Vacunes i por... de qui?

És un fet a hores d'ara més que demostrat que l'alta cobertura de vacunació a la població redueix la propagació del virus de la Covid i ajuda a prevenir l'aparició de noves variants, per la qual cosa des de fa ja unes setmanes, a tot arreu i en tots els mitjans, s'anuncia la recomanació perquè totes les persones de 5 anys o més es vacunen com més aviat millor.

Som molts els qui ja tenim al cos una, dues o fins a tres dosis dels diferents vaccins existents al mercat contra la Covid, però fins ara, fins aquesta mateixa setmana, fins demà mateix, encara hi trobem una franja, la dels nens entre 5 i 11 anys que, no han rebut cap prevenció contra la malaltia, fet que, directament ha desembocat en les darreres setmanes en un augment més que considerable de contagis a les escoles i d'aules confinades arreu del país.

El calendari de vacunació als menors d'edat a la Comunitat Valenciana ja s'inicia abans del naixement i abasta fonamentalment els primers sis anys de vida. La possible aparició d'hepatitis B, diftèria, tètanus, tos ferina, poliomielitis, meningitis, varicel·la... són previngudes amb "defenses" generalment aplicades als centres d'atenció primària.

Fins ara, a partir dels 6 anys i fins als 11-12, coincidint amb l'etapa escolar de la primària, és produïa un impàs, un descans, tornant-se a recuperar amb la vacuna tetravalent administrada als 12 anys i la del papil·loma humà per les xiquetes. En aquest cas, la vacunació als centres escolars, als instituts de secundària, era la manera més fàcil i ràpida d'arribar a la màxima cobertura.

Naturalment, el programa de vacunació en aquests centres requeria per a la seua aplicació, la cooperació tant del xiquet/eta a vacunar i el seu tutor, com de la resta de docents i per descomptat, de forma fonamental dels sanitaris de l'Equip d'Atenció Primària que, posant-se en contacte amb el centre educatiu, concretaven i coordinaven el dia i lloc de la vacunació, sense cap risc afegit, tot i que amb més o menys por per part dels xiquets. Així ha estat en els darrers anys, fins a l'arribada del maleït coronavirus.

Ara, demà mateix, s'iniciarà la vacunació de la franja d'edat 5-11, començant pels "més grans" amb autorització manifesta del pare, mare o tutor/a legal, i es farà per protegir els menors d'aquestes edats no només de la malaltia Covid en la fase aguda, sinó també davant de possibles afeccions a futur i, com és lògic, es farà a les escoles on transcorre el dia a dia dels menuts.

Des de la Conselleria de Sanitat amb coordinació amb la d'Educació va determinar-se inicialment que el col·legi posara a disposició de la comissió educovid un llistat amb l'alumnat candidat a la vacunació que comptara amb la corresponent autorització i que, fora el centre qui organitzara amb coordinació amb l'equip sanitari on, com i quan vacunar.

Els docents amb criteris pedagògics adaptats a les diferents edats, no és el mateix un xiquet de 5 anys que de 10, saben com tranquil·litzar l'alumnat d'una possible por "a l'agulla", faltaria més!.

Però curiosament, els representants educatius van insistir tant davant la conselleria d'Educació en la conveniència d'obrir la possibilitat que almenys un familiar poguera estar present en el moment de la injecció que, a correcuita, va haver-se de negociar amb Sanitat fins que els dos departaments arribaren a un acord, permetre que, de manera puntual, un membre de la família acompanye cada xiquet o xiqueta en el moment de la vacunació.

Serà precís? Val que l'infant puga sentir-se més segur, però i aquell que no puga ser acompanyat pel pare, mare, avi, àvia... no tindrà encara  més inseguretat en veure's més sol? no tindrà encara més por? No serà pitjor l'espart que l'escurà?

I que em dieu de l'embolic pel centre? El familiar haurà d'estar en l'horari previst pel col·legi i al lloc acordat i, finalitzada la vacunació del menor, haurà d'abandonar el centre educatiu perquè no és convenient, i jo afegiria, ni necessari, romandre al recinte on no té cap missió. Açò portarà afegit la necessitat d'augmentar la seguretat, d'ordenar els fluxos de persones, més mesures higièniques... tot per què? Per una por dels pares...

