Perdre una nova oportunitat...

El pròxim diumenge tenim eleccions. Caldrà anar a votar, és un deure i una obligació democràtica. El govern i els diferents partits s'esforcen, en aquests dies, per facilitar-nos al màxim la realització del procés, tant pel que respecta a l'organització de la jornada com per l'accés a les paperetes.

A la nostra província som poc més de 430.000 les persones amb dret a vot; per poder votar es constituiran 339 col·legis, amb un total de 740 meses electorals al llarg dels 135 pobles que conformen el territori. Resulta fàcil calcular la mitjana de votants per taula: 581. És veritat que hi haurà, sobretot a la capital i tres o quatre pobles grans, taules que superen aquest número de censats, perquè en contraposició trobem més de la meitat dels pobles de la província que no arriben en total als 500 habitants, i per tant el cens de possibles votants és molt reduït.

Tot i això, sense comptabilitzar les paperetes que, en aquests dies, s'estan repartint a les bústies particulars pels diferents partits i coalicions, s'acaba de fer públic que la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana distribuirà per aquestes votacions 4,9 milions més, 4,4 milions corresponents al Congrés i 555.000 al Senat, amb un cost del dispositiu electoral de 694.906 euros, sense contar els serveis de seguretat i control.

Si analitzem una mica aquestes dades observarem, que cada votant disposarem als col·legis electorals d'una mitjana de 10 paperetes pel Congrés, de les quals, si no portem el vot des de casa, només n'emprarem una, i 1,2 paperetes pel Senat, que per ser única, hi ha d'haver-n'hi més que de sobra. També i pel que respecta al cost del dispositiu, és fàcil arribar a la conclusió que la inversió per ciutadà,  que el govern destina, per garantir el dret, vaja o no a votar,  és superior a 1,5 euros.

Pense que, davant la gran despesa econòmica que suposa una votació, el Ministeri de l'Interior, de qui depén en darrera instància tot el procés, devia fer majors esforços per implantar ja el sistema de la Taula administrada electrònicament, o és que tal vegada no interessa? Com diuen al meu raval, pensa mal i encertaràs!

És veritat que tot es fa per tenir una major eficiència sense perdre de vista la seguretat, però també ho és el fet que des de fa més de 60 anys, en què van començar a emprar-se sistemes de votació electrònica, des de les targetes perforades fins a l'escaneig òptic, al nostre país el vot electrònic, que entre altres beneficis resultaria més econòmics, s'ha fet servir només de manera esporàdica, però mai amb un abast general.

En uns temps en què pagar, comprar, transferir diners i fins i tot programar una cita mèdica són accions que es poden realitzar en línia, a través d'un mòbil o un ordinador, no s'entén gaire que s'haja de fer, d'una banda, una gran despesa en paperetes i, d'altra, que siga necessari fer tota una paperassa per votar per correu o no es puga votar per internet sense necessitat de desplaçar-se al col·legi electoral; en definitiva que no s'implante ja el vot telemàtic (des de casa) o, almenys, l'electrònic, en cabina controlada (prescindint de paperetes impreses).

Qüestió de confiança dels electors? És possible, però també hi havia gran desconfiança quan van iniciar-se la possibilitat de les compres en línia, de pagar amb el mòbil o d'usar els caixers dels bancs i mireu ara... Cal abandonar el paper ja com a despesa poc útil a la vegada que cal avançar en la reducció de l'impacte negatiu mediambiental. Malauradament, el diumenge perdrem una nova oportunitat!!!

L'enigma de la pedra...

Tal vegada en llegir el títol amb el que hui encapçale aquest escrit us vinga a la memòria un llibre publicat el 1994, per l'egiptòleg i escriptor de ficció francés Christian Jacq, sota el títol "Le petit Champolion illustré" i que, allà pel 2000 va ser traduït i publicat, per l'editorial Planeta, en castellà, com "El enigma de la piedra".

