Doblement curiós

 Avui, 29 de febrer, a més a més de ser el darrer dia del mes més curt de l’any, és un dia doblement curiós.

D’una banda és un dels 24 dies bixests que hi haurà en aquest segle, concretament el quart -van ser de traspàs abans el 2004, 2008 i 2012- i, d’altra perquè des dels inicis de les renovades festes de la Magdalena, en el llunyà 1945, només en tres ocasions, en tres anys, 1948, 1964 i 2008, ha resultat que a més a més de ser bixest, “caiguera” el 29 de febrer dins la setmana de festes.

Així en el 1948 tal dia com hui, 29 de febrer, va ser diumenge de Romeria, en el 1964 dissabte de Pregó i, en el 2008 divendres de la setmana festera. I tot açò perquè és una característica singular de les nostres festes el canvi de data, per la dependència que tenim al celebrar-se la romeria el tercer diumenge de la Quaresma i estar aquesta, estretament lligada, com és sabut al diumenge de Resurrecció, fet que porta lligat que les nostres festes fundacionals “caiguen” sempre en febrer, març o a més tardar abril.

I entre les curiositats que ens ha oferit i ens ha de seguir proporcionant la variació de dates, podem assenyalar que a banda de les tres coincidències, any de traspàs-setmana de festes,que hem tingut fins ara, podem destacar que també un d’aquests anys bixests, el 2008, va ser l’any en què les festes “van caure” més prompte, del 23 de febrer al 2 de març, mentre que l’any 1981, sembla que les festes no volien arribar mai, doncs aquell any és el que “van caure” més tardanes, del 28 de març al 5 d’abril.

I una altra curiositat des del 1945 fins al 2045, en cent anys, només en dues ocasions, el diumenge de Romeria, tindrà el privilegi de ser el dia 29 de febrer. Un ja ha passat, el 1948, l’altre, encara l’hem d’esperar uns quants anys, concretament 20, doncs no serà fins al 2036, a no ser que es faça realitat, cosa poc probable, la tesi defensada per uns professors americans que advoquen per una modificació del calendari, on cada any tindria 364 dies i els anys bixests serien substituïts per una setmana extra cada cinc o sis anys, fet que permetria que les festivitats es celebraren sempre el mateix dia.

Coneixeu algú que haja nascut tal dia com avui? És difícil però no impossible, perquè la probabilitat de nàixer un 29 de febrer és d’un entre mil quatre-cents seixanta-u. I quan celebren el natalici la resta d’anys que no són de traspàs? Doncs el 28 de febrer o el primer de març, a lliure elecció…

Però seguim en festes i fem vots perquè no es faça realitat allò que diu el refranyer popular castellà de l’any bixest: “año bisiesto, año siniestro”, atribuint-li moltes desgràcies i tragèdies a aquest fatídic dia, sense deixar cabuda a la mera coincidència.

Cues i més cues...

 S’acosten festes i l’ajuntament mitjançant el Patronat i la Junta de Festes vol que, d’una banda, tots els veïns, des dels més menuts als més grans hi participem i, d’altra, que aquestes, les festes, siguen més i més conegudes arreu del món, per, així, atraure, més i més forasters. 

Per això, des del cartell anunciador, que fa unes setmanes va ser repartit i que llueixen molts aparadors del nostre poble, passant per la presència del món de la festa en la fira de turisme de Madrid, fins a arribar a l’edició i repartiment de la “polsera magdalenera”, la “cinta verda” i “el llibret” o programa oficial de festes, tot, estareu d’acord amb mi, ha de contribuir a fer, d’aquestes que ara s’acosten, de les festes de la Magdalena del 2016, les millors de totes les viscudes fins ara i que puguen ser recordades com les festes del canvi, de la nova etapa municipal i també de gestió festera.

Però que passa quan allò que es reparteix, com és el cas, es fa de manera gratuïta? Doncs que cal que t’espaviles i, tot i que, sembla que hi ha bona voluntat, en aquests dies estem veient llargues i més llargues cues per poder obtenir aquests preuats trofeus.

