La tardor: temps de tords i de paranys.

El tord, a causa del seu comportament migratori i abundància, ha estat i és, una de les aus més caçades en territoris de la vessant mediterrània. Aquest fet ha incentivat als habitants dels territoris receptors d'aquestes aus a desenvolupar al llarg de centenars anys tot un conjunt de tècniques cinegètiques destinades a la seua captura. En terres de Castelló a més a més dels enfilats, cepet i, escopeta, el parany era la forma de caça la més practicada.

La migració forma part del comportament fonamental del tord, i és aquesta característica la que facilita la seua activitat cinegètica. Es desplaça sobretot de nit, sent, durant molts anys, el parany el mètode de caça de tords més antic. Això no obstant, el parany és un mètode il·legal de caça registrat en la directiva d'aus europea des de l'any 1979. A la Comunitat Valenciana, en la llei de caça de l'any 2004, també s'especifica que queda totalment prohibit l'ús de substàncies adhesives per caçar.

Però, a pesar que es tracta d'un mètode il·legal, els paranyers mai han abandonat del tot aquesta pràctica, exposats aleshores a acusacions ecologistes i sancions administratives. El parany per aquestes terres està considerat més que una modalitat de caça, forma part de l'herència i el legat transmés de pares a fills.

Tradicionalment, el període hàbil de caça del "turdus philomelos" o tord comú, una xicoteta au de pic i potes curtes, començava al voltant del segon diumenge d'octubre i s'allargava fins meitat de febrer, és a dir a la tardor.

I en plena tardor, el 31 d'octubre de 1922, demà farà cent anys, a la primera pàgina del "Heraldo de Castellón" es publicava una doble columna remesa des d'Onda i signada amb el pseudònim "el bachiller azul" que amb el doble títol: "Otoñal. La caceria del tordo", venia a explicar aquest tipus de cacera, definint-la com a esport dels més innocents, higiènics i graciosos, a la que els autòctons d'aquells indrets, tenien gran afició per l'afinitat a la seua idiosincràsia, actituds y costums socials.

Un tipus de cacera que, continua dient l'anònim redactor, és simpàtica, molt practicada i en aquells temps, una mica desnaturalitzada, per l'afany d'alguns caçadors d'introduir el luxe, ja que la preparació de tota la parafernàlia que envoltava aquest tipus de caça suposava un coneixement de les aus i els seus costums i, a la vegada un tractat d'estètica per preparar l'engany.

Parla l'articulista de la preparació d'oliveres i garroferes, de la col·locació de barres horitzontals amb forats plens de greix on es paren les varetes d'espart rebossades amb el visc, de manera que en parar-se el pardalet, pel mateix pes i embarronat amb el visc, cau a terra, moment en què el caçador, armat amb una raqueta, els persegueix i atrapa, ja que el tord no pot eixir del cobert format per les rames més baixes i un espés teixit de canyes que rodegen l'arbre.

Per atraure l'atenció dels tords en vol, i que es paren a l'engany es fa servir el reclam, els anomenats "titadors", uns altres tords, engabiats, que criden per la por que els produeix la presència d'un mussol lligat a una paleta que, el caçador arrima a les gàbies en el moment oportú, engany que atrau irremeiablement els seus congèneres.

És tal l'emoció que provoca aquest espectacle del parany en "el bachiller azul" que fins i tot arriba a confessar-se poeta, "sa de cos en plena natura i d'ànima en identificar-se amb ella".

Han passat cent anys, ha arribat novament la tardor, tornen a arribar els tords, però els paranyers continuen encara treballant per a després d'un bon grapat d'anys de ser considerats il·legals, aconseguir demostrar que el futur del parany és possible.

Cal trobar una solució que done encaix legal a la pràctica paranyera i garantisca la seua conservació. És indispensable desenvolupar sistemes que marquen el futur d'aquesta forma de caça tradicional de les nostres comarques des del total respecte a la llei i al medi ambient.

No sóc caçador, però m'agraden les tradicions i des del respecte considere que és necessari i imprescindible, forma part del poble obtenir via lliure per recuperar, com deia el poeta, aquesta pintoresca cacera, la pràctica del parany.

 

Som valencians, tenim tradicions, no cal importar-les. El torró de gat.

Hi ha certes èpoques a l'any en què les circumstàncies que envolten aquelles dates, aquells moments, fan que hi haga accions o elements gastronòmics que, en altres dies en cas de desenvolupar-se passen totalment desapercebudes o, simplement, no es fan, cas per exemple dels bunyols per Sant Josep, les primes per Sant Fèlix o els rotllos per Sant Antoni.

Tal vegada una d'aquestes èpoques, unes de les dates més assenyalades siguen aquelles a les que ara ens acostem, Tot Sants i el dia d'ànimes. Encara que és ben cert que des de fa uns anys hem importat alguns costums gastronòmics d'altres països, cas dels pastissos de carabassa típics dels anglosaxons, de les "soul cakes" dels irlandesos, conegudes com a galetes de l'ànima o simplement de mantega, o les típiques pomes banyades amb caramel, molt populars en aquestes dates als EUA i tradicionals llepolies "de fira" a casa nostra, també ho és de cert que, a la nostra terra, als nostres pobles, a les nostres cases, és tradicional celebrar aquests dies amb llaminadures, dolços i altres "delicatessen".

Però, al costat d'alguns productes ben nostres que amb el pas del temps continuen, els darrers dies de l'octubre i primers de novembre, tenint el seu protagonisme, cas dels bunyols, dels panellets de pinyons o dels "ossets de Sant", en homenatge als difunts, existeixen altres productes que, havent estat típics en aquests dies en altres temps, malauradament avui quasi ningú se'n recorda d'ells, cas per exemple de "l'arrop amb talladetes" o aquell altre que hi vull fer protagonista: "el torró de gat".

