Feia falta!

Ahir van tornar a sentir-se coets a Castelló. Al matí i final de la vesprada per anunciar la festa grossa del carrer d'Amunt, Sant Nicolau; a boqueta nit, van ser els protagonistes de l'espectacle piromusical llançat al parc de l'Auditori.

Un piromusical contractat pel Patronat de Festes a la famosa empresa Peñarroja de la Vall d'Uixò, per ser disparat a les festes de la Magdalena i que per les circumstàncies pandèmiques per tots conegudes i sofrides, i les restriccions sanitàries, va haver d'ajornar-se, en diferents ocasions, cas de les Festes de Lledó o la gran festa del mar, l'esdeveniment Escala a Castelló.

Finalment i després de descartar també com a data propícia el passat 9 d'octubre, va decidir-se que aquest espectacle d'art en el cel, dissenyat per fusionar pólvora i música, fóra disparat la nit del dia de la Constitució, anit, i al mateix espai per on inicialment havia estat concebut.

I així va ser. En una nit que va eixir humida, però no freda, en una hora, les 21:00, tal vegada una mica tard per alguna família, sobretot amb xiquets per allò que hui era lectiu, vam ser moltes les persones que amb moltes ganes de festa, de coets i de música, vam acostar-nos a veure com el cel, per quasi 20 minuts, s'il·luminava amb els colors brillants i efectes sorprenents dels productes pirotècnics sincronitzats al mil·límetre amb el ritme de la música.

Cultura, art i tradició de la mà de Peñarroja, que va ficar-li passió, il·lusió i coneixement, disparant un espectacle "Castelló, música i so", on el fil conductor va ser una picada d'ullet al món de la festa en general i a les Colles i Gaiates en especial.

El piromusical va començar amb la Marxa de la Ciutat de Matilde Salvador. A continuació, es va interpretar 'La Filla del Rei barbut'; després una Marxa Mora, en homenatge als Moros d'Alqueria; una peça de La Colla de Dolçainers, l'himne de l'Aljama i, per acabar aquesta primera part, la marxa dels Cavallers de la Conquesta.

La segona part va començar amb la Salve Lledonera, en honor de la patrona de Castelló, continuant amb el pasdoble d'homenatge a les Gaiates, interpretat per la Banda de Música de Castelló i arrodonint-se amb el 'Madalena Festa Plena' dels Llauradors.

La tercera i darrera part va fusionar pólvora amb un fandango en homenatge als grups de dansa de la ciutat; l'última peça d'aquest espectacle, va ser el 'Rotllo i Canya' del mestre José Garcia, himne de les Festes.

Per aquells que per les circumstàncies que fora no vàreu assistir a l'espectacle "en directe" i, a més a més de llegir aquest comentari, ús agradaria veure'l, la tècnica ens ho permet. Ací us el deixe complet: PIROMUSICAL

Veient-lo molts van ser els moments en què la pell se'ns va ficar "de gallina", i alguns en què quasi les llàgrimes volien aparèixer, i és que, els la combinació de coets i música aconseguida pels pirotècnics, ens van ficar un nus a la gola, amb l'emoció i l'esperança que les festes puguen celebrar-se prompte amb la normalitat més gran.

Feia falta fer aquest pas amb l'esperança que el proper març tinguem una festa a tot gas, amb els actes més emblemàtics, Pregó, Romeria, Desfilades, recuperats amb més força que mai, amb les places i els carrers de gom a gom, i on la música i la pólvora tinguen el protagonisme que a la ciutat ha tingut al llarg de tota la seua història festera.

El piromusical d'anit va acabar amb un crit intern, sense paraules, no fet públic, però per tots els assistents sentit i viscut, manifestat a través de l'apoteosi pirotècnica final: tornarem! I ho farem amb més força que mai perquè som un poble treballador i fester, que estima, sap viure i esperar...

Il·lusions i pors...

La vesprada d'ahir dissabte, tot i no parar d'anunciar-nos en tots els mitjans que "estem en pont", la realitat és que Castelló bullia, estava de gom a gom. És veritat que l'oratge acompanyava a eixir al carrer i vam ser molts els qui, per unes hores, vam omplir els carrers, places i "tauletes de bar", sense notar-se gens ni mica que molts altres, segons ens diuen, van abandonar la ciutat per traslladar-se a segones residències o viatjar a llocs més o menys llunyans.

