Inventar paraules...

"Castelló vinila 6.120 contenedores para concienciar sobre el reciclaje" Aquest és el titular que encapçala una de les notícies que, referides a Castelló ciutat, es poden llegir a la versió digital, supose que també en paper, del periòdic local "Mediterraneo".

Notícia que fa referència a la inversió per part de la regidoria de residus i reciclatge de la ciutat, de 60.000 euros en la compra i col·locació d'uns vinils, en els recipients públics de recollida de residus ubicats a la via pública, perquè aparega de forma senzilla i visual quins residus poden ser dipositats en cadascun d'ells i contribuir d'aquesta manera al reciclatge d'aquests.

Res tinc a dir en contra d'aquella proposta, més encara si com s'ha publicat en referència a les darreres dades sobre el reciclatge, encara existeix un 41% de la població castellonenca que considera que reciclar no és necessari.

La campanya se centra en col·locar unes grans adhesius explicatius a l'exterior dels recipients, confeccionats amb un derivat del plàstic amb resistència ambiental que rep el nom genèric de vinil, un element compost de dues parts el film de PVC que porta gravades les imatges i una segona part que és l'adhesiu.

Tot i ser una paraula prou moderna, són tres els resultats que es mostren si busquem la paraula "vinil" en el diccionari de la nostra llengua, però resulta del tot curiós que no trobem cap ni una referència al verb "vinilar" que, sembla és el que usa el redactor de la notícia.

Simplement perquè "vinilar" no existeix ni en castellà ni tampoc en valencià, no trobant-se cap definició ni forma verbal coincident amb l'acció d'aplicar un vinil sobre una superfície.

I no és aquesta la primera vegada que un o una periodista s'ha d'inventar alguna paraula, darrerament hi ha multitud d'anuncis o titulars amb paraules inventades per donar nom a un producte o, com és aquest cas, per donar nom a una acció.

De segur que a tots ens ve a la memòria aquell anunci que l'empresa General Òptica va llançar l'estiu passat amb descomptes per la compra d'ulleres, amb l'espot de REGAFAS  o aquell altre que parlava de la  SISTALGIA, com sentiment de nostàlgia sobre el passat que torna a ser present, paraula creada per l'empresa Bimbo amb la finalitat de reviure productes creats fa un bon grapat d'anys.

I moltes més paraules, que inventades per la premsa i fins i tot per polítics, ara, de tant fer-se servir, són més que familiars i comuns, però que no es troben al diccionari; cada dia ho veiem més, a l'hora d'expressar-nos, no hi ha massa problema a inventar paraules sempre que tinguen un mínim de sentit gramatical o etimològic, ja que és mitjanament fàcil encertar-ne el significat.

Ara li ha tocat el torn a "Castellón vinila..." Acabarà aquest verb tenint un ús acceptat i generalitzat? No és fàcil saber-ho, però no sembla difícil. No podem oblidar que, al capdavall, la llengua no la fan els filòlegs ni els acadèmics, sinó els parlants, encara que crec estem lluny d'acceptar "abracadèmia" com escola de màgia, "conthabilitat" com habilitat para contar hacs intercalades o "gèrminis" com a signe zodiacal dels microbis.

Tal vegada el més graciós d'inventar noves paraules siga que els altres si entenen el que volen dir al principi, seguit d'una burla evident. Malgrat els pros i contres que puga tenir la creació i us de paraules "no normalitzades", benvinguda siga la idea de "vinilar" els contenidors, amb l'esperança que prompte aquell alt percentatge de castellonencs que pensen no és necessari el reciclatge, canvien d'idea, i facen d'aquell un bon hàbit.

Només és una proposta...

Em permet encapçalar aquest comentari amb l'exlibris de Bernat Artola "Damunt de la mort, vida", ja que vull fer record i protagonista avui aquí va ser el poeta més gran de tots els temps que ha tingut la ciutat de Castelló. En valencià i en castellà. Premi Nacional de Literatura de 1933, ancorat al seu poble i paisanatge, però també lliure i universal, de tendresa i sarcasme.

Un home que segons diuen els qui van arribar a conèixer-lo era inquiet, amb una formació cultural impressionant, que va voler la seua ciutat i va desitjar esperances, malgrat situacions molt difícils que va suportar amb esperit irònic i de fe cega en el seu destí d'amor.

Un home a qui Antonio Gascó, Cronista de la Ciutat, va conéixer sent xicotet, i no dubta a qualificar-lo com "un fora de sèrie", "gran intel·lectual, un dels grans poetes lírics del segle passat"; tal vegada per això, aquest, el seu exlibris, al cap i a la fi, no és sinó des de la certesa de la mateixa mort que podem i sabem capir, estimar i fruir plenament el prodigi de la vida.

