La ciutat

La ciutat

diumenge, 30 de maig del 2021

Justament per això...

M'assabente que la regidora delegada de Memòria Democràtica de l'Excm. Ajuntament de Castelló, la senyora Ruíz, en escrit de 21 de maig de present, ha informat al Bisbat de la diòcesi, de la voluntat de la corporació municipal de procedir a la retirada de la Creu del Parc Ribalta.

No crec que ni ella ni l'equip de Govern del qual forma part, estarà obligada a fer-ho, però per allò de ser ètics, educats i manifestar consideració envers la cúria episcopal, mitjançant l'escrit va traslladar al bisbe les intencions municipals.


No he pogut llegir l'escrit en qüestió,
però he de suposar que en ell, com s'ha fet públic i manifest a través dels mitjans de comunicació local, la regidora informarà el bisbat, entre altres qüestions, del document rebut pel consistori castellonenc el passat abril des de la Direcció General de Qualitat Democràtica de la Generalitat, determinant que "l'Ajuntament de Castelló haurà de procedir a la seua retirada, mitjançant autorització per la Conselleria competent en matèria de patrimoni cultural, tenint en compte que aquest símbol està situat en un parc públic declarat Bé d'Interés Cultural", per la qual cosa, l'ajuntament va iniciar a principis de maig la incoació d'un nou expedient administratiu amb la finalitat de poder complir amb allò que determina el Consell de la Generalitat.


El fet de desconèixer el contingut d'aquell escrit, fa que tampoc puga afirmar si anava dirigit al bisbat com a institució religiosa, sense un destinatari concret, o al contrari, anava dirigit al cap del nostre bisbat, a Mons. Casimiro López.

Tot i que es veu popular que les coses de l'església necessiten el seu temps, només van transcórrer tres o quatre dies perquè el bisbat traslladara al consistori resposta a la missiva. Una contestació, publicada en la seua integritat al web del bisbat i signada, no pel bisbe, sinó pel vicari general de la diòcesi, Javier Aparici en la que entre altres consideracions d'oposició a la retirada, expressa que es tracta d'un monument que forma part del llegat cultural i patrimonial de segle XX castellonenc, o que l'ampliació i millora del Parc no hauria de significar la desaparició d'un dels seus elements consubstancials històrics que ja forma part de la memòria visual intrínseca de la ciutat,


No diré que aquestes consideracions no són encertades, tenen la seua lògica.
Ara bé, al costat d'aquelles el senyor vicari diu que: "la utilización de la Cruz de manera partidista por cuestiones políticas, tanto al construirla como al retirarla, no altera el único significado de la Cruz que és el religioso". Segur? Jo afegiria que justament per això, pel seu significat religiós, la creu hauria de deixar de presidir el parc.

És veritat que la creu, qualsevol creu, és més que un signe cultural; es pot considerar un senyal de protesta contra la injustícia, el pecat i la mort, però mai contra altres persones. I si la Creu del Ribalta vulguem o no, per més temps que passe, a Castelló, és recordada com la "creu dels caiguts", com a monument, mai hauria de ser enderrocat, però si traslladat a un altre lloc, més religiós i menys civil.


Si el significat de la Creu és el religiós, un parc i el lloc que ocupa, cada dia que passa és l'espai menys adient per aquella,
el seu lloc, com allò que és, símbol de la fe cristiana, esperança en la resurrecció i la vida eterna, hauria de ser el lloc en què els cristians depositem els cossos dels nostres al·legats, perquè "dormen" fins al dia de la resurrecció, el cementeri.

Senyor vicari, sempre defensaré la Creu com a símbol més distintiu del cristianisme, com a representació de la victòria de Crist sobre la mort i el pecat, símbol de salvació, de glòria i d'esperança, però mai acceptaré el manteniment de la Creu al Ribalta com una tradició que és important perpetuar.

divendres, 28 de maig del 2021

No és imprescindible, però sí convenient i necessari.... Buscar-se la vida, per poder visitar els morts.


 
No sóc una persona que vaja massa al cementeri. Preferisc tenir al pensament i mantenir vius els records, de familiars, amics i coneguts absents, abans que "fer-los una visita". Tot i això en dates pròximes als dies assenyalats com tradicionals per honorar i recordar els difunts, i en algunes altres contades ocasions, m'acoste al cementeri de Sant Josep, que és són romanen per sempre els meus al legats.

Aquesta setmana i per acomiadar a Mari Rubio, una persona molt estimada, i acompanyar a la família en el dur moment del soterrar, he tornar. Com sabeu, el cementeri tot i ser gran, s'ha quedat menut i fa uns anys va fer-se'n un de nou al camí de l'enramada.

Tot i que el cementeri vell, disposa de diferents porte d'accés, generalment manté en horari ampli, dues portes obertes, la principal, la que dóna a l'avinguda del Cardenal Costa, i la del darrere, la que es troba a tocar de la quadra del Borriolenc, per així facilitar l'accés "a peu" i no haver de caminar massa per arribar fins a la sepultura o nínxol.


Pense, de manera lògica, que com jo, la majoria dels veïns i visitants del cementeri arriben fins a aquell lloc sagrat a peu, en transport públic o vehicle particular, i que aquests darrers no està permés entren dins el recinte, de manera que, no va resultar-me estrany veure a la porta d'accés del darrere, al costat d'un rètol que indicava l'horari d'obertura i tancament de la porta, un senyal que ens indica que no està permés accedir a l'interior en bicicleta.

