La ciutat

La ciutat

dissabte, 30 d’abril del 2016

El lledoner de Taxida...

Tinc a l'horta de Castelló per herència paterna, a la partida de Taxida, franja de terreny que s'estén als dos costats del Caminàs, hereva del nom d'una alqueria que apareix citada el 1251 dins del terme de Castelló de Borriana amb el nom de Teccida, un xicotet hortet de tarongerar amb una alqueria "a dues aigües", al costat de la qual, fa una vintena d'anys vaig plantar un lledoner.

Cada any, puntual el lledoner, en arribar aquestes dades comença a brotar, recordant-me la proximitat de la festa de la Patrona de Castelló. I és que des del 1366 quan Perot de Granyana, llaurant el camp, trobà aquella imatge entranyable i menuda de Santa Maria al peu d´un lledoner, la ciutat de Castelló ha vist en la Mare de Déu l'amor de la mare i, Lledó s'ha convertit amb el pas dels anys en el centre espiritual de Castelló. La "lledonera" centra, des de fa un bon grapat d'anys, la devoció i l´amor de tots els cristians castellonencs.

De la mateixa manera que el meu lledoner de Taxida, s'ha fet tan gran que arriba a restar-li protagonisme a la pròpia alqueria, que ja hi era des de molt abans, sembla que en els darrers anys, també un innumerable cens de personatges volen prendre tal protagonisme al voltant de Lledó i la seua festa, amb tanta petulància per ostentar algun càrrec, que fins i tot, deixant a banda la seua religiositat, semblen imprescindibles a la festa, cas per exemple dels barrers, paliers, cambreres, i altres personatges que creixen com a fongs any rere any.

És veritat que lligada a Lledó està des del segle XVI la Confraria, però també ho és que la responsabilitat de regir-la li correspon a la junta de govern i que aquesta, la constituïen per molts anys, tan sols tres ciutadans: el procurador, nomenat per l'Ajuntament, propietari i custodi del lloc, amb funcions de majoral, un clavari, càrrec que era exercit per un prohom, en representació del poble, i un prior, rector de Santa Maria, refrendat pel bisbe a proposta de les autoritats municipals. Clavari, prior i procurador i... pare vosté de contar. Càrrecs que fins i tot en alguns anys no massa llunyans, no despertaven cap interés. La resta tot afegit.

Molt han canviat les coses des d'aquells temps, ara al segle XXI, i en aquest 2016, un nou procurador s'ha fet càrrec de la custòdia de l'indret, un nou clavari portarà la bandera en la processó i el prior haurà de continuar vetlant per la dimensió espiritual de la festa per damunt de qualsevol folklorisme.

Ho aconseguiran o, tal vegada, passarà com el meu lledoner de taxida, estaran fins i tot per damunt de la Mare de Déu? M'agrada la festa de Lledó, però m'agrada des de la senzillesa i la humilitat d'un veí que recorda les festes populars de fa uns trenta anys, on fins i tot hi havia paradetes de porrat, a la replaça del santuari..

"Vós sou la nostra esperança
i el sol de la nostra Fe.
Sou bàlsam i curació
del qui vostre auxili implora,
de l´amor nostre Senyora
Mare de Déu del Lledó".

divendres, 29 d’abril del 2016

Una molt bona iniciativa...

És veritat que no es tracta de cap novetat, si voleu fins i tot accepte que és una continuació d'un cicle encetat fa uns anys, per partida doble, a nivell provincial i a nivell local, impulsat per l'antic equip de govern de la Diputació i de l'Ajuntament de Castelló.

És de rebut recordar el cicle musical "pelegrinatge per les ermites" que des de la tardor del 2011 i al llarg dels anys posteriors, va portar mitjançant 19 concerts, una seleccion acurada de la música dels millors compositors del barroc, de la  del grup L'Estança Harmònica, a les ermites de Peníscola, Vinaròs, Morella, Sogorb, Moncofa, Vistabella o moltes més, omplint els espais de gent amb ganes de gaudir d'aquest tipus de música, difícil de trobar en directe sobretot als pobles menuts.

