La ciutat

La ciutat

dilluns, 30 de gener del 2017

Un nou impuls

Va néixer amb voluntat de convertir-se en el dolç oficial de les festes de la Magdalena, aquell que identificara un sabor tradicional i, a la vegada, rendirà homenatge als nostres orígens, incorporant la imatge de l'ermita.

Fins a aquell moment, la "coca de creïlla", era la delicatessen que ens definia com a poble, fent-se inclús amb el dibuix del campanar de la vila a sobre, però tenia el "handicap" de ser comunitària, difícilment es podia comprar "a trossets" i, en cas de poder-se fer mai era una individualitat, sempre era una part d'un tot més gran.

El gremi de forners va crear un concurs i els mestres artesans van ficar-se a la feina, era l'any 2010. El resultat ja el coneixeu tots: el fadrinet, moniato, mistela, pinyons, albercocs confitats, crema o figues, entre altres productes, tots ben treballats, per endolcir les taules en dies de festa.

Han passat quasi set anys des d'aquell 10 de febrer del 2010 en què l'alcalde Fabra i la Regina de les festes, la senyoreta Lázaro, van presentar-lo en societat al saló de Plens de l'ajuntament. En aquest temps transcorregut el dolç no ha aconseguit convertir-se en eixe dolç essencial a les taules castelloneres, malgrat els esforços que des del Gremi no han parat de realitzar-se.

Recorde com l'any 2011 per promocionar-lo, a les portes de la setmana de Magdalena, van repartir-se 1.000 fadrinets als porxos de l'ajuntament de manera popular i totalment gratuïta, o com en l'acte de la Galania de l'any passat van ser 1.100 els repartits entre els assistents com a homenatge a la màxima representació femenina de la festa; tot i això, la seua consolidació, sembla ser no ha estat l'esperada

En els darrers anys i per promocionar el dolç s'han vist als aparadors dels forns i pastisseries que l'elaboren uns cartells, convidant a conèixer-lo i tastar-lo, però tot i això sembla que pel Gremi de Forners de Castelló, el reclam no ha estat suficient o millor encara, vol anar-se una mica més lluny, i ara, tot just aquest matí, s'ha presentat el que ha de ser el I Concurs de Cartells de Fadrinet, cartell que ha d'identificar el dolç oficial de les festes, annexionant creativitat, tradició i gastronomia.

Una nova iniciativa es posa en marxa per seguir promocionant "el fadrinet". Un concurs on el premi pel guanyador o guanyadora tot i ser una quantitat simbòlica, 100 euros, porta unida la satisfacció de poder verure la seua creació, el seu cartell, "penjat" a tots els aparadors dels forns artesans i entitats col·laboradores que, elaboren o distribuïsquen el dolç.

Des d'ací desitge al jurat conformat per la presidenta del Patronat de Festes, el representant de la Ruta Sabors de la Diputació, els presidents de la Gestora de Gaiates i la Federació de Colles, i la gerent de Serveis de Fleca, juntament amb el president i un representant del Gremi de Forners de Castelló, tot "el seny" i encert per triar un cartell, que siga un crit d'atenció i un reclam evident per tractar d'aconseguir l'empenta definitiva per aquest dolç que, tracta d'obrir-se camí dins el món de la festa.


I als il·lustradors i cartellistes locals, que en són molts, demanar-los també un esforç i que des de demà mateix i fins al 16 de febrer presenten les seues creacions; la ciutat, les festes, el Gremi de Forners i els veïns i forasters, ho esperem amb impaciència. També ells poden contribuir en el seu saber fer a la internacionalització. Les festes són de tots i les hem de fer grans entre tots. Benvingut siga aquest nou impuls...

dissabte, 28 de gener del 2017

Privilegis

Sóc conscient que aquest comentari d'avui, de segur, suscitarà polèmica i fins i tot, per la brevetat del context tal vegada serà malinterpretat per alguns dels que el llegiu. No és aquesta la meua intenció, tot i que podent estar errant, és la meua personal opinió.

Fa uns mesos i amb motiu de l'aprovació de les bases de l'elecció de la Regina i Dames de la Ciutat, ja vaig manifestar, quan va demanar-se'm la meua opinió com a membre del Consell Rector del Patronat de Festes, la meua oposició als punts 8 i 9 d'aquelles, doncs no hi estava ni estic d'acord en el fet que per ser Regina o Dama de les Festes de la meua ciutat, siga condició indispensable i cite textualment: "haver exercit qualsevol càrrec en una comissió de sector".

