Festa del record.

 S’acaba octubre i s’acosta el novembre que s’inicia amb una de les festes importants de la tardor, Tots Sants,  una festa dedicada al record dels avantpassats. Una data que cau en un temps de transició. Els hàbits de les persones canvien i ens preparem per als mesos de fred i fosca creixent.

Al començament, el cristianisme va celebrar la festa dels difunts a la primavera, ja que es vinculava a la creença en la resurrecció, però la forta tradició anterior, bàsicament en els països de cultura celta, va retornar la festa cap a la tardor, en forma de doble diada.

D’una banda, se celebra la festa de Tots els Sants, dedicada a tots aquells que pel comportament en vida s’han guanyat un lloc al paradís, i també el dia del record, el 2, de commemoració dels Fidels Difunts per pregar per tots ells.  La creença tradicional és que l'1 de novembre, els vius visiten els morts i el 2 de novembre, els morts visiten els vius.

Anys enrere la celebració tenia un clar sentit domèstic, celebració íntima i familiar,malgrat la dosi de temor que inevitablement provocava, sobretot en els més menuts de la casa, la incertesa del món sobrenatural. Un costum bàsic de la festa el representa la visita als cementiris. Es va a arranjar i guarnir les tombes dels familiars i d’altres persones conegudes o simplement a passejar i observar les tombes, tan diverses en la forma. A Castelló, era costum que en tornar del cementiri es fera una paradeta a la fira d’atraccions que es muntava al passeig de Ribalta i servia per esbargir possibles temors…

La motivació de la festa ha canviat molt amb el pas dels anys. La mort era, per als nostres avantpassats, un fet inevitable i natural. Era un fet quotidià. La gent moria a casa, acompanyada pels familiars, grans i petits, i pel veïnat. Les vetlles tenien lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa. Es cantava, ballava i menjava en presència del mort, i si aquest era un infant, la festa encara era més grossa... doncs hi havia un angelet més al cel.

La societat actual ha deixat de tenir una relació propera amb la mort quotidiana. La mort natural ha esdevingut una cosa que s’amaga, que succeeix fora de l’entorn familiar, les morts catastròfiques, en canvi, se’ns mostren contínuament als mitjans de comunicació. La morbositat, l’atracció cap allò desagradable sembla causa furor. Som rars.

Si perdem el sentit sagrat dels avantpassats, els difunts esdevenen bàsicament personatges de fantasia que fan por: morts vivents, esperits i fantasmes. I les visions contemporànies del més enllà es construeixen sobre un sincretisme de creences i personatges. Tot un canvi de mentalitat,  que ens fa entendre la ràpida acceptació d’altres models de festa, com el Halloween, que fan de Tots Sants una festa lúdica, consumista, que utilitza elements heretats de les tradicions centreeuropees, com les carabasses o els llums.

 

Tots Sants i la festa dels fidels difunts ja no fan referència a la idea dels difunts familiars, sinó a un seguit de personatges de la literatura fantàstica o el cinema. Una celebració que més que recordar els difunts juga amb un imaginari banalitzat, i per tant més fàcilment assumible, de la mort.

Serà fruit del progrés? Ací ho deixe, cadascú que pense el que vullga …

Mare Nostrum… falta ens fa.

És ben sabut per tots que aquest és el nom que els romans a l’època imperial van donar a la mar mediterrània. Literalment l’expressió significa “la nostra mar”, i el seu orige cal buscar-lo en les arrels llatines “Mar Medi Terraneum”, mar enmig de la terra.

Des d’aleshores ençà el nom s’ha fet més i més popular tant que en l’actualitat “MareNostrum” és el nom amb el qual és conegut un dels majors superordinadors del món i el més de l’Estat Espanyol, ubicat al centre nacional de supercomputadors de Barcelona, creat el 2005 i usat fonamentalment en la investigació del genoma humà, l’estructura de les proteïnes i el disseny de nous medicaments.

També la popularitat de l’expressió “Mare nostrum” ha fet que diferents hotels a les Illes d’Eivissa i Tenerife, centres educatius com  un IES a Alacant o un CEIP a València, un centre terapèutic a Mollet del Vallés, restaurants a diferents localitats, o empreses de sanejament a Alacant, d’envelats a les Alqueries o immobiliària a Màlaga, entre d’altres porten aquest nom.

