Vides paral•leles.

Aquest és el títol d'una col·lecció clàssica biogràfica de l'escriptor Plutarco. Conté 21 parelles de biografies oposades d'un personatge grec i un altre romà, 2 que oposen dos grecs a dos romans i 4 vides desemparellades, constituint un total de 54 biografies, amb l'objectiu d'extraure i donar a conèixer el caràcter moral de cada personatge.

També amb aquest títol va crear-se per part de la productora Claqueta un curtmetratge en el que es mostra a l'espectador la rutina escolar de dues xiquetes, una colombiana i una espanyola, servint de marc per fer una reflexió sobre el nostre sistema educatiu i un altre curt, en aquest cas dirigit per Laura Rodríguez, el fil conductor del qual és una conversa entre dues dones diferents d'aspecte físic i nacionalitat però que compartixen un mateix problema, la mort d'un ser proper i estimat.

I aquest títol és el que m'ha vingut a la memòria hui en llegir la notícia a un diari local: “l'emblemàtic edifici conegut popularment com la Casa Gran acaba de complir 60 anys” vet per on, tota una vida paral·lela a la meua.

Jo vaig nàixer el 16 de juliol de 1954, i l'edifici de la plaça del Rei, que va iniciar la seua construcció a començament de la dècada dels 50, va inaugurar-se justament el 18 de juliol de 1954. Aquell edifici per uns anys va ser la seu de l'Institut Nacional de Previsió, primera institució oficial encarregada de la Seguretat Social i assistència sanitària a l'estat espanyol i que va estar actiu fins el 1978.

A la façana que dona a la plaça de l'hort dels corders va obrir-se a l'inaugurar-se l'edifici, el primer ambulatori de la seguretat social, “falangista Miró” germen de l'actual centre d'especialitats Jaume I i que no ha deixat de modernitzar-se des d'aquell llunyà dia. També des de fa uns anys funciona en l'edifici, en aquest cas amb entrada des del carrer Trullols un PAC, un centre d'atenció continuada, centre que dona assistència sanitària d'atenció primària i urgències a través de diferents àrees funcionals i les oficines de la Direcció Territorial de la Conselleria de Sanitat i la unitat de detecció precoç de càncer de mama.

Un edifici molt ben construït i que està resistint molt bé el pas del temps. Una construcció ben feta i que, després de 60 anys, en que jo m'he anat fent gran, passant i traspassant pels voltants de la casa gran, he pogut comprovar, tot i que gràcies a Déu en contades ocasions, que aquesta i els professionals que la poblen, seguixen donant tranquil·litat els veïns. Vides paral·leles, per molts anys !!!

L'Encomanda

“L'Encomanda de Fadrell,

per dret de segles guanyat

manté amb gran dignitat

el nom del més vell castell.

Feu el que pogueu per ell

puix que sou el nostre honor.

Sigueu, Jaume, des del Cel,

nostre sagrat protector.”

(Fragment dels goigs en honor de Sant Jaume de Fadrell, protector de l'Encomanda i titolar de l'ermita a ell dedicada al terme de Castelló. Vicent Pau Serra, 1989)

Avui és Sant Jaume cavallers, abans festa grossa i ara vinguda a menys. A tot el territori nacional festa de “Santiago” per allò de l'evolució del primitiu Jacob o Iago, al nostre territori, al de domini de parla catalana, “Jaume” per evolució en aquest cas de Jacobus o Jacques; tant si val, estem parlant del mateix sant, el fill de Zebedeu, Santiago “el major” o Santiago “apostol”, evangelitzador d'Hispania i declarat des del segle IX, pels reis de la reconquesta, patró d'Espanya i ratificat al segle XVII pel papa Urbà VIII com a únic patró de tot l'estat quan s'aixecaven veus que volien compartir el patronatge amb Santa Teresa de Jesús.

I a Castelló, pequè tenim en tanta estima a Sant Jaume?

Al segle XIII, 1233 es produïx la capitulació del Castell Vell de la Magdalena i de l lloc musulmà de Fadrell, “castrum et vilam de Khadrell”, a mans de les tropes de Jaume I “el conqueridor” qui dona l'alqueria de Fadrell a l'ordre de Calatrava i posteriorment a la de sant Jaume o d'Uclés, que la convertirà en comanda menor depenent de la de Montalban, aleshores l'alqueria musulmana va ser readaptada, i va habilitar-se un espai com a ermita dedicada a Sant Jaume patró de l'Encomanda.

Però qué es una encomanda?

Aquesta és una institució socioeconòmica mitjançant la qual un grup deu retribuir un altre en treball, espècie o qualsevol altre mitjà, per poder gaudir d'un bé, d'un privilegi o una prestació. En el cas de Fadrell es basa en la figura de “l'adelantat” que atorgava el dret per extraure el tribut dels musulmans i camperols assentats a la zona conquerida.

En l'actualitat l'Encomanda de Fadrell convertida en la institució agrícola més antiga de la ciutat s'encarrega de regular el reg a les terres de la partida mitjançant l'aplicació de les seues pròpies ordenances continua celebrant els seus capítols generals al Saló de Plens del consistori, el darrer el passat més de juny, el dia de Pentecosta.

