La cova de la Seda.

 No m'agraden "els forats", sóc més d'amplàries i espais oberts, de muntanyes, barrancs i planures, però m'agrada conéixer la terra que xafe, el lloc on visc, el territori que em rodeja i m'acarona; per això, ara, que la vida m'ho permet, he fet del senderisme una de les meues més preuades aficions.

Fa temps que em rondava pel cap. Havia sentit parlar d'ella. Sabia de la seua importància pel coneixement del substrat històric del nostre poble, però tot i això, no sabia ni on es trobava ni com accedir-hi. M'estic referint a la "cova de la seda".

En una de les meues darreres visites al Castell de la Magdalena, l'amic Sergi Selma, m'havia indicat la direcció en què es trobava aquesta cavitat estreta i poc desenvolupada, amb boca orientada cap al Sud-est i en una cota al voltant dels 130 metres d'altitud i a curta distància del Castell Vell, direcció Benicàssim, i en terrenys propers a l'anomenat mas de Mirona.

I aquest matí, quasi a l'aventura, juntament amb dos companys caminants, hem anat a buscar-la. No ha esta difícil localitzar-la, però tampoc penseu que l'accés és fàcil, cal enfilar-se, una mica, muntanya amunt.

La cova està formada per una boca d'entrada, menuda, aproximadament 1,60 metres d'alçada i 1,40 metres d'amplada que dóna pas a un túnel estret, d'uns 5 metres i 2 d'alçada, per accedir a una gran sala fosca, situada en un esglaó inferior d'uns dos metres de fondària i de forma circular, amb un diàmetre aproximat de 5 metres i una altura de 3,5 m. fins als sediments. A la part del darrere o del fons s'inicia una nova galeria semblant a l'anterior que no fa més de 4 m. de fondària. La cova té una superfície total lleugerament superior als 35 m2 .

Allí el professor Esteve i el pintor Porcar, feren a principis del segle XX, excavacions arqueològiques, trobant restes neolítiques de ceràmica cardial i altres materials com puntes de fletxa, alguna destral o petxines perforades, materials que foren donats a conéixer a l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1924.

Anys després, allà pel 1931, va continuar extraient-se terra del seu interior i fent-se un buidatge. L'aparició d'abundants ossos de fauna i humans, mig cremats, i altres materials replegats del garbellat de les terres estretes de la cova, fragments d'anells, de botons i peces de collar, van fer suposar que "la Seda" fou un jaciment d'hàbitat en cova que també va tenir després un ús funerari, en un moment cronològic que els entesos situen entre el final del V mil·lenni i meitat del IV.

La darrera campanya d'excavacions va fer-se l'any 1984, i no va tindre cap resultat positiu atés l'alt grau d'arrasament dels nivells arqueològics. Sabem amb certesa, que aquesta cavitat, de la qual ja tenim constància al "llibre de les Ordenacions", llibre que arreplega els acords i les ordenances que s'anaven aprovant en l´Ajuntament al llarg de la història,  ubicada al vessant meridional de la Serra de les Serretes, va ser utilitzada durant uns anys com a polvorí de la pedrera pròxima de les Serretes, fet que va facilitar encara més l'arrasament i la destrucció del jaciment. A aquest moment d'ús sembla que corresponen l'ampliació del segon tram de la galeria d'entrada i la construcció de la galeria del fons, per a guanyar més espai.

Per si sou curiosos i sense conèixer la seua situació exacta d'aquest jaciment històric, voleu acostar-vos a aquell indret, us facilite les coordenades exactes UTM: 756421 4436641 o N 40º02.396' E 000º 00.262'. Si us acosteu, aneu amb compte, és un dels 75 espais de protecció arqueològica inclòs en el Catàleg d'Espais i Béns protegits del nostre terme i que podeu consultar "punxant" sobre l'enllaç: JACIMENTS

Temps de pastissets.

A la televisió diuen que l'inici de les festes nadalenques, al nostre país el marca, el sorteig especial de la loteria del pròxim dia 22. Ací, a Castelló, realment i des de fa més d'una trentena d'anys, l'inici del Nadal el marca la cercavila i posterior representació teatral del "Betlem de la Pigà", que novament aquest any es celebrarà la propera vesprada-nit del divendres 23.

A casa nostra, i a moltes altres cases, sobretot aquelles de gent tradicional, de la Vila o dels Ravals, l'inici de les festes nadalenques el marca el moment en què s'elaboren els pastissos, i aquest moment a casa meua, en aquest 2016 correspon al dia de hui dilluns 19.

I aquesta tradició que marca la pauta nadalenca, és el senyal més subtil de les diferents generacions, l'àvia, la mare, la filla..., reunides per elaborar aquell dolç que, per dret propi, ha d'ocupar la taula nadalenca, restant-li protagonisme als polvorons o torrons, i que no és altre que els pastissets de nadal.

