Una llàstima…

Diumenge passat vaig assistir a l’espectacle “Nadales de la Plana… a banda”, un concert de Nadal, un recital, un espectacle de poesia, que té els seus orígens allà per l’any 2009, en un comboi familiar, entre el recordat violinista i compositor, tot un referent musical a Castelló, Pepe Falomir i el seu cosí, el poeta, escriptor i sobretot apassionat per la seua terra i tradicions, Vicent Jaume Almela.

Han passat 25 anys des que aquelles primeres “Dotze Nadales Novelles per a Castelló” es presentaren en concert al Centre Cultural la Marina del Grau, amb els violins de Falomir, acompanyats per Sandra Ferró, i  el grup de Benicàssim, Canya de Sucre a les veus.

Juanjo Carratalà, Ferran Badal, el Teatre Principal, l’orquestra Camerata, l’Orfeó de l’UJI…, el temps passa, Benicàssim, Nules, Almassora, 2019, les Dotze Nadales evolucionen a Nadales de la Plana; agrupacions corals com la Vicent Ripollès de Castelló, la Polifònica Eslidense d'Eslida, la Veus de la Pobla Llarga (València) posen al servei de la música i lletra tot el seu saber fer, fent que el recital, any rere any, aconsegujisca fusionar el talent local i l’expressió artística; i arriba el 2021, amb el salt de les Nadales a la versió simfònica, amb la implicació de la Banda Municipal de Castelló, consolidant definitivament l’espectacle nadalenc com un esdeveniment clau per celebrar la identitat cultural de Castelló.

No va resultar estrany per ningú que, el passat diumenge, l’auditori castellonenc registrara un ple de gom a gom, més encara si pensem que el concert va estar dedicat a les víctimes de la DANA i que es presentava com un bon moment per què, a través de Creu Roja i Oxfam Intermón, els assistents mostraren el seu ajut als veïns afectats a través de la seua generositat.

Al llarg d’una hora quart, vam poder escoltar a la Banda Municipal de Castelló, sota la direcció de José Vicente Ramón Segarra, a la soprano castellonenca Sandra Ferró, i a un centenar llarg de veus dels cors Ad Libitum, l'Orfeó d'Almussafes, la Coral Polifònica Eslidense i la Coral de veus blanques del Conservatori Professional “Mestre Tàrrega” en temes com “Pastoret del Castell Vell”, “Nadala de Tombatossals”, “Pastoreta de la Plana” o “Nadala a Lledó”.

Si, heu llegit ve, “escoltar”, perquè si d’alguna cosa podem dir va coixejar el recital, va ser de no poder entendre les lletres, el contingut poètic de les Nadales, resultant del tot impossible seguir textos com “Jove pastoreta que contenta rius/portes la tendresa encesa en els ulls/camines cantora voreta del riu/l’aigua argentada poesia et diu/Xiqueta formosa, pomell de flor blanca/ d’un vell taronger de terra maragda/bressolera humil, un nadó sospira/perfumant la nit de pau i alegria”.

És veritat que el mateix poeta en el moment de la presentació va anunciar que mitjançant un QR ficat a l’abast de tothom es podia visionar molta informació sobre l’obra, incloses les lletres i cartell, però no era aquell, només uns minuts abans de l’inici del concert, un bon moment “per descarregar-lo”; millor, molt millor hagués estat si, simultàniament a la música i el cant de les nadales, hagueren aparegut uns sobretítols amb el text, projectats a la part superior de l’escenari, com ja es va fent fa uns anys en els textos de les Nadales en la representació anual del Betlem de la Pigà, per facilitar els espectadors el seguiment de les lletres i la seua comprensió, reduint a la vegada el marge de distracció.

Una llàstima perquè temes com “Pastoret del Castell Vell”, “Nadala de Tombatossals”, “Pastoreta de la Plana” o “Nadala a Lledó” que van sonar un darrere de l’altre, no van poder ser assaborits del tot, amb magnífiques interpretacions musicals però, quedant “coixos” en comprensió.

Reconec que no és fàcil organitzar, coordinar i fer front a totes les despeses que un esdeveniment com aquest ocasiona, però pel bé de l’obra i per complaure els assistents, des d’ací demane que l’ajuntament com a organitzador i la Diputació Provincial i la Fundació Dávalos-Fletcher com a col·laboradors, “s’estiren” una mica més.