És el cas de les quilomètriques cues que la vesprada de dimarts passat van formar-se a la plaça major per obtenir “el llibret i les cintetes”, que s’han repetit aquest matí per recollir en aquesta ocasió “la polsereta” festera i que, també segons he pogut llegir a la premsa van formar-se a les portes de la casa de la cultura municipal del carrer d’Antoni Maura, al canyaret, dimecres passat per adquirir “les cadires” per veure les diferents desfilades, i això, que en aquest cas, no eren de franc. Definitivament la setmana abans de la Magdalena 2016, serà, d’entrada recordada, com la de “les cues per tot”… i és que Castelló, vulguem o no vulguem, ja no és un poble, o si més no, és, com a mi m’agrada dir, un poble gran. M’han dit que, hui mateix, a la llarga cua per aconseguir la polsera, unes xiques, que ocupaven un molt bon lloc a la cua, molt a prop de la porta de la casa abadia, deien que, si algú volia, elles els hi venien el seu torn a dos euros per persona, que no tenien pressa i tornarien a ficar-se al final de la cua, però abans es prendrien uns cafés amb els guanys aconseguits…

És veritat que en el cas de “la cinta i el llibret” van habilitar-se també les diferents tinences d’alcaldia per aconseguir-lo, però també no és menys cert que, va haver-hi problemes d’abastiment en més d’una d’elles. Resulta una mica lamentable que no es posen més recursos per aconseguir els preuats trofeus…

I açò no ha fet més que començar. Si tenim una mica de sort i el temps acompanye, tindrem “cues” en molts llocs i al llarg de tota la setmana, per aconseguir “les canyes” de la romeria, per comprar alguna “figa” a Sant Roc, per aconseguir “el rotllo magdalener” al peu de l’ermitori, o fer-nos “un vinet” en qualsevol dels variats “mesons i carpes” que, ja ocupen les nostres places i altres espais urbans.

I totes aquestes reflexions em porten a una pregunta: amb tantes cues estem potenciant el turisme de qualitat? La imatge que donem encara està lluny de ser un poble culte. Malauradament encara hui m’ha vingut a la ment allò de “mentre siga donat, mentre siga de bades, mentre no s'haja de pagar… a casa portar el que siga”.

Potser els veïns estiguem acostumats a fer cues, no tots ho tenim tot al nostre abast i de manera ràpida. I tot i que jo no n’he fet per ara cap de “cua festera”, fins i tot m’ha fet goig veure gent disposada a passar unes hores d’empeu per aconseguir “un xicotet trofeu”. No serà també una mica de vanitat, francament no ho sé, som rars els humans.

La festa que se sent

 Si, ja sé que alguns no ho haureu notat tot i que altres em direu que estic mandrós, que feia ja massa dies que no deia la meua en aquest espai, però les coses venen com venen i en aquest febrer reconec no m’he prodigat massa. 

Però s’acaba el mes i s’acosten festes, les millors festes que el meu poble celebra any rere any, festes fundacionals i de record, que no patronals, que aquelles vindran al maig.

I és que ja fa olor de festa, als magatzems municipals estan enllestint-se les gaiates i els carros de les colles, per lluir i rivalitzar amb el sector veí o amb la colla del costat; els llibrets de festa ja estan al carrer, les galanies ens han recordat en aquests dies qui som, d’on venim i on anem, els diaris han iniciat ja les seues promocions festeres amb pin’s, polseres i altres elements i, en els propers dies el programa oficial i les cintes verdes estaran a les nostres mans.

Tot sembla enllestit, des de la Junta de Festes i el Patronat s’ha treballat de valent per,en temps record, confeccionar un programa, que vist per damunt, sembla innovador i variat, sembla, per dir-ho en una paraula, il·lusionant, per què això, il·lusió és el que es veu en aquests primers actes festers, preludi del què pot ser la magdalena 2016, enguany una mica atípica per allò del canvi de govern, de junta de festes i de patronat. 

