Seixanta anys d'aquella escola i aquell premi...

Per a la formació i l'enquadrament de les forces juvenils d'Espanya s'institueix a partir de la llei de 7 de desembre de 1940 i com una secció de l'anomenat "Movimiento", la "Delegació Nacional del Frente de Juventudes", amb un objectiu primer, l'educació política, física i esportiva, cultural, moral, social i religiosa dels joves espanyols a través de les diferents seccions de centres d'ensenyament, centres de treball i centres rurals.

L'any 1961 s'estipula que aquesta delegació serà l'òrgan encarregat per l'Estat de l'educació cívica, política i física dels espanyols homes menors de 21 anys, tenint entre les seues funcions la realització dels ensenyaments corresponents així com orientar, coordinar i protegir les iniciatives i activitats extraescolars de la joventut.

Entre les iniciatives que posa en marxa aquella institució estan els anomenats "Recompensas y premios al Magisterio" atorgat als mestres i les escoles per la seua col·laboració amb el "Frente de Juventudes" i el seu afany de servei a la "Falange".

A Castelló, tal dia com hui, 30 de gener de 1963, fa tot just 60 anys, l'aleshores Cap de centres d'ensenyament de la delegació Provincial de Joventut, el senyor José Antonio Aledón Salmerón, gira una visita a la coneguda al Raval de Sant Fèlix, com a "Escola del Jardinet", oficialment centre "Bisbe Climent", per lliurar el guardó d'honor que el centre havia aconseguit el curs anterior 1961-62.

En aquell temps jo amb 9 anys era alumne del centre i el director era el senyor Avelino Macías Miguel. L'escola disposava de 8 classes, 6 de xics i dos de pàrvuls, i una matrícula de 320 alumnes, 40 per classe regentades per les mestres parvulistes Ana María Bonet i Carmen Navarro i els mestres Vicente Fabregat, Francisco Iturralde, Juan Sales, Enrique Llopis i Pedro Buj.

Una escola acostumada a rebre premis i diplomes que omplien el despatx de direcció, referents a periòdics escolars manuals (1958), ornamentació (1959), tasca magistral, gimnàstica o "villancicos" (1960), iniciació professional o floristeria (1961).

Un centre al qual s'accedia per un preciós jardí amb un petit sortidor d'aigua i un estany amb peixos de colors, presidint el conjunt una estàtua del Sagrat Cor de Jesús, costejada pels pares dels alumnes.

A l'interior, hi ha cinc columnes a cada costat d'un pati central amb un mostrari ample de senyals de trànsit; al fons sobre la porta del despatx de direcció hi havia un suggestiu lema, realitzat amb filferro gruixut pels mateixos alumnes, que deia: "Cap a Déu i l'Imperi", i en una paret lateral un altre rètol "Compliré amb els meus deures, joiós i alegre".

Al voltant de les columnes del pati hi havia grans testos amb plantes i flors que s'encarregava de cuidar la "portera", la senyora Teresa que habitava un habitatge just al lateral de l'entrada.

També hi havia una sala gran adornada amb figures fetes de filferro que funcionava de menjador on uns 35 alumnes rebien el dinar del migdia i, tots, la ració de llet de l'ajuda americana. Hi havia també un pati de terra habilitat per a l'educació física i esport, amb cistelles de bàsquet i uns arbres que feien una poca ombra.

En aquella època, dos projectes eren l'orgull del centre, el cor escolar, dirigit pel senyor Iturralde i l'obra de la Santa Infància, que suposava per a l'alumnat a més d'una breu pregària diària, un petit sacrifici setmanal que es dipositava en unes guardioles ceràmiques que representaven el cap d'un nen negre, un asiàtic o un indi que es complementava de vegades amb la recollida i exposició de segells de correus participant al programa "Estampilla misionera", per tal d'obtenir fons. Per incentivar la recaptació a més d'un quadre d'honor amb la fotografia dels alumnes destacats, es penjava a la paret del pati, sota el porxo d'accés a les aules un rànquing amb els diners recollits pels alumnes de cada aula.

Han passat seixanta anys des d'aquell dia, un nou centre va ocupar el solar que va quedar després de l'enderroc de l'antic; noves lleis educatives, coeducació, centre i classes mixtes, nou sistema de govern, nous mestres i nous reptes per al centre.

Un centre que continua sent l'eix del barri, exemplar, on un entusiasta grup de mestres, ells i elles, continuen treballant en equip i aconseguint, com llavors, extraordinaris fruits pedagògics. Tot un orgull per al barri i la ciutat. Per molts anys!

El teòleg i Castelló.

"Puix en ciència i santedat/sou Tomàs angelic doctor/dels estudiants de ciutat/sigueu l'excels protector". Així comencen les lloances a Sant Tomàs d'Aquino, un dels filòsofs-teòlegs més importants de l'edat mitjana i considerat per l'església patró dels estudiants i el santoral ens diu que, hui, 28 de gener, és el seu dia, en record de la data del trasllat de les seues relíquies a Tolosa.

Tomàs d'Aquino no va elaborar un tractat sistemàtic sobre l'educació; tanmateix, el caràcter pedagògic dels seus textos reafirma el paper actiu que la persona té en el procés d'aprenentatge. Segons el sant, el punt essencial rau en la formació integral, la formació de la llibertat i les virtuts com a fonaments de qualsevol projecte educatiu.

Idees tan actuals de la pedagogia activa com que descobrir i conéixer signifiquen apropiar-se de la realitat, entendre i conéixer des dels aspectes sensibles fins als processos intel·ligibles, des dels primers principis fins a les conclusions ja van ser pregonades i ficades en pràctica pel sant italià de l'orde dels predicadors-dominics, allà pel segle XIII.