Considere que per ser Regina o Dama de la Ciutat, per representar als veïns al llarg de tot l'any amb la seua presencia en els diferents llocs i actes on haja d'acudir, el que cal és estimar el nostre poble, les nostres tradicions, la nostra llengua i cultura, així com tenir a la vegada alegria, seny i serenitat per saber estar en qualsevol moment i ocasió a l'alçada del càrrec, podent considerar-se mèrit afegit, però mai obligatori, el fet d'haver format part del sector fester del món de la gaiata.

Ara, uns mesos després, ahir mateixa m'assabentava que des de l'alcaldia i la Regidoria de Festes es feia públic el nom de l'home i del xiquet que tindran l'honor de ser "els pregoners" a les respectives cavalcades anunciadores de la festa dels propers 18 i 20 de març.

Res tinc a dir sobre les persones triades. Conec des de fa molts anys a la persona elegida per "cantar el Pregó" de Bernat Artola la vesprada del dissabte, considerant que tant aquest com el xiquet que ha de ficar-li veu als versos de Vicent Serra el dilluns, han de ser persones que, en primer lloc, com a condició principal han de tenir bona veu, i que, com en el cas de les Regines i Dames, han d'estimar i sentir per damunt de tot el nostre poble, les nostres tradicions i cultura. A partir d'ací, considere, que la tria sempre serà encertada.

Tanmateix van passar poques hores perquè, novament des del sector gaiater, en aquest cas des del col·lectiu de pares de Presidents Infantils del 2016, sorgiren fortes crítiques envers l'elecció del "pregoner infantil", doncs consideraven no es complia per part de l'alcaldessa una promesa no escrita, de "triar" com a pregoner infantil del 2017, un xiquet d'entre els presidents infantils de les diferents comissions gaiateres del 2016.

I jo em pregunte: per què havia de ser així? Per què novament aquest privilegi? Per què reduir la possibilitat de la tria tan sols a un sector de la festa? És que no pot haver-hi xiquets en tot Castelló dignes de cantar el Pregó, amb bona veu, que estimen les festes i les tradicions i no formen part de les gaiates? Clar que si...

No em serveix l'argument defés des de la Comissió Gestora de Gaiates, amb el seu president al capdavant l'amic Chippirraz, en afirmar que si no hi ha l'al·licient de poder ser Regina o Dama i ara, el fet de poder ser triat com a Pregoner Infantil, serà difícil que senyoretes d'una banda i xiquetes i xiquets d'una altra, vulguen formar part d'alguna comissió. Eixe és, a parer meu, un altre problema. Si les comissions de sector "no atrauen" caldrà replantejar-se si allò que ofereixen paga la pena, i de no ser així caldrà imaginació, renovació o simplement deixar pas a uns altres...

No voldria que malinterpretàreu les meues paraules i que pensareu aquells que açò llegiu que sóc contrari al món gaiater, no, no és així. És veritat que dins la festa aquell no és el meu món, però sempre han tingut la meua col·laboració quan me l'han demanada, en els anys passats, ara i en un futur, ells ho saben molt bé. Com a mostra només us diré que en aquest 2017 són 9 les gaiates que m'han demanat col·laboració desinteressada pels seus "llibrets", el 50% de les comissions de la ciutat, i a totes 9 els hi he dit que sí. És això estar en contra de la gaiata?


Les festes són de tots i les hem de fer entre tots, Ajuntament, Patronat, Gaiates, Colles, Ens Vinculats i Individualitats. Tots aquells que portem Castelló als nostres cors som i serem necessaris. Amb encerts i errades, buscant el millor per cada acte, per cada moment, per cada dia, sense cap tipus de privilegi. Reitere, és la meua opinió.

dijous, 26 de gener del 2017

Sostenibilitat: 400 tones.

La sostenibilitat és un concepte econòmic, social i també ecològic molt complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que siguem capaços de satisfer, a la vegada que les nostres necessitats, el manteniment de la biodiversitat i els ecosistemes naturals.

En poques paraules "proveir el millor possible avui sense posar en perill els recursos de demà". És un concepte que s'assembla molt a altres conceptes filosòfics més antics, com l'anomenada filosofia de les "set generacions" dels nadius americans, que establia que els caps havien de considerar sempre els efectes de les seues accions sobre els seus descendents fins a la setena generació propera.

I si dic tot açò hui, és perquè acabe de veure una notícia que, d'una banda em deixa molt satisfet, però a la vegada em desperta una gran preocupació. No és altra que aquella que diu: "El desplegament coordinat del Consorci Provincial de Bombers de la Diputació de Castelló ha obert 1200 quilòmetres de vials afectats pel temporal de neu dels darrers dies, assignats al consorci de la nostra província, emprant 400 tones de sal per evitar l'aparició de plaques de gel".