De segur que molts dels que açò llegiu us haureu quedat bocabadats en sentir tan sols el nom, a no ser que tingueu relació més o menys directa amb els municipis com Orpesa o Cullera, pobles on encara per Tot Sants és costum consumir aquest producte, encara que elaborat amb ingredients diferents.

Torró de gat, un torró, un dolç àrab, però que poc té a veure amb allò que mengem a Nadal, molt més senzill i barat. En el cas d'Orpesa estem parlant d'un producte elaborat amb sucre caramel·litzat mesclat amb ametles senceres posades damunt una neula, i que també és conegut com a guirlatxe, que crec ve del francés «grillage», que vol dir torrat.

Per recordar i difondre l'elaboració d'aquest producte molt conegut entre la gent més gran, però oblidat entre el jovent, en aquests dies, l'ajuntament i les escoles organitzen la festa del torró de gat amb actes dirigits a un públic familiar i on es pot degustar aquest producte.

També a Cullera, a la Ribera Baixa, anomenen torró de gat a allò que nosaltres diem "mongetes dolces", grans de dacsa fregits que esclaten quan arriben a la temperatura corresponent, i que en altres llocs són conegudes com a crispetes, bufes, esclafitons, clotxes, borles, flors, cotufes, o fins i tot palometes.

És ben sabut que el panís es cull als nostres pobles des de finals de setembre fins a les darreries d'octubre, per tant, ara és el moment de menjar-lo i una manera de fer-ho és en forma de llepolia, fent-lo esclatar dins el perolet. És veritat que si al perol amb oli li afegim juntament amb els grans de dacsa un braçalet de sal, les mongetes esclatades seran salades; si, en canvi, li afegim sucre i mel i una vegada esclatades i abans que es refreden les estrenyem unes contra les altres formant un sol cos, aleshores tindrem el torró de gat de Cullera.

Per cert, m’he assabentat que un poc més al sud, per Alcoi i voltants, existeix una tradició que compagina les dues versions del torró de gat i que anomenen “torró de novia”, adjuntant el panís esclatat, l’ametla i la mel o sucre, conformant un rosco. El seu nom sembla provenir del fet que aquesta llepolia es regalava el dia de la boda a la novia en forma de corona.

Siga amb ametlles i sucre, o siga amb "panís petador" i mel, que és com s'anomenen les mongetes dolces als pobles del Maestrat, el torró de gat o el de “novia” ha estat i tenim l'obligació de fer tot el que puguem perquè mai deixe de ser, una tradició per Tot Sants a casa nostra, no ens cal importar-les de fora.

 

Clar i breu: Magnífic.

No entenc de música, no sé llegir partitures, tant se val si les mire de l'endret com del revés, ho reconec, és la meua assignatura pendent, però això no és impediment perquè m'agrade escoltar melodies i ritmes de tota classe, ja siga de caràcter popular, acadèmic o culte, encara que, naturalment, tinc les meues preferències.

Entenc que la música de banda forma part de la identitat cultural del poble valencià i, per tant, i des de fa molts anys, del poble de Castelló. Una música feta per un grup organitzat, per a una comunitat, i que es toca als espais i moments més significatius per a la col·lectivitat.

Hi ha constància que des de l'any 1866 hi ha hagut diferents bandes de música a Castelló: "L'antiga", "la nova", "la de bombers", "la lira", "del regiment" i des del 1925 "la municipal" que sota la direcció dels mestres titulars Asensio, Felip, Garcés i Signes arriba al moment actual, ocupant la batuta des del 2019 el clarinetista i director de cor, d'orquestra i de banda, el mestre Marcel Ortega i Martí.

Amb un perfil divers i versàtil, el mestre Ortega ha sabut en el poc de temps transcorregut des que va fer-se càrrec de la direcció, donar un nou aire a l'agrupació, apostant per la música d'avantguarda, amb estrenes, consolidació del repertori i buscant sorprendre amb la innovació.

Des que va fer-se càrrec de la banda, i en la seua primera temporada 2019-2020 va confeccionar una programació que recollia la música original per a banda, autors valencians i castellonencs, la presència femenina i la creació de sinergies amb associacions i institucions de Castelló, potenciant la presència la Banda Municipal entre les principals institucions musicals del territori.

La temporada següent, 2020-2021, va proposar amb el títol general de "més enllà de les notes", el retrobament del públic amb la música simfònica, en un viatge de descobriment i reflexió que, a través de diferents concerts va aconseguir meravellar el públic.

"El cicle de la vida", basat en el renaixement perpetu, va ser el fil conductor de la temporada 2021-2022. Uns concerts que van ficar l'èmfasi en el repertori simfònic original per a banda, i també amb transcripcions i concerts per a solistes, comptant amb la participació d'entitats emblemàtiques de la nostra ciutat i formacions de rellevància internacional.

Ahir dimarts 25 va iniciar-se la nova temporada de la banda, la 2022-2023. Una programació conformada per 22 concerts a desenvolupar a l'Auditori, el Raval, la cocatedral i la ciutat amb solistes i directors convidats de primer nivell nacional i col·laboracions amb entitats amb audicions temàtiques i benèfiques, a més de la participació en actes institucionals i de ciutat i festivals contemporanis de primer nivell.

I l'inici es presentava com un gran repte, en el primer dels concerts la banda municipal acompanyada per l'Orfeó Universitari de València interpretaria a la sala simfònica de l'Auditori, l'obra simfònica coral Carmina Burana, una de les cantates escèniques més interpretades dels darrers temps, composta per l'alemany Carl Orff entre 1935 i 1936, on a més de l'orquestra i cors, hi intervenen solistes (soprano, tenor, baríton) i destacant la seua abundant i esplèndida percussió, amb un total de 25 peces de gran riquesa rítmica, distribuïdes en una introducció, tres parts i un final, sent el fragment més conegut i popularel poema 'O Fortuna', que obre i tanca l'obra.

