Cent anys que no ho són…

Als inicis del segle XX es publicaven a Castelló diferents periòdics, El Heraldo, La Provincia Nueva, La República o El Clamor; a partir del 15 de maig de 1925 se’ls uneix el Diario de Castellón, periòdic que imprés al número 11 del carrer de Cavallers es presenta a la societat castellonenca com un mitjà centrat en la vida local, municipal, la cultura i la societat. Un diari que va funcionar fins a l’any 1937 en plena guerra civil quan van confiscar-se els seus tallers.

El juny de 1938 quan la ciutat ja estava ocupada per les tropes franquistes, als mateixos tallers del Diario de Castellón naix un nou diari, el Mediterraneo. És veritat que naix amb la voluntat d’ocupar el lloc que havia deixat el rotatiu que Jaime Chicharro havia llançat 13 anys abans, però, també ho és el fet que aquest nou diari, naixia no com a referent del sindicat agrari que havia estat el sue predecessor, sinó com a òrgan de premsa del nou règim, element de propaganda oficial i informació franquista sobre la guerra.

Per això, que al llarg de tot aquest any que ara estem a punt de tancar, s’haja dit per activa i per passiva que el Mediterraneo complia cent anys, no gosaré dir és una mentida, però sí que ho és una veritat a mitges.

En realitat des d’aquell dijous 16 de juny de 1938, només dos dies després que les tropes del bàndol nacional del general Aranda entraren a la ciutat, en què va aparéixer el primer número fins al dia de hui, 23 de desembre de 2025, són 87 anys, 6 mesos i 7 dies els transcorreguts, i no cent anys com s’ha repetit fins a la sacietat.

És veritat que 87 anys són molts anys, que el periòdic mai ha deixat d'editar-se, que durant molts anys va ser, i ara ho torna a ser, l’únic diari local, que ha sofert en tots aquests anys una transformació i evolució, que poc té a veure en el que inicialment era, però, no, la capçalera “Mediterraneo” no té cent anys.

Que aquest 2025 el nostre ajuntament haja volgut reconéixer la tasca que el periòdic ha realitzat durant molts anys, atorgant-li amb un reconeixement públic, la Medalla d’Or, s’ha d’entendre com un suport institucional, però justificar el reconeixement perquè el mitjà compleix cent anys no és cert.

Com tampoc és correcte el subtítol que portava la portada de l’especial lliurat amb el diari fa uns dies, que deia “100 años contigo 1925-2025”. Sembla que la corporació Premsa Ibèrica, propietària actual del diari, amb el seu president el senyor Moll al capdavant, han estat obsessionats per celebrar un centenari abans d’hora, cercant honrar el passat i projectar el futur a través d’actes i més actes, destinats a enaltir els qui van construir l’entitat i reafirmar la missió i els valors heretats a través del temps.

I que dir de la gala celebrada el passat 11 de desembre a l’auditori? Sembla que amb més de 1000 assistents i comptant amb la presència de la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant, i del president de la Generalitat Valenciana, Juanfran Pérez Llorca, a més de la presidenta de la Diputació de Castelló, Marta Barrachina, i l'alcaldessa de Castelló, Begoña Carrasco, va ser l’acte culminant de les activitats de l'aniversari. De quin? Dels cent anys que són 87?

Si el que indirectament es buscava en aquella reunió festera era aconseguir sumptuositat, ostentació, fastuositat, aparell, luxe o magnificència, no feia falta “inventar un centenari”, haguera estat prou a dedicar la festa a fer un balanç de les fites registrades pel diari al llarg del temps, tractant de convéncer els convidats que el nostre diari és el millor del planeta, però, clar, tal vegada no haguera estat una afirmació massa convincent…

Jo els diria a tots aquells relacionats d’una manera o l'altra amb el diari, que volen celebrar anys i més anys sense que en siguen tants, que el que veritablement importa no són els anys de vida del mitjà, sinó la vida contada pel mitjà durant els anys, independentment de si en són cinquanta, seixanta o cent.