D'altra banda, des de l'Ajuntament i en els darrers anys, i amb el propòsit de conjugar música i festa, s'ha impulsat el cicle "música i dansa a les ermites", fet que ens ha portat a què les ermites del terme municipal, siguen acollidores de diferents actuacions musicals amb grups folklòrics, rondalles o música lleugera, en moments puntuals de l'any.

Ara, sembla vol anar-se'n una mica més enllà i potenciar un viatge etnològic pel cicle anual i fester de les ermites del terme i, hui mateix, es donarà el tret de sortida d'una altra edició del Cicle Música i Dansa, certamen organitzat per la regidoria d'ermites encapçalada per l'amic Enric Porcar.

No vol ser tan sols un recull d'actuacions independents a les diferents ermites municipals o privades, en aquesta edició vol anar-se'n un poc més enllà, agrupant en un conjunt totes les festes que les ermites celebren i dinamitzar-les, fent-les més cada dia més populars, donant-les a conéixer mitjançant la seua historia i sobretot convidant a la participació popular, per arribar així a estimar-les i veure-les com a pròpies.

Cada ermita manté la seua festa, popular, única, diferent, però en totes elles hi ha un element comú l'antiga implicació agrícola i la repercussió social que ha tingut en el lloc o partida on s'ubica.

Ara, des de la regidoria d'ermites vol donar-se un nou impuls perquè els veïns i visitants descobrisquen una forma de viure i sentir la festa diferent, lluny de les modes actuals, tal com la vivien els nostres avantpassats, amb bureos, rondes, dolçaina i tabal, cant d'estil, balls..
.
Lledó, Sant Isidre, Sant Nicolau, Sant Joanet de vora riu, El Carme, La Magdalena, Sant Jaume de Fadrell, Sant Francesc de la Font, Sant Roc de la Donació i el seu homònim de Canet, seran, fins al darrer diumenge de setembre, els espais on es combinarà historia, art, patrimoni, música i festa.

Com deia al començament una bona iniciativa també per promocionar els Grups Folklòrics i de danses de Castelló, les rondalles "Els de la Fileta", "Vora séquia", "Els llauradors" o "1r de Maig", la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló o l'Associació Cant d'Estil de Castelló.


No s'estima allò que no es coneix. Iniciatives com aquesta de ben segur contribuïxen a estimar més, d'una banda les ermitesi d'altra, el ric patrimoni musical i de ball del nostre poble. Felicitats senyor Porcar i endavant!!!

dijous, 28 d’abril del 2016

Una alegria, un mal somni i un prec

 Des de sempre m'ha resultat curiós el seu nom: "Serradal", nom aplicat a uns terrenys del nostre terme, que de manera paral·lela, confrontant amb la mar, han estat durant molts anys terrenys de marjal, pantanosos i fons, lloc d'aiguamolls i senills, travessat per camins i caminets, essent el més important de tots el que pren el nom de la partida, i que s'estén des del nucli urbà del Grau fins al camí la Ratlla de Benicàssim.

De la mateixa manera que a un espai on predomina la sorra, se li anomena un sorral, una plantació de pereres s'anomena un pererar, una extensió plena de brossa un brosseral, o un lloc amb moltes pedres un pedregal, així, donada la naturalesa de la terra d'aquell indret, ensorrada, infèrtil, sorrosa, no és estrany que a aquella extensió de terra sorrosa se li anomenara sorrudal i, amb posterioritat es transformés en serredal i el definitiu serradal.

I per què direu parle jo hui del "Serradal"? Perquè el camí Serradal hui es noticia; l'alcaldessa ha anunciat que la setmana vinent s'iniciaran les obres de reasfaltat dels dos quilòmetres i mig del vial al seu pas pel nostre terme municipal.

Malgrat que un reasfaltat no hauria de ser noticia, la repavimentació d'un vial hauria de ser "cosa normal" i fins i tot programada amb temps pel servei de repavimentació de vials municipals, aquesta sembla té alguna cosa d'especial.