Gran repte i gran expectació. Amb un auditori fins "la bandera", mai l'havia vist jo tant ple en els seus 18 anys d'història, els aproximadament 40 músics de la banda i els 80 membres del cor, amb els solistes i el director van, des del primer moment, guanyar-se el públic.

Simplement magnífic i mai millor emprada la segona definició de la paraula: "Allò que provoca admiració per la seua grandesa, el seu luxe o la seua perfecció". Grandesa, luxe, perfecció, i si voleu afegiu, sonoritat, espectacularitat, majestuositat... Més ecnara, penseu, si tot això vam sentir aquells que com jo de música entenem poc, imagineu el que van gaudir els entesos, tot això i molt més, i encara us quedareu curts.

I si voleu "una pega", només una, llàstima que majoritàriament el públic no comprenguérem allò que es cantava, els temes centrats en la sort inconstant, l'estació de la primavera, el gust pels plaers com el vi i el menjar, i també els plaers sensuals. No haguera pogut ficar-se un sistema de seguiment visual i traducció de les lletres de les cançons en temps real? Tant haguera costat?

Gràcies equip de govern municipal, gràcies estimada senyora regidora de Cultura, gràcies senyor director, amic Marcel, gràcies, senyores i senyors professores i professors de la banda i, és clar, gràcies components del cor per la seua professionalitat i saber fer. Així dóna gust...

No hi ha negoci sense enemics.

Després de dos-cents quaranta-tres dies, no es notícia la guerra que mantenen directament Ucraïna i Rússia i indirectament la Unió Europa, i els Estats Units d'Amèrica des del moment en què va produir-se la, segons diuen, agressió militar injustificada de Rússia contra Ucraïna.

I és que els 27 països que componen la Unió Europea i els Americans, amb la finalitat de preservar els drets humans i la democràcia entre ells, vetllant els uns per la seguretat del continent, i els altres mirant-nos de reüll, 4 mesos després d'iniciat el conflicte entre russos i ucraïnesos, el 23 de juny del 2022, els dirigents de la UE van concedir a Ucraïna la condició de país candidat a l'adhesió, adoptant-se mesures concretes per recolzar Ucraïna i els països veïns que estan oferint protecció a les persones que fugen de la guerra.

Entre les mesures adoptades cal destacar l'acollida de refugiats, l'ajuda humanitària dins el país, l'ajuda financera per fomentar l'estabilitat i un bon grapat de milions d'euros per sostenir les forces armades amb la finalitat de millorar la capacitat militar d'aquell país i que puga defensar la seua integritat territorial i sobirania.

He llegit en algun lloc que els estats membres de la UE van acordar mobilitzar un total de 2500 milions d'euros del fons europeu de suport a la Pau, per l'equipament militar, armament, per les forces ucranianes. Un fons que se sustenta amb aportacions dels països de la UE, mitjançant un repartiment basat en la Renda nacional bruta.

Això significa, segons diu "El Mundo" hui mateix que a Espanya, li ha tocat ficar 56 milions d'euros per pagar la part proporcional de la nostra contribució a la guerra, el que significa el 0,1% del total. Se suposa que estem parlant de diners "en efectiu" que s'han d'afegir a la bateria antimíssils, els vehicles cuirassats, la munició, els uniformes i la resta de material per fer front a l'hivern que, ha estat enviat directament des del ministeri de defensa.

Uns diners en efectiu que, semblen no ser res al costat del que s'ha publicat ha fet els EUA, país que, en diferència, és el que més assistència militar ha proporcionat a Ucraïna, en termes absoluts, l'equivalent a 25.000 milions d'euros.

Això em fa pensar que aquella guerra, com passa en totes, té els seus costos, però que paral·lelament, amb total seguretat, també aportarà beneficis, i aquest, seran majors com major haja estat la inversió. A la fi, ningú donar res per res i tenir enemics és un negoci.

Els beneficis econòmics proporcionats pel conflicte són variats, tal vegada el del mercat d'armament siga el més cridaner però no l'únic. Els països productors de petroli també ixen guanyant. A més a més, quan la guerra acabe, esperem que prompte, Ucraïna malauradament serà un país destruït i necessitarà finançament per la reconstrucció; de segur que els EUA i altres països de l'OTAN es veuran beneficiats amb el possible deute.

I no perguem de vista que l'orient d'Ucraïna té una de les majors indústries metal·lúrgiques del continent. En conseqüència, la Casa Blanca, que malgrat totes les bones paraules dels seus dirigents, no fa res sense traure profit, busca amb el suport a la guerra obtenir posteriors rèdits en termes d'explotació de recursos.

I nosaltres els espanyols? Diuen que serem els grans beneficiaris en el moment de la reconstrucció per l'aportació de rajola i ceràmica, afegint-se la participació en la reconstrucció i equipament de les instal·lacions nuclears afectades per la guerra. Ho creueu?

A la vista de tot açò, cada dia estic més convençut que tristament les guerres són necessàries, que no hi ha negoci sense enemics. Encara que tots sapiguem que és l'estupidesa més salvatge, i digueu-me negatiu, però a hores d'ara no veig possible que la humanitat avance sense guerres cap a un món més just i s'aconseguisquen permanents jornades de pau, per què? simplement perquè no interessa.

 

Coses de bicicletes...

A Castelló per allò de la Plana i de tenir les muntanyes a pocs quilòmetres de la Vila, sempre hi ha hagut afició a la bicicleta. Per molts anys va ser el mitjà emprat pels jornalers de la llaurança per desplaçar-se al llarg i ample del terme, una ferramenta que estalviava temps en els quefers diaris.

Amb posterioritat, als anys 60 i 70 del segle passat, van arribar els ciclomotors, amb motorets de 49 cc, i per allò de la comoditat, les bicicletes van deixar pas als Velosolex, Mobilette, Peugeot o Vespino, que van fer-se "els amos" dels carrers i camins del terme.