I quina relació pot tenir la figura d'aquell sant amb Castelló? Més de la que en l'actualitat podem imaginar i que ve de lluny, ja que els dominics van obtenir permís del consell de Castelló per fundar un convent a la ciutat, tot just ara fa 444 anys, el 15 de gener de 1579. Un convent amb edificis menuts i una modesta comunitat de no més de sis religiosos, que des del moment de la seua fundació no va parar de créixer i que va passar per diferents etapes al llarg de la seua existència, fins a convertir-se arran de l'aplicació dels decrets d'exclaustració de Mendizábal el 1835 en casa de beneficència, no sense haver estat quasi a punt de transformar-se en fàbrica de teixits de cànem, aprofitant el corrent d'aigua de la séquia Major, que anava a permetre mecanitzar el procés de fabricació.

El fet de convertir el convent en casa de beneficència va suposar que l'antiga església dels dominics continuara oberta al culte, passant la casa a mans de la diputació el 1860. Tot i que en aquells anys l'església era coneguda com la de la Casa de la Beneficència o la de Santo Domingo, la veritat és que l'altar ja estava dedicat a Sant Vicenç Ferrer.

Va ser a la dècada dels anys 80 del segle passat quan a Diputació va decidir el tancament de la Casa de Beneficència i la demolició de les seues instal·lacions, mantenint-se tan sols el claustre i destinant els terrenys a altres fins de tipus educatiu i cultural: el conservatori de música o l'escola d'art.

Un convent conegut des de la seua fundació com "el convent del Roser" o de "Sant Tomàs", i que presentava a la seua primitiva església enmig de l'altar, precisament un quadre amb la imatge de sant Tomàs, obra de Francesc Ribalta, flanquejat per les figures de Santa Anna i Santa Leonor, que malauradament va desaparèixer en els anys posteriors al procés de desamortització.

Però el sant d'una manera o altra va seguir a l'església i en l'actualitat podem contemplar al sostre de la Capella del Roser una pintura que el representa, imatge que porta a les mans una ploma, com a signe que va ser un gran teòleg, i una custòdia amb la Sagrada Forma per la seua gran devoció al Santíssim Sagrament, que es va manifestar en particular en la composició d'un magnífic Himne a Jesús Sagramentat.

Una gran figura que l'església descriu entre les més equilibrades i perfectes entre fe i raó, un personatge ben conegut per teòlegs i filòsofs, però que la realitat actual ve a dir-nos, poc conegut i admirat pels estudiants i prou oblidat pels veïns.

Cent, cinquanta, trenta, vint, zero!

Fa un bon grapat d'anys que van instaurar-se els "bons bus" a Castelló. Unes targetes primer magnètiques i després sense contacte, que es compraven i carregaven als mateixos autobusos urbans i que, permetien un descompte sobre el preu del bitllet ordinari, i que beneficiaven a aquells veïns que empraven majoritàriament l'autobús pels seus desplaçaments urbans.

A la fi del 2014 l'aleshores regidora de mobilitat, Carmen Albert, va presentar un nou sistema de venda i recàrrega dels bons, passant a vendre's i recarregar-se en establiments comercials, principalment quioscos i estancs, sense afectar el preu que va continuar sent el mateix.

Per als usuaris freqüents aquests bons, a més a més d'un cert estalvi, van permetre més comoditat a l'hora de viatjar, tot i que les tarifes i els preus dels diferents tipus de bitllets canviaven en funció de diversos factors: edat, nombre de viatges o tipus de família.

Tal vegada el més popular siga l'anomenat bo-bus normal, que permet efectuar 10 viatges sense data de caducitat. Un bo-bus que abans de l'1 de setembre del 2022 costava 8,20 euros i que a partir d'aquella data i fins al 31 de desembre passat i conseqüència d'una mesura de finançament del Ministeri de Transport i Mobilitat, recollida al Reial decret llei 11/2022, permetia als ens locals sol·licitar l'ajut directe del 30%, passant a costar 5'70 euros i que havia de permetre usar el servei urbà fins el dimarts 31 de gener.

El Ministeri finançava el 30% i l'usuari el 70%, amb una clara finalitat incentivar l'ús del transport públic i reduir l'ús del vehicle privat a la ciutat, fent un pas més cap a la mobilitat sostenible.

Al mateix temps i des de primers d'octubre passat l'ajuntament de Castelló va sumar-se a la gratuïtat del transport públic urbà, al 100% per tots els joves de fins a 30 anys, iniciativa sufragada pel consistori i la Generalitat, mitjançant l'anomenat Abonament Temporal Jove Gratuït, mesura que, com l'anterior anava a estar vigent fins al 31 de desembre.

Hui, només uns dies abans de finalitzar el període de vigència dels bons i, acollint-se al Reial decret llei 20/2022 de noves ajudes aprovades pel Govern d'Espanya, que recull el finançament per part del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana de l'ampliació del 30% del descompte dels abonaments als ajuntaments que establisquen una reducció d'almenys un 50% sobre el preu habitual, el nostre ajuntament anuncia que fa seua la proposta i reduirà a partir del dimecres 1 de febrer el preu dels diferents abonaments de transport urbà fins al 50%, assumint el consistori el 20% restant, de manera que, el bo bus normal, que fa 5 mesos costava 8,20 euros, ara podrem adquirir-lo ja per 4,10 euros, descompte aplicable també als altres tipus d'abonaments i títols multiviatge del servei de transport públic urbà amb autobús i TRAM fins al 30 de juny vinent.

I és que incentivar el transport públic davant el vehicle privat, no només aconsegueix reduccions significatives en el nivell gasos, sinó que és més eficient en costos, sempre que hi haja una flota moderna i renovada de vehicles al costat d'una eficiència en horaris i línies.

Agafar l'autobús urbà és un plaer per a molts i una necessitat per als altres. És per això que quan es rebaixen els preus o fins i tot s'exposen aquests transports a plena gratuïtat, és tot un privilegi. Benvingudes siguen aquestes rebaixes i faig vots perquè, en benefici de tots, s'allarguen en el temps i no siguen només incentius electorals. Veurem...

No és d'estranyar...

