El parlar de Mazón…

Parlar és expressar el pensament o els sentiments per mitjà del llenguatge articulat. Els valencians tenim dues llengües oficials, una vinguda de l’antigor i l’altra imposada al segle XVIII, de les quals una de les dues és la materna. Totes dues igual d’importants i amb el dret de conéixer-les i parlar-les. Podem dir que som un territori, un poble privilegiat amb una doble riquesa lingüística.

Així vistes les coses, una llengua és com una propietat comunal; no parla igual un andalús que un canari, o un aragonés que un extremeny, malgrat que tots ho fan emprant el castellà, però segons les seues necessitats i possibilitats, fent ús de diferents formes de parla, de conversa, també els valencians ho fem no només amb la llengua imposada, si més no també amb la llengua pròpia, amb una riquesa lingüística que presenta el català al País Valencià manifestada a través de la rica parla valenciana.

La parla valenciana es caracteritza entre altres particularitats per mantenir la distinció fonològica entre les vocals "e" i "o" obertes i tancades, la qual cosa serveix per a diferenciar significats, la conservació de la "l" geminada, l'ús del dígraf "ny" per a sons nasals i la presència de diversos dialectes septentrional, tortosí, castellonenc, apitxat, meridional i alacantí.

Sabem que la persona que actualment ocupa la presidència de la Generalitat Valenciana, el senyor Mazón, és natural d’Alacant. Desconec quina de les dues llengües que es parlen a les terres alacantines serà la “seua materna” però, sentint-lo parlar no és agosarat afirmar que serà el castellà, ja que quan parla el valencià-alacantí, amb unes peculiaritats fonètiques que el distingeixen d'altres dialectes del valencià, sembla que està fent un esforç, com diuen al meu raval, “es veu clarament que no li naix”.

Exemples en tenim dia sí, dia també. Malauradament, Mazón cada dia que passa pren més i més protagonisme. Ahir, sense anar més lluny, tot i haver-se’n suspés la majoria dels actes institucionals previstos per la commemoració del 9 d’octubre, vam poder escoltar-lo amb una declaració institucional, un discurs de 9:55 minuts de durada, a través del qual va manifestar al poble valencià, de manera pública i notòria, assumptes com el sentit del dia, el record de la DANA, la recuperació, l’orgull del passat, la defensa dels símbols o de la llengua pròpia, volent fent-nos creure no només la solidesa del seu govern si més no també la seua pròpia.

Un discurs de vora 10 minuts, que com va sent habitual combinava el castellà -3 minuts i poc-, i el valencià -uns 7 minuts aproximadament-. Però quin valencià? Naturalment, el seu, o tal vegada cal dir el més proper als seus, aquell que sense ser propi li és més proper, l’alacantí.

Escoltar en boca del president paraules com: meteorològiques, tots, poble, record, tot, veu, orgullosos, colp, preu, servicis, beu, recórrer o acord, fent les “e” i “o” obertes quan són tancades o a l’inrevés, irritava a les oïdes..., més encara quan deia textualment DISCURS  (minut 6): “la llengua valenciana que no necessita afegits, cometes, barres ni guions perquè té la seua identitat pròpia, forjada per segles d'amor del poble que la parla”...

Senyor Mazón res tinc en contra de la seua particular manera de parlar la nostra estimada llengua, però fer-ho en públic i en una declaració institucional i parlar d’amor envers la mateixa quan vosté és còmplice, primer d’una retallada de quasi el 40% dels fons destinats a l’AVL, institució reconeguda per l’Estatut d’Autonomia com la reguladora de la llengua, buscant la seua asfíxia econòmica, i assumir després les tesis antiuniversitàries de Vox perquè s'anomene Acadèmia de la Llengua Valenciana, estant disposat a canviar fins i tot la llei i l'Estatut d'Autonomia és, ser un cínic, fals i desvergonyit, no troba?

La seua parla el delata: ni estima l’alacantí, ni el parla amb desimboltura, ni la seua defensa és prioritària; la seua prioritat és mantenir-se en el govern i si per fer-ho fora necessari renegar del valencià i parlar en alemany, lamentablement jo no dubte que ho faria...

 

 

Encerts? Segur?

