Pepe "Saragossa"

 Avui fa trenta anys que ell ja no hi és entre nosaltres, avui fa trenta anys que va endinsar-se per sempre més, pel camí etern dels xiprers i de les ombres, quan va creuar la mar fosca dels adéus, en la peregrinació final que no admet tornada; trenta anys que semblen tota una vida.

Va ser un home senzill, sense majors ambicions que la d'aconseguir el benestar de la família, que no necessitava massa coses, va ser un llaurador de la Plana, que va aprendre des de menut de l'escola de la vida, va ser és i serà el meu pare.

La seua partida va suposar la primera gran etapa dolorosa de la meua vida, perquè va anar-se'n sense poder dir-li adéu, en el moment menys esperat i sense avís previ. La seua desaparició física per sempre més, va fer-me madurar de pressa en el moment en què la meua vida començava a ser encara més feliç, el mateix dia en què el seu segon net complia cinc anys, crueltats de la vida...

Al llarg d'aquests trenta anys i en els somnis més profunds, recorde el seu somriure, els seus gestos i les seues sempre encertades paraules i com m'han servit en tantes ocasions per a poder arribar a ser la persona que ara sóc i espill on mirar-me per tractar de reflectir en els meus fills. Cada dia que passa el trobe més a faltar, el seu buit no ha pogut estar novament ocupat.

Va deixar-me moltes coses i per damunt de tot el seu nom, Pepe, encara que jo era "pepito" el fill de Saragossa. Hui, trenta anys després, encara al raval alguns així em coneixen i d'ell vaig aprendre un bon grapat de coses, a estimar, a ser sincer a anar en la veritat per davant...

Aquests anys han estat complicats però des del principi vaig ficar-me un repte demostrar-li que apreciava l'oportunitat de seguir viu i a la vegada rendir-li homenatge continuant la seua tasca agrícola, jo que no sabia res de terres..., però estic segur aquella era la seua voluntat i no sense dificultats encara així ho mantinc.

El buit de la seua absència no s'ha tornat a ocupar perquè se que continua estant entre nosaltres i ara, trenta anys després, em fa la sensació que, amb el seu alé al nostre darrere, hem pogut superar el gran abisme que va suposar per la família la seua sobtada partida.

Diuen que els fills som una part dels nostres pares, eixim d'ells i continuem el pal genètic. Tal vegada per això quan va deixar-nos per sempre sent encara una persona jove, una part d'ell va empeltar-se en mi , estimes i frustracions i m'han acompanyat al llarg de la vida i estic orgullós de ser part d'ell; viuen en mi els records d'aquell que tenia resposta per tot... Hi ha tantes coses que no et vaig preguntar... que en massa ocasions encara ara m'he d'imaginar la resposta.

Recorde la seua manera d'escoltar, sense interrupcions, sense presses i després recorde com amb poques paraules em donava el consell que necessitava, un consell senzill, evident, una resposta que sempre havia estat allà però que jo no la sabia percebre.

Gràcies "Saragossa" per la teua vida, pel teu exemple, pel teu respecte i per la teua estima. Vas ser un bon home, treballador i entregat per tirar endavant la teua família, lamente no haver tingut més temps per dir-te-ho, trenta anys han passat i de segur, uns altres trenta passaran seguint recordant-te, fins el nostre darrer retrobament…

I ara què?

 Tot i que està més que demostrat que la seua implantació allà on ja funciona des de fa més o menys temps, constitueix una millora mediambiental considerable, el sistema de recollida selectiva de la fracció orgànica dels residus sòlids urbans, no va ser fins a començament d'aquest any 2017 quan, i de manera experimental, com a projecte pilot, va posar-se en marxa en tres zones de la nostra ciutat: al centre, al districte nord i a l'oest, mitjançant tres sistemes diferents, amb contenidors de volum reduït, de 240 litres, de càrrega posterior de 1000 litres i de càrrega lateral, 2400 litres, respectivament.

Va ser el gener del 2017 quan un total de 56 contenidors marrons van "escampar-se" per la ciutat, aprofitant les ubicacions dels contenidors existents en el marc del projecte pilot per, amb una durada inicial de 9 mesos, avaluar la resposta ciutadana a la recollida selectiva de restes de menjars, com carns, peix, closques, fruita, verdura o aliments caducats, a més a més de les restes de café o infusions.