Diuen els estudiosos que són reminiscències de la rebosteria àrab, de quan "els moros" vivien a les nostres terres, i tot i que guardant les distàncies, tal vegada s'assemblen una mica a les pastes àrabs, són molt diferents. Per altra banda, he sentit dir també que fa molts anys, es feien abans, al mes de novembre, perquè un dels seus ingredients principals, el sucre, es feia indispensable per combatre les baixes temperatures, però veges tu a saber...

Generalment els nostres pastissos sempre tenen forma "d'empanadilla" i estan farcits, fonamentalment, de dos ingredients: "cabell d'àngel", confitura en forma de fil resultant de la cocció de la polpa d'una carabassa anomenada confitera o baconera, o de "moniato" que, com el seu nom indica, estan fets amb la confitura d'aquest tubércul, especialment del blanc.

I quins són més bons? Doncs, alguns et diran que "els de cabello" per allò que semblen més lleugers i altres et diran que els de "moniato" perquè són més fins, però també hi ha qui pensarà que els primers són massa dolços i els segons massa "embafosos", per no parlar d'aquells altres més innovadors que ara en lloc de carabassa o moniato, els reomplin de mató, tot i que això s'escapa ja al pastís de nadal de Castelló i és més un flaó, dolç, també molt bo, típic dels pobles de la comarca dels Ports.

Amb recepta comuna però amb matisos diferents, s'aconsegueixen pastissets, i dic pastissets perquè generalment són xicotets, únics en cada casa, partint de la farina, l'oli, l'aiguardent i el moscatell per la pasta i la confitura pel farcit; suposen tota una festa per als sentits aquests productes que, serà per tradició, sembla abelleixen més ara, en aquestes festes, que en la resta de l'any, en què és difícil apareguen a les nostres taules.

No eren babaus els nostres avantpassats, i pel farcit van triar el "moniato", un tubèrcul fàcil de conrear a les nostres terres de la Plana i ric en hidrats de carboni i vitamines essencials, així com font de potassi, fosfore, magnesi i sofre, amb un alt contingut calòric en treballar-lo, com hem assenyalat, amb abundant sucre, o "la carabassa de cabell", també fàcilment conreable, una varietat de carabassa d'hivern, de pell més dura i arrugada que la d'estiu, que facilita el seu emmagatzemament fins als dies previs al Nadal, rica en vitamines i potassi i amb propietats antioxidants i anticanceroses que ajuden a reforçar el nostre sistema immunològic.

Temps de pastissos o pastissets, tant se val, tot depén de la mida i generositat de la pastissera, d'aquest postre ancestral, de recepta senzilla i de pocs ingredients, senzills i de tota la vida, però amb un resultat final que no té res a envejar a l'alta rebosteria dels "mastercheffs" actuals.

La modernització dels bàndols municipals

 Un bàndol, en el dret administratiu espanyol, és una manifestació solemne, un manament o un avís oficial, emés per l'alcalde d'un municipi, dirigit a tota una col·lectivitat, per anunciar, recordar o "manar" l'obligat compliment d'unes normes, realitzar aclariments, demanar la col·laboració, efectuar convocatòries, o dictar recomanacions per la bona convivència ciutadana,entre altres funcions.

L'estampa malgrat haver desaparegut pràcticament de les ciutats i pobles del nostre País, encara està viva a la memòria col·lectiva: l'alguatzil recorrent els carrers mentre, en cantons i places establerts cantava el bàndol, corneta en mà, avisant el veïnat: "Per ordre del senyor alcalde, es fa saber..."

Encara ara podem trobar algun poble, no massa gran, en què els bàndols segueixen comunicant-se de viva veu, tot i que amb l'ajuda externa d'algun megàfon, que s'escolta per tot el poble precedit d'alguna música inicial característica. Però el pas del temps tot ho canvia i també als bàndols municipals els hi ha arribat la nova tecnologia.

De manera que el concepte de bàndols en el seu sentit tradicional ha desaparegut dels nostres carrers i tot i que la figura del pregoner es remunta a la civilització romana, amb una doble finalitat comunicar i llegir el contingut, segueix sent necessari establir mecanismes oficials per a comunicar les resolucions o acords dels ajuntaments als ciutadans, i cada ajuntament ho fa de la manera que considera més adient, des de la tradicional de penjar-los "físicament", en paper, a les dependències municipals, passant per la publicació als webs de cada municipi, fins a arribar a l'ús més modern i que a la vegada pot arribar més directament als interessats, fins i tot sense que es troben físicament al municipi, que no és altre que mitjançant diferents apps gratuïtes i instal·lades als smartphones, amb funcionament molt senzill i simple, la mateixa app és la que notifica a l'usuari registrat cada vegada que s'emmagatzema un nou bàndol en el sistema.

