De banderetes… o pixar fora del test!

Que els diferents polítics s’enfronten entre ells a la menor ocasió que tenen, malauradament és cada dia més habitual, ja siga en l’àmbit internacional, nacional, autonòmic o local. No hi ha noticiari diari que no comence amb una referència a alguna picabarallaentre ells amb conseqüències més o menys importants per la resta de ciutadans.

Putin-Zelenski, Netanyahu-Mahmud Abás, Sánchez-Feijoo, Mazón-Baldoví o els més propers Carrasco-Puerta o Vidal-García en són un clar exemple. Només cal acudir a les hemeroteques i consultar els darrers dies o setmanes per corroborar-ho.

És veritat que les picabaralles internacionals ens queden lluny i en moltes ocasions fins i tot el confrontament nacionals sembla que no hi vagen amb nosaltres, els veïns i veïnes de Castelló. Allò que passa en l'àmbit autonòmic sembla ens interessa una mica més, però en general, tampoc massa. València i les Corts valencianes, amb les més que habituals baralles entre diputats i continuats retrets en temes socials, econòmics, lingüístics s’han convertit en cantarella diària típica de l’àmbit infantil “i tu més”.

El que diuen i passa a Castelló entre els polítics locals, des del govern i des de l’oposició, sembla que interessa una mica més, sent les sessions plenàries mensuals del consistori castellonenc, el lloc que serveix d’altaveu i on més es visibilitza la manera de fer política i treballar pels veïns que, cada quatre anys, democràticament elegim aquells que volem estiguen al capdavant del poble.

És ben sabut que el 2023 les “urnes” van voler que els 27 regidors electes ho foren de 4 grups municipals diferents, Compromís, PP, PSOE i Vox i que per acord de coalició PP, Vox formaren govern amb la senyora Carrasco com a alcaldessa, passant PSOE i Compromís a l’oposició.

Des d’aquell moment i al llarg d’aquests dos anys transcorreguts, els enfrontaments entre PP i Vox fruit de la inestable solidesa del pacte, han estat constants, però no han arribat a majors i el govern castellonenc està estabilitzat. Tanmateix, els enfrontaments entre l’equip de govern amb els representants de l’oposició, sobretot pel que respecta als regidors de la bancada del partit extremista de Vox ha anat pujant de tonalitat mes rere mes, arribant-se a extrems que, com a mínim una gran part del veïnat considerem ofensius. Al faristol del saló de Plens, s’han arribat a sentir veritables barbaritats i, no hi ha hagut sessió en què els senyors Ortolà o Vidal principalment no hagen tingut intervencions més que polèmiques.

Sense anar més lluny en la darrera sessió municipal del darrer mes el senyor Vidal va enfosquir el ple despertant la polèmica amb unes declaracions en què va criticar durament allò que considera una “politització” del col·lectiu LGTBI per part de l'esquerra afirmant que als actes del col·lectiu i de l’orgull només hi van “boomers, vells i gent una mica estranya”. Una altra vegada el senyor Vidal i VOX, amb els seus ocurrents comentaris van tornar a pixar fora del test…

Independentment que aquelles afirmacions foren o no compartides per la resta de membres del seu propi partit i del PP, la reacció per part del PSOE no s’ha fet esperar massa. Ahir, els socialistes, sense dir res no ningú, van penjar la bandera de l’arc de Sant Martí a la finestra del seu despatx, aquell que dona a la plaça del Mercadet. En assabentar-se VOX, el senyor Vidal no va tardar gens ni mica a demanar la seua immediata retirada, adduint a la normativa que prohibeix exhibir qualsevol classe de bandera, al marge de les oficials, en un edifici municipal, però oblidant-se que no era aquella una exhibició oficial, si més no un reclam penjat en un balcó lateral.

En veure que no podia aconseguir el seu objectiu i que el PSOE no contradia cap normativa oficial, la resposta va ser… “Nosaltres també” i, vet per on, al balcó d’un dels despatxos ocupats per VOX, ara ells van penjar una altra bandera. Quina?, la de la Creu de Borgonya, l'antiga bandera d'Espanya i que sembla representa la monarquia hispànica.