I com no el món de la música no podia quedar al marge d’emprar aquesta expressió, de manera que l’estiu que ara deixem enrera, els passats dies 11 a 13 de juliol va tenir lloc a la ciutat de València el “Marenostrum Music Festival”, el primer festival de música electrònica que va reunir a l’explanada de l’antiga estació del Grau 30 pinchadiscos de primer nivell internacional, convertint-se segons l’organització, en el referente de la música electrònica a la Mediterrània.

I dic tot açò, de la Mediterrània i del  Mare Nostrum per què, ara, tot just hui, i ací a la nostra ciutat, s’inicia el “ I Festival Castelló Mare Nostrum”, un esdeveniment musical, un festival amb actuacions contínues i variades  en horari de matí, vesprada i nit, que busca arribar i captar tot tipus d’espectadors, apropant estils musicals diferents, des del jazz fins la guitarra espanyola, passant per la  música clàsica, rumba, tango, pop, rock, soul, flamenc, blues, swing, chanson francesa o  freak show, amb concerts curts, d’uns 45 minuts, i que busca el contacte directe entre ciutadans i músics.

Dos festivals a la nostra terra, València i Castelló, amb un nom comú, que, tal vegada, puga portar fins i tot a confusió, tot i que a més a més de no ser coincidents amb el temps, tenen una diferència fonamental, mentre el primer es de pagament, el que hui comença al nostre poble és gratuït.

Un esdeveniment, el nostre, que patrocinat per l’Ajuntament i la Diputació vol consolidar a Castelló com a capital de la cultura. Quatre dies de música, que com va dir el nostre alcalde el dia de la presentació, serà l’esdeviment cultural més important de l’any al nostre poble.

Molt be senyor Bataller, només un però, novament una proposta cultura ambiciosa, un esdeveniment  dissenyat i programat a espatlles del Consell Municipal de Cultura que, ens hem assabentat de la seua realització per la premsa. Tanmateix i malgrat aquest menyspreu es faça realitat una de les finalitats del festival, ser dinamitzador cultural i econòmic de la ciutat, que falta ens fa.

El Crist que no hi és…

Fa unes setmanes que venia observant que l’urna del Crist Jacent de la capella de la Sang de Castelló, estava coberta amb un immaculat llençol blanc, la qual cosa feia pensar que la venerada imatge del Crist hauria estat treta de la seua urna per, tal volta,  fer-se realitat la promesa feta a l’abril del 2012, del president de la Diputació de Castelló, el senyor Moliner en l’acte de presentació de la restauració del pal·li de la Dolorosa d’Adsuara, i que no va ser altre que el compromís de la restauració de la imatge del Crist.

Efectivament hui mateix he pogut confirmar-ho. Tal vegada perquè el matí d’ahir dissabte va haver-hi una boda a la capella o tal vegada perquè tenir l’urna tapada amb un llençol no és estèticament correcte, el fet ha estat que hui, aquells que ens hem acostat a la capella hem pogut contemplar l’urna buida, fet que podem considerar extraordinari, doncs només en els dies centrals de la Setmana Santa, quan el Crist està de cos present per la seua veneració, podem els castellonencs veure buida l’urna. Tant és així que, el moment de traure la sagrada imatge de la seua urna, conegut popularment com la “baixada del Crist” així com el retorn al lloc principal de la capella, és tot un esdeveniment reservat exclusivament per uns privilegiats que, tenen l’honor de ser els que fan tant delicada maniobra.

I és que, no oblidem que el Crist Jacent de la Puríssima Sang o del Sant Sepulcre és una peça de la imatgeria barroca del segle XVII, possiblement de l’escola de Gregorio Fernandez, d’autor desconegut, de gran realisme que mostra la figura del Crist amb les mans creuades a sobre del cos amb una desolada rigidesa mortal i humana, figura coberta amb una sòbria faixa els plecs de la qual es cenyeixen ajustats al cos i realitzada en fusta policromada, concebuda per ser passejada sobre andes processionals.

