Gelor i fred, dos anivesaris...

No cal dir res més, vaja, quina novetat!, aquesta setmana fa fred i gelor, més acusada del que en realitat és per la humitat, però senyores i senyors, estem al temps d’ell, ja farà calor a l’estiu.

Sempre s’ha dit que la setmana dels barbuts, la que inclou els dies 15, 16 i 17 de gener, corresponent respectivament als sants, Pau ermità, Maur abad i Antoni abad,  és la més freda de l’any. La saviesa popular així ho manifesta amb diferents refranys: “Per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquita i amagamans, o aquell altre que diu “Quan vénen els tres barbuts, venen els freds cascarruts”.

Realitat o mite, però la veritat és que el fred és típic en aquestes dates segons confirmen les dades estadístiques que demostren que gener és a Castelló el mes més fred de l’any, per tant, no acabe d’entendre com els noticiaris d’aquests darrers dies, els diferents canals de televisió i emissores de ràdio, obren els seus informatius amb “la gran notícia del fred”.

Evidentment, aquests dies que acabem de passar ha fet fred a Castelló, però no de manera exagerada, diria que ha fet el que tocava i prou. Que al “Serradal” la temperatura haja baixat en alguns moments de les darreres matinades a -1,1 graus no s’ha de considerar excepcional, com tampoc que la neu haja aparegut a la zona dels Ports o als voltants del Penyagolosa.

Diuen les cròniques que fred de veritat va fer a Castelló, tot just hui fa 134 anys, un 18 de gener de 1891 quan va assolir-se la mínima històrica, baixant la temperatura fins als -10,4 graus, arribant a formar-se una capa de gel a vora de la mar i romanent gelada, per unes quantes hores, la séquia Major. Allò sí que deguera ser fred i notícia.

Com també ho degueren ser aquells altres dies inicials del mes de gener de 1841 i de 1842, del 1885, 1889 o 1894, en què la neu va arribar a quallar als carrers del poble, en alguns d’ells amb més d’un pam, amb temperatures de -5,8 graus. Un segle, el XIX recordat a Castelló com el de “la petita edat de gel”.

Però parlant de freds, gelors i nevades, cal fer menció especial a l’ocorreguda fa tot just  79 anys, el dimecres 16 de gener de 1946, “la gran nevada”, aquella encara recordada pels veïns de més edat. Tot el dia va estar nevant a la ciutat amb major o menor intensitat de manera que en arribar la nit, tot el poble estava cobert amb una espessa capa de neu que va mantenir-se tot l’endemà, provocant greus desperfectes als arbres del passeig de Ribalta i fent caure la xarxa del trinquet vell, a la vegada que va interrompre’s el servei de “la Panderola” entre Castelló i Onda, així com les comunicacions telefòniques.

Per a la història van quedar les fotografies fetes als carrers en aquells dies, testimonis, per aquells que no vam viure el fenomen, que venen a demostrar-nos que, amb gruixos de neu, amb una mitjana de 24,6 centímetres, en alguns indrets de més de 50 centímetres, aquella sí que va ser “una gran notícia” per la ciutat, que malauradament va tenir conseqüències desastroses, arruïnant la temporada agrària, amb grans pèrdues a la taronja i greus danys a l'arbrat en els anys següents, obligant als llauradors castellonencs, en alguns casos, fins i tot a arrencar els tarongers i tornar a plantar-los de nou. Tot un desastre! Afortunadament, res a veure amb la gelor i el fred d’aquests dies.

D’altra banda, tot i que cada vegada que es produeix una situació meteorològica significativa, com el fred d’aquests darrers dies, que els mitjans de comunicació fins i tot en algun cas han arribat a qualificar-lo d’alarmant, hi ha un convenciment generalitzat entre els veïns, especialment entre la gent gran, ho he escoltat altra vegada aquesta setmana als carrers del Raval, que actualment no fa tant de fred com ho feia en el passat.

I, vet per on, com acabem de veure, tenen raó. Abans, en el passat les nevades eren més abundants i freqüents; també pel que respecta a les onades de fred, les actuals no es poden considerar tan intenses com les del segle passat quan es van patir invasions polars molt més rigoroses. Vaja, que fa gelor i fred, però és el que ara toca!

Incomprensible.