Acabe de llegir un informe publicat tot just ahir per l'Institut Nacional d'Estadística amb les principals dades del padró provincial de Castelló corresponents a l'1 de gener del 2022. El primer que em crida l'atenció és la poca variació de població respecte de l'any anterior 2021. Si en aquell moment érem 587.064 els empadronats en el conjunt dels 135 municipis provincials, un any després la xifra puja a 590.616, és a 3552 castellonencs més, el que suposa un xicotet augment del 0'6%.

D'altra banda, no és gens estrany una altra data que apareix reflectida en l'informe, la pèrdua de població de la capital a favor dels principals pobles que conforme l'àrea metropolitana. Mentre Castelló baixa dels 172.000 habitants, perdent-ne 732, el 0'42%, altres municipis com Borriol presenten un guany de 197, el 3'42% o Almassora, amb un guany de 505 veïns, el que suposa un 1'84% mes respecte a l'any anterior, pèrdua o guany motivat principalment pels preus de l'habitatge, més barat o més gran i de major qualitat pel mateix preu que a la capital.

Però malgrat aquesta observació també apareix un poble, Benicàssim, on tradicionalment l'habitatge no és significativament més barat, que lidera en termes absoluts el creixement poblacional amb un increment de 516 veïns, el 2'6%. De segur que podem imaginar el motiu sense por a errar, la seua privilegiada situació geogràfica o les seues bones instal·lacions culturals, serveis bàsics i oferta d'oci.

D'altra banda, també resulta molt curiós el cas dels pobles de l'interior. D'entrada sembla que per allò de la climatologia, de les comunicacions o de l'economia, els pobles de l'interior hagen d'estar abocats a la pèrdua, més o menys lenta, però contínua de població. Realitat constatable en massa casos; pobles com Torralba, Vallat, Higueras o Castell de Cabres, han vist com en el darrer any el nombre de veïns ha disminuït de manera quasi dràstica. Fins i tot pobles relativament grans com Villahermosa del Río, Vilafranca, Traiguera o Castellnovo, també han perdut població.

I si ampliem el temps les xifres ens diuen que tres de cada quatre municipis de la província han perdut població a la darrera dècada. Gairebé 14.000 habitants entre el 2012 i el 2022, és a dir, un 2,3%.

Però aquesta tendència no està tan generalitzada com sembla i trobem alguns pobles que han guanyat veïns en aquest darrer any, cas de Cirat, Almedíjar, Albocàsser o, tal vegada el més curiós de tots, per allò d'estar lluny i tenir un clima extrem, Xodos que arriba a superar el centenar de veïns.

No és estrany que molts pobles de Castelló perguen població, és tendència prou generalitzada en llocs on és prou fàcil quedar-se incomunicat en els dies rigorosos de l'hivern, on difícilment puga fer-se una vida social, on cal agafar el cotxe per a arribar als serveis bàsics, o tal vegada aquell que es considera el principal inconvenient, trobar feina. Tal vegada només el potencial ecològic o etnològic i la vida una mica més econòmica que tenen alguns d'aquests pobles, siga el que els servisca de fre.

L'asfaltat dels carrers, el sistema de sanejament i proveïment, la recollida d'escombraries, l'enllumenat públic o la construcció de noves escoles són algunes de les iniciatives que fan més còmoda la vida als pobles; en definitiva i en resum, cal generar incentius i facilitats si volem que els nostres pobles cresquen.

Amb sorpreses i preocupacions, però ni massa sorprenent ni massa preocupant, eixa és, a hores d'ara i segons els números publicats, a parer meu, la nostra realitat provincial.

Està bé que la província es mostre a Fitur, està molt bé que es done un gran suport al sector turístic provincial, que es promocionen propostes gastronòmiques, esportives, festivals i turisme de sol, platja i interior, però, no és aquest el camí encertat per aconseguir creixement poblacional que, a hores d'ara a un gran nombre de pobles de Castelló és el gran repte.

Un repte que exigeix donar respostes noves des de l'acció política i canviar la mirada al nostre territori: una nova comprensió de la relació entre el medi rural i les ciutats. En cas de no obtenir-ho, d'ací una temporada tornarem a veure dades que no ens resultaran novament estranyes.

El crémor o el de la crémor?

Aquest matí i per motius que no vénen al cas, un company m'ha demanat la meua opinió sobre el nom correcte que hauríem d'emprar per a designar un barri "de tota la vida" de Castelló. En concret el primer barri nascut a l'oest de vila, aquell ubicat a l'altre costat de les antigues vies del ferrocarril del Nord, limitat si fa o no fa inicialment per la carretera de Ribesalbes, l'avinguda de Vila-real, el carrer de Gandia, el del Cardenal Costa, el de Vall d'Uixó i els afores i que tots coneixem com a "Crémor".

La creació de l'UJI el 1991 i després el 2000 el soterrament de les vies del tren va fer que Crémor es quedés a terra de ningú i, a la vegada que una part de la zona presentara una gran regeneració urbana i un ràpid desenvolupament ampliant els seus límits a l'espai situat entre la carretera de Borriol al nord, el Riu Sec a l'oest, el camí vell d'Alcora al sud i la zona de la nova estació de ferrocarril i autobusos a l'est, una altra, unes quantes hectàrees de superfície d'un esplendorós passat, una zona esquitxada per masets d'una bellesa notable, amb el riu sec com a eix, quedara difuminada i prou abandonada.

Però, deixant pels tècnics els aspectes urbanístics, encertats o no, anem al que veritablement ens importa, el motiu de conversa aquest matí i ara de comentari. Cal parlar del barri del crémor o de la crémor?, sempre hi ha hagut divisió d'opinions inclús entre els mateixos veïns. Difícil ha estat també hui resoldre el dubte i donar resposta cultural i històrica a aquesta qüestió

Per què aquest dubte us preguntareu? Perquè és sabut que aquell raval pren el nom d'una vella fàbrica que estava situada al camí de l'Enramada, una fàbrica de crémor o crémor tàrtar, que segons el diccionari de la RAE és el tartrat àcid de potassa, àcid tartàric, que es troba principalment al raïm, un producte que ja era conegut pels grecs i romans i a més de ser usat com a purgant en medicina i com a mordent en tintoreria, també ho és en la indústria alimentària.