Aquest títol tracta d'explicar l'ABC de la llengua jeroglífica de l'antic Egipte, apropant-nos a algunes de les seues curiositats valent-se de text ,algunes fotografies i fins i tot mitjançant la proposició de senzills exercicis. En resum, es tracta d'un manual clar i pràctic en el qual l'autor, a la vegada que ens anima a endinsar-nos en aquest llenguatge mil·lenari, ens proposa, d'una manera accessible, descobrir alguns dels secrets d'aquest fascinant llenguatge.

Però si hui porte ací a aquest autor i obra, és perquè, salvant la distància, és el que em ve a la memòria, cada vegada que la veig i em pare a observar-la, una pedra amb tot un enigma què des de fa ja un bon grapat d'anys, trobem al nostre terme, a prop de casa; aquella construcció de pedra, un monòlit?, un monument?, ubicat al mig de la vorera, al cantó de l'avinguda de les petxines amb la d'en Ferrandis Salvador, al districte marítim, a tocar de l'escola d'hoteleria.

Sempre que passe pel seu costat, em crida l'atenció. Es tracta de quatre grosses pedres bastes arrodonides sense massa traça, i col·locades una a sobre de l'altra, unides amb material d'obra, formigó o, tal vegada morter de calç, que, sense cap inscripció es presenta als ulls dels vianants que, estranyats, tracten, tractem de buscar el seu significat.

És més que evident que allò no està allí "de casualitat", que deu haver-hi algun motiu i, per tant, la pedra ha de tenir un significat, però quin?, eixa és la qüestió. Algú m'ha dit en certa ocasió que es tracta d'una escultura pública, algun altre que és una làpida commemorativa, i altres que és un pedestal inacabat, però tot són rumors, ja que si fora una escultura pública estaria documentada, si fora commemorativa d'algun fet, hi hauria una placa que ho identificaria, i si només fora el pedestal inacabat, fa massa temps que roman en aquella situació.

Per tant, i fins ara, cap de les persones a les quals els ho he comentat, amics o coneguts, m'han sabut donar raó exacta. Entendreu ara millor allò de l'inici, la relació amb un enigma. Estem, permeteu-me l'expressió, davant l'enigma castellonenc.

El gallec Manuel Carballal, periodista d'investigació, diu que "un enigma deixa de ser-ho quan ho afrontes des de la racionalitat". No vull fer cap comparació, però per mi, la finalitat d'aquestes pedres són tot un enigma, ja que racionalment tracte de buscar-li un sentit i, de cap manera el trobe.

És veritat que no em preocupa tampoc massa, que no estic gens obsessionat amb descobrir quina és la funció d'aquell monòlit i si, tal vegada, el lloc on està ubicat li pot arribar a donar significat; però soc per naturalesa curiós i, és veritat que m'agradaria saber una mica més d'aquelles pedres, perquè, almenys per a mi, deixaren de ser tot un enigma...

Un monòlit que, d'altra banda, sembla que no fa massa temps ha tingut una xicoteta restauració, fàcil de veure només fixant-se amb els diferents colors del material que uneix les pedres entre si, observació que inevitablement ens duu a plantejar-nos nous interrogants: haurà estat l'ajuntament qui "li deguera llavar una mica la cara"?, ho haurà fet simplement per seguretat?, o, tal vegada fora una actuació dels mateixos veïns?, o perquè no, obra d'algun club o associació?

Dubtes i més dubtes en un matí calorós i bascós de juliol. Algú vol dir la seua? Alguna veu docta que done llum i resolga definitivament l'enigma? Esperarem...

"De los ODS a la RSC"… Intrigant!!!

Estareu d'acord amb mi que la principal tasca d'un diari és informar. Si la gent encara comprem diaris, ja siga en la forma tradicional, en paper, o moderna, digital, és perquè volem continuar informant-nos d'allò que passa més proper a nosaltres o arreu del món.

En qualsevol diari a les tradicionals seccions de local, nacional i internacional, generalment s'afigen notícies d'economia, cultura o esports, i malgrat que, cada dia que passa, com tot, el seu preu puja, per minimitzar el seu impacte i poder continuar existint econòmicament, els diaris, cada vegada més, insereixen anuncis, publicitat.