I aquesta Encomanda, com ara el dia de Sant Jaume “ja no és festa” continua amb la tradició d'honorar el seu sant Patró el diumenge següent al 25, de manera que es de suposar que el proper diumenge 27 com és costum hi haurà un rosari de l'aurora, missa, jocs infantils, processó pels voltants i per descomptat cant dels gojos, com a manteniment de fidelitat i homenatge a aquells que van saber fer més gran Castelló, sota l'aixopluc del patró de les Espanyes, en unes terres, les de l'actual Fadrell, mig abandonades i que donen llàstima.

La fàbrica de Dàvalos: el conte de mai acabar.

 “Todo pasa y todo queda / pero lo nuestro es pasar...” així diu un poema de Machado i això és el que  em recorda cada vegada quan passe per l'antiga fàbrica  tèxtil d'Ezequiel Dàvalos al carrer d'Herrero, per anys convertida en aparcament i en diferents ocasions paralitzada la compra per part del nostre ajuntament.

Tot i que la cosa ve de lluny, ja als inicis dels 2000 es parlava del tema, hi ha un acord de compra per més de 14 milions d'euros a pagar amb solars municipals i explotació de places de pàrquing, signat el 2011 i que ja al 2012 va haver de modificar-se amb un ajornament i que en l'actual context d'austeritat ha tornat a quedar ajornat.

Quan els acords de qualsevol tipus s'ajornen en diferents ocasions, sempre hi ha algú perjudicat i sempre hi apareixen clàusules que porten a indemnitzacions o penalitzacions. Llig que també en aquest cas, l'ajuntament haurà de pagar d'una banda 24.000 euros mensuals per no respectar l'acord o una forta indemnització si l'acord es rescindix. Serà veritat? De ser així una altra “ficadura de pota municipal” ... i el veïnat a pagar !!!

Havia de ser al 2013 i després al 14. Voleu dir que algun dia podrem, podrà la ciutat, gaudir d'un centre d'oci juvenil, en un espai de referència pels joves, tal i com va voler vendre'ns-ho el nostre ex Alberto Fabra?

El que sembla cert és que a hores d'ara el centre juvenil nada en un mar d'incertesa i que la participació l'any 2010 de més de 2.000 joves i les més de 100 idees que van aportar-se han caigut en sac foradat i de res està servint la modificació del Pla General d'Ordenació Urbana que va fer-se a l'abril del 2011 per poder fer realitat aquest projecte.

Allà per l'inici del 2010 Alberto Fabra, Javier Moliner i Pérez Macian, aleshores Alcalde, Vice-alcalde i regidor d'hisenda respectivament van assegurar que Ajuntament i Generalitat farien realitat el 2013 aquest projecte. Ara, sobrepassat mig any del 2014, constatem un nou incompliment de compromís electoral que, fins i tot, va ser signat davant notari. I ací no passa res, estem al país del “se me'n fot”.

L'ara Molt Honorable i abans alcalde de la ciutat va propugnar primer la construcció en aquell indret d'un aparcament soterrani i la creació d'un espai verd al seu damunt, després va plantejar transformar-lo en una discoteca light per adolescents, projecte que va ampliar-se al centre d'oci juvenil, després... el canvi d'alcalde i el silenci.

Crec sincerament que allí mai veurem res municipal i que mai els nostres dirigents municipals actuals arribaran ja a passar de les paraules als fets, ni pre-compra, ni compra, ni espai d'oci ni comercial, res de res. Un altra fracàs a afegir al CCCC Centre de Convencions de Castelló de Calatrava, l'edifici de la seu de la VIU de Frank Gehry o l'antiga Ciutat de les Llengües, allò que ara anomenen Projecte Idiomàtic.

Indignant

 

 Fa un parell d'hores que m'he assabentat i no podia creure allò que veien els meus ulls. Una altra vegada les anomenades xarxes socials m'han fet conèixer la notícia: “Aquest migdia l'alcalde del meu poble, Castelló, feia públic que havia signat “con gran alegria y satisfacción” un conveni de col·laboració amb el president de la fundació Iberdrola, mitjançant el qual aquella fundació il·luminarà l'exterior del campanar de la Vila, amb tecnologia led i llums de colors i imatges.

No és prou que la setmana de les festes fundacionals, costum dels darrers anys, l'omplin de llumetes i pengerols. No és prou que hi haja hagut al llarg dels anys diferents veus que s'hagen aixecat al veure com el campanar sofria, després d'una bona remodelació, diferents atacs estètics i una deixadesa i abandonament en el seu interior, cas de les pintures de la sala del rellotge, el propi rellotge antic o el requadre pictòric de la Sagrada Família de la Presó, reben sempre la mateixa resposta: “de moment no hi ha diners per fer cap actuació”.