En funció del partit polític o coalició que governa un poble o ciutat, les propostes que aquests s’esforcen a tirar endavant, van en una direcció o en una altra; tots els governs en arribar al poder, s’apresten en fer públic que “el seu és un govern per a tots” i que inclouen en els seus pressupostos accions, fets, inversions i despeses que són les millors pel poble, per la ciutat, en definitiva pels veïns. No hi ha govern, ni de dretes, ni d’esquerres, ni conservador, ni progressista, que se’n isca d’aquest guió.

Els pressupostos anuals d’un ajuntament, després d’haver deixat un temps perquè els equips municipals de l’oposició puguen presentar les seues esmenes amb la clara finalitat de millorar-los, tal com marca la llei, han de ser aprovats per majoria en una sessió plenària, on l’equip de govern, en debat, tracta d’explicar com es gestionaran els diners públics, classificant i distribuint les despeses en funció de la previsió d’ingressos.

En aquesta línia, l’equip municipal que governa la nostra ciutat, PP+Vox, el passat 23 de desembre va aprovar en Junta de Govern, un pressupost per aquest any 2025 que ascendeix a més de 231 milions d’euros.

Passades unes setmanes i estudiat per la resta de grups municipals, PSOE i Compromís, van elaborar i fer públiques les esmenes presentades a la proposta, 37 per part dels socialistes i 81 en el cas dels nacionalistes, centrades fonamentalment en la rehabilitació dels barris, en el foment de l’habitage social, en accions i reformes de les escoles o la recuperació i millora del pla de direcció de la bicicleta, entre d’altres.

Conegudes per l’equip de govern les més de 100 propostes de l’oposició, va afirmar-se pel senyor Sales, portaveu municipal, que serien estudiades; el passat dilluns l’equip de govern va fer públic que, en la reunió de la comissió plenària, van desestimar-se totes i cadascuna de les esmenes presentades.

Hui, aquest matí de dijous, s’ha efectuat el ple extraordinari i, seguint el guió ja conegut, l’equip de govern ha aprovat, com ja ho va fer l’any passat, en solitari, el pressupost. El seu pressupost.

Resulten incomprensibles tots els seus arguments esgrimits al debat. És difícilment explicable i pràcticament impossible d’acceptar que, cap de les propostes presentades per l’oposició anara en la línia de millorar els comptes. Hi ha una dita popular que diu que quatre ulls veuen més que dos, però sembla que per l’equip de govern castellonenc encapçalat per la senyora Carrasco, aquella dita no sembla tenir aplicació.

Els veïns ens preguntem si creu l’equip de govern estar en la veritat absoluta, en ser infal·libles i sentint-se superiors, en menysprear les aportacions d’aquells altres regidors, elegits també pel poble, que treballen i s’esforcen com ells, per millorar la vida dels ciutadans.

És impossible que cap ni una de les esmenes presentades no incidira en alguna millora, estic convençut, i és més que probable, que no se n’haja acceptat cap pel simple fet de no haver estat el govern els impulsors d’aquest o aquell altre assumpte, d’aquella altra manera de fer una inversió concreta…

Evidentment, no podien acceptar-se totes les modificacions presentades al pressupost, seria una altra manera de governar, tal vegada millor o no, les urnes ho diran quan arribe el moment, però no acceptar-ne cap, passar el rodet per damunt la feina d’uns regidors que representen una bona part del veïnat, és, com a mínim mostrar un menyspreu i una superioritat que, no beneficia no ningú. I no ens valen “les molles”, la possible acceptació d’algun suggeriment per la via dels remanents, quasi com fent un favor…

Senyora alcaldessa, senyores i senyors regidors del PP i de Vox, equip de govern, espere pel bé de la ciutat i dels veïns, també pel meu bé, que l’encert els acompanye, malgrat que, com s’ha demostrat aquest any que acabem de tancar, algunes de les accions realitzades s’hagueren pogut fer millor si, tal vegada, tot just ara fa un any, hagueren vostés acceptat alguna de les propostes que, també des de l’oposició van presentar-se.

En aquell moment no va ser així, ara tampoc. Lamente que novament es consideren únics valedors del poble, únics posseïdors de la màgica fórmula de govern amb excel·lència i que no accepten cap proposta de millora en benefici de tots. És del tot incomprensible…

75.000 duros: “És de ben parit, ser agraït”

Va ser a l'octubre del 1868 quant a Espanya, amb el triomf de “la gloriosa”, va adoptar-se l’anomenat sistema monetari francés, establint-se com a unitat bàsica la pesseta, encunyant-se, entre d’altres, les monedes de 5 pessetes, anomenats popularment “duros”.

