Lluna de Jul i lunistici.

Ens hem acostumat a viure tancats, a mirar poc el cel, influïts per la vida a la ciutat entre alts edificis i molta llum, deixant-nos veure poc els estels, i per tant els diferents fenòmens astronòmics.

Aquesta pròxima nit serà un bon moment per mirar el cel. De segur que si ho fem el primer que ens cridarà l’atenció, si està clar, serà la lluna, una lluna, la d’aquesta nit, especial, la lluna de Jul.

Ho heu sentit alguna vegada? Jo mai fins avui. Sembla que aquest és el nom amb què es coneix la darrera lluna plena de l’any. Una lluna que, com les nits en aquests dies són molt llargues, dura molt, al voltant de dotze o catorze hores, entre, si fa o no fa, les 6 de la vesprada i les 7 o 8 del matí.

Si, una lluna molt especial, tal vegada la més especial de l’any, i tot just per això, a més a més de ser coneguda com a “de Jul”, també ho és amb molts altres noms, cas de lluna plena freda, o lluna freda, perquè marca l'arribada de l'hivern a l'hemisferi nord, també com a lluna plena de les llargues nits, per la duració màxima de les hores fosques, lluna de roure, amb relació a les llegendes dels druides de l’Europa cèltica i la seua relació amb els vesc, o lluna gelada, lluna de gel o lluna de neu, per ser la del mes més gelat de l’any, o lluna del castor, a causa de l'augment de l'activitat d'aquest animal durant aquestes dates.

Tot just hui, dia 15 de desembre, aquesta nit entrant tindrem la darrera lluna plena de l’any. Una lluna, que a la vegada que presenta una llarga durada es veurà molt gran, molt nítida; fins i tot si ens fixem una mica, podem veure els seus cràters, sent aquest un fenomen òptic molt visible perquè la Terra es troba exactament situada entre el sol i la lluna, de manera que la lluna rep directament la llum, a la vegada que l’atmosfera és més neta i el fred i la secor faciliten una visibilitat més que excel·lent en la proximitat del solstici d’hivern.

Però tornem als noms. De tots els que rep la darrera lluna plena de l’any, la de hui, el més estrany per mi és el que encapçale aquest escrit, lluna de jul. Per què lluna de Jul?

Escorcollant una mica trobe que el nom li ve d’unes festes molt antigues, d’una celebració pagana dels pobles nòrdics abans de l'arribada del cristianisme, les festes de Jul, relacionades amb la mitologia germànica, festes de tretze dies de durada i celebrades al voltant del 21 de desembre, abans que s'assimilara a Nadal.

Jul és un terme arcaic indoeuropeu emprat per a fer referència a la tradició antiga que observa els canvis naturals provocats per la rotació de la Terra al voltant del sol i els seus efectes sobre la collita durant el solstici d'hivern; salvant la distància podríem dir que Jul és sinònim de Nadal, ja que la festa pagana de Jul d’origen escandinau precristià, constituïa una festa de la família i va estar sempre dedicada a la fertilitat, als solsticis i on també es recordava els avantpassats, els amics absents, i la taula on se celebrava la festa es preparava amb esplendor i magnificència, davant la tomba dels familiars morts i prioritzant l'hospitalitat cap als forasters. Tant era així que, hui, Nadal i Jul s'entenen com a sinònims d'una mateixa celebració.

Amb una mica de sort aquesta nit de desembre serà una nit d’espectacle a bona part del nostre territori, perquè si el cel està clar podrem gaudir d'una increïble vista a l'última lluna plena de l'any. No us oblideu, per tant, de contemplar durant uns minuts la gran esfera rodona i lluminosa que ens oferirà la lluna, tot un espectacle gratuït.

Gratuït i molt especial, perquè aquesta nit podrem contemplar a la vegada que la lluna de Jul, un fenomen astronòmic poc comú, que només es produeix cada 18,6 anys, que no tornarà a tenir lloc fins a l’any 2046, la gran parada lunar o lunistici, en què la lluna, i durant el transcurs d'una sola nit, la de hui, sortirà i es posarà des dels dos extrems més allunyats de l'horitzó terrestre, de manera que la seua trajectòria visible cobrirà un rang excepcionalment ampli del cel, tot un esdeveniment.

La lluna, senyora de la nit, la d’aquesta nit serà plena, encisadora, misteriosa, marinera, font de fascinació i misteri, poderós simbolisme, nit única de Jul i lunistici.

