La ciutat

La ciutat

diumenge, 30 de juny del 2019

Érem moderns!


 Castelló mai ha estat una gran ciutat, més encara a hores d'ara per molts contínua sent un poble, gran, però un poble; tota i això tenim de tot i en algunes innovacions, en alguns avanços, hem estat capdavanters en la seua aplicació al llarg de la nostra història.

Castelló el 1870 superava en poc els 25.000 habitants i malgrat que a les nits, els veïns a casa seguien il·luminant-se amb ciris i diferents tipus de làmpades, on l'oli i el petroli eren els elements de combustió més emprats, els carrers i les places en caure la nit restaven quasi en la foscor, ja que ni l'enllumenat públic d'oli implantat el 1832 , ni els fanals de reverber del 1842, ni la substitució de l'oli pel petroli el 1863 aconseguien evitar, per mor de la foscor, els mals que lladres i delinqüents produïen.

La tecnologia gasista, el descobriment que escalfant el carbó dins d'un forn a a alta temperatura en un recipient tancat anomenat retorta acabava generant gas, malgrat haver iniciat el seu camí a la Gran Bretanya i França a finals del segle XVIII, no va començar a tenir aplicacions per a enllumenat a Espanya fins a la meitat del segle XIX, essent la primera fàbrica instal·lada el 1842 a Barcelona, estenent-se la tecnologia i materials amb rapidesa a altres poblacions, perquè oferia avantatges en detriment dels sistemes d'il·luminació tradicionals, de manera que, a la fi del segle, hi havia ja en funcionament a tot el territori 80 fàbriques, 8 d'elles al País Valencià.

I com deia al començament per allò que a la ciutat sempre hi ha hagut capdavanters, no va caler esperar massa perquè "l'invent" arribara a Castelló; gràcies a l'esforç de l'empresari el senyor Antonio Sanz Gual i contractant com a director a l'enginyer Victor Rosich, va aixecar-se a Castelló "la fàbrica de gas i electricitat", entrant en funcionament l'1 de gener de 1871 i restant activa vora 50 anys, fins a tal dia com hui, 30 de juny, de l'any 1919, complint-se tot just hui 100 anys del seu tancament, quan ja feia 20 anys que la ciutat disposava, del primer enllumenament elèctric molt més net i modern que el de gas. Anys després l’edifici va passar a ser magatzem de la hidroeléctrica.

L'adjudicació del subministrament va fer-se mitjançant una subhasta pública i els adjudicataris, en considerar-se la seua activitat com a estratègica per a la ciutat, tenien el dret exclusiu per a il·luminar els carrers per un període comprés entre 15 i 50 anys, aquesta situació legal comportava el monopoli, implicant que cap altra empresa poguera actuar sobre la mateixa ciutat.

No sé quants diners degueren guanyar "amb la fàbrica" mentre va estar en producció, però el preu mitjà per enllumenat públic va taxar-se en 0,17 reals per fanal / hora., tot i que sembla proporcionava menys llum que una bombeta actual de 2,5 watts. El gas havia de ser el més pur possible, sense olor, ni fum, perquè fera una flama blanca i clara.

La fàbrica va instal·lar-se al cantó de la plaça de Maria Agustina i el carrer Governador, espai ocupat en l'actualitat per un modern edifici d'habitatges, estenent-se amb el pas dels anys per la part del darrere del Govern Civil, ja que va ampliar-se amb les oficines i la vivenda del propietari.

Com a curiositats cal ressaltar que a l'estiu de 1881 el magatzem de la fàbrica va ser cedit per a la companyia de teatre de Ramón Banquells que va improvisar-lo com a escenari d'estiu i que l'any 1886 la producció va possibilitar l'arribada de la llum de gas al parc de Ribalta.

Han passat 100 anys del seu tancament i més de 100 de l'arribada de la llum elèctrica, certament les nostres infraestructures són ara molt més modernes, però són més eficients?, aquí ho deixe...

dissabte, 29 de juny del 2019

Un mal dia


Malgrat ser festa local, malgrat ser la festa grossa del Grau de Castelló, malgrat ser dissabte, malgrat estar a les portes de les vacances, malgrat tenir ja uns governs estables tant a l'ajuntament com a la diputació, malgrat totes aquestes circumstàncies, no ho he pensat massa a l'hora de ficar-li títol al post de hui: "un mal dia".

I és que el nostre rei fundador, Jaume I, va crear un espai de llibertat en el territori valencià i el va dotar del millor que va trobar: una legislació innovadora i capdavantera pel seu temps, els Furs. Posteriorment van anar modificant-se i millorant, adaptant-se sempre a les necessitats de la població. Eixe camí va durar prop de 500 anys.