No diré que l’humorista castellonenc natural del barri mariner del Grau Carlos Latre no siga un personatge il·lustre, ja que si ens atenim a la definició del diccionari, il·lustre és un adjectiu aplicable a tot aquell “famós pel seu descollant èxit o capacitat”.

Com a personatge il·lustre de la ciutat, l’any 2023 l’equip de govern municipal va determinar concedir-li la primera i major distinció vitalícia que un ajuntament pot concedir, l’honor de ser nomenat com a fill predilecte de la ciutat, ficant-lo a l’alçada d’en Cardona Vives, Adsuara, Porcar, Artola, Sos Baynat o Matilde Salvador entre altres figures que per mèrits propis ja tenien aquest reconeixement.

Malgrat que l’humorista en el moment en què var rebre la notícia, no va dubtar a afirmar que “se sentia valencià pels quatre costats, mediterrani i del Grau de Castelló” la veritat és que hui, més dos anys després d’haver estat nominat fill predilecte i ambaixador de Castelló arreu del món, escassa per no dir nul·la ha estat la repercussió que en l’àmbit de la ciutat va tenir aquell nomenament.

Per no faltar a la veritat cal dir que fa tot just un mes i amb motiu de la presentació del seu retrat oficial que passa a formar part de la galeria de personalitats distingides del municipi, va tornar a repetir que “se sentia molt orgullós de ser de Castelló, grauer i mediterrani” i que reafirmava el compromís de continuar treballant perquè el nom de Castelló sone amb força dins i fora de les nostres fronteres.

Independentment que al llarg de la seua vida haja tingut alguna implicació en la vida cultural i festiva de la ciutat, i haver rebut les distincions de gaiater d’honor, volaoret d’or o haver estat ambaixador del SOM festival, la sensació a peu de carrer, entre els veïns, és que poca o molt poca repercussió ha arribat a tenir aquesta distinció. Conclusió: Carlos Latre fill predilecte qüestionat… o no?

I si hui porte a comentari la figura del darrer fill predilecte de la ciutat és perquè hui, 9 d’Octubre, dia del País Valencià, és també dia de privilegis, de reconeixements, en aquest cas en l'àmbit autonòmic, de lliurament de distincions a persones, entitats, associacions o col·lectivitats capdavanteres en la defensa dels interessos generals i peculiars del País, instaurats el 1986 per l’aleshores president Joan Lerma, com a “altes distincions”.

Les comunitats autònomes per l'ajuda prestada a l'emergència de la DANA, els serveis d’emergència sanitària, els serveis socials, el voluntariat ciutadà, protecció civil, les entitats empresarials, organitzacions professionals, entitats financeres, asseguradores i fundacions, associacions del sector turístic, comercial, energètic, tecnològic, de la construcció, del transport, agroalimentari i de la indústria, les universitats i centres educatius, els instituts de medicina legal, les oficines d’atenció a les víctimes, els col·legis professionals i el personal al servei de l'administració de Justícia i fins i tot les diferents i plurals comunitats religioses, institucions, entitats, associacions i col·lectius que van participar i van mostrar la seua solidaritat després de la catàstrofe havien de rebre aquest 2025, hui mateix, el reconeixement oficial.

Una distinció també amb certa polèmica, ja que, entre les institucions premiades, Intersindical i la Unió Llauradora i Ramadera, van anunciar que renunciaven al guardó al·legant que la solidaritat i l'ajuda mútua no són un acte que busque recompenses, sinó un deure natural i una expressió de responsabilitat col·lectiva envers els veïns necessitats.

Un problema afegit per al Consell que com vulgarment es diu, “se salvarà per la campana”, ja que aquest, com molt altres actes programats arreu del País, ha quedat ajornat per recomanació de la Conselleria d'Emergències i Interior després d'activar-se l'avís de nivell taronja per al litoral de València…

Encertar és difícil i admetre els errors i assumir-los no és fàcil d’assimilar per ningú. Tal vegada en el cas de Castelló amb Latre, o de la Generalitat amb l’alta distinció 2025, tan extensa i variada, vistes les repercussions que tenen, hagen estat decisions poc encertades, pensades més en el rèdit polític propi que en el social veïnal i col·lectiu…

Feder i Castelló

Fa tot just cinquanta anys, el 1975 va crear-se a sí de la Unió Europea l’anomenat Fons Europeu de Desenvolupament Regional, conegut popularment com a FEDER, amb l’objectiu de contribuir a reduir les diferències entre els nivells de desenvolupament de les regions europees i millorar el nivell de vida dels ciutadans de les regions menys afavorides d’Europa, convertint-se amb el pas dels anys no només en un dels principals instruments financers de la política de cohesió europea, si més no també arribant a ser en l’actualitat el fons amb més dotació pressupostària dels anomenats Fons Estructurals de la Unió.