No sé  si el Crist haurà estat restaurat en anteriors ocasions, però no dubte que els tècnics del servei de restauració de la Diputació  ficant-se mans a l’obra, estaran fent un bon i acurat treball que, finalment, ajudarà si més no a difondre la riquesa de la Setmana Santa castellonenca.

Han hagut de passar vora tres anys perquè es fera realitat aquesta promesa del president, però esperem que si no pels propers mesos sí per la propera Setmana Santa, puguen  gaudir d’una renovada imatge, la contemplació de la qual, augusta en la seua tràgica cruesa, continue fent tremolar els llavis d’aquells fidels i devots que amb humilitat s’aproximen, ens aproximem, a besar-li els peus el proper Divendres Sant.  

Mentrestant l’urna  buida serà testimoni d’un treball que està efectuant-se sobre una peça anònima l’orige de la qual també porta associada una piadosa llegenda…

Si, però ….

Dos quilos nou-cents vuitanta grams, cinc-centes pàgines, trenta centímetres d’alt per vint d’ample, un llibre gran, un dels més grans de la meua extensa biblioteca particular, i a la vegada un gran llibre.

Un llibre que no hauria de faltar a cap casa on hi haja algú que no tant sols estime el nostre poble, Castelló, si més no que sabent-ne poc o molt de la seua història, vullga saber-ne més, molt més, descobrir accions, esdeveniments, situacions, episodis  i fins i tot anècdotes de les diferents èpoques, des del passat més remot fins el dia d’avui.

Es tracta de l’obra clau de Castelló, encàrrec de l’ajuntament, escrita pel catedràtic, doctor, company, amic, i cronista oficial de la ciutat, Antonio José Gascó Sidro, “Tonico Gascó” , editada  i publicada pel Servei de Publicacions de l'Ajuntament de Castelló, aquest any 2014, amb una gran impressió de Sichet i una millor enquadernació del mestre Andrés Renau.

Dividida en 6 grans blocs o apartats cronològicament distribuïts, intercala una serie d’il·lustracions de gran qualitat artística, de vora una dotzena d’afamats pintors local, unint així els aspectes didàctic i artístic, conformant una singular crònica del nostre poble, intitulada justament així: “Crónica de Castellón”.

No diré que l’obra feia  falta, però si que escrita i publicada aquesta, de segur serà llibre de referència i consulta per moltes persones i molts anys. En definitiva un gran encert.

Només un però, cal recordar que el nostre ajuntament, sent alcalde Daniel Gozalbo, en sessió plenària extraordinària celebrada el 5 d’octubre de 1990, va aprovar el Reglament de Normalització de l’us del Valencià a l’ajuntament i que a més a més de dir textualment a l’article 2.1 que “el valencià és històricament la llengua pròpia de Castelló”, al capítol 3r article 11.2 diu que la producció editorial de l’ajuntament es realitzarà majoritàriament en valencià, i aquesta obra està TOTALMENT EN CASTELLÀ.

No he fet un recompte de les publicacions que els darrers ans ha fet el nostre consistori, i si es complix el manament de l’article 11.2 del reglament, però, no us sembla que, en aquesta ocasió, en què estem davant d’una obra capdavantera, de referència per tot els veïns, per tota la ciutat, aquesta, -ja no radicalitze i dic haguera hagut d’estar en valencià-, si més no, s'hagués hagut de fet una edició bilingüe o una edició doble, part en castellà i part en valencià?

L’equip de govern municipal actual, que com tots sabem és del Partit Popular, tot i haver promogut i encoratjat la publicació de la Crònica, no ha tingut en compte la llengua pròpia de bona part dels veïns i ha actuat com a mínim amb una deixadesa que, d’altra banda, tot i poder estar errats, podem considerar com intencionada, pensant que la llengua habitual de l’autor de l’obra és el valencià i que aquest com a intel·lectual l’empra acuradament.

Llàstima que una de les finalitats que apareguen en el propòsit de l’obra de la ma del propi autor “guiño de solazada complicidad con el lector”, no s’acomplisca al no haver-hi “feeling lingüístic”. De totes maneres, gràcies Toni per aquest magnífic treball. 