I un mal dia, tal dia com hui, 29 de juny de 1707, fa 312 anys, un rei, que ho era de més territoris, Felip V, va decidir després de conquerir el País, destruint i sembrant la por per tot arreu, abolir la nostra constitució, les nostres fonts de dret pròpies, furs i institucions, i imposar-nos-en unes altres. I les diferències entre les noves i les que teníem eren enormes, i ja mai més podríem decidir per nosaltres com volíem ser governats.

"He jutjat convenientment (així per això com pel meu desig de reduir tots els meus regnes d'Espanya a la uniformitat d'unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se igualment tots per les lleis de Castella tan lloables i plausibles en tot l'Univers) abolir i derogar completament, com sens dubte dono per abolits i derogats, tots els referits furs, privilegis, pràctica i costum fins aquí observades en els referits regnes d'Aragó i València; sent la meva voluntat, que aquests es redueixen a les lleis de Castella, i a l'ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i en els seus Tribunals sense cap ni una diferencia"

I és que la Llei I, d'En Felip V, del "Buen Retiro"i el decret de 29 de juny de 1707, la derogació dels furs i la seua reducció a les lleis i govern de Castella, va suposar de fet que els funcionaris es nomenaren des de Madrid i, la llengua pròpia, el valencià, fóra prohibit com a llengua de l'administració, de l'ensenyament i de la predicació, va suposar tota una pèrdua de drets, un mal dia.

És veritat que amb l'arribada de la democràcia després de la mort del dictador, amb l'aprovació de la Constitució i posterior Estatut d'Autonomia de 1982, més de 275 anys després de la desfeta, per primera vegada, des de l'abolició dels Furs, els valencians vam començar a gaudir de certa capacitat d'autogovern, però també és veritat que per garantir l'estat de benestar encara ara, necessitem recuperar la sobirania valenciana, perquè sense un finançament just, sense tenir les claus de casa i de la caixa, difícilment podrem assegurar-nos una economia productiva i un desenvolupament adient.

I malgrat ser aquest un dia festiu, també vull que siga pel record i la reivindicació; no podem ser optimistes, ens han enganyat massa vegades, ja hi ha prou d'invisibilitat i desigualtat, necessitem un finançament just i no podem ni debem renunciar a tots els nostres drets.

El govern central sembla estar funcionant en mode "pilot automàtic", voleu dir que hi ha interés a construir un bon govern i una bona administració? La diada de Sant Pere, festiu a Castelló, ha de servir per a visibilitzar els esforços que des del Govern de la Generalitat, des de la Diputació i des de l'Ajuntament s'estan fent per recuperar el País, els pobles i la ciutat, però si volem que en dates no llunyanes aquest siga un bon dia, un dia rodó, s'ha d'aconseguir una rectificació des de Madrid acompanyat d'una petició de perdó de la monarquia per tot el mal fet al llarg de tants anys i això, no s'han de cansar de demanar i exigir els nostres representants, també aquesta és la seua feina.

divendres, 28 de juny del 2019

DipCas


 No gosaré dir que no serveixen per a res, seria una afirmació massa arriscada, però de segur que alguns dels que açò llegiu, estareu d'acord amb mi que, sobretot pels veïns de la capital, la Diputació de Castelló, amb més de 180 anys d'existència, ja siga per la càrrega que porta al darrere del seu clientelisme, de la corrupció d'alguns dels seus dirigents, o per la suposada duplicitat de funcions, no sembla ser clau pel govern dels nostres municipis.

Tinc entés que com les altres administracions germanes té com a funcions principals la coordinació dels diferents serveis municipals dels pobles menuts, així com garantir la seua prestació jurídica, econòmica i tècnica, cas dels serveis de prevenció i extinció d'incendis o de recaptació tributària, entre els més coneguts.

Ací, a Castelló, tots coneixem que aquesta administració en els darrers 24 anys ha estat dirigida pel Partit Popular. El 1995 va ser elegit president el senyor Carlos Fabra Carreras que va mantenir-se en el càrrec 4 legislatures seguides, fins al 2011 en què va ser substituït per l'enginyer industrial, Javier Moliner Gargallo qui ha estat cap del Palau de la plaça de les Aules fins aquesta mateixa setmana.

Ara, els castellonencs de la província, i d'acord amb els resultats electorals, hem decidit que siga el PSOE qui torne a regir el seu destí, governant amb coalició amb Compromís, de manera que des de hui, l'actual alcalde de Suera, poble de poc més de 500 habitants, pertanyen a la Plana Baixa, i president de la Mancomunitat Espadà-Millars, Josep Pascual Martí García, serà el nou President.

Conec des de fa molts anys a Josep Martí en la seua faceta professional de professor, el definiria com un home proper, senzill, d'idees clares i dialogant i una bona persona, i pense que la seua tasca d'alcalde d'un poble menut perllongada per més de 10 anys, pot ser-li de molta utilitat per dirigir el timó de la diputació i gestionar amb seny en què i com invertir i gastar-se els més de 124 milions d'euros de l'actual pressupost.

