren ràpid de València, acompanyat per l'advocat castellonenc, i líder del partit republicà radical al nostre poble el senyor Fernando Gasset que, aleshores, exercia com a diputat a Madrid.

Diuen les cròniques de l'època que el senyor Lerroux va hostalar-se a l'hotel Suïs, com no podia ser d'altra manera en ser aquell el més luxós que a la ciutat i hi havia, i que l'endemà de la seua arribada, el diumenge 15 d'abril, va donar un míting al teatre principal de la nostra ciutat, ple de gom a gom, on va recordar que no era aquella la primera ocasió en què es dirigia al poble castellonenc des d'aquella mateixa tribuna, esbrinat el quadre desconsolador que oferia Espanya en referència a l'analfabetisme, a la necessitat de les reformes socials, als desastres de Cuba i Filipines, fent necessari l'alçament de l'opinió pública, discurs que va ser tancat amb una sonora i gran ovació.

Acabat el míting i després d'un "banquet" on van assistir més de 100 comensals, el senyor Lerroux va fer acte de presència, primer al Centre Republicà i, després a l'Ateneu Radical, per a continuació, ja de vesprada, iniciar viatge amb destinació final Barcelona.

Un viatge que, resulta curiós, no va efectuar-se en tren, com va ser l'arribada, sinó, i cite textualment de l'Heraldo: "amb el magnífic auto del senyor Matutano". És de suposar que l'esmentat Matutano, seria el veí-propietari de la casona que la família Martí Matutano tenia al carrer de Cavallers, antiga propietat d'Evaristo Escalona on, anys després, 1931 es constituiria la seu de la Societat Castellonenca de Cultura i el desembre del 1932 se signarien les Normes que, van comportar l'assumpció al nostre territori de la normativa fabriana.

Un viatge aquell del senyor Lerroux i acompanyants que va resultar d'allò més accidentat. D'entrada no van ser un sinó dos els vehicles que van conformar la comitiva que va deixar Castelló en una comitiva que, en arribar a Tarragona, va efectuar una parada, cosa més que normal per la distància recorreguda i l'estat de les carreteres, moment aprofitat pels il·lustres viatgers per prendre un café abans de continuar.

La casualitat o no, va voler que mentre el senyor Lerroux i acompanyants estaven descansant en un café d'aquella capital, va declarar-se un incendi en els dos automòbils amb què feien el viatge. La ràpida intervenció dels bombers va aconseguir que el foc no arribara a destruir totalment un dels dos vehicles, tot i que els desperfectes van ser considerables. L'altre automòbil, el que era propietat del senyor Matutano, el que ocupava el senyor Lerroux, malauradament va quedar completament destruït.

Malgrat que la premsa del moment va encarregar-se de dir que l'incident s'havia produït de manera casual, van ser molts els comentaris que, a Tarragona primer, a Barcelona després i a Castelló a continuació van fer-se especulant sobre la casualitat de l'incendi dels dos vehicles a la vegada, cosa més que inversemblant.

No sabem quin tipus d'automòbil era el del senyor Matutano, ni tampoc si tenia molts o pocs anys i quilòmetres, però per la categoria del propietari és de suposar que l'auto estaria en perfectes condicions i en total garantia per efectuar aquell viatge.

Tampoc sabem com va arribar la comitiva del senyor Lerroux a la ciutat comtal, si van agafar altres vehicles o si, finalment, el ferrocarril va ser la solució.

Faltaven encara uns mesos pel pronunciament i cop d'estat de Primo de Rivera moment en què va començar a frustrar-se l'intent reunificador del republicanisme al voltant del senyor Lerroux i la democràcia republicana.

Què va passar amb el cotxe? Què va fer el senyor Matutano? Va rebre alguna compensació econòmica, política o social? La història i la vida de molts veïns de la ciutat donarien per més d'una pel·lícula...

Quan les tombes parlen...

Hem escoltat moltes vegades allò que "els cementeris són veritables museus de la memòria" i llocs d'important valor cultural i històric. Hui, ho he pogut comprovar en primera persona, arribant a conèixer una mínima part de la història del meu estimat Castelló, a partir del descobriment d'un grapat de tombes de diferents personatges que al cementeri de Sant Josep hi reposen.