L'ús de la bicicleta com a vehicle de mobilitat és una prioritat del nostre ajuntament, que no para de posar en marxa accions per aconseguir una mobilitat urbana sostenible, fomentant el seu ús, no tan sols en els joves, sinó també per a la resta de la societat, apostant per l'impacte positiu d'aquest mitjà de transport sobre la salut, el medi ambient i la vertebració de la ciutat.

Però, vet per on, si arribes en bicicleta a la porta del darrere del cementeri, no tens on ancorar-la, on deixar-la amb seguretat, perquè no és que, com en altres llocs de la ciutat, hi haja "un poste" del servei Bicicas, és que no hi ha cap mena d'ancoratge de sòl o paret, donant-se la circumstància que el ciclista ha de "buscar la vida" per poder "visitar els morts", quina paradoxa.


És trist l'espectacle que et pots arribar a trobar. És veritat que no passa sovint i que quan passa no en són moltes, però en la meua darrera visita vaig poder veure alguna bicicleta ancorada al senyal de trànsit o inclús a la soca d'un dels xiprers de la tanca. Lamentable...

Pel que em diuen alguns dels usuaris habituals de la bicicleta, tampoc a la porta principal hi ha possibilitat de deixar-les amb seguretat i menys encara al cementeri nou, que tot i disposar d'un aparcament interior de cotxes no el té per bicicletes, quan la inversió inicial necessària d'aquesta infraestructura és poca cosa i el seu manteniment resultaria bastant bàsic.

No sé si serà competència directa de la senyora Granero, regidora encarregada de gestionar els cementeris, o tal vegada del regidor de mobilitat sostenible el senyor Ribes, de tots dos, i en darrere instància de l'equip de Govern, però estareu d'acord amb mi aquells que açò llegiu, que és aquesta una acció que sense ser imprescindible per la ciutat, sí que és convenient i necessària.


La disponibilitat d'uns aparcabicis còmodes i segurs en aquells llocs, han de ser una condició imprescindible per a una encertada estratègia de la promoció d'ús, per evitar el vandalisme i el robatori.

Uns suports en forma d'u invertida o de roda i d'unes poques places, còmodes i segurs, serien més que suficients pensant que el període d'aparcament en aquells llocs és per un temps breu, de poques hores, amb l'avantatge de ser econòmic per l'ajuntament i fàcilment utilitzable pels ciclistes. Ho veurem prompte? A mi, m'agradaria... Temps vindrà per comprovar-ho.

dimarts, 25 de maig del 2021

No sé per on començar...

I de nou un full en blanc. Amb ganes que arribara demà per eixir de la pandèmia i tornar-nos a trobar, a xarrar, a riure, a cantar i a ballar, la mort ens torna a sorprendre. Mai imaginava aquest final, per això no sé ara ni per on començar. I és que com Toni, el teu estimat company, ens diu des de la serenor "anit, mentre la lluna, rodona i blanca esbargia la pluja, Mari ens va deixar".

La mort sempre injusta i dura ha tornat a colpejar amb força el cor del nostre estimat Raval. Rosa Mari Rubio, ànima i alegria del carrer "conills", l'esposa, la mare i l'àvia que tot haguérem volgut tenir, l'artista, la nostra benvolguda amiga, la per més de 25 anys "Pigà" del nostre costumista Betlem, aquella amb qui hem tingut la sort de compartir més de 50 anys d'amistat ininterrompuda, la "masovera" del Mas d'Alberta, l'excepcional cuinera del "polpet" en arribar el sopar dels amics en cada Cap d'Any, de la cassoleta d'anguiles a la cita anual pasqüera a l'alqueria de la travessera, la gran comboianta de la pastada de les mones de Pasqua i els pastissets de Nadal, aquella amb qui hem compartit tants i tants moments únics als estius d'acampada, ens ha deixat per sempre, i no, no puc fer-me a la idea, és fort, massa fort.


Mai és el moment oportú per morir-se, ni de jove ni de vell, però a Mari li ha arribat massa prompte,
encara tenia molt per dir-nos, molt per fer, encara havíem d'aprendre molt d'ella, no ho tenia tot fet en aquesta vida, i valenta com era, ha lluitat fins al seu darrer alé.

Nosaltres el teu grup d'amics ja no serem el mateix que érem l'últim cop que ens vam veure. En saludar-nos faltaràs tu, i si com ho comentàvem de vegades fa tan sols uns mesos, que mai ens hauríem imaginat que aniríem pels carrers amb una màscara tapant-nos la cara, per descomptat tampoc ens podíem imaginar el que s'ens venia a sobre, la teua partida definitiva, i és que ha estat massa ràpida, sense temps per acomiadar-nos.

Una ganivetada traïdora va caure'ns al damunt en assabentar-nos de la teua greu malaltia i per moments vam sentir-nos desesperats, però agafant-nos a les teues ganes de viure, a la teua lluita per sortir-te'n, vam recuperar la il·lusió, pensant que ho superaries. No ha estat així i ara els sentiments, la tristor i la pena, no em deixa expressar amb claredat tot el que passa per la meua ment, pels meus pensaments, pels meus records...


La teua mort enforteix encara més la nostra amistat i estima pels més propers que ací et deixes,
Toni, Antoni, Laia, Carles, Tomàs..., de segur que ells, com tu voldries, reaccionaran i, juntament amb nosaltres, els amics "de tota la vida", platejaran, plantejarem el futur que també tu hauries desitjat, continuant la vida, fent les coses que a tu t'haguera agradat fer amb la nostra complicitat.