Que la diputació principalment continue garantint els serveis bàsics d'aquells que viuen als pobles per damunt dels que vivim a la capital, puc fins i tot considerar-ho just, però també crec que després de 24 anys de govern del Partit Popular cal reordenar moltes de les competències que, semble que per inèrcia anaven fent-se en els darrers anys, en cas de no ser així, prompte veurem que la diputació de Castelló és una continuïtat del que fins ara havíem tingut, ni millor, ni pitjor, i això, de segur que no serà bo per cap poble i veï.

No hem de suprimir la diputació però sí que hem d'anar cap a un nou model comarcal molt més proper a les necessitats i veïns dels 135 pobles que conformen la nostra província, començant pels més menuts, sense clientelismes ni amiguismes, sense mirar color polític dels seus alcaldes sinó necessitats reals, només així continuarà tenint un cert sentit.

Campanyes, activitats i certàmens, cas de Castelló sènior i junior, escola taurina, hospital provincial, publicacions, lletres del mediterrani, ruta del sabor, ajudes i subvencions, integració paisatgística, pla de carreteres..., necessiten una revisió, un canvi o una actualització i cal, si volem que la Diputació tinga credibilitat, acabar ja amb els excessius assessors i càrrecs de confiança, que recordem en el darrer mandat de Moliner van arribar a ser més de 20, suposant més de 600.000 euros anuals en sous, fet que a nivell de carrer, no s'entenia gens ni mica i restava molta credibilitat a la tasca de la institució.

Temps al temps o com diuen al meu raval, "poc viurà qui no ho veurà". Felicitats i sort amic Martí, i a la feina que hi ha molt per fer!

dimecres, 26 de juny del 2019

Fadrell


És aquest un nom, un topònim poc conegut més enllà dels límits del nostre territori més proper, i és que el nom Fadrell prové del nom que es donava a les petites comunitats fortificades rurals musulmanes en forma d'alqueries repartides al llarg de la comarca, sent amb les seues varietats Khadrel, Kadrel, , Ahadrel, Adrel i Adrell, el topònim àrab més antic que es conserva a la comarca.

Es té constància que a la zona de la Plana, aquesta entitat musulmana, Fadrell, abastava un territori entre l'actual Castelló i Almassora, essent un assentament estratègic, ja que es localitzava prop de la mar, i al mateix temps aprofitava la plana del terreny per poder tenir una millor vista del voltant.

Els habitants de la zona, inicialment eren vassalls de l'emir governant, després tributaris al Regne d'Aragó, amb posterioritat l'enclavament va passar a mans de l'Orde de Calatrava i posteriorment a la de Santiago de Uclés, que va readaptar l'espai i construir una ermita amb el nom del patró de l'Orde.

Durant els segles XIII, XIV i XV, l'antiga alqueria va romandre fortificada, amb murs i torre, les restes es troben al costat del pou. El temple del segle XIV i dedicat a Sant Jaume, va modificar-se als segles XVII i XVIII, i en l'actualitat, tot i ser catalogat com a Bé de Rellevància Local, només conserva d'aquells temps passats, l'anomenat saló gòtic, en realitat la primitiva ermita amb traces de les anomenades esglésies de reconquesta amb arcs torals apuntats, i el retaule de l'ermita antiga, consistent en una taula amb pintures de 1545, atribuïdes a l'artista aragonés Pere Pertús, i considerada una peça única tant per la seua antiguitat com per la seua factura.
Saló gòtic i retaule medieval que aquesta setmana han pres novament protagonisme, ja que aquell indret i aquella decoració han servit com a marc per a signar el nou acord de govern municipal, al que calia ficar-li nom.

El fet de signar-se en la vella alqueria, rovell del nou Castelló del segle XIII, propicia el nom,"l'Acord de Fadrell", substitut i continuador "de l'Acord del Grau", signat l'anterior legislatura municipal, un programa de govern consensuat entre PSOE, Compromís i Confluència, per superar totes les espectatives i encarar els reptes de futur de la nostra ciutat.

247 mesures que han de ser el full de ruta del nou executiu local, ajustant-se als 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible de l'ONU i estructurades i agrupades en cinc grans àrees: la Ciutat de les Persones, la Ciutat Sostenible, la Ciutat de la Prosperitat, la Ciutat Educadora i la Ciutat dels Drets, tot un pacte d'intencions que esperem puguen fer-se realitat.