I què direu que té d'especial? Doncs d'entrada sembla que el cost: 440.000 euros, més de 73 milions de les antigues pessetes per "arreglar" 2.500 metres de calçada. Això a quan ix? Efectivament, vora 30.000 pessetes, 176 euros el metre lineal de camí.

És veritat que l'obra sembla necessària i que pot arribar a millorar i molt la seguretat dels usuaris, tot i que és un vial amb limitació extrema de la velocitat, i que serà difícil si el paviment està "perfecte" el no córrer massa. Qui anirà a 30 o 40 quilòmetres/hora? Si ara amb un asfalt deteriorat ja no es respecta, qui ho farà després?

Els veïns demanen la millora, i els veïns seran amb tota seguretat els primers que sofriran les conseqüències, a no ser, i digueu-me malpensat que, l'ajuntament mitjançant un radar o els "municipals" s'encarregue acabada l'obra -un bon moment doncs s'acosta l'estiu i el vial tindrà un augment considerable de trànsit-, de recaptar els 440.000 euros invertits mitjançant les corresponents denúncies...

El bon manteniment d'un vial és essencial per aconseguir que dure molt de temps. Ara es farà allò que tal vegada s'hauria d'haver fet fa temps, s'invertiran molts diners per no haver fet un senzill manteniment quan hi tocava.

Dues setmanes i reasfaltat fet, dues setmanes i 73 milions de pessetes menys a la malmesa caixa municipal. Quan tardarem a omplir-la? Una alegria pels veïns dels Camí la Plana, el Riu o el Senillar, un camí nou, sense clots, però que Déu no vulga es convertisca en un mal somni pels usuaris.


I un prec, siguem previsors, si s'ha de fer alguna rassa o forat, si s'ha de passar alguna tuberia o si s'hi han de col·locar trapes, que es faça abans del reasfaltat, no fos cas que, com ha passat en altres llocs, una vegada enllestit el nou asfalt, no passen massa dies en aixecar-lo.

dimarts, 26 d’abril del 2016

Taulellets.

Tots sabem que és un taulell, una peça de ceràmica de poc gruix, generalment quadrada, usada pel revestiment de sols i parets, fabricades a partir de composicions d'argiles i altres matèries primeres inorgàniques, que,  sotmeses a la molta, es modelen i a continuació són assecades i cuites a temperatures variades,  suficients per què adquirisquen les propietats requerides de manera estable i on generalment, una de les dues cares és vidriada, si però poca gent coneix tot el procés de la seua fabricació.

I això, ací a la nostra terra, a la nostra comarca, com diem al meu raval "no té perdó de Déu", doncs és aquest un procés que ha donat a menjar, dona i malgrat la crisi, seguirà sent el sustent de moltes famílies.

Per això, jo, com a gran desconeixedor d'aquest món, del món de la ceràmica, m'he alegrat i molt, quan hui, i de la  d'un grup cultural de la ciutat, he pogut conéixer de primera , tot el procés, visitant "a peu de fàbrica", una atomitzadora, una fàbrica de taulells i una d'esmalts, tintes i colors ceràmics.

Tot un món aquest del taulell. Tal vegada, el que primer crida l'atenció és el vocabulari, paraules tècniques "barbotina, pols atomitzat, premsat oleodinàmic, frita..." i a continuació, l'alt grau de mecanització-robòtica que les fabriques assoleixen.

Un alt grau d'informatització, fins i tot de grosses màquines autònomes, que es desplacen per les naus industrials sense necessitat de conductor, i que ajuden a aconseguir un percentatge d'eficàcia molt elevat, però, a la vegada, crida l'atenció, el fet de veure com amb poc de personal, les fabriques porten endavant tota la seua producció.

D'altra banda, observant les naus es fa palesa una altra realitat, no hi han empreses menudes, a la vegada que, l'evolució ha portat pràcticament a la desaparició la fabricació de revestiments ceràmics en formats menuts, tot, o quasi tot el que hui es fabrica, són peces grans, amb un procés altament mecanitzat i amb capacitat de fabricació seriada.