La distribució d’aquest fons es regeix per marcs financers plurianuals. El període actual, 2021-2027, que va ser aprovat a la fi del 2020, disposa d’un finançament sense precedents, destinant 1,8 bilions d’euros per afavorir la inversió en creixement i ocupació i la cooperació territorial europea mitjançant programes nacionals i regionals.

La nostra ciutat, com a part de la Comunitat Valenciana i d'Espanya, s'ha beneficiat del finançament del FEDER al llarg dels diferents períodes de programació, postulant-se en convocatòries específiques llançades per les autoritats competents, mitjançant la presentació de diferents projectes alineats amb els objectius definits als programes operatius.

Realitats aconseguides per la ciutat amb aquests fons són entre altres el pont sobre el Riu Sec que enllaça la carretera d'Alcora amb el Raval Universitari, la remodelació del Camí la Plana, de la plaça de la Panderola al Grau o la de la plaça de la Pau, les plataformes de bus més segures i accessibles, la instal·lació lluminàries LED en l’enllumenat públic o la reforma del Centre d'Envelliment Actiu d'Antonio Maura.

Als inicis del 2025 des de l’ajuntament va fer-se pública la quantitat de subvenció d’aquest fons a la qual s’optava en una nova convocatòria, més de 20 milions d’euros, per afrontar el desenvolupament urbà integrat a través d’una sèrie de projectes urbans amb un cofinançament assumit en un 60% per la Unió Europea i que finalment van ser 12 milions.

Resolta la convocatòria, ara, 10 mesos després, s’acaba de fer públic que Castelló ha estat la ciutat líder en l’obtenció de fons europeus de la Comunitat Valenciana, obtenint-se 8,5 milions dels 12 milions demanats, mostrant-se la senyora Carrasco molt satisfeta pel resultat que portarà, segons les seues manifestacions, a poder realitzar els set projectes previstos.

I quins són els projectes? En què es gastarà l’ajuntament els 8,5 milions d'euros? Diuen que es destinaran als projectes de la reforma del Mercat Central, la Pèrgola, la construcció de Censal Parc, l’illa albinegra al voltant de l'estadi Castàlia, per fer corredors verds als principals eixos comercials de la ciutat als carrers Major, Enmig, Saragossa i avinguda rei en Jaume, a la renaturalització de les places delsGermans Vilafañe o la de les pintures rupestres.

La directora de l'Oficina de Planificació i Projecció Econòmica, Carmen Vilanova, responsable municipal directa no ha tardat a manifestar que hi ha opció encara d’aconseguir els 12 milions sol·licitats, després d'una revisió programada, el març del 2027, del que en realitat les ciutats i pobles als quals arriben les subvencions, hauran aconseguit fer de tot el previst, donant per descomptat que a Castelló es faran els deures i que no hi haurà cap problema per obtenir una major confiança d’Europa i de passada atraure els diners que ajudaran a completar tots els projectes.

Què voleu que us diga? El que pense? No digues blat fins que estiga al sac i ben lligat; un excés de confiança pot arribar a ser perillós, ja que el resultat, per molts factors, pot arribar a ser inesperat. Temps per venir futur…

Més encara, i tant de bo estiga errat, aquesta sobreconfiança em fa pensar en la possibilitat que siga només una façana que realment amague una situació de dubtes i de poca confiança i que pel sol fet d'estar content ja pots obtenir un bon resultat tot i comptar amb importants limitacions de tota mena. L'excés de confiança pot arribar a ser desastrós. Anem a pams, en veure realitats i accions concretes podrem pensar en futur. De moment “paraules, projectes i il·lusions”, temps al temps… Pe benefici de tots estarem a l’aguait.