Fins ací la notícia, ara la reflexió: És veritat que la sal escampada a la carretera evita que neu es congele facilitant que l'aigua resultant al desfer-se la neu no se solidifique, però seria un remei ideal si no fora pels inconvenients que suposa al medi ambient. La sal que llancem a la calçada eleva els nivells del clor i sodi de l'aigua, anant a parar a la terra, el substrat on viuen les plantes.

Vet per on, com diuen al meu poble, "puja més l'espart que l'escurà", o el que és el mateix, no serà pitjor la solució que el problema puntual generat? Estem pensant en la sostenibilitat? Estem pensant en com serà l'ecosistema provincial de les comarques de l'interior que deixarem a les generacions properes?

1200 quilòmetres de carretera "sembrats" en pocs dies amb 400 tones de sal, suposen 333 grams de sal escampada per metre lineal, quantitat que d'una manera o l'altra el terra ha d'absorbir. Conseqüència? Augment de la salinitat del sòl i pèrdua de fertilitat, impossibilitant no tan sols el cultiu agrícola, si més no també el creixement dels arbres a un costat o l'altre de les carreteres, això sense pensar massa en els danys a infraestructures que aquesta sal, per efecte de la corrosió, pot ocasionar en els maons, canonades, cables, etc. En voleu més? Afegim-li la reducció de la qualitat de les aigües per problemes de sedimentació, que fan real aquella dita:"aigua salina, aigua perduda".

De fet, en alguns països està prohibit utilitzar sal per evitar la congelació de la calçada, i fins i tot està penat amb importants multes. Existeixen altres formes anticongelants més netes com l'acetat de potassi o l'acetat de calci-magnesi, que no són perjudicials. On resideix el seu problema?, en l'elevat cost que suposen enfront del barat que és l'ús de la sal.


Un bon desplegament el del Consorci Provincial de Bombers de Castelló, amb molta feina feta i de manera ràpida i eficient, però senyor President de la Diputació castellonenca, amic Moliner, cal mirar més la sostenibilitat i el futur i acabar amb "tanta sal" no fos cas que "tanta sal" acabe amb nosaltres, i allò que hui és motiu de felicitació, en un demà, malauradament gens llunyà, acabe en plors i lamentacions. Així que, no tot encara són flors i violes...

dimecres, 25 de gener del 2017

Només un mes

Hui, 25 de gener Santa Elvira, i fa tot just un mes, a aquestes hores, estàvem a totes les cases de la ciutat, preparant un dels dinars més importants i abundosos de l'any, el del dia de Nadal. Cunyats i cunyades, tiets, iaies, germans, donant bon compte de l'arròs en pilotes, i quasi sense interrupció, l'escudella dels dies següents, amb "caldo" amb orella o amb peu, o un bon plat de carn d'olla, amb pollastre o gallina...

I l'obligatorietat de les trucades per telèfon, o els SMS, els que et truquen i als que has de trucar. Torrons, del dur i del tou, de crema, de xocolata i fins i tot, ara també, de gintònic!!! Dies de cava, de vi negre i de blanc, de canalons o de croquetes...

La nit de cap d'any i els whatsapps de tota la vesprada, la nit i l'endemà. El raïm o els gallons de clementina, el cava i les peces íntimes roges, les campanades, els quarts i les hores, els propòsits i els desitjos...

Tornem-hi a dinar. La fira de Reis i les paradetes "hippies-medievals" de l'avinguda del rei, les compres de darrera hora, la carta als Reis, l'arribada al Grau i la cavalcada pels carrers de la ciutat. El matí de Reis, els regals, el carbó, les rebaixes, Sant Antoni, la coqueta, la foguera, els animals...

De 25 a 25, voleu dir que només ha passat un mes?

Gener costerut o la costera de gener, les despeses extres per les carteres s'han acabat, tot i això l'augment del preu dels serveis bàsics -no paren de dir que la llum puja cada dia-, el gas, els carburants, la telefonia i internet, tabac, alcohol, begudes ensucrades i l'habitatge, compliquen més de l'habitual aquest mes fent més empinada la costera, i són moltes les economies familiars que, tot faltant encara 6 dies per acabar-se el mes, ja miren de reüll la llibreta d'estalvis per veure si s'arribarà al dia de l'ingrés del sou o de la paga.

De vegades, necessitem un petit èxit per a demostrar-nos que hi ha una altra manera de fer les coses i tot i que pensem que al Nadal "ens han tornat a manipular", comprovem com ens va de bé o malament segons els nostres ingressos i despeses dels dies que hui repassem..

Si, definitivament, el mes de gener, amb el cúmul de circumstàncies que suposa l'hivern i les festes nadalenques, pot arribar a implicar un gran esforç per a moltes famílies que ja passen per una situació econòmica compromesa a causa de la dura crisi econòmica i social que estem vivint.

