La plaça del llibre

Amb l'objectiu de reivindicar-se com la gran cita urbana de la literatura en valencià i defensant la necessitat de seguir creixent com a agent vertebrador del territori, i de consolidar-se com la gran trobada literària i urbana de la tardor i l'hivern, per primera vegada a la nostra ciutat, s'està celebrant des del passat dijous 24 i fins demà diumenge 27, la 1a plaça del Llibre.

Un esdeveniment que ja venia celebrant-se en els darrers anys tant a la plaça de l'ajuntament de València, que en la seua 7a edició és celebrarà entre el 30 d'octubre i el 3 de novembre, com a la plaça del port d'Alacant, que arribarà a la seua quarta edició entre els dies 20 i 23 de febrer del 2020 i que, com dic, a Castelló arriba per primera vegada en aquestes darreries d'octubre.

Una fira on les editorials valencianes són les protagonistes, i que al llarg dels 4 dies, durant les diferents cites de la Plaça, els visitants poden descobrir nous títols per a omplir les seues prestatgeries, així com gaudir d'activitats complementàries com a presentacions, actuacions musicals, taules redones, trobades amb autors i espectacles infantils.

Malgrat la seua aposta per l'entorn urbà com a escenari de desenvolupament, malgrat l'esforç d'arribar a Castelló amb un festival literari i més de 40 activitats programades, aquest aparador de la literatura en la nostra llengua, a parer meu, no sembla estiga complint les expectatives.

I si faig aquesta afirmació, és perquè per mitjà de l'editorial castellonenca Unària vaig tenir la sort de ser convidat a la presentació conjunta de les obres que l'editorial ha editat en valencià, entre elles la meua novel·la curta Eduard "Macameu", temps de postguerra.

L'acte, tal com estava anunciat al programa, va celebrar-se el primer dia de la fira, la vesprada del passat dijous 24 i va comptar a més a més de la meua presència la d'altres quatre escriptors Pasqual Mas, Joan Montañés Xipell, Rosa Miró i Salva Belenguer, tots havíem "de vendre" les nostres obres a partir de les 17.30 hores, comptant amb poc més de 5 minuts cadascú.

La sorpresa per tots cinc va ser que, arribat el moment, érem més els qui anàvem a presentar les nostres obres que el públic interessat en aquestes, podent-se comptar amb els dits d'una mà els assistents i encara en sobrava algun (de dit, naturalment).

És veritat que l'hora no era la més adient, és veritat que l'espai tot i estar condicionat amb llocs per seure i megafonia, estava separat de la gran carpa on 6 llibreries (Noviembre, Babel, Plácido Gómez, Rincon de duendes i llig) tenien els seus aparadors, però el cas fou que allò va semblar una mica desangelat i un quasi sense sentit.

Tampoc la mitja hora que vam tenir a continuació per signar, ara si dins la carpa central, va tenir èxit doncs cap dels presents vam signar cap ni un llibre. Entenc que, tal vegada, alguna de les altres activitats programades, poguera tenir més renom, o fins i tot tenir, com diuen al teatre, la seua clac, i aconseguira omplir l'espai de presentació, però el que jo vaig poder veure, tant abans com després de la nostra intervenció, no va fer-me massa bona impressió.

No sé quin serà el balanç final, si haurà pagat la pena a les llibreries l'esforç realitzat, i quants llibres "en valenci'à" s'aconseguiran vendre, però dubte que aquesta primera edició a Castelló aconseguisca una de les seues finalitats, tal vegada la principal, posar en valor la vitalitat de la literatura en valencià. Alguna o moltes coses hauran de canviar si volem que aquesta "plaça del llibre" arrele a Castelló.

Assemblea de Festes… descafeinada!

El Consell Rector del Patronat Municipal de Festes va aprovar el divendres 11 d'octubre la proposta de la presidenta, relativa a la convocatòria de l'Assemblea constitutiva d'aquest organisme i tot seguit la sessió ordinària de l'Assemblea General de festes per al 19 d'octubre a les 10.00 hores, sessió en la que entre altres assumptes es faria la valoració de les festes corresponents a l'exercici 2019.

Una assemblea que no tenia com a missió l'elecció d'una nova Junta de Festes però que s'ha declarat constitutiva per iniciar un nou cicle de 4 anys. Amb un caràcter informatiu i reflexiu, i que d'alguna manera ha obert els terminis per al procés de renovació d'organismes, començant per completar la composició definitiva del Consell Rector del Patronat i tancant l'exercici 2015-2019.

