Pagant o sense, qualsevol dia no hi cabrem…

Tal dia com hui, un dissabte 8 de juny de 1974, tota una colla d’autoritats encapçalades per l’aleshores ministre d’obres públiques el senyor Antonio Valdés, es desplaçaren fins a la nostra ciutat per inaugurar, després de 19 mesos d’obres i amb una anticipació d’un mes sobre la data prevista, el tram de l’autopista AP-7 entre les localitats de Puçol i Castelló. Una autopista de la qual el seu primer tram va ser inaugurat l’any 1969 (Barcelona-Granollers) i que no va estar conclosa fins a l’inauguració el 2007 del darrer tram (Cartagena-Vera).

Un nou tram, el nostre, que naixia no només per facilitar l’apropament entre València i Castelló pel que respecta als desplaçaments personals, -com ja va encarregar-se de fer manifest “El Corte Inglés” que va apressar-se a publicitar l’apropament dels seus magatzems de València a la nostra ciutat-, si més no també per afavorir el tràfic de mercaderies i, a la vegada, fer de reclam per augmentar el turisme a les nostres comarques, un turisme de visitants forans que a la localitat veïna de Benicàssim començava a prendre el vol amb força després d’haver fet realitat l’any anterior la inauguració de l’hotel Orange i al que s’unia aquella mateixa setmana del 1974 el Trinimar.

Cinquanta-sis quilòmetres “de pagament” que després de més de 25 anys de privatització i reivindicacions, l’1 de gener del 2000 van passar a dependre directament de l’estat liberalitzant-se, aixecant-se les barreres primer i, desapareixent les marquesines i cabines de cobrament després. Finalment, l’AP-7 va perdre la “P”, semblava que tot aniria millor.

Però tornem al principi. Hui fa mitja vida, 51 anys que les autoritats pertinents van fer d’aquell matí un clar exemple de propaganda i suport al règim governamental que trontollava, i ho feren tal com ens tenien acostumats, amb rimbombants discursos i abundants i copiosos àpats, tal com podem llegir a la crònica que la premsa de la jornada va fer de l’esdeveniment.

A més d’una parada oficial feta per la comitiva inaugural en arribar a l’àrea de servei de la Plana, al terme de Borriana on van gaudir d’un “esmorzaret”, només una hora després i havent arribat a Castelló, tots, autoritats i convidats, amb el ministre al capdavant, van desplaçar-se fins al Grau per “dinar”.

Durant un bon grapat d’any la recaptació per circulació en el tram Castelló-València va ser la més beneficiosa per la concessionària, en ser aquesta via una de les carreteres més emprades de tota la xarxa de l’estat, fet que va conduir a les successives ampliacions, arribant a circular per la mateixa més de 20.000 vehicles diaris.

Han passat 25 anys des que els castellonencs ja no hem de pagar per fer ús d’aquesta via ràpida i la primera conseqüència la veiem cada dia, l’increment del nombre de vehicles no ha parat de créixer sobretot de vehicles pesants, camions de grans tones que impedeixen la mobilitat, generant per moments i en llocs puntuals greus problemes de congestió. Només cal acostar-se a alguna de les àrees de servei per veure com l’estacionament de vehicles arriba fins i tot a col·lapsar el voral.

No deixa de ser irònic que en un context d'emergència climàtica i una necessitat imperiosa de descarbonitzar el transport, bona part d'aquesta saturació s'explique per l'elevadíssima presència de camions, en el marc del model espanyol de transport de mercaderies en què el paper del ferrocarril és residual en comparació del que passa a altres països europeus, cosa que comporta un ús gairebé exclusiu del transport per carretera.

Ara, amb l'arribada del bon temps, estic més que convençut, que les situacions de congestió es convertiran en un problema endèmic, sobretot durant els caps de setmana, a conseqüència dels desplaçaments massius i l’arribada massiva del turisme.

En qualsevol cas, les perspectives a curt termini no són altres que una congestió cronificada; el col·lapse de l'AP-7 no és només un problema puntual, sinó que suposa, ara com ara, una font de pèrdues de benestar per als ciutadans usuaris.  Qualsevol dia no hi cabrem. Alguna cosa caldrà fer, no?

Eres gran!!!