Més encara, Veient el que estan veient i tot el que  hauran de veure en el moment previ a la vacunació, com no han de tenir por els xiquets? La por que els hi donem els grans. Hauríem de fer-nos-ho mirar... Ai senyor!

Felicitacions nadalenques

Els costums, les modes, i la societat en general ha canviat i ha evolucionat; fins fa un pocs anys, abans que l'accés a Internet es popularitzara i arribara a les nostres vides juntament amb l'ús del correu electrònic i els diferents programes que ens permeten "xatejar" de forma ràpida i senzilla, era molt comú que en aquestes dates ja anàrem preparant les targetes de felicitació de Nadal, que si fa o no fa, des de meitat del segle XIX, van popularitzar-se. Targetes que reproduint alguna escena nadalenca, s'enviaven per correu als familiars i amics, sobretot a aquells que vivien més lluny a altres ciutats i països...

A poc a poc el costum de felicitar el Nadal va anar estenent-se i a Espanya va arribar de la mà del Diari de Barcelona que el 1931 va decidir imprimir unes postals de felicitació perquè foren lliurades en mà pels repartidors als subscriptors d'aquest diari. Sembla que la idea de rebre una felicitació impresa per part dels treballadors del rotatiu va tenir una bona acollida entre els lectors, que agraïen el detall als repartidors a través d'unes estrenes.

L'avenç de la litografia i l'esperança d'emportar-se una propina va fer que els treballadors de les empreses vinculades a oficis públics copiaren la idea i les personalitzaren al seu ofici. Aquestes targetes de felicitació es caracteritzaven per portar una il·lustració que mostrava un treballador d'un gremi concret, amb una llegenda que venia a dir: «El carter els desitja Bon Nadal i Any Nou» (per posar un exemple). Al revers de la postal s'incloïa una poesia que tractava sobre els serveis prestats per aquest professional.

Els canvis en les condicions salarials i les condicions laborals a finals dels anys 70 van propiciar que de mica en mica anara desapareixent el costum de felicitar el Nadal casa per casa, deixant-lo per al record; tot i això, les felicitacions impreses, particulars i oficials van continuar per molts anys més.

Els ajuntaments, també el nostre, mitjançant les diferents corporacions municipals, van continuar i encara continuen amb aquesta tradició. No sé si en aquest 2021 el nostre govern municipal emprarà com a imatge oficial la guanyadora del concurs de targetes nadalenques "Jesús Medrano-Ciudad de Castelló" com crec ho ha fet en els darrers anys, o si pel contrari usarà la imatge d'algun treball de qualsevol pintor o il·lustrador local o alguna partitura de nadala tradicional castellonenca com també s'ha fet en més d'una ocasió, però el cas és que, siga com siga, de segur que el nostre ajuntament també s'unirà, aquest any més que mai, als desitjos de salut, pau, prosperitat i esperança per tot el veïnat pel pròxim 2022.

I parlant de felicitacions nadalenques, voldria portar al record el costum arrelat a la tradició de felicitar el Nadal mitjançant targetes, de l'antiga Junta Central de Festejos de la Magdalena, que des dels seus inicis i pràcticament fins a l'aparició de la Junta de Festes de Castelló va emprar diferents reproduccions fotogràfiques per a felicitar el Nadal, cas per exemple dels anys 1948 en què la targeta reproduïa una fotografia original del Fadrí i la plaça Major, o la de l'any 1969 en què va triar-se com a motiu una fotografia de Paco Breva sobre una obra original del pintor Soler Blasco, o la de 1971 que reproduïa l'obra "Romeria de la Magdalena" de Paco Puig. Crec que van ser dues aquarel·les de Fresquet, la Plaça Major i Lledó, les que van servir de motiu els anys 1973 i 1974, mentre que la targeta nadalenca del 1975 va reproduir el dibuix "Torre campanario" de l'arquitecte municipal Joaquim Tirado Fortuño.

Fins i tot i per alguns anys, tal i com recull a la pàgina 2 el "Mediterraneo" del 12/12/1961 la Junta Central s'encarregava d'enviar la felicitació nadalenca als castellonencs ausents, familiars o amics, només facilitant l'adreça al mateix departament de Festes.

