Espais impossibles...

Castelló urbanísticament parlant ha estat durant molt de temps una ciutat grisa, caòtica on al costat de carrers molt estrets s'obria alguna avinguda i on les cases mai seguien una uniformitat d'alçària, el que va traduir-se en arribar a ocupar l'any 2011, el nové lloc en la llista de les ciutats poc atractives d'Espanya: CASTELLÓ en ser considerada, urbanísticament parlant, una ciutat "sosa, amb pocs edificis d'interés i amb mescla de blocs dels anys 60-70" aixecats al casc antic, sense norma ni relació entre la seua alçària i l'amplària dels carrers, amb un "caos" difícilment imitable.

Són molt conegudes aquelles dues anècdotes que es conten sobre aquesta situació urbanística, la de ser durant molts anys ciutat exemple en totes les escoles d'arquitectura del que no ha de fer-se en urbanisme i, aquella altra atribuïda a Joan Fuster quan preguntat per la seua opinió sobre la ciutat de Nova York, va contestar que "era igual que Castelló però més gran".

Tanmateix i des de fa uns pocs anys, sembla que catedràtics, arquitectes i urbanistes han influït per què el nivell de sensibilització dels nous governants faça canviar aquella tendència amb l'aplicació de noves estratègies, resultat de consensos socials generalitzats i bones direccions en la base d'un plantejament urbanístic diferent, aspirant a un nou model de ciutat més equilibrada i, on la improvisació, no siga la bandera a seguir.

Tot i això passejant pels nostres carrers encara trobem construccions i espai que "ferissen la vista", cas per exemple de la cantonada del carrer Major amb la plaça de la Pau, on al costat d'un edifici de planta baixa i dos pisos, trobem un altre de grans altures, o l'edifici Castàlia al carrer Herrero o la finca de més de 20 pisos a tocar de la plaça Maria Agustina.

Malauradament l'assenyalat anteriorment només són uns exemples i si ens passegem no ens serà difícil trobar autèntics edificis "emparedats" de més de 10 pisos, entre cases velles i baixetes, amb un contrast brutal.

I tota aquesta reflexió bé perquè cada vegada que passe pel carrer Governador, i mire l'espai que queda entre el 44 i el 46 "els ulls em fan papallones". No sé si es tracta d'un solar o un carreró, i dic que no ho sé perquè tot i semblar un solar, de gran profunditat però d'un metre escàs d'amplària, com si es tractés d'un carreró, a la vegada hi ha una porta que barra el pas, de manera que tot fa indicar que allò, és una propietat privada.

Tal vegada podríem pensar que forma part del solar d'una de les dues cases llindars, del 44 o del 46, com si es tractés d'un desllunat, però sembla que cap dels dos edificis que el limiten té cap finestra en aquella façana lateral que, d'altra banda, i per culpa de l'estretor, en cas d'haver-hi finestres i que aquelles estigueren confrontades, podrien inclús els veïns donar-se la mà, tot un desficaci...

Definitivament ara podreu entendre aquells que açò llegiu el títol d'aquest comentari, estem davant un espai impossible, tal vegada l'espai impossible més impossible i inútil de tota la ciutat. Coses del meu poble...

Cases regionals i festa.

Per definició una casa regional és una institució que integra als procedents d'una regió o país en una ciutat ubicada en un espai geogràfic diferent del de l'origen d'aquells. Fruit dels corrents migratoris registrats a l'estat espanyol a partir de la meitat del segle XIX, van propiciar, primer l'aparició i de seguida el creixement d'aquests centres.

La seua finalitat inicial era molt clara a la vegada que ampla. Per un costat facilitar al nouvingut una acollida quasi familiar en un mitjà que li era estrany, una ajuda per tot allò que necessitava, a la vegada que trobar un ambient on combatre la nostàlgia de la terra d'origen.

Però tot evoluciona i amb el pas del temps i el progrés les distàncies s'acurten i ara, en ple segle XXI el de la tecnologia i les connexions ràpides, aquelles finalitats inicials sembla s'han superat i les cases regionals s'han convertit en molts casos en ambaixadores no oficials de la cultura, gastronomia i tradicions de terres més o menys llunyanes en territoris diferents. Fins i tot els fills i filles d'aquells nouvinguts, nascuts en terra d'acollida, es consideren hereus I socis d'aquelles entitats.

De manera que el concepte ample de cultura adoptat per les Cases Regionals està en connexió amb la convivència, d'identitat i sobretot de la recerca de reconeixement, intentant multiplicar els seus vincles institucionals i adoptant, en múltiples ocasions, un caire d'autoreconeixement col·lectiu.

Tal vegada per això, i des de l'any 2009, existeix a Castelló la Federació de Centres i Cases Regionals d'Espanya que, en l'actualitat agrupa a 6 cases regionals, amb la finalitat conjunta d'unir criteris, promoure activitats conjuntes, enriquir-se mútuament, aprofitar les diferents seus o potenciar contactes i vies de col·laboració en diferents camps.

Són molts els anys en què Aragonesos, Andalusos, Castellans-Manxegos, Gallecs, Asturians i Murcians estan presents entre nosaltres, i moltes les activitats per ells impulsades.