Tant de bo, l’any vinent, pugem comptar amb un extens i complet programa de mà, amb les lletres incloses o, si més no, amb sobretítols; de segur que en cas de ser així, tornarà aquest concert a ser un dels més esperats del cicle festiu Nadalenc a Castelló. No és massa demanar, oi? 

Ni targeta, ni diners…

Una de les preocupacions més vegades manifestada per l’actual regidor de mobilitat de la nostra ciutat en els darrers mesos, sobretot des que van iniciar-se les obres de restricció del trànsit privat per la denominada zona de baixes emissions és aconseguir que els veïns continuem accedint al centre de la ciutat, però que ens acostumem a fer-ho o bé a peu o emprant el transport públic.

No està gens malament la proposta, a Castelló la qualitat de l’aire és bona, però si aconseguim reduir el nombre de vehicles de motor particulars que circulen pels nostres carrers, mai arribarem a superar els nivells de contaminació ambiental que, obliguen a prendre mesures més restrictives.

Una de les propostes que des de fa un bon grapat d’anys va ficar-se a l’abast dels veïns va ser la L-1 del TRAM que, unint la zona Est, el Grau, amb l’oest de la ciutat, el raval universitari, i circulant per tot el centre, facilita l’apropament al centre de qualsevol veí o veïna.

Fins ací tot correcte. Amb una freqüència de pas dels vehicles que podem considerar encertada, el seu ús no hauria d’ocasionar cap problema als usuaris, ja foren els mateixos veïns o els forasters que ens visiten, però…

Ara, a la segona dècada del segle XXI, quan els diners en efectiu sembla tenen els dies comptats, quan la majoria dels pagaments diaris els efectuem amb targetes o fins i tot amb els mateixos telèfons mòbils i rellotges, amb aquests mètodes de pagament, no podem viatjar en el tram.

Quina és l’alternativa lògica? Tots pensem “l’efectiu”, els diners “contants i sonants”, sí, però no! Resulta que si vull desplaçar-me a qualsevol lloc de l’itinerari del Tram, viatjar entre dues parades, he de disposar de diners a la butxaca, però, atenció cal que presente al conductor l’import del viatge en moneda o si més no, un bitllet que no siga superior als 10 euros, donant-se el cas d’haver de baixar del tram i no poder fer ús d’aquell transport, portant diferents targetes de crèdit o bitllets per empaperar tota una habitació, per ser aquells de 20 o 50 euros. En quin cap cap tan gran destarifo?

És veritat que la majoria d’usuaris tenim a la nostra disposició la possibilitat d’emprar diferents targetes, bono jove, bono-bus, bono-plata, bono-oro…, però que passa si el viatger no és usuari habitual o simplement és foraster i, decidint deixar el vehicle propi en un aparcament dissuasori, necessità fer un ús esporàdic per apropar-se al centre? L’alternativa que la ciutat, que els nostres governants municipals li ofereixen és “que vaja a peu”. Que us sembla?

Senyor regidor, senyor Ramírez no anem bé. Si, disposem d’una varietat de mitjans de transport, des dels taxis fins als autobusos urbans, a través dels quals podem moure’ns per tota la ciutat de manera còmoda, encara que de vegades no ràpida.

Disposem de 12 línies d’autobusos urbans per desplaçar-nos amb total llibertat a més del tram, que vol ser un transport modern, ecològic, ràpid, econòmic, però que no és un aliat important tant per a turistes com a ciutadans si no tenim a les butxaques “diners menuts”  i això, en una ciutat que vol ser moderna, és “de vergonya”.

Si li afegim que per una raó o l'altra estan desapareixent els carrils-bici que permetien apropar-nos al centre amb una certa seguretat, resulta que la mobilitat per la nostra ciutat és cada vegada menys sostenible.

És possible que el no poder pagar el viatge del Tram amb targeta o bitllets superiors als 10 euros siga una decisió presa unilateralment per l’empresa Autos Mediterràneo que és la que gestiona el servei, però no oblidem que el servei és municipal, i que la municipalitat, i en aquest cas el regidor de mobilitat, és el darrer responsable.