Gener ens retorna a la realitat, i aquests 25 primers dies han suposat una costa més pronunciada del que alguns esperàvem. Què li anem a fer, només ha passat un mes i la realitat de moltes cases sembla una altra molt diferent de fa només 30 dies...

Gener costa, la liquidació de la targeta "cremada" al desembre arribar pels volts d'aquestes dates i ara tot són malsons...

Per començar a animar una mica l'ambient i desconnectar una mica de totes les preocupacions acumulades d'aquest maleït Gener, us convide a veure "mi pefecta hermana" dins el cicle dona i cinema, hui mateix al teatre del Raval, o a visitar el Planetari el diumenge vinent amb activitats també gratuïtes.


Vinga, au, que no tot està perdut, amb imaginació i una mica de "rebuscar" de segur que arribem a fi de mes!!!

dissabte, 21 de gener del 2017

El cas de les taronges urbanes.

Dir que la citricultura castellonenca està malament no és descobrir res nou. Any rere any, en són més "les fanecades de tarongerar" abandonades al nostre terme municipal. La raó és ben clara, no es rendible el seu manteniment de cap manera, massa anys en pèrdues desil·lusionen a qualsevol veí, llaurador o hereu familiar d'algun trosset, que fent esforços vol mantenir, per l'estima envers el patrimoni.

Però no, no voldria jo hui reflexionar sobre el que ha estat la citricultura per la nostra terra, ni tampoc el que ara és i el negre futur que s'intueix. Voldria parlar d'un altre tipus de tarongers, aquells que des de fa uns quants anys proliferen als nostres carrers i places, amb un caràcter ornamental, el "citrus aurantium" o taronger amarg, que, en arribar aquestes dates, ens ofereixen els seus fruits les taronges agres, conegudes també com a taronges sevillanes doncs va ser l'ajuntament d'aquella localitat un dels primers a emprar aquest cítric híbrid com a ornamental per la ciutat, per allò de la flaire i colorit que emana.

El taronger amarg és d'origen asiàtic i van ser els àrabs els que van estendre el seu ús. Els califes de Còrdova van ser precisament els qui van donar a aquest petit arbre el caràcter de planta ornamental per excel·lència, plantant-ho en carrers, jardins i patis privats o de mesquites. Com a arbre decoratiu de carrers és ideal doncs és més alt que el de les varietats de consum i amb menys ramificació a la zona baixa del tronc, però presenta també un inconvenient, cal recollir el fruit, no pot quedar-se indefinidament penjant, doncs si esperem a la seua caiguda natural sobre les voreres, tindrem molèsties, brutícia i fins i tot cotxes bruts i taronges "esclafades" sobre el paviment.

Això obliga a la seua recol·lecció. No sé a Castelló si serà l'empresa encarregada del manteniment de parcs i jardins qui s'ha de fer càrrec d'aquesta "collida", però a hores d'ara, siga qui siga, encara no ha començat i molts carrers i parcs ja es veuen plens de taronges esclafades, amb la corresponent mala imatge i molèsties veïnals.

Si cada dia els arbres són més grans i a més a més el procés d'implantació d'aquesta espècie va en augment, significa que cada any són molts més els quilos de "fruita" que es recullen. M'agradaria saber quantes tones van recollir-se l'any passat i que van fer-se d'elles.

I dic açò perquè tal vegada el nostre ajuntament com ho fan altres amb més experiència, podria estalviar-se la partida destinada la collita en els comptes municipals, ja que la taronja amarga no ha d'anar a la brossa directament, pot usar-se per a fer un tipus de melmelada molt apreciada pels anglesos, confitures, salses i els olis essencials de la pell aprofitables en cosmètica.

Hi ha empreses a Andalusia, cas d'Alcorfruit, ubicada en la localitat sevillana de Lora del Rio, però també a València, concretament a Sagunt, "naranjas che", i supose que algunes altres, que comercialitzen aquest tipus. No se tracta de fer negocis municipals, però tal vegada aquestes empreses farien la collita a canvi del producte, i així aconseguiríem d'una banda que no fora cap gravamen per la curta caixa municipal i, d'altra, retirar els fruits de voreres i paviment millorant l'estètica dels nostres carrers en aquest mes de gener.

L'economia castellonenca tan lligada a aquest arbre de blanca flor, sustent dels nostres avantpassats, està demostrat i clar que no pot mantenir-se, però tot i això hem de fer el possible perquè independentment que les taronges urbanes tinguen o no valor comercial, i que el seu mercat siga inestable, hem de dignificar aquest símbol tradicional, de vital importància, el nostre principal vincle amb el territori.