Vista la reacció de VOX o almenys la del senyor Vidal només se m'acut que vol deixar clar una cosa la manca de respecte constitucional, ja que estar-hi en contra, és situar-se fora dels valors constitucionals perquè la bandera LGTBI és un símbol que no representa cap nació ni partit, que representa el principi d'igualtat, mentre que la de la Creu de Borgonya és simbologia habitual de l'extrema dreta. Novament han pixat fora del test!

Sense sentit…

Tot i que feia uns pocs dies que s’havia publicat a la premsa local, no va ser fins ahir quan el Consell Rector de Festes va aprovar el programa de festes que el barri del Grau de Castelló celebrarà a la fi del mes entrant i els dies inicials de juliol, per honorar el seu Patró Sant Pere.

Unes festes que per la quantitat de dies i la varietat d’actes que inclouen s’han convertit en les més importants que a la ciutat celebrem al llarg de l’any després de les penitencials i fundacionals de la Magdalena.

Unes festes que s’iniciaran a les 18:30 del divendres 27 de juny amb la Recollida de les Reines i els presidents amb les Corts d'Honor, acompanyats per la banda de música Unió Musical del Grau i finalitzaran 10 dies després, el diumenge 6 de juliol, amb la cercavila final de festes.

Conformat per un bon nombre d’actes per a tots els públics i totes les edats, manté la seua estructura basada en quatre potes, actes tradicionals (cavalcada de la mar, processó marítima, missa o torrà de la sardina), música (orquestres, disco-mòbils o concerts), pirotècnia (despertà, mascletades o focs artificials) i bous (de plaça o embolats).

Com sol ser habitual, la comissió de festes, cada any, presenta novetats al programa, també en aquest 2025. Algunes semblen seran encertades, cas de la creació dels nans del “Sesots” per incorporar a la cavalcada de la Mar, en record de Senteta, Teresa i Ramón, veïns i festers del Grau; altres, semblen més un sense sentit, ja que malgrat ser tractats com a “actes infantils” en el fons només venen a acostumar a la violència i disminuir l’empatia entre iguals; actes com l’anunciat per les 23:00 hores del dia 27 de juny “I concurs d’emboladors infantil del Grau” o el “ Encierro de Carretones” del dimecres 2 de juliol a les 20:00 hores, s’anuncien com a “novetats festeres”.

És veritat que estem parlant de bous de cartó, de simulacions, de paripés, de reproduir situacions de manera falsa, sense cap perill físic, sense violència, però no pot ocultar-se el doble rerefons dels fets, despertar la curiositat entre els menuts i desenvolupar l’interés pel món dels bous en la varietat d’espectacles, tot el contrari del que es recomana pels experts en educació infantil, protegir els menors d’edat amb mesures que limiten l’exposició dels xiquets i xiquetes a esdeveniments que inciten, directament o de manera indirecta, el maltractament i la violència envers qualsevol classe d’animals.

No estem davant d’actes innovadors, són moltes les festes que inclouen carreres de carretons o concursos d’emboladors infantils, sense anar més lluny, a les passades festes de la Magdalena a Castelló i sense ser la nostra una ciutat especialment “bouera” va haver-hi “encierros infantiles” i a les passades festes de Benicàssim i Orpesa, van celebrar-se concursos infantils d’emboladors.

Veient el cartell anunciador de l’embolada infantil del Grau, crida l’atenció que sota el patrocini i organització dels “Emboladors del Serrallo”, siguen les mateixes quadrilles que van participar en les festes de Benicàssim i d’Orpesa, les que ara conformen el concurs; sembla que siga més un quedar bé, un tornar la visita, que altra cosa, i més encara, resulta curiós que malgrat la recomanació de l’ONU respecte a la no participació de xiquets ni com a actuants ni com a espectadors en espectacles de tauromàquia, l’acte compte amb la col·laboració de l'Ajuntament de Castelló, tot un sense sentit…

Tal vegada, no tinc el perquè dubtar-ho, la propera nit del 27 de juny siga com diuen els organitzadors una nit on brille la companyonia i l'amor pel bou embolat, però aprofitar unes festes per a ensenyar els menuts com fer realitat un acte on el patiment animal és motiu de diversió, a parer meu, és d’una crueltat extrema i que amb l’excusa de ser un acte que unirà moltes famílies tinga el vistiplau de l’ajuntament de torn, en aquest cas del nostre, un sense sentit màxim.