Malgrat que allò del nom no deixa de ser una qüestió purament simbòlica, he de confessar que no em desagrada, però si per mi hagués estat, jo aquest pacte, mantenint el nom, l'haguera signat no a l'ermitori de Fadrell sinó al Castell de Fadrell, al Castell de la Magdalena, que, tal vegada sense ser un marc tan lluït, no oblidem és, per història i tradició, el lloc més emblemàtic del terme, origen de l'actual Castelló.

Siga com siga faig vots perquè l'Acord de Fadrell consolide el projecte de transformació de la ciutat i prompte puguem començar a veure i gaudir dels seus fruits en totes i cadascuna de les seues cinc grans àrees.

dimarts, 25 de juny del 2019

De Sant Joan a Sant Pere adéu primavera...


Arribem a la darrera setmana de juny, oficialment ja és estiu. Juny a Castelló és temps de fruita, el mes dels albercocs, de les cireres i de les peres, anomenades de Sant Joan o de Sant Pere, per allò que la seua maduració òptima esdevé tot just en aquests darrers 10 dies del mes, entre les dues grans festes, entre Sant Joan, el més jove dels dotze apòstols, el passat dilluns i Sant Pere, el primer Cap del Cristianisme, el dissabte vinent.

Són dies de calor en què la temperatura va enfilant-se de manera lenta però progressiva, són dies habituals, sense sorpreses al nostre terme municipal, sol a dojo i calor, és el que toca, hem dit adéu a la primavera.

I quan fa calor el que apeteix és beure fresc i menjar fruita, els horts desprenen la seua màxima esplendor, la fruita arriba en tota la seua esplendor i de tots els colors, albercocs, cireres i peres conformen el pòdium en aquesta darrera setmana del mes.

El nom albercoc és una evolució del vocable àrab El-Barquq; precisament els àrabs són els que en van estendre el cultiu pel litoral mediterrani. Destaca per la seua polpa dolça i perfumada, per la seva dolçor exquisida i la seua fragància, és un aliment aperitiu, refrescant i nutritiu, una de les fruites més riques en vitamina A.

Jo tinc la sort de tenir-ne al meu abast a l'alqueria i sempre seguisc el mateix ritual per a degustar-lo; l'òbric en dues meitats, li lleve l'os, elegisc la part més clareta primer, perquè sol ser la menys dolça, i deixe per al final la meitat que es veu més rogeta, ja que sol ser la que està més maura i té eixe sabor únic que m'encanta.

I si la producció és excessiva, aleshores faré orellanes o orellons, albercocs secs al sol per tal d'aprofitar al màxim les seues qualitats nutricionals i que conserven el seu sabor original després de l'assecatge, bons en ser aquesta la fruita seca menys dolça de totes les que poden assecar-se.

Sabíeu que van ser els gitanos una de les cultures que va retre tribut al cirerer i la cirera? De la cirera se'n diu que és la fruita de pinyol més exclusiva, en ser un producte de color intens i uniforme, amb un paladar i una quantitat de sucre extraordinaris; la cirera és la perla vermella, la joia de la corona de les fruites del juny. A la seua gran riquesa nutritiva s'uneix el seu reduït valor calòric, amb més d'un 80% d'aigua, un elevat contingut en potassi i nul en sodi i en greixos. I una curiositat: us heu adonat que cirerers no hi ha gaire al terme de Castelló? Busqueu-les del baix Maestrat o del Palància, cada fruita vol el seu terreny...

De polpa blanca i cruixent, xicotetes, aromàtiques, antigues, sucoses, dolces, lleugerament àcides, d´un color groc encés, que són?, les peres de Sant Joan, les més primerenques, un regal d'entre Sant Joan i Sant Pere. La perera de Sant Joan va molt bé a Castelló perquè és molt productiva. Cada any, tan si plou molt com si no cau ni una gota en molts mesos, produeix una gran collita. És un arbre molt rústic, resistent, agraït i generós, que pràcticament no necessita res per a anar bé. Encara no n'he collit cap, fa poc que va plantar-se la perera, però temps al temps...

Però no tot han de ser satisfaccions, l'arribada de la calor i la maduració de les fruites porta associat el problema del retorn anual de la maleïda "ceratitis capiltata", insecte conegut popularment com a "mosca de la fruita" o mosca del mediterrani, que tot i ser originària de l'Àfrica als països de la mediterrània és on la seua incidència s'ha fet més patent, i que dipositant els seus ous sota la pell dels fruits produeixen larves que arriben a destruir la polpa, allò que al meu raval s'anomena "avivar-se".

Ai senyor, i pensar que per a viure amb satisfaccions materials no necessitem grans béns. Benvingut estiu!

dilluns, 24 de juny del 2019

Bous i estudis.