Aquests dies que vénen tindran fins i tot una nova imatge, les places i carrers ja han començat a canviar de fisonomia i més encara canviaran, tot ha de quedar enllestit per a la festa que s’acosta. La ciutat prendrà, de segur, fins i tot una nova olor. He dit olor?, si també olor de festa. La nostra festa sempre ha tingut una olor peculiar, essència del poble, que la viu de forma especial, al carrer, l’olor de pólvora i coets. L’olfacte és un sentit que està molt vinculat a les emocions, una olor impacta més en el nostre cervell que una imatge

I és que els sentits fan festa per Magdalena, i a l’olor cal afegir la vista, un color el verd castelloner, i el gust de la truita en faves de l’esmorzar del dia de la romeria, i l’oïda amb els trons i masclets i la música, i el tacte i contacte amb la gent.

Són els tòpics, és ben cert, però no són gens vulgars. Tots són part del món de la festa, de l’escenari de la festa, però no són la festa. La festa és una altra cosa, va més enllà, és el sentiment lúdic i festiu. Allò que no es veu, ni fa olor, ni té gust, ni es pot tocar o escoltar, ni és mesurable, ni rendible i que només és una realitat immaterial, però per molts la vertadera festa. La festa que se sent, de sentir, i de sentiment.

Es guarneixen els carrers, les places s’ompliran de gent, se sentirà el soroll de les revetlles que es barrejarà amb els riures i els crits dels joves i no tan joves, i els coets dels menuts... Uns actes pensats per a totes les edats perquè tothom els puga gaudir a la seua manera: concerts, balls, teatre, animació infantil, gegants desfilades... i un seguit d’activitats més perquè no hi haja temps per a l’avorriment i tots puguem eixir al carrer a celebrar-ho, perquè les nostres són i seran festes al carrer, populars..

Prompte arribaran els dies en què la ciutat es transformarà i la manera de viure canviarà. Sortirem als carrers i places motivats per un ambient especial, i tindrem, més que mai, alguna cosa que ens unirà, i quan acabe aquesta gran festa que ens agermana, veurem si queda quelcom d'eixe esperit, bon rotllo, alegria, col·laboració i respecte.

De rècords, refrany, pomes, roses i carnestoltes…

 Avui dia 6 i primer dissabte de febrer, dia 37é del que portem d’any, i no sé quants que no plou, hem iniciat el dia amb pocs núvols al cel i amb vent fluix de ponent i, tot i que encara és aviat per avaluar possibles pèrdues, fa molta falta que ploga, doncs la sequera ja s’allarga massa temps i amb les temperatures gens normals pel febrer, s’afavoreix les floracions avançades o descompensades, les plantes no podades broten abans d’hora per falta de fred i poden patir si venen gelades, per no parlar dels cítrics als quals la falta de fred ha escurçat la collita un parell de mesos reduint-se la qualitat i avançant-se la maduració.

Em ve a la memòria allò que canta Raimon de què, al nostre País, la pluja no sap ploure i, al pas que anem, prompte caldrà fer rogatives per a demanar que arriben les pluges al nostre municipi, on no plou des de fa més de 90 dies, exactament 95, des del passat 3 de novembre, estant a punt, serà dilluns 8, de superar el registre del major nombre de dies sense ploure que es té constància, que són de 96 i del 1916, confirmant-se que la sequera és cada vegada més palesa.

D’altra banda, ara, a les 5 de la vesprada, el termòmetre a casa, marca 16 graus, una temperatura poc freqüent per aquest mes de febrer, que segueix en el seu inici la tendència marcada pel gener, que va ser, segons l’Agència Estatal de Meteorologia, el mes de gener més càlid des de l’any 1955, de manera que fins avui, l’hivern a Castelló s’ha reduït als dies 16 i 17 de gener passat, en els que la temperatura va baixar per sota de la mitjana climàtica normal.