Hi ha persones a les quals sense conéixer-les massa ni tenir una estreta relació amb elles, son objecte d’admiració i estima. Si penseu una mica veureu que això ens passa, en major o menor grau a tots i totes. Deu ser una característica dels éssers humans, com ho són aprendre, reflexionar o meditar.

Una d’aquestes persones per mi estimada des de fa ja un bon grapat d’anys, tot i que la meua relació directa amb ell no ha estat gens fluida ni continuada, és Ferran Sanchis Cardona, un homenot, activista cultural i cívic, que el passat 12 d’abril, com qui no vol la cosa, va complir noranta anys.

Un home que va néixer en un Castelló, on hi havia un clar enfrontament entre la política i la religió, un dia de festa commemorativa de la segona república, i només una setmana abans del Divendres Sant del 1935, quan a la ciutat continuava l’enfrontament església-ajuntament i que per quart any s’acabava de fer manifest amb l’absència forçosa d’autoritats eclesiàstiques a la romeria de la Magdalena.

Col·laborador de l'emblemàtic valencianista Gaetà Huguet, va arribar a ser posteriorment president de la Fundació Huguet i clar defensor i reivindicador des de la seua Joventut de l’associacionisme; fundador del Centre Excursionista de Castelló, del qual va arribar a ser president, continua sent un amant de la nostra terra, de la gent i dels costums, sense buscar cap mena de protagonisme personal al llarg de la seua dilatada vida.

Distingit amb diferents premis i reconeixements, ara en la maduresa de la seua vida, i com a senzill, però profund homenatge m’assabente que el passat diumenge va ser objecte d’un regal de natalici més que especial, allò que mai s’esperava, la possibilitat feta realitat de tornar a pujar al seu estimat cim del Penyagolosa.

Vestit amb la seua gorra i, és clar, amb les seues botes de muntanya comboiat pels seus amics del CEC i amb la col·laboració de l’associació Cazarettos que emprant cadires de muntanya i barra direccional, es dedica al fet que les persones amb diversitat funcional puguen accedir al medi natural, fer esport adaptat, sortides senderistes, esport inclusiu, Ferran, va poder contemplar novament, després de molts anys sense poder fer-ho, les espectaculars vistes que, des “d’aquella fita senyera del poble meu”, com deia Manuel Rozalen, es mostren.

I com tot natalici, i seguint el costum, la persona homenatjada, en aquest cas el senyor Sanchis, després del tràngol de l’emoció viscuda va correspondre tots els comboiants de l’acte amb la finalitat d’estretir més encara la germanor i amb l’excusa de reposar forces, amb “una picaeta” que, com havia de ser, va tenir lloc al mas que Ferran des de fa un bon grapat d’anys té a l’ombra del pic, a la Banyadera, on no van faltar rialles, comentaris i unes quantes crítiques a la situació actual del País, tornant-se a fer palesa, des de la talaia que donen noranta anys viscuts amb intensitat, la plania, seny i compromís de l’amic Sanchis, testimoni viu d’un temps extingit. Ferran als noranta anys, eres, a més a més d’un pou de saviesa i coneixements, l’enveja de molts joves!!!

Ferran als 90 anys eres gran, però no vell. Per què cal preguntar-se quan és un vell? Tal vegada podem pensar que una persona és vella quan arriba la jubilació i deixa de treballar. Però en el cas de Ferran Sanchis el nombre d'anys no diu res sobre les capacitats de l'home. Qui puja vencent les dificultats al Penyagolosa amb 90 anys a les espatlles? Ferran i para de contar…

S'és vell, es tinga l'edat que es tinga, quan et converteixes en un ésser inútil per a un mateix, per a la família, per als amics, per a la societat, es tinguen els anys que es tinguen, quan et converteixes en una càrrega per als altres, en un mort que menja, i no per malaltia o minva física sinó per gandul, tot just el contrari del que demostra dia rere dia, la vida de l’amic Ferran Sánchis, un jove de 90 anys. Per molts anys més que pugues celebrar-ho i jo veure-ho. Enhorabona!!!

Curiositats de dos moments rodons de la nostra història recent…

Ho publicava a la tercera columna de la segona pàgina del diari degà i de major circulació de la província en aquell moment, Heraldo de Castellón, el dissabte 6 de juny de 1925, tot just hui fa cent anys, amb motiu de la finalització de la campanya tarongera 1924-1925. El tramvia descendent de la una i mitja de la vesprada oferia al seu pas pels carrers d'Almassora i Castelló un aspecte més que pintoresc, ja que tots els vagons carregats a l'estació de Vila-real amb caixes de taronges, venien adornats amb gran nombre de multicolors banderetes amb la inscripció impresa de "fi de temporada".