La publicitat, diàriament i als diaris, és la que més ajuda a triar un producte i el comerç on poder adquirir-lo. Una mitjana de tres de cada quatre usuaris potencials de deu sectors de gran consum són lectors habituals de diaris, i consideren que els anuncis a la premsa els ajuden a triar més que els d'altres mitjans.

Així no resulta estrany que a les pàgines dels periòdics trobem anuncis sobre agències de viatge, establiments hotelers, companyies elèctriques, promocions immobiliàries, discoteques, esdeveniments musicals o esportius, o fins i tot actuacions de circ en un determinat espai i temps.

Un dels referents multimèdia de la informació regional i local a Espanya, un dels mitjans de comunicació, amb una àmplia presència arreu del país, és el grup Premsa Ibèrica, propietari i editor de disset diaris, entre ells el nostre "Mediterraneo".

Des de fa uns mesos, els responsables del diari, Premsa Ibèrica i el Grupo Zeta, organitzen regularment a Castelló unes taules rodones, amb quatre o cinc experts en una matèria concreta, amb la finalitat encoberta de fer-se propaganda, fer-se de notar i, a la vegada i, com excusa, d'avançar en el compliment de l'Agenda 2030 de les Nacions Unides i els seus Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).

Així, recorde accions promogudes pel "Mediterraneo", amb més o menys èxit i repercussió social, sobre el futur industrial, la innovació per al desenvolupament o el futur de l'economia local a partir de l'impuls a les infraestructures i la connectivitat. Taules rodones que, en el seu dia, es publicitaren al mateix diari i que possibilitaren el seu seguiment a través de MediTv, vet per on, el canal televisiu del mateix diari.

Ara, hui, a la pàgina 16 de l'edició impresa del periòdic apareix un nou anunci, que fa referència a una nova taula rodona prevista pel dijous dia 20 amb l'intrigant títol que encapçala aquest comentari.

Un títol que m'ha fet pensar en què seria allò dels "ODS" i que prompte he esbrinat, tenint com a referent els continguts de les darreres taules organitzades, que es tracta dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, 17 ESTRATEGIES mestres promogudes per l'ONU, per aconseguir erradicar la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat per a tothom.

D'altra banda, "RSC", m'ha costat més saber a què feia referència i trobar la relació amb els ODS. Es tracta de Responsabilitat Social Cooperativa, i crec són el conjunt de mesures que els directius de les empreses implementen per a contribuir a la millora de la qualitat de vida de les persones que les integren, amb la darrera finalitat d'assolir una millora general de la societat.

De manera que, supose, la taula rodona girarà al voltant de les accions que l'empresa fa per incidir en algun o varis dels Objectius de Desenvolupament sostenible i la Responsabilitat Social, en com es fan aquestes accions.

I és que una empresa pot contribuir a obtenir els ODS de 3 formes, no excloents, però sí molt diferents entre si, a través d'accions filantròpiques, és a dir, aportant diners o recursos a diferents causes, innovant, és a dir, creant nous productes o serveis que generant negoci responguen a una necessitat social o ambiental de l'entorn o analitzant els impactes derivats de la seua operació i desenvolupar una estratègia per minimitzar els negatius i potenciar els positius.

Una taula rodona molt concreta i acotada, de la que el periòdic vol que els lectors ens assabentem a través del seu anunci, de la seua publicitat, però que, malauradament, en molts casos, estic convençut com a màxim haurà portat a mirar les cares dels participants-convidats i poca cosa més, O no? Jutgeu vosaltres mateixa...

No és un heroi...

En són molts, més dels que ens imaginem, els aficionats al bou a les nostres terres que en arribar les primeries de juliol es desplacen a Pamplona. Però, estareu d'acord amb mi que, cal tenir mala sort perquè entre els milers de corredors que cada matí, es juguen la vida als "encierros", haja estat un veí de Vila-real, el primer a ser "cornejat" en aquest Sant Fermí 2023.

