La ciutat

La ciutat

dissabte, 31 de desembre del 2016

Açò s'acaba... reflexions com a veí ( i II)

 Ahir divendres 30, dia de Sant Sabino, bisbe i màrtir, penúltim dia de l'any, vaig fer unes reflexions, subjectives, des del sentiment de pertànyer com a poble, des de sentir-me valencià, de què havia estat el millor d'aquest any, les fites més importants, aconseguides des del nostre Govern Autonòmic, i les assignatures pendents.

Però acabava les reflexions dient que també com a veí, com a ciutadà de Castelló, caldria fer una anàlisi de l'any i ho deixava per a hui dissabte, 31 de desembre, festivitat de Sant Silvestre i darrer dia de l'any.

I si des del Govern Autonòmic aquest 2016 ens ha deixat encerts i temes pendents, és l'hora ara d'analitzar l'any local des de la perspectiva de Govern Municipal, des de l'activitat del Palau de la plaça Major, amb el record de tots els encerts viscuts aquest 2016 i també d'allò que resta per fer, perquè no caiga en el somni dels justos...

Governar en minoria no és fàcil ací a Castelló ni a cap altre lloc. Tot un mèrit que l'equip de Govern castellonenc haja aconseguit tot el que ha aconseguit al llarg d'aquest any amb l'entrebanc continu d'una oposició destructiva i fèrria i amb esperit poc o gens col·laborador.

I quines han estat les fites més importants aconseguides aquest 2016 que ara acaba? És relativament fàcil fer un seguiment accedint al Pla de Govern del "panell de govern" municipal.

Hi ha moltes accions i en diferents àrees, però per la seua importància cal destacar entre d'altres, la creació del Portal de Transparència, la descentralització dels espais culturals, la consecució de BIC per a les Normes de Castelló, la defensa de la laïcitat municipal, la possibilitat de seguir els Plenaris amb l'ús de les noves tecnologies, o la posada en valor la riquesa patrimonial de la ciutat.

Bé, molt bé, però també al mateix "panell" trobem elements, situacions, accions que, necessiten amb urgència posar-se en marxa i que, malauradament, resten més o menys immòbils. Cal recordar en aquest sentit la necessitat d'aconseguir la recuperació íntegra del Pinar del Grau com a ús públic, l'impuls del centre municipal de salut o del Centre Comercial Obert, la catalogació del patrimoni local municipal, l'elaboració del Reglament de Publicacions Municipals, la declaració del Molí de la Font com a bé de rellevància local, ... seguim?

La creació de la universitat popular, la realització més que demanada d'un Congrés Fester, la creació d'un banc de terres o de les escoles taller, la creació de l'anella verda de la ciutat o l'elaboració d'una ordenança de circulació de vianants i ciclistes, que permeta una ciutat més ecològica i amable...

Aconseguir un Castelló de tots i per a tots, no és fàcil, calen esforços i idees, cal imaginació i diners, cal dedicació i constància, cal interés i ganes. Per això ens cal un ajuntament eficient, un equip de govern fort i estable i una oposició col·laboradora. La nova democràcia exigeix i així ho demana el poble castellonenc polítics regeneradors, amb capacitat de gestió, control i fiscalització de la tasca municipal i, malauradament, sembla que no tots estan per aquesta tasca...


En aquestes darreres hores del 2016, després d'un any, set mesos i set dies, o el que és el mateix, 587 dies del nou consistori, només voldria que tots i cadascun dels 27 membres que conformen l'equip municipal, seguiren treballant per aconseguir un efecte dinamitzador de l'activitat econòmica, social i cultural de Castelló, així com un efecte potenciador del benestar social, tots eixirem guanyant...

divendres, 30 de desembre del 2016

Açò s'acaba... reflexions com a poble (I)

 Divendres 30 de desembre, penúltim dia del 2016. Açò s'acaba, és temps de fer balanç, de reflectir la realitat propera que m'envolta, en aquest moment concret. Un any dur, però no trist, al contrari, un any que m'ha servit amb tota seguretat, com a molts de vosaltres, per seguir creixent, amb tot el que això significa.

Tot i que aquestes reflexions poden ser molt subjectives, caldria començar plantejant-se que ha estat el millor d'aquest any que ara acomiadem. Què és el que més m'ha impactat emocionalment o tal vegada que és el que m'ha fet més feliç, perquè la felicitat va molt més lligada al que sentim que al que tenim. Però no amb una visió individual, personal, si més no des de la col·lectivitat, des del sentiment de pertànyer primer a un poble, el valencià i després a un veïnat, Castelló.

Per tant aquestes seran unes reflexions en veu altra destacant aspectes positius però també aspectes millorables, reptes per un futur que, no hem d'oblidar, hem de continuar construint entre tots, cadascú des de la seua parcel·la i des del seu compromís.