I no va ser aquella l'única curiositat del dia, al mateix diari, a la seccion “ripios del dia” trobem un parell de “copletes” criticant l’actualitat local del moment; la primera en relació amb el manteniment de la bústia de correus ubicat a la plaça de Castelar, l’actual Porta del Sol i que diu: “Hay un rio que separa esta vida de la eterna, en la plaza Castelar hay un buzón que da pena”, i aquella altra que fa referència a les continuades absències d’alguns regidors municipals a les sessions plenàries “Hay quereres de capricho, hay quereres de ilusiones, hay concejales que faltan, casi a todas las sesiones”.

Cinquanta anys després, tot just el 6 de juny de 1975, era un altre el diari, líder al Castelló de la postguerra, “Mediterraneo. Prensa y Radio del Movimiento”; en concret a la pàgina 5 de l’exemplar d’aquell divendres trobem dues notícies que, ara amb el pas del temps, i vistes des de la distància, podem considerar a la vegada que històriques, més que curioses.

La primera fa referència a un món que fa 50 anys començava a prendre el vol a Castelló, la radio afició, el servei de radiocomunicació que a més de fomentar l’amistat i la bona entesa entre les persones, es posicionava com a objecte l’interés per la radiotècnia en l’àmbit personal i sense ànim de lucre; un passatemps o hobby basat en la comunicació i l'experimentació, que utilitzava la ràdio com a mitjà per fer-ho i del que en aquells anys a Castelló hi havia unes…  25 llicències!!!

El primer dels radioaficionats castellonencs, Francisco Barceló Marco, va ser el gendre de l’alcalde Fernando Gasset, rebent, quasi 50 anys abans, als inicis de l’any 1928, l’indicatiu personal identificatiu, EAR-81. Una afició que, quasi cent anys després d’arribar a Castelló encara perdura a la nostra ciutat, mantenint malgrat els grans avanços de les comunicacions, la seua delegació de la Unió de Radioaficionats Espanyols, “Radioclub Costa de Azahar” a l’edifici d’associacions de l’antiga caserna militar del Tetuan, on continuen desenvolupant la seua afició.

I la segona notícia d’aquell 6 de juny del 1975, fa referència a un acte que va celebrar-se l’endemà dissabte a partir de les 23 hores al   Jardí de les Obres del Port al Grau, i que va ser la presentació de la Regina de les Festes de Sant Pere 1975. Una notícia i un acte, que presentat pel recordat locutor Vicente Escura de ràdio Castellón, i que inicialment i vist des de la distància no té per què resultar-nos curiós, en ser més que habitual la seua celebració, però, tanmateix, en aquella ocasió sí que ho va ser i molt. El motiu resultà més que evident, tant la senyoreta en qui va recaure el reialme, com la persona que va actuar de mantenidor, s’han convertit, amb el pas dels anys, en dos personatges importants a la història de la ciutat. Estic referint-me a Lia Gallén Peris i Miquel Peris i Segarra.

La jove Lia Gallén va ser amb posterioritat Dama de la Ciutat (1976) i uns anys després membre activa de la Junta de Festes de Castelló, a més a més d’una gran atleta i una persona molt coneguda i volguda a la ciutat en general i al Grau en particular; i Miquel Peris, el poeta pairalista arrelat a la terra castellonenca, les tradicions i la seua gent, va assolir la categoria de fill predilecte de la ciutat l’any 1984. Dos grans puntals pel nostre poble…

Unes curiositats de la nostra història recent, separades en el temps per cinquanta anys, una manera curiosa d’entendre el passat-present, uns records temporals d’un trenet, d’una afició, d’unes festes, d’una gent, d’una ciutat, la nostra i d’uns personatges i fets que cal no oblidar. Memòria i testimonis portats hui, primer divendres de juny al record…

Festa i cultura o cultura i festa…

Va ser el passat dissabte quan en aquest mateix blog vaig fer-me ressò dels quatre pilars bàsics que mantenen les festes de Sant Pere al Grau, les tradicions, la pirotècnia, la música i els bous. Ara, només quatre dies després, voldria afegir un cinqué pilar, la cultura.