Lluny queden els anys 60 i 70 del segle passat on, amb una forta inversió econòmica procedent majoritàriament del sector agrari, va rellançar-se aquesta industria a les nostres comarques, allò que va venir a anomenar-se "la dècada prodigiosa". Molt s'ha avançat en tots els fronts, no tan sols en el tecnològic i, tal vegada, els progres va venir amb l'arribada del gas a les fàbriques i les transformacions dels grans forns.

Hui, he pogut comprovar com tots els usos del taulellet són possibles i amb tot tipus d'acabats, en processos I tècniques amb aportacions i transferències tecnològiques d'altres sectors
.
Arribats al segle XXI, l'èxit de la ceràmica en general i del taulellet en particular, està més que clar que depén de l'adaptació a uns requeriments funcionals i estètics diferents a tan sols fa una o dues dècades i, vist tot el que hui he pogut veure, no em queda cap dubte que estem assistint a un nou renaixement ceràmic, ara de la  de les darreres tècniques de fabricació i, on Castelló i les empreses ací ubicades, tenen molt a dir ara i en un futur no gens llunyà, doncs s'està assegurant juntament amb la qualitat tècnica, la satisfacció de les necessitats funcionals i estètiques que l'interiorisme demana.

Tota una història al seu darrera, tot un món per conéixer, tot un món per descobrir... el del taulellet.

dilluns, 25 d’abril del 2016

Som rars els valencians

 Hui voldria centrar les meues "cabòries" en parar-me en pensar "lo rars" que som els valencians, aprofitant la data, 25 d'abril, considerada com a Diada Nacional Oficiosa del País Valencià i dia de les Corts.

Som rars perquè no és gens normal, -estareu d'acord amb mi-, celebrar una derrota, la de la Batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707, moment en què perguérem les llibertats, doncs la desfeta d'Almansa va significar la fi de la derrota del bàndol austriacista, entre ells els maulets i això va comportar l'ocupació per part de Castella, per dret de conquesta, de "tot lo Regne de València", i la consegüent pèrdua de tots els furs concedits fins aleshores, essent imposats els Decrets de Nova Planta de Felip V.

No és gens fàcil celebrar una derrota, tot i això la diada té al seu darrere tota una ja llarga historia. La consideració del 25 d'abril, com a Diada de Dol Nacional, naix d'una campanya del partit Acció Nacionalista Valenciana en 1934. El partit presenta aquell any una instància a l'Ajuntament de València perquè es considerara aquella data com a Dia de Dol, i en conseqüència, fera onejar la bandera valenciana a mig pal a tots els edificis municipals.

La instància va ser ben rebuda per l'Ajuntament, que va posar la senyera als edificis on encara no onejava, i va fer onejar-les a mig pal el dia indicat. La iniciativa va ser un èxit, quallant entre totes les entitats valencianistes, que a l'any vinent ja es van sumar a la commemoració amb misses i recitals poètics. Al mateix temps, el Centre Valencianista de Xàtiva, de caràcter apolític, va celebrar la data en memòria de la destrucció de la ciutat el 1707, en nom de les llibertats valencianes.

És a partir dels anys de la transició quan el mite de Xàtiva i la resistència dels maulets durant la guerra de Successió va quedar vinculat a la iconografia del nacionalisme, consolidant-se la data del 25 d'abril, com a diada alternativa al 9 d'octubre, i prompte la diada va popularitzar-se entre les forces valencianistes i d'esquerres del País Valencià, influenciats per les cançons del grup de música tradicional valenciana Al Tall i un cert mimetisme amb la Diada de l'11 de setembre català.

A finals de la dècada de 1970 el 25 d'abril assoleix la seua màxima dimensió de masses, sobretot a partir de la inauguració de la Pedra dels Maulets a Xàtiva el 1978 convertint-se en la icona del nacionalisme valencià, que associa la rebel·lia heroica de la ciutat amb la "desfeta" d'Almansa i amb l'abolició dels furs.