Una pols blanca sense sabor emprada per a l'elaboració de vi, gasosa, conserves, salses, sopes i dolços, atés que és un dels ingredients del llevat químic. En la indústria alimentària moderna es coneix com a additiu E-334, acidulant natural, antioxidant i regulador de l'acidesa.

La fàbrica de Castelló de la que malauradament he trobat poca o cap informació rellevant, va arribar a ser tan important que a partir de la seua creació el tradicional camí de l'enramada on estava ubicada va començar a ser conegut com el camí del i de la Crémor segons uns vilatans o uns altres.

Digueu-li com vulgueu, però no oblidem mai que el crémor o el de la crémor és, sobretot, un barri on tothom es coneix, on la vida es fa present com a palpit de la ciutat amb els seus petits comerços, els seus bars i cafeteries, els seus col·legis, la seua església, la mercedària parròquia de Sant Josep Obrer, el centre de salut, les places, com la del Pintor Sorolla o Cronista Muntaner, i també aquest conjunt de masets modernistes que parlen d'un passat d'esplendor amb la petita ermita de Sant Joanet del Riu. Això és Crémor i més encara, és la demarcació de la gaiata amb el guarisme 18.

Crémor una part important de Castelló que s'encamina cap a un futur d'una manera assenyada, d'una manera coherent, equilibrada, sostenible i innovadora, recordant el passat i mirant cap al futur. I que fem amb el nom? El barri del crémor o de la crémor? Amics que açò llegiu, no sé per vosaltres, però, per mi tant se val.

Arròs a dojo!!!

A les nostres contrades l'arròs va començar a ser un aliment bàsic en el transcurs del segle XVIII, prenent cos, a partir d'aquell moment diferents maneres de cuinar-lo, siguen secs o caldosos. El plat estrella de l'arròs hui, la paella, no arribarà a les nostres terres fins al segle XIX, procedent de l'albufera valenciana i de la mà dels segadors que des d'aquells pobles arribaven a Castelló per ajudar els llauradors de la Plana a la dura tasca de la sega.

En aquells temps i circumstàncies pren la seua forma original la paella de Castelló entre arròs, verdures i proteïna animal que, inicialment representada per l'anguila, al nostre territori canvia ràpidament per animal de corral, pollastre, conill o a vegades pato, esdevenint des d'aleshores ençà en bandera d'identitat per a tot el poble, ja que en realitat la paella ve a reflectir com ningun àpat l'esperit alegre i festiu, el sol, el camp, l'aire, la família i l'amistat.

D'aquí a ser considerat un plat de dia festiu o de diumenge només hi va haver un pas. La paella dels diumenges, com a molts altres pobles, a Castelló és tot un ritual que va més enllà de la suma dels ingredients i la ingesta de menjar, és reunió al voltant de la taula, compartir el plat d'arròs daurat amb vi i alegria, punt inicial d'una sobretaula i xarrada familiar.

Però també la paella és el plat per excel·lència de la festa. A Castelló, a la setmana de la magdalena, a les festes de pasqua, de la Mare de Déu d'Agost o per Nadal, la paella és l'element de cohesió i fins i tot motiu de concurs.

I si hui faig la paella la protagonista de la meua reflexió és perquè hui, dos estimats pobles de la zona costanera nord de la província que celebren les seues festes, Benicàssim i Vinaròs, honorant Sant Antoni i Santa Àgueda en el primer cas i Sant Sebastià en el segon, han coincidit en la seua festa grossa com?, naturalment fent de la paella o les paelles les veritables protagonistes centrals del dia.

El "Dia de les Paelles de Benicàssim 2023" ha donat continuïtat a una celebració popular que va començar l'any 1980 com un concurs de paelles popular, en què els amics s'unien per cuinar paelles al carrer i compartir un dinar en un ambient de camaraderia . Des d'aquella primera edició e què van participar 38 paelles., al llarg dels anys, la festa ha evolucionat per convertir-se en una cita de referència a tota la comarca i més enllà, estimant-se que vora 35.000 persones s'hauran acostat i 2.000 paelles s'hauran cuinat als carrers del poble. Una festa que ha començat ja de bon matí amb una sonora despertada i que, a hores d'ara, encara continua amb música i "tardeo", fen realitat allò de la sobretaula que comentava abans.

I més al nord, Vinaròs també ha celebrat aquest divendres de manera multitudinària el dia del seu patró, Sant Sebastià, al santuari de la Misericòrdia. Els actes que han començat amb la pujada de la relíquia des de l'església Arxiprestal de l'Asumpció fins a arribar a l'ermita i les tradicionals misses dels pelegrins i major, han acabat amb què?, efectivament amb un dinar de germanor i festa, amb el repartiment de 3.500 racions de paella a tots els assistents, que al llarg de tota la setmana havien anat adquirint els tiquets a la planta baixa de l'ajuntament, al simbòlic preu d'1 euro dues racions, encara que també per aquells que sempre se n'obliden s'han pogut adquirir els tiquets a la mateixa ermita, perquè ningun es quedara fora de la festa.

Arròs en abundància, arròs a dojo és el que s'ha cuinat, menjat i digerit hui a les dues poblacions festeres entre rialles i abraçades, entre retrobaments d'amics i famílies, veritable regal per als sentits, tornant-se a fer realitat allò tantes vegades repetit de "la paella és molt més que un conjunt d'ingredients que es cuinen en un recipient concret".

Dos pobles, un dia, una llarga tradició que uneix Benicàssim i Vinaròs convertint-los en referents culinaris bàsics de l'arròs, del cereal considerat aliment bàsic a moltes gastronomies del món i en particular del plat típic valencià per excel·lència, la paella. Per molts anys veïns!!!

Que venen els xinesos!!!

És més que evident que una de les transformacions més importants que està vivint el món durant aquestes darreres dècades, és l'expansió de la Xina per tots els racons del planeta i respon al fet que la Xina s'estiga convertint en la primera potència mundial, per sobre dels Estats Units.