No, definitivament no és un arbre més "per fer bonic" i mereix tota la nostra atenció, començant per la de la regidora responsable de parcs i jardins municipals, l'apreciada Sara Usó, continuant pel veïnat impedint que algú puga fer un mal ús del fruit generant brutícia, i acabant per l'equip humà encarregat de la seua recollida ficant interés perquè no en quede cap per terra, només així, pagarà la pena seguir mantenit els tarongers amargs...

divendres, 20 de gener del 2017

Açò és ploure

No estem acostumats ací a Castelló a tanta aigua en tant poc de temps i aquest fet no deixa de fer parlar a tots en el dia d'avui, ja siga a peu de carrer, als mitjans de comunicació escrita o les xarxes socials, i és que els diferents observatoris meteorològics dispersos per la ciutat, ja havien recollit fins a les 12 de la nit d'ahir més de 100 litres des de poc més de les 12 del matí en què va començar a ploure, i ha continuat plovent tota la nit i ho continua fent ara mateix.

Sembla que aquest registre és dels més si no el més alt assolit en un sol dia en molt de temps a la ciutat i això, irremeiablement porta associats tota una sèrie de problemes i entrebancs. Tindrem, de segur, un dia molt més mogut del que en principi caldria esperar a la nostra ciutat per un 20 de gener, sant Sebastià, i la borrasca mediterrània seguirà sent la protagonista.

I si no vols caldo dues tasses, diuen al meu poble, de manera que a aquest episodi de pluges cal afegir d'una banda el temporal marítim amb onades de més de quatre metres, que els entesos en la mar diuen és per la mediterrània una barbaritat, i d'altra, els gruixos de neu que en algunes comarques, principalment als pobles dels Ports i de l'Alt Maestrat, ja arriben als 50 centímetres, totes dues manifestacions provocades per l'intens vent de gregal.

En aquests moments la pluja és general i generosa, plou com diem a casa "a bots i barrals" i si tenim en compte que un bot és un recipient de cuir de cabra per a contenir vi, oli o un altre líquid, i un barral és també un recipient que tant pot ser de vidre, o fang, amb diferents formes, ploure a bots i barrals vol dir que l'aigua cau impetuosament i violenta com si l'abocaren dels cànters.

Estadísticament Castelló presenta una mitjana de pluges anual de 460 mm. Sent el mes més sec el juliol i el més plujós l'octubre, amb 15 mm. i 70 mm. respectivament. La mitjana de litres caiguts en un més de gener se situa en poc més de 30, tot i ser això si, juntament amb el mes de febrer els mesos més freds de l'any.

Que gener siga un mes de poca pluja ha donat peu a dites com: "La pluja de gener, al camp sempre va bé", "Aigua de gener, cada gota val un diner", o aquella altra de "Moltes pluges pel gener, bona anyada solen ser"; esperem veure acomplits tots aquests auguris també en aquest 2017.

I sí, és veritat, ahir i hui està plovent molt, però si girem la vista enrere, veurem que no estem en rècords absoluts. Voleu saber quan vam marcar rècords en pluja? Va ser el diumenge 14 d'octubre de 1962, una gota freda va fer caure en 24 hores 210 litres per metre quadrat, el riu se'n va eixir i "la Guinea" va inundar-se, tota la ciutat va romandre inquieta i preocupada, va ser la zona declarada com a catastròfica.

Però tornem a avui i a ara, pluja persistent i per moments forta, risc i incertesa, preocupació, la nostra Ciutat no està acostumada, veurem si ara preparada, a aquest episodi de pluges no previstes; vulguem o no estem subordinats a la natura, inundacions i sequera són conceptes extrems al nostre poble, o plou poc o plou massa...


La vida, la natura, tot allò que ens envolta és molt bonic i té moltes coses per a oferir-nos. Fruïm-les i acceptem que el nostre clima és molt irregular, i alterna períodes de pluja amb altres de sequera. Ara toca banyar-nos, benvinguda siga aquesta benedicció del cel, però com deia la meua àvia, que siga "aigua pura i amb mesura".

dijous, 19 de gener del 2017

El negoci dels segells sense valor facial numèric.

 Des d'aquell llunyà en el temps primer de gener de 1850 en què va introduir-se en Espanya el segell adhesiu com a sistema alternatiu de franqueig de la correspondència -abans el franqueig devia ser obligatòriament abonat pel destinari-, fins a arribar al dia d'avui, 167 anys després, molt ha canviat el sistema postal.

Només 10 anys abans, el 1840, havien aparegut per primera vegada els segells a Anglaterra, constituint una de les reformes postals més transcendents en simplificar els complexos sistemes tarifats, motiu pel qual aquesta innovació va ser ràpidament acollida per la resta de països europeus, malgrat que a l'estat espanyol no va ser obligatori fins al dia de Sant Pere de 1853.

