Paella "de pato".

Al nostre poble, com a la resta de cultures arreu del món, el cicle fester anual, celebrat amb diferents actes lúdics, tribals, religiosos, culturals o socials, es complementa, més encara, no tindria sentit, sense les genuïnes manifestacions gastronòmiques. Així "els carquinyols" de Reis, els "rotllets" de Sant Josep, les "mones" a Pasqua, "l'aigua de civada" a l'estiu, "els panellets" de Tot Sants o els "pastissets" de moniato de Nadal en serien només alguns exemples.

D'altra banda, a la nostra terra, sent el diumenge el dia "familiar" per excel·lència, un plat ha destacat per sobre dels altres, "la paella", i des de fa anys, molts anys, era, és i representa l'element d'unió, de cohesió social, de compartir al voltant d'una taula; tant és així què, a hores d'ara, ningú dubta ni gosa negar que, la paella a les cases del raval i la vila a Castelló, és "el plat del diumenge".

No entraré en el difícil camp de definir una paella, ni tampoc en enumerar quins si i quins mai han de ser els seus ingredients, simplement i, estic quasi segur, coincidireu amb mi, que la coneguda genèricament com de "pollastre i conill" és, sinó la més "pura", si la més popular.

És, per tant, ben certa aquella dita que diu, "de paelles hi ha de tantes classes com de cases" o aquella altra, en relació amb el seu encert, "tota paella està bona si hi ha fam", i és que la saviesa popular no té, com moltes de les paelles, desperdici...

Tot i això, hi ha dos dies a l'any en què la paella pren, a les cuines de Castelló, un protagonisme més que notori i habitual, enriquint-se encara més de què és costum amb uns ingredients "especials". Aquests dos dies són el dia de Nadal i, tal dia com hui, el dia de l'Assumpció, el "dia de l'agost". I les dues delicatessen afegides de manera extra? De segur que ja ho haureu imaginat, "les pilotes" a la de Nadal i "el pato" a la de hui. Tant és així que aquests dos ingredients arriben, fins i tot, a donar nom al plat i, ja no parlarem de "paella" a seques, ara tindrà noms i cognoms: "paella amb pilotes" i "paella amb pato".

Entendreu que no és ara moment de parlar de la paella amb pilotes i, que tot el protagonisme, per ser hui el dia que és, l'ha de tenir "la de pato". I per què "el pato" pren tant de protagonisme hui? Perquè la presència d'aquest animaló a l'estiu, va ser durant molts anys comuna a les séquies de marjal del nostre terme i als tancats de les alqueries; una au de carn magra, prou fàcil de caçar i més encara de criar, amb un alt contingut de greix i que dona un sabor molt intens als plats on s'introdueix, en especial als arrossos i principalment a la paella.

No fa tants anys era fàcil veure'ls en llibertat nadar a les séquies i revolotejar entre els arrossars o pujar i baixar la rampa que feien els marjalers que els criaven en tancat, per facilitar que entraren i eixiren de la séquia.

Amb la desaparició dels arrossars quasi van desaparèixer també "els patos" lliures i, en arribar aquests dies d'agost, calia acostar-se al mercat del dilluns si es volia comprar l'animal viu, sent cada any menys els marjalers que "en venien" i també, cada vegada més les dificultats per fer-ho.

I van canviar els hàbits, i "el pato" va passar a comprar-se a les carnisseries, i va desaparèixer també part de la festa, el que suposava matar-lo, pelar-lo sofrimar-lo, trossejar-lo, salar-lo.... abans d'incloure'l en el moment oportú al paelló; però, malgrat totes les dificultats, "el pato" va continuar sent el protagonista de la paella de l'agost.

Ara, de ple en la segona dècada del segle, tornem a veure patos en llibertat al nostre terme. Sembla hagen tornat o, tal vegada, siguen hereus d'aquells que mai van arribar a desaparèixer del tot, i no és gens difícil, si passegem per la travessera, el senillar, el bovar o la molinera, i ens acostem a les seues séquies, veure'ls nadar, de la mateixa manera que si aprestem l'oïda, de segur, els escoltarem als corralets marjalers on comparteixen espai amb gallines, pollastres i alguna oca.