De la mà de Queta Ródenas, escriptora polifacètica i experta autodidacta investigadora en el nostre cementeri municipal, i amb l'impuls de l'associació cultural i festera l'Aljama, aquest matí ens hem reunit un bon grapat de gent per, passejant pels diferents quadres, entre tombes, ninxos i panteons, no només saber on es troben soterrats, si més no conéixer diferents personalitats destacades al costat d'altres anònimes que, per la complicitat d'alguns dels visitants-actors, en acostar-nos a les seues tombes, "retornaven" a la vida, i ens donaven a conèixer la seua història, part de la seua vida, alguna anècdota i també, fer-nos partícips del que va suposar la seua mort pels veïns, en el moment en què va produir-se.

A mesura que ens endinsàvem a la necròpolis han pres vida Teresa Vidal, al costat del panteó oratori, vingut a menys amb el pas del temps, construït a la memòria del seu marit Ramón, a qui va sobreviure i sent molts els anys en què venia a "fer-li" companyia i prendre ací "un xocolate"...

També i com a element colpidor, prompte ha aparegut al nostre pas, el mausoleu commemoratiu de la tragèdia del cinema "La Paz" del 1918 en què 21 xiquets i un soldat van perdre la vida de manera tràgica per "una broma" de mal gust.

I els horrors de la guerra del 1936, d'un bàndol i de l'altre. El mausoleu d'Eduardo Cernuda i Arturo Velasco, fundadors de la Falange a Castelló i la història de la sindicalista, feminista i represaliada Francisca García "la parrusa", compromesa amb la lluita per la igualtat.

Prompte hem vist el panteó de la família Huguet, comerciants, amb terres, empresaris, polítics, impulsors de l'expansió econòmica local i eixos vertebradors del valencianisme, a tocar del dedicat al fill predilecte de la ciutat Miquel Peris que deixà un llegat molt important de preservació de la nostra estimada llengua en aquesta la seua terra...

També ha pres vida per uns moments per contar-nos com va ser de desafortunada la seua existència l'arquitecte Manuel Montesinos, atés les nombroses desgràcies que sobre ell van planar, i el senyor Antonio Vera, vinclat al liberalisme progressista i que va ser el primer alcalde elegit pel poble allà pel 1835 i defensor dels interesos de la ciutat front les tropes carlines.

Igualment hem pogut "xarrar" amb el metge d'Onda, establert a Vila-real i soterrat a Castelló, Joaquin Ramos Vives que va ser el primer difunt soterrat al cementeri civil per morir "fuera del gremio de la iglesia" allà pel 1884.

Així mateix hem pogut contemplar el ninxo del senyor José Mut, propietari del garroferal on s'ubica el cementeri, i el de Natalia Jimeno Gil, una jove de 20 anys que morint el 1858, va ser el primer trasllat el 1865 efectuat des del cementeri del Calvari a aquest de Sant Josep, molt a prop del panteó edificat per l'arquitecte Maristany i que recull les despulles de Maria Juan una de les dones més representatives de la societat castellonenca de la primera meitat del segle XX i de la que es recorda que el seu enterrament va ser un dels últims de classe "general" que era el més pompós i fastuós dels tres tipus que hi havia en eixe moment...

Tot això abans de "conéixer" a Elvira Irulegui "la pija" unja dona adinerada, molt educada que, en vida, va dur a terme una tasca cívica i social important en auxili de les víctimes de la guerra de Cuba i que va perdre marit i filla en poc més d'un any entre 1878 i 1879...

Hem conegut també a Antonia Llop que tenint l'honor de ser pobra va ser la primera inhumació al nou cementeri el maig de 1861. I ens hem acostat per "conéixer en persona" al guitarrista Francesc Tàrrega qui ens ha contat totes les peripècies ocorregudes des de la seua mort, els diferents trasllats i sepultures fins a arribar al mausoleu que ara ocupa...

I la "cantaora" Lola Cabello, que sent andalusa va morir a Castelló el 1942 en plena gira actuant al teatre principal, i Rosa Viciano a qui va matar un tren en passar pel "pont de ferro" un dia de pluja tornant cap a casa amb el seu marit Pepe. També "hem conegut" Apolinar Fola, carabiner i matemàtic que ens ha descobert històries sobre la seua doble obra científic-literària.