I ara, hui, fa només unes hores, s'anuncia una despesa de 90.000 euros que, tot i haver-se afanyat el regidor portaveu i de noves tecnologies, el senyor Pérez Macián, a dir que no eixiran de la bossa municipal i que qualsevol “millora que el PP fa realitat per Castelló moleste als de sempre” ha rebut, està rebent i de segur continuarà fent-ho un bon grapat de crítiques.

Juanjo i perdona la familiaritat, però ens coneixem massa, no us heu parat a pensar que esteu front un BIC i que no podeu fer el que us done la gana?. No sou ningú per prendre eixes decisions, ni l'alcalde, ni tu, ni cap representant municipal. Teniu el poder de les urnes però se suposa que també teniu el sentit comú i, darrerament, sembla el perdeu amb massa facilitat.

El campanar de la Vila no necessita il·luminar-se per fora, el que necessita és llum i altres actuacions per dins. Ho he dit en moltes ocasions i on cal dir-ho, al ple del Consell Municipal de Cultura, que, per cert, també us heu saltat en aquesta ocasió.

És veritat que el CMC no és un òrgan decisori, només consultiu, però ara, ni tant sols us ha semblat ve el consultar que li semblava a aquell Consell la proposta, que no queda clara si ha estat de l'alcalde, del partit popular o de la pròpia fundació Iberdrola. Fins i tot s'heu botat al regidor de cultura, que entre “tanta personalitat” ho no ha estat convidat o no ha tingut lloc a la foto.

Senyor Sales, amic Vicent, veges com t'ho faràs per explicar el que ha passat al proper plenari del Consell de Cultura. Difícil papereta t'han endossat entre la Consellera Català, l'alcalde Bataller i el regidor Pérez. Sembla que “hi pintes” poc o volen que “pintes” menys, tu sabràs...

Sóc un amant del patrimoni cultural del meu poble, estime com ningú el campanar i crec el conec també prou acuradament, per això lamente que aquesta decisió estiga presa tant a la lleugera, de no ser així de segur no s'haguera fet. Recordeu? Fa uns anys va voler fer-se una cosa semblant i van col·locar-se uns panells lumínics a la façana principal i lateral del nou edifici municipal, de coloraines, i que van resultar un “apegat” sense sentit i ara, gràcies al seny d'algú, tot i seguir penjades, no s'encenen 0 si ho fan és en contades ocasions.

Així no es fan les coses, ja fa massa temps que crec heu perdut el nord i al pas que anem por em doneu pel que pugueu fer el que resta de legislatura. Els ho fiqueu “a boca” a l'oposició. Espere que aixecada la llebre ara sàpiguen presentar les queixes formals on calga per parar aquesta barbaritat.

Carreres i marxes: runnig-trekking.

Només aquest cap de setmana proper i el que resta de mes.. Cinc quilòmetres nocturns platja de Torreblanca, VII “Entre olivos y pinares” Vall d'Almonacid, Volta a peu Serra d'en Galceran, XXIX Popular La Barona, XXXIII Volta al terme de Fondeguilla... Còrrer, caminar per la muntanya està de moda.

“Joggin, footing, running, trekking”, marxar i córrer, no importa el nom ni tampoc l'edat dels qui el practiquen; cada dia en són més les persones, que aquells que fa anys ja eixim a gaudir de la natura als espais oberts del nostre terme, ens trobem en qualsevol dia, hora i lloc. Caminar és sa i econòmic, i tal vegada per açò darrer, trobem al llarg dels darrers anys i sobretot en aquests moments d'estiu i de bonança climatològica, un “boom” espectacular.

Sembla que eixir a caminar o còrrer al nostre poble ara és “ser modern”. Fa anys només es veien homes, ràpidament van unir-se les dones, la gent gran i ara fins i tot els vells els veiem a les carreres i caminades.

L'activitat en sí mateixa és senzilla, ja siga en solitari o en companyia, només fa falta una mica de motivació, unes sabatilles d'esport i una mínima condició física, per generar una sensació de benestar. Marxar, còrrer millora la freqüència cardiovascular, prevé malalties coronàries i ajuda al benestar mental.

Però eixir a la muntanya o al parc no és eixir a fer “el loco” ni ha de convertir-se en una “locura”, Ací rau el problema. Cal plantejar-se reptes però cal valorar esforços i possibilitats. La síndrome “del dorsal” no és beneficiosa, cal saber valorar l'estat de cadascú i adaptar l'activitat física als límits personals. Tot no és vàlid i totes les proves “programades” no són iguals.

Proves de 5, 10, 15 quilòmetres, mitges maratons, maratons sencers, ultramaratons, carreres de muntanya, voltes a termes, carreres populars, omplin les festes i dates significatives dels nostres pobles.

Tanmateix jo des d'ací el que vull hui és reivindicar un aspecte, el caminar front el còrrer, les marxes front les carreres, el trekking front el running, el fet de gaudir de la natura, del paisatge, sense pressa i amb un nivell de dificultat elegit no imposat.