No són cent anys, però reconeixent que a hores d’ara Mediterraneo és el diari de més llarga permanència a la història del periodisme de Castelló, és de rebut felicitar els seus dirigents, a la vegada que demanar-los siguen més rigorosos a l’hora d’adjudicar-se els anys de la seua trajectòria.

Des d’ací desitge llarga vida al diari i, faig vots perquè tant de bo puguem arribats al 16 de juny del 2038 celebrar com cal i amb tota justícia el seu centenari. Per això només cal que esperem 12 anys, 5 mesos i 26 dies…

Ridícul

Tot i ser públiques no tinc costum acudir a les sessions mensuals del consistori municipal castellonenc, però, com m’agrada seguir el pols, el dia a dia de la ciutat, procure, gràcies a la possibilitat que des de la pàgina web municipal se’ns ofereix, seguir-les a casa estant, en qualsevol altre moment.

Fins avui no havia tingut l’oportunitat de visionar la darrera de les sessions, la celebrada el matí del passat dijous 18, una sessió que en una durada superior a dues hores va aprovar una darrera acta municipal, informar de diferents resolucions i que arribats al despatx extraordinari, presentada una moció del grup socialista instant al govern municipal a implementar un pla municipal de convivència per fer front a l’odi i defensar la convivència, garantint la ciutat com a lloc segur, va obrir-se un debat entre els diferents regidors, la senyora Puerta, el senyor Sales, i els senyors Ortolà i Sancho, amb intervencions i repliques.

En una de les rèpliques el senyor Sancho, davant la preocupant polarització de la ciutadania i l’augment real de violència i com s'arriba a situacions greus, va demanar al senyor Ortolà que mostrara les polseres que llueix al canell, repte que Ortolà, en tornar a pujar al faristol va acceptar, mostrant les dues que lluïa, una de la Mare de Déu del Lledó, supose que regal o compra a la confraria, i l’altra, amb els colors de la bandera espanyola i la frase que, amb orgull manifest, va llegir: “comete esta Pedro”.

No sé, encara que no em costa molt imaginar-ho, que, per allò de la moda, quan una polsera sobresurt sota el vestit d’un polític, i en el cas del senyor Ortolà encara més, a més de la intencionalitat de buscar un aire d'informalitat, de joventut, té una forta intencionalitat, voler transmetre de manera clara un missatge.

Sembla que va ser a la fi del 2024 quan el grup socialista nacional va acusar judicialment a VOX de finançament il·legal i que uns mesos després, a les portes de l’estiu, la denúncia va ser arxivada per la Fiscalia, motiu que va donar peu a què la formació que lidera Santiago Abascal llançara una campanya de firmes i regalara aquella polsera que encara ara, uns mesos després, llueix, com a gran triomf de la seua formació sobre el govern, no sé si diàriament o en moment puntuals com este ple, el nostre regidor.

Siga com siga i quan siga i respectant que cadascú pot fer el que vulga sempre que siga legal, considere que un polític vaja amb polseretes en contra dels oponents, en este cas contra el president del govern o a favor de la Mare de Déu del Lledó, ho considere com a mal menor ridícul, molt ridícul.

Uns missatges, els de les dues polseres que, a dir veritat es complementa amb la resta del seu aspecte i, amb la imatge que ell mateix vol transmetre, supose que als seus votants, als votants de l’extrema dreta castellonera; d’una banda, la suposada defensa del cristianisme i els valors tradicionals com a base de la identitat nacional espanyola i de la religió catòlica com a valor històric i patrimonial, identificant-se amb les arrels cristianes de la nostra gent amb una picada d’ullet devocional a la patrona, d’altra amb el braçalet de la bandera d’Espanya mostrar el seu orgull nacional i el suport a les propostes del partit. La polsera del senyor Ortolà és més que un accessori: és un símbol visual d'identitat política i patriotisme, una forma radical d’entendre la política.

Sembla que les polseres del nostre regidor són un instrument més per reafirmar la seua ideologia, i deu pensar que aquests petits complements que treuen el cap tímidament sota la seua pulcra camisa, connecten no sols en l'àmbit polític, sinó emocional i cultural amb tots o una bona part del veïnat.