12 x 12 = 355

 No, no m’he tornat boig o de sobte he deixat de saber multiplicar, no us espanteu. El títol d’aquest comentari de hui, res té a veure amb una operació matemàtica, concretament amb una multiplicació, si més no, aquestes tres xifres estan directament relacionades entre si, sota el  paraigües comú de la caça.

Tots aquells que sou aficionats a caçar sabeu que al nostre País és la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi  Ambient la que anualment fixa els períodes hàbils i les normes de caça, i que  per aquesta temporada 2014-15 ha regulat que la caça amb escopeta s’inicie el proper diumenge 12. I, a aquesta data, fa referència el primer 12 del títol, 12 d'octubre...

D’altra banda també amb aquesta seran 12 les temporades, des d’aquell llunyà octubre del 2002 en que, aplicant-se la sentència 517/02 del Tribunal Superior de Justícia, s’anul·lava i prohibia la possibilitat de seguir emprant el parany com a forma de caça del tord, i amb aquest són ja 12 els anys en què els paranyers no han parat de fer força davant les institucions autonòmiques, nacionals i internacionals per aconseguir que aquest tipus de cacera, deixe d’estar prohibit i de ser considerat un delicte. A aquests 12 anys de lluita, fa referència el segon 12 del títol.

Però encara hi ha més, tot i que si d’una multiplicació es tractés, 12x12 serien 144, la tercera xifra que jo resalte al títol és molt major. 355, aquests són segons els ecologistes, tot i haver transcorregut més d’una dècada de la seua prohibició, el nombre de paranys que encara s’hi troben a les nostres comarques, tot i que, no tots ells  estan actius, havent disminuit i molt el nombre d’aquests al llarg dels darrers anys.  Lluny queden, els temps en què cada família o grup d'amics s’arraulia al voltant d’un garrofer per participar d’aquest ceremonial, però com diuen a Galicia de les  meigues, “paranys haberlos hailos” i si hi ha es faran servir dic jo, no us sembla? Alguns paranyers hauran dissuadit, d'acord, però alguns altres, de segur que es mantindran en la clandestinitat… 144? 355? Tercera xifra.

I si en vols més, com diuen al meu estimat Castelló, para el cabàs. Al conflicte latent entre ecologistes i paranyers, per als uns el parany causa massacres indiscriminades d’aus cada any, per als altres resulta una activitat innòcua, amb denúncies creuades entre ambdós parts, ara s’unix també el Partit Popular a Castelló que considerant aquest tipus de cacera una tradició que forma part de la identitat dels pobles, cal lluitar per mantenir-la com a part del patrimoni cultural, segons manifestacions del nostre President de la Diputació, el senyor Moliner, que va defensar la tradición del parany en la recent presentación de la campanya “Junts sense fronteres” amb membres de l'altre costat del riu Sènia.

 

Difícil està la solució i mentre no es trobe  la fórmula, el parany tal com el coneixem avui dia continuarà sent una modalitat de cacera furtiva a la que la Diputació de Castelló sembla fer-li costat. I di tot seguix el ritme que hi ha ara, prompte els camps on hi ha els paranys deixaran de ser aquell paratge cuidat que eren abans i les tradicions, i els rituals al voltant d’aquesta pràctica aniran desapareixent. Perquè el parany és, ara tornem a veure-ho en aquestes contrades, molt més que una activitat cinegètica, tot i que en aquests dies, és l'època, torna a ser una guerra de xifres.

Austeritat o "seminfotisme"?

Fins fa uns pocs anys, la paraula que encapçala aquest comentari de hui AUSTERITAT s’associava pràcticament a la vida monàstica, però la crisi econòmica l’ha convertida en una paraula de moda ara mateix.

Després d’uns anys d’eufòria i malbaratament, alguns països, també el valencià, estan, estem sofrint polítiques d’austeritat, estant obligats a ser austers a causa de la difícil situació econòmica a la que ens han portat els diferents governs que, d’un o altre color, ens han dirigit els darrers anys.

L’austeritat tot i ser un valor que cal fomentar sempre, a tots els nivells, ha estat oblidada en massa ocasions i potser avui si no s’hagués prescindit d’aquest valor tant a la lleugera, no sofriríem les conseqüències que estem sofrint.