Els actes culturals prenen protagonisme important a les festes que la ciutat de Castelló celebra per honorar Sant Pere, gràcies fonamentalment als Col·lectius per la Cultura al Grau, una entitat fundada l'any 2014 que agrupa a diferents associacions culturals del districte marítim.

A través d’una dotzena d’actes repartits al llarg dels deu dies de festa sis associacions d’ànima grauera, Botafocs Ball de dimonis, Dolçainers i Tabaleters del Grau, Grup de Ball Illes Columbretes, Unió Musical del Grau, Coral Sant Pere i Associació cultural la Barraca, han estat capaços d’aglutinar i conformar una variada programació cultural que, ve a demostrar, que la cultura del Grau en festes és alguna cosa més que bous.

Després de més de deu anys de treball, el col·lectiu pot sentir-se més que orgullós de la tasca que inicialment semblava més que difícil, integrar en una federació les diverses associacions culturals del districte marítim per promoure i coordinar diferents activitats no només en festes, si més no, al llarg de tot l’any, des de programar actes per Nadal, passant per organitzar fires, xarrades, tallers, actuacions i setmanes culturals per donar a conéixer de primera mà l’oferta cultural, tot el que es fa al Grau per grans i menuts.

No ha estat gens fàcil ni senzilla la tasca dels col·lectius en els darrers anys, per això és meritori que sense instal·lacions adequades a cada una de les associacions per a fer realitat les activitats, sense massa facilitat a l’hora de realitzar els múltiples tràmits administratius o sense tenir assegurat el seu finançament, no hagen cessat en la dignificació i salvaguarda de la cultura castellonenca en general i grauera en especial.

Ara, dins el complet programa fester de Sant Pere 2025, ens presenten i ens conviden a participar d’una programació cultural a desenvolupar al Grau que ja voldríem tenir en altres períodes festers al llarg i ample de la ciutat i que va des de l’inicial “Cant d’Albades” fins a la darrera “Trobada de dimonis”, passant per una mostra fotogràfica sobre les antigues festes de Sant Pere, lliurament dels Premis de la Mar de Poesia, la celebració del Concert Coral d’estiu o cercaviles, música de tabal i dolçaina i dansa tradicional, amb implicació que va des del Patronat Municipal de Festes a l’Autoritat Portuària, passant per la regidoria de Cultura i la tinença d’alcaldia del Grau.

Aprofitar els dies de festa de Sant Pere per dur a terme activitats culturals, al costat de les gastronòmiques, religioses o taurines, és creure que allò que es programa des dels Col·lectius per la Cultura al Grau són recursos inavaluables per connectar a les generacions actuals amb el llegat històric i tradicional del barri treballador i mariner, contribuint a la conservació de la seua identitat i actuant com a recurs cultural que reafirma la memòria històrica dels grauers, graueres i, perquè no?, de la resta de veïns, veïnes i visitants al llarg dels anys.

Des d’ací me n’alegre i aplaudisc la vitalitat cultural que demostren any rere any i cada vegada amb més força els populars CCG, els Col·lectius per la Cultura del Grau. Estic més que convençut que la seua absència significaria la pèrdua d’un context social important i d’un bon nombre d’elements que, ara com ara, i espere que per molts anys més, conformen la identitat del Grau.

Diversió i cultura no han d’estar renyides. La cultura és molt més que entreteniment perquè ajuda a cohesionar a la societat permetent la cooperació entre persones i entitats. Aquest col·lectiu és un clar exemple i el fet més evident és que sense quasi imaginar-ho, però amb molt d’esforç, han aconseguit una programació que ni tan sols podien imaginar que arribaria a assolir-se fa només deu anys.

Entreteniment i cultura, conformen la identitat grauera i només la connexió entre ambdues alimentarà la creativitat, inspirarà la recerca de nous coneixements i ens unirà més com a persones d’un mateix poble. Benvinguda la cultura a la festa! Per molts anys més i que no pare...

 

De banderetes… o pixar fora del test!

Que els diferents polítics s’enfronten entre ells a la menor ocasió que tenen, malauradament és cada dia més habitual, ja siga en l’àmbit internacional, nacional, autonòmic o local. No hi ha noticiari diari que no comence amb una referència a alguna picabarallaentre ells amb conseqüències més o menys importants per la resta de ciutadans.