La ciutat vivia ahir ja de ple allò que ha anat anomenant-se "esperit nadalenc", un canvi en el ritme habitual de la vida, entre l'alegria, l'esperança i la nostàlgia, que dibuixa un ideal dins el marc comercial i publicitari. Un esperit nadalenc que novament en aquest 2021 està carregat d'il·lusions i de pors.

Primer van ser les llumetes dels carrers les encarregades d'anunciar-nos l'arribada de les festes, il·luminació que dit siga de passada, tampoc aquest any han resultat gens espectacular, passant en molts indrets desapercebuda i fent pensar que, per l'any que ve, caldrà planificar molt millor la decoració dels carrers i places, i que el govern local no es pot basar en la manca de pressupostos per no executar-la correctament.

Després va venir l'anunci, primer de la celebració en aquests dies "de pont" del tradicional mercat medieval i, després, l'acord pres pel Cecopal de la suspensió de la fira. Una decisió presa per precaució, perquè no podia garantir-se el compliment de les mesures de prevenció i seguretat davant de la covid. Novament les il·lusions i les pors...

No fa massa dies també va anunciar-se que després de dos anys d'absència el dissabte dia 11 tornarà de la mà de l'Associació de Veïns del Raval de la Trinitat i del mateix ajuntament de la ciutat, la popular Fireta de Santa Llúcia a la plaça de Mallorca el dissabte 11 de desembre, un esdeveniment dinamitzador del barri i de la ciutat, que intermitentment i des de fa quasi 20 anys, ha vingut a formar part de l'esperit nadalenc a Castelló. Esperem que en els pocs dies que falten per a la seua celebració i després de tot l'esforç que em consta s'està ficant en la recuperació de la mateixa, aquesta no haja de ser suspesa. Més il·lusions i més pors...

També i des de fa quaranta anys, el Nadal castellonenc recull una peça bàsica, tendra i esperpèntica del misteri del Naixement, el Betlem de la Pigà, que, ara en aquest 2021 tornarà a l'escenari del Principal, després de l'obligada transformació en un espectacle transmèdia l'any 2020, per adaptar-se al compliment dels protocols i les mesures sanitàries; aquesta mateixa setmana, s'ha anunciat la seua nova representació fent-se públic un cartell anunciador, que reflecteix amb molta claredat els personatges i símbols més definitoris de l'obra.

Moltes il·lusions i a la vegada pors posades des de l'Associació Betlem de la Pigà, la regidoria de Cultura, els grups intervinents, la Fundació Dàvalos Fletcher i la resta de participants i col·laboradors que, esperem, puguen amb un aforament teatral ajustat a les recomanacions sanitàries del moment, gaudir el dissabte vinent de l'espectacle de manera segura i no hagem de quedar-nos amb la mel a la boca. Les il·lusions i la por estan ahí, i és que dir Nadal a Castelló, és dir Betlem de la Pigà.

Esperem que les fortes il·lusions dels castellonencs per celebrar unes festes "com tota la vida" vinguen acompanyades per una mica de disciplina i un compliment de les mesures preventives que ajuden a contenir aquesta situació en la qual ens trobem ara i l'ús de la mascareta, la vacunació i la responsabilitat individual puguen arribar a vèncer totes les pors.

D'aquí a Nadal no sabem què passarà, el coronavirus també pot arribar a ser el germen d'alguna cosa bona. Pot provocar un salt evolutiu en la nostra solidaritat, en la nostra capacitat d'anticipació, no ens ha de fer perdre les il·lusions, però, si volem perdre les pors, cal anticipar-se, cal estar llestos, fins i tot si com sembla, la mascareta i el distanciament social han arribat per quedar-se, ja siga als carrers, a la fireta o al betlem. De nosaltres depén.

 

Santa Bàrbara bendita... que "mos" guarde la collita.

Si l'ésser humà és l'únic animal capaç de topar dues vegades amb la mateixa pedra, també ho és de no anar prou previngut per la vida. Aleshores, com especifica el Diccionari d'Alcover i Moll, és quan es pot aplicar la frase feta de "no recordar-se de Santa Bàrbara fins que trona".