Així per una carta ordinària, aquella d'un pes inferior a mitja unça, uns quinze grams, que havia de viatjar d'un lloc a un altre de l'estat, va instaurar-se com a tarifa el segell de 6 quarts i si aquest enviament era "certificat" calia pagar 5 reals, monedes d'ús habitual en temps d'Isabel II, l'efígie de la qual apareixia impresa "als timbres", creant-se la fàbrica del segell encarregada de la seua emissió.

Serà l'any 1893 quan s'unifica la Casa de la moneda i la fàbrica del segell, en un organisme únic, la "Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre" que, en l'actualitat, és l'encarregada de fabricar a més a més de paper moneda, monedes, bitllets de loteria, títols universitaris o papers de seguretat, també els segells.

Segells que han evolucionat i molt des d'aquells inicials, donant peu d'una banda a una evolució en el disseny i un col·leccionisme molt estés, la filatèlia, d'altra al canvi pràcticament anual del cost del franqueig i el tipus de moneda, reals, pessetes, euros, al que si afegim el descens considerable de l'ús de la carta postal en els darrers anys com a conseqüència directa de l'ús de les noves tecnologies, ens aboca a un desconeixement, en moltes ocasions, de les tarifes vigents.

I justament això va passar-me no fa massa dies. Necessitava enviar una carta i no sabia el valor del segell que hi havia de ficar. En acostar-me a l'estanc, la dependenta amablement en indicar-li el tipus de carta i on volia enviar-la va allargar-me un segell que per la meua sorpresa no indicava cap valor facial numèric, simplement a l'angle superior dret hi figurava una "A" majúscula, pel qual vaig pagar 50 cèntims d'euro.

La curiositat va portar-me a buscar a la internet, concretament a la subdirecció de filatèlia, com a unitat responsable de la gestió dels segells de correus i descobrir que des de fa un temps, entre les diferents emissions anuals a més a més d'aquelles en valor facial numèric, introduïx algunes modalitats amb expressió del valor facial permanent en el temps, assenyalant aquells "timbres" mitjançant lletres o combinacions de lletres i nombres. Tot un descobriment!!!

Així resulta que podem trobar-nos amb quatre tipus de tarifes A, per enviaments normalitzats nacionals, A2 enviaments nacionals no normalitzats, B cartes amb destinació europea i C la resta del món.

Diuen que suposen avantatges pels usuaris doncs a la possibilitat d'adquirir-los sense preocupar-se dels possibles canvis de tarifa en un moment posterior d'ús, porten també avantatges pel mateix Correu, per la substitució que s'ha de fer dels timbres o l'edició de complementaris, si hi ha canvi de tarifa.

Això significa que, si un segell de tarifa no numèrica, com no perd la seua validesa, d'una banda augmenta de valor a mesura que pugen les tarifes i d'altra que pot servir com a tarifa, sense haver d'afegir-li'n més en qualsevol moment.


Així si un segell de tarifa A, comprat l'any 2012, costava 0,36 cèntims d'euro i, en l'actualitat, 2017, costa 0,50 cèntims, és a dir 14 cèntims d'euro més, i serveix per al mateix, el segell sense ser de col·leccionisme, s'ha revalorat 7,77%. Caldrà anar pensant a comprar segells sense valor facial numèric no us sembla?

dimecres, 18 de gener del 2017

Quaranta-quatre, seixanta-cinc...

 Tal dia com ahir, però de 1973, fa tot just 44 anys, va morir a Castelló l'escultor Joan Baptista Adsuara Ramos, fill predilecte de la ciutat, nascut al "carrer de Talecons" i que va ser premi nacional d'escultura i acadèmic de la Real Acadèmia de San Fernando de Madrid.

Moltes van ser les obres que el gran escultor va modelar al llarg dels seus 81 anys de vida, i que tenen a Castelló i els seus veïns il·lustres com a protagonistes principals, però tal vegada el monument a Perot de Granyana del 1959 ubicat a l'avinguda de Lledó, juntament amb el bust d'en Cardona Vives, de 1963, en el grup de vivendes que porta el seu nom a l'avinguda de València, el del pintor Ribalta de 1927 al passeig de Ribalta, o el del músic Francesc Tàrrega de 1916, una de les escultures més interessants de la ciutat i ubicat en un lloc molt discret a prop del templet de la música, siguen amb "la Dolorosa" de la Sang i la font dels artistes, instal·lada a la plaça de la pescateria les seues peces més conegudes.