Se que hi ha diferents apps, com per exemple "bandos.es", l'aplicació "ajuntaments de Castelló" de la Diputació provincial, o aquella altra que sembla està guanyant ajuntaments a la carrera, "ebando", creada per Jesús Marqués, un jove programador de Soneja i que en l'actualitat està sent usada ja per 10 municipis de la nostra província i més de 300 a tot el territori nacional i que permet rebre en forma de missatges, totalment gratuïts pel receptor, el que es diu a través del pregó o veu pública.

I l'ajuntament de Castelló com fa els bàndols? Quin sistema usa per a comunicar les disposicions i normes de l'alcaldia? El Reglament Orgànic d'Organització i Funcionament de l'Administració de l'Ajuntament de Castelló, del 2007, crec és qui dona resposta en article 14 del títol primer, a aquesta pregunta: "Els bàndols..... seran publicats al tauler d'anuncis i per tots aquells altres medis que es consideren oportuns per la informació pública dels ciutadans".

Empra l'ajuntament de Castelló alguna app d'aquest tipus? Crec que no, i és una llàstima, doncs de segur que molts veïns estaríem molt més assabentats del que ho estem ara, de tot allò que l'alcaldessa vol comunicar-nos.

Equip de govern, dins el Pla de Modernització dels Serveis Municipals i Transparència, no hi hauria la possibilitat de poder també rebre els bàndols municipals, al nostre Smartphone? Si ho fan els pobles, per què no la capital? És aquesta una nova estratègia, un nou instrument per adaptar-nos a la nova realitat que hem d'assumir, si volem situar la ciutat en les millors condicions per superar els nous reptes que el futur pròxim ens ofereix.

Llum verda

Finalment ha estat avui, a poc més de dues setmanes per acabar-se l'any, a les portes del nou 2017, quan el Consell de la Generalitat Valenciana ha aprovat una reivindicació que fa un bon grapat de mesos van acordar tots els grups polítics de l'Ajuntament de Castelló, la Diputació, la Universitat Jaume I i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que no era altra que, elevar al Govern Valencià l'expedient amb la proposta d'aprovació per declarar Bé d'Interés Cultural Immaterial, les anomenades "Normés de Castelló"

.

Han hagut de passar 6 anys, des d'aquella sessió plenària de l'Ajuntament de 25 de novembre de 2010, en què en despatx extraordinari s'aprovava la declaració institucional sol·licitant a la Conselleria de Cultura i Esports la incoació de l'expedient, que una vegada elaborat i lliurat va restar guardat en un caixó, dormint el somni dels justos, anys i anys, fins a l'arribada del nou Govern del Botànic que en traure'l del caixó va donar-li l'impuls definitiu.

Desconec el perquè d'aquests anys tancat l'expedient al caixó i oblidat, o no?, però puc imaginar-ho veient l'interés manifest dels darrers governs autonòmics del Partit Popular envers la llengua pròpia del poble valencià, malgrat que són aquestes "Normes" acordades l'any 1932 a Castelló les que van ficar les bases per la unificació ortogràfica de la nostra llengua valenciana.

I amb la bona notícia que fa poques hores ha estat difosa m'ha vingut al pensament allò que també fa un bon grapat d'anys es preguntava el cantautor Paco Muñoz, qüestionant l'escassa memòria col·lectiva del nostre poble "què ens passa valencians?" en una cançó, excel·lent i plenament descriptiva de la nostra realitat històrica i social, quan deia allò de " ..el vell Regne de València era país conquistat, i a la llengua bandejaven, llevant-li oficialitat, i per just dret de conquesta, imposen el castellà".

Però com diu el refrany, "no hi ha mal que cent anys dure, ni cos que resistir-ho pugue", i ara ha arribat el moment que les Normes de Castelló, aquestes 34 regles ortogràfiques aprovades i ratificades a la casa Matutano del carrer de Cavallers, per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià el divendres 2 de desembre de 1932, amb la idea d'adoptar «un sistema ortogràfic unitari» per al valencià, un altre divendres també de desembre, 84 anys després, reben oficialment la condició de BIC immaterial amb tot allò que el fet representa.

I què representa us preguntareu alguns? Doncs el fet de reconéixer les Normes de Castelló com una base històrica oficial dels criteris de normativització de la llengua dels valencians, de la seua unitat amb els parlars dels territoris germans, i de la riquesa i la dignitat de les seues característiques lingüístiques pròpies.

Per fi, llum verda a considerar aquest fet tan valuós i digne com ho són ja, el toc manual de campanes del campanar de la ciutat, la festa de la santantonada de Forcall o l'entrada de bous i cavalls de Sogorb, per citar tan sols aquells signes d'identitat provincial que han transcendit la materialitat.