I Joaquina P.P. amb la seua tomba anònima amb epitafi d'interlocució i, el cenotafi encarregat pel matrimoni sense fills al marbrista Gómez i abans a Cabedo, i els xiquets amb fotos post mortem i Àngela Moreno, víctima de la violència de gènere allà pel 1922... amb una original "advertència" d'un dels seus allegats...

Un matí ben aprofitat, distret, entretingut i didàctic. Que ha de tenir una continuïtat per seguir coneixent aquest recinte, amb més d'un segle i mig d'història, i els seus "inquilins". Gràcies Queta, gràcies figurants, gràcies Aljama.

El protagonista, el rotllo.

Diu el diccionari que un rotllo, rotlle o rosca és un pa de pasta amb oli, de forma anular i molt cuit. Típica en molts pobles i indrets del país es manté, a les romeries, la tradició del repartiment del rotllo, reminiscència històrica de temps passats quan aquest aliment bàsic escassejava i era repartit entre els romeus que hi participaven.

Per descomptat que pels castellonencs, la romeria per excel·lència ha estat des de temps immemorials la celebrada durant la Quaresma a l'ermitori de Santa Maria Magdalena, i el rotllo, l'element essencial d'aquesta.

Però en són molts més les localitats arreu del país que al llarg de l'any celebren les seues romeries i, també, el rotllo és directament o indirectament el protagonista. Així, podem recordar ara i ací de passada el dia del rotllo de Llucena, festa celebrada el diumenge que l'Església celebra la solemnitat de la Santíssima Trinitat, o els repartiments d'aquells elements a la festa de Sant Antoni de Vilafamés, el dia dels sants màrtirs a Benlloc, o el dia de la festa de Sant Marc a les denes de Morella, els Llivis o la Llècua, o sant Isidre d'Herbeset.

També fora de la nostra província, el rotllo és el protagonista fester. Així el dia de Sant Blai, són uns quants els municipis de la província de València que celebren el seu patró, benedicció i repartiment de rotllo, cas de Potries, Torrent, Xalans, Alpont, Alginet, Albal, Cofrents, Llaurí o Aiora.

Però pels veïns dels pobles de la Plana i sobretot pels de l'Alcalatén, si hi ha una festa del rotllo per damunt de les altres, aquesta és la que se celebra hui, Dilluns de Pasqua o dilluns de l'Àngel al poble de l'Alcora, una romeria que té el seu origen l'any 1756, una romeria única a tot el país, anomenada "d'infants", on en el seu origen i durant dècades, els protagonistes eren barons, menors de vuit anys, que cada any, tal dia com hui, recorrien el trajecte de plaça de l'Església a Ermita de Sant Cristòfol, i posterior tornada fins a l'Església Parroquial, lloc on rebien i continuen rebent, el pa beneit, el popular Rotllo.

El motiu inicial de la gran festa en què s'ha convertit hui la popular romeria cal buscar-lo en la forta sequera que diuen les cròniques assolava la regió al segle XVIII. Davant d'aquesta situació, els nens, barons menors de set anys van ser enviats en romeria a l'ermita de Sant Cristòfol per pregar per aigua. Aquest prec va ser escoltat i en acció de gràcies es va establir la romeria amb un caràcter anual.

Tot i que avui dia els nens-romeus continuen tenint gran protagonisme, és tot el poble i molts forasters els que participen en la festa. Els més xicotets van vestits d'angelets, són els anomenats romers del braçat i són els primers a rebre el tradicional rotllo que dóna nom a la festa.

És tal el lligam entre els xiquets i el rotllo que, segons explica la tradició, el nen que recull el rotllo tres anys seguits estarà fora de perill de desgràcies, així com aquell que guarde el primer rotllo que va rebre.

Lligam que s'ha estés entre molts dels romeus que hi participen, que acostant-se a recollir el seu rotllo el deixen tot l'any penjat i visible en algun racó de la casa, fins que l'any següent, el dia del rotllo, el substituïsca, igual com es fa a altres llocs amb la branca d'olivera el Diumenge de Rams. Per descomptat, quan en una casa participen més membres a la romeria i "entra" més d'un rotllo, és també tradició menjar-se'l.