En aquests moments inicials quan tot és soledat i silenci, sense voler-ho em note desvalgut, desconcertat, espantat, insegur, amb un sentiment de buidor que m'aclapara, al mateix temps que pense i crec, que segueixes amb nosaltres, que només has canviat d'aspecte, que estàs contemplant-nos i participant de les nostres converses de sempre, tot i que més fluixet, des d'aquell lloc on tot és més tranquil i calmat, on algun dia,de segur, tornarem a retrobar-nos.

Mari, no has pogut sentir al llarg de les darreres setmanes, la calor propera dels teus amics, l'abraçada, el petó, la carícia, les nostres paraules, però sabem que, igual que nosaltres a tu, ens senties ben a prop. Ara quan tu ja estàs ja rebent la recompensa, nosaltres seguirem mantenint per sempre la teua constant presència. Castelló i tot el Raval está de dol. Descansa en pau. 

dilluns, 24 de maig del 2021

Preocupant

Els Estats membres de la UE van establir en el seu moment, un marc comú en relació amb les mesures a prendre en matèria de viatges per tal de salvaguardar la lliure circulació durant la pandèmia de Covid, acordant criteris comuns a l'hora de considerar la possibilitat d'adoptar mesures i una definició comuna de les zones de risc.

Cada dijous, el Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de les Malalties (CEPCE) publica un MAPA de la UE codificat per colors, basat en les dades facilitades pels Estats membres.  A partir del mapa comú, els Estats decideixen si cal introduir restriccions a la lliure circulació, com la quarantena o proves, als viatgers que provenen d'altres zones, basats en els seus propis processos de presa de decisions.


És ben sabut
que, una vegada finalitzat el període transitori establert en l'acord de retirada, l'1 de gener de 2021 a les 00:00, en plena pandèmia, va materialitzar-se la separació definitiva entre el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord de la Unió Europea. Des d'aquell instant, el Regne Unit, és considerat un país tercer a tots els efectes, i per tant, deslligat del marc comú anticovid Europa.



D'altra banda la política europea dels diferents països sempre ha tingut a Alemanya com a referent, per ser aquell país el model i motor de la unificació europea, contribuint també activament a la convergència d'Europa després del conflicte Est-Oest. La integració europea és per a Alemanya el fonament de la pau, la prosperitat i salvaguarda de la seguretat.

Per això, ahir mateixa quasi no podia creure el que vaig llegir i escoltar. Dues notícies que van fer créixer encara més la meua preocupació del que passa realment i del que els polítics volen que pensem que passa.


Preocupació alimentada, d'una banda, per la decisió presa a Alemanya: "Alemanya tanca des del diumenge 23 de maig les fronteres als britànics per preservar els seus avenços contra la pandèmia" i de l'altra, quasi al mateix temps per Espanya: "Espanya reobre el turisme sense restriccions per Regne Unit dilluns i el 7 de juny per als vacunats", en el que suposa un nou exemple de la manca de coordinació i unitat de criteri que hi ha entre els governs europeus sobre les mesures per evitar la propagació del coronavirus i les seues variants, i que em fa pensar si realment als polítics el que importa és la salut o són els diners.


Sembla que el criteri alemany, del tancament total de fronteres al turisme del Regne Unit, seguint les indicacions de l'Institut responsable al país del control de malaltia infeccioses, ve promogut per ser dominant en aquell país la soca de la variant del virus coneguda com a "variant Índia". Una mesura que sembla més que apropiada per impedir l'avanç de la variant Índia, que a més de ser considerada especialment agressiva, presenta menor resposta a les vacunes contra-covid aprovades fins ara.

I davant aquella realitat, els nostres governants, decideixen, quasi a la vegada, obrir el país als turistes britànics. I jo em pregunte , tot i que estic d'acord en que cal, quan més prompte millor, reactivar el turisme, és aquesta i en aquests moments, una decisió encertada?. És veritat que pel nombre de visitants que rebem cada any procedents d'aquell país, l'obertura de les restriccions al Regne Unit ha de portar una reactivació econòmica més que necessària, però és ara el moment? Paga la pena assumir el risc?

És veritat que les vacunes ens han donat aquest antídot que permet tornar a viatjar, però també ho és que no hi ha la certesa que aquelles siguen tan efectives contra la variant Índia que, malauradament, s'acarnissa en els britànics.


Mentre la patronal hotelera veu amb bons ulls aquesta decisió, resulta del tot curiós i també molt preocupant el que passa a l'inrevés, que el Govern britànic no considere als espanyols com a ciutadans "verds", com poden ser els de Gibraltar o Portugal, i per tant, lligats a una quarantena de deu dies i una prova PCR de coronavirus si volem accedir a aquell país. Nosaltres que per sort no estem quasi afectats per "la variant perillosa" no podem viatjar a Londres, Glasgow o Liverpool, però ells, amb més "números" per portar-nos el contagi, si podem venir a Madrid, Benidorm, o Peníscola.

La preocupació va en augment, ja que mentre els alemanys tanquen les portes als anglesos i els anglesos posen moltes limitacions als espanyols, els espanyols obrim el nostre territori als anglesos. Algú ho entén? No per molt córrer s'arriba abans. No estarem fent allò que al meu raval anomenem "política de carreró"? Possiblement sí.


diumenge, 23 de maig del 2021

Quantes voltes pega la vida!

Ho publicava "el Mundo" els primers dies de març del 2019 amb el següent titular: "Troballa d'una tomba medieval al castell de Papa Lluna de Peníscola" i és que a les excavacions que en aquell moment s'estaven efectuant al subsòl de la capella del castell, van aparèixer diverses fosses superposades amb restes de dos individus que podrien datar de l'època del Papa.