Després quan va prendre el relleu la Junta de Festes i en els darrers anys el Patronat de Festes, han estat les reproduccions dels diferents cartells anunciadors de les festes de la Magdalena els que s'han emprat com a felicitació nadalenca, afegint-se en alguns anys, diferents estrofes estretes de les nadales de l'obra pairal costumista "El Betlem de la Pigà" del fill predilecte de la ciutat Miquel Peris.

I és que en el temps de la pressa, de la tecnologia, de la immediatesa, encara el fons el paper té alguna cosa especial, perquè el fet que algú t'envie una felicitació, oficial o personal, vol dir que s'ha recordat de tu, ha dedicat temps amb antelació, que no és una cosa improvisada i que fa encara més especial Nadal.

"Echar un polvo"

Tal dia com hui de 1746 va fer-se públic a Castelló el bàndol reial, d'un dels reis que a Espanya hem tingut de regnat més breu, Ferran VI, dictat com a mesura important per aconseguir que el país avançara econòmicament: l'ordre i prohibició que en tots els pobles del regne s'emprara el rapé. "A cualquier persona de distinción que se encontrare una sola caja de rapé justificado, se le imponga e exija la multa de quinientos ducados, y siendo pastinaga o mayor porción, otra tanta cantidad mas, con el destierro de veinte leguas de la ciutat o pueblo de su domicilio".

I és que durant els segles anteriors, i des de l'arribada a Europa del tabac, planta coneguda com a herba per a tots els mals, herba santa o herba vulnerària de les Índies, el preparat de tabac torrat pur, mòlt fins a convertir-lo en pols molt fina, conegut amb el nom francés de "rapé" i consumit esnifat pel nas, va fer-se cada vegada més popular entre les elits, considerat un bé de luxe i usat també com a tractament medicinal contra les migranyes.

El fet que la Corona espanyola prohibira l'ús del rapé als seus dominis i fixar dures penes per als contraventors de la norma fou, com solen ser moltes de les prohibicions, per motius econòmics, per control d'impostos, per afavorir el consum de tabac Cubà front al de l'Amazones.

Però lluny de propietats medicinals esnifar tabac en pols entre la societat aristocràtica tenia per objectiu provocar un plaent esternut. Per això, l'aficionat prenia una petita quantitat entre el polze i l'índex, se'l emportava als nassos, primer a una fossa i després a l'altra, i aspirava amb força. Mentrestant, havia de tenir preparat un mocador sobre el qual esternudar, però, sense fer ganyotes o gestos durant l'esternut.

Per això, era considerat normal que els homes s'absentaren alguns minuts dels grans salons de reunions per "echar un polvo", perquè era de mala educació esnifar tabac davant de les senyores. És una de les teories de l'origen d'aquesta quotidiana i vulgar expressió, acció que de vegades, els cavallers posaven com a excusa per absentar-se i quedar amb les seus amants.

Malgrat la prohibició reial de fa 275 anys, la població tractant de donar sentit al costum d'esternudar i la moda, va estendre l'ús del rapé a tots els nivells i el fet de provocar-se esternuts va convertir-se en símbol de distinció social, del poder representat per l'aristocràcia europea.

Tot i que el primer esternut és situa entre els hebreus abans que Adam revés la poma d'Eva i, per tant, siga presagi, anunci de mort, aquesta concepció se supera al Gènesi, quan Jacob sol·licita a Déu temps per beneir els seus fills després de començar a esternudar. Atesa per Déu aquesta petició, i a partir de llavors en el costum jueu, es diu "salut" després que algú esternuda. Transformació d'això s'observa al Jesús catòlic després del mateix acte.

Ara, més enllà dels aspectes màgics, sabem que el fet fisiològic d'esternudar ajuda a netejar la mucositat de les fosses nasals, la glàndula pineal, una part del cos que connecta al ser humà directament amb l'energia i això explica com en algunes romeries de les nostres terres, i en algun moment, la parada per esnifar rapé era un acte més del ritual. 

És veritat que les nostres pràctiques culturals, per ser construïdes pels éssers humans, es modifiquen constantment, per això, de la mateixa manera que "echar un polvo" ha canviat de significat, ara en plena pandèmia el fet de veure esternudar algú fa que se'ns disparen les alarmes, ja que pot significar des de no tenir res a una al·lèrgia o un lleuger refredat, però també COVID. Forma part al costat del mal de cap, de coll i els mocs dels símptomes més freqüents en persones que es contagien.