Els braçalets d’Ortolà són una manera més de dir-nos “Això és el que soc i el que m'uneix a la meua comunitat”, oblidant-se o no volent reconéixer que la nostra, també la seua, és una comunitat conformada per gent diversa, amb un sector veïnal als que VOX, Ortolà i les seues polseres, només ens recorda l’Antic Règim autoritari i, per extensió, a ideologies de dreta radical i extrema, que dit siga de passada, per molts anys va demostrar poca estima per la llengua, història i costums de la ciutat.

Integració i interpretació perfecta…

No és fàcil, ni senzill integrar en una representació teatral peces musicals interpretades per un cor sense que hi haja una discontinuïtat entre actors, actrius i el grup cantant, més encara si aquella incorpora actors no professionals i una continuïtat escènica trepidant que es desenvolupa entre diàlegs, balls i sortides i entrades en escena contínues. Això és el que passa al Betlem de la Pigà de Castelló i, que la vesprada-nit d’ahir vam poder comprovar per enèsima vegada.

Una bona direcció escènica va fer possible novament el miracle i que tot eixira perfecte. Uns actuants perfectes, sincronitzats, dins el seu paper, i una coral que va arribar a la perfecció en la interpretació de les difícils nadales, aconseguint que  el ritme no es trencara en cap moment.

Tal vegada, la coral, les veus, siga l’element que més presència done al Betlem i, per tant, aquell que, directament els professionals de la música presents a la representació i indirectament també la gran part dels espectadors, sense adonar-nos-en massa, considerem marque el ritme de tota l’obra.

Diferents han estat els grups musicals corals que al llarg dels 45 anys d’història del Betlem  de la Pigà han cantat les nadales, recordem els inicis amb la polifònica castellonenca, després la Vicent Ripolles o el Cor de Cambra “Ad Líbitum” tots ells sempre amb les millors intencions i, més o menys encert.

Després de 30 anys de representació amb alternança entre aquells grups, va ser a partir del 2010  quan, per primera vegada i, des d’aleshores ençà de manera contínua, el grup de veus Associació Música Viva, fundat només uns anys abans, el 2006, a Nules i sota la direcció de Miguel A, Martínez Montes va fer-se càrrec de la part musical del Betlem.

Sens dubte la difícil música del Betlem de la Pigà va ajudar la coral a consolidar-se com a grup i a convertir a aquella en una de les entitats provincials amb projecció artística més elevada provincial.

Transcorreguts 15 anys ininterromputs des d’aquell dijous 23 de desembre del 2010 en què la música de Matilde va sonar al Principal de Castelló amb les veus de Música Viva, el grup no ha deixat de superar-se a si mateix, arribant, amb la representació d’ahir, a aconseguir no només una interpretació acurada, perfecta, sensible quan ho demana la nadala i vibrant en altres ocasions, si més no assolint una integració i sentit de continuïtat que marca el ritme de l’obra en conjunt, sense protagonisme directe, emmarcant i embolquejant amb gran professionalitat tota la representació.

Gràcies al director i com no a les dues dotzenes de cantants integrants del grup, embolcallats per les veus solistes de Constança Pinter i Alberto Martí, la totalitat de les peces que conformen aquest llibret, van sonar com mai havien sonat al teatre, no passant aquest fet desapercebut entre el públic assistent que, una darrere de l’altra van aplaudir la seua entrega, sent el complement ideal i necessari perquè l’èxit tornara a ser aclaparador una vegada més.

El betlem sou vosaltres, els components de sempre i els nous, i també els fidels espectadors que, amb la seua resposta, abans en la cercavila, durant la representació amb els aplaudiments i a la fi compartint amb intèrprets “carabassa ben torrà” conformen un ancoratge perfecte entre passat i present.

Les cares de felicitat que es van veure al darrere de l’escenari en acabar la representació, ho deien tot; xiquets, angelets, beates, dansants, poeta, dolçainers, Pigà i coral tots van ser uns en una unitat, identitat i conclusió compartida.