D'acord amb el punt segon de la convocatòria, l'objecte de la sessió consistia en "la valoració de les Festes corresponents a l'exercici 2019 mitjançant la presentació i compareixença de la Presidenta del Patronat i la inclusió en el torn de precs i preguntes de la possibilitat que qualsevol membre de l'assemblea poguera prendre la paraula i dir la seua".

Sobre un cens de 124 persones, hem estat finalment 77, un 62,1 %, els assistents aquest matí a aquesta, i després de la designació dels quatre vocals en representació de l'assemblea per formar part del Consell Rector i de la designació per formar part del Consell Local d'un representant del Patronat Municipal de Festes, s'ha donat compte per part de la Presidenta i regidora de Festes Pilar Escuder, de l'informe de l'exercici 2019 amb detalls econòmics dels més de 2,3 milions d'euros destinats a la festa.

Arribats al punt de precs i preguntes, novament en aquesta ocasió, hem estat poques, molt poques, concretament 4 dels 77 assembleistes, un minse 5 %, els qui hem intervingut per valorar el que ha estat el darrer exercici fester, la qual cosa ve a demostrar que, malgrat haver-hi moltes veus al llarg de l'any que aplaudeixen i critiquen l'actuació en matèria de festa de l'Equip de Govern Municipal, del Patronat de Festes i del Consell Rector o de la Junta de Festes, en el moment de fer valoracions, de donar la cara, de reconéixer el treball ben fet i tot el que encara pot i deu millorar-se, amaguen les seues veus i deixen passar l'ocasió, continuant parlant a les espatlles i, així amics, poc o gens contribuirem a millorar les nostres festes. Llàstima.

Ni les diferents associacions, ni confraries, ni grups, ni barris, ni festes de carrer, ni federació de colles, ni gestora de gaiates, ni grups de teatre...., pràcticament ningú, ha pres la paraula per valorar l'any fester i així l'assemblea ha tornat a quedar manca, falta de contingut i ha servit per ben poc.

Hui, que podia haver estat un dia d'acció col·lectiva en què tot el món de la festa tenia l'oportunitat de dir la seua, un bon moment per conéixer l'opinió de gaiates, colles, entitats i col·lectius sobre el passat, present i futur de les festes, hui l'assemblea ha estat novament de pur tràmit.

I més encara, per allò de la pressa o de no fer-se llarg, des de la presidència nata, l'alcaldessa ha limitat tant el temps d'intervenció dels pocs que hem demanat la paraula, 5 minuts per resumir l'encert i les mancances o millores de tot un any, que ha estat quasi impossible fer publiques les reflexions, havent de lluitar contra el rellotge i convertint-se les intervencions en lectures ràpides de reflexions que, com a mínim, mereixien una major atenció. No, no anem bé, o si més no és la meua opinió; alguna cosa falla, alguna cosa no estem fent be.

La desil·lusió de l'IMSERSO

L'Institut de Majors i Serveis Socials, IMSERSO, naix el 2004 per transformació de l'Institut de Migracions i Serveis Socials, anteriorment Institut Nacional de Serveis Socials, amb competències de protecció a les persones grans, amb gestió de diferents programes, plans i serveis per garantir un envelliment dels ciutadans espanyols de manera activa i saludable.

Dins les diferents seccions en què s'estructura aquest organisme, espai de majors, envelliment actiu, innovació, prestacions..., destaca cada vegada més, per allò de l'augment any rere any de les persones jubilades, la dels programes de turisme i termalisme, creats amb un doble objectiu, proporcionar a la gent gran estades en zones de costa o interior, contribuint a la millora de la seua qualitat de vida i, contribuir al manteniment de l'ocupació i l'activitat econòmica del sector turístic en el període d'estacionalitat.

Malgrat el retard sofert pel programa en aquest any pels diferents recursos i impugnacions d'hotelers i agències comercialitzadores, degut fonamentalment a la consideració que els preus marcats per l'administració són absolutament incompatibles amb l'oferiment d'un producte de qualitat, aquesta mateixa setmana tots aquells jubilats que estàvem acreditats, hem pogut passar per les agències de viatge i intentar aconseguir alguna estança.