Fins quan continuarem amb aquesta situació? Temps al temps…

Menador: Nadal + Advent + Porcar… Cultura!

Si el cicle del temps que va entre l’Advent i l’Epifania, segons la tradició cristiana, rep el nom genèric i global de Nadal, podem dir que hui, comença Nadal a Castelló, no de manera “oficial” però si “real”, ja que hui, primer dia de desembre, coincideix amb el primer diumenge d’Advent.

El temps nadalenc inclou les celebracions de Sant Nicolau, la Puríssima i Santa Llúcia, la  missa del Gall i la diada de Nadal, els Sants Innocents, Sant Silvestre i la nit i diada de Reis, dates, totes elles molt arrelades a la cultura popular de Castelló.

L’advent que hui iniciem, sol durar de 22 a 28 dies, atés que l’integren necessàriament els quatre diumenges més pròxims a la festivitat de la Nativitat; aquest 2024 per coincidència del primer dia del mes amb diumenge, parlarem d’un advent de 25 dies.

 Dues tradicions van lligades a aquest període, la col·locació a les esglésies i també, cada any amb més força, en algunes cases de l’anomenada “corona d’advent”, una corona de branques de pi amb quatre espelmes, una per cada diumenge; i el "Calendari d'advent", un calendari de "compte enrere" utilitzat per a preparar-se per Nadal, molt freqüents quan molta gent no sabia comptar, i que han arribat als nostres dies de diverses formes i maneres, però tenint en comú haver d’obrir, descobrir, tallar o treure alguna cosa cada dia, fins que arriba el dia assenyalat, el 25 de desembre.

Des del passat octubre la ciutat celebra “l’any Porcar”, homenatge a l’artista castellonenc Joan Baptista Porcar Ripollés, fill predilecte de la ciutat, en record del cinquantenari de la seua mort: i ho fa amb una ampla programació d’actes que s’estendran en el temps i que tenen com a nucli central una exposició “Univers Porcar” visitable a les sales expositives del “Menador” i que plasma l’univers particular que va crear el pintor al caliu de Castelló i que va projectar al món exterior.

La vesprada d’ahir, darrer dia del mes de novembre, a l’Hort dels Corders, un any més, a Castelló, el moviment global Amnistia Internacional, per celebrar el dia de "Ciutats per la vida, Ciutats contra la pena de mort" va celebrar un acte reivindicatiu que va acabar amb un concert del grup “Veus atrevides”.

Mentre esperàvem aquell acte i concert va cridar-me l’atenció que, les 25 finestres que conformen la façana “del menador”, lluïen cadascuna, de manera aleatòria, vint-i-cinc números, des de l’1 al 25, despertant certa curiositat entre els que allí anàvem concentrant-nos, perquè, ningú tenia cap explicació coherent…

I no la teníem perquè, tal vegada, no s’ha encertat en la difusió, perquè malgrat que acompanyant l’alcaldessa en la presentació que el passat divendres va fer-se de la programació nadalenca “Castelló és Nadal”, la regidora de cultura, la senyora España, va anunciar la transformació de l’edifici menador en un Calendari d’Advent, amb una numeració de 25 dies, que rendirà homenatge al pintor Porcar, a través del descobriment cada dia en cada finestra que coincidisca amb la data, d’alguna imatge relacionada amb el pintor, cap panell o lona informativa anuncia el veïnat aquest acte, el primer d’aquest tipus que es realitza a la nostra ciutat en transformar un edifici públic en un gran calendari d’advent en aquests dies previs a Nadal.

Quantes vegades ens n'hem assabentat una exposició quan ja s'ha acabat? Quants cops ens han parlat d'un esdeveniment cultural que ens interessava molt, dos mesos després? D'aquest estil en podria formular mil preguntes, però... De qui és la culpa?

És veritat que existeixen diferents xarxes de comunicació cultural municipal, en paper i electròniques, però alguna cosa no funciona massa bé quan el veïnat no se n’assabente…

En circumstàncies com aquesta és quan es veu reflectida la importància de la difusió, la importància d'invertir en publicitat. Perquè si suposadament, la cultura es fa per a tots en general, com s'espera arribar a aquest i interessar-ho si no es fa cap classe de moviment a prop seu ni es fa publicitat?