Però la bicicleta mai va arribar a desaparèixer i va passar a ser un objecte de joc pels més menuts i l'element bàsic per una pràctica esportiva, el ciclisme. Tallers i punts de venda van adaptar-se als nous temps: Casañ, Abad, Musné..., van continuar mantenint viva i engrandint la tradició del pedal a Castelló.

Que a la ciutat hi havia gran afició a la bicicleta ho demostra el fet que, tal dia com hui, de l'any 1947, fa 75 anys, a la segona pàgina del "Mediterraneo" s'anunciava com a esdeveniment esportiu de l'any l'imminent inici, l'endemà, de "La I Volta ciclista a la provincia de Castellón", una competició "no professional" per etapes i organitzada per "Educación y Descanso"; amb un nombre de corredors inscrits massa nombrós pel bon desenvolupament de la prova, finalment van acceptar-se 53 corredors, assenyalant-se que entre els equips participants figuraven els "Del frente de juventudes".

Resulta del tot curiós el fet que els corredors i les seues bicicletes havien de presentar-se la nit anterior a l'inici de la carrera, entre les 20 i les 22 hores, a la Prefectura provincial de Educación y Descanso al carrer d'en José Antonio, pel preceptiu precintament de les màquines.

La primera etapa va transcórrer entre Castelló i Sogorb, amb 66 quilòmetres de recorregut, sent Salvador Jarque, el guanyador amb un temps de 2 hores i 24 minuts. La segona, va transcórrer entre Sogorb i Llucena, amb 94 quilòmetres i dividida en dues parts, Sogorb-Onda, en la modalitat contra rellotge i, després de dinar, Onda-Llucena en línia, resultant Miguel García el guanyador amb 3 hores i 1 minut.

La tercera va recórrer les carreteres entre Llucena i Vinaròs amb 116 quilòmetres i va estar plena de curiositats; d'una banda, la neutralització per quatre hores de la carrera en arribar a Sant Mateu per donar temps als corredors per dinar i, d'altra, el fet que Alejo Ramón de 16 anys, el més jove dels ciclistes participants en la cursa, en sofrir una avaria en la seua màquina a deu quilòmetres de la meta, en lloc d'abandonar va decidir fer el trajecte a peu i amb la bicicleta al muscle. El guanyador de l'etapa va ser el corredor de Borriana Francisco Llorens amb un temps de 3 hores i 45 minuts, ocupant el lideratge de la prova el corredor Vicente Devis.

La quarta i darrera etapa de la Volta va anar entre Vinaròs i Castelló amb un total de 78 quilòmetres, i guanyada a l'esprint per Miguel García amb un temps de 2 hores i 32 minuts,  qui va ser tambéel guanyador final del premi de la muntanya; 35 dels 53 inicials van ser els ciclistes que van aconseguir finalitzar la carrera. Vicente Devís de la "Prefectura comarcal de Borriana" amb un total d'11 hores 50 minuts i 35 segons va obtenir la victòria a la general individual i Vicente García de "Educación y Descanso" de València, va ser "el farolillo rojo" a  2 hores i 27 minuts del líder.

No sé quantes edicions més es farien d'aquesta prova, però el cas és que 36 anys després, el 1983 s'anuncia per a primers de juny "La I Vuelta a Castellón", competició de ciclisme en carretera que encara continua celebrant-se, arribant el 2022 a la seua trenta-novena edició.

I l'afició continua i no para de créixer. Cada any més i més grups ciclistes ocupen, sobretot els caps de setmana les carreteres, "Dos rodes", "Pedal" i d'altres es nodreixen de joves i no tant joves que pedalegen per matar el cuquet.

El març del 2013 es crea el "Club Ciclista Costa d'Azahar" i un any després l'escola de ciclisme de la ciutat de Castelló. Més encara de la passió per la bici i el plaer de prendre's una bona cervesa escoltant bona música neix una cafeteria molt especial, la Bicicleta Café, que aglutina a Castelló tots aquells que mantenen algun nexe d'unió a les bicicletes, ja fos per aficionat practicant, usuari de bici urbana o simplement als seguidors del ciclisme.

Altres temps, altres carreres, nous temps, noves bicicletes, nous espais en un mateix poble.

Talent

Cada dia que passa tinc més clar allò del talent. Tothom té algun talent, una altra cosa és si s'és conscient i en quina mesura s'usa en tots els aspectes de la vida, tal vegada perquè en són poques les vegades en què ens preguntem que és això del talent o perquè aquell no es pot definir o contenir en un sol aspecte o característica.

El talent és la suma de tres grans aspectes, el que podem fer: d'acord amb els nostres coneixements i habilitats, i la nostra autoestima, el que volem fer: tot allò que ens motiva i ens mou a actuar, i el que acabem fent o faig, la darrera decisió enfront dels reptes i objectius.

Així, de res serveix que podent i volent no fem, ni que podent no vulguem, o vulguem i fem, però no podem, ja que el talent no es mesura en pes, però sí que és quelcom de valor elevat i variable.

És veritat que no ens podem quedar de braços plegats esperant que apareguen els nostres talents, cadascú ha de descobrir els seus i cultivar-los, a la vegada que també és ser talentós acceptar que hi ha altres persones que en tenen o bé més que nosaltres o altres de diferents.

També és ben cert que, generalment, és més fàcil que els altres reconeguen en cadascú de nosaltres aquell talent o talents que ens acompanyen, marquen i defineixen, que cadascú de nosaltres sàpiga valorar-se'ls.

Així reconec fàcilment en els meus amics i amigues el do de l'amabilitat, de la simpatia, de les capacitats tecnològiques, manuals, de la música o del cant, i que aquests talents requereixen, a més a més d'il·lusió, alguna destresa o cert tipus d'habilitats.

I si la meua reflexió hui va per aquest camí és perquè divendres la nit, una bona amiga, va convidar-me a unir-me, juntament amb altres companys que en aquell moment allí estàvem a formar part, a introduir-nos en un grup "Veus atrevides", un cor divertit, laic, obert i solidari conformat per gent de totes les edats a qui els hi agrada experimentar i divertir-se cantant.