Si us afanyeu i acosteu a l'Alcora, encara podreu participar de la festa, i si se us ha fet tard, no patiu, els alcorins, doblen la festa, i demà dimarts de Pasqua, celebren "la dobla" o "dia del troç", en què es manté el costum que els rotllos sobrants de la festivitat de hui es trossegen a quarts i es reparteixen entre els participants fins que s'acaben.

Tan lligada està la festa al poble que des de l'any 2016 podem contemplar un mural ceràmic dedicat a la tradicional Festa. Només cal acostar-se a l'arc gòtic ubicat al voltant de la plaça de l'Església per contemplar l'obra de la ceramista alcorina Lidón Mor, que contribuint a enriquir i afavorir el patrimoni cultural uneix la tradició festera "del rotllo" amb una altra tradició del poble, la ceràmica.

Per molts anys, amics alcorins que seguiu celebrant la vostra festa i nosaltres puguem participar-hi!

Campanes de Pasqua: Toc de festa.

Sovint, quan algun amic de fora de Castelló em pregunta què és el que més m'agrada de la meua ciutat, conteste, sense dubtar, el campanar de Vila, l'estimat Fadrí.

La campana és un instrument musical de percussió utilitzat per anunciar les celebracions i convocar als veïns, a més d'altres usos civils i religiosos. Els tocs de campana del nostre campanar, van lligats a un espai, la plaça, a unes persones, els veïns, i a un coneixement molt antic, nexe i facilitador de la vida comunitària.

Les campanes del Fadrí, per molts anys han estat un mitjà de comunicació immediat i eficaç, que marcava i estructura el temps, el quotidià i l'extraordinari, subratllant els moments de celebració i els fets extraordinaris o tràgics.

Unes campanes que tocaven al llarg de tot l'any, excepte els dies centrals de la Setmana Santa, des del Dijous Sant fins al dia de Pasqua, en què eren substituïdes per les "batzoles", per marcar el dol de Jesús.

També aquest 2023, hui matí de Pasqua, les campanes del Fadrí han tornat a sonar amb força, dient-nos que el món és efímer, que el destí del mal és la derrota, que la mor tés Resurrecció i vida. Ni totes les músiques, ni tots els cants de la terra, ni totes les melodies populars, no poden donar, en certs moments, l'expressió clara i penetrant de les campanes.

Quin és el secret del seu encís? Crec que és l'altitud, l'alçada des de la qual sonen. Estic convençut que, posades a peu pla, perdrien gran part del seu encís. Posades per damunt de les cases, però en relació amb la terra, els seus sons prenen tota la seua noble significació. Per això, som molts els castellonencs que les enyorem quan no les sentim, perquè les campanes sempre ens diuen alguna cosa.

Hui, el dia de la festa Pasqual, novament les campanes, com ho han fet al llarg de l'any, la vespra de l'Epifania o la vespra i el dia de la Magdalena, i ho han de fer, a les properes festes de Lledó o la vespra del Corpus, han escampat els seus sons a l'aire festiu del terme, en aquest cas, trencant amb voltejos i repics el silenci dolorós amb sons de glòria i joia.

Quan les campanes del nostre campanar repiquen, sempre és senyal de festa, amb visió de bellesa i so de noblesa per mantenir la fe i estimar allò que és ben a prop, la terra mare. També aquest matí, acostant-me a la plaça Major he tornat a sentir aquella emoció del lligam a través del temps, donat gràcies a Fabio, el campaner municipal que, amb altres companys, ha aconseguit, només amb l'ajuda de les seues mans, fer-les cantar i riure, amb ofici i destresa.

Si un dels actes més emotius de la Setmana Santa castellonera, a més a més de la processó del Divendres Sant, és la processó de la Trobada, a la plaça Major entre les imatges del Crist Ressuscitat i la Verge gloriosa de l'Amor Hermoso, aquesta, celebrada hui, amb el so de les campanes de fons, s'ha convertit amb el pas dels anys, en la màxima expressió de l'alegria pel triomf de la vida sobre la mort, posant el colofó d'or de les celebracions de la nostra Setmana Santa.

Per aquells que per un motiu o altre us heu perdut l'esdeveniment us deixe a continuació un enllaç, gentilesa del MUCC, on podeu gaudir dels diferents SONS I TOCS escoltats aquest matí. 