No és de rebut que algunes proves s'anuncien sense saber si són ben bé carreres o marxes, si són competitives o participatives, tot i que totes, poden arribar a ser populars. No hi ha res més trist per un senderista que arribar a un indret on hi ha programada una eixida, una marxa i trobar-te amb un bon nombre “de corredors”, una cosa és eixir a córrer i una altra a caminar...

Fan falta sobretot ara a l'estiu, més marxes i menys carreres, per gaudir de la natura en tota la seua intensitat i d'una manera sostenible i còmoda. Això també és fomentar el turisme. Llàstima que com deia abans “el boom del córrer” haja eclipsat algunes propostes que, inicialment, van sorgir com a simples passejades o voltes en temps d'oci.

Alguns ajuntaments, clubs o entitats esportives haurien de replantejar-s'ho. Marxes que ajudaren a descobrir raconades ufanes, valls frescals i frondoses, indrets llegendaris, cims emblemàtics i amb grans panoràmiques, tot, tot sense pressa... De pressa i de corregudes, malauradament, ja en tenim prou sense buscar-les.

Vell-novell

Avui, aquells que em llegiu, m'haureu de permetre una llicència, si, també una mostra de vanitat personal, però segur que ho comprendreu. Ara revelaré el secret anunciat ahir: avui  fa 20 anys que feia 20 anys que tenia 20 anys, avui faig 60 anys, i és que no tots els dies es fan anys i menys encara 60 !!!

Una edat considerable per una persona afortunada com jo, que estima i es sent estimada, a qui la salut acompanya sense daltabaixos i que de feina fins aquest moment no me n'ha faltat, i com que estic convençut que em queda menys vida per endavant de la que porte viscuda, açò m'obliga a ser selectiu i a partir d'ara reivindicar si es possible amb més força, una vida llarga i tranquil·la, aspirant a continuar sent feliç i fent-ho possible, o si més no intentant-ho, també a aquells que m'envolten.

La vida seguix i tot i que he escoltat moltes vegades que un home de la meua edat, és un home gran, jo em sent com sempre. Potser la gràcia de la vida siga la imprevisibilitat, aquell no saber que passarà demà i afrontar-ho de cara.

Com deia el mestre Carles Salvador  “He dedicat les hores més intenses / a l'infantil i clar ensenyament / i he procurat als xics amples defenses / per a una vida sana i independent.” podeu llegir si us ve de gust tot el poema complet punxant ací  POEMA

A partir d'ara, seguiré plantejant-me nous reptes doncs aquesta la meua edat recent estrenada crec és força interessant, encara tinc prou marxa i sobretot bon humor, veig la vida d'una manera que no m'espante de res i crec se riure fins i tot de mi mateix.

Quan vaig acomplir-ne 40 van recordar-me allò del castellà “De los 40 para arriba, no te mojes la barriga”, recordant-me que entrava a la maduresa, ara realment em senc jove però madur i com d'activitat no hi ha mai prou, intentaré que aquesta continue omplint la meua vida; em trobe disposat a viure intensament la dècada que ara s'obri al meu davant.

I tindre 60 anys és el fet que  fa possible que puga veure en perspectiva el que han aconseguit els fills que ja estan a la dècada dels 30, per la qual cosa, tindre 60 anys és tenir-ne dues vegades 30, o vist d'una altra manera, molta joventut acumulada...

Estic convençut que aquesta dècada que hui estrene, ha de suposar un nou repte, tot i que incert, però amb avantatges i problemes, però que caldrà viure amb plenitud, per això pense que la vida ha de continuar també a partir d'ara mateix, i podeu estar-ne segur que, si seguisc contant amb la vostra amistat, continuaré donat-vos molta, molta, guerra encara...

Tinc molt per fer, tinc molt per viure, tinc molt per estimar... comence a fer-me vell però em sent a la vegada novell, d'una banda sense experiència en aquesta edat i d'altra no-vell, tot just a l'extrem oposat de la vellesa, es a dir, jove, o si més no un veterà d'esperit jove, entusiasta carregat d'optimisme que que gaudeix de la vida.

1954…

Una xifra, una data, un any… 1954

Un post, una sorpresa… demà es desvetllarà.

Circulen, hi ha editats, uns llibrets publicats a Barcelona per “Afers de Comunicació Visual » que porten per títol “El año que tu naciste” i que podeu si us ve de gust conèixer consultar al web ANY Cadascun està dedicat a un any en concret i la col·lecció comprèn des del 1920 fins el 2003.

No són res “de l’altre món”, però porten imatges, fotografies, titulars i notícies curioses dels esdeveniments més importants de l'any triat. Com soc de natural curiós, trie i consulte un any, el del meu naixement… 1954 i ara, compartisc amb tots vosaltres alguns descobriments d’aquell temps…

Va ser l’any del naixement meu i també d’alguns personatges que després, de grans serien famosos, cas del ciclista Bernard Hinault, el cantant, actor i ballarí John Travolta o els més propers Bibi Andersen i Antonio Resines, del món de les revistes del cor i del cine i televisió.