Fins ací tot bé, bonic, però per cantar fa falta un mínim de talent i una sòlida afinació, i així atrevir-se a descobrir totes les possibilitats de la veu. Veus atrevides són gent que no tenen por, que interaccionen i es comuniquen, que s'estimen i estimen el so com a tal i que canten músiques de tradició oral mediterrànies d'Àfrica a més a més de peces de poesia cantada.

Però malgrat ser un grup actiu i del qual formen part moltes persones del meu entorn d'amistats, reconeixent que entre els meus talents, no tinc el de l'afinació, ni el del ritme, i tampoc una veu agradable, lamentablement vaig dir que no perquè reconec que el meu espai no és el sonor.

Va costar-me dir no, però crec és més important encara conéixer les meues possibilitats i reconéixer les limitacions; tot i això, per descomptat que continuaré escoltant-los i acompanyant-los en les seues actuacions. M'agrada el que fan i com ho fan i reconec que la seua realitat és diversa i que la seua creativitat no és la meua. Tal vegada la meua siga una altra...

Gràcies per convidar-me, i malgrat el meu "no", reconec que sempre és bo i enriquidor saber que puc comptar amb persones com vosaltres que amb la vostra dedicació al grup, ajudeu a fer que el panorama dels grups i cors del nostre estimat Castelló es puga veure una mica diferent, i no ho dubteu, si algun dia, cosa poc probable, m'arribara el talent i m'animara a "cantar" ho faria sens dubte amb vosaltres.

"Conills" i "Botifarra"

No, no vaig a parlar-vos hui d'aquest clàssic de la cuina del nostre poble que bàsicament consisteix a coure el conill estovant-lo i enrossint-lo amb la humitat que desprenen les botifarres que l'acompanyen, i que tradicionalment es feia a les cases amb cassola de fang. No, res té a veure el meu comentari amb "els conills" ni tampoc amb les "botifarres", l'embotit de porc cuit amb sang, que es fa de mil maneres al llarg i ample del nostre territori.

Aleshores, a què ve el títol del post us preguntareu, oi? Mireu, tot té una explicació... Conills en referència a un carrer de Castelló, al centre neuràlgic del barri de Sant Fèlix, al nord de la Vila. Conills va ser la denominació tradicional des dels orígens del carrer allà pel 1663, prenent a partir de 1941 el nom oficial de Sant Josep; carrer situat entre els de Sanahuja, antic" Moreres" i San Fèlix, per uns anys, el del republicà "Lerroux".

Un carrer que de manera diferent a aquells que l'envolten, cas de Santa Bàrbera, Sant Fèlix, Sant Roc o Verge del Lledó, no celebra "festes religioses", no festeja a Sant Josep, el sant espòs de la Verge Maria i pare de Jesús, com seria d'esperar, però que no per això renuncia a "fer festa", a mantenir viva la convivència del veïnat i, arribada la tardor, el tercer divendres d'octubre, celebra des de fa un bon grapat d'anys un "sopar de germanor", on els veïns i amistats s'ajunten, finalitzat l'estiu, per compartir rialles, comentaris, històries i cabòries, al voltant d'un àpat i, generalment, acabar la festa amb alguna actuació musical tradicional, que ve a recordar-nos que són un poble de clares arrels musicals valencianes. Enteneu ara el perquè de la primera part del títol?

En aquestes actuacions que els veïns comboien any rere any , de manera quasi improvisades i a nivell molt familiar, han passat pel carrer figures i grups com "Voz y modos", "Els llauradors", rondalles del poble i d'alguns pobles veïns, o diferents grups de balls tradicionals. Tot per fer festa.

Aquest any, anit, no podia ser menys i, ara comprendreu la segona part del títol, la persona convidada i que va fer-nos gaudir del veritable esperit del poble va ser un xativí, Josep Gimeno i Montell, conegut pel nom artístic de Pep Gimeno "Botifarra", un cantaor tradicional valencià amb una llarga trajectòria en la música, un fort element festiu.

A molts pobles del nostre país, també a Castelló i sobretot al raval llaurador, hi ha hagut la tradició de posar un malnom o motiu a les persones d'una mateixa família i aquest nom passa de pares a fills i moltes vegades sense saber el perquè. Aquest motiu individualitza i fa que siga molt més fàcil localitzar les persones del poble i de la terra. Els motius poden contenir una dosi de bon humor, ser irònic o ofensiu; hi ha que fan referència als oficis, a un tret físic, a una feina, al lloc d'origen a una anècdota per recordar, a una situació familiar... En el cas que ens ocupa "Botifarra" a més a més de ser reivindicat com a nom artístic del cantaor i versador, sembla vindre-li de la família de la seua besàvia i ves tu a saber el perquè...

Siga com siga, el bo de "Botifarra" anit, i per més de dues hores, va anar cantant i narrant romanços, malaguenyes, cançons de batre, granaïnes, havaneres i altres músiques, recitant de memòria centenars de frases fetes, embarbussaments, romanços i contalles, d'una terra valenciana, amb la qual majoritàriament tots els presents ens identificàvem, fent de la nit una gran nit de la música tradicional i, entre rialles i romanços, aconseguir fer realitat, encara que fos per uns moments, el fet tant desitjat de "somniar un món sense violència, ple de pau i llibertat".

I tot gràcies a l'empenta d'uns veïns d'un carrer de Castelló, que a mesura que va transformant-se, no deixa de costat els seu orígen agrícola, llaurador i impulsor de la llengua pròpia.

"Conills i Botifarra", un carrer i un cantaor, van ser els veritablens protagonistes d'un 14 d'octubre al nostre poble. Gràcies i per molts anys més que puguem, d'una banda continuar acompanyant el veïnat a la seua festa ,que cada any és una mica més nostra i de tots, i  d'altra, seguir escoltant plegats la veu i la música, la cultura i la tradició que sols Pep coneix tant bé.