Bàndols, prohibicions, esternuts, els temps canvien, feta la llei, feta la trampa, però la protecció sempre ha estat present, siga económica o sanitària, siga partidista contra el rapé o generalista contra la covid; curiositats i maldecaps, de tot, el millor, sens dubte, la picaresca sexual, hui recordada amb una curiositat que, de segur, deguera ser molt comentada en aquell Castelló de finals del XVIII.

 

 

Tres oratoris en el record... en el dia de la Immaculada.

A Espanya, és ben sabut, que l'Església catòlica fou durant segles, i en alguns aspectes encara ho és, una de les institucions més poderoses. Els líders de l'Església catòlica s'encarregaren, no tan sols de l'aspecte religiós, si més no de seguida de l'educació, vital per formar una societat creient i allunyada d'altres religions o creences paganes, tot i que no eren moltes les famílies que creien convenient obligar els seus descendents a assistir a classe.

Així en un Castelló medieval no havia de resultar gens estrany que la xicalla passara hores pels carrers, vagant sense una destinació determinada, jugant pels voltants dels seus habitatges o ajudant els seus pares en els treballs agrícoles, mentre les xiquetes solien romandre a casa ajudant les seues mares en les tasques pròpies de la llar. Les autoritats locals es cuidaven molt poc de l'ensenyament primari i miraven amb menyspreu a l'escola humil, on el poble havia d'adquirir els seus primers coneixements. Eren molt pocs els que sabien llegir i escriure.

Per molts anys amb una escola per als xiquets creada i mantinguda pel Consell Municipal i una per a xiquetes, fundada per Isabel Ferrer, va haver-n'hi més que suficients. No va ser que a finals del segle XVIII, quan el bisbe Josep Climent va encarregar la construcció d'un nou edifici de les Aules de Llatinitat, per donar continuïtat a l'escola de la Vila i integrar en la formació humana dels alumnes la dimensió religiosa.

Un edifici que encara es manté en peu, rehabilitat l'any 2000, que presenta dues grans sales a la planta baixa, separades pel que fou la Capella-Oratori del centre, beneïda pel bisbe Salinas, el 6 de desembre de 1791, tot just fa 230 anys, dedicada a la Verge de la Sapiència i Sant Nicolau, patrons dels estudiants castellonencs.

L'any 1812, tractant de conciliar tradició i modernitat, la nova Constitució Espanyola, va portar un primer intent de crear una educació aconfessional, en la qual l'escola pública i gratuïta es deslligara de l'església, però l'intent va durar ben poc, ja que Ferran VII va recuperar el tro i l'absolutisme només dos anys després i la instrucció religiosa va tornar a formar part de l'escola.

D'altra banda, amb la desamortització de Mendizabal l'any 1836 el convent de Santa Clara, al carrer Major, va ser confiscat i cedit a la diputació que va fundar l'any 1846 amb la denominació "Instituto Provincial de Segunda Enseñanza" el primer centre d'educació de segon nivell a la ciutat.

L'edifici va contar inicialment amb una sala de professors, biblioteca, museu de pintura, habitatges del director i del porter, així com un internat d'estudiants, mantenint-se l'església de l'antic convent, com a oratori de l'institut. Les alternances polítiques entre períodes Isabelins i de Restauració, va fer que hi haguera alternances en la direcció del centre entre liberals i conservadors, i continues friccions entre les autoritats civils i religioses, fet que va provocar que l'església romanguera temporades tancada i altra oberta, recordant que, tal dia com hui, 8 de desembre de 1883 amb una solemníssima funció dedicada a la Puríssima Concepció de Maria, titular de l'església, aquella fora novament oberta com a església de l'institut. Tot just hui fa 138 anys. Una església que, finalment, va ser enderrocada per acord municipal ment a l'agost de l'any 1936, després que fora l'institut traslladat l'any 1917 a la seua nova ubicació.

Tot i que inicialment en aquest nou edifici de més de 7.000 m2, tres patis, jardí botànic, i grandiós saló d'actes amb pintures al·legòriques de Vicent Castell Doménech, albergarà les aules de l'Institut, Escola Normal i Escola del Treball, no va ser fins a l'any 1946, en plena dictadura, quan s'inicia la transformació de dues aules de l'ala nord en capella, inaugurant-se a l'inici del curs de 1948 i fent les funcions pròpies d'oratori fins ben entrada la democràcia.