També aquell 1954 es recordat per ser l’any de la mort d’altres personatges també importants a la història o la cultura, cas del pintor, escultor i dissenyador Henri Matisse, el cap de la República Popular de Xina, Mao Tse-Tung, o el literat Jacinto Benavente.

Com a fets curiosos, aquell 1954 el Papa Pio XII va avisar dels perills que suposava per la família l’arribada de la televisió a les llars o aquell altre, més proper, quan a l’estiu va constituir-se a Espanya la “Creuada per la decència”, en pro “del recato, la morigeración y la puribundez”.

I vet per on, també el 1954 va ser l’any en que la selecció Alemanya de futbol va conquerir el primer campionat mundial, “la primera estrella” al vèncer a la final a Hongria, mentre que el Real Madrid va guanyar la lliga espanyola i el València la “Copa del Generalísimo”.

També aquell any van rebre “l’Oscar” els actors Marlon Brando i Grace Nelly i van veure la llum les novel:les de Françoise Sagan i William Holding, “Bonjour tristesse” i “El señor de las moscas” considerades uns clàssics dins la literatura.

Un any en que Espanya contava amb 28.750.000 habitants dels quals 330.00 corresponien a la província de Castelló i 55.795 vivien a la capital, on podia comprar-se un diari per una pesseta, una planxa elèctrica per 45 i un tratge de llana per 445.

Eren altres temps, temps d’altres normes, valors i formes de conducta, que hui som conscients havien de canviar i han canviat. Evocació d’un passat que mai tornarà, i que res tenia a veure ni amb eres digitals ni amb tecnologia…

Un gran desconegut...

El caiac polo és un esport col·lectiu i de contacte que és pràctica sobre piragua Cada equip està format per 5 jugadors i l'objectiu és aconseguir introduir la pilota a la porteria de l'equip contrari i evitar que l'altre equip la “clave” en la teva.

Introduït el 1970 al nostre país ha resultat ser la disciplina de creixement més ràpid en l'àmbit del piragüisme. He de reconèixer que no soc gens aficionat als esports d'aigua, però sembla ser que la nostra ciutat i més concretament el Club Nàutic del Grau, manté un equip en l'elit nacional en aquest esport semblant al waterpolo però practicat amb piragües i, on les porteries en lloc d'estar a ras d'aigua, estan a dos metres d'alçada.

Per això, no es estrany que sobretot ara, en arribar el bon temps, les escales de la Plaça del Mar amb els límits del Club Nàutic, es convertisquen, els matins dels dies festius, en grades improvisades per veure diferents enfrontaments entre equips locals i foranis. L'ambient és espectacular i l'emoció està assegurada.

El fet que l'afició per la pràctica, l'espectacularitat des partits i l'assistència als partits vaja dia rere dia en augment, ha fet que diferents “proves” de la lliga de primera divisió absoluta masculina d'aquest esport en la que participen 12 equips, es celebren aquest 2014 en aquell indret. El passat 11 i 12 de maig va tenir lloc la segona prova de la lliga i ara, novament, demà dissabte i demà passat diumenge, tindrà lloc la quarta i darrera.

Bona haurà estat la tasca realitzada des del Club Nàutic si considerem que el castellonenc és un dels equips capdavanters d'aquest esport a nivell nacional, situant-se entre els tres millors de l'estat i també d'Europa i que en aquests moments ocupa la segona posició en la classificació, posició que cas d'acabar així, donaria opció a jugar el Campionat d'Europa per Clubs, a disputar a la Bretanya Francesa el proper Octubre.

Llàstima que aquest esport d'aigua siga encara molt minoritari doncs el nivell aconseguit pels esportistes castellonencs és molt més elevat que el grau de coneixement que els veïns tenim del mateix. Tenim a l'equip local guanyador la temporada passada de la lliga nacional espanyola i palistes que formant part de la selecció nacional han aconseguit diferents medalles en campionats europeus.

Vet per on este esport de molta intensitat i amb necessitat d'una gran preparació física, ens estiga donant grans satisfaccions locals, fent la ciutat una mica més coneguda i a la vegada, molts, massa veïns encara desconeguen fins i tot la seua existència. Alguna cosa estarà fallant, pense jo, no us sembla?

Senyora Carrasco, regidora d'esports, senyor García, president del Club Nàutic, senyor Cinto, president de la Federació de Piragüisme de la Comunitat, fer presentacions i eixir “a la foto” no està resultant ser prou, calen noves accions si realment volen que el caiac polo, aquest esport “raro” i a la vegada segons els seus practicants molt divertit, on la coordinació caiac, pala i pilota és fonamental, no ens sàpiga a poc, i algun dia, no massa llunyà, assolisca la repercussió que Vostès sembla creure que ja té i que, nosaltres, el poble, no veiem per cap lloc. Tanmateix siga prompte.

On vam dir "blat", ara diem "ordi", i ací no passa res…

Un Bé d'Interès Cultural, un BIC, és una figura jurídica de protecció del patrimoni històric espanyol, és per entendre'ns, allò que abans es coneixia a nivell espanyol com un “Monument Nacional”, qualsevol immoble d'interès artístic, històric, científic o tècnic, a més a més dels llocs naturals, jardins i parcs, que tinguen valor artístic, històric o antropològic.