Una inauguració solemne i recordada d'un somni...

Enrique Plá Deniel va ser un cardenal espanyol i arquebisbe prevalgut de Toledo, molt actiu durant la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista; un dels cardenals espanyols més conservadors de l'època. 

Benjamí de Arriba i Castro va ser un cardenal catòlic espanyol. Bisbe de Mondoñedo i Oviedo, i arquebisbe de Tarragona on va revelar-se com a defensor de la ideologia anticatalanista, antirepublicana i antidemocràtica, esdevenint el sinistre braç espiritual del règim dictatorial a Catalunya, amb un govern pastoral exercit amb mà de ferro presidit per una obsessiva persecució a la llengua i a la cultura catalanes.

Arcadio María Larraona Saralegui fou un cardenal de l'Església catòlica, claretià, jurista i camarlenc. La seua competència com a jurista el va fer intervenir en molts temes de la vida de l'Església. Cal destacar la seua tasca al Concordat d'Espanya amb la Santa Seu del 1953, que va ser una tasca difícil per les circumstàncies que es vivien a Espanya. L'agost de 1961 va ser nomenat cardenal penitenciari major i poc després prefecte de la Sagrada Congregació de Ritus, rebent la consagració episcopal, amb el títol d'arquebisbe.

Anselmo María Albareda y Ramoneda, fou un cardenal i arquebisbe benedictí espanyol., va ocupar el càrrec de prefecte de la Biblioteca Vaticana, durant anys enormement difícils. El 1964 va ser nomenat membre de la comissió per a la reforma de la Cúria, amb clars sentiments profundament nacionalistes; conseller de diferents Papes fou un dels religiosos catalans més influents a la Santa Seu.

José María Bueno Monreal fou bisbe de Jaca, arquebisbe d'Antioquia, cardenal i conciliarista. Va ser figura rellevant de la Història Contemporània d'Espanya i singularment de la de Sevilla, no només a l'àmbit de l'Església, sinó també a la seua projecció pública, per molts anys cap del grup minoritari reformista dins de l'episcopat espanyol. La seua influència va ser decisiva en les relacions Església-Estat, que van conduir cap a un canvi del règim polític de Franco, més d'acord amb els sistemes de llibertat i democràcia imperants als països europeus del nostre entorn.

I per què porte hui ací a aquests cinc eminentíssims i reverendíssims senyors us preguntareu? Perquè tots cinc van ser els purpurats espanyols que van poder participar "en primera línia" de la solemne inauguració del Concili Vaticà II, tal dia com hui, 11 d'octubre de 1962, fa tot just 60 anys.

Aquell va ser, el vint-i-un concili ecumènic de l'Església catòlica, i darrer dels celebrats fins ara, que va tenir com a objecte principal actualitzar la relació entre l'Església i el món modern a través de quatre grans eixos: Promoure el desenvolupament de la fe catòlica, aconseguir una renovació moral de la vida cristiana dels fidels, adaptar la disciplina eclesiàstica a les necessitats i els mètodes del seu temps i aconseguir la millor interrelació amb les altres religions, principalment les esglésies separades i les esglésies orientals, i va suposar el començament del canvi d'imatge de l'Església universal, i va acabar amb l'Església immòbil, conservadora per instint i ancorada en el passat.

Els postulats del Vaticà II que pretenien deixar entrar "una mica d'aire fresc" a la institució, "van dotar l'Església d'una doctrina social i van oferir arguments per tensar les tesis franquistes, erigint-se dins de la jerarquia catòlica veus crítiques amb el règim.

Tot i que va ser considerat un Concili no Dogmàtic sinó merament Pastoral i, per tant, les decisions preses no van afectar el dogma, va ser revolucionari en molts aspectes, des del canvi de la litúrgia de la missa, l'exponent visible més clar del qual va ser el canvi de l'idioma, fins al rebuig expressament de les formes totalitàries i les formes dictatorials.

Han passat seixanta anys i en veure avui la jerarquia de l'Església catòlica espanyola més preocupada pel finançament o per la titularitat dels mitjans de comunicació que pel diàleg amb la societat que volia el Concili Vaticà II, ens preguntem si, tot i els avanços del concili, l'Església actual no està gaire llunyana de la que va somiar Joan XXIII?

A parer meu, una herència valuosa, però que va marcar un procés de reforma encara en curs, i és que com diu el refrany "les coses de l'església porten el seu temps" i és que els fruits del concili adquirits mitjançant la serenitat d'ànim, concòrdia fraternal, moderació als projectes, dignitat en les discussions i savieses en les deliberacions dels quasi 2500 consiliaris, encara, 60 anys després, porten cua i són somnis... 

 

 

Cent anys d'una clínica... oblidada?

Si bé el sistema de sanitat pública estava ja instal·lat a Castelló des del 1944, amb el recordat Institut Nacional de Previsió, la Casa Gran, a l'Hort dels Corders cantonada amb l'avinguda del Rei en Jaume, Castelló no va disposar d'un hospital públic de referència per a ingressos fins a l'any 1967, quan Franco, va inaugurar la residència sanitària de la Mare de Déu del Sagrat Cor, avui Hospital General.

Mentrestant, i a mesura que la ciutat creixia i consolidava el seu paper de capital, a costa de la iniciativa privada, diverses clíniques van anar obrint les portes. Una de les primeres si no la primera va ser la Clínica Operatòria de Sant Josep, coneguda popularment com la del doctor Palomo amb presència durant més de 70 anys al carrer Catalunya, al costat de la Farola.

Un centre sanitari de rajoles blanques i façana neoclàssica, molt familiar, menuda, comptava amb els serveis de cirurgia general, traumatologia i també maternitat i que va ser inaugurada el 7 d'octubre de 1922, tot just ara s'acompleix un segle.