Des de concepte de poble valencià, cal remarcar, com a fites importants, aconseguides des del nostre Govern Autonòmic, el gran èxit amb la reintroducció de la sanitat universal, l'eliminació del copagament farmacèutic, el pla de moratòria urbanística o la lluita contra la pobresa energètica, així com la atenció més gran envers les víctimes de violència de gènere o les ajudes a persones dependents, accions que, sens dubte, han fet feliç directament a milers de valencians

Però la realitat de l'any 2016, d'altra banda ens diu que costa i molt, aconseguir treure el nostre territori valencià de la situació de crisi que es viu. La tristor envaeix el nostre cos si pensem en allò que resta per fer. La gran assignatura pendent segueix sent la reforma del sistema de finançament, ja que seguim sent l'única Comunitat que amb una renda per càpita inferior a la mitjana, dóna més diners a l'estat que en rep, i també la reobertura de RTVV, malgrat que les diferents promeses fetes, no va poder fer-se l'octubre passat tal com el Govern va dir que ho faria.

Si voleu podem afegir com a "temes pendents", que enfosqueixen la nostra felicitat, el no haver aconseguit encara la implementació del sistema de dipòsit i retorn dels envasos de begudes, amb l'objectiu de millorar la reducció, nou ús i reciclatge de residus, o la possible i legal regulació i foment de l'autoconsum energètic o la posada en marxa del programa cultural "butaca solidària", que aprope la cultura a les persones més desfavorides.

Molta feina feta al llarg del 2016, però molta feina per fer del nostre Govern Autonòmic, ens sentim feliços però tenim encara ben poc d'aconseguit com a valencians, com a poble d'horta, mar i secà.

Representant un 10% de tota la població de l'Estat Espanyol, el nostre Govern autonòmic només ha aconseguit que el Govern Central invertisca un 6% dels diners de tot l'estat. Cal valorar la nostra terra i seguir enfrontant-nos a Madrid.

Caldrà en aquest 2017 mirar al món amb perspectiva i seguir amb perseverança per ser més i millors en un futur. Tot un repte com a poble, com a ciutadans, com a valencians de qualsevol dels 542 municipis que conformen aquest País.

I que dir com a veïns, en el cas concret de Castelló? Més reflexions que, amb el vostre permís i per no allargar-me massa deixe per a demà...


dijous, 29 de desembre del 2016

Toni, Paquita i Cia... la saga dels "figueros".

Castelló és una ciutat moderna, dinàmica i activa, però no ha estat sempre així; fins no fa massa anys érem un poble, un poble gran si voleu, però un poble. Un espai urbà on la gent es coneixien tots o quasi tots i, amb un bon grapat de personatges, populars, que en diferents èpoques han estat referents d'aquest sentiment de poble.

Personatges com Quiqueta "La Pigà", "Matxinet de l'arròs", Ximent " de Benideta", Micalet"de Panero","Pinello",el tender, Pepito "Xapa", Sento "El Macareno",  Rositina "la Dominguez", Micalet "de Bestreta", Toni "de la Malena", Tófol "el Ratero", Milio "el Menescal", Assumpció "la datilera" o Ramonet "El Barralo", la llista podria ser interminable, han estat més que coneguts per diferents generacions de castellonencs.

Hui en dia no és fácil trobar personatges d'aquest caliu, la pressa i la modernor acaba amb tot. Tot i això encara rebuscant entre el veïnat en trobem algun més que conegut, és el cas per exemple d'Antonio Sebastián Nebot, que així amb nom i cognoms és poc o gens conegut, però si diem Toni "el figuero", immediatament ens ve a la ment la imatge d'un personatge senzill, amable, xarrador i simpàtic, que amb la companyia de la seua inseparable muller, Francisca Cardo, "Paquita", s'han encarregat, des de la senzillesa i el saber fer, de contribuir i fer més gran encara una de les tradicions gastronòmiques més castelloneres, com és l'elaboració i posterior venda de "les figues albardades".

I és que les figues albardades, bunyols amb figa, crec que s'anomenen "higos largueados" en castellà, és un postre molt fester i "castellonero", consistent en unes figues seques mullades en pasta d'ou, fregides i ensucrades, però a les que "Toni i Paquita" els hi fiquen un no sé què i molt d'amor que les fan "especials", úniques i diferents, veritables obres d'art.

La cultura local ha sabut reconéixer en la figura de Toni el manteniment de la tradició gastronòmica, i malgrat no tenir un "local propi" per la venda, sempre han tingut “molta clientela” en qualsevol plaça, carrer o festa, on hagen ficat “la paradeta”.

Ara, a la fi d'aquest 2016 embla que la família dels figueros vol anar una mica més lluny, i ho fa de la  del fill de Toni i Paquita, Antonio Sebastiá Carda, qui al carrer més important del Raval de Sant del Codony, al número 6 del carrer de Sant Fèlix, anuncia l'apertura de "la botiga de la figa", per oferir i promocionar més encara aquest dolç castellonec i altres exquisits productes elaborats amb l'experiència que dóna ser la tercera generació "de figueros".

Tal com podem llegir a la seua presentació del facebook es tracta d'un establiment creat com a homenatge a Anita "la monsagua", l'àvia iniciadora de "la parada" i on a més a més d'altres productes que també tindran la figa com a base, es podrà degustar una altra especialitat familiar, "la xocolata amb xurros".