Deia Susana Rochera, la periodista que cobria el descobriment: com sol ser habitual en aquest tipus de treballs les troballes a partir d'aquest moment, seran objecte dels corresponents estudis antropològics per intentar esbrinar tots els detalls sobre el sexe, l'edat i l'època en què van viure, a través de les proves del carboni 14".


De l'observació dels enterraments
, es podia deduir, malgrat no haver-se trobat cap classe d'ornament en les fosses que poguera donar alguna pista de la condició social dels individus, que per estar soterrats en un lloc preeminent de la capella, davant de l'altar, tindrien cert rang o importància en la societat de l'època; d'altra banda, tampoc podia descartar-se que hagueren estat espoliades; de manera que fixant-se només en les evidències trobades no podia aventurar-se cap hipòtesi.

Han passat més de dos anys des d'aquell moment i res més s'ha sabut o s'ha fet públic de l'anàlisi de les restes; sembla que la troballa ha caigut en l'oblit, dormint, i mai millor dit, el somni dels justos. Tenint en compte que la història de Benet XIII encara hui en dia, 598 anys després de la seua mort, està plena d'interrogants, podem dir que l'enigma que envolta aquells enterraments, no ha fet més que augmentar la llegenda i els misteris de la vida i les incògnites posteriors a la mort de la figura del Papa Lluna.


I si hui porte a reflexió la figura d'aquell Papa honest, rebel, tossut, inesgotable, culte, brillant, de fort caràcter i de gest sec, és perquè aquell aragonés, va morir al castell de Peníscola, a l'edat de noranta-quatre anys, tal dia com hui, un divendres 23 de maig de 1423
, i soterrat a la mateixa capella del castell, fins que van ser traslladades les seues restes al Palau natal del poble d'Illueca a Saragossa. 

Allà,  el 1423, el cadàver momificat va quedar exposat en una urna de vidre, convertint-se el lloc en un centre de peregrinació fins que, més d'un segle després, en 1537, un frare italià de cognom Porro de visita estant per terres aragoneses, va sentir parlar d'aquell centre de pelegrinatge, acostant-se a tafanejar. Conta la història que en veure aquelles files de pelegrins postrats davant les restes de qui l'església considerava un antipapa, pres de santa indignació, va destrossar l'urna a cops de bastó.

Després d'aquell incident, l'arquebisbe de Saragossa va ordenar precintar l'habitació on es trobava la mòmia, i el cadàver de Benet va romandre allí durant gairebé segle i mig sense ser pertorbat, fins que, al segle XVIII, durant la guerra de Successió espanyola, les tropes franceses al servei de Felip V prenen el castell d'Illueca i com que no van trobar res de valor, enfurismats, profanen la tomba, la destrossen i llancen les restes a un barranc. Després de la marxa dels francesos només va poder recuperar-se el crani, que va ser recollit per un llaurador en el moment del llançament al barranc, crani que va ser traslladat al Palau dels comptes d'Argillo, en Sabiñán, també província de Saragossa.


Allà va reposar durant gairebé tres segles, sense més que una breu interrupció durant la Guerra Civil Espanyola, quan va haver de ser ocultat per evitar una altra profanació. I així arribem al segle XXI...

L'abril de 2000, dos germans aragonesos de poques llums van entrar en aquell, aleshores destartalat i quasi en runes, palau de Sabiñán i van robar l'urna on es trobava el crani, sol·licitant a l'ajuntament 6.000 euros de rescat. La guàrdia civil no va trigar a detenir els autors del robatori i recuperar-lo.


Arran d'aquell succés, el forense Salvador Baena va proposar al jutge la realització d'una prova de carboni 14, que va confirmar que el crani corresponia al d'un ancià que va viure entre els segles XIV i XV. Malgrat aquest resultat com que no va poder-se fer l'anàlisi d'ADN per no trobar-se descendents i tot i haver-se'n fet diferents i minuciosos estudis antropològics del crani momificat, a hores d'ara, tot i que existeixen molts indicis que així ho indiquen, no pot saber-se'n amb exactitud si és el de Benet XIII, ja que la tomba mai va ser localitzada.

Després de quatre anys d'investigació a l'Institut de Medicina Legal d'Aragó, el crani va ser traslladat el 2006 al Museu Provincial de Saragossa, d'on mai ha tornat a eixir tot i que diverses localitats reivindiquen la seua propietat: Illueca, Sabiñán, Peníscola i Saragossa, se'l disputen.


Sabiñán
demana que retorne al lloc del qual va ser sostret després que la família Martínez Bordiu, propietària del Palau, el cedira a l'ajuntament i aquell fóra rehabilitat. Peníscola també el vol, però sembla quedar descartada en el procés pel fet que en ser el crani un BIC, no pot sortir d'Aragó. Saragossa demana que continue al museu, ja que és el lloc més segur i Illueca espera siga dipositat a la capella del castell natal del Papa.

Entre tots aquests entrebancs, apareixen les restes inicialment comentades dels dos individus de la capella del castell de Peníscola,  de qui encara continua el misteri. Des de la porta del castell peniscolà, des del 2007, la figura de Benet XIII, escultura de l'artista Sergio Blanco, més conegut per la seua faceta musical de Mocedades o pel duet Sergio i Estíbaliz, sembla dir a aquells que s'acosten: curiosos i visitants quina serà la següent peripècia? Quantes voltes pega la vida!

divendres, 21 de maig del 2021

Els porcs vietnamites.

Torna a ser notícia local en aquestes darreres setmanes, "la Policia Local de Castelló ha recollit en els darrers dies nou porcs vietnamites de diferents mides i edats que es trobaven solts per la zona de la quadra Borriolenc, als voltants del camí Mestrets".