Mar de fons a la batuta…

No soc músic, però no cal ser-ho per a afirmar que tenim a la ciutat una de les millors bandes municipals de música de tot el país, una de les institucions culturals més importants en els darrers anys a la ciutat i molt volguda pels veïns.

És veritat que des de la seua fundació i en diferents moments al llarg dels seus cent anys d’existència ha passat per etapes crítiques i errades polítiques que han arribat a provocar enfrontaments entre els mateixos músics i les autoritats municipals, però afortunadament, les negociacions i la política cultural, sempre han salvat els problemes interns.

Tot i això, en aquests darrers 13 anys, des que va jubilar-se el 2012 el que fou director titular el mestre Signes i fins al dia d’avui, 2025, sembla que els problemes no han parat de créixer, girant majoritàriament al voltant de la figura del portador de la batuta.

D’acord amb el que disposava el reglament pertinent, en produir-se la vacant i fins que es cobrira la plaça, corresponia al subdirector fer-se càrrec de la direcció en comissió de serveis, cosa que va ocórrer en la figura del mestre José Vicente Ramón mantenint-se en el càrrec fins al 2015 en què el nou equip de govern municipal nascut del pacte PSOE+Compromís, va enviar a l’oposició el PP, determinant que la plaça titular havia de ser coberta no pel sistema de promoció interna, sinó mitjançant un concurs oposició amb un torn lliure.

El 2017 va impulsar-se el procés i dotze van ser les persones que inicialment van optar a la plaça, de les quals 10 van presentar-se a les proves, entre ells no hi figurava el mestre Ramón que, de forma paral·lela va presentar un recurs contenciós administratiu per acaçament i prevaricació.

Les proves eliminatòries van fer que finalment foren tres el nombre de candidats; l'octubre del 2018 la Junta de Govern local va oficialitzar el nomenament del jove mestre tarragoní Marcel Ortega   que va prendre possessió de la plaça els primers dies de l’any 2019.

Semblava que amb l’arribada del mestre Ortega les aigües tornarien al seu llit, però no va ser així, durant el període comprés entre els 2019 i el 2023 el director va sol·licitar diverses baixes temporals i, a partir de l’estiu del 2023 una excedència com a funcionari de l’ajuntament, obligant l’alcaldia a buscar un substitut durant la seua absència, oferint-li novament la direcció al també per oposició subdirector José Vicente Ramón.

Més d’un any després i vistos els èxits que Marcel Ortega està aconseguint en la seua vida professional, sembla que, malauradament per la nostra ciutat, tardarà a tornar a ocupar la plaça guanyada, per la qual cosa, amb bon criteri, al plenari d’ahir Compromís va demanar la compareixença de la regidora de Cultura per sol·licitar al PP que reconsiderara la seua decisió i cobrira la plaça de director eventual a través del que sembla més que lògic i que no és altra cosa que fent ús de la borsa de treball, assegurant així que el nomenament es base en mèrit i capacitat, i no en consideracions polítiques, garantint la normalitat laboral de la banda amb l’adopció de mesures urgents facilitadores d’un entorn de treball basat en el respecte i la professionalitat.

No sé si serà veritat, però no tinc el perquè dubtar-ho, però em preocupa el que s’ha arribat a afirmar des de les seccions sindicals de CSIF i UGT, que el personal de la Banda Municipal de Castelló rep un tracte “irrespectuós” pel director de la formació i que des de l'inici fins al final de cada assaig, un bon nombre de músics afronten comentaris i actituds que atempten contra la seua dignitat professional.

Castelló i els castellonencs no mereixem la politització de la banda municipal, ni per uns partits polítics ni per uns altres, però en aquest moment sí que necessitem que el govern municipal conformat per la dreta, prenga mesures urgents perquè el mar de fons propiciat des de la batuta no vaja a més.

Com a ciutadà demane que els governants municipals dediquen tots els esforços necessaris i més perquè la banda recupere la normalitat, convocant immediatament una solució per a la direcció, assegurant un procés d’estabilització just i transparent i dotant la banda de tots els recursos necessaris per a garantir la seua continuïtat i dignitat per cent anys més. Tots, veïns de Castelló, votants de dretes i esquerres eixirem guanyant!