Amics de Música Viva, és el moment per celebrar les alegries i l’èxit d’anit, de recordar l’esforç en les memòries de les representacions viscudes en anys anteriors i les esperances d’un futur en l’àmbit de la música que ha de ser vostre, fent vots perquè les vostres veus, dins la manifestació cultural que ja és tradició a Castelló, el Betlem de la Pigà, no deixen de sonar en cada futura representació.

De tota la vida…

A Castelló quan un esdeveniment va repetint-se cíclicament al llarg dels anys, prompte solem qualificar-lo com “de tota la vida”, malgrat que en realitat no siguen molts els anys transcorreguts des de la seua primera aparició fins al moment actual.

Així, les actuals festes de la Magdalena, per exemple, o si voleu ser més actuals el black Friday o el Pare Noel, tot i que les sentim com a nostres des de sempre, en realitat no ho són. Sabem que no fa encara cent anys de la renovació festera castellonera, mentre el Pare Noel, Santa Claus, comença a popularitzar-se a Espanya al voltant dels anys 70 i la jornada de descomptes més famosa del món va aterrar a Espanya al començament de la dècada del 2010. Per no parlar de l’Oktoberfest,  l’Halloween els food truck

Absolutitzem les coses. Mitifiquem les tradicions. Donem categoria d'històriques a coses que en realitat no ho són. Ens muntem pel·lícules i com la memòria és curta, diem que són coses de tota la vida.

A Castelló el Nadal de l’any 1980 va tenir lloc l’estrena teatral del Betlem de la Pigà, obra teatral inspirada en la tradició dels betlems casolans del segle XIX i XX, comboiada pel poeta Miquel Peris i la compositora Matilde Salvador, que barrejant escenes costumistes, personatges populars, música coral, danses tradicionals, humor i poesia, conforme un relat que no busca reconstruir el naixement de Jesús de manera històrica, sinó reinterpretar-lo des de la cultura i el paisatge humà de Castelló.

Han transcorregut quaranta-cinc anys des de la data de l’estrena, si són molts anys, en què la representació, que any rere any manté la seua essència costumista i es consolida com una de les fites culturals més esperades dins de la programació nadalenca de la ciutat,  té tota una història de fets i anècdotes al seu darrere, però no, no és de tota la vida.

La seua història és per descomptat llarga, la seua representació escènica ha incorporat ja una segona i tercera generació “d’artistes”; el futur està més que assegurat, ja que el Betlem, sent sempre el mateix, cada any és diferent, cada representació té sorpreses, que són més que esperades pel públic fidel.

Les noves generacions que porten ara el pes del Betlem han entés que aquesta, tot i no ser una tradició de tota la vida, és la més important celebració i reivindicació nadalenca de la cultura castellonenca; tan és així que hui no s’entén Nadal a Castelló sense el Betlem de la Pigà.

I com el temps passa per tots i tot, també hui és un bon moment per recordar que ara fa quatre anys l’ajuntament va publicar dins la col·lecció d’Etnologia el llibre ‘El Betlem de la Pigà: una tradició castellonenca’, una edició que dona a conéixer la història propera de l’obra, viscuda, i contada des de dins, narrada cronològicament, del que ha sigut la representació al llarg de tota la seua trajectòria, amb anècdotes variades i situacions manifestes de complicitat a moments d’actualitat, fent un repàs de la cohesió social que l’obra ha aconseguit des del 1980, com a exemple significatiu de les representacions nadalenques tradicionals valencianes.

Un llibre que aquell mateix 2021 va poder-se adquirir abans de l’inici de la funció al hall del teatre, que després ha aparegut en les diferents fires del llibre celebrades a la ciutat, però del que malauradament no s’ha fet massa difusió, i que des d’aquell moment va estar i continua estant a la venda al servei de publicacions de la Llibreria Municipal, i a l'Arxiu Municipal situat al carrer Gaibiel núm. 4, amb un preu de 16 euros en format paper i 4 en format pdf.