I vet per on entre els més de 300 refranys del refranyer valencià, que tenen al temps com a protagonista, els nostres avantpassats servint-se de la seua pròpia experiència viscuda, i formant part de la cultura popular, usaven per a esbrinar quin temps s'aveïnava, en trobem un que ens avisa que si pel febrer fa calor, per pasqua farà fred,”Si pel febrer calent estàs, per Pasqua tremolaràs”, així que estem avisats…

I mirant el santoral, ens trobem en què el d’avui és molt curiós; d’una banda l’església celebra Sant Pau Miki i els seus companys, un sant japonés que va ser assassinat a la ciutat de Nagasaki a finals del segle XVI. D’altra, el sant de les noies que es diuen Dora o Dorotea, una santa relacionada amb sant Teòfil, un advocat que es va riure de la santa quan la duien a judici i que després d’un miracle també es va convertir al cristianisme.

Quin va ser el miracle? Ací el teniu resumit: Pel camí al martiri Dora, va trobar a Teòfil, qui li va dir irònicament: «Esposa de Crist, envia'm pomes i roses del jardí del teu espòs». Dora va acceptar i, abans de la decapitació, mentre resava, va aparéixer-se-li un xiquet que li va portar tres roses i tres pomes, a pesar que estaven en el cru hivern. Ella li va demanar que li les portara a Teòfil, qui, vist el prodigi, es va convertir al cristianisme.

I mentrestant carnestoltes, la festa de l’hivern, del món al revés, però no simplement com un contrapés a la cultura oficial, sinó com la utilització col·lectiva de la ironia o la comicitat, omnipresent en la condició humana, que el poder sempre intenta controlar i manipular amb l’objectiu poc dissimulat de mantenir l’estatus quo, llicència controlada de la rutina diària i la quotidianitat per poder suportar el deler del dejuni quaresmal.

Candelària a dos i Blai a tres… adivina quin mes és!!!

 Tres dies portem de febrer i a l’hospital celestial el quadre mèdic és de primera, als sants metges Cosme i Damià com a generalistes, i  Sant Pere i Sant Joan, que curen la ronya i tot altre mal,  cal afegir a sant Roc i sant Job per protegir-nos de pesta i lepra, a santa Llúcia en la secció d’oftalmologia, Santa Àgueda en la de mamografies, sant Vito contra la tremolor crònica, sant Antoni contra l’ergotisme… i aquell de qui hui celebrem el record, sant Blai, contra la tos. ¡Com Déu mana!

Arriba hui la festa, i tot i que aquest any no fa gaire fred ni bufa el vent massa, potser teniu mal de gola, que és hivernal patiment. Si és així encomaneu-vos a Blai i feu-vos un timonet, que entre una cosa i l’altra allunyaran el turment, la tos, el gos, la dona, l’home i el que meresca espavent.

Quan tossíem molt, les àvies del raval repetien i encara ara s’escolta “Sant Blai gloriós, que ens cure la tos”. I és que això d’encomanar-se a un sant, quan a Castelló hi havia una veritable devoció cristiana, no era molt demanar.

Després del prec, venia el timó, que és antisèptic, pectoral i expectorant, o la infusió que tocara, que al raval eren molt aficionats a les plantes sanadores i el rebost de les cuines un herbolari assortit.

Alguns diuen que això només era una dita, una canturela, i pot ser tenien raó doncs, també aquells menys creients, recolzant-se en el refranyer popular deien: “qui tus pel febrer, tossirà pel març i per l´abril també”.

Tot i això encara en aquest dia i si més no en la celebració de la festa, és costum la benedicció d'aliments pans, pastissos, pomes, cristines, cócs o blaiets, segons pobles, destinats a guarir persones i animals.

I si d’Altea, Sax o Bocairent Blai és el patró també ho és de Borriana i de Castelló. Voleu saber-ne el perquè? Ara us ho contaré...