I si el meu record gira hui al voltant del poeta mort a Madrid, als 54 anys, tres de casat i menys d'un de ser pare, és perquè, tot just hui, 10 de maig, fa 65 anys, dos dies després d'haver faltat, que va ser soterrat al nostre cementeri municipal.

El 1958 es produeix el seu traspàs a causa d'una afecció cardíaca, sent les seues restes traslladades al cementeri de Castelló mitjançant la ràpida intervenció de l'aleshores president de la Diputació en Carlos Fabra Andrés, tot i que no va ser possible instal·lar com estava previst la capella ardent a la biblioteca municipal.

El seu soterrar fou una gran manifestació de dol a la ciutat. Van ser molts els amics i coneguts, escriptors i poetes, que a les 11 del matí del dissabte 10, van voler acomiadar-se del poeta i acompanyar la vídua, Enriqueta Castellet, el germà Francisco i altres familiars. Davant el nínxol, cobert de corones i rams de flors, el mossèn del cementeri en Cristobal Guardiola va fer el respons per la seua ànima, per a continuació, amb ma tremolosa, valent-se d'una branqueta de llorer, la seua vídua, va escriure sobre el guix fresc de la sepultura el nom de Bernat.

Sens dubte la mort d'Artola va ser ocasió perquè es manifestara a la ciutat l'estima per la seua obra poètica, i els reconeixements públics se succeïren tant a Castelló, a càrrec de la Castellonenca, com a València, on tant Lo Rat Penat com l'Ajuntament li reteren molts homenatges pòstums.

Quasi deu anys després, el 1967 la ciutat va dedicar-li un carrer, ubicat al raval de Sant Fèlix, entre els carrers de Sant Roc, de l'alcalde Tàrrega i el primer Molí; allà pel 1977 és batejada com de Bernat Artola una escola d'ensenyament primari a Rafalafena; el 1983 l'ajuntament el recorda de manera doble, publicant els tres primers volums de les seues obres completes i nomenant-lo a títol pòstum fill predilecte de la ciutat. L'any següent va completar-se l'edició amb el quart volum "obres inèdites", presentat a la XXX fira del llibre amb assistència del fill del poeta, nascut el 1957, només uns mesos abans de la mort del seu pare.

Finalment, ressenyar que tot i haver transcorregut quasi tota una generació, Artola està més viu que mai, i no només perquè és recordat cada tercer dissabte de Quaresma, amb el text del Pregó,  si més no perquè des del 2008 els seus poemes serveixen d'inspiració per un nodrit grup de músics locals, que encapçalats pel cantautor castellonenc Artur Àlvarez, van editar-se sota el títol genèric de "Pols del meu camí" (Pots escoltar punxant a sobre).

Les ressonàncies de la veu poètica d'Artola hui, aniversari del seu soterrar, al nostre record, com a perdurable actualitat. Artola va morir molt jove, i per això no sabem cap on hauria evolucionat la seua obra. Tot i no ser aquest 2023 una xifra rodona, potser no seria un excés de gesticulació, demanar que s'instituís cada any, en un exercici de memòria agraïda, el dia de hui, com a "Dia local d'Artola". Només és una proposta, algú estarà disposat a fer-la seua? El temps ho dirà...

La gran oblidada...

Aquest any en complirà 78. Va nàixer el 1945 lligada a l'estadi de futbol, a l'antic Castàlia, com a testimoni de què va ser aquella obra, i detall de majestuositat; un símbol de l'esport més pur, convertit avui en dia un mut observador de la prolífera història albinegra, la torre maratón.

De base quadrada, fa 42,195 metres d'alçada, una mida gens casual, ja que recorda els 42.195 metres o 26,2 milles que, des dels Jocs Olímpics de Londres de 1908, i oficialment des del 1921 quan l'Associació Internacional de Federacions Atlètiques va fixar aquella distància com a definitiva per la prova marató.

La nostra protagonista de hui, va ser en el seu dia la cirereta que culminava l'estadi. Com era habitual en aquells temps, els estadis havien de comptar amb una torre anomenada de la marató, perquè els jutges, des de la part més elevada que constava d'una mena de terrassa, pogueren seguir tot el recorregut d'aquest tipus de carreres atlètiques. La del nostre Castàlia va ser projectada per l'arquitecte Francisco Maristany Casajuana.

Els primers anys de l'estadi va ser el personal del club, del "Frente de Juventudes" o de l'Ajuntament els qui podien accedir al seu interior, amb la finalitat, entre d'altres, de posar i mantenir la publicitat, gestionar el marcador o encendre els llums.

L'any 1981 i coincidint amb l'ascens del club a primera divisió va ser restaurada. Després el 1986 l'estadi va ser enderrocat i substituït per un camp de futbol que va ser inaugurat el 1987. Del vell estadi només va salvar-se la torre, història en estat pur. Testimoni de l'anar i venir del Castelló des de l'any 1945, primer com a part de l'estadi, més tard com a únic vestigi d'aquella antiga instal·lació.