Tal com diuen els amics Miquel Gómez i Paco Rambla a la introducció del llibret "Itinerari fotogràfic pel centre de Castelló", editat pels Col·lectius per la llengua i la cultura el 2009 amb motiu de la 22 edició de la festa de la llengua a la nostra ciutat, "la vila de Castelló, nascuda al segle XIII, ha experimentat i patit diverses construccions i reconstruccions, amb episodis intermedis de destrucció i d'enderrocament de les seues estructures urbanes que l'han anat esfigurant i alhora han fet desaparéixer una bona part dels vestigis del seu passat".

Sabeu aquells que llegiu els meus escrits que no sóc gens aficionat als bous, ni de carrer ni de plaça, he dit en més d'una ocasió que "els bous m'agraden a la cassola", però, per altra banda, m'agrada escorcollar en tot allò que fa referència al meu poble, llengua, cultura, història i tradicions.

Per això, no podia passar el dia d'avui sense parlar dels bous, o millor dit de la primitiva i desapareguda primera plaça de bous que a la ciutat vam tenir, tot just quan ahir 23 de juny van complir-se 187 anys de la seua inauguració, amb "una gran corrida y una topada entre un toro de la ganaderia de D. Gaspar Juan de Soneja y otro de la de D. Bautista Mas, saliendo victorioso el primero".

Castelló des de temps antics ha estat un poble amb afició al bou, realitzant en múltiples ocasions festejos taurins de carrer. Legalment ja als inicis del segle XIX aquestes celebracions necessitaven per poder-se dur a termini l'autorització del Capità General de València, de manera que la Junta Municipal de Beneficència, òrgan auxiliar de l'ajuntament encarregat de l'administració dels fons destinats al manteniment dels necessitats, veient-hi una font d'ingressos, va pensar en la construcció "d'un circ taurí", agermanant així l'afició del veïnat als bous, amb la bella obra de caritat que li estava encomanada i realitzava.

D'aquesta manera la Junta el 1831 va adquirir per la quantitat de 160 lliures, els terrenys necessaris per a l'emplaçament d'una plaça de bous, 7.125 metres quadrats propietat d'en Nicolau Vilarroig, situats enfront de l'anomenat Pany de les Creus, en el lloc que ocupa avui l'Institut Ribalta, l'antiga plaça de la Victòria.

Les obres van començar immediatament i van acabar el 30 de juny de l'any següent, amb la col·laboració de diversos veïns que anaven aportant algunes quantitats econòmiques, reintegrables. L'import de les obres va ascendir a 20.506 reals i el dels préstecs i almoines recollides, a 17.395. Tenia la plaça quaranta-sis metres de diàmetre i constava inicialment de la graderia, construint-se les llotges amb posterioritat. La seua cabuda era de 4.000 espectadors, encara que a poc a poc va anar eixamplant-se.

La plaça va ser inaugurada el 23 de juny de 1832 realitzant-se múltiples festejos al llarg dels seus 55 anys d'existència; com la ciutat no parava de créixer i entre el veïnat augmentava l'afició taurina, D. Hipólito Fabra, Joaquín Calduch, D. Juan Fabregat, Joaquín Fabregat, D. Luciano Ferrer i D. José Ripollés, van unir els seus esforços, sobretot els econòmics i el 1885 van comprar un solar de poc més de 10.000 metres quadrats en l'actual avinguda d'en Pérez Galdós i construir una nova plaça amb capacitat per a 13.000 espectadors, que va ser inaugurada a les festes de juliol, el dia 2, de 1887, celebrant-se l'endemà la primera correguda amb bous de la ramaderia del Duc de Veragua, per als mestres "Lagartijo" i "Frascuelo.

Abandonada la primitiva plaça, que hui retornem a la memòria, es va fer realitat sobre aquell solar el 1917 el nou institut Ribalta, centre docent necessari per a fer front a l'augment del nombre d'alumnes i tipus d'estudis, abandonant-se l'antic convent de les monges clarisses en el carrer Major.

Estrés, diversió, angunia, dolor, estudi, festa, joves, bous, alumnes, veïns... paraules que totes tenen cabuda encara hui, 187 anys després a un espai transformat del nostre poble, el primer institut o la primera plaça de bous, tant se val.

diumenge, 23 de juny del 2019

Més tard o menys lluny, el Corpus pel juny.



La festa del Corpus Christi, una festa de llarga tradició a Castelló, documentada ja als inicis del segle XV, forma part de tot un grup de festes que anomenem mòbils perquè es desplacen pel calendari cas del Carnestoltes, Dimecres de Cendra, Diumenge de Rams, Divendres Sant, Pasqua o l'Ascensió, per citar les més importants, celebrant-se totes elles en funció de dia en què s'escau la Pasqua de Resurrecció, el qual depén de la lluna, d'ací la seua mobilitat.

Per molts anys va ser popular al nostre poble un refrany que deia: "Tres dijous hi ha en l'any que rellueixen més que el sol, Dijous Sant, Corpus Christi i el dia de l'Ascensió", tres dates movibles lligades a la Pasqua, respectivament, 3 dies abans, 60 i 40 dies després d'aquella.