Als inicis de la dècada de 1880, un grup de castellonencs, empresaris i aficionats als bous, van constituir una societat d’accionistes amb la finalitat de construir a la ciutat una plaça de bous estable, després que Castelló perguera només dos anys abans, per la seua poca seguretat, la que hi funcionava ubicada a tocar del pany de les Creus molt a prop de l’actual institut Ribalta.

Els senyors Hipólito Fabra Adelantado, Joaquín Calduch Roig, Luciano Ferrer Calduch, José Ripolles Llorens i els germans Juan i Joaquín Fabregat Viché, van conformar la societat i, adquirits uns terrenys situats entre el carrer de Sant Vicent i l’estació del ferrocarril, tocant al passeig d’en Ribalta, van encarregar el projecte de construcció a l’arquitecte Manuel Montesinos Arlandis, el qual va dissenyar una plaça que en el seu aspecte exterior havia de presentar una façana construïda amb grans arcs de maó a la planta inferior i uns finestrals biflors a la superior, i que comptaria amb un rodó de 49 metres de diàmetre, amb uns seients de pedra artificial i unes cadires que ocuparien les llotges del pis superior, tot amb un pressupost de 75.000 duros.

No els deguera semblar desbaratada la proposta de construcció del senyor Montesinos i els diners que havia de costar l’obra, quan, un 13 de gener de 1885 van iniciar-se les obres que van perllongar-se per dos anys justos, finalitzant les mateixes el 12 de gener de 1887, tot i que encara havia de passar més de mig any per ser inaugurada.

140 anys després, hui, és difícil calcular si els 75.000 duros que va costar la construcció de la plaça de bous, les 375.000 pessetes de l’època, o el que és mateix els poc més de 2.250 euros actuals, van ser una quantitat desmesurada.

Només podem fer-nos una idea aproximada apropant-nos al dia a dia d’aquell dimarts 13 de gener, quan el periòdic “El Clamor” que s’editava dues vegades per setmana, tenia un cost de subscripció de 75 cèntims de pesseta al mes, o amb una pesseta podies comprar 5.000 quilos de fem orgànics, cinc litres de llet o dos d’oli d’oliva, deu quilos de patates o cebes o prendre deu dies café en qualsevol bar, mentre un parell de sabates no passava de les 8 pessetes i una ampolla de licor, ginebra, aiguardent, menta, curaçao, rom o anís, es podia comprar a “la violeta” del carrer d’enmig per cinc reals. I si parlem d’elements de més valor, un cotxe Ford costava 9.000 pessetes i una casa mitjana al poble 2.000.

Molts diners van ser invertits en aquella fastuosa obra, molt de mèrit van tenir aquells castellonencs que van apostar la seua fortuna personal en aquells moments de gran esplendor quan estava a punt de finalitzar el segle XIX i que ara, quasi segle i mig després, encara desafia el pas del temps encaixonada enmig d’alts edificis que l'envolten.

Una plaça de bous que al llarg de la seua història, al costat de vesprades glorioses de bous, ha estat el lloc on s’han dut a terme altres grans esdeveniments ciutadans, festivals, concerts, mítings polítics i fins i tot grans homenatges com el que es va oferir als signants de Les Normes de Castelló el desembre de 1982.

Aquells que em coneixeu o seguiu més de prop els meus comentaris, sabreu que m’agraden poc els bous, que no soc gens aficionat “a las corridas” ni tampoc a qualsevol altre espectacle on el bou és l’indefens protagonista, però estime tot allò que forma part del poble i, la plaça de bous, estareu d’acord amb mi, arquitectònicament i culturalment és un element dels més importants de Castelló.

Per aquest motiu, i en record de l’inici de les obres de la seua construcció, hui voldria cridar l’atenció dels nostres governants municipals, deixant caure que, a parer meu, no estaria gens malament anar pensant a fer un xicotet o gran reconeixement públic a aquells primers propietaris, a aquells “castellonencs dels 75.000 duros”, en la figura dels seus hereus actuals, perquè, al cap i a la fi, allò que van fer ho van fer en nom de tota la ciutat i, com diuen al meu raval, és de ben parit, ser agraït.