Una torre, de planta quadrada i tres cossos, amb la base lleugerament més ampla i un espai per sota del nivell d'accés, la planta i el primer pis, amb un segon cos conformat per una gran columna, la torre pròpiament dita, ben il·luminada per les allargades i estretes finestres que se succeeixen harmònicament a les quatre façanes, mentre que el tercer cos, seria el campanar, tot i que a la torre no hi ha campanes, al seu lloc hi llueixen tres obertures per cadascun dels seus quatre costats, rematats per un sostre a quatre vessants i una agulla o pinacle de modestes proporcions.

Han passat vora 78 anys des de la seua inauguració, 42 anys de la restauració, 36 anys del nou estadi, i un bon grapat més d'anys en què aquest sant i senya de l'albinegrisme, ha estat la gran oblidada, sense ús, exempta i fadrina, testimoni d'una llarga etapa esportiva del C.D. Castelló i amb la funció de ser el nexe entre l'antic estadi i el nou, però de la que quasi ningú se'n recorda ni li fa massa cas. O no?

L'última vegada que la torre va treure el cap a l'actualitat informativa tal vegada fora el 2018. Llavors, la Federació de Penyes del Castelló, Fedpecas, va proposar la rehabilitació de l'edifici, idea que el 2019 va ser recollida pel PP en el seu programa municipal, contemplant la possibilitat d'oferir visites guiades per poder tenir unes vistes privilegiades de la ciutat des del seu interior, a la vegada que instal·lar il·luminació exterior a la  torre i il·luminar-la els dies previs a la celebració d'un partit a Castàlia, idees i projectes que no van arribar mai a fer-se realitat.

Ara, aquests dies, preinicis de campanya electoral municipal, sembla que el PP de Begoña Carrasco, torna a desempolsar el projecte de fer la torre visitable, a la vegada que va una mica més enllà, i suggereix una 'manzana albinegra' per fer valdre l'entorn de l'estadi i convertir "Castàlia en un estadi del segle XXI" Un projecte que albergaria comerços i restauració per dinamitzar la zona i la creació del Museu Orellut, a la vegada que proposa dur a terme una renovació urbana per al barri que dignifique l'entrada nord de la ciutat. No és mala la proposta. Però, no serà allò que al meu raval diuen "estar a les caigudetes"?

Alguna formació més pensa un ús, encara que siga simbòlic, per a aquest edifici, que forma part del patrimoni de la ciutat? Vet per on, una torre oblidada recupera el protagonisme en unes noves eleccions municipals. Com diuen en castellà "la historia se repite"...

Cent anys d'un regal...

El poble de Castelló, al llarg dels segles, ha honrat la Lledonera i n'ha mostrat la seua gratitud. La nostra patrona posseeix a més a més d'una gran quantitat de joies, un variat aixovar compost, entre altres, de mantells, enaigües, capotes, maneguets per a la seua vestimenta, i estovalles perquè els actes de culte i devoció es duguen a terme amb la màxima dignitat possible.

Però, entre els molts regals que la Verge de Lledó ha rebut en trobem alguns més que curiosos, com aquell del que hui voldria parlar i recordar, en complir-se tot just 100 anys de la seua donació; un bastó de comandament, o vara de comandament, també anomenat manípul, un distintiu de poder, un complement protocol·lari que denota en qui el porta, autoritat, comandament, prestigi i poder.

Un objecte del qual els seus antecedents històrics arrenquen a les primeres civilitzacions i que al nostre país per Reial Ordre de novembre de 1853, es va atorgar a jutges, magistrats i fiscals del Tribunal Suprem i de les Audiències, establint-se més tard per als Ministres de la Corona, Caps Superiors de l'Administració Civil, governadors Civils i delegats d'Hisenda, alcaldes i jutges municipals, diferenciant-se la seua categoria per l'empunyadura d'or o plata, i pel color del cordó o treneta i de les borles i que actualment, a més d'alguns estaments militars, continuen sent usats, en moments puntuals i solemnes, a tots els municipis espanyols pels alcaldes i els tinents d'alcaldes.

Un castellonenc de 59 anys, nascut a la Vall d'Uixó, mestre, que va exercir com a delegat regi de primer ensenyament, periodista fundador i propietari de diversos diaris locals i polític, membre del Partit Liberal, regidor primer, president de la diputació i director de l'antic museu de Belles Arts provincial, el senyor José Castelló Tárrega, va ser nomenat l'11 de desembre de 1922 governador civil de la província de Toledo, prenent possessió el 16 d'aquell mateix mes.

Un càrrec que va ocupar tan sols durant 9 mesos, fins al 20 de setembre de 1923, en què a conseqüència del cop d'estat de Primo de Rivera i per reial decret de 18 de setembre, va ser destituït.