Però tot canvia i, d'aquells tres dies, avui a penes queda rastre. El 1977 va desaparèixer la festa de l'Ascensió i el 1989, la festa del Corpus, amb la voluntat de casar al calendari laboral tots els festius estatals, autonòmics i locals. A partir d'aquells ajustaments la celebració litúrgica del Corpus es ve realitzant sempre el diumenge, segons un comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola de 25 d'abril de 1990.

Aquesta situació fa que, de tant en tant, passe un fenomen que pot semblar estrany: la coincidència entre les dates de celebració de tres festes molt arrelades a Castelló: El Corpus, Sant Joan i Sant Pere al barri Mariner del Grau.

Si unim a aquesta situació el fet que enguany Sant Joan a banda de "caure" en dilluns, és festa autonòmica, en substitució de la Immaculada que al desembre "caurà" en diumenge, i que l'oratge acompanya, tenim les circumstàncies ideals per afavorir 'un desplaçament massiu dels veïns envers alqueries, masets o apartaments, deixant la ciutat pràcticament buida al llarg del cap de setmana.

Així que malgrat el trasllat del Corpus de dijous a diumenge, malgrat que a Castelló per allò de tenir un bisbat compartit amb Sogorb, la festa grossa, se celebra tradicionalment dissabte, malgrat tot l'esforç per mantenir d'una banda les tradicions laiques ancestrals i per l'altra, de donar un lluïment a l'aspecte religiós amb pontifical i solemne processó, ahir no van aconseguir ni l'una ni l'altra fer de la festa una diada excepcional.

L'acte laic més tradicional, la "ballada dels nans" a la corporació municipal, malgrat ser la primera per la renovada municipalitat, no va comptar amb massa presència de regidors i regidores, una tercera part de corporació a molt estirar. Tampoc els gegants que havien de ser testimoni muts d'aquesta festa van poder "ser trets" en la seua totalitat per manca de portadors, i poc va faltar perquè una de les danses més característiques de la diada, la dels "cavallets", no recorreguera els nostres carrers per falta de genets.

Tampoc la part religiosa va estar massa lluïda, va "ser salvada" pels xiquets i xiquetes de comunió i els seus familiars més al legats. La part processional va resultar molt pobra, faltant algunes de les tradicionals "banderes" de les festes de carrer i barris, acompanyant a un clergat cada vegada més major i menys nombrós, resultant una processó, tal vegada la més tediosa dels darrers anys per a molts, amb molt poca presència de públic pels carrers.

Molt ha de canviar l'estructura, organització, desenvolupament dels diferents actes que giren al voltant de la festa, sent necessària una major implicació social i un major apropament església-municipalitat-veïnat, o molt em tem que en pocs anys no quedarà res del que la festa ha estat per molts anys a Castelló, aplegant a perillar la seua existència.

divendres, 21 de juny del 2019

Turisme i Festes


 D'acord amb el que estableix la llei la corporació municipal de Castelló està conformada per 27 membres. Els veïns el passat més de maig vam decidir que aquests foren 10 pertanyents al PSOE, 7 del PP, 4 de Ciutadans, 3 de Compromís, 2 de Confluència (Podem, CseM i EU), i 1 de VOX, conformant una pluralitat mai vista i sense ningú amb la majoria absoluta per governar; conseqüència directa d'aquella realitat va ser les negociacions entre els diferents partits per assolir un pacte de govern el qual va aconseguir-se entre el PSOE, Compromís i la Confluència, "l'Acord de Fadrell" que serà signat el proper dimarts dia 25 i que amb 15 regidors ha de donar l'estabilitat necessària per a tirar endavant les polítiques progressistes que facen avançar la ciutat des d'ara i fins al 2023.

Com a primera acció visible el Pacte va fer possible que Amparo Marco revalidara l'alcaldia amb majoria absoluta i que al llarg de tota aquesta setmana s'hagen anat distribuint i coneixent les diferents àrees de govern, regidories, que assumeixen cadascun dels 15 membres de l'equip de govern.

Tot i ser 8 sobre 15, més de la meitat, els regidors que s'estrenen en l'equip de govern, (5 del PSOE, 1 de Compromís i 2 de la Confluència), tot i que de segur hi haurà xicotetes o grans friccions a l'hora de governar, crec pot ser aquesta una legislatura més còmoda que l'anterior, ja que d'entrada són més "les mans per treballar", a la vegada que crec s'ha encertat a l'hora d'assignar regidories d'acord amb el perfil de les diferents persones.

