Vuitanta-huit...

Tallacircuit, microcircuit, entreseguit, aconseguit, enforfoguit, esporuguit, derelinquit, desenfosquit i moltes altres, són paraules que rimen amb aquesta que hui encapçala el meu comentari. I és que la nostra és una llengua molt rica; en qualsevol diccionari general de la llengua catalana en trobarem moltes més de paraules acabades en "uit".

I a què ve tot açò us preguntareu? Doncs ahir mateix m'ho recordava el doctor en filologia románica i company, Lluís Gimeno: "caldria recordar la figura del fill il·lustre de Benassal, eclesiàstic i escriptor Joaquim Garcia Girona", treballador incansable en els camps literari i lexicogràfic, ara, tot just en l'aniversari del seu traspàs, un 13 de desembre de 1928, feia ahir tot just 88 anys, si vuitanta-huit.

I és que malgrat que mossèn Garcia Girona fou castellonenc, tot i que no de la capital, -va nàixer a Benassal-, i va estudiar a Tortosa on va ordenar-se prevere, la seua dilatada carrera eclesiàstica i docent va fer-la lluny de la seua estimada terra, sempre volguda i enaltida en els seus escrits, arribant-li la mort, als 61 anys, sent Prefecte del seminari de Baeza a Jaén, caient la seua figura en un gran oblit.

La vocació religiosa fou un aspecte bàsic de la seua vida, però un altre fou l'amor i el conreu de la llengua i la cultura pròpies, amb les que mai no perdé contacte, mantenint a la vegada una forta amistat amb els patriarques de la Societat Castellonenca de Cultura. Sánchez Gozalbo, Salvador Ferrandis, Salvador Guinot o Gaetà Huguet, societat a la qual, malgrat la seua distància física, mai va deixar de pertànyer.

Una de les seues majors pretensions literàries, si no la major, fou la creació de la gran epopeia, monument -lingüístic més que literari- de la llengua catalana, Seidia, un romanç èpic premiat el 1919 als Jocs Florals de València i publicat l'any següent, poema narratiu amb intenció divulgativa per actualitzar un passat històric, inspirat en un fragment de la Crònica de Jaume I enriquit amb altres fons històriques i dades preses del folklore popular; obra que jo gosaria dir segueix sent quasi 100 anys després de la seua publicació, massa desconeguda, de la mateixa manera que ho és la pròpia figura del mossén.

Diferents han estat al llarg d'aquests 88 anys transcorreguts des del traspàs d'aquell Benassalenc il·lustre, les accions encaminades a recordar la seua figura, malgrat estar a punt de caure, per molts anys, en un oblit total.

Darrerament han estat el professor Gimeno d'una banda i la universitat Jaume I per una altra, els encarregats de "reviscolar" la figura de l'eclesiàstic; l'amic Gimeno amb diferents articles i publicacions, destacant el tractat "De lexicografia valenciana. Estudi del vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona", publicat el 1998 i, la universitat amb la difusió el curs 2012-13 i al llarg de 24 programes radiofònics, emesos cada divendres, de la versió dramatitzada del poema Seidia, la història de la princesa mora i el cavaller cristià, emissió coordinada pel filòleg i erudit Manuel Carceller, on vaig tenir el plaer de participar com a xicotet homenatge i record envers la figura d'aquell del qual ahir van complir-se 88 anys del seu traspàs i que en vida, va voler posar l'espatla per construir un país més culte, uns pobles coneixedors de la seua historia, i a qui encara li debem i molt. Capítols que podeu escoltar només "punxant" en el següent enllaç:  SEIDIA

 No estaria de més que des de les àrees de cultura de l'Ajuntament o més encara per allò de ser "figura provincial", de la Diputació, s'anara pensant en algun acte solemne, institucional, per culminar el procés de recuperació i normalitzar la difusió de l'obra d'un dels principals estudiosos i difusor de la lexicografia i literatura en la nostra llengua i de casa nostra, de cara al 2017, per recordar el 150 aniversari del naixement, d’aquell home descrit com de cos feble i minat però gran observador, metòdic, xerrador, natural, gració i sobretot molt planer.