No vull pensar que siga manca de pressupost per fer la difusió, més crec ha estat una deixadesa o desinterés manifest per part dels assessors culturals que s'han preocupat poc o res per buscar maneres d'apropament d’aquesta iniciativa al veïnat.

L’assemblea de festes

En compliment del que s'estableix en els Estatuts del Patronat Municipal de Festes, aprovats pel Ple de l'Excm. Ajuntament de Castelló de la Plana en sessió de 26 de maig de 2022, el Palau de la Festa ha acollit aquest dissabte la celebració de l'assemblea de festes presidida per l'alcaldessa, Begoña Carrasco i la presidenta del Patronat de Festes i regidora Noelia Selma.

Una assemblea amb únic punt a l'ordre del dia, i dos assumptes, la dació de compte de l'informe de gestió anual per part de la presidenta i la formulació de precs i preguntes per les persones integrants de'aquella.

Com a membre de la mateixa he intervingut, en segon lloc, i ací us deixe perquè quede constància de les meues paraules el que he dit, considerant que és aquell el lloc i moment per fer-ho públic.

“Bon dia, per motius personals aquest any no he pogut viure les festes amb la disponibilitat que m’haguera agradat i que, com qualsevol altre veí o veïna que estima les tradicions, la cultura i la festa, tracta de fer any rere any.

Per això, la meua intervenció ara i ací, no serà per lloar o criticar accions, actes o esdeveniments que, amb més o menys encert s’han dut a termini en el darrer cicle que hui analitzem i tanquem.

La meua intervenció vol ser un recordatori, a la vegada que una reivindicació i petició, a aquells que en aquest moment són els responsables del bon funcionament de la ciutat, l’equip de govern encapçalat per la nostra alcaldessa i per delegació la regidoria de festes.

Estem en un espai físic dins aquest Palau anomenat Sala del Museu de la Festa. Tots els que ací estem tenim més que clar que, efectivament és una sala, que jo qualificaria de “multiusos”, però que està lluny, molt lluny de ser Museu.

Ja en l’esperit fester del març del 2011 i molt abans, quan va inaugurar-se aquest edifici va veure’s necessari disposar d’un lloc amb la idea d’atrapar en l’espai i el temps part de la màgia que envolta les nostres festes i que a la vegada servira per a donar-les a conéixer a aquells que, per visitar la ciutat fora del període fester, no poden gaudir-les en viu i directe, però aquell esperit, aquella idea no va quallar i va quedar en un simple rètol a la porta.

Han passat des d’aquella data més d’una dotzena d’anys i diferents governs, i la realitat és la que és, de museu res.

Unes festes declarades d’interés turístic internacional no poden continuar sense el seu museu que exalce el nostre patrimoni immaterial fent un recorregut per la història, la música, la indumentària, els costums, la gastronomia festera i tots els objectes i documents relacionats amb la festa, presentats de manera directa i didàctica en un espai, en unes instal·lacions, amples, dignes, adients i fàcilment accessibles.

No sé si és qüestió de diners, de voluntat, d’interés o de disponibilitat, però que en la segona dècada del segle XXI la ciutat no dispose encara d’un punt capdavanter de referència, divulgació i lloc d’estudi de totes les tradicions festives del nostre poble, no és de rebut i, en aquesta matèria, malauradament ens fica, com a poble, a la cua, comparats amb altres poblacions germanes.

Idees per fer-lo realitat hi ha, fins i tot projectes, recorde com no fa massa anys un llibret de Magdalena d’una Gaiata, va estar tot ell dedicat a una possible proposta de distribució d’espais. I parlant d’espais des del nou Borrull, passant per l’antic Correus i fins i tot “l’asil” poden, amb voluntat i constància, ser reivindicats. No sé si poden ser considerats, però ací estan…

Per tant, ara i ací, pregue, demane i és el meu desig, compartit amb molts i molts dels presents,que un objectiu prioritari per reunir, mostrar i difondre l’existència de la nostra realitat festera, el museu puga fer-se realitat en aquest nou exercici que hui comencem. Voler és poder i no hi ha com voler fer les coses.

Moltes gràcies.”

Aquestes paraules han estat comentades per l’alcaldessa, que públicament s’ha compromés en impulsar aquesta iniciativa, no tinc per què dubtar-ho. Temps al temps…

No és un pas al costat...