Dilluns passat al nostre territori van ser citats per triar viatge els jubilats preferents, aquells que van assolir aquesta categoria en funció de l'edat, la discapacitat, la situació econòmica, la participació en anys anteriors o la pertenença a família nombrosa; al dia següent la resta, els jubilats "no preferents".

Per les meues circumstàncies personals mai he tingut la possibilitat de ser "jubilat preferent" i sempre he estat en el grup dels "no preferents", però per segon any consecutiu i sense exigències de cap classe, ni de llocs ni de dates per viatjar, no he pogut accedir a cap viatge ni de zona costanera siga insular o peninsular, ni turisme d'interior, ni circuits culturals, ni turisme de natura, ni viatges a capitals de província, doncs "el cupo" era tan insignificant pel nombre de peticions que, en el millor dels casos he passat a conformar el grup "del per si de cas", esperant a tenir sort si es produeixen baixes de darrera hora.

M'he assabentat que com jo, en som molts els jubilats que, malgrat no tenir ja unes preferències, malgrat estar oberts a diferents possibilitats en temps i llocs no hem pogut fer cap reserva i, novament, un altre any, haurem, si volem viatjar, buscar altres alternatives.

Quasi puc començar a considerar el programa de turisme de l'IMSERSO com una loteria a la qual tots els anys puc jugar però que en el fons mai et toca. I és que si l'IMSERSO té èxit entre la gent gran és, sobretot, pels preus que ofereix, tot sembla prou injust que no arribe a tots.

Entenc que hi haja preferències, però ateses aquestes, hauria d'haver-hi opcions per aquells jubilats que tenim la sort de tenir circumstàncies personals per no ser considerats per l'administració com a preferents, una cosa és ser no preferents i altra acceptats per participar teòricament en el programa però exclosos en la pràctica.

Això senyora ministra de Sanitat, màxima i darrera responsable del programa és jugar amb la il·lusió d'uns jubilats que també tenim, entenem que fins i tot amb limitacions, dret al gaudi d'uns programes d'oci i salut perquè el nostre també siga un envelliment actiu.

Els frares de la ronda...

Aquest matí, dia gran al Raval de Sant Fèlix, ha estat l'acte central, com marca el costum i la tradició, la processó i trasllat des de casa del clavari i la posterior celebració litúrgica per honorar el sant a l'església parroquial de la Sagrada Família, un dels edificis religiosos més representatius de la ciutat de Castelló, que amb la parròquia de la Santíssima Trinitat o l'Escola Pia són fruit del mecenatge de l'arxipreste Cardona Vives, a la fi del segle XIX.

Novament els veïns hem renovat el costum en una església que en aquesta ocasió no lluïa les seues millors gal·les, un temple, un immoble, catalogat com a Bé de Rellevància Local pels seus valors artístics, històrics i arquitectònics, que mai en els quasi 120 anys de la seua existència, havia tingut una actuació rehabilitadora com la que des del passat mes de juny està en marxa.

Una obra de neteja, en la que fonamentalment s'està actuant per recuperar el seu colorit i decoració original, malmés amb el pas del temps a causa de les humitats, de la pols i del fum dels ciris.

Una església, la del Raval, erigida sota la direcció de l'arquitecte Godofred Ros de Ursinos i promoguda i sufragada pel caritatiu arxipreste, prior de Lledó i fill adoptiu de la ciutat Joan Baptista Cardona Vives, de la qual va col·locar-se la primera pedra el 15 de juliol de 1896, obrint-se al culte l'any 1900 i sent regentat per la comunitat franciscana caputxina.

Un temple que en temps de la guerra civil va dessacralitzar-se sent emprat com a mercat i que l'any 1938 amb el retorn dels "frares" caputxins va recuperar el seu sentit religiós, convertint-se en parròquia l'any 1940.

És un edifici de planta rectangular dividit en naus amb una arquitectura caracteritzada per la barreja de formes típiques d'estils gòtic, romànic o mudèjar, podent afirmar-se que presenta un estil neoromànic amb un exterior mudèjar, en el qual s'enllacen arcs apuntats i decoració modernista, donant a l'edifici un caràcter eclèctic, amb una nau central de grans dimensions i d'altura superior a la de les laterals.