 

“Actualidad Castellón” i el valencià.

Cada dia que passa en són més els diaris electrònics o digitals que de manera gratuïta, es fiquen a l’abast dels lectors. Alguns d’àmbit nacional, altres autonòmics, i els menys locals.  En el cas concret i proper de Castelló, tal vegada són els més coneguts i consultats Castellón Plaza, Castellón Información, El Periodico de Aquí, Es Diario, Castellón 24, El periodic punto com  i, aquell que hui és motiu d’aquest comentari Actualidad Castellón; tots ells amb un ventall de continguts d’allò més variat i replets de notícies d’actualitat.

Poc o molt poc podem saber de qui hi ha al darrere de “Actualidad Castellón” si ens centrem en la informació que sobre ells mateixos apareix al web, simplement que forma part de l’Associació de Mitjans digitals de la Comunitat Valenciana i de “Real de a 8” grup valencià de comunicació.

Per conéixer millor aquest mitjà cal aprofundir, escorcollar a través de l’internet. Així descobrim que la seu es troba al carrer de Trullols, a tocar de la plaça de Tetuan, i que es defineix a si mateix com “el principal canal digital que revela la cultura, vida i eventos de esta región única” que, “no es meramente un periódico digital, es una entidad comunicativa que prioriza la calidad periodística y la veracidad”, en definitiva “no solo un periódico sino la mejor forma de conocer lo que ocurre en Castellón”.

Des del moment en què s’accedeix a la seua pàgina principal, proporciona la possibilitat de llegir les diferents notícies que s'agrupen per poblacions i seccions, en qualsevol de les dues llengües oficials de la Comunitat, la qual cosa suposa un esforç extra per part dels redactors, que una vegada enllestida la notícia en una de les llengües han de “traduir-la” a l’altra abans de “penjar-la”.

Supose, i puc estar errat, que les notícies que es publiquen, majoritàriament estan inicialment redactades en castellà, i que després, en un segon pas, són traduïdes al valencià; i si ho crec així és perquè el passat dijous, va publicar-se una notícia local que informava de l’obertura del termini per presentar candidatures a pregoner i pregoner infantil de les festes de la Magdalena 2025.

Si llegim la informació en castellà trobem “Quien aspire a pregonero y pregonero infantil para la Magdalena del 2025, en Castelló, ya puede presentar su candidatura. Así lo ha avanzado la presidenta del Patronato de Fiestas y edil de Fiestas en el Ayuntamiento…” Un text que s'entén perfectament, però, mireu que ens trobem si llegim la mateixa notícia en valencià: “Qui aspiri a pregoner i pregoner xiquetil per a la Magdalena del 2025, a Castelló, ja pot presentar la seua candidatura. del Patronat de Festes i edil de Festes a l'Ajuntament,…”  Deixant de banda una part del text desapareguda, el que fa referència a la persona que llança la notícia, que apareix en castellà, però de la que res es diu en valencià, allò que fa que fiquem els ulls com a plats, és el càrrec que el pregoner infantil té si parlem en valencià “pregoner xiquetil”.

No senyors no, xiquet sí que és paraula encertada i correcta per referir-se a un infant, a un nen petit, a una criatura, a un menut, i el derivat d’infant és infantil, però mai xiquetil. No, no hi ha cap entrada al diccionari de la nostra llengua coincident amb el mot “xiquetil”, simplement no existeix!

La publicació d’aquest parany, d’aquesta errada, juntament amb l’anterior i una tercera que trobem unes línies més avall, quan en parlar dels dies en què es desenvoluparan les festes diu en castellà “tendrán lugar los días comprendidos del 22 al 30 de marzo”, la lectura en valencià diu “tindran lloc els diesdos del 22 al 30 de març”, només ve a demostrar el poc interés que el o la redactor/a de la notícia ha tingut a l’hora de revisar la traducció abans de publicar-la.

Ja ho deixa ben clar en titular del diari “Actualidat Castellón”, així només en castellà; la sensibilitat pel valencià això és un altre cantar; sembla que publicar la versió valenciana del web siga “una imposició” i si des de la direcció no s’exigeix més en aquest àmbit i els redactors no s’esforcen més a prestar major atenció a allò que publiquen en valencià, haurem de pensar que tot i que “Actualidad Castellón” vol ser altaveu diari de la ciutat i província, presenta una estructura descaradament espanyola.