A l'àmbit fester de la Magdalena, amb el pas dels anys, les Cases Regionals s'han anat fent un forat dins el Programa Oficial i, a les manifestacions folklòriques de desfilades, ofrenes, balls, músiques i danses, fa un bon grapat d'anys van unir-se les gastronòmiques.

De totes elles, tal vegada el "Mesó Asturià", amb més de 20 anys de tradició, fora la més popular. Tots i totes les persones de la ciutat hem passat en alguna edició per l'envelat de la plaça de Tetuan i hem gaudit de la seua popular gastronomia.

Tanmateix unes noves bases reguladores de licitació de mesons, un nou procediment d'adjudicació, va deixar a les darreres festes, fora al centre asturià, amb el consegüent malestar entre els castellonencs-asturians.

Però hi ha un refrany que diu: "En aquesta vida, tot té solució menys morir-se" i, ara, després de l'èxit aconseguit el passat setembre amb l'edició de la "I Fira de Cases Regionals de Castelló", idea de la regidoria de Cultura per ressaltar el caràcter de Castelló com a ciutat integradora i acollidora, el Consell Rector del Patronat Municipal de Festes ha aprovat habilitar un espai, a la plaça del Pou Gumbau, per a les cases regionals en la setmana de les festes magdaleneres del 2018, convidant a sumar-se i fer-lo seu a les 6 entitats amb representació a la ciutat.

 

Una molt bona iniciativa on, cadascun d'aquells col·lectius podrà posar en valor la singularitat dels seus territoris. Un espai de germanor on cap centre regional podrà sentir-se discriminat i on tot el veïnat podrà gaudir de festa variada en un espai comú. Esperem que les Cases Regionals estiguen a l'altura de les expectatives i siga tot un èxit.

Guanyar-se "els fesols"...

El sou o salari és el pagament que rep un treballador/a o assalariat/ada per la seua feina. Aquest pot ser en espècies o en diners, la forma més habitual hui en dia. És de justícia que tot treballador tinga dret a un sou digne.

Qualsevol ciutadà que és elegit per ocupar el càrrec de regidor o alcalde del seu municipi, passa directament a ser "un treballador" de l'administració municipal mentre mantinga aquesta situació i, per tant, té dret a percebre un sou pel seu treball que, ha d'estar en funció del temps que li dedique.

En contraposició i, ja que percep diners públics, també ha de ser pública la seua agenda. Tots aquells que contribueixen al seu sou han de ser coneixedors del seu treball, a què dedica el seu temps mentre està al servei dels veïns.

Per això, i crec que des dels inicis de l'any 2014 en què va entrar en funcionament la llei 27/2013 de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local, coneguda popularment com a Llei de la Reforma Local, queda regulat el règim de dedicació i retribució als membre de les corporacions locals en funció de la seua dedicació, siga exclussiva, parcial o per assistències.

En el cas de l'ajuntament de Castelló, com és sabut format per 26 regidors i l'alcaldessa, només 9 tenen dedicació exclusiva, 6 del PSOE i 3 de Compromís, oscil·lant els seus sous, d'acord amb la categoria de la ciutat, entre 47.580,64 i 41463,96 euros anuals, en funció del càrrec ocupat.

La resta de regidors, inclosa l'alcaldessa que té un sou de 52.867,38, fins al nombre de 25, tenen una dedicació parcial, oscil·lant les seues percepcions entre els 14.118,60 i els 31.097,97 euros anuals, havent-hi dues regidores  sense sou assignat, rebent només compensacions per assistències, ja siguen plens, juntes de govern, comissions o patronats, oscil·lant aquestes entre els 276 i 83 euros per sessió.

Podeu trobar tota aquesta informació que, com no pot ser d'altra manera, és pública al següent enllaç: SOUS CORPORACIÓ MUNICIPAL

I si hui porte ací aquesta qüestió és perquè des de fa uns mesos, al web de l'ajuntament qualsevol ciutadà pot veure a què dediquen el seu temps, alcaldessa i regidors, podent seguir l'agenda diària de tots ells.

Això és el que va anunciar-se quan va fer-se accessible l'agenda de treball, però la sorpresa és que, si accedim a aquesta informació, podeu fer-ho si ús ve de gust punxant sobre l'enllac: AGENDA  ens trobem que, dels 27 regidors que conformen la corporació, exceptuant les dues regidores que només cobren per assistències, dels 25 que "tenen assignat un sou municipal", tan sols podem conéixer l'agenda diària dels representants del PSOE, Compromís, CsM i Ciutadans.

I jo em pregunte: què passa amb els regidors del PP, que, si exceptuem el cas d'una regidora que només cobra per assistències, els altres 7 no fan les seues agendes de dedicació de temps municipal publiques?

No sé el motiu però el fet dóna per malpensar. On està la transparència de la seua dedicació al seu poble? Per què no volen que sapiguem el que "es develen" per què des de l'oposició treballen per la ciutat?

És possible que li dediquen moltes hores a la feina municipal, estic segur que "es guanyen" els fesols ben guanyats, però poc costaria el saber que fan i quan ho fan. Així s'acompliria el tant emprat a Castelló "quan més clar, més amics".