Ho veiem cada dia també al nostre estimat Castelló, els xinesos que comparteixen espai urbà amb nosaltres són molt polifacètics a la feina, aprenen de pressa i són conscienciosos i meticulosos. Són un exemple de laboriositat i esforç i el seu esperit de sacrifici arriba a xocar moltes vegades amb els nostres valors socials.

Existint diferències entre la cultura xinesa i la castellonenca, com per exemple a l'hora de saludar-se que nosaltres ho fem besant-nos i ells prefereixen fer-ho donant-se la mà, o que mentre els joves castellonencs prefereixen per divertir-se la discoteca als xinesos els xifla el karaoke i front l'obsessió de les xiques valencianes de lluir la pell morena, les xineses pensen que amb la pell blanca són més maques, els xinesos mantenen tradicions en algun cas molt properes a les nostres, cas de la nostra celebració del Cap d'Any i la seua d'Any nou xinés.

Segons el darrer padró municipal a Castelló convivim amb vora 700 xinesos, un percentatge menut, el 0'25% de la població, però molt arrelats a la ciutat; són treballadors, amb negocis, empreses o estudiants i, ara, en aquesta segona quinzena de gener es preparen per a donar la benvinguda al seu nou any 2023, que arrencarà el diumenge 22 i que correspon al Conill i, en coincidir amb l'element de l'aigua, es tracta de l'Any del Conill d'Aigua, segons l'horòscop oriental. S'espera que siga una època d'esperança per les característiques d´aquest animal: pau mental, ràpid i gentil.

I ho volen tornar a fer la vigília de l'Any Nou, el seu "txixi", l'equivalent a la nostra nit de Cap d'Any, com ho han fet a la nostra ciutat des del 2019 any dedicat al porc, 4716 segons el calendari xinés en un còmput que parteix des de l'any 2697 a. C., i que van repetir el 2020 dedicat a la rata, i el 2021 al bou, i el del passat 22 al tigre, convidant a tots els castellonencs a què participem de les seues celebracions i, per això, des del passat dilluns en què l'alcaldessa i la regidora de Cooperació van rebre als membres de l'associació xinesa de la ciutat, creada l'any 2018, trobem per diferents carrers i places cèntriques, Enmig, passatge José García, Plaça Major..., una decoració típica asiàtica amb fanalets de diferents mides enganxats als fanals de l'enllumenat públic; fins i tot a la balconada central de l'edifici noble de l'ajuntament hi ha un escut emblemàtic. Elements que sembla romandran en aquells indrets fins a la fi de mes.

Castelló té fama de ser una ciutat saludable, no massificada, acollidora, integradora i solidària. Si als anys 30 del segle passat la ciutat va acollir a prop de 20.000 persones procedents d'altres punts d'Espanya que s'arrimaven a la Plana per les possibilitats econòmiques que oferien l'agricultura i la incipient indústria i després, en les darreres dècades, des de principis dels anys 2000, coincidint amb el boom del totxo i el creixement de l'economia, va ser tot un pol d'atracció per a nombrosos romanesos que van trobar aquí la seua segona terra, i ara, més recentment la ciutat ha mostrat en diferents accions la solidaritat amb el poble ucraïnés, alçant la veu i mostrant el seu suport en senyal de adhesió al país, també la festa, en aquest cas de la comunitat xinesa, ha de ser entesa, acceptada i per què no?, participada per tots els veïns.

Benvinguts siguen als nostres carrers i places per uns dies els fanalets i altres manifestacions festives xineses, signes de celebració per totes les benediccions rebudes i felicitat a la comunitat xinesa castellonenca que arriba molt més enllà de la seua presència dels simples basars i restaurants.

Acaçar-se a taronjades!

L'ús ornamental de tarongers amargs és molt freqüent als jardins i carrers del nostre municipi. El taronger és un bonic arbre decoratiu de fulla perenne, força resistent a malalties, perfecte per adornar; l'estructura del taronger amarg, més erecte que els destinats a cítrics de consum i amb menys branques a la zona baixa del tronc, fa que decoren com qualsevol taronger i que puguem gaudir a la primavera de les flors de tarongina i dela seua flaire, a la vegada que les seues branques no molesten els vianants.

Però clar, com qualsevol fruiter, arriba el moment en què fan fruit i comencen a madurar al novembre aguantant fins al febrer o març. Naturalment, aquest fruit cítric no es pot quedar indefinidament penjant del taronger, de manera que la caiguda de la taronja amarga sobre les voreres provoca moltes molèsties, brutícia, podridures o taronges amargues espatllades sobre el paviment, fet que obliga als serveis de neteja municipal a fer tasques de recol·lecció de la taronja amarga d'una forma programada i amb anticipació a la seua plena maduració.

No sé a Castelló quan s'iniciarà o si tal vegada ja s'haurà donat principi a aquesta recol·lecció, però el cas és que són molts els carrers que ara a mitjan gener presenten els tarongers plens, amb un color del fruit molt cridaner que comencen a caure a terra i, a la vegada, conviden als joves, o tal vegada caldrà parlar millor d'adolescents, sobretot a les nits dels caps de setmana i fruit dels excessos de l'alcohol, a iniciar veritables batalles campals emprant les taronges a l'abast com a munició.

Només cal passejar un diumenge o dilluns qualsevol a primera hora del matí per algun d'aquells carrers amb tarongers, Cavallers, Alcalde Tárrega..., per comprovar com el terra apareix cobert amb les restes de la baralla, en algunes ocasions una polpa viscosa que provoca una mala imatge. Sembla que a Castelló, aquest mes de gener i per alguns, acaçar-se a taronjades estiga de moda i siga una manera de divertir-se sense que els hi coste un euro.

No crec que aquestes rinyes hagen arribat en cap cas a ser formes de violència massa preocupants tot i que els fets en totes les ocasions arriben a molestar el veïnat que, impotent, no pot fer res front aquesta pràctica recurrent i que sembla que per a ells es tracta només d'una activitat d'entreteniment.