I dic tot açò, per què avui, 9 d’octubre, dia de festa grossa, dia en què es commemora l’entrada a la ciutat de València de les tropes catalanoaragoneses comandades pel rei Jaume I l’any 1238, és una de les poques festes oficials de l’any, dia inhàbil als efectes laborals, retribuït i no recuperable. FESTA, així en majúscula, passarà ací a la nostra ciutat sense pena ni glòria.

En tot el territori valencià, autonòmic, i per tant també al territori castellonenc, és el dia de avuí, un dia de celebració institucional, que té el seu origen directe l’any 1977, fa vora 40 anys, quan el Plenari del Parlament Valencià va proclamar aquesta data com a Dia del País Valencià. Us heu assabentat? Heu vist aquest 2014 alguna cosa especial?

Fa uns anys va decidir-se que les ciutats i pobles del nostre País havien de commemorar aquest Día Nacional, d’una o altra manera, i així van veure al llarg dels anys la llum diferents exposicions, concerts, paelles, festes populars, conferències, discursos, lectures… actes variats que, ara, sembla ser,  l’austeritat o cal  dir "seminfotisme"?  s’ha encarregat d’anar diluint amb el pas dels anys, quedant la festa institucional fora del Cap i Casal, en un no res.

I com a confirmació del que dic, crida i molt l’atenció, que aquest 2014 el nostre Govern Municipal, l’ajuntament de Castelló, només haja previst pel tant important dia d’avui, un concert extraordinari de la Banda Municipal al templet de la música del passeig d’En Ribalta, i pare Vostè de comptar.

Ni tant sols haja pensat, i mira que costa poc, en penjar els cobertors, eixos grans llenços de tèxtil que es col·loquen als balcons del Palau Municipal els dies de gran festa, laica o religiosa, malgrat que també i amb l’assistència del propi alcalde, d’un gran nombre de regidors i molts veïns i veïnes, s’haja efectuat al Saló de Plens, amb tota la parafernàlia que comporta un acte d’aquest tipus, el lliurament del guardó de Valencià de l’Any de la Fundació Gaetà Huguet, al  filòleg castellonenc i amic Avel·lí Flors i al grup musical valencià Al tall.

Un dia de festa grossa oficial i un ajuntament sense cap tipus de decoració a les seues façanes. Incomprensible. Enteneu ara allò del títol? De l’austeritat? Perquè vull pensar que ha estat l’austeritat, tot i que no ho entenc doncs mira que costa ben poc guarnir els balcons, penjar cobertors o alguna senyera com es fa en altres ocasions, fins i tot del campanar de la Vila ho fan quan volen, per què no hui? Serà per seminfotisme?

Llàstima, poca estima i sensibilitat o tal vegada una part, més o menys gran, de seminfotisme; no s’ho creuen ni ells mateixa, això és el que, tot i poder estar errat, em sembla, em donen peu a pensar sota el paraigües de l’austeritat.

A cagar !!!

Perdoneu l’expressió, però tot i ser malsonant, reflectix clarament on ha enviat el Consell de Ministres d’avui mateix el magatzem soterrani de gas, el Castor, el més gran dels planificats al territori espanyol,  situat davant la costa de Vinaròs, a una vintena de quilòmetres dins la mar, i de passada també a tots els consumidors de gas espanyols.

Un projecte que des dels seus orígens va ser denunciat per diferents plataformes mediambientals,  demanant el 2010 i el 2012 la seua paralització per un augment desmesurat de les despeses d’execució primer i després al 2013, una vegada iniciada la injecció del gas, per l’aparició de diferents terratrèmols, que, a la fi, van ser el motiu pel qual la injecció va paralitzar-se el 16 de setembre.

Com en una ordre ministerial aprovada el 2006 apareix que cas de no poder realitzar-se l’explotació l’Estat hauria d’indemnitzar a la societat adjudicatària el valor net de la instal·lació més els interessos capitalitzats, ara resulta que cal abonar a l’empresa promotora Escal UGS la gens menyspreaable quantitat de 1.350 milions d’euros.

Qui penseu haurà de fer front a aquesta indemnització? Qui la pagarà? De quines butxaques eixiran els més de 225.000 milions de pessetes de la compensació?