Producte de l'expansió i ordenació urbana al segle XIX, quan va començar la industrialització de la nostra ciutat es va construir per l'ajuntament sobre l'antic cementiri del calvari, per mostrar als viatgers que arribaven a la ciutat en tren el poder econòmic del nostre poble, el parc d’en Ribalta, que des del 1981 assoleix la categoria de conjunt històric-artístic i a proposta del propi Ajuntament, la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana va declarar-lo BIC, estimant l'interès en funció del seus valors estètics, sensorials o botànics.

És per tots sabut que un dels projectes capdavanters dels diferents governs municipals del Partit Popular pel nostre poble ha estat i està sent la posada en marxa d'un nou sistema de transport, el TRAM, amb criteris d'accessibilitat i connectivitat, que ha d'unir els pols d'activitat econòmica, cultural, acadèmica i turística i que ha suposat fins a aquest moment una forta inversió de molts milions d'euros i escasses satisfaccions pel veïnat.

Aquest TRAM a més a més de canviar la fesomia urbana del centre, va suposar en el seu dia una remodelació del passeig de cotxes del parc d'en Ribalta, amb una forta oposició de molts sectors culturals, ecològics i fins i tot urbanístics de la ciutat al considerar que el pas dels vehicles pel passeig constituïa una greu alteració de l'estructura urbana i arquitectònica, així com un atac al medi ambient i a la fesomia paisatgística de l'entorn.

Aquesta oposició va plasmar-se l'any 2012 amb un recurs davant el Tribunal Suprem de Justícia de la Comunitat Valenciana que va donar la raó a tota la sèrie d'entitats que s'oposaven al projecte, i tot i estar ja executat, va anular-lo. Naturalment, Generalitat y Ajuntament, va recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem que, ara, ahir mateixa, va confirmar la nul·litat del projecte de circulació del TRAM pel Ribalta i a més a més els hi obliga a que paguen les costes.

I ara què?  ens preguntem els veins. L'ajuntament segons podem llegir al “Mediterraneo” de hui mateix, sembla que “contraataca” amb tres possibilitats que poden ser acceptades, peatonalitzar l'avinguda Pérez Galdós i integrar l'antiga estació de RENFE en el parc, us de vehicles elèctrics i descens considerable de la velocitat a l'interior del parc, i la tercera via que molt em tem siga l'elegida i que a mi és la que menys m'agrada, descatalogar el Parc com a BIC, i així, com diuen en castellà, “muerto el perro, se acabó la rabia”, trist, molt trist, massa trist...

El Parc deixarà de tenir un valor històric, artístic, botànic, romàntic, tècnic, espai natural de primer ordre a la ciutat, per poder així aconseguir que passe un autobús que ja veurem si arribarà en algun moment a ser útil.

1981 els governants van dir “blat”, el Parc d'en Ribalta va ser vaixell insígnia de la ciutat, 2014, hui, l'amic Pérez Macián com a portaveu municipal s'afanya a dir que se readaptarà el pla especial del parc, que segurament deixarà de ser BIC i així, l'obra serà legal i el TRAM podrà circular; on vam dir “blat”, ara diem “ordi”. Quina vergonya !!!

Jugar a dues bandes...

Es definix a si mateixa com una empresa social, “Change.org” és una organització que acull lliure i públicament la possibilitat de publicar peticions per internet, proposades per qualsevol persona, sempre que tinguen un caràcter cívic, reformista, social o reivindicatiu, del compliment dels drets humans.

Va nàixer als inicis del 2007 als Estats Units d'Amèrica i s'estén com la pólvora per tot arreu del món, convertint-se en la més important de les plataformes de peticions on line. Vora 200 països la utilitzen, entre ells Espanya i per tant Castelló.

Aconseguir la unió d'uns centenars o milers de persones per defensar una causa comuna, fins fa uns anys era un treball difícil, que requeria molt de temps i diners, a més a més d'una sòlida infraestructura. Ara, amb l'aplicació de la tecnologia i “Change.org” tot resulta més senzill. Qualsevol persona pot iniciar una campanya i mobilitzar tantes persones que, en moltes ocasions, els propis governs, empreses o institucions es veuen en la necessitat de fer cas a allò que es demana.

Per aquestes raons i també perquè resulta “de franc” pels peticionaris i signants, està escampant-se tant ràpidament. De segur que si vosaltres useu smartphones o sou assidus a les xarxes socials haureu estat convidats a signar alguna de les mils de peticions que hi ha actives en aquests moments i que podeu consultar si us ve de gust punxant sobre el següent enllaç: PETICIONES.