Deixeu-me dir per començar que me'n alegre que l'incident no haja tingut un final tràgic i que, finalment, només haja estat un fort ensurt que, tot i que li talla en sec la seua participació festera aquest any, podrà contar, d'ací no massa temps, gràcies a Déu, al Sant o a la sort, als seus amics, coneguts, familiars i veïns.

La notícia saltava ahir al matí, "Gerardo Fortuno, corredor castellonenc habitual a les festes navarreses, era "enganxat" al tram de la telefònica, per un bou negre de 580 quilos, causant-li una ferida a la cara interna del braç esquerre, sent traslladat a l'hospital de Navarra i, operat d'urgència, va quedar ingressat amb pronòstic menys greu".

Hi ha un refrany al meu poble que diu: "qui no vulga pols, que no vaja a l'era". El perill és molt sempre que hi ha carreres davant un bou, sent usual, a Pamplona en festes, que hi haja ferits i el que és més greu, morts; tant és així que l'equip mèdic, en aquest cas encapçalat per la doctora Petrina, esperava preparat aquell matí, a peu de quiròfan l'arribada dels possibles ferits.

La sort va estar en aquest cas al costat de Fortuño, que involuntàriament va assolir ahir gran protagonisme. Va haver-se d'esperar al tercer "encierro" per parlar del primer "agafat pel bou". Semblava fins i tot que "va tenir un gran honor" en ser el primer ferit, en aquest cas per un bou de la ramaderia gaditana de Cebada Gago. Uns bous famosos per la seua macabra estadística "als encierros de San Fermín", 60 cornades en 32 participacions.

La premsa local primer, "el diario de Navarra" va fer al vila-realenc protagonista, entrevistant-lo a l'hospital, després l'alcalde de Vila-real, el senyor José Benlloc, va telefonar-lo personalment interessant-se per la seua salut, desitjant-li públicament a les xarxes socials una ràpida recuperació, i hui mateix, el diari "Mediterràneo" parla de "la cogida de los sanfermines", com sí el fet tinguera una transcendència més enllà de temptar la sort i, en aquest cas, eixir prou ben parat.

No, el fet de ficar-se davant un bou és una temeritat i el protagonista no és un heroi, com quasi volen fer-nos creure, ha estat només un home de sort "qui ha tingut la mort a centímetres" i s'ha pogut lliurar.

No vull dir amb açò que el corredor castellonenc siga un irresponsable, que no tinga experiència ni preparació física adequada, no ho sé, ho desconec, però, que en l'entrevista es vanaglorie d'haver estat ja el primer dia "fregat" per un bou al mateix lloc on ahir va rebre l'enganxada i que diga públicament que, en el moment de ser cornejat "ni siquiera me dí cuenta de la embestida", crec que és tenir una mica massa presumpció, massa arrogància.

Que posar-se davant de sis bous de lídia i vuit cabestres llançats a la cursa en un carrer ple de gent és perillós no cal dir-ho, córrer davant els bous no és una tasca exempta de riscos, però fer de la sort una heroïcitat està lluny de la realitat, i si cal buscar un heroi del moment, aquest seria, en tot cas, el xicot que agafant el bou per la cua ha evitat que continuara envestint a les persones que, com Gerardo es trobaven en aquell moment a terra.

Tal vegada el que tinguen els corredors siga, amor davant les cornades, persones que s'entretenen i es diverteixen trotant davant un animal completament aterrit i desorientat, que lluita per defendre's. Són valents sí, però si us plau, no els enlairem, no són herois. Heroi ha estat l'equip mèdic que, ràpidament, ha identificat el problema que li arribava i s'ha posat fil a l'agulla per solucionar-lo.

 

Un frare de llegenda...