 

I en van vint!

Diuen que ningú mort mai mentre el seu record resta i a la memòria d'algú i cada vegada confie més en aquesta frase. Hi ha persones que mai se'n van encara que ja no hi siguen, i això és perquè cada dia els sentim aquí, perquè tenim un grapat de records per tenir al cap una vegada i una altra, i perquè compartim cada pas que fem amb ells i amb aquells que també l’estimaven.

És el cas d’un bon amic, conegut en vida per la seua tasca com a mestre, professional de l’ensenyament, amant del teatre, home d’acció i escriptor que, -el temps passa de pressa-, prompte farà 21 anys que va deixar-nos per sempre. Vicent Marçà i Duch

No va passar massa temps des de l’inesperat traspàs del mestre perquè, per recordar la seua figura i la seua enorme tasca pedagògica, es creara un premi de narrativa escolar que portant el seu nom, incidira en l’estima envers la seua llengua i empaitara la creació narrativa entre els escolars de la nostra ciutat.

Allò que va nàixer amb molta il·lusió per un grup de persones que l’estimàvem i ho continuem fent, va anar creixent, no sense dificultats, any rere any, arribant aquest 2025 a la seua vintena edició.

Així, la vesprada d’ahir i al marc de l’auditori castellonenc, va tornar-se a fer realitat el reconeixement a la creativitat artística i imaginativa dels xiquets i xiquetes castellonenques amb el lliurament dels premis als alumnes i centres guanyadors i la presentació del 20e volum que, amb l’auspici de l’ajuntament i l’editorial Bromera recull les 39 històries que, entre les més de 1000 presentades, el jurat va considerar meritòries.

Si en aquell any del 2005 ens hagueren dit que un premi literari infantil, escrit pels mateixos xiquets arribaria a tenir una continuïtat en aquest 2025 i que per 20 anys i malgrat totes les dificultats hagudes estaria més viu que mai, tots haguérem pensat que allò seria una fita inimaginable: però no, ahir va tornar a demostrar-se amb la implicació de múltiples institucions locals i autonòmiques que el premi i sobretot el record envers la figura del nostre estimat Vicent Marçà, continua estant a la ciutat més viu que mai.

Vint edicions del premi ens recorden als adults i, sobretot han de servir com a lliçó pels xiquets de la nostra ciutat, d’allò que tantes vegades deia Vicent, que la vida estava plena d’oportunitats i que calia aprofitar-les. Un premi que de segur continuarà a partir d’ara encara més viu, inspirant a futurs participants a ser aventurers, a explorar, somiar i descobrir.

Ahir tancàvem amb orgull, estima i satisfacció col·lectiva una nova edició i amb la fotografia final de grup de tots els implicats en aquest comboi, a la vegada obríem una nova edició, la 21, la que tot just d'ací a un any, tornarà a omplir de nous escriptors i escriptores infantils aquest grandiós escenari del nostre Auditori i una nova publicació ficarà en negre sobre blanc un bon nombre de noves històries que faran confluir en aquest premi que, quasi sense poder imaginar-ho s’ha convertit en molt més que un record al mestre i a l’amic, els tres eixos principals que mantenen i consoliden aquesta moguda, l’escola, la literatura i el valencià.

Des d’ací us convide a llegir aquest “pont de l’amistat” títol genèric d’aquest vinté recull, o qualsevol dels 19 premis anteriors, narracions publicades de molts i molts menuts que s’han anat fent grans, i on ben segur trobareu les llavors i les espigues d’un hui i un demà ple de lletres i mons impossibles, o tal vegada possibles?

Un bon motiu aquest de l’edició del vinté premi Vicent Marçà per, grans i menuts, endinsar-nos en la lectura d'un llibre sense distraccions, concentrant-nos en les paraules, submergint-nos en altres mons d'innovació i creativitat literària que, fins i tot arriba a desafiar per moments i en diferents relats els conceptes preestablerts. Per altres vint anys i molts més!