Malgrat que l'edifici al llarg de la seua existència ha sofert diverses intervencions consistents sobretot en les normals de conservació i manteniment per a una construcció d'aquestes característiques, de les que destaquen la reposició l'any 1988 d'algunes de les peces metàl·liques que conformen la coberta del campanar, la substitució de totes les fusteries exteriors originals de fusta per altres d'alumini amb acabat en imitació a fusta conservant la disposició de les vidrieres primitives, o la reconstrucció l'any 2006 de la coberta de la capella de la comunió, ensorrada l'octubre del 2005, mai s'havia mamprés una actuació com la que podem contemplar en aquests moments, en la qual, a més a més de temps, fan falta diners, molts diners, i que el rector Miguel Abril, aprofitant la "festa grossa" del Raval s'ha encarregat de demanar apel·lant a la generositat dels veïns.

I és que aquestes setmanes, constitueixen un bon moment per donar-li una espenta,per fer una mica de calaix, doncs des del darrer diumenge de setembre amb la festa del carrer Mare de Déu de la Balma i després amb els carrers Santa Bàrbara, Sant Fèlix i el carrer de la Mare de Déu del Lledó, en aquests tres diumenges d'octubre, per tradició tot el raval passarà per la parròquia...

Han passat més de 7 anys des que què els darrers caputxins deixaren definitivament el convent i la parròquia davant la manca de vocacions, però l'església continua oberta al culte i el raval segueix sent fidel a les seues tradicions, la parròquia senzilla i humil necessita de la nostra ajuda; ara més que mai, cal fer pujar els 18.000 euros recollits fins ara per la restauració, tota pedra per menudeta que siga ajuda a fer paret...

Comboi al raval

 El significat més comú del mot «comboi» és ben conegut: un conjunt de vehicles, vagons, o vaixells que es mouen d'un lloc a un altre. A més a més, també es pot aplicar a persones que es mouen en grup fent enrenou i bullici.

En valencià ens prenem aquest enrenou de manera molt positiva, per això fem servir la curiosa expressió popular «fer comboi», sinònim d'abellir, vindre de gust, fer il·lusió o goig alguna cosa. S'utilitza sovint, com és lògic, en contexts en què allò que abelleix fer és amb més gent, amb un comboi.

Del mateix mot també resulta el verb «acomboiar», que significa, entre altres coses, unir i dirigir un comboi, una colla. És molt normal sentir aquest mot quan diverses persones duen a terme una empresa o activitat lúdica.

En definitiva fer comboi és sentir il·lusió o plaer per alguna cosa, esdeveniment o situació, i saps que quan sents comboi, sempre hi ha alguna cosa bona que ve darrere, sobretot, festa.

Al Raval de Sant Fèlix en aquests dies com ve sent habitual des de temps antics, en arribar el segon diumenge d'octubre, estem de comboi, estem de festa, celebrem les festes del Raval per honorar la figura de Sant Fèlix de Cantalici el nostre patró.

I és que la festa és part consubstancial de la nostra pròpia cultura, la del raval llaurador per excel·lència de la ciutat, que malgrat el pas dels anys i els entrebancs que el progrés comporta ha sabut conservar el sabor tradicional de la convivència entre el veïnat, manifestant-se la seua més genuïna expressió en aquestes senzilles festes, en aquests dies, generant-se una festa popular amb solidaritat, fraternitat, germanor, amistat i sana convivència, i això és, senzillament, el que fa veïnat, fa poble.

Tenim molt clar que les festes són el que són perquè les fem entre tots, gràcies a la col·laboració del veïnat i de moltes entitats locals, en definitiva ,si es mantenen en temps actuals, és gràcies al comboi d'uns clavaris i majorals als quals els veïns mai hauríem de deixar de costat.

Tot un seguit d'actes lúdics i religiosos, alguns molt tradicionals, altres innovadors, per fomentar la religiositat, l'entreteniment i la diversió s'han preparat amb il·lusió al llarg de tot un any, ara és el moment de la participació. La sola presència del veïnat en els mateixos ja dona sentit de raval, de barri, de poble. Amb religiositat o sense, amb més o menys fe i devoció, però amb sentit de col·lectivitat hem de fer o participar del comboi.