És veritat que els tarongers dins l'entramat urbà fan bonic, fins i tot suposen un vincle amb el territori agrícola del terme, però cada dia que passa són més les taronges gens comestibles, que en aquest moment, esclafades o podrides omplin de brutícia voreres, places i calçades.

Quina ha de ser la solució? Molt senzilla, avançar al màxim la recol·lecció dels fruits per aconseguir "d'un tir matar dos pardals", d'una banda, acabar amb la brutícia i el fàstic de les taronges esclafades a terra en caure i, d'altra, evitar "la collida com a munició" per les batalles nocturnes.

Ja ho deia Sant Ignasi de Loiola "evita la temptació i evitaràs el pecat". No oblidem que estem parlant de gent jove que, per naturalesa són febles i la temptació és sempre forta. Una cosa és tenir temptacions i una altra diferent és que des de la municipalitat no es faça res per impedir facilitar que es puga caure en elles.

Si tal vegada, el cervell dels adolescents no pot frenar els impulsos i la seua conducta en moltes ocasions siga fruit de la immaduresa, o la manca d'autocontrol, propi de l'edat, faça que vulguen trobar-se a si mateixos a través de gestes com aquesta, els adults i, principalment aquells amb responsabilitat municipal, han de procurar, evitar en la mesura del possible, recol·lecció primerenca o major vigilància urbana, que "les guerres a taronjades" siga, als nostres carrers, una pràctica comuna diària i augmentada els caps de setmana.

De "Jaimito"

Entre els anys 1945 i 1976 va publicar-se a València una revista composta per diferents tires gràfiques i assolint la màxima fama aquella que tenia com a protagonista a Jaimito, un xiquet que feia tota mena d'entremaliadures, gestes, aventures i preguntes incòmodes, resultant les seues actuacions i respostes d'allò més surrealista. Durant els 30 anys de vida de la revista, la fama dels acudits de Jaimito es va disparar al punt que l'editorial feia edicions especials només amb aquestes humorades, convertint-se en tot un mite de la cultura popular en temps de la postguerra espanyola.

I si bé ja han passat diverses dècades des de la seua darrera aparició, "Jaimito" es manté viu als acudits i allò va enganxar-nos tant que, hui en dia, quan ens trobem davant d'una situació graciosa i inversemblant, diem que és de Jaimito.

I de Jaimito sembla la notícia que he llegit aquest matí a la premsa local amb el següent titular: "Denuncian que la policía local de Castelló no tiene boletines para poner multas" i és que, segons sembla, la deixadesa i la manca de previsió per part de la regidoria responsable de la policia de Castelló, està fent que al llarg de tota aquesta setmana els agents de policia i els de mobilitat urbana, no hagen pogut tramitar cap denuncia per la manca de butlletins, en haver-se'n oblidat els responsables directes d'aconseguir-ne de nous per poder reposar existències.

En principi podia pensar-se que aquesta situació fóra ocasionada per un problema d'impremta, però no ha estat així segons diuen, ha estat més un problema de manca d'organització i planificació, i el que sembla més greu, la manca de butlletins de denúncia i actes són uns elements més que vénen a sumar-se a les "greus deficiències" que presenta la policia local, concretades en un terç dels cotxes patrulla que s'utilitzen per donar servei directe a la ciutadania i que, els agents denuncien que entre altres mancances presenten problemes als frens, danys a les carrosseries, errors elèctrics a les centraletes, embussos als ancoratges dels cinturons de seguretat o nombrosos desperfectes en seients, tapisseries o fins i tot a les finestretes, que fan pensar que, tal vegada, no estiguen preparats per a passar la ITV.

I si no vols caldo, dues tasses. Tot i semblar un acudit, de ser certes aquelles afirmacions, la realitat ve a dir-nos que la policia de Castelló entitat clau per garantir la seguretat dels veïns, es troba en una situació insostenible i límit, afegint-se a aquelles deficiències el fet que els agents, en ple mes de gener, continuen sense tenir ni el calçat ni el vestuari corresponents a l'equipament d'hivern, material necessari per a la feina diària.

I no penseu que açò és un problema de Castelló ciutat, que ho és, però, malauradament també està sent-ho en altres llocs. Sense anar massa lluny, el passat mes de desembre va ser la policia local de València la que va aixecar la veu per una problemàtica semblant i també la Guàrdia Civil va denunciar que centenars de les 6.000 armes semiautomàtiques que van adquirir-se a un fabricant israelià i repartides entre les diferents unitats van resultar ser defectuoses.

Són o no són aquestes notícies com aquell acudit de Jaimito que diu: "Està Jaimito pujat a un arbre, i llavors ve un guàrdia i li pregunta: Vosté! Com li diuen? -Jaimito. -Doncs multa per pujar-se'n a un arbre! – I Jaimito dirigint-se a l'agent: i a vosté com li diuen? -Garbanzo!, contesta el guàrdia -Doncs multa per eixir-se'n de l'olla!"

Acudits a banda, la qüestió sembla greu. Necessitem tenir els cossos de protecció i seguretat actius, complets i actualitzats per poder donar un bon servei públic. Sense mitjans adequats i sense garantia plena per als Policies Locals i altres cossos de seguretat no hi ha llibertat segura ni protecció per a la ciutadania. Espere veure prompte la situació resolta pel bé i la tranquil·litat de tot el veïnat i no continuar veient-ne de Jaimito...

El cartell i l'acte...

Tot just ahir, a 58 dies de l'inici de les festes de la Magdalena va presentar-se el cartell que ha de servir per a ser la imatge oficial d'aquelles ajudant a difondre-les entre veïns i forasters. Un cartell que, per primera vegada, ha estat confeccionat per un professional del disseny i la il·lustració seleccionat entre les 23 candidatures presentades a la convocatòria de crida a projecte a través del dossier de treballs i elegit per un jurat professional.