Tot i això, ara i ací, hui, per recordar la figura de l'il·lustre escultor, voldria centra la meua atenció en la relació d'Adsuara i les nostres festes de la Magdalena, doncs si aquestes tenen com a element bàsic, central, únic i diferenciador a la gaiata, en parlar d'aquesta com a monument, cal fer una menció especial per l'aportació a la gaiata com a monument que va fer el senyor Adsuara.

Va ser amb vista a la commemoració l'any 1952, del seté centenari del trasllat de la ciutat, quan la Caixa d'Estalvis de Castelló, va encarregar a l'escultor la creació del que havia de ser el monument representatiu de l'entitat castellonenca en aquelles festes.

Adsuara va crear una Gaiata veritablement monumental, de fusta noble, amb figures escultòriques dignes d'un artista de renom i amb profusió de punts de llum, aportant un nou símbol a la processó nocturna de la nit de la romeria.

Una gaiata que ara, en aquest 2017, complirà també una xifra rodona d'anys, 65, i que continua sent un homenatge recíproc entre l'artista i el poble, o el poble, que ja la feta seua i l'artista que perdura en la seua obra. Una gaiata que, per simpatia associem a l'estampa costumista i singular de "les xiquetes del meneo", xiquetes vestides de blanc, amb malles i faldes de tul, que mouen el cos amb els braços de cànter, lligades a la gaiata per llargues cintes blanques.

De caràcter marcadament classicista, la gaiata d'Adsuara, està qualificada d'una perfecció harmònica de llum i estètica, de simbologia i tradició, una veritable obra d'art.

Quaranta-quatre anys del seu traspàs i seixanta-cinc de la seua gaiata, és de ser agraïts el fet de recordar hui aquell artista consagrat de la figura femenina i de la imatgineria religiosa, preocupat per les formes i volums i sobretot, enamorat de les seues tradicions, de la seua terra i de la seua gent, de les nostres coses que eren les seues.

Un castellonero" a qui un altre home gran de Castelló, el poeta Miquel Peris va dedicar-li "in memòriam" un poema que comença així:

"Se n'ha anat, ja combrega amb l'essència
-llavimut albelló d'harmonia-,
On gaudeix l'eternal celistia
Ben llunyà de la humana estridencia...!"

dimarts, 17 de gener del 2017

Dies de foc.

 "Per Sant Antoni, un fred com un dimoni"

Estem dins la setmana dels barbuts, el passat diumenge va ser Sant Pau de Tebes, conegut com l'anacoreta o ermita, que va viure 43 anys a l'interior d'una cova, propera a una font i una palmera, i a qui es representa amb unes llargues barbes; dissabte vinent serà sant Fructuós o Fruitós, màrtir i bisbe de Tarraco, a qui també se'l representa amb llarga barba, i hui dimarts 17, l'església celebra Sant Antoni Abat o del porquet, monjo cristià pioner de l'eremitisme, patró dels animals, i a qui també els grans pintors representen com un sant barbut.

Tres festivitats de sants de llargues barbes que la saviesa popular, acumulant les experiències de generacions i generacions durant centenars d'anys, diu coincideix amb la setmana més freda de l'any. I vet per on, sembla que en aquest 2017 novament ho han encertat.

De tots tres sants, a les nostres terres castellonenques, el que celebrem hui, sant Antoni dels ases com també és conegut, és el més popular, i molts són els pobles que l'honoren, organitzant i mantenint unes festes, pròleg de les de carnestoltes, plenes de rituals, costums, balls, jocs i espectacles, que tenen el foc com a element principal, per allò del fred.

Festes moltes de les quals i per no coincidir amb les dels pobles veïns es traslladen i realitzen fonamentalment els caps de setmana de la segona quinzena del mes i on elements que no apareixen la resta de l'any, fan acte de presència ara, cas de les rossegades, les publicates, "la matxà", la rècua, la barraca, la foguera, les "grupes", la "malea", el "maio", els prims, les coquetes, els rotllos, els pastissets, les argilagues, els dimonis, les botargues, els cremallers, els genets, els carreters..., o fins i tot "las corridas" en aquells indrets on el castellà és la llengua natural, prenen el protagonisme, desafiant les baixes temperatures de les nits del gener.

Una festa on la laïcitat i religiositat van a l'una, amb un guió teatral semblant on Sant Antoni lluita contra les potències del mal i el caos, sent vençut pel dimoni que el tanca dins la foguera en flames, on mor i ressuscita, moment en què el poble esclata en festa, traduïda en una desfilada de cavalleries pels principals carrers, que acompanyats per la resta d'animals domèstics s'acosten a l'església on el mossén imparteix la benedicció.