Campanes, campaner, campanar, tocs de campana... Tradició cultural de primer ordre, tot un univers que, malgrat que els seus sons són dels pocs que resta inalterable amb el pas del temps, contribueixen també, en dies com hui, de manera decisiva, a fer més gran Castelló..

Soroll, silenci, tradició?

Més enllà del significat religiós, l'anomenat tridu Pasqual, és una de les tradicions més grans de la cristiandat i que compta amb un ampli nombre de símbols per representar les idees i els conceptes relacionats amb la creença de la passió, mort i resurrecció de Jesús.

Per descomptat que el principal signe de la tradició cristiana és la creu, referència a la forma en què Jesucrist va ser crucificat. Però, hi ha uns altres, també acceptats de manera general, cas de les palmes, els rams, l'aigua baptismal, els olis sants, el ciri Pasqual o els colors de la vestimenta dels celebrants.

Al blanc del Dijous, símbol de puresa, li segueixen el roig i el negre del Divendres, distintius de la Sang de Crist vessada i del dol i de la mort; el Dissabte Sant, hui, en la commemoració de Jesús al sepulcre i el seu descens a l'abisme no hi ha color, fins que arribem al moment de la Glòria en què el blanc o el daurat prendran el protagonisme.

Al costat de tots aquests símbols hi ha uns altres que diríem són més locals, un ampli ventall que van des de les túniques, capes, angelets, banderes, cants, músiques i, com no?, bombos i tambors.

És veritat que al llarg de la història el tambor sempre ha estat associat a la supervivència i les emocions, a la comunicació i a diferents estats d'ànim i el seu so ha estat característic de la Setmana Santa, formant part de les bandes que acompanyen les processons, dotant de ritme a la marxa.

Però de la mateixa manera que les saetes, els cobertors als balcons, o les visites als convents són elements diferenciadors de les celebracions de la Setmana Santa andalusa, no a tots els llocs el soroll del tambor, representant el caos o la confusió del món quan mor el Salvador, ha estat el protagonista sempre.

Una tradició la de les tamborades, grans concentracions de tamboriners que fan sonar els seus tambors alhora durant un determinat espai de temps, típica i tradicional dels pobles del Baix Aragó, que, pel seu sabor i emoció, s'escampa com la pólvora i que, a parer meu, en alguns pobles de poca tradició, constitueixen més prompte un element d'atractiu turístic que de religiositat.

Segons les notícies que ens arriben aquests dies, a Castelló "la moda del tambor i bombo" creix exponencialment any rere any, i en són ja un parell de dotzenes els grups i confraries de la província que, a la vegada que celebren els actes tradicionals a les seues localitats respectives, celebren jornades provincials de germanor per fomentar la unió, tradició i companyonia.

Només una processó té protagonisme a la Setmana Santa castellonenca, la que recorre els principals carrers de la ciutat la vesprada-nit del Divendres Sant, la del Sant Soterrar o del "silenci". Dues són les agrupacions de bombos i tambors que formant part de les confraries de Castelló, prenen protagonisme a la processó, la del Crist de Medinaceli i la Secció Interna de la Confraria de Santa Maria Magdalena que, amb els seus ritmes, a més a més de fer caminar les imatges de la manera més solemne possible, tracten de donar vistositat a la desfilada.

Una desfilada que amb el pas dels anys, la incorporació de confraries i de nous elements, per assolir vistositat, i també malauradament protagonisme, ha perdut la seua tradició ancestral, allò que la feia única a la ciutat i a la província, "el silenci" , arribant a l'extrem d'incorporar associacions "convidades" per fer soroll i, elements, cas dels legionaris, que no tenen cap lligam amb la tradició de la nostra Setmana Santa.

No estic en contra de les desfilades de "la legión", i no dubte de la devoció i sentiment d'aquella força militar cap al Crist de la bona mort, tampoc de soroll dels bombos i tambors, ni de les saetes andaluses, però cada cosa al seu lloc, sense desvirtuar el fet tradicional. Davant del desplegament de la Setmana Santa d'Andalusia, o la del Baix Aragó, davant les manifestacions de caràcter popular i l'ornamentació d'altres llocs, cal potenciar allò que és ben nostre, i vet per on, allò que definia i a de continuar definint la processó de Divendres Sant a Castelló, és el silenci, o no?