Poca informació…

La vesprada d’ahir vaig passar-la, més de tres hores, a les portes del Teatre Principal, fent cua, esperant que s’obrira la taquilla per adquirir unes localitats per la propera representació nadalenca del Betlem de la Pigà. El que passa a Castelló amb el Betlem és històric. Cada any, a l’hora d’obrir la taquilla el primer dia de venda d’entrades, les cues ocupen tota la vorera i part del carrer Herrero. No crec que hi haja al llarg de tot l’any cap altre espectacle que desperte tanta expectació; també aquest any, en què hi ha programades dues funcions.

Però, no, no vull parlar del Betlem; el meu comentari hui gira al voltant del que passava i hi havia al nostre voltant, en tantes hores d’espera, en tant de temps de plantó, observant, mirant i comentant, entre els que allí ens trobàvem, la plaça i el seu entorn.

Tres fets mereixen un comentari especial, el primer referit al trànsit, i un fet concret, que tal vegada haurà ocorregut en més d’una ocasió, però que va provocar si no ensurt si certa perplexitat entre els pacients veïns que conformàvem la cua.: una camioneta, supose dels molts que fan repartiment pel centre de la ciutat, tal vegada per la pressa, tal vegada perquè el conductor anara distret o desconeguera la ciutat, en un moment determinat, procedent del carrer Herrero, en arribar al cantó del Teatre, va girar a l’esquerra, enfilant-se en direcció al carrer Falco. En adonar-se d’anar en direcció prohibida i tenint sort de no trobar-se cap vehicle de cara, va efectuar, aprofitant el cantó amb Ximenes, una maniobra de gir i refer el trajecte, per ara sí, tot i que saltant-se el semàfor, voltejar la plaça i enfilar cap al carrer Major, deixant tots els vianants amb ulls com a plats.

Una segona observació curiosa, al cantó de la plaça amb el carrer Falcó, es troba un lluminós, propietat de la mateixa farmàcia que ocupa la cantonada, que, a més a més d’indicar-nos amb la corresponent creu, l’existència en aquell indret de la botica, si et fixaves una mica veies el dia i l’hora, i el que resultava més sorprenent, anunciant el santoral del dia, ahir “San Dámaso”; però més sorprenent encara era el fet que, marcant la temperatura ambient, en aquells moments 11 graus, un altre lluminós situat a la mateixa plaça, separat del primer menys de vint metres, marcara 14 graus, sent motiu de comentari entre els pacients compradors d’entrades que esperàvem l’obertura de les taquilles.

He dit al principi d’aquest comentari que eren tres els fets que van destacar comentaris, el tercer si més no el més curiós. És ben sabut que la plaça de la Pau és una plaça amb molta història al seu darrere des dels continus canvis de nom “lavaderos viejos”, “Alfonso XIII”, “plaça de la Repúbica”…, fins a la instal·lació, desaparició i renovació del quiosc-bar modernista i dels “pixadors”, una font lluminosa..., passant sobretot per ser el lloc, entre 1888 i 1963, on se situava el baixador de “la Panderola”.

Un espai, el de la plaça, en què en els gairebé 150 anys d'existència, s'han dut a terme múltiples rentats de cara, l'últim d'ells l’any 2023 que li ha donat un aire més modern, més d’acord amb la segona dècada del segle XXI, amb nova distribució d’espai i renovació arquitectónica, incloent al llarg del terra de la plaça la instal·lació d’unes balises de llum que, tal com vam comprovar ahir entre la gent que estava a la cua del Teatre, passen molt desapercebudes i, el que és més trist, ningú coneix el seu sentit, pensant que, simplement són llums, ficades allí, més que per il·luminar, que dit siga de passada ho fan poc, per fer bonic, quan, en realitat, no és així.

Aquelles balises de llum led, si ens fixem bé, veurem coincideixen amb, els raïls de l’antiga via, del recorregut que feia la Panderola per aquesta plaça, una aportació de l’adjudicatària de la remodelació de la plaça, per tal de rememorar el traçat del recordat mitjà de transport.

Poca, gens d’informació tenim els castellonencs i visitants del significat d’aquells leds, ahír vam poder comprovar-ho entre els que allí ens trobàvem, saltant de cop i volta els comentaris, que si falta informació, que si caldria ficar algun senyal informatiu, algun QR dels que ara estan tan de moda, que si és qüestió del MUCC, que si de turisme, que si de cultura, que si… A la vista de tot açò, de tan poca informació, alguna cosa caldrà fer senyora alcaldessa, no troba? 