El Betlem de la Pigà, sense ser una tradició de tota la vida a la ciutat, hui, més de quatre dècades després de la seua primera representació, podem comprovar com segueix més viu que mai i com, amb l’esforç de diferents col·lectius castellonencs, va convertint-se en un tresor cultural i un orgull per al nostre poble. A partir de les 20 hores i amb el taquillatge pràcticament venut la sorpresa està més que assegurada…

El conte de mai acabar

És aquesta una expressió que descriu una situació que sembla perllongar-se indefinidament, sense arribar a una resolució clara. S'utilitza per referir-se a històries o problemes que es repeteixen una vegada i una altra, sense trobar una conclusió satisfactòria. Sinònims com “una història interminable” o “un cicle sense fi” il·lustren aquesta idea de continuïtat sense solució.

La característica d'aquestes situacions és que prometen un relat interminable, però no expliquen res en realitat i s'esgoten en una recursivitat infinita, provocant la frustració i l'esgotament de l'oient.

Tal dia com hui, 18 de desembre del 2003 a la darrera sessió plenària de l’any del consistori castellonenc, aleshores presidit per l’alcalde senyor Gimeno, va aprovar-se la compra de l’edifici i solar de l'Asil a les Monges dels Desemparats.

Segons es va comentar l'edifici es trobava en molt mal estat, les reparacions superaven tots els pressupostos de conservació, i suposava un perill tant per a les monges com per a la tasca social que s'hi desenvolupava. D'altra banda, el solar, al bell mig de Castelló, tenia una ubicació estratègica i un alt valor per a l'Ajuntament de la ciutat. L'antic edifici consistorial s'havia quedat petit feia dècades, i el nou edifici del costat tampoc no tenia espai per a més.

L'acord de ple consistia tant en diners com en proporcionar a les monges un nou espai on ubicar un nou asil, on continuar la seua acció social. Després de moltes negociacions, es va tancar un acord de compra per 16,8 milions d’euros, diners amb els quals, les monges van construir un nou edifici i Asil als voltants de Lledó, que van passar a ocupar a l’inici de l’any 2008, moment a partir del qual, el vell edifici del carrer governador podia ser ocupat per part de l’ajuntament.

Semblava que la pretensió inicial era la d'habilitar un Ajuntament del segle XXI; un gran edifici que alliberés el palauet de la plaça Major d'activitat administrativa i deixés l'edifici consistorial exclusivament per a activitat institucional.

Hui, vint-i-dos anys després de l’acord de compra, operació titllada de malbaratament pels grups polítics en aquell moment a l’oposició, PSOE i BLOC, i a punt de complir-se disset anys del seu tancament l’edifici continua sense ús, havent-se deteriorat tant que, a hores d’ara,l’edifici no garanteix condicions de seguretat per a les persones, i que per l’abandonament i desídia dels diferents governs, segons un informe de valoració econòmica dels tècnics municipals, la seua rehabilitació podria ser més costosa que la seua demolició (700.000 euros) i construcció d'un immoble de nova planta (50 milions d’euros).

Que si un nou edifici de dependències municipals, que si seu de la biblioteca central de Castelló, que si seu del museu de la ciutat, la reconversió d’aquest immoble, cada dia més deteriorat, sembla que tampoc ara, en aquesta legislatura municipal que acaba de sobrepassar la seua meitat, està entre les prioritats del govern local del PP i VOX.

El govern del popular Gimeno va aprovar la compra, Fabra i Bataller van passar de puntetes sobre el tema deixant a l’aire les possibles accions i inversions sobre l’edifici, la socialista Marco va anunciar una Biblioteca Central i Carrasco, ara, en el seu pla d’acció integrat pel qual confia obtenir diners d’Europa, prioritza altres projectes, oblidant-se d’allò que tantes vegades repetia estant a l’oposició, ennoblir l'edifici i dignificar la zona.

Els veïns estem convençuts que en cas d'haver-se actuat el 2007 quan va desallotjar-se, quatre anys després de la compra, fent-se una rehabilitació adient les despeses hagueren estat menors i que, cada dia que passa, la inversió econòmica que caldrà destinar, per a donar-li una solució, és més i més considerable, convertint-se, ara pel govern de la nova dreta hereva de Gimeno, Fabra i Bataller en una inversió enverinada i, el seu estat actual en una vergonya per a la ciutat…