Tot i que cadascuna de les àrees de treball comporta una gran responsabilitat de cara a la ciutadania,  és veritat que hi ha regidories de "més pes", Gestió Municipal, Contractació, Infraestructures..., que seran gestionades per regidors del PSOE, al costat d'altres "boniques" com Cultura, Esports, Educació, Habitatge... que quedaran pels socis de Compromís i de la Confluència, distribuïdes en funció dels resultats electorals, de manera diferent a com s'havien assignat en la darrera corporació.

Una de les novetats que s'anuncia és la unió de Festes i Turisme que s'ha assignat a Pilar Escuder, una independent a les llistes del PSOE, coordinadora del Programa Universitari Sènior de l'UJI i molt vinculada al món de la festa, entre d'altres ocupacions presidenta de l'Associació de Festes de Carrer i Barris de Castelló i membre del Consell Rector del darrer Patronat de Festes.

Unir turisme i festes en una mateixa regidoria i dirigir-la una persona del caire de Pili,ha de donar peu a aconseguir, al costat d'una promoció i difusió de la nostra ciutat com a destinació turística en els mercats nacionals i internacionals, el que ha de continuar sent un objectiu prioritari de les nostres festes, la internacionalització.

De vegades ficar en comú accions complementàries des de diferents regidories per tot allò de la burocràcia municipal resulta enrevessat i costós en el temps. Ara, reunides aquestes dues competències en una sola persona, amb ganes i temps per treballar, pot ser beneficiós tant per l'empresariat turístic com pel món fester, en definitiva, pot resultar molt beneficiós pels interessos del nostre poble. Si, a més a més, li afegim "Ermites", ninetes dels ulls, d'una societat agrícola en una terra fèrtil i rica com és la nostra, també pot potenciar el turisme religiós.


Pili, ho saps molt bé, la nostra és una ciutat que té moltes, moltíssimes coses bones i també reptes que s'hauran de treballar de cara al futur; tenim un model de ciutat, un full consensuat de ruta a seguir, per fer de Castelló la millor ciutat on viure, treballar i desenvolupar un projecte de vida i que hem d'exportar a l'exterior, i tu, des de turisme i festes, la més bonica de totes les regidories possibles, tens molt a dir.

Sé que el treball no t'espanta i que arribes a l'ajuntament a fer feina; jo com a enamorat del meu poble, cultura, tradició i llengua, confie en tu per compartir anhels, feina, riures i potser alguna llàgrima, i en aquesta nova etapa t'encoratge i t'agraïsc de tot cor el teu compromís amb Castelló.

dijous, 20 de juny del 2019

Encara resta molta feina a fer.


 
Una de les característiques de les locutores i locutors que treballen a "À punt" canal de televisió valencià, successor de l'Ens Ràdio Televisió Valenciana, que tot just acaba de complir un any d'emissió, és l'ús del valencià com a llengua de comunicació bàsica.

En aquests dies com la ciutat d'Alacant està vivint la seua festa major anual, les Fogueres, i tal com passa també a València i Castelló en Falles i en Magdalena respectivament, la televisió valenciana està dedicant molts moments a la difusió d'aquells actes més significatius, emblemàtics o populars, "les fogueres com mai les has vistes", destacant entre ells la transmissió en directe des del passat dissabte 15 i com apertura de l'informatiu de migdia coordinat per Rosa Romero "À punt NTC", el concurs de mascletades que, a les 14 hores es dispara a la plaça dels Estels.

Ahir dimecres i només uns minuts abans d'iniciar-se la disparada, la periodista desplaçada per cobrir l'acte, Montse Català, va entrevistar al gerent de la pirotècnia del Mediterraneo, el senyor Antonio Garcia, perquè contara com anava a ser l'espectacle que anava a disparar-se tot seguit; a continuació va ser el torn de la recentment nomenada vicealcaldessa d'Alacant, portaveu del govern i regidora de turisme la senyora Mari Carmen Sánchez qui va relatar i reviure enfront dels micròfons la seua trajectòria festera i política, per acabar amb una entrevista a la bellesa del foc infantil Noèlia Vinal on explicava l'emoció per veure enllestida la seua foguera oficial.

Va cridar-me i molt l'atenció que, totes i cadascuna de les preguntes que la periodista feia als diferents protagonistes en un correcte valencià, foren contestades per tots els entrevistats, des del pirotècnic a la bellea infantil, passant per la regidora, en castellà, la qual cosa em va dur a pensar que, en la normalització de la llengua valenciana, oficial al nostre territori, encara falta allà al sud, molt per fer.

Allò de "encara que no m'escoltes, o que fins i tot arribes a oblidar-me, no m'importa", allò del "sempre teua, tots a una veu" que, per cert, tots els dies tanca el directe com a patrocini de la transmissió, malgrat tots els esforços dels darrers anys fets des de la Conselleria d'Educació, està molt lluny d'aconseguir-se a Alacant.