A partir de 1978 i durant els primers anys de la dècada dels 80, i organitzats per Acció Cultural del País Valencià, la Diada del 25 d'Abril se celebrà en forma d'aplecs i multitudinaris actes d'afirmació nacionalista en places de bous. . Encara es recorda el celebrat a Castelló, el 1982, celebrant el 50 aniversari de les "Normes". Podeu si ús  de gust recordar-lo punxant a l'enllaç següent: APLEC CASTELLÓ

Cal destacar també la Diada del 25 d'abril de 2007 per coincidir amb el 300 aniversari de la commemoració de la derrota, o tot just la celebrada dissabte passat a la plaça de bous de València , el macroconcert on més de 50 grups de música en valencià, com a reconeixement a les persones i grups que per més de 20 anys hi han mantingut viva la flama de la llengua i la cultura, malgrat les censures i persecucions, fomentant un projecte de societat valenciana oberta, moderna, plural i de futur.


Tota una festa en un dia de derrota. El que deia al principi som rars els valencians, però, per damunt de "lo rars que som", som emprenedors, dinàmics, oberts, solidaris i compromisos, treballadors i festers. Hui, també contents en el record...

dimarts, 19 d’abril del 2016

Rogaine


Us zona aquesta paraula que encapçala el meu comentari d'avui? Possiblement no. No us preocupeu a mi tampoc. Però existeix, s'usa, més encara, hui es noticia a Castelló. Ve associada a una notícia emanada ahir mateix de la Diputació Provincial i de la que hui es fa ressò la premsa local: "La Diputació de Castelló impulsarà el turisme a la Tinença de Benifassà a través de l'esport amb la I Rogaine de la Tinença que es desenvoluparà el pròxim 14 de maig".

Així d'entrada açò de la "rogaine" és alguna cosa esportiva, però concretament en què consisteix aquesta pràctica esportiva? Caldrà visitar la internet... Pensat i fet, i, ho sorpresa, dels més de 5 milions d'entrades que fan referencia a la parauleta, crida l'atenció que, majoritàriament, aquesta faça referencia a un producte, el minoxidil, un vasodilatador que abans s'usava com a medicament per a controlar la pressió sanguínia i, ara, al descobrir-se que pels efectes secundaris desenvolupava la pilositat, s'usa per a combatre la calvície, doncs sembla ser, estimula el creixement del cabell.

Clar, res a veure amb allò que vol impulsar la Diputació a la Tinença, no, no es tracta d'una sessió de frenada de l'alopècia, aleshores cal seguir buscant, i ara si, trobem una "entrada"  rogaine i rogaining on se'ns informa que es tracta d'un és un esport de navegació que es realitza camp a través. Els participants han de desplaçar-se a peu amb l'objectiu d'aconseguir, en un temps determinat, la màxima puntuació possible. Els punts s'obtenen passant per uns controls ubicats en el terreny de competició i marcats en un mapa que serveix de referència per a trobar-los.

Es practica en equips de 2, 3, 4 o 5 persones, aquestes han d'anar juntes durant tot el temps que es disputa la prova. Els equips poden ser masculins, femenins o mixtes, i poden participar en diferents categories segons l'edat dels components de l'equip. Cada membre de l'equip disposa d'un mapa, generalment elaborat específicament per a la prova, on hi ha representat el terreny de competició. L'extensió d'aquest terreny depén de les hores de durada de la prova, des de 3 fins a 24 hores. Tal com s'ha apuntat anteriorment, en aquest mapa s'hi reparteixen una sèrie de controls valorats de 3 a 9 punts (el valor queda determinat pel primer dígit del codi del control) en funció de la dificultat física i/o tècnica per accedir-hi.

El mapa s'entrega als equips de 15 min a 2 h abans de la sortida, depenent de la durada de la cursa. En aquest temps els equips han de definir l'estratègia i l'elecció d'itinerari per tal de recollir el màxim nombre de punts en el temps establert. El mapa ofereix múltiples eleccions d'itinerari, l'elecció estratègica final s'haurà de prendre tenint en compte les capacitats físiques i tècniques de l'equip. Per tant, estem parlant d'un esport on els participants poden adaptar la dificultat de la ruta a la seva edat, condicions físiques o habilitats tècniques.