Un projecte nou al Raval de sempre, que ja acull en horari de 8.30 a 13.30 i de 16.30 a 20.30 i diumenges i festius de 8.30 a 13.00 hores, bunyols i xurros, pastissets de figa, figues seques i albardades, amb café o mistela, tradició de Castelló per molts anys més de la saga dels "figueros", que van començar a caminar allà pels anys 40 del segle passat, tota una vida, tres generacions, sentiment de poble, per molts anys!!!

dimarts, 27 de desembre del 2016

De fruites rares i melons de tot l'any.

 A la taula d'aquests dies nadalencs a més a més de les mandarines i taronges en diferents varietats, s' han afegit a la nostra terra des de temps ancestrals els caquis, el raïm i, en menor quantitat, alguna varietat de pomes o peres, però sembla que no siga prou, cal anar més lluny, cal sorprendre amb alguna cosa diferent.

D'altra banda és veritat que ara hi ha de tot i tot l'any i que amb la globalització i la desaparició de les distàncies físiques, altres fruites ocupen el centre de les nostres taules, amb noms fins fa poc totalment desconeguts, cas dels physalis petits fruits similars a un petit tomàquet però parcialment embolicats per una closca, la papaia amb un alt contingut en aigua i rica en vitamines, els litxis de polpa blanca, dolça i translúcida, rics en vitamina C, el mango considerat el rei de les fruites tropicals, el rambutan de polpa agradable i a la vegada àcida, el tamarillo de moderat valor calòric, o el maracujà o fruita de la passió de polpa gelatinosa, per citar-ne només els més coneguts.

Sembla que si a la taula no hi ha alguna d'aquestes "estranyes fruites", falta alguna cosa, no és una taula parada de festa. I no, no és així. És veritat que per Nadal cal alguna "cosa exòtica", rara i diferent", així és i així ha estat al llarg del temps, però, per trobar alguna cosa diferent, als nostres avis i besavis no els hi calia anar a Indonèsia, el Carib o les zones tropicals de l'Àfrica, només calia una mica d'enginy i imaginació, i conrear algun producte que, pogués allargar la seua temporada i mantenir-se bó, gustós i saborós un bon grapat de mesos després d'haver estat collit.

I és el cas dels melons, que malgrat ser una fruita adequada per a l'estiu, per la polpa compacta, dolça i molt sucosa, presenten en una de les seues varietats, l'anomenada "de tot l'any", la capacitat de conservar-se molt de temps, sempre i quan es omplisca un ritual molt senzill, i que, malauradament, com moltes altres tradicions castelloneres s'ha anat perdent.

Consistia a deixar-los primer uns quinze dies després de collits, a terra en un lloc sec i ventilat, com diu la dita: "al setembre els melons pels racons", i després penjar-los, amb un cordill d'espart o pita, dels claus que hi havia a les jàssenes de les entrades de les cases, i així, en repòs, duraven fins a l'hivern, conservant-se molts mesos sense podrir-se.

I és que com va escriure el gran mestre empordanés de la literatura catalana Josep Pla, "els melons s'haurien de menjar a l'hivern", en el sentit que el millor temps de menjar-ne és a l'hivern per ser en aquest temps quan assoleixen el punt òptim de maduració, dolçor i olor, sobretot els de la varietat de tot l'any o meló d'hivern.

No, fa falta comprar ni jabuticaba, ni urucu, ni mangostinos, ni pitahaya, ni tumbo, ni pomarrosa, ni zapotes, ni babacos, ni cap altre fruit exòtic, portem a la nostra taula un bon meló de tot l'any de Vinatxell, Almalafa, Taxida o Ramell, i deixeu-vos d'innovacions.

Jo no dic que aquestes fruites rares no siguen bones, saludables, delicioses i amb múltiples propietats, però no són nostres; cal sinó volem perdre la nostra identitat apreciar primer, allò que tenim a casa, al nostre abast, com el meló de tot l'any de carn blanca, dolça i cruixent. Ara, aquests dies, és un bon moment...

dilluns, 26 de desembre del 2016

El segon dia de Nadal: Nadalet.


 Sembla una bajanada, però hui també és un dia especial, 26 de desembre, darrer dilluns de l’any 2016 i segon dia de Nadal. Nadal és la cristianització de les solemnitats del solstici d’hivern i especialmente de la festa romana dels “Dies Natalis Solis Invicti” o festival del naixement del Sol Invicte, moment en què la durada de la llum diürna comença a incrementar-se després del solstici d'hivern, el "renaixement" del sol.


La tradició valenciana, hereva dels repobladors de Jaume I, era celebrar aquestes festes al llarg de tres dies, eren els tres dies de Nadal, Nadal el 25, Sant Esteve el 26, segon dia de Nadal i Sant Joan Evangelista el 27 o terecer dia de Nadal, com a pròleg del 28, festa dels sants innocents.