En la peculiar terminologia política, el que sempre s'ha anomenat “fer un pas enrere”, equivalent a deixar anar, haver de confiar a altres la teua feina ara sembla ha passat a anomenar-se “fer un pas al costat”.

Últimament, s’ha posat de moda entre la classe política dir, d’un mateix o d’un altre, per justificar l’abandonament d’una activitat, quan se sofreix una destitució per raons polítiques i ètiques que “fa un pas al costat”.

Però, senyores i senyors, quan una persona és destituïda d’un càrrec per pressió popular o governamental, ni fa un pas enrere ni tampoc un pas al costat, perquè aquestes expressions porten lligat el concepte d’ocupació d’un espai polític, o tal vegada seria millor dir d’una ocupació immediata, semblant o contigua a la qual s’ocupava fins aquell moment; simplement i planament, com diuen al meu raval, cau en desgràcia o millor encara, se’n va per la porta falsa.

Al juliol d’aquest mateix 2024, conseqüència directa de l’espantada de Vox, el criticat per activa i passiva, el senyor president Mazón, va cessar la llavors consellera, Elisa Núñez, i tot el seu equip, que feia un any que estava al capdavant del departament de la Conselleria de Justícia i Interior. Aquest fet presentat a la societat com una clara destitució per raons polítiques, va comportar el nomenament pel càrrec de la castellonenca Salomé Pradas, que fins aquell moment s’ocupava de Medi Ambient, Infraestructures i Territori.

La senyora Pradas va assumir entre les funcions i competències lligades a la matèria d’Interior, la de ser cap de Protecció Civil, la de passar a gestionar la Unitat del Cos Nacional de Policia adscrita a la Comunitat Valenciana, la direcció del grup d’extinció d'incendis, i les competències en matèria de situacions d'emergència.

És conegut per tots que en les darreres setmanes, per la manca de decisions durant les primeres hores del fatídic 29 d’octubre, la senyora consellera ha estat durament criticada, ja que ni ella ni el secretari autonòmic d’Emergències han sabut demostrar encert en les decisions preses en la gestió de la catàstrofe produïda per la DANA; fruit de la seua nefasta gestió, estava més que cantada, la seua eixida del govern autonòmic en la remodelació dissenyada pel president.

Tanmateix, resulta més que curiós que, feta realitat aquesta destitució, des de la Generalitat es fica èmfasi i s’insisteix a lloar el seu treball. De fet, la vicepresidenta del Consell, la senyora Susana Camarero, va donar a entendre divendres passat que Salomé Pradas i també l’altra consellera que amb ella abandona el govern, la titular d’indústria, Nuria Montes, no han estat destituïdes per Mazón sinó que "fan un pas al costat" per la situació tan complicada en l'aspecte personal que han viscut els darrers dies.

No ens enganyem un pas al costat, en un càrrec públic triat per confiança directa, és plegar, anar-se'n i retirar-se, per voluntat pròpia, dimitir per unes raons més o menys acceptables, però el que s’ha fet des del Govern Valencià amb la consellera d’Interior, ha estat una destitució amb tota l’extensió de la paraula.

Per què volen maquillar-ho? Què hi ha al darrere? Caldrà pensar que, tal vegada, la senyora Pradas sap molt més del que coneixem i, la cúpula del Govern necessita quedar bé amb ella, per cobrir-se les espatlles?. Hi ha una dita al nostre poble que diu “pensa malament i encertaràs”…

Entenc que per cortesia i, com s’ha fet en altres casos, s’agraïsquen públicament els serveis prestats al llarg del temps per la senyora Salomé Pradas mentre ha estat al capdavant de la Conselleria, però, que en aquesta ocasió, des de la mateixa vicepresidència governamental autonòmica es diga que “fa un pas al costat” crec que és tota una burla pels valencians.

No, vulguem dir-ho o no, la senyora Pradas no ha estat a l'altura del càrrec que ocupava i, a conseqüència de la seua ineptitud i les seues errades, s’ha guanyat la destitució. La política té això i tots els qui a ella es dediquen cal que ho assumisquen, són les regles del joc.  Pas al costat no, destitució sí, com més clar, més amics…