 

Impropi

Diu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució de caràcter públic de la Generalitat Valenciana que té per funció determinar i elaborar, si és el cas, la normativa lingüística del valencià, en el seu diccionari normatiu valencià publicat el 2016, que un element que no té les qualitats adequades a una circumstància determinada, és un element impropi, fora de propòsit. Sinònims d’aquest adjectiu serien entre altres, desaconsellable, desavinent, inadequat, inoportú o inesperat.

Ens apropem al 9 d’octubre, una data molt especial a la Comunitat que commemora l'arribada del rei Jaume I a València el 1238, un esdeveniment clau que va marcar el final de la dominació musulmana a la regió i que va comportar grans canvis per al País imposant-se el cristianisme, organitzant-se la societat medieval i sorgint nous costums que avui són part de les tradicions valencianes.

Ja el 1338, primer centenari de la conquesta, el Consell de la ciutat va disposar fer una processó de commemoració per a demanar a Sant Dionís la remissió de la fam, i a partir d'aquell any, amb un caràcter religiós i municipalista es va anar celebrant anualment la processó amb major o menor continuïtat. Va ser a partir del Decret de Nova Planta de 1707 quan les celebracions anuals es van suspendre en un context en què no tenien massa sentit, i no va ser fins al 1738, per al cinqué centenari, que es va tornar a celebrar amb molts canvis, sobretot incidint en el caràcter religiós de la conquesta, i no en el seu tradicional vessant patriòtic.

El  15 de setembre de 1976 la Taula de Forces Polítiques i Sindicals va proclamar aquesta data Dia Nacional del País Valencià i a partir de llavors va celebrant-se a tot el país amb diferents campanyes, lemes i eslògans. 

No fa massa dies, el Cap del Consell, el senyor Mazón, va donar a conéixer la programació dels diferents actes per aquest any 2025 en el que la peça musical composta per José Serrano amb lletra de Maximiliano Thous, coneguda com l’Himne de l’Exposició de 1909, serà un dels eixos de la campanya, ja que el 1925, tot just fa ara 100 anys, aquella peça va ser acceptada pels alcaldes dels ajuntaments d’Alacant, Castelló i València, com a Himne Oficial de la Comunitat, tal com recull l’article 3 de la llei 8/1984 per la qual es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilització.

El concepte de la campanya, segons els membres de l'agència Trumbo, empresa especialitzada en màrqueting i comunicació, amb seu a Madrid i València, encarregada del seu disseny i implementació, se centra a crear un missatge de celebració, orgull i respecte per què vol dir ser valencià, convidant a viure i sentir la nostra identitat i les nostres tradicions amb una nova mirada.

Per això, diuen, han utilitzat els colors de la senyera i la paraula 'Vixca', fent una picada d'ullet al text original de l'himne de la Comunitat Valenciana a la qual se sumen paraules i frases literals del mateix per redescobrir-lo.

Si la festa ha de ser unió, si la celebració ha de ser comunitària, sembla que la campanya no ha estat gens encertada, ja que l’ús del “vixca” en el lema, un vocable fora avui del valencià normatiu, el que fa és incidir i incitar a reobrir la batalla lingüística al voltant del valencià.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'autoritat legal en la matèria, no reconeix aquesta forma sinó 'visca' amb “s”. És veritat que “vixca” apareix a l'himne regional, fet que dona peu a què el Consell considere que es tracta d'una "picada d'ullet al valencianisme autòcton del primer terç del segle XX", però hui totalment desfasat, antiquat, erroni i impropi, considerant el seu ús una greu falta d’ortografia.

És totalment impropi reobrir un debat quan no fa cap falta i, més greu encara que els cartells impresos amb el “Vixca”, escrit amb Les Normes del Puig i no del valencià normatiu de l'Acadèmia, pagats amb els diners de tots els valencians, pengen a les portes i interiors dels centres educatius, que en alguns casos no han tardat en modificar.

Que el senyor Mazón diga públicament que “la campanya del VIXCA és l’expressió real del que els valencians hem estat i volem” és tot un despropòsit impropi d’un Molt Honorable i una ofensiva sense sentit per valencianitzar l’AVL i una burla no només a l’oposició, si més no a tots els valencians. Mazón agitador!