Malgrat que l'ajuntament de Castelló, com afirmen els nostres governants municipals, és capdavanter en l'aplicació i us de noves tecnologies, a hores d'ara no disposa de perfil verificat en l'empresa, i per tant, els signants peticionaris d'accions demanades al propi ajuntament, no poden rebre resposta. Tampoc el Molt Honorable, que tot i haver rebut vora 200.000 peticions, -el tercer president autonòmic amb més peticions rebudes, després dels de Madrid i Castella-Lleó,- sembla fer cas. Així constate que a nivell autonòmic, i a nivell local, aquesta plataforma no té cap utilitat, doncs els polítics de torn, com diuen els joves d'ara, “passen” olímpicament.

Tanmateix la Diputació castellonenca, del mateix color polític que la Comunitat i l'Ajuntament considera que aquesta empresa social pot ser molt útil i fent us de la plataforma va crear, ja fa uns mesos, una petició dirigida a la UNESCO per què declare en la candidatura del 2016 “Camins del Penyagolosa” com a Patrimoni Mundial, amb la necessitat d'assolir 50.000 signatures perquè el Ministeri d'Educació, encarregat de presentar la proposta, es decidisca a favor de “camins del penyagolosa”, signatures de les quals i a dia d'avui, tal i com podem veure en els següent enllaç: CAMINS  són vora 5.600 les aconseguides, superant de bon tros les expectatives inicials.

Així, i vist fredament, sembla que els nostres polítics juguen a “dues bandes”, d'un costat no fan cas a les moltes peticions avalades per múltiples signatures que els hi arriben, per exemple aquelles que demanen a nivell local que no es tanque o canvie de lloc l'aeròdrom del Pinar, que se dignifique la política local, o que no es permeta l'us d'animals als circs que arriben a la nostra ciutat , juntament amb aquelles altres peticions autonòmiques com la no realització de prospeccions petrolieres a la mediterrània o que no es queden amb les pagues extra dels vells interns a residències de benestar social, mentre que, per l'altra banda, des de la Diputació ens demanen una i altra vegada fem costat, compartim, convidem i informem perquè puguen aconseguir-se el màxim nombre de signatures per l'opció defensada per l'amic Moliner i la resta de diputats.

Com quedem? Què fem? Quina decisió prenem? Naturalment defensar allò que és just, i en aquest cas ficar-nos al costat de la Diputació i del president Moliner, i criticar fermament i amb duresa la política de l'estruç, d'amagar el cap sota l'ala i/o mirar cap a l'altre costat dels senyors Fabra i Bataller i les seues respectives corts polítiques.

Senyal què no ens trobem a gust.

Ara resulta segons el nostre Honorable va dir ahir a Madrid, que tots aquells que no votem al Partit Popular som “independentistes”, procatalanistes i poc més que secessionistes, i que el seu partit, el Popular és l'únic que és capaç de defensar i assegurar la unitat i l'estabilitat del territori nacional, aixecant-se con els defensors del benestar al País Valencià, perdó, a la Comunitat Valenciana, i sent el dic de contenció de l'expansió independentista que, com endeví, pronostica de no tornar a guanyar ells mateixos, una inestabilitat política, social i econòmica.

Olé senyor Fabra, olé i olé, s'ha cobert vostè de glòria. Vegem...

Secessionistes: aquells que busquen separar una part del seu poble o territori per constituir-ne un nou, independent o unir-se a un altre al·legant qualsevol motiu, qualsevol pretext. Així considerada, la secessió es quasi sinònim de rebel·lió, i pot fins i tot ser castigada amb penes de presó. Jo no vote PP i no em consideraré mai secessionista.

Independentistes: aquells que busquen l'alliberament, el dret a un autogovern ple, a una autogestió financera, a una capacitat per decidir el model socioeconòmic, els sentiments de pertinença a una cultura històrica pròpia. Jo no vote PP i a hores d'ara veig moltes dificultats perquè el meu País puga algun dia triar lliurement el poder gestionar els nostres propis recursos sense perdre la dignitat.

Procatalanistes: aquells que busquen un nacionalisme català, el reconeixement de Catalunya com a nació i accepten la seua personalitat política com a pròpia. Jo no vote PP i mai acceptaria estar sotmès als dictàmens del Principat.

No sóc doncs secessionista, independentista ni procatalanista, però estic a disgust amb els nostres governats locals, autonòmics i nacionals, amb Vostès. Voldria uns governants que respectaren la meua llengua, la meua cultura, les meues tradicions, a la vegada que ajudaren els xicotets empresaris del meu poble, del meu terme, de la meua comarca a crear llocs de treball, i que a la vegada es valorara l'esforç i el treball.

Vull un País lliure, on poguera veure TV3 o els programes de les Illes, i una RTVV lliure, digna i de qualitat...Vull un País on els governants prioritzaren l'educació o la sanitat, que buscaren el bé comú, la dignitat personal i col·lectiva, que feren una política per les persones, senzillament el que vull és ser un ciutadà normal al meu País, i això, ni el govern local, ni l'autonòmic ni el nacional, és a dir, el seu partit, el PP no m'ho facilita.