Però amb els canvis estructurals en l’economia i la societat, amb el pas d’una societat agrícola a una industrial, va optar-se per actualitzar aquestes festivitats, perdent-se la festa del segon dia de Nadal, de hui, que passa a ser dia laborable i també la del tercer, tot i que aquest 2016 i per allò de “caure” Nadal diumenge, és considerat dia no laborable

Vet per on, hui, el segon dia de Nadal, és un dia festiu, de profund carácter familiar, doncs la tradició diu que el dia de Nadal era costum menjar amb la família paterna, i el dia següent, amb la família materna. Fins i tot s’ha remarcat que aquests costums representen una certa igualtat entre homes i dones, atès que hi ha un dia per a la família d’ell i un dia per a la família d’ella.

És interessant recordar que no és tradició valenciana el sopar de la nit de Nadal. La nostra Nit de Nadal es vivía d’una altra manera. Els de missa anant a missa, a la Missa del Gall i després, a casa, es feia un ressopó. Els que no eren de missa, eixa nit, eixien amb els amics a “prendre alguna cosa”.

De manera que ací, a casa nostra, abans, la Nit de Nadal, se solia sopar com qualsevol altre dia i eren el dinar del dia de Nadal i el del segon dia de Nadal, el de hui mateix, els especialment copiosos i diferents a la resta.

El sopar de la Nit de Nadal és una tradició castellana que ha penetrat a les llars valencianes i ho ha fet en part perquè ha d’omplir l’espai que ha deixat la necessitat d’una segon trobada familiar en aquestes festes. Una trobada que, en moltes families, no pot realitzar-se tal dia com avui, perquè, “quasi sempre”, és laborable.

També hui popularment es coneix com el dia del Nadalet, per allò del germà menut del Nadal i als països anglosaxons, el dia de hui es coneix amb el nom de Boxing day, que res te a veure amb l’esport de la boxa, referint-se al dia dels paquets, una de les moltes versions diu  que és el dia del record dels regals que, els antics senyors feudals feien als seus subordinats en aquest dia.

Que en aquest 2016 Nadal haja “caigut” diumenge”, tal i com va passar també els 2005 o 20111, ha fet que recordé curiositats properes o llunyanes del segon dia de Nadal, i si voleu una altra data, ací us la deixe, no tornarà a ser Nadal i diumenge fins l’any 2022, tot just d’ací a 5 anys, 11 mesos i 27 dies, o el que és el mateix 2190 dies.


Així que ja ho sabeu, abans del 2022, tenim per davant un bon grapat de “26 de desembre”, segon dia de Nadal en què será laborable, en què s’haurà de treballar, per tant, cal gaudir “d’aquest festiu traslladat”, d’aquest dia feriado, dia en què ja no cantarà el gall  perquè haurà estat mort pel Nadal… Bon profit tinguen vostés en  aquest festiu Nadalet!!!

diumenge, 25 de desembre del 2016

Nadaletes.

M'ho recordava l'any passat i m'ho torna a recordar aquest any una bona amiga d'una de les famílies més conegudes i estimades del meu Raval de Sant Fèlix, "Els Magres", continuadors de l'estirp familiar del besavi, aquell llaurador de debò, un d'aquells hòmens de gorra i brusa negra, que com molts altres anònims, amb la suor del seu front i bategar del seu alé van contribuir perquè la ciutat de Castelló de la Plana es fera gran.

I em recordava un antic costum, perdut en el pas del temps i "la modernor", consistent en endreçar la taula de la Nit de Nadal amb unes senzilles floretes, clàssiques en tota la mediterrània i abundoses en temps passats a les nostres marjals, les nadaletes.

Varietat de la família dels Narcissus, la silvestre, la tazetta, conegudes a les nostres terres popularment com nadaletes comencen a florir ara, mostrant-nos el seu immaculat blanc i la corona groga, precioses elles, bulbs que han estat soterrats, tot dormint en les seues cebetes, per molts mesos de l'any, al llarg de la primavera i tot l'estiu, no sent fins a la tardor quan van començar a estirar el collet, i ara, tot just amb els primers freds, han començat a esclatar mostrant-nos tota la seua bellesa per l'espectacular senzillesa.

Per aquells que no les coneixeu, que no heu tingut l'oportunitat de veure-les o, tal vegada us hagen passat desapercebudes us puc dir que les plantes tenen una tija llarga i aplanada, amb unes fulles també molt llargues i aplanades, d'origen bassal, tot i que allò que les fa boniques i reconeixibles és el tipus de floració, amb 5 pètals blancs i una corol·la groguenca, la qual conté els estams de morfologia irregular. Les flors pengen en umbel·la en un nombre de 2 a 6 per planta.

I si la flor és bonica "per sé" més encara ho és el seu nom, diminutiu del gran Nadal, batejat per l'afectivitat "nadaleta", nom que a la vegada ens apropa a aquests dies familiars, d'unió i de record. Unió amb els que estan a prop o lluny i ara tornen al caliu de la llar i, record per aquells que ja no estan entre nosaltres però sempre romandran en els nostres pensaments... A tots ells voldria jo, aprofitant les nadaletes de Sonia, dedicar-los el Nadal.