Patos feliços que, segurament ahir, en més d'un cas, degueren tenir el seu darrer moment de vida i que hui, protagonistes involuntaris, donaran un sabor especial a la paella de l'agost. Bon profit!

"Lo misteri"

Sobre la mort de la Verge Maria no hi ha dades concloents, ni bíbliques ni històriques, ni del lloc, ni de la manera. La tradició primer i la creença després ens diu que el cos i ànima de la Mare de Déu van ser duts al cel després d'acabar els seus dies en la terra. Aquest trasllat s'anomena Assumptio Beatæ Mariæ Virginis (Assumpció de la Benaventurada Mare de Déu) i va ser definida com a dogma, veritat de la qual no pot dubtar-se, pel papa Pius XII allà per l'any 1950.

A terres valencianes, i a Castelló en concret, la festa popularment coneguda per festa de la Mare de Déu d'Agost té una llarga tradició. Fa pocs dies i en aquest mateix lloc, en parlar de la popularitat de Sant Roc al nostre poble, vaig deixar constància de com els Jurats de la ciutat, al segle XVII, tenien més que clar que, la representació del misteri, que escenificava la dormició, assumpció i coronació de la Marededeu, havia de continuar sent la festa per excel·lència al voltant de les celebracions de l'Assumpció.

I és que des de finals del segle XV, 1497 els castellonencs, en arribar mitjà agost, es familiaritzaven amb tot allò que singularitzava el teatre assumpcionista: els personatges, la Verge, l'àngel Gabriel, l'Esperit Sant, Déu, Jesús, i els apòstols, els elements escenogràfics, el cadafal i llit, i els aeris, núvol, cadireta i cel; un espectacle en el qual la combinació de text en vers, música i escenografia, moltes vegades impactant, gràcies a l'ús de ginys de tota mena, era capaç de transmetre un missatge doctrinal mitjançant la persuasió emocional dels espectadors.

Així i fins al moment de la seua desaparició a la fi del segle XVII, quan la cúpula catòlica va vetar els espectacles teatrals a l'interior dels temples, segons les consideracions emanades del concili de Trent i ser aquella definitivament prohibida pel bisbe de Tortosa, va ser considerada la peça més destacada del patrimoni teatral castellonenc.

Aquesta prohibició i desaparició escènica del "Misteri de Castelló" va fer que, d'una banda, es perguera per sempre la versió original en valencià, encara que se n'han conservat dues versions de la consueta, traduïdes al castellà: una, de finals del segle XVII, copiada pel notari Jaume Cases en el Llibre verd de Castelló i l'altra, també de la mateixa època però amb un text lleugerament més curt, que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid, i d'altra, que el veïnat anara, amb el pas dels anys, oblidant que el 15 d'agost va arribar a ser festa grossa religiosa amb el drama sacrolíric del Misteri de l'Assumpció com a eix central.

El "Misteri" va caure per més de tres segles en el més gran dels oblits, fins que l'any 1999 i amb motiu del 75 aniversari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó i amb una forta injecció econòmica, va tornar-se a representar; malgrat l'èxit aconseguit no tingué continuïtat, però el misteri romania en la memòria i el 2008 amb commemoració de l'any marià de Lledó va tornar a representar-se.

Deu anys després, el 14 de desembre del 2018 una renovada representació basada en la versió en castellà sobre una partitura de la compositora Matilde Salvador va tornar a portar el misteri a la cocatedral. Paco Signes, Santiago López, Fernando Vilar i molts i molts altres castellonencs ho van fer realitat.

La data no era l'adient, el misteri havia d'haver estat representat tal dia com demà, era quan li pertocava, però, ja se sap, Castelló a l'agost està buit, i aquesta representació de temàtica religiosa que combina vers, música i escenografia, requereix també, per descomptat, d'un públic que, a més de ser capaç d'emocionar-se amb els girs dramàtics de l'obra, ho faça amb ganes i fent front a la calor que puga fer en aquests dies.

Ara, després de tres representacions i amb una recuperació que sembla definitiva de l'auto sacramental, aconseguida aquesta finalitat, crec seria ja el moment d'anar plantejant-se la seua recuperació en la data que realment li pertoca, el 15 d'agost i convertir-lo així en un dels principals actes culturals de l'estiu castellonenc. Serà possible? Ningú diu que la tasca siga fácil, però en aquesta vida tot és possible, de més grosses se n'han vist a Castelló...