Putin-Zelenski, Netanyahu-Mahmud Abás, Sánchez-Feijoo, Mazón-Baldoví o els més propers Carrasco-Puerta o Vidal-García en són un clar exemple. Només cal acudir a les hemeroteques i consultar els darrers dies o setmanes per corroborar-ho.

És veritat que les picabaralles internacionals ens queden lluny i en moltes ocasions fins i tot el confrontament nacionals sembla que no hi vagen amb nosaltres, els veïns i veïnes de Castelló. Allò que passa en l'àmbit autonòmic sembla ens interessa una mica més, però en general, tampoc massa. València i les Corts valencianes, amb les més que habituals baralles entre diputats i continuats retrets en temes socials, econòmics, lingüístics s’han convertit en cantarella diària típica de l’àmbit infantil “i tu més”.

El que diuen i passa a Castelló entre els polítics locals, des del govern i des de l’oposició, sembla que interessa una mica més, sent les sessions plenàries mensuals del consistori castellonenc, el lloc que serveix d’altaveu i on més es visibilitza la manera de fer política i treballar pels veïns que, cada quatre anys, democràticament elegim aquells que volem estiguen al capdavant del poble.

És ben sabut que el 2023 les “urnes” van voler que els 27 regidors electes ho foren de 4 grups municipals diferents, Compromís, PP, PSOE i Vox i que per acord de coalició PP, Vox formaren govern amb la senyora Carrasco com a alcaldessa, passant PSOE i Compromís a l’oposició.

Des d’aquell moment i al llarg d’aquests dos anys transcorreguts, els enfrontaments entre PP i Vox fruit de la inestable solidesa del pacte, han estat constants, però no han arribat a majors i el govern castellonenc està estabilitzat. Tanmateix, els enfrontaments entre l’equip de govern amb els representants de l’oposició, sobretot pel que respecta als regidors de la bancada del partit extremista de Vox ha anat pujant de tonalitat mes rere mes, arribant-se a extrems que, com a mínim una gran part del veïnat considerem ofensius. Al faristol del saló de Plens, s’han arribat a sentir veritables barbaritats i, no hi ha hagut sessió en què els senyors Ortolà o Vidal principalment no hagen tingut intervencions més que polèmiques.

Sense anar més lluny en la darrera sessió municipal del darrer mes el senyor Vidal va enfosquir el ple despertant la polèmica amb unes declaracions en què va criticar durament allò que considera una “politització” del col·lectiu LGTBI per part de l'esquerra afirmant que als actes del col·lectiu i de l’orgull només hi van “boomers, vells i gent una mica estranya”. Una altra vegada el senyor Vidal i VOX, amb els seus ocurrents comentaris van tornar a pixar fora del test…

Independentment que aquelles afirmacions foren o no compartides per la resta de membres del seu propi partit i del PP, la reacció per part del PSOE no s’ha fet esperar massa. Ahir, els socialistes, sense dir res no ningú, van penjar la bandera de l’arc de Sant Martí a la finestra del seu despatx, aquell que dona a la plaça del Mercadet. En assabentar-se VOX, el senyor Vidal no va tardar gens ni mica a demanar la seua immediata retirada, adduint a la normativa que prohibeix exhibir qualsevol classe de bandera, al marge de les oficials, en un edifici municipal, però oblidant-se que no era aquella una exhibició oficial, si més no un reclam penjat en un balcó lateral.

En veure que no podia aconseguir el seu objectiu i que el PSOE no contradia cap normativa oficial, la resposta va ser… “Nosaltres també” i, vet per on, al balcó d’un dels despatxos ocupats per VOX, ara ells van penjar una altra bandera. Quina?, la de la Creu de Borgonya, l'antiga bandera d'Espanya i que sembla representa la monarquia hispànica.

Vista la reacció de VOX o almenys la del senyor Vidal només se m'acut que vol deixar clar una cosa la manca de respecte constitucional, ja que estar-hi en contra, és situar-se fora dels valors constitucionals perquè la bandera LGTBI és un símbol que no representa cap nació ni partit, que representa el principi d'igualtat, mentre que la de la Creu de Borgonya és simbologia habitual de l'extrema dreta. Novament han pixat fora del test!