A la vegada i per conscienciar als veïns d'aquestes tres zones, aproximadament uns 7.700, van repartir-se per part de l'empresa concessionària Reciplasa, a les tinences d'alcaldia afectades, i de manera totalment gratuïta, 2.200 poalets per a l'ús domiciliari.

Aquells veïns que, com jo, ens preocupa i molt la quantitat de "basura" que a la ciutat generem i que ja fèiem ús dels contenidors de cartó, paper, plàstics i vidre, tot i no disposar d'un contenidor "marró" a tocar de casa, tampoc massa lluny, vam recollir "el poalet" i vam començar a separar també les restes orgàniques i, amb una mica d'esforç, acostar les bosses al punt de recollida més proper.

Així va ser fins a arribar l'estiu en què per desplaçar-nos fora de la ciutat vam haver de canviar l'hàbit. Ara, en tornar a casa, des del primer dia, vam reprendre el costum de seguir separant. En pocs dies, el poalet va tornar a ser ple i, vaig tornar a desplaçar-me fins al punt de recollida més proper, on des de l'inici d'any dipositava les bosses, però la sorpresa va ser que, aquell i els altres 9 contenidors que hi havia en l'espai comprés entre els carrers Sant Roc, Bernat Artola, Alcalde Tàrrega i Ros d'Ursinos, havien desaparegut, no quedant-me més remei que haver de dipositar "la bossa" al contenidor verd, al general, amb la frustració primer per la separació, després pel desplaçament innecessari i finalment per no haver servit de res l'esforç.

Entenc que era "un projecte", que aquest tenia un pressupost, 107.000 euros, unes etapes: selecció de punts d'implantació, campanya de sensibilització, període de recollida, seguiment, estudi i divulgació de resultats..., que han passat els 6 mesos "del servei" i que ara cal comprovar el funcionament i estudiar i validar resultats, però si ha costat que el veïnat s'acostume, ara, que de sobte tot s'acabe, encara que potser siga una situació passatgera,suposa un pas enrere, un fer per un desfer, una sense raó.

I jo em pregunte, i ara què?, tornem a "no separar"? es tornaran a ficar? quan?.Si va avisar-se de la seua col·locació com no s'ha avisat de la recollida?  Senyora presidenta de Reciplasa, senyor regidor d'Ordenació del Territori, alguna cosa no han fet bé, no els hi sembla?

El 8 de setembre.

 Hui és huit de setembre, dia 251 de l'any i a 114 dies de dir-li adéu definitiu. Una data com qualsevol altra però amb un especial significat per la nostra ciutat, pel nostre poble. Tot just hui, el dia "6 dels idus de setembre de 1251", data que reduïda al calendari ara vigent equival al 8, va ser quan a la ciutat de Lleida, conta la història que el rei Jaume I, va estendre un document mitjançant el qual autoritzava al seu élloctinent al Regne de València, Ximén Pérez d'Arenós, a traslladar la vila de Castelló des del seu lloc primitiu a la Plana.

El fet, que es considera de la fundació de la ciutat, és el que recordem en la celebració de les Festes de la Magdalena, doncs la memòria tradicional situa l'execució del trasllat en la Quaresma immediata posterior de l'any següent.

És veritat que ja 12 anys abans, en 1239, va haver-hi un intent de fundació d'un nou poble mitjançant una carta pobla atorgada a qui fou el primer senyor feudal de Castelló, Nuño Sancho, senyor del Rosselló. Tot i això no va arribar a materialitzar-se.

Sembla que Jaume I va atorgar confiança a la nova ciutat perquè exercira un paper fonamental de capitania en aquestes terres, de manera que el nou Castelló va assumir des del segle XIV un rol de capitalitat que mai ha tornat ja a abandonar.

Amb el pas dels segles la ciutat va anar creixent i hui, el 2017, 766 anys després d'aquell fet inicial, la ciutat presenta un aspecte on difícilment s'aprecien les traces dels diferents recintes emmurallats, muralles que delimitades i aixecades un segle després de la seua fundació, van haver de ser ampliades en diferents ocasions, ja que els ravals que creixien fora del primer, segon i fins i tot tercer recinte així ho aconsellaven, fins que a les darreries del segle XVIII, amb el darrer enderroc van establir-se les bases urbanístiques del que havia de ser la ciutat futura, l'actual, una ciutat oberta, lluminosa, ampla i plana.