Canvia la tradició?

Si hui és Divendres Sant, el diumenge vinent serà de Resurrecció, de Glòria o de Pasqua, popularment, diumenge "de mona". Les mones estan de camí a les taules, i d'aquí res es menjaran amb la família, veïns o amics.

És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seues abstinències s'han acabat. Inicialment, la mona era una massa de coca elaborada amb farina, sucre, i d'altres llaminadures, sempre amb un ou dur a sobre, símbol de la fertilitat, relacionant-lo amb la Resurrecció de Crist, l'ou seria la llosa que tancava la tomba que es va obrir el Diumenge de Resurrecció, aguantat per unes tires de pasta, que es cou tot junt al forn i, si convé, pintades o farcides de cabell d'àngel

Uns pastissos senzills que se solien fer a casa i portar a coure al forn. És arran de mitjan segle XX que les mones perden llur senzillesa inicial i la seua presentació es fa més complicada, enriquint-se amb ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, crocant, anissets platejats o brioix farcit de crema, xocolata o melmelada.

Però no acaben ací les transformacions. Aquests dies ben segur que tots estem farts de veure "mones", no sé si fins i tot estarà ben emprat el nom, amb les figures i ous de xocolata als aparadors de les pastisseries, i és que si bé les clàssiques perduren, amb el pas del temps apareixen noves propostes, arribant la seua elaboració a convertir-se en una oportunitat perquè els mestres pastissers exhibeixen les seues escultures, fent proves i incloent plomes, pollets de feltre, llaços, papers d'embolicar i, sobretot, la xocolata en forma de mil i una figura.

Més encara, el pastís com a tal, la massa de coca dolça i esponjosa, tot i que no ha arribat a desaparéixer ha quedat desplaçat als aparadors de les pastisseries per les escultures de xocolata, noves mones?, que sense ser tradicionals, són les que solen agradar més als xiquets.

És un fet que la tradició de "fer mones a casa", coent-les al forn de la cuina, com passa amb les elaboracions de rebosteria en altres dates assenyalades de l'any, pastissets a Nadal, coca de Sant Joan, rotllets de Sant Josep o coca de tomata i tonyina a l'estiu, tal vegada per allò de la comoditat i sobretot de les modes, va perdent-se a Castelló, resultant cada dia més difícil mantenir els orígens i tradicions vives.

No és senzill treballar la xocolata i menys encara tractar de realitzar figures que criden l'atenció, per mi escultures de xocolata que no mones, treball que com a mínim requereix molta tècnica, pràctica i coneixement per aconseguir la textura desitjada, que les peces individuals i el conjunt siga resistent, que no faça grumolls, que els colors queden homogenis... tot perquè entre primer pels ulls i després.

Una evolució d'una tradició que va des de la "coca dolça" amb ou o sense, passant per "l'ou de xocolata" sense coca, a tota mena d'estructures que reprodueixen personatges de dibuixos animats, animals i formes que criden l'atenció als nens, com ara casetes, pilotes de futbol o motos.

Pepa Pig, La Guerra de les Galàxies, La Patrulla Canina i Frozen. Aquests temes són els protagonistes de les mones d'aquest any. Tots pertanyen a sèries d'animació i films molt populars entre els nens, però l'oferta de mones al nostre país és molt variada i va més enllà de les modes més comercials.

Tot i la fagocitat de la societat de consum, a casa, com cada any, ens aprestem a fer unes mones "de les de tota la vida", digueu-nos tradicionals, ara bé, tot i que no ens agrada massa la seua evolució, constatem que un dels punts més interessants de la tradició de la mona és que és un element viu i en constant evolució, un senyal inequívoc de la seua bona salut.

Home clar!

Al llarg de més de quaranta anys de democràcia, he tingut l'oportunitat de conèixer diferents tipus de polítics, he pogut escoltar les raons per les quals volen arribar al poder i allò que serien capaços de fer per aconseguir-ho. Tots són diferents, els seus mètodes, les seues raons, la seua disciplina, però tots han coincidit a l'objectiu: guanyar.