Tal dia com hui de 1813, després d'haver abandonat l'exèrcit francés el nostre poble, va entrar amb totes les seues tropes, un exercit de més de 6000 homes, sent rebut amb grandiós vol de campanes i grans demostracions d'alegria per part de tot el veïnat, el guerriller més famós lliberal que va dedicar la seua vida a combatre els qui, per a ell, representaven les idees laïcistes de la Revolució Francesa i dels Enciclopedistes, Ascensi Miquel Josep Nebot Coflent, conegut entre la multitud com Ascensi Nebot "el frare", procedint-se a l'endemà a cantar un solemne "Te Deum" a l'església Major, i fer-se el corresponent jurament de fidelitat i reconeixement al rei Ferran VII, tot i que, poc després, durant el període absolutista, es va haver d'enfrontar al monarca, imposant ajuntaments constitucionals en totes les poblacions de la seua demarcació, d'acord amb les Corts de Cadis de 1812.

Però qui era "aquest frare"? Un religiós nascut a Nules que va professar al convent dels franciscans de Vila-real fins al moment de l'ocupació francesa del territori, quan va haver de penjar els hàbits dedicant-se a combatre els francesos que ocupaven el país, mitjançant el sistema de guerrilles i fustigant constantment els exèrcits napoleònics, portant de bòlit, per molts anys al mateix mariscal Suchet, al llarg i ample del nostre territori, des de Morella fins a València, passant per Benlloc, Benicarló o Vistabella, poble aquest darrer, on tenia la seua base i des d'on feia incursions per tota la província castellonenca i comarques veïnes aragoneses i catalanes.

Malgrat la seua fama i arran de la conspiració de Madrid de 1822, atac frontal envers el règim constitucional, va haver d'exiliar-se a Anglaterra, on va romandre fins al 1830, creant-se, amb el pas dels anys, al voltant de la seua figura una llegenda que, encara hui, pot escoltar-se per les terres del Maestrat i que diu així:

Es conta per les contrades del Penyagolosa que, en morir el guerriller, la seua ànima va arribar a les portes del cel, i Sant Pere, que l'estava esperant el va renyir dient-li que no podia entrar a la Glòria fins al final dels segles, ja que va renegar de la vida religiosa del cenobi per convertir-se en un violent guerriller. Tanmateix, reconeixent la seua antiga pietat monàstica, li va oferir l'oportunitat de demanar-li una gràcia, i que aquesta li seria atorgada.

El Frare, com a guerriller i amic dels seus, va demanar quedar-se a purgar els seus pecats a la terra que va defensar amb els seus soldats, al Maestrat, a un lloc emblemàtic, màgic, un dels paratges interiors de muntanya de major importància ambiental, paisatgística i cultural del País, el santuari de Sant Joan de Penyagolosa.

I així va ser com el porter celestial li va concedir el privilegi i el va convertir... en savina, arbre molt resistent al fred, la calor, la secada i els sòls pobres i que és molt comú en aquelles contrades, amb una fusta dura, emprada per a bigues de sostre.

Des de llavors, conta la gent d'aquells indrets que l'esperit d'Ascensi Nebot espera, transformat en dur arbre de muntanya, el Dia del Judici Final, quan a la fi puga entrar al Regne del cel i descansar de tota la seua atzarosa vida.

Els fets històrics estan en consonància amb els llocs on passen i, de vegades, el poble els magnifica convertint-los en llegenda que traspassa el temps i l'espai. És per aquest motiu que en molts casos, aspectes rellevants de la nostra història, tot i haver passat, com el cas que hui ens ocupa fa 210 anys, en un Castelló de 10.000 habitants, mereixen ser coneguts i recordats, ja siga en el seu aspecte històric com llegendari.

Sovint ens oblidem que la identitat del nostre poble no neix del no-res, sinó que es configura amb el pas del temps, de la història i de les llegendes, elements que van teixint amb calma i paciència la nostra essència cultural, per tant, cal tenir present que el poble que perd la seua història prompte queda orfe, si perd les seues llegendes, prompte perd la seua identitat. Reivindiquem hui una figura històric-llegendària, un frare de llegenda, Ascensi Nebot.