Desusades diversions…

Tal dia com avuí, de 1670, fa 352 anys van finalitzar les obres de la nova Capella de la Comunió de l’església Major de Castelló que, ubicada a les espatlles de les capelles de Sant Antoni i de la Mare de Déu dels Desemaparats, agafant solar de les antigues carnisseries, va canviar la fesomia i composició del temple, fins que per acord municipal del novembre de 1936 va ser enderrocada juntament amb la resta de l’església. Finalitzada la guerra civil va iniciar-se la seua reconstrucció, aprofitant-se alguns dels arcs originals per ubicar-los a la nova capella.

Amb motiu de l’acte de benedicció de la capella i per solemnitzar tan feliç esdeveniment la ciutat va determinar celebrar huit dies de festes, unint-les, en aquella ocasió,  a les ordinàries se ende la Mare de Déu d’Agost i de Sant Roc.

Diuen les cròniques que els tres primers dies de festa van córrer a càrrec de la Vila, realitzant-se entre d’altres festejos grans lluminàries, llançament de focs d’artifici i bous embolats; el quart dia va ser el clergat qui va organitzar la festa amb solemne missa i sermó.

La gran novetat de les festes va tenir lloc el cinqué dia i va estar a càrrec dels cavallers i ciutadans nobles de la Vila, que van voler recuperar per al poble dues desusades diversions, a saber, les corregudes d’anell i l l’estaferm.

Eren aquests dos espectacles de cavalls i cavallers on es posava a prova la seua habilitat, mostrant la seua compenetració amb els seus cavalls. Les corregudes d’anell consistien a endevinar una anella corrent amb el cavall a gran velocitat, reminiscencia d’un dels antics jocs dels tornejos medievals i que, van tenir tant d’èxit i despertar tanta afició que, van continuar celebrant-se esporàdicament al nostre poble, amb algunes modificacions, arribant als nostres dies, conegudes popularment com a corregudes per la joia.

L’altra novetat també de clara reminiscencia medieval i gens vista al nostre poble va ser l’estaferm. Aquest espectacle agafava el nom d’un ninot o maniquí fet de fusta que utilitzaven els cavallers a l'edat mitjana per a l'entrenament pels combats.  El ninot romania clavat en un pal giratori i anava armat amb un escut a la mà esquerra, mentre que a la mà dreta hi duia un fuet o bé una corretja o llenca de la qual penjaven unes boles o uns saquets de sorra i s'emplaçava al final d'una pista a la qual els corredors es llançaven a cavall simulant una situació real de combat. La perícia consistia a ferir amb la llança l'escut i evitar que el ninot, que amb l'impacte havia iniciat un moviment rotatori, colpegés el participant amb l'arma que duia a l'altra mà. Huit parelles de cavallers van participar al torneig.

I on direu van realitzar-se aquests espectacles? A la platja com sembla ha continuat la tradició? No, al centre de la Vila. L’ajuntament va encarregar-se de delimitar una zona al carrer Major, enfront del convent de Santa  Clara, aixecant dues tribunes, una per a les dames de la Vila i l’altra pels oficials i convidats, deixant la resta del palenc per ser ocupat pels veïns, que van gaudir i molt dels espectacles.

Com en qualsevol altre joc, el o els guanyadors haurien de rebre un trofeu, un premi que, en aquella ocasió va consistir en 50 parells de guants, de diferents colors i mides i que, en altres ocasions posteriors van ser substituits per  un mocador de  seda, “una joia”, un objecte molt valuós per les terres de la Plana que tant esforç  havien dedicat al cultiu d'aquesta fibra.

Diuen les cròniques que el poble va quedar molt satisfet de tan curiosa festa, cridant l'atenció els brillants vestits que lluïen els genets muntats en briosos corsers i la magnificència de l'espectacle desconegut a Castelló fins aleshores.

De la resta de “la huitena festera” cal dir que el sisé, seté i huité dia, les celebracions van anar a càrrec dels notaris, llauradors i oficis, respectivament, continuant les celebracions religioses d’acció de gràcies, els bous i fins i tot la realització d’un simulacre de guerra per un terç d’oficials armats amb arcabussos, encapçalats pel capità José Egual.