Realment són boniques però a la seua bellesa cal afegir dues característiques més, una positiva i una altra si voleu no tant. Comencem per la dolenta? Són aquestes unes plantes tòxiques pel seu contingut en narcisina un alcaloide amb una acció irritant i paralitzant, però a la vegada, i ací rau la característica bona, desprenen un perfum increïble, que s'escampa per tota la casa, amb un flaire penetrant i fins i tot una mica hipnòtic.

Malgrat la facilitat per escampar-se que tenen les seues llavors, ho fan simplement per la força de la gravetat, aquestes no arrelen si no cauen en un lloc on almenys una part del dia li pegue el sol, i si arriben a fer-ho, o les plantem a l'ombra, amb tota probabilitat no arribaran a florir.

I si el grévol o la flor de Pasqua són triades per la societat de consum, com a símbol d'aquestes festes, jo des d'ací, des del Raval del meu estimat Castelló, reivindique formant part de la nostra tradició, que siguen les humils nadaletes les que continuen per molts anys estant amb nosaltres en aquestes festes tan familiars. Bon Nadal a tothom i "canya" a la terra als homes de mala voluntat

dimecres, 21 de desembre del 2016

La cova de la Seda.

 No m'agraden "els forats", sóc més d'amplàries i espais oberts, de muntanyes, barrancs i planures, però m'agrada conéixer la terra que xafe, el lloc on visc, el territori que em rodeja i m'acarona; per això, ara, que la vida m'ho permet, he fet del senderisme una de les meues més preuades aficions.

Fa temps que em rondava pel cap. Havia sentit parlar d'ella. Sabia de la seua importància pel coneixement del substrat històric del nostre poble, però tot i això, no sabia ni on es trobava ni com accedir-hi. M'estic referint a la "cova de la seda".

En una de les meues darreres visites al Castell de la Magdalena, l'amic Sergi Selma, m'havia indicat la direcció en què es trobava aquesta cavitat estreta i poc desenvolupada, amb boca orientada cap al Sud-est i en una cota al voltant dels 130 metres d'altitud i a curta distància del Castell Vell, direcció Benicàssim, i en terrenys propers a l'anomenat mas de Mirona.

I aquest matí, quasi a l'aventura, juntament amb dos companys caminants, hem anat a buscar-la. No ha esta difícil localitzar-la, però tampoc penseu que l'accés és fàcil, cal enfilar-se, una mica, muntanya amunt.

La cova està formada per una boca d'entrada, menuda, aproximadament 1,60 metres d'alçada i 1,40 metres d'amplada que dóna pas a un túnel estret, d'uns 5 metres i 2 d'alçada, per accedir a una gran sala fosca, situada en un esglaó inferior d'uns dos metres de fondària i de forma circular, amb un diàmetre aproximat de 5 metres i una altura de 3,5 m. fins als sediments. A la part del darrere o del fons s'inicia una nova galeria semblant a l'anterior que no fa més de 4 m. de fondària. La cova té una superfície total lleugerament superior als 35 m2 .

Allí el professor Esteve i el pintor Porcar, feren a principis del segle XX, excavacions arqueològiques, trobant restes neolítiques de ceràmica cardial i altres materials com puntes de fletxa, alguna destral o petxines perforades, materials que foren donats a conéixer a l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1924.

Anys després, allà pel 1931, va continuar extraient-se terra del seu interior i fent-se un buidatge. L'aparició d'abundants ossos de fauna i humans, mig cremats, i altres materials replegats del garbellat de les terres estretes de la cova, fragments d'anells, de botons i peces de collar, van fer suposar que "la Seda" fou un jaciment d'hàbitat en cova que també va tenir després un ús funerari, en un moment cronològic que els entesos situen entre el final del V mil·lenni i meitat del IV.

La darrera campanya d'excavacions va fer-se l'any 1984, i no va tindre cap resultat positiu atés l'alt grau d'arrasament dels nivells arqueològics. Sabem amb certesa, que aquesta cavitat, de la qual ja tenim constància al "llibre de les Ordenacions", llibre que arreplega els acords i les ordenances que s'anaven aprovant en l´Ajuntament al llarg de la història,  ubicada al vessant meridional de la Serra de les Serretes, va ser utilitzada durant uns anys com a polvorí de la pedrera pròxima de les Serretes, fet que va facilitar encara més l'arrasament i la destrucció del jaciment. A aquest moment d'ús sembla que corresponen l'ampliació del segon tram de la galeria d'entrada i la construcció de la galeria del fons, per a guanyar més espai.

Per si sou curiosos i sense conèixer la seua situació exacta d'aquest jaciment històric, voleu acostar-vos a aquell indret, us facilite les coordenades exactes UTM: 756421 4436641 o N 40º02.396' E 000º 00.262'. Si us acosteu, aneu amb compte, és un dels 75 espais de protecció arqueològica inclòs en el Catàleg d'Espais i Béns protegits del nostre terme i que podeu consultar "punxant" sobre l'enllaç: JACIMENTS

dilluns, 19 de desembre del 2016

Temps de pastissets.