Hui l'església commemora la festivitat de santa Bàrbara, una festivitat no massa coneguda ni molt important, però lligada per molts anys a Castelló, al raval llaurador de sant Fèlix i a casa meua, i bé està que jo me'n recorde, encara que siga de passada, d'aquesta santa la història de la qual és un relat de parricidi sense apel·lació possible.

Conta la tradició que va ser a la seua conversió al cristianisme el fet que va irritar tant son pare, el sàtrapa Dióscoro, que Bàrbara va haver d'amagar-se en una cova; un pastor en descobrir-la i denunciar al pare, va rebre el càstig diví caient-li un llamp damunt seu i del ramat. El pare la va lliurar a l'emperador romà Marcià, el qual va torturar-la i la va arrossegar nua per una muntanya; finalment, el pare li va tallar el cap amb la seua espasa i com a càstig també un llamp el va matar.

Continua dient la llegenda que el Nostre Senyor va voler premiar la seua fermesa en el martiri li va preguntar què preferia més, si el govern de les dones o el de la tempesta. La santa, sense pensar-s'hi un moment, digué que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que no s'atrevia a provar-ho amb les dones. Curiós no?

Així, i com a premi diví, va ser com santa Bàrbara va esdevenir la protectora contra una de les forces més poderoses de la natura, un dels elements naturals que des de sempre han entorpit el bon desenvolupament de la vida humana, les tempestes, amb les tronades i els consegüents llamps.

El simple fet d'invocar una santa per desfer o calmar la força de la natura és una forma de conjurar remeis contra les tempestes que fins i tot frega la superstició. Recorde, quan jo era menut, que a casa de la meua àvia materna, on l'avi era un llaurador del raval, s'invocava la santa cada vegada que hi havia una tronada a sobre el nostre Castelló, demanat amb precs, l'ajut i l'auxili per tal de sortir indemnes o, almenys, poc afectats, amb una frase que encara retinc a la memòria" Santa Bàrbara bendita, que mos guarde la collita!".

Tot i que l'església segon el calendari litúrgic celebra hui la festivitat de la santa, de la mateixa manera que passa amb Sant Fèlix, patró del Raval, o Sant Roc en les seues diferents advocacions, també "les festes" que els veïns del carrer que porta el seu nom celebren per honorar la màrtir cristiana, no ho fan ara al desembre, sinó a l'octubre, en concret el primer cap de setmana d'aquell més.

El motiu és ben senzill d'entendre, si la festa és convivència, esbarjo i diversió, aquesta s'ha de celebrar "quan hi haja temps", és a dir quan les obligacions i el quefer diari permeta dedicar-se a l'oci, i això és, en un barri llaurador com el nostre, en unes dades, en un temps comprés imarcat entre el final de les tasques agrícoles de l'estiu i abans de l'inici de les campanyes de la tardor-hivern, quan l'esperada collita encara "penjava dels arbres". Un temps el comprés entre la segona meitat de setembre i primera quinzena d'octubre en què a Castelló, per allò del clima, és propici la formació del fenomen conegut com a gota freda, amb les grans tronades i aiguats, la pèrdua de cultius, inundacions i pèrdues, de vegades molt greus, tant materials com econòmiques; un temps idoni i propici per encomanar-se a la Santa de Nicomèdia.

I no tan sols ací a Castelló és costum encomanar-se a la santa per protegir-se de les tronades, també en molts altres llocs. Tinc un conegut andalús a qui un dia de forta pluja i grans trons vaig sentir-li dir: "Santa Bárbara bendita, que en el cielo estás escrita con papel y agua bendita al pie de la Santa Cruz, padre nuestro, amén Jesús". Que us sembla?

Amics que heu arribat fins aci, us desitjo un bon dissabte i millors dies de pont. Cuideu-vos que falta ens fa. Fins i tot, si cal, encomaneu-vos a Santa Bàrbara encara que no ploga ni trone ni tinga que vigilar-nos cap collita, i especial record als veïns del carrer de Santa Bàrbara, l'Ereta i Sagrada Familia.

Pel desembre, el temps que fa el dia tres el farà la resta del mes.