Una decisió gens fàcil… i una proposta.

Cinc mil euros de premi és una quantitat considerable a rebre per un artista-dissenyador-cartellista que guanye el concurs de cartells anunciador de les Festes de la Magdalena a celebrar a la nostra ciutat al març de l’any 2026.

Més encara si ens fixem en els concursos semblants que, altres ciutats convoquen per promocionar les seues festes, cas de València, Sevilla, Madrid o Pamplona, Falles, Fira d’Abril, Sant Isidre o Sant Fermin, en els que la quantitat econòmica assignada al projecte en uns casos o cartell guanyador en uns altres, és molt semblant a la que, a proposta de la Junta de Festes, va aprovar no fa massa dies el Consell Rector del Patronat Fester.

Tanmateix, i des de fa uns anys el sistema de tria del cartell anunciador de les festes de Castelló no ha estat exempt de polèmica, i no només per la qualitat de l’obra elegida que pot haver estat més o menys encertada, si més no per la proposta a l’hora de la convocatòria.

Mentre uns anys aquesta convocatòria ha estat lliure, podent presentar treballs tant els professionals del disseny com qualsevol persona aficionada, dibuixants i pintors, en altres ocasions ha estat limitada als professionals a través d’allò que tècnicament s’anomena crida a projecte, i que suposa la selecció i posterior contractació del disseny feta entre professionals analitzant el seu portafolis de treballs.

Després de molts anys en què la convocatòria va ser lliure, l’anterior equip de govern municipal va apostar per la fórmula de la crida a projecte i, ara, amb una nova Junta de Festes i amb el vistiplau de l’ajuntament sembla tornar-se a la convocatòria lliure.

Tot i que encara no s’han fet públiques les bases definitives des de l'Associació de Dissenyadors i Creatius de Castelló “L'Exprimidora” ja han mostrat malestar amb la nova convocatòria a la vegada que la junta directiva de l'entitat insta els socis a no participar.

És veritat que en els darrers anys en què la convocatòria va ser lliure, tot i que la quantitat i varietat d’obres presentades eren més que suficients, aquelles en alguns casos no s’adaptaven a les bases i en altres la qualitat era prou baixa, fet que condicionava molt la decisió final del jurat i principal motiu pel qual va decidir-se el canvi a crida als professionals.

Però tot i que encarregar un cartell a un professional pot ser la solució, també té un risc afegit i és que en ser aquell un encàrrec, es basa en la confiança, en l’encert, havent d’acceptar la proposta, més o menys trellada sense veure cap idea, cap esbós.

Entenc que no és fàcil prendre la decisió, decantar-se per una fórmula o altra, que totes dues tenen avantatges i inconvenients, que si ho deixem a manera lliure tal vegada es pose en risc el resultat final per plagi, manca de criteris tècnics o fins i tot per un ús inadequat de la IA, però a la vegada suposa una gran possibilitat per aquells artistes emergents que volen fer-se un lloc i, augmentar el prestigi del seu currículum.

D’altra banda, és veritat que la concessió directa a un professional creatiu suposa una certa garantia en innovació i creativitat, però haver d’acceptar una obra, un cartell promocional d’unes festes internacionals sense veure-la, només imaginant per la trajectòria de la persona o grup elegits que pot arribar a crear-se, no està exempt d’alts riscs i pot desembocar en una menuda o gran decepció.

No és fàcil la decisió, esperem que aquella per la qual finalment s’opte en aquesta propera convocatòria siga l’encertada i, finalment, el cartell que resulte guanyador tinga tot allò que ha de tenir, des de la senzillesa fins a la visibilitat, passant per un ús correcte de símbols i una gran creativitat, en definitiva que transmeta de manera efectiva el sentit de les nostres festes fundacionals.

La meua proposta implicaria fer un concurs lliure i una primera selecció feta per professionals a la que seguiria una votació popular on poguérem participar tots els veïns empadronats a la ciutat per mitjà de tres opcions: via telemàtica, web municipal o presencialment amb el DNI en una urna habilitada en el lloc on les obres haurien d’estar exposades, sent elegida aquella obra que democràticament més vots aconseguira…