A la televisió diuen que l'inici de les festes nadalenques, al nostre país el marca, el sorteig especial de la loteria del pròxim dia 22. Ací, a Castelló, realment i des de fa més d'una trentena d'anys, l'inici del Nadal el marca la cercavila i posterior representació teatral del "Betlem de la Pigà", que novament aquest any es celebrarà la propera vesprada-nit del divendres 23.

A casa nostra, i a moltes altres cases, sobretot aquelles de gent tradicional, de la Vila o dels Ravals, l'inici de les festes nadalenques el marca el moment en què s'elaboren els pastissos, i aquest moment a casa meua, en aquest 2016 correspon al dia de hui dilluns 19.

I aquesta tradició que marca la pauta nadalenca, és el senyal més subtil de les diferents generacions, l'àvia, la mare, la filla..., reunides per elaborar aquell dolç que, per dret propi, ha d'ocupar la taula nadalenca, restant-li protagonisme als polvorons o torrons, i que no és altre que els pastissets de nadal.

Diuen els estudiosos que són reminiscències de la rebosteria àrab, de quan "els moros" vivien a les nostres terres, i tot i que guardant les distàncies, tal vegada s'assemblen una mica a les pastes àrabs, són molt diferents. Per altra banda, he sentit dir també que fa molts anys, es feien abans, al mes de novembre, perquè un dels seus ingredients principals, el sucre, es feia indispensable per combatre les baixes temperatures, però veges tu a saber...

Generalment els nostres pastissos sempre tenen forma "d'empanadilla" i estan farcits, fonamentalment, de dos ingredients: "cabell d'àngel", confitura en forma de fil resultant de la cocció de la polpa d'una carabassa anomenada confitera o baconera, o de "moniato" que, com el seu nom indica, estan fets amb la confitura d'aquest tubércul, especialment del blanc.

I quins són més bons? Doncs, alguns et diran que "els de cabello" per allò que semblen més lleugers i altres et diran que els de "moniato" perquè són més fins, però també hi ha qui pensarà que els primers són massa dolços i els segons massa "embafosos", per no parlar d'aquells altres més innovadors que ara en lloc de carabassa o moniato, els reomplin de mató, tot i que això s'escapa ja al pastís de nadal de Castelló i és més un flaó, dolç, també molt bo, típic dels pobles de la comarca dels Ports.
Amb recepta comuna però amb matisos diferents, s'aconsegueixen pastissets, i dic pastissets perquè generalment són xicotets, únics en cada casa, partint de la farina, l'oli, l'aiguardent i el moscatell per la pasta i la confitura pel farcit; suposen tota una festa per als sentits aquests productes que, serà per tradició, sembla abelleixen més ara, en aquestes festes, que en la resta de l'any, en què és difícil apareguen a les nostres taules.

No eren babaus els nostres avantpassats, i pel farcit van triar el "moniato", un tubèrcul fàcil de conrear a les nostres terres de la Plana i ric en hidrats de carboni i vitamines essencials, així com font de potassi, fosfore, magnesi i sofre, amb un alt contingut calòric en treballar-lo, com hem assenyalat, amb abundant sucre, o "la carabassa de cabell", també fàcilment conreable, una varietat de carabassa d'hivern, de pell més dura i arrugada que la d'estiu, que facilita el seu emmagatzemament fins als dies previs al Nadal, rica en vitamines i potassi i amb propietats antioxidants i anticanceroses que ajuden a reforçar el nostre sistema immunològic.

Temps de pastissos o pastissets, tant se val, tot depén de la mida i generositat de la pastissera, d'aquest postre ancestral, de recepta senzilla i de pocs ingredients, senzills i de tota la vida, però amb un resultat final que no té res a envejar a l'alta rebosteria dels "mastercheffs" actuals.

diumenge, 18 de desembre del 2016

La modernització dels bàndols municipals


 Un bàndol, en el dret administratiu espanyol, és una manifestació solemne, un manament o un avís oficial, emés per l'alcalde d'un municipi, dirigit a tota una col·lectivitat, per anunciar, recordar o "manar" l'obligat compliment d'unes normes, realitzar aclariments, demanar la col·laboració, efectuar convocatòries, o dictar recomanacions per la bona convivència ciutadana,entre altres funcions.


L'estampa malgrat haver desaparegut pràcticament de les ciutats i pobles del nostre País, encara està viva a la memòria col·lectiva: l'alguatzil recorrent els carrers mentre, en cantons i places establerts cantava el bàndol, corneta en mà, avisant el veïnat: "Per ordre del senyor alcalde, es fa saber..."