Una llegenda a Borriana diu que durant un temporal de pluges que amenaçava amb desbordar el riu, els pobladors van resar tota la nit, i l'endemà van ser recompensats amb un dia de sol. En recórrer la zona per a observar els danys ocasionats per la riuada, van donar amb una taula amb la imatge de Sant Blai. De seguida van atribuir-li el miracle i van decidir alçar una església en el seu nom i convertir-lo en patró.

En el cas de Castelló, tal dia com hui de 1716, fa 300 anys, l’ajuntament va trasladar les seues dependències de l’ediifici a tocar de la plaça de l’herba al de la plaça Major i per recordar per sempre la data, va demanar al bisbat de Tortosa fer cooficial el patronatge de la Vila del sant bisbe i mártir Blai.

En definitiva i vist des de la llegenda, la tradició o la historia, Sant Blai ha significat molt per la nostra ciutat i pobles veïns, fins i tot ha estat considerat per més d’un com el patró de l’hivern, jo no arribaría a tant, però si que, a les nostres terres, ha estat una de les advocacions més antigues, i com es canta en els goigs, hui, podeu si us be de gust recordar…

“Martir i bisbe sagrat

contra tots els mals protector

sigau Sant Blai advocat

de qui us reclama de cor”

De ciris, meteorologia i reis.

 Avui 2 de febrer és la festa de la candelera, la festa que, 40 dies després del Nadal commemora la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la seua mare, un ritu basat en la benedicció de candeles de cera.

És una de les festes més antigues d'entre les tributades a Maria durant l'any i com moltes altres vinguda a menys al nostre poble. En temps de Jesucrist i fins no fa massa anys, 40 dies després que una dona hagués donat a llum, calia anar al temple a presentar el nounat als sacerdots i fer una petita ofrena al mateix moment en que tenía lloc un ritu de purificació de la mare.

Tradicionalment  i creences religioses a banda, s'ha considerat aquesta data idònia per pronosticar la meteorologia, al caure en el punt mitjà exacte entre l'inici i la fi de l'hivern; el poble ha fet del dia d’avui un observatori de predicció temporal, com es reflecteix en la coneguda dita "Si la Candelera plora, l'hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu".

També hui es cumpleixen 808 anys del naixement a Montpellier del rei Jaume I, nat el 2 de febrer de 1208. Naixement envoltat de misteri i de llegenda popular, tant pel que fa al seu engendrament com al seu nom.

Segons compta la llegenda, Pere I el Catòlic no es mostrava especialment entusiasmat amb la seva esposa María de Montpellier, renunciant a tenir relacions íntimes amb ella. La història narra l’engany a què va ser sotmès el rei per pal·liar aquest assumpte: mentre el rei estava dormint al seu allotjament, esperant a la seva habitual amant, un seguici de religiosos, nobles i notaris van acompanyar María a l’habitació de Pere, ella va acostr-sea de manera furtiva al llit del monarca, fent-lo creure que era l’amant. Quan els primers raigs de llum de l’alba van començar a entrar en l’estança, el rei es va adonar del canvi d’acompanyant, va saltar enutjat del llit donant uns crits desmesurats. En aquell instant, tots els que esperaven fora van entrar, i van fer veure al rei que Déu havia volgut que les coses fossin d’aquesta forma, la qual cosa sembla que va convèncer al catòlic Pere.

D’altra banda la tradició explica que per decidir el nom del futur infant, sa mare encengué dotze ciris, amb els noms dels dotze apòstols. La darrera candela en consumir-se fou la que duia per nom Jaume, un nom estrany al llinatge tradicional de la monarquia catalana i vet per on, aquest va ser l’elegit.

Febrer comença, amb records de ciris, meteorología i rei, i set setmanes després de la primera lluna plena, passat el solstici d’hivern, estem a a les portes del carnestoltes, el temps passa de pressa…