Un edifici projectat per l'arquitecte José Gimeno que comptava a més a més d'una zona d'espera, sales de reconeixement, despatxos, habitacions individuals, sala d'operacions, sala d'esterilització, rayos X, magatzems quirúrgics, menjador, cuina, rebost, sales de bany, sales de visita i altres dependències, totes elles ateses amb diligència per la congregació de monges de Sant Josep de Girona, 10 o 12 "germanes" encarregades amb la seua presència d'oferir a més a més d'assistència als malalts, serenitat i reconfortament. De manera que aquella clínica va ficar a l'abast dels castellonencs, tot el necessari per a la cura del cos i també de l'ànima. Molt aviat la clínica del doctor Palomo es va convertir en un referent a la vida social castellonenca i moltes generacions van veure la seua llum a la sala de parts d'aquesta.

La inauguració ara fa 100 anys, va ser "por todo lo alto", és a dir, de la millor manera possible i comptant amb la presència aquell dissabte de les màximes personalitats polítiques de la ciutat encapçalades pel general governador militar senyor Juan J. García Trejo, l'alcalde, senyor Juan Carbó, el secretari de l'ajuntament, el director de l'institut, el magistrat, senyor Alejandro de Paz, el jutge d'instrucció senyor Muedra, el comandant de Marina, el coronel de la Guàrdia Civil, l'administrador de Correus, el cònsol de la república portuguesa, mossén Santiago Fabra preste de la Trinitat, i els mestres, arquitectes i odontòlegs més afamats del poble.

Va ser el doctor Palomo acompanyat dels col·legues doctors Perichet i Torres i el practicant, hui diríem infermer, senyor Bueso, els encarregats de fer els honors a tan il·lustres convidats i acompanyar-los a fer el recorregut per cada una de les dependències, totes dotades amb els més moderns avanços de la cirurgia.

Naturalment, una vegada acabat el recorregut per totes les instal·lacions, tal com va quedar reflectit a través de la premsa de l'època, va oferir-se als convidats "un lunch", un aperitiu, disposat en taules i fonts prèviament preparades comptant amb el servei de cambrers que anaven "circulant" per la sala oferint el menjar i la beguda que porten a les safates, tot servit sota el control del senyor José Agut, gerent de l'hotel Suís, establiment a qui el doctor Palomo va encarregar tots els detalls.

Per un bon grapat d'anys la clínica del doctor Juan Palomo Martí va representar una gran millora per a la ciutat, que va ser punt de referència a l'hora de resoldre el problema que es plantejava quan era necessària la pràctica d'alguna operació quirúrgica important, evitant haver de desplaçar-se a altres poblacions.

Tant ha canviat la nostra ciutat i la sanitat en aquests 100 anys, que és difícil imaginar que diferent era el panorama sanitari. Anys en què els mitjans humans, tècnics i farmacològics eren més rudimentaris, però en què sobresortien grans homes de la medicina que van deixar una empremta indeleble en el record i la vida de milers de famílies castellonenques i edificis que, plens d'històries i ara muts, encara són testimoni d'una altra època, d'un altre Castelló.

 

L'interés dels valencians per la nostra llengua.

Els Premis Valencià de l'Any són uns guardons culturals atorgats per part de la Fundació Huguet, una entitat privada sense ànim de lucre que té com a objectiu la promoció del valencianisme cultural, especialment pel que fa a la difusió del valencià, creada a Castelló sota la voluntat testamentària de Gaetà Huguet i Segarra el 5 de gener de 1959 i que va constituir el seu primer patronat a la mateixa ciutat el 3 de gener de 1962.

Reconeixen a les personalitats o entitats que han executat una tasca de defensa de la llengua en el món literari però també de l'art, la cultura i la ciència, o fins i tot la política i l'economia. La seua primera edició va ser el 1968, i des de 1972 se celebren de manera anual. El 1997 va començar a entregar-se dues distincions per edició, essent des del 2001 una per a personalitat i l'altra per a entitat.

La llista de guardonats en la seua primera etapa compren figures tan destacades com Sanchez Gozalbo, Sanchis Guarner, Andrés Estellés, Pere Riutort, Germà Colon, Miquel Peris Sos Baynat, Matilde Salvador o Enric Valor. Destacades figures de la seua segona època que han rebut la distinció seran entre d'altres Carles Santos, Francesc Mira, Sanchez Adell, Isabel Clara Simó, Avelí Flors, Carme Barceló o Pep Martí o les institucions Bancaixa, La Barraca, el centre excursionista de Castelló, la fundació Dàvalos-Fletxer, Xarxa Teatre, la Societat castellonenca de cultura o el col·lectiu del Betlem de la Pigà.

Fidel al seu principal objectiu, donar suport a totes les manifestacions de l'art i la cultura del país, també aquest 2022 per continuar reconeixent a les personalitats que han acomplert una tasca de defensa de la llengua en el món literari, però també de l'art, la cultura o la ciència, el diumenge 9 d'octubre, a les 13:30 i al saló de plens de l'ajuntament, el professor Josep Daniel Climent Martínez i l'editorial Afers, rebran el premi "Valencià de l'any" 2022, pels mèrits en la difusió de la cultura i arrels de la nostra identitat.

Josep Daniel Climent Martínez, natural del cor de la Costera, de la Granja, és llicenciat en Història i doctor en Filologia per la Universitat de València, treballador de l'ensenyament, destacant per la seua tasca de divulgador i treballador per la llengua dels valencians, tant des de la docència (catedràtic d'institut i professor de la UOC) com de la publicació de llibres, entre els quals destaquen els referits a les Normes del 32, a més de ser l'autor d'un BLOG de referència. 

No conec personalment al professor Climent, però les poques vegades en què he pogut llegir o escoltar algunes de les seues reflexions, sempre m'he sentit molt identificat amb aquelles, sobretot quan no es cansa de dir allà on siga "que cal conéixer el passat de la llengua, perquè aquell coneixement ens permet analitzar el present i pensar en el futur del valencià com a llengua del nostre poble, llengua que se singularitza i manté la nostra personalitat".