El mes de desembre és el dotzé i l'últim mes de l'any. El nom li ve del fet d'haver estat el desé (llatí decem = deu) mes del primer calendari romà. Els reajustaments posteriors dels calendaris julià i gregorià, en els quals es va afegir el juliol i l'agost en honor a Juli Cèsar i Octavi August, van permetre que el mes de desembre saltés del desé al dotzé mes.

La majoria dels refranys de desembre tenen una clara influència de la religió, ja que és època de preparació de Nadal, en comparació amb altres mesos en què predomina la relació entre l'home i la terra.

Sense voler assentar doctrina, puc distingir 4 grups diferents del refranyer referits a aquest mes: des d'aquells que demostren l'arribada del fred "Per Sant Tomàs, al qui no té llenya li tremola el nas", o l'arribada dels dies més curts de l'any "Per Sant Esteve, creix el dia un pas de llebre", passant per un tercer grup amb refranys que fan referència a la terra "desembre nevat, bon any per al blat" fins a arribar a aquelles dites que anuncien el temps futur, cas del refrany que encapçala aquest segon post de desembre a aquest blog.

No sé si haurà estat sempre així, si el refrany estarà encertat i si la resta del mes, els 28 dies que li queden a aquest 2021, seran, meteorològicament parlant, com hui, un dia que a Castelló podem considerar està sent bo, assolejat, sense gaire vent i amb una temperatura més que agradable.

Des de sempre l'home ha desitjat poder preveure el temps que farà. No és un tema nou, en les societats primitives ja hi havia una gran dependència del temps meteorològic: la cacera, la pesca o la recol·lecció i, per tant, la supervivència podien ser afavorides o malaguanyades per les condicions meteorològiques. Amb l'aparició de l'agricultura aquesta dependència es féu encara més visible. Era, per tant, vital, per als llauradors, en una època en què no existia la predicció meteorològica científica, poder preveure el temps, tant a curt com a llarg termini.

Per tant, no és estrany que el tema dels refranys meteorològics haja estat a Castelló, sobretot al raval llaurador de Sant Fèlix, motiu de conversa des de temps molt antics, amb la intenció d'ajudar a comprendre l'oratge, incidint en la cara més amable i pintoresca, sense menysprear en cap moment la part científica del tema i, tal vegada, procurant aprofundir en tot allò que té de ciència endevinadora i màgica.

En aquest moment del capvespre, quan el sol comença a pondre's per l'oest, podem veure com el cel es torna vermellós i em bé a la memòria aquella dita: "Cel rogent, pluja o vent". Serà plujós el dia de demà? Si ens fixem en el dia que ha fet hui i si ha de fer el mateix la resta del mes, segon la dita inicial, no hauria de ploure, aleshores, serà ventós? És més que probable...

I parlant de ciència màgica, recorde que no fa massa dies i a l'aparador d'un cèntric comerç del carrer Major, encara vaig veure que estava a la venda, el famós "frare del temps" que per molts anys va ocupar també un espai principal penjat a les parets de moltes cases del raval, un element quasi màgic que sempre encertava.

Fabricat en cartó, representa un frare assegut, amb un llibre obert a les mans i la bola del món als peus, que prediu el temps que farà demà assenyalant amb el seu braç i marcant a la columna de baix a dalt Pluja, Humit, Ventós, Insegur, Bé, Vent, Revolt i Sec. Acompanya al moviment del braç la caputxa, que cobreix el cap en funció de la predicció.

Un higròmetre simple, fabricat a mà, que té a l'interior un mecanisme amb component natural, un cabell, que amb el grau d'humitat exterior fa que s'estire i s'encongeix, aconseguint que el frare gire el braç i es pose la caputxa.

Vet per on, el refranyer, d'una banda, i els artefactes senzills per una altra, hi han constituït al llarg del temps, i encara ara, tota una filosofia de com encertar i acceptar els fenòmens atmosfèrics de cada dia, fins i tot amb el que és tant socorregut de "no plou mai a gust de tots,"  o "al mal temps bona cara"...

 

Ullals, séquies i marjals

Ahir al matí, aprofitant la bonança del dia, dos bons amics i jo vam fer un recorregut a peu, sense pressa, per la part est del nostre terme municipal, per la zona de l'horta i la marjal, per les terres compreses entre la ciutat i la mar.