Ara s'entenen les paraules del diputat d'Esports, el senyor Luís Martínez quan ha dit que la "rogaine de la tinença" estarà conformada per dues proves d'orientació esportiva que serviran per descobrir tant als esportistes amb més experiència com a públic familiar i aficionat als tremends atractius naturals d'una de les zones de l'interior castellonenc amb més potencial turístic per la seva riquesa paisatgística.
Dues proves paral·leles, una de sis hores de durada que està inclosa dins el calendari oficial de curses d'orientació de la Federació Espanyola d'Esports d'Orientació i destinada a esportistes més experimentats o que els agrada la llarga distància; i una altra de tres hores amb caràcter més popular, lúdic i d'iniciació ideal per participar en família, grups d'amics i iniciar-se a aquesta disciplina esportiva.

Unes proves, una rogaine, pensada per atraure tant a l'esportista més professional com als participants més d'iniciació o amb perfils d'esport lúdic, en família i grups d'amics, tot un encert. Ara només falta que el temps acompanye...


dissabte, 16 d’abril del 2016

Molt de fet i molt per fer...


Dins el marc de les Jornades de Posada en Valor del Castell Vell de Castelló, que organitzades pel Servei Territorial de Cultura i Esport de Castelló, en col·laboració amb la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Castelló, estan celebrant-se des del passat mes de febrer i fins a les darreries d'aquest abril, amb la pretensió de remarcar el procés de restauració i de recuperació del Castell Vell, aquest matí assolejat de dissabte, ha tingut lloc la visita guiada a aquella construcció emblemàtica per qualsevol ciutadà de Castelló.

De la  de l'arquitectura i l'arqueologia i historia, al voltant d'un centenar de persones, ens hem acostat a l'esplanada de l'ermitori de la Magdalena per, conéixer les diferents actuacions realitzades al Castell Vell i contemplar la recuperació de part de la imatge que, aquell lloc va tindre, com a base de l'arquitectura militar islàmica fins a l'arribada de Jaume I al segle XIII.

Ara si podem dir que el Castell es veu, no tan sols s'intueix, podent contemplar una construcció que, probablement, degué tenir certa autoritat sobre el seu entorn més immediat, com a sistema defensiu costaner, i amb fesomia adaptada a l'orografia amb tres clares àrees de fortificació: un primer recinte de forma poligonal del segle X, el més elevat, l'alcassaba amb diverses torres, restes d'uns possibles magatzems i una cisterna; un segon recinte de dimensions majors, del segle XI, que incloïa el pati d'armes, a més de l'actual campanar de l'ermita de la Magdalena; i, per últim, un tercer recinte, dels XII i XIII, el millor conservat que voreja el segon, amb construccions en tapial cimentades en pedra que donen peu a suposar que era una zona prou poblada, amb una torre quadrangular.

Pel seu simbolisme, per constituir un emblema del patrimoni cultural de Castelló, el Castell Vell és un lloc ideal per mostrar en futures visites guiades aquest conjunt arquitectònic on la construcció de la tàpia amb terra, pedres i calç assoleix el seu màxim exponent.

És veritat que en les quatre fases fins ara enllestides en la recuperació del Castell, s'han invertit molts diners, és també veritat que aquest tipus d'obra requereix uns treballs minuciosos i, per conseqüència costosos, però tot i això, costa veure visitant el lloc, que allí s'hagen ja invertit més d'un milió d'euros en les quatre fases fins ara realitzades i que, només per la cinquena i darrera fase que hi ha de moment prevista, es necessiten vora vuit-cents cinquanta mil euros més.

Costa de creure que, per consolidar i preservar a la vegada que fer visitable el recinte i condicionar l'entorn, siga necessari invertir vora dos milions d'euros. Estic d'acord que és primordial protegir i posar en valor el ric patrimoni històric d'aquest monument, però si a més a més després han de venir encara, tal com sembla apareix en el Pla Director de les intervencions, una segona etapa que el faça visitable i una tercera que cree alguna infraestructura turística, de segur que estarem parlant de, com a mínim, mig milió d'euros més... seguim?