Escoltant i llegint les darreres manifestacions de la candidata del PP a l'alcaldia de Castelló, Begoña Carrasco, sembla que només pensa ja a assaborir un nou èxit històric a les pròximes eleccions i està més que convençuda que, com que de vegades els somnis es compleixen, aquest 2023 serà el seu moment.

"Eixim a guanyar", crec ha estat la consigna triada de la campanya que ve del Partit Popular a la ciutat de Castelló. Després de vuit anys de resultats mediocres per no dir dolents, potser per objectius poc ambiciosos i viure la política municipal des de l'oposició, un nou impuls vol donar-li la volta al projecte, convençuts que són "el canvi que necessita la ciutat"; més encara, diuen obertament que aspiren a aconseguir la majoria absoluta, a governar en solitari, o amb acords amb altres formacions, però, siga com siga, a governar. La majoria absoluta s'ha convertit en un dels desitjos més anhelats, malgrat que el preu siga més car cada elecció efectuada.

Home clar!, obvi, de caixó! , Quin partit no aspira d'eixida a guanyar les eleccions o si més no a governar? Malament, si alguna formació diu públicament que la seua aspiració és ser comparsa o estar a l'oposició, no es concep cap formació que no isca a guanyar, a obtenir uns bons resultats. Una cosa molt diferent és guanyar-se la confiança del veïnat, dels votants, obtenint l'acta de regidor o regidora i més encara de formar part de l'equip de govern pels quatre anys vinents.

Diuen que vénen amb ganes i il·lusió pel canvi, convençuts que el canvi és necessari, falta conéixer si els votants també ho veiem majoritàriament així. No dic que no tinguen algunes bones idees dins el seu programa per la nostra ciutat, i fins i tot alguns bons candidats a la seua llista per tirar endavant aquell programa, però d'ací a considerar-se els millors, amb afirmacions com que ells són els que han de tornar a Castelló la capitalitat que ha perdut, crec és una mica superb. Teniu la sensació que els castellonencs hem perdut la capitalitat en aquests hui anys? Abans de llançar afirmacions contundents com aquesta, caldria sortir al carrer i assabentar-se del que pensen els veïns

Clar que la seua obligació és eixir a guanyar, no fer-ho seria quasi un suïcidi, però també ho faran el PSOE, Compromís, Ciutadans, Podem, Vox, Som, Lo Nostre.... Cadascú amb el seu objectiu real que no sempre coincideix amb el propagandístic, amb el manifestat de cara a l'exterior. En general, per mi, es peca massa vegades i en massa formacions d'excés de triomfalisme..., però és intrínsec al procés.

A les campanyes electorals hi ha dues certeses: a ningú li agrada perdre i els candidats derrotats són més que els guanyadors. Una idea brillant, una proposta renovadora, un espot emotiu, "eixim a guanyar", o un candidat ideal "Begoña Carrasco", no guanyen eleccions per si mateixos. Ja pot el PP tirar les campanes al vol, dir per activa i per passiva que són un gran equip i que ho faran "de categoria", que res garanteix a priori la seua victòria, com tampoc la de les altres formacions.

Res a dir enfront de que el PP vulga avançar-se i fer-se propaganda, però si advertir des de la modèstia, que l'essencial és tenir convicció política, conéixer la ciutadania en profunditat (sense prejudicis i sense creure que ja la coneixen perquè porten anys en contacte amb ella), i ser prou flexibles a l'hora d'emprar aquelles eines que permeten establir contactes de la millor manera sent capaços de seduir l'elector. Ho són? Ells diuen "home clar!", jo tinc els meus dubtes...

Presentar-se no és difícil, guanyar quasi impossible, calen uns actius: confiança en si mateix, respecte i poder d'acció, realitats, no només paraules... el millor que podem fer, continuar atents fixant-nos en tots els detalls, les accions desenvolupades fins ara i les que estan per venir en les setmanes vinents. Eixa serà l'única garantia que el nostre vot siga, a partit guanyador o no, un vot encertat.

Hui o el 17?