Nou exemplars en "perfecte estat" que, comprovat no pertanyien a cap explotació ramadera, han estat traslladats per l'equip de la unitat de protecció animal, UPROMA, a la protectora d'animals perquè es feren càrrec.


I dic que torna a ser notícia perquè, no és la primera ni la segona vegada, en aquests darrers mesos que la Policia Local ha de recollir diferents exemplars de porcs vietnamites que es trobaven solts per la quadra Borriolenc, suposant un perill per a la seguretat viària en creuar la calçada.

El porc vietnamita va començar a popularitzar-se en la dècada dels vuitanta, tot i que encara no se'l veia com un animal domèstic, sinó que pertanyia al món dels zoològics; inicialment considerat mascota, en l'actualitat, almenys a Espanya, se'l considera una espècie invasora i la seua compravenda està prohibida.


És un animal juganer, afectuós, i tot i que es podria pensar el contrari pel fet de ser un porc, és molt net, intel·ligent i fàcil d'educar, però si se'l malcria pot ser molt tossut i arribar a ser destructiu; sol tafanejar molt i li encanta explorar. Totes aquestes característiques, sumades al seu graciós aspecte, color gris, negre, o marró, panxa i cap gran, orelles petites, musell curt, i una cua recta i no molt llarga, fan que el porc vietnamita adquirira importància com un dels animals de companyia més de moda.


A la nostra ciutat en general i a aquella zona en particular, no hi havia constància de la seua existència fins fa uns 10 anys aproximadament quan van començar a veure's els primers exemplars, augmentant potencialment cada dia que passava el seu nombre i els perjudicis que causaven i causen, sobretot per la superpoblació registrada amb la hibridació amb els senglars sobrevinguda a conseqüència del confinament i poca mobilitat veïnal per efecte de la pandèmia.

Que s'hagen vist en els darrers mesos senglars pels carrers i avingudes del poble, arribant de vegades fins a la mar, tot i ser curiós no és estrany, la zona muntanyenca propera ha estat sempre propensa a aquests animalons, però porcs vietnamites, mai hi havia hagut a Castelló, són invasors, com altres espècies que malauradament abunden al terme, cas dels crancs americans, tortugues d'orelles roges, cotorres o el mateix mosquit tigre.


I com és que apareixen tants exemplars "als mestrets"? El motiu és més que evident, la zona ha estat molt degradada després que tot el PAI Mestrets, projecte estrella del PP d'Alberto Fabra, fora anul·lat l'any 2016 quedant un barri deteriorat i moltes cases derruïdes o ocupades sense condicions d'habitabilitat mínimes, per famílies senceres, amb xiquets, amb un continu i imparable augment del barraquisme.

Aquestes famílies d'evident risc d'exclusió social malviuen majoritàriament fent de drapaires i recicladors, de la venda de metall, paper, cartó o plàstic i, tal vegada, podrien ser qui, en un moment determinat, veren l'oportunitat d'afegir a les seues escasos guanys, la cria il·legal dels porcs vietnamites, per la seua venda com a mascotes, introduint-los a la zona.


Però, des del moment en què el Ministeri d'Agricultura, Pesca, Alimentació i Medi Ambient va declarar proscrita aquesta raça de porcs el 2016, en incloure-la en el Catàleg espanyol d'espècies exòtiques invasores, prohibint la seua cria i venda, sembla que "els criadors" van començar a relaxar l'atenció sobre els animals, amb fugides i abandonaments constants d'exemplars dels límits d'habitat, i com a conseqüència, aquells van començar a assilvestrar-se, arribant-se a la situació actual, en què ja suposen un veritable problema i perill en tota la zona, d'una banda per la "contaminació" genètica amb el senglar i, d'altra, pels accidents de trànsit, que poden ocasionar.


Quina ha de ser la solució?
No sembla fàcil ni senzilla, però li toca a l'administració, municipal primer, autonòmica i fins i tot nacional, disposar d'entrada d'un control i avaluació exhaustiva dels exemplars engabiats per acabar amb la irresponsabilitat dels propietaris, esterilitzant-los, vacunant-los i identificant-los amb un xip de control i, malgrat que els porcs no es deixen atrapar fàcilment, en el cas d'aquells que campen per lliure, amb la col·locació de gàbies trampa per caçar-los amb el reclam del menjar, fins i tot i, com a darrera mesura, podrien autoritzar-se batudes de caça, tot per prevenir un empitjorament de la situació, solució en aquest moment encara no massa cara i difícil d'aplicar.

En aquest cas concret dels porcs vietnamites impulsar una gestió ètica que tinga en compte el benestar de l'animal i la convivència entre aquells i les persones, sembla del tot impossible, o no? Qüestió de voluntats? Clar, com en altres possibles accions...

dijous, 20 de maig del 2021

Fitur del futur.

Tots sabem que mostrar és exposar alguna cosa a la mirada, a la vista d'altres, amb la clara missió que ho vegen, és a dir, que no passe de cap manera desapercebut; és sinònim de presentar o exhibir.

Per donar suport a allò que vol mostrar-se, és habitual que s'empren els taulells o aparadors/mostradors, taules que, tenen la funció d'exposar als possibles clients el producte que s'anuncia.

Les trobades en què les empreses o entitats d'una mateixa activitat comercial exposen els seus productes o serveis genèricament s'anomenen fires de mostres. El període firal sol aprofitar-se a més de per mostrar els productes, per a celebrar diverses activitats d'interés per al sector com ara fòrums, conferències, jornades tècniques, tasts de productes, desfilades, etc.