Tampoc conec massa, ho confesse, l'editorial Afers, un projecte editorial i cultural nascut a Catarroja, a l'Horta Sud, el 1983 que prompte és manifesta com a estimulant per a la vida intel·lectual dels països catalanoparlants. Amb la publicació de diferents revistes periòdiques i llibres de narrativa, biografies i estudis locals, preten oferir materials d'anàlisi que ajuden a madurar les posicions més coherentment progressistes i democràtiques, i tot en l'ús exclusiu del català com a vehicle de transmissió cultural, contribuint a la recerca i al pensament universals; un projecte que al llarg dels anys sembla ha anat prenent consciència de no ser uns mers mercaders de la cultura, sinó apostant fort pel corrent que pretén organitzar una nova hegemonia, formada en el coneixement i en l'anàlisi.

Amb més de 400 obres publicades Afers s'ha erigit en una editorial de referència per al conjunt de la historiografia del País Valencià, per ser un projecte exclusivament en la llengua valenciana, per la seua contribució amb exigència i honestedat a les ciències socials en català i per apostar per una línia editorial divulgadora i entenedora de la història sense perdre rigor i fomentar així el pensament crític de la societat.

No és, per tant, casualitat que la Fundació Huguet s'haja fixat en el professor Climent i en Afers per retre'ls homenatge amb el guardó en aquest 2022. Tot un encert en el reconeixement de valenciania la societat civil. Per molts anys i endavant amb l'interés per la nostra llengua.

D'arbres als carrers.

Els arbres de carrer són decididament a la nostra ciutat els parents pobres del verd. Més encara, jo diria que Castelló no ha estat mai una ciutat dissenyada per als arbres. Gairebé ni per als vianants. Dos de cada tres carrers de la ciutat tenen voreres de menys de 3 metres, l'amplada mínima que assegura l'existència digna d'arbres i compatible amb les normatives d'accessibilitat. Tanmateix, tenim molts carrers amb arbres, tot un luxe comparat amb altres ciutats.

I és que l'arbre com afirma el geògraf Martí Boada és "un indicador de qualitat, una plusvàlua, una riquesa de gran valor, un patrimoni en un context de crisis que s'està vivint al planeta", ja que netegen l'aire, redueixen els contaminants transportats i la temperatura ambiental actuant a la vegada com a ponts ecològics, a més a més de tenir un paper estètic important en el paisatge urbà.

Però els arbres, com a éssers vius, necessiten després de plantats, si volem que siguen aliats del veïnat, una atenció constant que, en el cas d'aquells ubicats en espais públics municipals, carrers, avingudes i places, correspon a l'ajuntament.

Així conéixer i analitzar l'estat de l'arbrat d'un municipi, de Castelló en aquest cas, és primordial a l'hora de planificar el seu futur i la seua millora. Sembla que l'ajuntament així ho ha entés i, aquests dies, s'ha fet públic que per mitigar els efectes del canvi climàtic i maximitzar els beneficis ecosistèmics de la superfície arbòria de la ciutat, des de la regidoria d'Infraestructura Verda, s'està impulsant l'elaboració d'un Pla Director de l'Arbrat de Castelló, un document en el qual a través de diferents fases es proposarà la recollida, anàlisi i avaluació dels més de 43.000 arbres que diu la municipalitat tenim a la ciutat.

Està bé que ens gastem uns diners públics en aquest menester, però de ser cert el que he llegit crec que comencem malament, ja que 32.680 euros públics només per redactar el pla, sense cap actuació, només per fer l'anàlisi, la radiografia de la infraestructura verda de la ciutat i alguna proposta futura d'actuació mediambiental, crec són massa diners.

No fa falta ser massa espavilat per fer aquesta anàlisi, només cal passejar i observar amb detall com algunes espècies no són gens adequades per l'entorn on estan plantades, al costat d'altres que, per la manca d'atenció o els anys que tenen, presenten malalties irrecuperables, per no parlar d'aquells altres que per la seua inadequada elecció presenten sovint conflictes per un elevat cost de manteniment.

No sé quin serà el rànquing d'exemplars per espècie, però de no ser aquest, possiblement no està massa lluny. Crec que el plàtan és l'espècie més nombrosa, seguida del lledoner i tal vegada el taronger bord, arbres que en alguns casos presenten a més a més de plantacions inadequades, impedint que a la nit la llum projectada pels fanals arribe a terra, en altres, fins i tot impedeixen el pas dels vianants o donen una estètica gens agradable, cas per exemple dels lledoners del carrer de Sant Roc, que fan de la foscor a la nit la protagonista, les palmeres de l'avinguda del Lledó, tot just enmig de la vorera, els esquifts tarongers dels cantons del carrer de l'alcalde Tàrrega que es reguen quan plou i poc més, i presenten un escocell tan xicotet que els impedeix el seu normal creixement, o els plàtans del passeig de Lledó que després de tanta poda severa i continua estan plens de podridures i infeccions.

Sembla que aquest Pla director de l'arbrat a Castelló era un dels compromisos de l'Acord de Fadrell i que allà pel 2019 la regidora Granero ja va tractar d'impulsar-lo, però poc més que la renovació en alguns llocs del sistema de reg va realitzar-se. Ara, quasi a la fi del període 2019-23 sembla que vol donar-se el tret de partida. Sensació particular... s'ha perdut molt de temps!

Cal pensar i repensar amb encert l'arbrat necessari, útil i bàsic castellonenc en uns moments molt arriscats, amb uns referents clars, cercant per cada carrer l'arbre més idoni i deixant-se de modes o interessos partidistes.

És difícil imaginar un espai urbà sense arbres al carrer, però no només criteris econòmics o estètics han de ser els qui marquen el nou Pla. Es farà aquest amb encert? D'ací a uns anys farem la comprovació i com deia el poeta Martí i Pol "Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la". Cuidem-lo i estimem-lo que és el nostre.