Com ha passat sempre i estic segur tornarà a passar els anys venidors, tan prompte va fer-se públic el disseny, a les xarxes socials, van començar a aparèixer opinions ben diverses de lloadors i detractors. Entre els primers, naturalment, l'alcaldessa i el regidor de festes que no van dubtar a qualificar l'obra de "meravellosa", entre els crítics aquells que el consideraven masclista, torero, molt gaiater i gens magdalener o que recordava massa a d'altres anteriors, sobretot al triat l'any 2006.

Per a mi el cartell no és res de l'altre món, però crec que compleix amb creixes el que s'espera d'un cartell, que siga cridaner, impactant i vistós. M'agrada la combinació de colors triada entre el verd i el groc, així com la lletra tipogràfica emprada, tot i que a parer meu, no està encertat el verd del mocador de coll i tampoc el blanc de l'escut de la ciutat; però, ja ho dic, només és la meua opinió i estime que, l'autor, Vicent Ramón Pascual, ha aconseguit allò que ha volgut ressaltar amb l'obra "la festa de la llum", la llum, el color i la gaiata.

I si al matí va fer-se la presentació pública del cartell als mitjans de comunicació al saló d'actes del Menador, a la vesprada, va ser el torn de donar a conéixer-lo al món de la festa. El lloc elegit per la Junta de Festes?, per la gerència?, per la presidència del Patronat?, va ser la sala polifuncional del Menador, un lloc del tot insuficient per la quantitat de persones que allí, com era d'esperar vam acostar-nos.

L'acte no sé ben bé encara quina estructura volien els organitzadors que tinguera. D'una banda, semblava molt protocol·lari, amb desfilada inclosa de Regines, Dames, Madrines, Presidents de Gaiates, Regidors... acompanyants per la Colla de Dolçainers, des de l'estàtua del rei en Jaume fins al saló; d'altra més informal, sense tarima, cadires, ni cap protocol, amuntegant-se en aquell espai els participants a mesura que anaven arribant i sense tenir cabuda per tots.

Un acte dirigit i presentat pel Gerent del Patronat, "xico para todo" on el protagonisme del cartell quedava prou difós entre les regines, els regidors, l'autor i una pantalla, a la que ningú li feia cas, en què anaven passant diferents moments de les festes de l'any anterior, i on els diferents parlaments a dures penes van arribar a comprendre's per culpa del soroll d'aquells que des del hall no paraven de parlar, ja que, no podent accedir a la sala per manca d'espai físic, no podien tampoc veure res.

Tal vegada manca de previsió? Segurament. És probable que aquest acte fora un calc del què s'havia fet en anys anteriors en altres espais, però si l'evolució festera ha portat a un canvi en la tria del cartell, també haguera pogut portar associat un canvi en l'estructura de la presentació, fent-se per exemple al teatre del Raval, amb espai per tots i totes, amb escenari pels protagonistes principals, amb les primeres files de butaques per aquells que són convidats representatius i amb el caliu de la música dels dolçainers interpretant alguna peça festiva per obrir i tancar l'acte i, on les imatges que es projectaven en aquella pantalla a la qual ningú li va fer cas, tingueren en el desenvolupament de l'acte el seu moment. Més encara, s'haguera pogut projectar aquell "mapping del 75 aniversari" que per circumstàncies que tots coneixem, ha passat amb més pena que glòria i no se li ha tret tot el profit que s'esperava.

Vull creure en la bona voluntat de totes les persones, vull pensar que tot es fa de la millor manera possible, que hi ha moltes circumstàncies que desconec i que, em fan ser, tal vegada massa crític, però si volem unes festes internacionals, dignes de noms i de fets, d'ambicions gens modestes, cal tenir cura de tots els detalls una vegada i una altra i filar més prim, sobretot de cara a l'exterior. Només redoblant esforços i mirant-nos menys el nostre melic, serem respectats i admirats.

El porc vietnamita (dos).

Torne sobre un vell tema del qual ja vaig parlar fa un temps, en concret el 21 de maig de l'any 2021, en aquest mateix blog, en aquell moment posicionant-me en la necessitat d'impulsar una gestió ètica que tinguera en compte el benestar de l'animal i la convivència entre aquells i les persones.

Ham passat sis-cents dies i la problemàtica no ha fet més que créixer. Fa al voltant de 20 anys una mascota exòtica irrompia en la societat occidental, el porc vietnamita. Aquest animal es posava de moda com a mascota per la seua cara entranyable, començant a popularitzar-se entre la ciutadania; però aquest porquet creix, i creix molt de pressa, i moltes van ser les persones que van optar per desfer-se d'aquests exemplars quan van començar a fer-se massa grans, fent que el 2019 les autoritats pertinents declararen aquests porcs com a espècie invasora, la qual cosa implicava la seua prohibició com a mascota pel mal que causava l'expansió incontrolada d'exemplars solts.

Tal vegada la nostra ciutat i més en concret el barri dels mestrets, haja estat un dels llocs de tot el país on, en els darrers anys, la població d'aquests animals abandonats haja augmentat més ràpidament arribant a convertir-se en una veritable plaga.

Des de l'àrea de Salubritat i Salut Pública de l'ajuntament amb uns diners de l'erari públic van començar fa quasi un any accions per capturar el nombre més gran d'exemplars i tractar de controlar la plaga amb un clar objectiu minimitzar-la i erradicar-la del terme municipal, cosa que sembla no està resultant gens senzilla.

He llegit que des del passat mes de febrer, han estat quasi un centenar "els bitxos" capturats i que en la darrera gran batuda efectuada conjuntament fa només uns pocs dies entre el nou gestor cinegètic contractat per la Regidoria i la Unitat de Protecció Mediambiental i Benestar Animal (Uproma), van arribar a capturar-se 26 exemplars en una sola nit, animals que en algun cas arribaven als 90 quilos de pes.

Tota una plaga que, a més a més de constituir un perill pels conductors que circulen pels vials del barri, provocant uns quants accidents, principalment per la quadra del borriolenc, suposa un greu perjudici per al malmés equilibri de l'ecosistema del barri i per al benestar i la salubritat de la ciutadania.