Així que, cada any, també aquest, arribats a les primeries de setembre recordem la concessió, i l'ajuntament fidel al significat de la data, programa tota una sèrie d'actes que volen anar més enllà del record d'un antic episodi històric. Uns actes que busquen al mateix temps que fer festa una reflexió envers el passat com a experiència i cap al futur amb il·lusió.

766 anys després d'aquell document s'ha de tornar a fer palesa la capacitat de desenvolupament de tot un poble, amb el record dels esdeveniments viscuts i sempre amb l'estima al progrés, al treball i tenint la llibertat com a senyera.

A l'Agenda Cultural de Castelló, editada per l'ajuntament, que podeu consultar en paper o via web en aquest enllaç ACCS trobareu una variada programació amb xarrades, teatre i exposicions que el nostre ajuntament organitza per a celebrar la fundació entre hui 8 de setembre i el dijous 28.

20 dies on a través de diferents espais: menador, teatre principal, teatre del raval o sala Sant Miquel podrem gaudir de reconeixements, conferències, peces teatrals i festa, que, sens dubte, constituiran una bona oportunitat per crear-nos una visió panoràmica del que hem sigut, som i serem. Faig vots perquè així siga almenys 766 anys més...

Per la dignitat del camp...

 La dignitat d'un ofici la dóna el qui el desenvolupa amb les seues accions i també la societat que reconeix el valor de què li dóna el primer.

En aquests dies de setembre, com sempre passa, apareixen notícies esperançadores sobre la recuperació dels preus en origen de la propera campanya de la taronja, però després, també com sol passar totes les campanyes citrícoles des de fa un bon grapat d'anys, el preu final no arriba per cobrir ni tan sols les despeses principals.

Ara resulta que per aquesta propera campanya "els analistes" justifiquen d'entrada un augment del preu degut diuen, a la disminució més que possible, de més d'un 30% de la collita, de manera que l'augment, en cas de ser real, suposarà també una nova disminució, i això si serà una realitat fàcilment comprovable, en ser les despeses de producció les que són, independentment dels quilos de fruita recollits.

D'una manera o l'altra la realitat és que el llaurador de la Plana, és ja una espècie en extinció, i les terres conreades cada vegada, cada campanya, cada any, són menys perquè no són rendibles de cap manera.

D'una banda la llaurança és una professió que en l'actualitat de cap manera dona per viure i així cada llaurador, propietari o ajornalat, fa el possible perquè els seus fills no entren en aquesta professió i, d'altra, aquells propietaris que, majoritàriament ho són per herència familiar, i sense ser llauradors mantenen les terres per fidelitat, tot i que no busquen ja beneficis, guanyar "alguna perreta", si almenys cobrir despeses, es veuen també abocats a l'abandonament en comprovar, any rere any, revés tras revés, el que el manteniment dels horts en producció els hi suposa.

Açò no hi ha govern que ho arregle i malgrat que cada dia hem de menjar, i que aquest majoritàriament ha d'eixir de la terra, aquesta al nostre terme, no té mans que la treballen. On anirem a parar? El futur agrícola de la Plana castellonenca està negre, massa negre...

Si no es dignifica el treball del llaurador i si no s'aconsegueixen preus dignes, com diuen al Raval, a la taronja li queden "dos telediaris". Pot fins i tot arribar a "maquillar-se" la realitat, poden haver-hi, com hi estan havent, titular de grosses lletres: “ El severo descenso en la producción de cítricos valencianos dispara su precio. La futura cosecha de mandarinas bajará un 29,8 % mientras que la de naranja lo hará un 28 %” , però el futur de la campanya citrícola, m'agradaria estar errat, serà igual o més roín que en els darrers dos, tres o cinc anys...

I mentrestant seguirem veient amb tristor com horts de Ramell, Taxida, la Donació, Almalafa o Fadrell van caient en l'abandonament i la llenya és la protagonista. De no ficar-li remei prompte es perdrà una herència que ens ha arribat des de ben antic. La realitat ens diu que ni les autoritats sembla que tenen ganes de salvar el camp, ni els comerciants de fer cap canvi; el nostre camp no es mereix aquesta desatenció...