Tres oratoris desapareguts de tres centres públics educatius en tres èpoques diferents. Els temps evolucionen i allò que fa només uns anys era essencial, l'existència d'un espai dedicat al culte com a complement de la funció docent, ara sembla superat, només són ja records, però que cal no oblidar...

Feia falta!

Ahir van tornar a sentir-se coets a Castelló. Al matí i final de la vesprada per anunciar la festa grossa del carrer d'Amunt, Sant Nicolau; a boqueta nit, van ser els protagonistes de l'espectacle piromusical llançat al parc de l'Auditori.

Un piromusical contractat pel Patronat de Festes a la famosa empresa Peñarroja de la Vall d'Uixò, per ser disparat a les festes de la Magdalena i que per les circumstàncies pandèmiques per tots conegudes i sofrides, i les restriccions sanitàries, va haver d'ajornar-se, en diferents ocasions, cas de les Festes de Lledó o la gran festa del mar, l'esdeveniment Escala a Castelló.

Finalment i després de descartar també com a data propícia el passat 9 d'octubre, va decidir-se que aquest espectacle d'art en el cel, dissenyat per fusionar pólvora i música, fóra disparat la nit del dia de la Constitució, anit, i al mateix espai per on inicialment havia estat concebut.

I així va ser. En una nit que va eixir humida, però no freda, en una hora, les 21:00, tal vegada una mica tard per alguna família, sobretot amb xiquets per allò que hui era lectiu, vam ser moltes les persones que amb moltes ganes de festa, de coets i de música, vam acostar-nos a veure com el cel, per quasi 20 minuts, s'il·luminava amb els colors brillants i efectes sorprenents dels productes pirotècnics sincronitzats al mil·límetre amb el ritme de la música.

Cultura, art i tradició de la mà de Peñarroja, que va ficar-li passió, il·lusió i coneixement, disparant un espectacle "Castelló, música i so", on el fil conductor va ser una picada d'ullet al món de la festa en general i a les Colles i Gaiates en especial.

El piromusical va començar amb la Marxa de la Ciutat de Matilde Salvador. A continuació, es va interpretar 'La Filla del Rei barbut'; després una Marxa Mora, en homenatge als Moros d'Alqueria; una peça de La Colla de Dolçainers, l'himne de l'Aljama i, per acabar aquesta primera part, la marxa dels Cavallers de la Conquesta.

La segona part va començar amb la Salve Lledonera, en honor de la patrona de Castelló, continuant amb el pasdoble d'homenatge a les Gaiates, interpretat per la Banda de Música de Castelló i arrodonint-se amb el 'Madalena Festa Plena' dels Llauradors.

La tercera i darrera part va fusionar pólvora amb un fandango en homenatge als grups de dansa de la ciutat; l'última peça d'aquest espectacle, va ser el 'Rotllo i Canya' del mestre José Garcia, himne de les Festes.

Per aquells que per les circumstàncies que fora no vàreu assistir a l'espectacle "en directe" i, a més a més de llegir aquest comentari, ús agradaria veure'l, la tècnica ens ho permet. Ací us el deixe complet: PIROMUSICAL

Veient-lo molts van ser els moments en què la pell se'ns va ficar "de gallina", i alguns en què quasi les llàgrimes volien aparèixer, i és que, els la combinació de coets i música aconseguida pels pirotècnics, ens van ficar un nus a la gola, amb l'emoció i l'esperança que les festes puguen celebrar-se prompte amb la normalitat més gran.

Feia falta fer aquest pas amb l'esperança que el proper març tinguem una festa a tot gas, amb els actes més emblemàtics, Pregó, Romeria, Desfilades, recuperats amb més força que mai, amb les places i els carrers de gom a gom, i on la música i la pólvora tinguen el protagonisme que a la ciutat ha tingut al llarg de tota la seua història festera.

El piromusical d'anit va acabar amb un crit intern, sense paraules, no fet públic, però per tots els assistents sentit i viscut, manifestat a través de l'apoteosi pirotècnica final: tornarem! I ho farem amb més força que mai perquè som un poble treballador i fester, que estima, sap viure i esperar...