Tot i que la festivitat litúrgica de Sant Vicenç Ferrer, dominic, filòsof i predicador, se celebra hui 5 d'abril, perquè un 5 d'abril de 1419 va morir el sant a Vannes, a la Bretanya francesa, a la Comunitat Valenciana es commemora el segon Dilluns de Pasqua des del 1594 quan el Papa Clemente VIII a la vegada que va declarar el sant patró del regne de València, accedint a la petició de l'arquebisbe Joan de Ribera i del capítol catedralici de València, va establir que fos una festivitat de caràcter mòbil, que passaria a celebrar-se el dilluns següent a la vuitena de Pasqua, sent l'any següent, 1595, quan es va celebrar per primera vegada a aquesta data.

Coincidint amb aquest tribut que el calendari eclesiàstic fa al religiós, "sempre" el segon Dilluns de Pasqua és un dia festiu a tota la Comunitat Valenciana, atés que se celebra el dia del patró del país, mentre que el 5 d'abril pot "caure" en diferents dies de la setmana en funció de l'any.

Quin seria l'important motiu que va influir en el Papa per concedir el canvi de la festa? Explica la tradició que com que la majoria dels 5 d'abril coincideix alguns anys, com passa aquest 2023, amb els dies sacres de la Setmana Santa, un període de recolliment, dejuni i abstinència, i que impedia la gresca popular, el poble va decidir demanar el trasllat de la celebració del sant uns dies després perquè coincidís amb el període alegre de la Pasqua de Resurrecció.

Així, i després dels joiosos dies en què es commemora la Resurrecció de Crist, en una prolongació d'aquestes jornades de summa alegria, es va afegir el segon Dilluns de Pasqua unint la celebració en honor a Sant Vicenç Ferrer, que, com a patró de l'antic Regne de València, requeria manifestacions lúdiques i de plena alegria popular com a revetles i fastos en una demostració d'exaltació al sant més venerat a les tres províncies.

Que Sant Vicent Ferrer va estar predicant a Castelló, no hi ha cap dubte. La presència del sant a la nostra ciutat la descobreixen els documents de l'Arxiu Històric Municipal i el Cronista de la Ciutat, Luís Revest Corzo qui ens descobreix que en les primeres setmanes de 1415 el Consell Municipal, a instàncies del síndic, va pagar cinc sous a l'hostaler Bernat Frexinet per "obs de la provisió dels discípules que menava el molt honorable mestre Vicent Ferrer", pagament de l'allotjament i el suport del sant i dels deixebles que l'acompanyaven, sent molt probable que el sant estigués a la ciutat, en una primera ocasió, el 1414. També aquell any va predicar a Borriol, Almassora, Vila-real i Nules, entre altres poblacions de la comarca de la Plana.

El sant no va predicar a l'interior de l'església de Santa Maria, que es trobava en construcció després de l'incendi que la va destruir totalment el 1331. Ho va poder fer a la plaça de l'Herba, que era la plaça més propera al temple i on es trobava aleshores l'edifici del Consell, o ajuntament.

El temple de Sant Vicenç Ferrer és el més antic de Castelló, datat del 1579 té més de 440 anys d'història. Inicia el seu camí com a part del complex monàstic de l'antic Convent de Sant Tomàs d'Aquino, de pares dominics fins al 1835 en què va ser desamortitzat. A partir de 1860 es fan càrrec del complex les Germanes de la Consolació, passant a ser Casa Provincial de Beneficència i, finalment, el 1964 es converteix en parròquia. L'església del monestir es deia inicialment església de Sant Domènec, però en convertir-se en parròquia, va canviar el seu nom per l'actual de Sant Vicenç Ferrer.

També el record del sant valencià es guarda a Castelló a la capella dels Sants Patrons de la Cocatedral, al costat de la Verge del Lledó i Sant Cristòfol, unes figures cisellades el 1943 en fi alabastre i també a l'altar de Sant Vicenç de la basílica del Lledó, on es venera una relíquia del sant i al carrer que porta el seu nom, que el festeja el Patró del regne cada any des d'en fa més de cent.

Un sant tan volgut a Castelló que, segons l'institut nacional d'estadística, entre els noms d'home més comuns a la ciutat, els Vicents, o Ticos, ocupen el tercer lloc després de Joseps i Manuels, i entre les dones, tot i que Vicenta o Tica ocupa la posició 15, són moltes les "Maries", el nom que ocupa el primer lloc, que són "Maria Vicenta"...