La participació en una fira és una festa comercial
de la qual s'han de fer partícips als potencials clients. Per això, és habitual en les fires no només obsequiar els visitants amb un petit detall de marxandatge, així com convidar a aperitius o begudes a aquells que s'hi acosten, si més no també és important per al desenvolupament de la fira disposar d'una bona quantitat de documentació comercial per repartir als visitants a l'estand: revistes comercials, catàlegs d'empresa, fullets de producte, etc.

Tal vegada una de les fires de mostres més populars i participatives del nostre país siga la que és coneguda com a FITUR, la segona fira de turisme més important del món, un esdeveniment que se celebra anualment a la Institució Firal de Madrid, IFEMA, durant cinc dies en els mesos de gener i febrer, però que aquest any i per causa de la pandèmia, té lloc aquesta mateixa setmana, del 19 al 23, i que novament està suposant un desafiament per als expositors, per haver de sorprendre tant als intermediaris com al públic final.


La Comunitat Valenciana
de llarga tradició a Fitur mitjançant la distribució de molts i variats regalets, els fullets en paper, les desfilades d'animació, els concerts de bandes i, sobretot els "showcookings" o preparació de plats a la vista dels comensals i la seua posterior degustació, aconseguia any rere any ser el pols d'atracció dels potencials visitants al llarg dels dies de duració de la fira.

Però que passarà aquest 2021? Tota una incògnita sembla projectar-se sobre l'impacte turístic que els diferents països i Comunitats, també la nostra, puguen tenir en la promoció de Fitur-2021, ja que, tal com s'ha explicat des de l'organització, no hi ha a la fira ni paper, ni fullets, ni taulells per evitar que la gent puga aturar-se.


Si en les edicions anteriors el disseny dels diferents estants, per captar l'atenció dels potencials visitants, ja solia ser espectacular, aquest 2021 ha de resultar del tot decisiu per l'èxit;
per això segons es desprén de les declaracions del secretari autonòmic de turisme, el benicassut Francesc Colomer, l'estand principal de la Comunitat Valenciana, ubicat a la capçalera del pavelló 7 del recinte, amb un espai de més de 2000 metres, és més digital i professional que mai, comptant amb tres grans illes; una primera que integra les 6 marques turístiques, entre elles "Castelló Mediterrani", una segona dedicada a les empreses i productes, i una tercera amb espais destinats a la comunicació, interconnectades en una plaça central en què es realitzen les diferents presentacions.


Tota l'oferta turística promocional, segons podem veure en les informacions que els diferents mitjans de comunicació s'han aprestat a mostrar-nos des del moment de la seua inauguració ahir mateix, és difosa de manera digital, a través de pantalles i codis QR
. Tot per aconseguir que, en aquests dies, siguen els professionals del sector turístic qui connecten, intercanvien, informen, identifiquen interessos, establisquen reunions i desenvolupen l'oferta en productes, serveis i destinacions als nostres pobles, comarques, platges o ciutats, i siga el cap de setmana destinat al públic, qui accedint al recinte previ pagament de 10 euros, puga conéixer-nos una mica més, tot i que de manera menys tangible, més digital.


S
erà la nostra oferta suficientment atractiva per aconseguir que els visitants sense els reclams de sempre s'acosten als "no aparadors"? Serem capaços d'Il·lusionar i vendre els nostres productes i espais "sense oferir-ne un tast"? Seran "les pantalles i el plasma" prou atractius per a enganxar? Seran de fàcil accés i tindran qualitat les informacions que s'obtinguen mitjançant els QR?

Incògnites d'un futur en un fitur que ja és realitat...

dimarts, 18 de maig del 2021

La xulla i el cordonet... proximitat o llunyania?

Tot i que només estem separats per a penes huit quilòmetres, serà per estar en comarques diferents d'una mateixa Plana o per tenir un riu que ens separa, Castelló i Vila Real, dues ciutats actives i emergents, em dóna la sensació que, mai o en molt poques ocasions, els veïns d'una i de l'altra hem tingut i tenim allò que en anglés s'anomena "feeling", sensacions i sentiments positius, vincles afectius, connexions, afinitats.

No vull dir que ens portem com el gos i el gat, que mai es posen d'acord, no vull dir que mantinguem conflictes per qualsevol motiu, però pel que respecta als costums i tradicions, tinc la sensació, i puc estar errat, que la gent de Castelló, coneixem i vivim molt poc, les del poble veí. Clar, algú estarà pensant que tot ve per la rivalitat del futbol, per allò "d'ells en primera i nosaltres no". Però no, no vull referir-me en aquesta ocasió a aquella realitat, que si voleu serà només rivalitat.



Vull centrar-me en un altre aspecte, el festiu.
Vila Real és un poble molt fester, amb dues grans celebracions anuals, per honorar els seus patrons, les de Sant Pasqual al mes de maig, i les de la Mare de Déu de Gràcia al setembre, i com també passa a Castelló a la Magdalena o a les festes de Lledó, Vila Real canvia la seua fisonomia diària en les seues setmanes festeres; a més a més dels actes comuns a qualsevol festivitat, desfilades, processons, ofrena de flors, revetlles o competicions esportives, afig uns elements diferents, el bou per la vila o embolat, "la xulla" i "el cordonet" del sant. Amb el vostre permís deixaré de banda els bous, que a mi només m'agraden a la cassola, per centrar-me en les dues altres manifestacions que em resulten del tot curioses.