L'horta, espai de regadiu destinat al conreu de verdures, llegums i arbres fruiters va ser el primer que vam travessar, en endinsar-nos per Rafalafena i Taxida, per arribar a continuació a la marjal, i comentar una primera observació: Tant l'una com l'altra totes dues fan pena pel seu alt grau d'abandonament i degradació.

L'horta amb el conreu estrella la taronja, amb camps completament abandonats, la marjal, constituïda originàriament per una sèrie d'estanys, als que tanca la seua eixida al Mediterrani el Serradal, formant una zona d'embassament i un paisatge pantanós i fangars,està  plena de brutícia per tot arreu i per algunes de les séquies, a temps que no corre l'aigua. Una superfície inhòspita que els romans transformaren en terres cultivables i després els musulmans van consolidar amb la posada en marxa d'un sistema de canalitzacions, que no ha resistit el pas del temps i llangueix en la xarxa agrícola rural.

Vam caminar principalment per les partides de la Catalana, la Fileta i Entrilles on després de trobar-nos amb les primeres marjals d'horta, aquelles més altes, que es regaven de les escorrenties sobrants de l'aigua de la séquia Major i les diferents files, vam fixar-nos en les anomenades marjals de saó, aquelles que el sòl està a tocar de les aigües subterrànies, i que necessiten séquies de sanejament, per arribar, finalment, a la zona de marjals baixes, que amb gran facilitat per inundar-se, estan pràcticament abandonades.

Vam poder comprovar com les séquies, que per molts anys van constituir un dens entramat que permetia la distribució de l'aigua als camps, malauradament han deixat de ser reductes d'espècies abans abundoses com el samaruc, les gambetes o les anguiles, per no parlar de les rates d'aigua o granotes, tant les que tenen l'origen en els drenatges dels camps de cultiu, en els escorredors, com aquelles altres aparegudes a partir de diferents ullals, fonts d'aigua dolça que sorgeixen del subsòl, i de gran importància ambiental en comptar amb aigua de qualitat durant tot l'any, fins i tot en anys de forta sequera.

Són molt pocs aquells indrets on l'aigua segueix tenint especial protagonisme, on els llimacs, joncs, senill o boga, creixen de manera controlada, ja què en la majoria, la marjal és a hores d'ara pràcticament impenetrable i la terra negra i les séquies que les envolten a dures penes en són perceptibles.

Malgrat això, encara vam poder observar i gaudir d'uns quants exemplars d'ànecs, tal vegada colls verds, nadant a pocs metres, tan acostumats als humans, que fins i tot en algun cas se'ns acostaven descaradament a veure si els donàvem menjar i, d'una més que esquiva fotja, de plomatge gris negrós, o tal vegada fora una polla d'aigua, que corria pel marge sense acostar-se'ns gens ni mica.

Una zona del terme en què, malgrat que en el Pla Especial de la Marjaleria del 2006 va considerar-se d'especial protecció pel seu valor ambiental, no han parat de créixer les edificacions, no només transformant les existents si més no augmentant les de nova construcció sense cap criteri urbanístic. Si a aquest fet li afegim l'abandonament de marjals, séquies i conreus, ens podem fer cinc cèntims de la gravetat del problema que se'ns ha vingut ja al damunt.

Urgeixen, per mantenir el cada dia més fràgil equilibri ecològic d'aquesta part del terme, mesures urgents de control, vigilància i imposició de sancions, sense oblidar les actuacions necessàries i prioritàries en matèria de sensibilització i sobretot educació.

Diuen els que entenen més en canvi climàtic, que la marjal castellonenca actua com a embornal de carboni i ajuda a protegir la biodiversitat i a anticipar i reduir els danys provocats per fenòmens extrems. És possible, però tanmateix observem una contradicció, la destrucció o almenys el deteriorament cada dia que passa és més que evident.

Es tracta d'un immens patrimoni que ha prestat enormes serveis a la societat castellonenca, encara que, vist tot el que ahir vam veure, pense que ara, per a alguns, aquella zona del terme no és una altra cosa que molestos "tolls" plens de mosquits o un llast per al desenvolupament de sòl urbà. Alguna cosa falla no?