Tot i que la vicepresidenta del Govern Espanyol, la senyora Soraya Saez, s’ha afanyat a dir que els diners eixiran de la companyia Enagas, a través de la seua filial Enagas Transport, com a molt el que farà la companyia serà avançar els diners i si m’apureu ni això, doncs seran els bancs qui avançaran els diners, per després… i per més de 30 anys anar cobrant-los, de qui? Clar, dels usuaris, de qui si no. De manera que qui pagarà al final? Els consumidors, que veurem el preu del gas incrementat.

El govern actual tira la culpa a l’anterior i s’ha fartat a dir a boca plena que ha intentat fins el darrer moment que es declarara la lesivitat de la norma mitjançant la qual va articular-se la concessió, el dany pels interessos públics, però finalment no ho ha aconseguit i ha de fer front a la indemnització.

Així que ja ho sabem tots els que estem connectats a la xarxa de gas natural, des d’ara i en els propers 30 anys pagarem una mica més, passant amb el gas ciutat alguna cosa semblant al dèficit de tarifa elèctrica, és a dir, un deute de tots els consumidors, reconegut pel Govern.

Quina alegria per l’empresa que veu els seus guanys garantits, si no per l’activitat per la compensació. Caldrà seguir de prop els moviments del seu Condell d’administració per veure si hi ha alguna incorporació de cara coneguda. Amb aquest acord de hui, no seria d’estranyar…

Enteneu ara com el mínim que podem fer els consumidors és enviar-los a cagar? Hui ens han aprovat 30 anys de condemna… Enagas serà titular d’un dret de cobrament per part del sistema de gas amb càrrec a la factura mensual per 30 anys !!! Caldrà anar aprenent a consumir menys gas, a veure que passa.

“Amb les coses de palau val més asseure's”

Així diu un refrany popular en la nostra llengua equivalent a aquell castellà de “las cosas de palacio van despacio”, i aquesta sentència és la que m’ha vingut al pensament hui, quan, en passar per la plaça de Joan XXIII he vist, fins i tot amb estranyesa, com les obres de semipeatonalització de la plaça havien començat.

I és que “amb les coses de palau…” doncs va ser a la sessió plenària del nostre ajuntament celebrada el desembre de l’any 2008, fa vora 6 anys, que el catàleg del Pla Especial Caputxins va ser aprovat amb la conseqüència directa de limitar el pas de vehicles a residents i per tasques de càrrega i descàrrega comercial amb la possibilitat de peatonalitzar també els carrers que a la plaça desemboquen, cas del Sanz de Bremod i Castelldefels.

Tot i que a Castelló plou poc, direm que molt ha plogut en vora 6 anys i que tot i ser considerada l’obra com a prioritària i rellevant, van haver de passar quasi cinc anys, fins que el novembre del 2013 la Comissió Permanent de Participació Ciutadana incloguera en una de les 14 inversions a realitzar a càrrec del pressupost municipal del 2014, aquesta remodelació de Joan XXIII.

I així vam arribar al 2014 i els tècnics municipals van, -sembla ser-, donar el vist-i-plau a la proposta, tot i que sent prioritària no va ser de les primeres en iniciar-se, de manera que l’agost passat, quan ja s’havien executat o estaven executant-se accions programades als grups Lourdes, San Bernardo, San Andrés, Roquetes o Perpetuo Socorro pe citar-ne només algunes, a la atrotinada plaça de Joan XXIII no li havia arribat encara el torn.

Ara publica la premsa local que, quan ja s’ha completat el 90% de les accions previstes, finalment, els 143.990 euros que costa l’obra “ja han eixit del palau” i l’empresa adjudicatària, la constructora BECSA de l'holding empresarial Obinesa , ha pogut iniciar les obres que afirma conclouran a la fi de l’any.

Només falta veure en què quedara tot, si realment haurà pagat la pena esperar tants anys i si la plaça serà digna del veïnat i si es fan realitat les paraules de l’alcalde a l’afirmar que es millorarà la imatge i l’atractiu de la zona a la vegada que es dotarà d’una major qualitat de vida i benestar pels veïns.

Després d’esperar tant de temps, poc viurà qui no ho veurà !!!