El foc que proporciona llum i calor és a la vegada l'element purificador, i de la mateixa manera que a l'agost, una altra foguera i un altre sant, en aquesta ocasió el sant advocat contra la pesta, Roc de Montpeller, té clares reminiscències del solstici d'estiu, ara ho és el d'hivern.

Sant Antoni, temptat pel diable, és si no el que més, dels sants més populars del calendari litúrgic castellonenc. Recordem com fins no fa massa anys, a moltes de les cases del Raval llaurador de Sant Fèlix, a la quadra, presidint el pesebre, hi havia una imatge del sant.

També ací a la capital i concretament al barri mariner del Grau, el foc i els animals se convertiran en protagonistes la vesprada-nit del dissabte vinent, amb una sèrie d'actes que inclouran entre d'altres un cercavila, la cremà de la tradicional foguera i la no menys popular benedicció.


Sant Antoni de les barbes blanques, festa per excel·lència de l'hivern: "Dels sants de gener, sant Antoni és el primer". Tradició i costumisme, fins i tot socarronería, "Sant Antoni del porquet, que a les lletges fa carasses i a les joves fa l'ullet", en uns dies de foc i fred, una festa que mai s'han de perdre...

dilluns, 16 de gener del 2017

A l'estil de Castelló...

Eren, si fa o no fa aquesta hora, les 7 de la vesprada de tal dia com avui, però de l'any 1970, un divendres, quan a la tercera planta de l'edifici de la Plaça Maria Agustina, a "la casa gran", a la Casa Sindical, i amb motiu de la festivitat de Sant Antoni "del porquet", el Sindicat Provincial de Ramaderia amb col·laboració del Gremi de Chaciners, va celebrar el "Concurs de Chacineria amb productes del porc embotits a l'estil de Castelló".

Hui parlem més de xarcuteria que de chacinería, però el seu nom com el de salxixoneria són similars, doncs tots prenen com a base de les seues elaboracions "la chacina", la carn de porc adobada de la que es faran després els xoriços i altres embotits, productes originàriament desenvolupats amb el propòsit de preservar la carn en temps en què no hi havia possibilitat de refrigeració, i amb posterioritat productes preparats i diferenciats segons chaciners, per la seva aroma i sabor, derivats dels processos de preservació i dels ingredients i formes de preparar-los.

Al Castelló de fa vora 50 anys, el gremi de chaciners i industrials del porc era molt important, molta gent s'hi dedicava, no només en l'àmbit familiar si més no també professional, i guanyar un concurs d'aquesta categoria donava un prestigi i renom extraordinaris.

Per això, aquest certamen, va adquirir molta fama, de fet, a la pàgina 2 del diari Mediterraneo de l'endemà, hi podem trobar una ampla referencia, a més a més del resultat del concurs.

Un jurat conformat pel President de la Secció Econòmica del Sindicat, el senyor Causanilles, i dos experts xarcuters els senyors Marzá Aguilella i García Santolaria, van ser els encarregats de verificar, puntuar i classificar els variats lots que diferents xarcuters de la ciutat van presentar.

Els premis anaven distribuïts en diferents categories, des d'aquell a la millor presentació, fins a les millors llonganisses fresques, passant pels blanquets, botifarres d'arròs, de ceba i mixtes, botifarra negra i llonganisses amb pebre roig.

Voleu saber quins van ser els xarcuters guanyadors en les diferents categories? De segur que algunes persones grans, recordaran els seus establiments quan llegiran "el fallo" del jurat: Millor presentació per Carolina Mas Melià, millor "blanquet" Maria Nive, millor botifarra d'arròs, José Ramos Soler, de ceba Carolina Mas, d'arròs i ceba, frigorífics Ventura, negra, Carolina Mas, i les millors llonganisses, tant les fresques com les de pebre roig, Maria Nive.

Un acte senzill, diferent, i curiós que es va celebrar a Castelló per honorar sant Antoni i que va acabar amb el lliurament de tots els productes presentats a concurs i d'altres aportats pel Gremi dels industrials del porc, a les mongetes de l'asilo del carrer Governador. Quina festa, van fer tots els asilats!!!

Per descomptat que, l'endemà, festivitat del Sant, l'assessor religiós del Sindicat, mossèn Ramón Royo va celebrar els actes religiosos, una solemne missa a la capella de la Sang, on s'havia portat la imatge del Sant en processó des de l'edifici de la Germandat de Llauradors i Ramaders de l'avinguda de Lledó i una posterior benedicció dels animals i distribució del "pa de Sant Antoni".


Uns actes diferents en una festa amb molta tradició als pobles però poc arrelada a la capital. Serà per allò del fred? I una altra curiositat, com són les botifarres i xoriços que no són a l’estil de Castelló?