Enteneu ara el títol del post? Molt s'ha fet, però molt queda per fer, molt s'ha gastat però molt més encara caldrà gastar si volem que, algun llunyà dia, digueu-me si voleu escèptic, el nostre Castell Vell siga una cosa semblant al Castell d'Onda, amb un museu inclòs. Temps per venir, futur.

dimarts, 12 d’abril del 2016

Aguditzar l'enginy...

La necessitat d'aconseguir un objectiu, del tipus que siga, fa que les persones usem totes les ferramentes cognitives i practiques que trobem al nostre abast, és a dir, que aguditzem la intel·ligència, l'astúcia i l'enginy.

I no tan sols fiquem aquests conceptes de sagacitat, subtilesa, habilitat o imaginació per aconseguir alguna finalitat de manera lícita, si més no, també en algunes ocasions, emprem aquestes qualitats per a enganyar, per aconseguir una finalitat de manera artificiosa, sense preocupar-nos en considerar que la nostra actuació pot arribar a causar un dany a les altres persones o la pròpia natura, actuant amb malícia, picardia, perversitat o maldat.

És el cas que ens ocupa hui, reflexió que m'ha vingut a la memòria en llegir, a la premsa local, una noticia d'allò més rocambolesca, que fa referencia a la detenció per part de la Guàrdia Civil de Borriana, d'uns individus que es dedicaven a emmagatzemar per després vendre, grans quantitats de matissa, que recollien mitjançant podes il·legals, no autoritzades, fetes en diferents muntanyes públiques o privades de la nostra província.

No diu la notícia si les recollides es feien per necessitat o per simple negoci, però el cas és que vora 3000 quilos d'aquesta espècie forestal esperaven emmagatzemades de manera clandestina, el seu trasllat des d'una nau industrial de Borriana fins a Barcelona i Holanda.

I és que la matissa que és com coneixem popularment a Castelló aquesta planta autòctona de la mediterrània, coneguda també com a llentiscle o mata, sembla que a més del seu ús ornamental, per l'aroma que desprén i la particularitat de ser usada per a fer garlandes vegetals per la propietat que presenta de conservar la fulla verda durant molt de temps després d'haver estat tallada, té també multitud d'usos farmacèutics, d'ahí, pel seu valor monetari, hi haja "seguera" per la seua recol·lecció, aprofitament i venda.

No és difícil veure mates de matissa per les nostres muntanyes més properes, és un arbust prou abundant. Fins fa no massa anys, als carrers del raval es feien arcs de matissa per engarlandar-los a les seues festes, no fa massa anys recorde encara els arcs del carrer Mare de Déu del Lledó decorant el carrer a les festes d'octubre, com a símbol de la puresa virginal de Maria, o també, els carros engarlandats que pujaven a la Magdalena el dia de la romeria, decoraven les seues rodes i caixes amb garlandes de llentiscle que, al ser un arbust perenne, ens oferia les seues fulles compostes en qualsevol època de l'any.

Sembla que aquesta recollida clandestina es fa, d'una banda, per aprofitar la saba, l'almàciga, una resina aromàtica usada per l'elaboració de vernissos i en aplicacions d'ortodòncia, així com per a la preparació d'un licor anomenat mastika, típic de la illa de Chios a Grècia i, d'altra banda, per aprofitar la fusta, ja siga per ebenisteria o com a bon combustible.

Siga com siga, de manera continuada o puntual, aquesta recollida no autoritzada però sembla que molt planificada, de segur de no haver estat frenada de manera contundent, hauria, com a mínim causat un greu dany mediambiental, i a la vegada un greu detriment dels recursos rurals.


És veritat que els límits aguditzen l'enginy, però no tot és vàlid, cal aguditzar la imaginació i explorar altres vies, però, amics, que siguen legals, de no ser així estem perduts...