Han passat ja molts anys d'aquell temps en què al nostre País molts pares van intentar impedir que els seus fills parlaren com ells, perquè consideraven que no arribarien enlloc amb el valencià, però també han passat molts cursos des d'aquell desembre de 1983 en què va aprovar-se la llei d'ús i com a conseqüència la incorporació del seu ensenyament als programes oficials, de manera que s'hauria d'haver aconseguit ja, sobretot en els anomenats territoris de predomini lingüístic valencià, com és el cas d'Alacant ciutat, que malgrat no ser en algun cas la llengua materna, sent preguntat en valencià la contestació fora també en aquesta llengua, però no, malauradament en moltes ocasions, també en aquesta, no és així, i tot i el deure de conèixer la llengua no s'ha arribat encara a la normalització en el seu ús.

Vivim en una realitat lingüística on encara, per molts, el valencià és considerat una llengua de segona, símptoma d'endarreriment o de "aldeanisme", concepció que està molt arrelada al País Valencià a escala d'inconscient col·lectiu. Ahir, va tornar-se a demostrar que a Alacant, queda molta feina per fer per arribar a una normalitat.

Sense llengua no hi ha cultura. Si és la llengua la que l'articula, la que li dóna forma, a Alacant, senzillament, el valencià ahir al dinar passejava invisibilitat, la seua presència era de tot, menys evident. Encara resta molta feina a fer, és el País que tenim.

dimecres, 19 de juny del 2019

Epi.


 Amb tota probabilitat en llegir el títol d'aquest post us haurà vingut a la memòria un dels dos personatges d'espuma i pelfa protagonista, juntament amb Blas, del programa infantil dirigit als nens de preescolar, Barri Sèsam,que combinava educació i entreteniment, que va començar a emetre's a la televisió del nostre país, allà per la dècada dels 70 del segle passat.

O tal vegada us haja recordat la figura del jugador de bàsquet espanyol, considerat el millor jugador d'Europa de la dècada dels 80, natural de Saragossa i què va desenvolupar per més de 20 anys, tota la seua carrera esportiva professional al FC Barcelona,  Juan Antonio San Epifanio Ruiz, conegut popularment com a Epi.

Però no, res té a veure aquest titular amb el ninot de drap ni amb el magnífic jugador. Tot i que per ser més exactes hauria d'haver escrit el títol amb majúscules, ja que EPI en aquest cas vol fer referència a un acrònim, abreviació d'Editorial Premsa Ibèrica, un grup empresarial audiovisual amb seu a Barcelona que publica diversos periòdics a Espanya, Portugal i Austràlia i que té com a director general al senyor Francisco Javier Moll de Miguel, que ja el 1978 era propietari de l'Editorial Premsa Canària i què va augmentar l'empresa adquirint el 1984 diferents capçaleres mitjançant la subhasta que va efectuar el govern espanyol i que, després de centralitzar el 2018 la gestió comercial a Madrid, fa pocs mesos va adquirir el grup Zeta, assumint els 30 milions d'euros de dèficit que presentava aquest grup de comunicació que, entre d'altres i des de l'any 1992, era el propietari del diari Mediterraneo, el més venut a la nostra província.

Aquesta situació va fer que Premsa Ibèrica, passara a ser propietària de dues de les tres capçaleres que veuen la llum diàriament a Castelló, "Mediterràneo" i "Levante de Castelló", i què dins el procés de reestructuració de l'empresa, recentment s'anunciara l'acomiadament d'una part dels treballadors de les plantilles de "La Opinión" de Múrcia, o del "Diari de Mallorca", i el tancament definitiu de "La Opinión" de Tenerife i de la delegació a Castelló del "Levante".

Malgrat que "Levante de Castellón" és molt més que una delegació, malgrat que aquesta capçalera ha estat per més de 28 anys des del moment de la seua inauguració el 23 de març de 1991 la veu de la capital i dels pobles de la província, sembla que hui, serà el darrer dia que eixirà al carrer, que els veïns podrem adquirir el nostre exemplar.

Diuen que és el destí dels temps.  És veritat que els diaris electrònics li estan guanyant la batalla al paper per allò de ser instantanis i no t'obliguen a sortir de casa per gaudir-los, però jo em resistisc a creure que la desparició del mitjà castellonenc, la mort "en paper"  del diari siga fruit i conseqüència de l'internet. 

Em fa pena per la llibertat d'expressió; tenir a l'abast "Levante de Castelló" era tenir una altra opció, tan legítima com la que més. Baixeu, compreu el diari i guardeu-lo per si de cas, potser acabe tenint un valor arqueològic interessant. Tot la meua calor als seus desafortunats treballadors amb l'esperança que un futur no massa llunyà els hi depare nous reptes, noves tasques, nous desafiaments..