Ara només cal que els elements que formen part d'aquest nou BIC immaterial, el mecanoscrit de huit pàgines titulat «Bases per a la unificació de l´ortografia valenciana» i la Casa Martí i Matutano, seu de les reunions dels promotors de les Normes, siguen focus difusors per tal que els parlants prenguem més consciència de la necessitat de seguir una normativa i per tal d'assolir el ple suport institucional mitjançant el seu major ús i promoció.

Aquest és el meu desig que transmet al carter reial de ses Majestats d'Orient que hui arriba a la nostra ciutat per recollir totes les nostres peticions...

Vuitanta-huit...

Tallacircuit, microcircuit, entreseguit, aconseguit, enforfoguit, esporuguit, derelinquit, desenfosquit i moltes altres, són paraules que rimen amb aquesta que hui encapçala el meu comentari. I és que la nostra és una llengua molt rica; en qualsevol diccionari general de la llengua catalana en trobarem moltes més de paraules acabades en "uit".

I a què ve tot açò us preguntareu? Doncs ahir mateix m'ho recordava el doctor en filologia románica i company, Lluís Gimeno: "caldria recordar la figura del fill il·lustre de Benassal, eclesiàstic i escriptor Joaquim Garcia Girona", treballador incansable en els camps literari i lexicogràfic, ara, tot just en l'aniversari del seu traspàs, un 13 de desembre de 1928, feia ahir tot just 88 anys, si vuitanta-huit.

I és que malgrat que mossèn Garcia Girona fou castellonenc, tot i que no de la capital, -va nàixer a Benassal-, i va estudiar a Tortosa on va ordenar-se prevere, la seua dilatada carrera eclesiàstica i docent va fer-la lluny de la seua estimada terra, sempre volguda i enaltida en els seus escrits, arribant-li la mort, als 61 anys, sent Prefecte del seminari de Baeza a Jaén, caient la seua figura en un gran oblit.

La vocació religiosa fou un aspecte bàsic de la seua vida, però un altre fou l'amor i el conreu de la llengua i la cultura pròpies, amb les que mai no perdé contacte, mantenint a la vegada una forta amistat amb els patriarques de la Societat Castellonenca de Cultura. Sánchez Gozalbo, Salvador Ferrandis, Salvador Guinot o Gaetà Huguet, societat a la qual, malgrat la seua distància física, mai va deixar de pertànyer.

Una de les seues majors pretensions literàries, si no la major, fou la creació de la gran epopeia, monument -lingüístic més que literari- de la llengua catalana, Seidia, un romanç èpic premiat el 1919 als Jocs Florals de València i publicat l'any següent, poema narratiu amb intenció divulgativa per actualitzar un passat històric, inspirat en un fragment de la Crònica de Jaume I enriquit amb altres fons històriques i dades preses del folklore popular; obra que jo gosaria dir segueix sent quasi 100 anys després de la seua publicació, massa desconeguda, de la mateixa manera que ho és la pròpia figura del mossén.

Diferents han estat al llarg d'aquests 88 anys transcorreguts des del traspàs d'aquell Benassalenc il·lustre, les accions encaminades a recordar la seua figura, malgrat estar a punt de caure, per molts anys, en un oblit total.

Darrerament han estat el professor Gimeno d'una banda i la universitat Jaume I per una altra, els encarregats de "reviscolar" la figura de l'eclesiàstic; l'amic Gimeno amb diferents articles i publicacions, destacant el tractat "De lexicografia valenciana. Estudi del vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona", publicat el 1998 i, la universitat amb la difusió el curs 2012-13 i al llarg de 24 programes radiofònics, emesos cada divendres, de la versió dramatitzada del poema Seidia, la història de la princesa mora i el cavaller cristià, emissió coordinada pel filòleg i erudit Manuel Carceller, on vaig tenir el plaer de participar com a xicotet homenatge i record envers la figura d'aquell del qual ahir van complir-se 88 anys del seu traspàs i que en vida, va voler posar l'espatla per construir un país més culte, uns pobles coneixedors de la seua historia, i a qui encara li debem i molt. Capítols que podeu escoltar només "punxant" en el següent enllaç:  SEIDIA

 No estaria de més que des de les àrees de cultura de l'Ajuntament o més encara per allò de ser "figura provincial", de la Diputació, s'anara pensant en algun acte solemne, institucional, per culminar el procés de recuperació i normalitzar la difusió de l'obra d'un dels principals estudiosos i difusor de la lexicografia i literatura en la nostra llengua i de casa nostra, de cara al 2017, per recordar el 150 aniversari del naixement, d’aquell home descrit com de cos feble i minat però gran observador, metòdic, xerrador, natural, gració i sobretot molt planer.