Una llàstima…

Diumenge passat vaig assistir a l’espectacle “Nadales de la Plana… a banda”, un concert de Nadal, un recital, un espectacle de poesia, que té els seus orígens allà per l’any 2009, en un comboi familiar, entre el recordat violinista i compositor, tot un referent musical a Castelló, Pepe Falomir i el seu cosí, el poeta, escriptor i sobretot apassionat per la seua terra i tradicions, Vicent Jaume Almela.

Han passat 25 anys des que aquelles primeres “Dotze Nadales Novelles per a Castelló” es presentaren en concert al Centre Cultural la Marina del Grau, amb els violins de Falomir, acompanyats per Sandra Ferró, i  el grup de Benicàssim, Canya de Sucre a les veus.

Juanjo Carratalà, Ferran Badal, el Teatre Principal, l’orquestra Camerata, l’Orfeó de l’UJI…, el temps passa, Benicàssim, Nules, Almassora, 2019, les Dotze Nadales evolucionen a Nadales de la Plana; agrupacions corals com la Vicent Ripollès de Castelló, la Polifònica Eslidense d'Eslida, la Veus de la Pobla Llarga (València) posen al servei de la música i lletra tot el seu saber fer, fent que el recital, any rere any, aconsegujisca fusionar el talent local i l’expressió artística; i arriba el 2021, amb el salt de les Nadales a la versió simfònica, amb la implicació de la Banda Municipal de Castelló, consolidant definitivament l’espectacle nadalenc com un esdeveniment clau per celebrar la identitat cultural de Castelló.

No va resultar estrany per ningú que, el passat diumenge, l’auditori castellonenc registrara un ple de gom a gom, més encara si pensem que el concert va estar dedicat a les víctimes de la DANA i que es presentava com un bon moment per què, a través de Creu Roja i Oxfam Intermón, els assistents mostraren el seu ajut als veïns afectats a través de la seua generositat.

Al llarg d’una hora quart, vam poder escoltar a la Banda Municipal de Castelló, sota la direcció de José Vicente Ramón Segarra, a la soprano castellonenca Sandra Ferró, i a un centenar llarg de veus dels cors Ad Libitum, l'Orfeó d'Almussafes, la Coral Polifònica Eslidense i la Coral de veus blanques del Conservatori Professional “Mestre Tàrrega” en temes com “Pastoret del Castell Vell”, “Nadala de Tombatossals”, “Pastoreta de la Plana” o “Nadala a Lledó”.

Si, heu llegit ve, “escoltar”, perquè si d’alguna cosa podem dir va coixejar el recital, va ser de no poder entendre les lletres, el contingut poètic de les Nadales, resultant del tot impossible seguir textos com “Jove pastoreta que contenta rius/portes la tendresa encesa en els ulls/camines cantora voreta del riu/l’aigua argentada poesia et diu/Xiqueta formosa, pomell de flor blanca/ d’un vell taronger de terra maragda/bressolera humil, un nadó sospira/perfumant la nit de pau i alegria”.

És veritat que el mateix poeta en el moment de la presentació va anunciar que mitjançant un QR ficat a l’abast de tothom es podia visionar molta informació sobre l’obra, incloses les lletres i cartell, però no era aquell, només uns minuts abans de l’inici del concert, un bon moment “per descarregar-lo”; millor, molt millor hagués estat si, simultàniament a la música i el cant de les nadales, hagueren aparegut uns sobretítols amb el text, projectats a la part superior de l’escenari, com ja es va fent fa uns anys en els textos de les Nadales en la representació anual del Betlem de la Pigà, per facilitar els espectadors el seguiment de les lletres i la seua comprensió, reduint a la vegada el marge de distracció.

Una llàstima perquè temes com “Pastoret del Castell Vell”, “Nadala de Tombatossals”, “Pastoreta de la Plana” o “Nadala a Lledó” que van sonar un darrere de l’altre, no van poder ser assaborits del tot, amb magnífiques interpretacions musicals però, quedant “coixos” en comprensió.