D'entrada i malgrat haver estat declarada festa d'interés turístic provincial, crec que si preguntàrem als veïns de Castelló si coneixen "la xulla" de Vila Real molt em tem que en serien molts qui no sabrien a què ens estem referint.


I és que la història de "la xulla" a les festes patronals de Vila Real, tot i tenir un origen que es remunta al segle XIV, com a celebració d'un dinar de germanor en festes, com espai per sociabilitzar el veïnat en què el cabrit i pollastre eren les viandes "dels rics", mentre que el corder "era dels pobres", guisat majoritàriament al forn en cassola de fang, ha evolucionat com a sopar de carrer en festes, institucionalitzant-se el 1979 com acte fester, en el que els trossos de corder torrats a les brases de les fogueres fetes al carrer la vesprada-nit del dilluns, majoritàriament "xulles", comparteixen protagonisme amb les llonganisses, botifarres, xoriços, careta de porc i altres elements "de barbacoa".

Un costum, aquest de la xulla, un acte i moment de la festa, que ens recorda a la que sol fer-se per sant Antoni, en molts llocs i pobles de l'interior, però que ara al maig i després al setembre, per allò de la calor, sembla  a la gent de Castelló una mica fora de lloc...


També una tradició de les festes de Sant Pasqual, que s'escampa al llarg de tot l'any popularitzant-se entre el veïnat del poble i que tampoc és massa conegut a Castelló és l'anomenat cordonet de Sant Pasqual,
xicotets cordons de fil o llana de diversos colors que confeccionats per les monges clarisses del convent de Sant, representen el cordó de l'hàbit franciscà que vesteix l'ordre a la qual pertanyia el patró de la ciutat.

Els xicotets cordons, que es col·loquen habitualment a la manera de polseres, amb un origen evidentment religiós no massa llunyà en el temps, en la primera meitat de segle XX, s'han popularitzat més enllà de l'àmbit espiritual, escampant-se com a "senyal del poble" entre el jovent, arribant a traspassar les fronteres locals.

Però, vet per on, no som tampoc la gent de la ciutat de Castelló massa aficionats a aquell, donant-se el cas de trobar-se persones amb els cordonets de Sant Pasqual lluny del poble i, ací, al poble del costat no fer-li massa cas.

I no és qüestió de rivalitats, o sí? Tampoc de modernitat o conservadorisme, ni d'un èxit actual efímer o recuperació del passat. No és un assumpte aquest dels costums i la desconeixença festera de dos pobles que s'estimen i recolzen, fàcil d'explicar i entendre.

dilluns, 17 de maig del 2021

Dos esdeveniments, un carrer.


No és dels més antics de la ciutat, tot i que ja té més de 350 anys, però si un dels més representatius "de la Vila" de Castelló, el carrer de la illeta, de les monges o Núñez de Arce, aquell que perpendicular al carrer Major comunica aquest amb el de "vora séquia" o Governador.
Un carrer carregat d'història, inicialment sense eixida a la séquia, cegat per la muralla, però al qual s'obri una porta el 1681 que facilita a més de l'eixida cap a l'est de les aigües, el pas de vianants. 


Un carrer que a la cantonada amb el del governador, en la casa coneguda com de la saboneria, des del 1693, s'assenta el convent de les monges caputxines, tan volgudes i estimades a la ciutat fins al moment de la seua marxa definitiva el 2012; carrer que pren des de fa més de 300 anys, el nom popular de "carreró de les monges", fins que l'any 1903 i per acord municipal canvia el nom a l'actual Nuñez de Arce en record de qui va ser poeta, ministre i diputat a Corts per Castelló, el val·lisoletà en Gaspar Nuñez de Arce.

Unes cases plenes de vida,
en el que entre altres veïns ens trobem, tot i que en  èpoques diferents, un sabater que va arribar a ser mestre violinista, un músic que va escriure el pasdoble fester més popular i un poeta dels més recordats i estimats de Castelló. 


Un carrer en el qual hui em detinc, perquè, la casualitat fa que tot just ahir 16 i hui 17, tot i que separats entre ells per 102 anys, tingueren lloc dos esdeveniments "molt sonats" a la ciutat i que paga la pena recordar...


El primer
cronològicament parlant ja l'he comentat de passada, tal dia com hui 17 de maig de 1693 el prevere Enrique Rabasa de Perellós, germà del marqués de dues aigües, funda portant quatre monges del convent dels Àngels d'Alzira, el convent-monestir de les monges clarisses caputxines o convent de la Preciosíssima Sang,
ara, mantenint viu l'espai,  ocupat per les també contemplatives Esclaves del Santíssim Sagrament.

El segon esdeveniment del qual ahir van complir-se 226 anys, va ser un fet tràgic i per molts anys recordat tot i que d'una manera prou fosca, l'assassinat el 16 de maig de 1795, mitjançant un tret de trabuc, de l'escrivà i expert en la pràctica processal, en Tomàs Roca.


Pocs detalls he pogut esbrinar d'aquest fet, però no resultaria estrany pensar que en una ciutat com la nostra, orientada en aquell moment en gran manera a les activitats agràries, aquest fet violent fora el resultat d'una revenja personal, provocada no per un delinqüent professional, sinó per una persona comuna, per un veí o conegut de l'escrivà, tal vegada fruit d'un abús o un engany. per part d'aquell qui tenia al seu càrrec la redacció i l'autenticació d'actes i contractes posats en pública forma.