Les bústies de Correus: entre la tradició i la digitalització.

El 8 de gener de 1935, demà farà 90 anys, va ser dimarts; el “Diario de Castellón”, òrgan de la federació de sindicats agrícoles, que per ser el 7 de gener dilluns no va publicar-se, publicava a la tercera pàgina del número 3.045, corresponent a l’esmentat dimarts, una curiosa nota de l’alcaldia referent a l’ús que alguns veïns feien de les noves bústies públiques que el servei de correus, feia poc de temps, havia començat a situar en diferents llocs de la via pública, per facilitar l’enviament de correspondència per part dels ciutadans de Castelló.

Noranta anys és una generació, i crida l’atenció el canvi experimentat només en una generació aquest servei simbòlic i massivament emprat pels ciutadans per molts anys i, ara, amb l'auge de la informàtica i el massiu ús del correu electrònic, en declivi i seria amenaça de desaparició, de la mateixa manera que ha passat també amb les cabines de telèfon, els grans elements de comunicació abans de l’arribada de la telefonia mòbil.

En aquesta senda s’encaminen les bústies urbanes de Correus, ja que la caiguda de l’enviament de cartes, amenaça també la seua desaparició. Ara ja no s'envien cartes per correu ordinari. Els carters ja no han de buidar les bosses que es col·locaven dins de les bústies grogues de Correus, ara les cartes són electròniques i les poques que arriben als domicilis són trameses per empreses o organismes oficials.

Enganxar un segell i escriure de forma correcta una direcció ja ha quedat en desús, però encara segueixen entre nosaltres aquests elements de mobiliari urbà com són les bústies. A Espanya el color clàssic és el groc. Antigament, tenien dues ranures depenent de si el seu destí era nacional o internacional i el carter les recollia, una o dues vegades al dia, per poder iniciar un llarg viatge que havia d'acabar al destinatari indicat.

Ara la bústia de Correus està en mínims, i a Castelló, tot i que encara podem trobar-ne, la seua presència va minimitzant-se de mica en mica, i crec que el nombre de les que hi ha, no ha parat de minvar amb el pas dels anys, sent difícils de trobar, sobretot en el paisatge urbà dels barris més nous, zones d'expansió de la ciutat i, en conseqüència, dels més poblats, com el PAU Sensal o la Universitat, ja que la típica missiva escrita sobre paper, ficada en un sobre amb el corresponent segell postal és una imatge cada cop més anacrònica.

Conec de prop, per viure no massa lluny, la que des de fa molts anys, encara està operativa a tocar de la plaça de Maria Agustina, cantó amb el carrer Comte Pestagua. Puc arribar a afirmar sense por d'estar errat, que són molts els dies en què cap carta “entra per la boca” i moltes les ocasions en què el treballador encarregat de la seua recollida, “se’n va de buit”. A aquest pas, de segur, tindrà els dies comptats…

Però tornem al motiu inicial del comentari, quan fa 90 anys les bústies acabaven de ser col·locades i el seu ús anava en augment cada dia que passava. Quina creeu, serà la petició que es feia des de l’alcaldia en relació amb les bústies?

No és altra que, enfront de la constatació de la introducció en aquelles, d’objectes que no tenien la condició de correspondència, i que demostraven la falta de cultura i civisme d’alguns veïns que es dedicaven des de l’anonimat a aquest “maldestre entreteniment”, s’avisava “públicament i per a general coneixement” que la guàrdia municipal aplicaria la màxima vigilància i sancionaria severament, amb les màximes correccions i sancions, els veïns que perpetraren aquestes infraccions.

No diu la nota d’alcaldia quina era aquella màxima correcció i sanció, però degué tenir el seu efecte, tot i que, de segur, aleshores i ara també, els agents de correus, encarregats de la recollida de la correspondència, en obrir la bústia i buidar el sac, s’hauran trobat en més d’una sorpresa, curiosa, intrigant o fins i tot desagradable.

Des d’ací i aprofitant aquella nota de fa 90 anys voldria reivindicar l’ús de la carta en paper, escrita a mà, de la bústia groga al carrer, del civisme del veïnat i dels treballadors de correus que, en recollir-les, no només estan fent una tasca rutinària, estan construint ponts entre les persones. Estan mantenint viva la flama de la comunicació humana en un món cada cop més digitalitzat.