Sant Roc… 229 anys d’un edicte.

El dimarts vinent dia 16, l'endemà de la festa de l'Assumpció de la Verge, a Castelló, i també a molts altres pobles de la província, festejarem Sant Roc, el sant pelegrí occità que, allà pel segle XIV va anar a Roma i va tenir cura de malalts de pesta. Canonitzat el 1584, la seua devoció es va estendre molt ràpidament , construint-se, a molts pobles i ciutats, no només capelles per honorar-lo i hospitals per allotjar els molts malalts que per aquells temps hi havia a causa de la malaltia, si més no celebrant grans festes.

A Castelló va arribar la pesta l'octubre de l'any 1.647 i els jurats de la Vila, entre altres mesures, van habilitar a Pla situat al costat del portal de Sant Roc, un hospital per a empestats, lloc en el qual cinc anys després, el 1652, es va construir una ermita dedicada a aquell sant, habilitant-se també l'any següent, 1653, una antiga alqueria hortolana com a ermita, per "donar gràcies a nostre Senyor que per intercessió de Sant Roc nos ha donat tanta milloria que podem dir estar ya lliures del mal".

A patir d'aquell moment Sant Roc va fer-se tan popular que ja el juny de 1656 El consell de Castelló autoritza els jurats per solemnitzar al seu arbitri i voluntat, entre les festivitats de la vila, a més a més de les tradicionals del Corpus, Santa Cristina, Santa Càndida, Sant Cristòfol i Sant Vicent, la de Sant Roc, a celebrar l'endemà de la Verge d'Agost, determinant-se per aquesta darrera "que no i faci fochs, sinó les tres eixides al campanar i que no i faci comèdia després de mig dia, sols ho misteri". A la fi del segle XVII el Consell va votar a Sant Cristòfol patró de la Vila, passant a ser les festes de Sant Cristòfol, l'Assumpció i Sant Roc les principals a l'estiu.

Va passar més d'un segle, fins que tal dia com hui, 11 d'agost de 1793, l'aleshores bisbe de la diòcesi deurtosenca, Antoni Josep Salinas, que havia pres possessió de la mitra tres anys abans, a què estava adscrita la major part de les terres que actualment conformen la província de Castelló, va publicar un edicte per ser llegit a la missa major celebrada a l'església parroquial de Castelló, fent saber al poble, que no hi havia cap fonament perquè el dia de sant Roc fos festiu amb obligació de sentir missa i no treballar, abolint, per tant, aquesta festa.

No obstant això, i a causa de l'enorme popularitat que el Sant tenia entre el veïnat, va mantenir-se la funció de l'església major amb missa solemne i sermó i la processó general a la vesprada, amb assistència dels oficis, comunitats, clergat i Ajuntament, continuant-se celebrant-se per molts anys més com venia fent-se des d'antic.

Sembla que la devoció al sant ja estava molt arrelada al poble no tan sols el dia de la festa, si més no, es coneix l'existència d'un document, datat el 1770, on els veïns dels carrers Pescadors, Governador, Gumbau, Caçadors o de l'Aigua, festegen "Sant Roc del Pany de Sant Domènech", demanat permís a l'ajuntament per celebrar amb bous la benedicció de la imatge que encara avui es conserva.

A finals de 1890 seria al barri de Vora Sequia, veïns dels carrers Peníscola, Benicarló, Adoberies i voltants qui s'afigen a celebrar el sant el primer cap de setmana després de Reis amb una cerimònia religiosa.

A principis del segle XX seran els veïns del barri del canyaret, carrers d'Antoni Maura, Cassola, Mealla o Cervantes, els del "centre històric", o Els del Raval del mateix nom, qui faran festes a Sant Roc. Finalment Sant Roc de la Donació, ja el 1998 vindrà a completar i mantenir la devoció al pobre de Montpeller.

Un bisbe, Salinas, una època d'expansió urbana, un Castelló, el de 1793, que està a prop d'assolir els 12.000 habitants, amb un marcat caràcter agrícola, cànem, cereals, garrofa i vi, unida a una noble activitat artesanal, i els records de temps passats, durs, de pesta i mort, constitueix, sens dubte, el factor fonamental de l'estima per Sant Roc, que hui, segle XXI i, malgrat totes les dificultats encara perdura...