Un comboi on tots els veïns del "codony" estem cridats a participar, un comboi en el qual cadascú pot integrar-se d'una o mil maneres, des de la senzilla tradició popular de col·locar vànoves, cobertors de vellut, de llana, de llenç, de seda... als balcons, costum que ha estat fins fa poques dècades molt arrelat al raval, hui perdut quasi del tot, sinònim de festa, de comboi, que jo reivindique si volem seguir fent barri, fins a l'assistència a la típica o costumista missa major o la  "tirà de rotllos" en acabar la tornà.

El raval s'ha d'engarlandar en aquests dies de les celebracions patronals i els veïns hem d'eixir al carrer, és la manera més senzilla i fàcil de no perdre allò genuïnament nostre.

Veïns i veïnes, ho tenim tot, bon temps i moltes ganes de passar-ho bé. Som nosaltres els vertaders protagonistes de les festes, del comboi. Perquè les festes ens fan barri, i amb la nostra participació aconseguim fer un Raval més colorit, unit, vital i divertit.

9 d'Octubre... 50 anys!

Malgrat ser fonamentalment a Valencià una celebració amb llarga tradició des del segle XIV, introduïda pel rei Jaume II d'Aragó, en l'àmbit de tot el territori de la Comunitat Valenciana, el 9 d'octubre es tracta d'una celebració institucional contemporània que té el seu origen en l'any 1976, quan en el Plenari de Parlamentaris es proclama per a aquesta data una jornada d'afirmació autonòmica, el Dia Nacional del País Valencià, que va celebrar-se per primera vegada l'any 1977 i que finalment va adoptar, aprovat l'Estatut d'Autonomia l'any 1982, la denominació de Dia de la Comunitat Valenciana.

Va ser a partir del 1979, amb el govern preautonòmic, quan es va començar a commemorar el 9 d'octubre amb una celebració doble: una municipal, amb el format iniciat el 1977, i una autonòmica al Palau de la Generalitat.

Per això, no és d'estranyar que el número 9614 del periòdic local Mediterraneo, editat el dijous 9 d'octubre de 1969, tot just hui fa 50 anys, i que podia comprar-se al preu de 3 pessetes, i el de l'endemà divendres, no digueren absolutament res, no feren cap referència a aquesta celebració tradicional... a València; "nada extraordinario en la vida local, Castellón va viviendo apaciblemente, según es su habito y su tradición, sin señalar novedades relevantes".

Tot i això capten la meua atenció tres notícies publicades aquell 9 d'octubre i que en certa manera defineixen el que era Castelló en aquell moment i jo voldria hui recordar.

La primera fa referència a urbanisme, a tota pàgina tres i amb el següent titular: "La nueva urbanización de la plaza Fadrell y calles guitarrista Tárrega i Gobernador" explicant que a través de tres fases es crearà un nou eix urbà fonamental. Un projecte il·lusionant que, com molts altres, va desenvolupar-se d'aquella manera, remodelant-se la plaça però sense arribar a fer-se realitat les altres dues fases següents, un nou aspecte per guitarrista Tàrrega "desde la plaza Fadrell hasta hermanos Bou, dos calzadas de 9 metros , con tres bandes de circulación en cada una, y un seto central", i el projecte futurista del carrer Governador "dos calzadas de siete metros para direcciones opuestas, a distinto nivel...", una clara aposta de futur que va quedar... en no res!

Las segona apareix publicada amb fotografies il·lustratives a la pàgina 5, i fa referència a la presentació als concessionaris Michavila-Marzà del nou model d'automòbil "SEAT 124-L", presentat com a cotxe de l'any i amb el reclam de tenir millores substancials a l'interior, sense alterar el preu, el mateix que el seu antecessor el "124-especial", al voltant de les 150.000 pessetes, uns 900 euros.

I la tercera apareixia en un xicotet rectangle publicitari, a la pàgina 4 del diari del 9 i tornava a repetir-se a la 3 del 10 i que deia així: "Tombatossals Raimón, únic recital , dissabte 11, 7:30 vesprada". També a la pàgina 6 del dissabte 11, trobem una ressenya del que podia resultar l'actuació i, vet per on, està escrita, l'única notícia en tot el diari, en valencià. Tot i això, a cap de les 24 pàgines del diari del diumenge 12, ni a cap de les 16 pàgines del dimarts 14, ni tampoc a la resta d'exemplars de la setmana, trobem cap referència a com va anar el recital.

Curioses les notícies d'un 9 d'Octubre de fa 50 anys, no us semblen així? Certament eren altres temps, llunyans, però no tan diferents. O sí?