No vull, com vostè demana, ser la reserva espiritual de cap lloc, ni d'Espanya ni del món, no vull considerar-me mai protector de cap frontera, més encara, sóc defensor de la lliure circulació de les persones, no tinc cap por a allò que aquells que ens governen em presenten com a possible i perillós, l'expansionisme de Catalunya, crec en la meua identitat com a País, no, no vull ser com els que ara ens governen.

Vull ser ciutadà d'uns Països, els Catalans, que estimen i defensen allò que és comú, començant per la llengua; jo parle català a la manera de Castelló, no parle Català de Barcelona, ni Mallorquí, ni Valencià de l'horta, no apitxe, però quan viatge arreu del País Valencià, Catalunya, el Principat o les Illes, fins i tot quan viatge per la Franja, em senc com a casa, senc les persones com a veïns, i m'és fàcil entendre'm i compartir anhels, il·lusions i esperances, molt més, que li anem a fer, que quan viatge a Madrid, Castella o Extremadura, on em senc foraster...

No senyor Fabra, no tinga Vostè por, no reneguem de ser Valencians, el que alguns fem és pensar que els nostres governants actuals no ens representen, Vostè al capdavant.

Tot i acceptant les regles democràtiques, cridem ben fort que no ens trobem a gust a casa nostra i lluitem perquè algun dia les coses arriben a canviar, sense recels, sense por, sense lluites, sense enfrontaments, sense desestabilitzar res, defensant primer les persones, després la llengua i la cultura i finalment, si cal també, perquè no?, el territori.

Fem números

Fa ja un bon grapat d'anys que soc soci de “Cáritas”. Considere que una xicoteta ajuda mensual pot ser molt per aquells que no tenen quasi res, la solidaritat és, malauradament, cada dia més difícil de trobar a la vegada que més necessària.

I com cada any, en arribar aquestes dates, des de la direcció de Càritas diocesana Sogorb-Castelló, se'm fa arribar via correu postal la memòria de l'any anterior, on se m'informa de la destinació dels fons aconseguits i del balanç econòmic, a la vegada que es fa manifest l'agraïment de l'entitat per l'ajuda econòmica que els socis i simpatitzants anem aportant.

Gestionar més de 4.800.000 euros i fer-ho de manera eficient, justa i eficaç és tasca difícil, per això, de vegades, algunes de les accions poden, vistes des de fora, resultar una mica innecessàries, i aquesta és la impressió que m'he emportat quan, m'he fixat en la quantitat econòmica destinada a “materials i activitats”, superior als 450.000 euros.

És a dir que un 10% de tots els ingressos se'n van en “materials i activitats”, diem-ho clar, en propaganda. Jo no dic que no siga necessària aquella, doncs gràcies a la mateixa poden aconseguir-se més recursos, sobretot mitjançant les col·lectes, institucions privades i donatius, però, em sembla que en alguns casos “el material” és massa selecte, massa “bo” i per tant, de segur, resultarà massa car per la finalitat que perseguix.

És el cas de la pròpia Memòria-2013 que se m'adjunta amb la carta d'agraïment. Es tracta d'un tríptic realitzat amb cartolina setinada, a tot color de 60x20 cm., amb disseny modern on a més a més d'explicar-se de manera gràfica qui és cáritas, que fa i al servei de qui, mostra amb números i gràfiques la informació econòmica de l'exercici passat. Tot molt bonic, clar i correcte, però... quan haurà costat? De segur que no poc. Voleu dir que paga la pena gastar-se part dels diners tant necessaris per altres menesters en aquesta memòria? M'agradaria saber quina quantitat dels 1.129 socis que té l'entitat hauran dedicat uns minuts a llegir-la? Un 10%? Ja em semblarien molts.

I més encara és necessari afegir als més de 1.000 voluntaris, més de 100 treballadors per gestionar l'entitat? Pensem que segons la memòria més de 1.200.000 euros, més del 25% del total dels ingressos, se'n van en despeses de personal...

El senyor Aragonés, director de Cáritas Diocesana de Sogorb-Castelló em diu que cal fer més efectiva la col·laboració, que cal estar al costat dels qui més ens necessiten, que cada dia malauradament veiem augmentar les persones i famílies en situació de pobresa i exclusió, i que cal gestionar molt i molt bé tots els recursos.

Efectivament, per això considere caldria revisar si algunes de les despeses són realment necessàries. Tal vegada eliminant algunes accions o disminuint la quantitat assignada a unes altres, els diners recaptats arribarien on haurien d'arribar. Que de la totalitat dels diners recaptats amb tants i tants esforços, només1.500.000 euros, poc més del 31% vaja destinat finalment a ajudes i prestacions (necessitats bàsiques, habitatge, salud, educació, transport...) diu ben poc de l'acció i ajuda directa que Cáritas ha pogut oferir en el passat 2013.

Cal ficar tots els recursos al servei de la persona i voluntaris, treballadors, socis i donants; reflexionar si realment les quantitats destinades a personal, manteniment, materials i activitats, quasi el 70% del total, realment són necessàries. De segur que amb una mica més de seny, esforç i dedicació, tots eixiríem guanyant. Puc estar errat, però és el que pense mirant fredament els números que m'han fet arribar...