Tarancón i Reig, dos personatges, dues cares oposades…

A la manera d'entendre les relacions interpersonals i polítiques, i també les activitats de govern i d'administració, caracteritzada per la coerció i el dirigisme estricte envers els subordinats, que pretén l'obediència absoluta dels manaments, se l’anomena autoritarisme. Consisteix en un excés d'autoritat que exigeix ​​la submissió plena de la ciutadania a les decisions del poder siga polític o a vegades també religioses.

Famós per les seues disputes amb el règim franquista el cardenal Tarancón incús després de la seua dimissió de la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola i ja retirat a la seua Borriana natal, va continuar denunciant en manifestacions públiques “l’autoritarisme de la política i l’església espanyola” continuant per molts anys sent qualificat de “rojo, un enemigo del Régimen y un compadre de los independentistas”.

En aquesta línia tot just hui fa 40 anys, va publicar a la revista “Vida Nueva” una carta que encara hui vistes les darreres afirmacions del que va ser bisbe de la nostra diòcesi, Reig Pla, té plena vigència, ja que en aquella afirmava que l’església mantenia els hàbits autoritaris, malgrat el canvi d’actitud que feia anys demanava el Vaticà II i el nou règim pluralista i democràtic que el poble espanyol havia triat a la mort del general Franco.

Segons el cardenal, allà pel 1985, els governants i dirigents espanyols, polítics i molts eclesiàstics no estaven acostumats a dialogar, eren radicals i exclusivistes en el temperament i, sobretot, destacava que eren molts els qui es creien estar en possessió de la veritat volent aprofitar el seu poder per a imposar-la, i que moltes vegades aprofitaven la seua autoritat per a aplicar una imposició injusta i, en el cas de l’església, un dogmatisme a voltes més que intolerable, exigint als dirigents religiosos un canvi d’actitud, reconeixent el pluralisme i respectant totes les tendències, convidant a abandonar hàbits i actituds que no podien compaginar-se amb les orientacions del concili i que, a parer seu, no eren correctes.

Tot un avançat pel seu temps i del que molts dirigents religiosos actuals haurien de prendre exemple, començant per l’emèrit bisbe d’Alcalà i tristament recordat a Castelló, Reig Pla que, aquesta mateixa setmana, s’ha vestit de glòria afirmant que: “la discapacitat és herència del pecat i del desordre de la natura”, una declaració que com a mínim podem considerar-la com a profundament ofensiva, estigmatitzant i completament allunyada del model d’una societat inclusiva.

Tot i ser unes declaracions totalment fora de lloc i incomprensibles per un catòlic cristià, venint de qui venen no resulten massa estranyes, ja que qui va ser bisbe de Sogorb-Castelló al llarg de la seua trajectòria ha realitzat en diferents vegades i ocasions, malauradament comentaris molt polèmics i desafortunats, sobre l'homosexualitat, l'eutanàsia o la pederàstia. "Les joves aniran a l'infern si vesteixen provocatives", "el divorci és contagiós i una plaga social" o "l'avortament és com l'Holocaust" són només algunes de les seues perles...

Hi hauria el bisbe Reig de llegir-se les memòries de Tarancón i aprendre que no es pot parlar així de ningú, perquè el que cal fer és defensar la dignitat de les persones i la inclusivitat.

La raó és que com afirma el senyor Jesús Martin, director general de Drets de les Persones amb Discapacitat, organisme dependent del Ministeri de Drets Socials, "els púlpits no poden ser espais per estigmatitzar sinó per promoure el respecte als drets humans a tota la ciutadania sense excepcions".

Dos personatges molt lligats a Castelló i que ara tornen a ser protagonistes antagònics, l’un Tarancón en complir-se 40 anys d’unes declaracions més que actuals, l’altre Reig per acaparar protagonisme tirant per l’aire el sentit comú, l’un per la renovació i pel canvi que venia del Vaticà II, l’altre ancorat encara al nacionalcatolicisme...

Tarancón va ser un home lliure. Un home de diàleg i de paraula, que sabia intuir els camins que ell i l'Església havien de fer, per construir una societat reconciliada, justa i lliure, Reig Pla com a pastor hauria d’emprar com a mínim un llenguatge respectuós i digne cap a les persones, de segur que els catòlics creients eixiríem guanyant.