Reconec que no és fàcil organitzar, coordinar i fer front a totes les despeses que un esdeveniment com aquest ocasiona, però pel bé de l’obra i per complaure els assistents, des d’ací demane que l’ajuntament com a organitzador i la Diputació Provincial i la Fundació Dávalos-Fletcher com a col·laboradors, “s’estiren” una mica més.

Tant de bo, l’any vinent, pugem comptar amb un extens i complet programa de mà, amb les lletres incloses o, si més no, amb sobretítols; de segur que en cas de ser així, tornarà aquest concert a ser un dels més esperats del cicle festiu Nadalenc a Castelló. No és massa demanar, oi? 

Ni targeta, ni diners…

Una de les preocupacions més vegades manifestada per l’actual regidor de mobilitat de la nostra ciutat en els darrers mesos, sobretot des que van iniciar-se les obres de restricció del trànsit privat per la denominada zona de baixes emissions és aconseguir que els veïns continuem accedint al centre de la ciutat, però que ens acostumem a fer-ho o bé a peu o emprant el transport públic.

No està gens malament la proposta, a Castelló la qualitat de l’aire és bona, però si aconseguim reduir el nombre de vehicles de motor particulars que circulen pels nostres carrers, mai arribarem a superar els nivells de contaminació ambiental que, obliguen a prendre mesures més restrictives.

Una de les propostes que des de fa un bon grapat d’anys va ficar-se a l’abast dels veïns va ser la L-1 del TRAM que, unint la zona Est, el Grau, amb l’oest de la ciutat, el raval universitari, i circulant per tot el centre, facilita l’apropament al centre de qualsevol veí o veïna.

Fins ací tot correcte. Amb una freqüència de pas dels vehicles que podem considerar encertada, el seu ús no hauria d’ocasionar cap problema als usuaris, ja foren els mateixos veïns o els forasters que ens visiten, però…

Ara, a la segona dècada del segle XXI, quan els diners en efectiu sembla tenen els dies comptats, quan la majoria dels pagaments diaris els efectuem amb targetes o fins i tot amb els mateixos telèfons mòbils i rellotges, amb aquests mètodes de pagament, no podem viatjar en el tram.

Quina és l’alternativa lògica? Tots pensem “l’efectiu”, els diners “contants i sonants”, sí, però no! Resulta que si vull desplaçar-me a qualsevol lloc de l’itinerari del Tram, viatjar entre dues parades, he de disposar de diners a la butxaca, però, atenció cal que presente al conductor l’import del viatge en moneda o si més no, un bitllet que no siga superior als 10 euros, donant-se el cas d’haver de baixar del tram i no poder fer ús d’aquell transport, portant diferents targetes de crèdit o bitllets per empaperar tota una habitació, per ser aquells de 20 o 50 euros. En quin cap cap tan gran destarifo?

És veritat que la majoria d’usuaris tenim a la nostra disposició la possibilitat d’emprar diferents targetes, bono jove, bono-bus, bono-plata, bono-oro…, però que passa si el viatger no és usuari habitual o simplement és foraster i, decidint deixar el vehicle propi en un aparcament dissuasori, necessità fer un ús esporàdic per apropar-se al centre? L’alternativa que la ciutat, que els nostres governants municipals li ofereixen és “que vaja a peu”. Que us sembla?

Senyor regidor, senyor Ramírez no anem bé. Si, disposem d’una varietat de mitjans de transport, des dels taxis fins als autobusos urbans, a través dels quals podem moure’ns per tota la ciutat de manera còmoda, encara que de vegades no ràpida.

Disposem de 12 línies d’autobusos urbans per desplaçar-nos amb total llibertat a més del tram, que vol ser un transport modern, ecològic, ràpid, econòmic, però que no és un aliat important tant per a turistes com a ciutadans si no tenim a les butxaques “diners menuts”  i això, en una ciutat que vol ser moderna, és “de vergonya”.

Si li afegim que per una raó o l'altra estan desapareixent els carrils-bici que permetien apropar-nos al centre amb una certa seguretat, resulta que la mobilitat per la nostra ciutat és cada vegada menys sostenible.

És possible que el no poder pagar el viatge del Tram amb targeta o bitllets superiors als 10 euros siga una decisió presa unilateralment per l’empresa Autos Mediterràneo que és la que gestiona el servei, però no oblidem que el servei és municipal, i que la municipalitat, i en aquest cas el regidor de mobilitat, és el darrer responsable.

Fins quan continuarem amb aquesta situació? Temps al temps…

Menador: Nadal + Advent + Porcar… Cultura!