Encara ara podem trobar algun poble, no massa gran, en què els bàndols segueixen comunicant-se de viva veu, tot i que amb l'ajuda externa d'algun megàfon, que s'escolta per tot el poble precedit d'alguna música inicial característica. Però el pas del temps tot ho canvia i també als bàndols municipals els hi ha arribat la nova tecnologia.
De manera que el concepte de bàndols en el seu sentit tradicional ha desaparegut dels nostres carrers i tot i que la figura del pregoner es remunta a la civilització romana, amb una doble finalitat comunicar i llegir el contingut, segueix sent necessari establir mecanismes oficials per a comunicar les resolucions o acords dels ajuntaments als ciutadans, i cada ajuntament ho fa de la manera que considera més adient, des de la tradicional de penjar-los "físicament", en paper, a les dependències municipals, passant per la publicació als webs de cada municipi, fins a arribar a l'ús més modern i que a la vegada pot arribar més directament als interessats, fins i tot sense que es troben físicament al municipi, que no és altre que mitjançant diferents apps gratuïtes i instal·lades als smartphones, amb funcionament molt senzill i simple, la mateixa app és la que notifica a l'usuari registrat cada vegada que s'emmagatzema un nou bàndol en el sistema.
Se que hi ha diferents apps, com per exemple "bandos.es", l'aplicació "ajuntaments de Castelló" de la Diputació provincial, o aquella altra que sembla està guanyant ajuntaments a la carrera, "ebando", creada per Jesús Marqués, un jove programador de Soneja i que en l'actualitat està sent usada ja per 10 municipis de la nostra província i més de 300 a tot el territori nacional i que permet rebre en forma de missatges, totalment gratuïts pel receptor, el que es diu a través del pregó o veu pública.

I l'ajuntament de Castelló com fa els bàndols? Quin sistema usa per a comunicar les disposicions i normes de l'alcaldia? El Reglament Orgànic d'Organització i Funcionament de l'Administració de l'Ajuntament de Castelló, del 2007, crec és qui dona resposta en article 14 del títol primer, a aquesta pregunta: "Els bàndols..... seran publicats al tauler d'anuncis i per tots aquells altres medis que es consideren oportuns per la informació pública dels ciutadans".

Empra l'ajuntament de Castelló alguna app d'aquest tipus? Crec que no, i és una llàstima, doncs de segur que molts veïns estaríem molt més assabentats del que ho estem ara, de tot allò que l'alcaldessa vol comunicar-nos.

Equip de govern, dins el Pla de Modernització dels Serveis Municipals i Transparència, no hi hauria la possibilitat de poder també rebre els bàndols municipals, al nostre Smartphone? Si ho fan els pobles, per què no la capital? És aquesta una nova estratègia, un nou instrument per adaptar-nos a la nova realitat que hem d'assumir, si volem situar la ciutat en les millors condicions per superar els nous reptes que el futur pròxim ens ofereix.

divendres, 16 de desembre del 2016

Llum verda

Finalment ha estat avui, a poc més de dues setmanes per acabar-se l'any, a les portes del nou 2017, quan el Consell de la Generalitat Valenciana ha aprovat una reivindicació que fa un bon grapat de mesos van acordar tots els grups polítics de l'Ajuntament de Castelló, la Diputació, la Universitat Jaume I i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que no era altra que, elevar al Govern Valencià l'expedient amb la proposta d'aprovació per declarar  d'Interés Cultural Immaterial, les anomenades "Normés de Castelló"
.
Han hagut de passar 6 anys, des d'aquella sessió plenària de l'Ajuntament de 25 de novembre de 2010, en què en despatx extraordinari s'aprovava la declaració institucional sol·licitant a la Conselleria de Cultura i Esports la incoació de l'expedient, que una vegada elaborat i lliurat va restar guardat en un caixó, dormint el somni dels justos, anys i anys, fins a l'arribada del nou Govern del Botànic que en traure'l del caixó va donar-li l'impuls definitiu.

Desconec el perquè d'aquests anys tancat l'expedient al caixó i oblidat, o no?, però puc imaginar-ho veient l'interés manifest dels darrers governs autonòmics del Partit Popular envers la llengua pròpia del poble valencià, malgrat que són aquestes "Normes" acordades l'any 1932 a Castelló les que van ficar les bases per la unificació ortogràfica de la nostra llengua valenciana.

I amb la bona notícia que fa poques hores ha estat difosa m'ha vingut al pensament allò que també fa un bon grapat d'anys es preguntava el cantautor Paco Muñoz, qüestionant l'escassa memòria col·lectiva del nostre poble "què ens passa valencians?" en una cançó, excel·lent i plenament descriptiva de la nostra realitat històrica i social, quan deia allò de " ..el vell Regne de València era país conquistat, i a la llengua bandejaven, llevant-li oficialitat, i per just dret de conquesta, imposen el castellà".

Però com diu el refrany, "no hi ha mal que cent anys dure, ni cos que resistir-ho pugue", i ara ha arribat el moment que les Normes de Castelló, aquestes 34 regles ortogràfiques aprovades i ratificades a la casa Matutano del carrer de Cavallers, per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià el divendres 2 de desembre de 1932, amb la idea d'adoptar «un sistema ortogràfic unitari» per al valencià, un altre divendres també de desembre, 84 anys després, reben oficialment la condició de BIC immaterial amb tot allò que el fet representa.

I què representa us preguntareu alguns? Doncs el fet de reconéixer les Normes de Castelló com una base històrica oficial dels criteris de normativització de la llengua dels valencians, de la seua unitat amb els parlars dels territoris germans, i de la riquesa i la dignitat de les seues característiques lingüístiques pròpies.