Uns animals que localitzats majoritàriament en el medi urbà o periurbà estan més que acostumats a la presència humana i que, en pocs anys, han passat de ser simpàtics animals domèstics a considerar-se un problema greu per a la ciutat, sobretot els alliberats intencionadament, acció que, com hem pogut llegir, implica una actuació complexa de captura.

No sé si a Castelló s'haurà fet un estudi de quants poden haver-hi al terme en estat salvatge, tot i que sembla que en llibertat, la concentració més gran estiga a la zona nord i si aquests hauran arribat a hibridar-se amb els senglars que, també en els darrers mesos han proliferat en aquesta i altres zones periurbanes, però el que si està clar és que aquests animals constitueixen una gran problemàtica que arriba més enllà del terme i de la província, fent la ciutat protagonista el passat dilluns de l'espai d'investigació d'À punt Zoom on va analitzar-se la responsabilitat del veïnat en aquesta proliferació.

Està bé que l'ajuntament vulga posar límits a les molèsties ocasionades pels porcs vietnamites augmentant les captures, però no és suficient, torne ara després de més d'any i mig d'aquella altra entrada amb més contundència, demanant eliminar-los del tot, actuant no tan sols sobre els mateixos animals, també sobre aquells veïns que, de manera oberta o clandestina, els faciliten pa, aigua i menjar, que, en definitiva els cuiden, només així algun dia, esperem que no massa llunyà, els porcs vietnamites a Castelló siguen història, un problema desaparegut.

"Melichior, Gathaspa i Bithisarea"

Hi ha certes dates al calendari que marquen la vida de qualsevol persona, cas de la del naixement, casament, alguna operació mèdica, d'un accident o, tal vegada, el dia en què va tocar-nos la loteria.

Hui és un d'aquests dies per a mi. Evidentment, hui l'església catòlica celebra la festivitat religiosa de l'Epifania, que recorda l'adoració de Jesús pels Reis Mags i la seua aparició i manifestació al món. Tot i que en realitat la Bíblia no parla del nombre dels mags o savis, ni tampoc dels seus noms, la tradició s'ha encarregat de presentar a Gaspar, Melcior i Baltasar, com a savis o reis de l'orient que apareixen per adorar Jesucrist com a nen, oferint tres regals: or, encens i mirra, símbols de la majestat, la sacralitat i la perpetuació davant de la mort.

Melcior, Gaspar i Baltasar o com apareix per primera vegada allà al segle V de la nostra era, en l'Excerpta Llatina Barbari, traducció d'una crònica grega que narra la història del món des de la creació fins a Cleòpatra, última governant de la dinastia ptolemaica de l'Antic Egipte, Melichior, Gathaspa i Bithisarea.

Associat al fet de la celebració de la revelació de la presència del Déu encarnat, i l'oferiment dels regals de l'or, encens i mirra, naix una tradició multitudinària i molt arrelada a Espanya, la de l'oferiment de regals als menuts de la casa i, des del 1885 la celebració, en quasi tots els pobles i ciutats, d'una cavalcada per honorar aquesta festivitat tan especial, perquè la història dels Reis Mags simbolitza, en realitat, una cosa molt més profunda, representa el reconeixement a l'altre i l'harmonia entre les persones, entre els veïns d'un mateix poble.

També a Castelló cada any puntualment arriben els Mags i s'organitza una més o menys espectacular cavalcada. Els anys posteriors a la guerra civil va ser el Frente de Juventudes, la Secció Femenina i l'OJE els encarregats d'organitzar-la i fer-la transcórrer pels carrers; des de l'arribada la democràcia és l'ajuntament mitjançant la Junta de Festes i el Patronat Fester qui s'encarrega de fer realitat en aquestes dates no només la cavalcada si més no també l'estança de "ses majestats", per unes hores, entre nosaltres.

Aquest que açò escriu va tenir la sort l'any 2000 de ser Melichior, i dic ben bé ser i no encarnar, perquè per unes hores màgiques vaig deixar de ser jo i us assegure que vint-i-tres anys després, de tots els sentiments viscuts i per viure, ser Rei Mag és el més gratament inoblidable de tots, una de les il·lusions més grans que es pot tenir a la vida. Un somni fet realitat. El record d'aquell fet em fa, cada any, tornar a ser xiquet...

Per això també hui, vull portar-vos a tots com aquell any, uns nous regals i ho faig a través d'aquest escrit.

Als menuts de cada casa us porte un misteri, un bon sac... d'alegria, el motor que us ha de moure durant tot l'any, que ha de sobreviure al pas dels dies i que en cap moment haja de cedir davant d'una emoció tan negativa com la tristesa.

A tots aquells, adults, que per les diferents circumstàncies que envolten el nostre dia a dia no esteu passant moments massa fàcils, us porte un carro carregat.... d'esperança, adobada amb una altra bona càrrega d'optimisme, amb els meus desitjos compartits amb Gaspar i Baltasar que l'expectativa de resultats favorables relacionats amb esdeveniments o circumstàncies de la pròpia vida siguen per tots aconseguits a partir d'aquest instant.

Als més grans, a tots aquells que com jo, pentinem canes, per cadascú una caixa ben grossa plena de.... gratitud, pel reconeixement de la vostra tasca personal, professional, social i familiar, realitzada quasi sempre de manera callada i des de l'ombra, en benefici dels vostres i de retruc de tots els qui us envolten.

És veritat que, nosaltres tres, els reis, som savis i mags, però també som incomplets i tenim les nostres necessitats, per això quan arriben aquests dies, en veure com ens vàreu tractar aquell 2000 i com ens continueu tractant any rere any en arribar a Castelló, a la vegada que us deixem els sacs, els carros i les caixes d'alegria, esperança i gratitud, tornem a omplir les nostres vides d'emocions positives, orgull, amor, sorpresa, diversió, serenitat o simpatia. Per molts anys més que puguem tornar. Oi que sí Gaspar? Oi que si Baltasar?...