Històries que captiven, en aquest cas dos esdeveniments claus en la vida i l'avenir del carrer; de caràcter poc comú, excepcionals, i que pel seu caràcter imprevisible, mereixen ser conservats en la memòria i registrat per escrit d'alguna o altra manera, és a dir, que mereixen ser tinguts en compte i relatats perquè en l'esdevenir històric han arribat a ser, en el primer cas, el del convent, transcendent per la ciutat, i en el segon, l'assassinat, del tot curiós i poc conegut; esdeveniments que, sense cap dubte, van marcar un canvi en el ritme de vida local de la societat del moment.

Dos trossos i traços de vida col·lectiva i individual, dues històries en un breu recorregut del llarg camí que el carrer de les monges atresora i que, com moltes altres a Castelló, des del record d'un temps passats ens conviden a la reflexió.

diumenge, 16 de maig del 2021

Entre Sant Isidre i Sant Pasqual... dia de la llum.

Va ser el 2017, fa només 4 anys, quan la Conferència General de la Unesco, mitjançant la Resolució 39 C / 40, decideix proclamar el 16 de maig, tal dia com hui, el 136 de l'any, entre les festivitats de Sant Isidre (ahir) i Sant Pasqual (demà), com a Dia Internacional de la Llum, celebració i commemoració amb la clara finalitat de promoure i valore la funció essencial que exerceix la llum en la vida dels ciutadans del món, en tots els àmbits, en les esferes de la ciència, la cultura, l'educació, el desenvolupament sostenible i l'art.

I si en algun lloc o territori sabem molt de llum, sens dubte aquest és Castelló. Ja l'any 2016 per iniciativa de la Diputació castellonenca i amb el ferm propòsit d'acostar la nostra cultura i patrimoni als diferents pobles, van idear-se les exposicions d'art heretat i recuperat, amb el nom genèric de "la llum de la memòria", d'excepcional acollida en totes les seues edicions i recurs turístic i cultural.


Ara, en aquest 2021 l'ajuntament agilitza el projecte de renovació de les lluminàries de la ciutat, amb la reducció a la meitat del cost del consum elèctric, iniciativa que renovant més del 92% de l'enllumenat públic de la ciutat, ens situa com una de les capitals pioneres en l'àmbit estatal en aquest tipus de projectes.

Però si diem llum a Castelló, a tots ens ve a la ment, les festes de la Magdalena, setmana en què presumim de tenir un element únic sobre el qual s'articula tota la celebració, les conegudes 'Gaiates', monuments en què, com no podia ser d'una altra manera, la llum és la protagonista.


Fins i tot cal recordar el moment, l'any 1945, quan es recuperen els monuments de la festa, i davant els dubtes i les tesis sobre si aquells han de cremar-se o no, a imitació de les falles, el vocal de la Junta de Festes, el senyor Juan Antonio Pascual Felip, va tancar la discussió amb la millor definició del "monument gaiater:  "La Gaiata és un esclat de llum sense foc ni fum".

Esclat de llum, altra vegada la llum a la nostra història, la llum arrelada a la festa, tant que des de l'any 1962 i fins al 1973, 12 anys seguits, als cartells i programes oficials a més a més de les dates de celebració festera, hi havia d'aparèixer obligatòriament la frase "fiestas de la luz".

Però el temps no passa debades i els anys fan el seu treball. La ciutat canvia, es modernitza, la llum cada dia que passa envaeix més i més el nostre entorn. La foscor  dels carrers dels primers anys festers, trencada al pas de les monumentals gaiates il·luminades, deixa pas a un continu, diari, variat i innovador enllumenat als carrers, botigues i aparadors.


Les làmpades incandescents d'altres èpoques que produeixen llum per escalfament, van deixant pas a nous sistemes d'il·luminació: els leds, els primers amb una llum vermella, després el groc i finalment, a la vegada que s'allargava la seua durada, aconseguint-se tots els colors de l'arc de Sant Martí.

La tecnologia en control d'Il·luminació, continua evolucionant, apareixen més innovacions en les infraestructures amb fils i sense fils, la domòtica i els controls per ordinador van guanyant terreny en les il·luminacions gaiateres, però, la tecnologia, ja no sorprèn. Allò que la gaiata ens mostra ho veiem en el dia a dia als carrers i edificis, els canvis d'intensitat i tonalitat no resulten ja espectaculars.


Els jocs de llum, per més variats que siguen no són suficient per a considerar la gaiata "un esclat de llum". Moltes altres creacions tenen la llum com a protagonista i li resten "categoria" a les gaiates.

La torre de Cantó, de 604 metres d'altura a la ciutat de Guangzhou, a la Xina, capaç d'il·luminar-se amb dissenys multicolors, l'hotel Yas d'Abud Dhabi il·luminat amb dissenys i colors diferents al llarg de l'any, el Busan Cinema Center de Corea del Sud, amb dos sostres voladissos, un d'ells el més gran del món amb més de 20.000 llums led o El Lotus Center de Wujin a la Xina, edifici que pren la forma d'una flor de lotus florint, i integra un sistema d'il·luminació nocturna ideat per contenir una sèrie de combinacions de colors naturals canviants,  mostrant les tres etapes de la flor, quan és jove, madura i quan s'obre, són alguns dels elements actuals que, en una terra on no hi ha distàncies, competeixen en espectacularitat, i enfront dels quals les nostres gaiates tal com són concebudes ara, res tenen a fer...


Ja no es tracta de fer de la nit dia, ara cal reinventar l'ús de la llum si volem potenciar la gaiata com a estructura, símbol i element estètic; cal anar més enllà del barroquisme i d'una estructura carregada de llum, cal innovar i arriscar. No, no és fàcil, però ningú diu que ho siga. Jo només llance les meues reflexions hui, 5é dia internacional de la llum...