Nou mesos en què el senyor Tárrega va viure lluny de la seua terra, a aquella capital castellana sense oblidar-se del seu estimat Castelló i tenint sempre present a la Lledonera, per la qual cosa, en la seua festa, tot just aquest any en Pius XI acabava de nomenar la nostra Verge Patrona de la ciutat, concedint-li tots els honors i privilegis que de dret pertanyen als Patrons principals, va voler lliurar a la Verge, en senyal de gratitud un magnífic bastó de carei que, segons la premsa de l'època estava valorat en més de mil pessetes. Vara que va arribar a Castelló el dissabte 5 de maig portada pel comerciant local senyor José Dolz, que dies abans s'havia traslladat a Toledo per passar unes jornades amb la seua mare, la viuda de Ten, que residia en aquella ciutat.

Bastó que, acabada la missa major del dia central, el diumenge 6 de maig de 1923, va rebre el prior de l'ermitori Manuel Pascual, de manera pública, de mans del senyor Vicent Castelló, pare del donant, i actuant com a testimoni el senyor Francisco Cazador, qui, després que el manípul fora col·locat als peus de la Verge, va llançar dos Vítols, el primer per la Verge i el segon pel senyor Tárrega, que van ser contestats pels nombrosos fidels que omplien el temple i que, a continuació, van passar a contemplar de prop l'ofrena del governador.

Diuen les cròniques del dia que acabada l'ofrena i abans de la processó de la vesprada, va celebrar-se un dinar íntim a la casa prioral tenint la bondat els senyors Pascual i Cazador de convidar el pare de l'il·lustre donant del valuós bastó. Que menys!!!

"Entre el sanchismo y la libertad"

Ho llegia ahir; unes declaracions fetes fa uns dies en la presentació de les estratègies del programa del partit popular elaborat i defés pels candidats castellonencs per aconseguir el canvi polític, tant en l'àmbit municipal com autonòmic.

Un projecte que, segons la senyora Carrasco, "es basa en els sentiments". Segons la Viquipèdia el sentiment és una emoció sotmesa a un pensament que vincula el subjecte amb un objecte, l'ordena i el configura, ja que la persona no pot ser mai neutra davant el món.

Però, tal vegada, la candidata a l'alcaldia s'oblida que en el sentiment també intervé la memòria, puix les experiències passades amb estímuls similars provoquen reaccions afectives concretes, que només varien si canvia la vivència. Per això és falsa la dicotomia entre raó i sentits, pel fet que tota vinculació és alhora afectiva i cognitiva, en tant que l'ésser humà és reflexiu i no pot evitar pensar i sentir respecte als seus propis sentiments.

En l'àmbit de la memòria, un dels processos principals és el record; consisteix en l'evocació emmagatzemada de fets del passat. No fa massa anys que el PP va governar "en solitari" la ciutat i, per tant, responsables dels encerts i també de tots els desgavells que, en 24 anys van protagonitzar des del govern.

Ara, la candidata al principal selló municipal, no ha tingut cap problema a l'hora de destacar que és el PP l'única formació útil i alternativa per Castelló, oblidant-se i passant pàgina dels més de 20 anys en què feien i desfeien a la seua voluntat dins el consistori, fins que els veïns, a la vista del que passava, va decidir el 2015, enviar-los a l'oposició.

Més encara, en lloc de centrar el seu discurs en les propostes que se suposa porta en el programa municipal per, segons s'ha publicat, governar sense deixar passar el temps, amb un projecte de futur per la ciutat, va i es despenja parlant de sentiments, destacant que en les pròximes eleccions, els votants haurem d'elegir entre "sanchismo" o canvi, entre "sectarisme o llibertat".

Segons el diccionari polític "sanchismo" és un corrent polític que busca arribar al poder a qualsevol preu, i atrinxerar-se a la Moncloa sense convocar eleccions. Siga o no així, que té a veure amb Castelló?

Vol dir la senyora Carrasco que només el PP és el partit que està capacitat per governar la ciutat amb ambició i amb projecte de futur? Això no és o suposa un menyspreu a la resta de partits? Això, també segons el diccionari, és prepotència, i demostra la creença en un exercici de poder de manera abusiva que, serà casualitat o no?, va ser la forma de governar emprada pels seus companys de partit fins fa només vuit anys...

I és que com diuen al meu Raval, la llengua no té os, que parlar resulta molt fàcil, però recordar, d'una banda, i mantenir i realitzar les coses declarades o promeses d'una altra, no és gens comú.

Barrejar política local i autonòmica amb frases insinuants referents a la política nacional, certes o no a parer meu, no és un bon camí; recorda a aquell altre refrany que diu, embolica que fa fort. Amb tot el meu respecte, senyora Carrasco, no crec siguen aquestes declaracions un encert, o si?, les urnes ens ho diran...