Si el cicle del temps que va entre l’Advent i l’Epifania, segons la tradició cristiana, rep el nom genèric i global de Nadal, podem dir que hui, comença Nadal a Castelló, no de manera “oficial” però si “real”, ja que hui, primer dia de desembre, coincideix amb el primer diumenge d’Advent.

El temps nadalenc inclou les celebracions de Sant Nicolau, la Puríssima i Santa Llúcia, la  missa del Gall i la diada de Nadal, els Sants Innocents, Sant Silvestre i la nit i diada de Reis, dates, totes elles molt arrelades a la cultura popular de Castelló.

L’advent que hui iniciem, sol durar de 22 a 28 dies, atés que l’integren necessàriament els quatre diumenges més pròxims a la festivitat de la Nativitat; aquest 2024 per coincidència del primer dia del mes amb diumenge, parlarem d’un advent de 25 dies.

 Dues tradicions van lligades a aquest període, la col·locació a les esglésies i també, cada any amb més força, en algunes cases de l’anomenada “corona d’advent”, una corona de branques de pi amb quatre espelmes, una per cada diumenge; i el "Calendari d'advent", un calendari de "compte enrere" utilitzat per a preparar-se per Nadal, molt freqüents quan molta gent no sabia comptar, i que han arribat als nostres dies de diverses formes i maneres, però tenint en comú haver d’obrir, descobrir, tallar o treure alguna cosa cada dia, fins que arriba el dia assenyalat, el 25 de desembre.

Des del passat octubre la ciutat celebra “l’any Porcar”, homenatge a l’artista castellonenc Joan Baptista Porcar Ripollés, fill predilecte de la ciutat, en record del cinquantenari de la seua mort: i ho fa amb una ampla programació d’actes que s’estendran en el temps i que tenen com a nucli central una exposició “Univers Porcar” visitable a les sales expositives del “Menador” i que plasma l’univers particular que va crear el pintor al caliu de Castelló i que va projectar al món exterior.

La vesprada d’ahir, darrer dia del mes de novembre, a l’Hort dels Corders, un any més, a Castelló, el moviment global Amnistia Internacional, per celebrar el dia de "Ciutats per la vida, Ciutats contra la pena de mort" va celebrar un acte reivindicatiu que va acabar amb un concert del grup “Veus atrevides”.

Mentre esperàvem aquell acte i concert va cridar-me l’atenció que, les 25 finestres que conformen la façana “del menador”, lluïen cadascuna, de manera aleatòria, vint-i-cinc números, des de l’1 al 25, despertant certa curiositat entre els que allí anàvem concentrant-nos, perquè, ningú tenia cap explicació coherent…

I no la teníem perquè, tal vegada, no s’ha encertat en la difusió, perquè malgrat que acompanyant l’alcaldessa en la presentació que el passat divendres va fer-se de la programació nadalenca “Castelló és Nadal”, la regidora de cultura, la senyora España, va anunciar la transformació de l’edifici menador en un Calendari d’Advent, amb una numeració de 25 dies, que rendirà homenatge al pintor Porcar, a través del descobriment cada dia en cada finestra que coincidisca amb la data, d’alguna imatge relacionada amb el pintor, cap panell o lona informativa anuncia el veïnat aquest acte, el primer d’aquest tipus que es realitza a la nostra ciutat en transformar un edifici públic en un gran calendari d’advent en aquests dies previs a Nadal.

Quantes vegades ens n'hem assabentat una exposició quan ja s'ha acabat? Quants cops ens han parlat d'un esdeveniment cultural que ens interessava molt, dos mesos després? D'aquest estil en podria formular mil preguntes, però... De qui és la culpa?

És veritat que existeixen diferents xarxes de comunicació cultural municipal, en paper i electròniques, però alguna cosa no funciona massa bé quan el veïnat no se n’assabente…

En circumstàncies com aquesta és quan es veu reflectida la importància de la difusió, la importància d'invertir en publicitat. Perquè si suposadament, la cultura es fa per a tots en general, com s'espera arribar a aquest i interessar-ho si no es fa cap classe de moviment a prop seu ni es fa publicitat?

No vull pensar que siga manca de pressupost per fer la difusió, més crec ha estat una deixadesa o desinterés manifest per part dels assessors culturals que s'han preocupat poc o res per buscar maneres d'apropament d’aquesta iniciativa al veïnat.