Per fi, llum verda a considerar aquest fet tan valuós i digne com ho són ja, el toc manual de campanes del campanar de la ciutat, la festa de la santantonada de Forcall o l'entrada de bous i cavalls de Sogorb, per citar tan sols aquells signes d'identitat provincial que han transcendit la materialitat.

Ara només cal que els elements que formen part d'aquest nou BIC immaterial, el mecanoscrit de huit pàgines titulat «Bases per a la unificació de l´ortografia valenciana» i la Casa Martí i Matutano, seu de les reunions dels promotors de les Normes, siguen focus difusors per tal que els parlants prenguem més consciència de la necessitat de seguir una normativa i per tal d'assolir el ple suport institucional mitjançant el seu major ús i promoció.


Aquest és el meu desig que transmet al carter reial de ses Majestats d'Orient que hui arriba a la nostra ciutat per recollir totes les nostres peticions...

dimecres, 14 de desembre del 2016

Vuitanta-huit...

Tallacircuit, microcircuit, entreseguit, aconseguit, enforfoguit, esporuguit, derelinquit, desenfosquit i moltes altres, són paraules que rimen amb aquesta que hui encapçala el meu comentari. I és que la nostra és una llengua molt rica; en qualsevol diccionari general de la llengua catalana en trobarem moltes més de paraules acabades en "uit".

I a què ve tot açò us preguntareu? Doncs ahir mateix m'ho recordava el doctor en filologia románica i company, Lluís Gimeno: "caldria recordar la figura del fill il·lustre de Benassal, eclesiàstic i escriptor Joaquim Garcia Girona", treballador incansable en els camps literari i lexicogràfic, ara, tot just en l'aniversari del seu traspàs, un 13 de desembre de 1928, feia ahir tot just 88 anys, si vuitanta-huit.

I és que malgrat que mossèn Garcia Girona fou castellonenc, tot i que no de la capital, -va nàixer a Benassal-, i va estudiar a Tortosa on va ordenar-se prevere, la seua dilatada carrera eclesiàstica i docent va fer-la lluny de la seua estimada terra, sempre volguda i enaltida en els seus escrits, arribant-li la mort, als 61 anys, sent Prefecte del seminari de Baeza a Jaén, caient la seua figura en un gran oblit.

La vocació religiosa fou un aspecte bàsic de la seua vida, però un altre fou l'amor i el conreu de la llengua i la cultura pròpies, amb les que mai no perdé contacte, mantenint a la vegada una forta amistat amb els patriarques de la Societat Castellonenca de Cultura. Sánchez Gozalbo, Salvador Ferrandis, Salvador Guinot o Gaetà Huguet, societat a la qual, malgrat la seua distància física, mai va deixar de pertànyer.

Una de les seues majors pretensions literàries, si no la major, fou la creació de la gran epopeia, monument -lingüístic més que literari- de la llengua catalana, Seidia, un romanç èpic premiat el 1919 als Jocs Florals de València i publicat l'any següent, poema narratiu amb intenció divulgativa per actualitzar un passat històric, inspirat en un fragment de la Crònica de Jaume I enriquit amb altres fons històriques i dades preses del folklore popular; obra que jo gosaria dir segueix sent quasi 100 anys després de la seua publicació, massa desconeguda, de la mateixa manera que ho és la pròpia figura del mossén.

Diferents han estat al llarg d'aquests 88 anys transcorreguts des del traspàs d'aquell Benassalenc il·lustre, les accions encaminades a recordar la seua figura, malgrat estar a punt de caure, per molts anys, en un oblit total.

Darrerament han estat el professor Gimeno d'una banda i la universitat Jaume I per una altra, els encarregats de "reviscolar" la figura de l'eclesiàstic; l'amic Gimeno amb diferents articles i publicacions, destacant el tractat "De lexicografia valenciana. Estudi del vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona", publicat el 1998 i, la universitat amb la difusió el curs 2012-13 i al llarg de 24 programes radiofònics, emesos cada divendres, de la versió dramatitzada del poema Seidia, la història de la princesa mora i el cavaller cristià, emissió coordinada pel filòleg i erudit Manuel Carceller, on vaig tenir el plaer de participar com a xicotet homenatge i record envers la figura d'aquell del qual ahir van complir-se 88 anys del seu traspàs i que en vida, va voler posar l'espatla per construir un país més culte, uns pobles coneixedors de la seua historia, i a qui encara li debem i molt. Capítols que podeu escoltar només "punxant" en el següent enllaç:  SEIDIA



 No estaria de més que des de les àrees de cultura de l'Ajuntament o més encara per allò de ser "figura provincial", de la Diputació, s'anara pensant en algun acte solemne, institucional, per culminar el procés de recuperació i normalitzar la difusió de l'obra d'un dels principals estudiosos i difusor de la lexicografia i literatura en la nostra llengua i de casa nostra, de cara al 2017, per recordar el 150 aniversari del naixement, d’aquell home descrit com de cos feble i minat però gran observador, metòdic, xerrador, natural, gració i sobretot molt planer.