Coses de bicicletes...

A Castelló per allò de la Plana i de tenir les muntanyes a pocs quilòmetres de la Vila, sempre hi ha hagut afició a la bicicleta. Per molts anys va ser el mitjà emprat pels jornalers de la llaurança per desplaçar-se al llarg i ample del terme, una ferramenta que estalviava temps en els quefers diaris.

Amb posterioritat, als anys 60 i 70 del segle passat, van arribar els ciclomotors, amb motorets de 49 cc, i per allò de la comoditat, les bicicletes van deixar pas als Velosolex, Mobilette, Peugeot o Vespino, que van fer-se "els amos" dels carrers i camins del terme.

Però la bicicleta mai va arribar a desaparèixer i va passar a ser un objecte de joc pels més menuts i l'element bàsic per una pràctica esportiva, el ciclisme. Tallers i punts de venda van adaptar-se als nous temps: Casañ, Abad, Musné..., van continuar mantenint viva i engrandint la tradició del pedal a Castelló.

Que a la ciutat hi havia gran afició a la bicicleta ho demostra el fet que, tal dia com hui, de l'any 1947, fa 75 anys, a la segona pàgina del "Mediterraneo" s'anunciava com a esdeveniment esportiu de l'any l'imminent inici, l'endemà, de "La I Volta ciclista a la provincia de Castellón", una competició "no professional" per etapes i organitzada per "Educación y Descanso"; amb un nombre de corredors inscrits massa nombrós pel bon desenvolupament de la prova, finalment van acceptar-se 53 corredors, assenyalant-se que entre els equips participants figuraven els "Del frente de juventudes".

Resulta del tot curiós el fet que els corredors i les seues bicicletes havien de presentar-se la nit anterior a l'inici de la carrera, entre les 20 i les 22 hores, a la Prefectura provincial de Educación y Descanso al carrer d'en José Antonio, pel preceptiu precintament de les màquines.

La primera etapa va transcórrer entre Castelló i Sogorb, amb 66 quilòmetres de recorregut, sent Salvador Jarque, el guanyador amb un temps de 2 hores i 24 minuts. La segona, va transcórrer entre Sogorb i Llucena, amb 94 quilòmetres i dividida en dues parts, Sogorb-Onda, en la modalitat contra rellotge i, després de dinar, Onda-Llucena en línia, resultant Miguel García el guanyador amb 3 hores i 1 minut.

La tercera va recórrer les carreteres entre Llucena i Vinaròs amb 116 quilòmetres i va estar plena de curiositats; d'una banda, la neutralització per quatre hores de la carrera en arribar a Sant Mateu per donar temps als corredors per dinar i, d'altra, el fet que Alejo Ramón de 16 anys, el més jove dels ciclistes participants en la cursa, en sofrir una avaria en la seua màquina a deu quilòmetres de la meta, en lloc d'abandonar va decidir fer el trajecte a peu i amb la bicicleta al muscle. El guanyador de l'etapa va ser el corredor de Borriana Francisco Llorens amb un temps de 3 hores i 45 minuts, ocupant el lideratge de la prova el corredor Vicente Devis.

La quarta i darrera etapa de la Volta va anar entre Vinaròs i Castelló amb un total de 78 quilòmetres, i guanyada a l'esprint per Miguel García amb un temps de 2 hores i 32 minuts,  qui va ser tambéel guanyador final del premi de la muntanya; 35 dels 53 inicials van ser els ciclistes que van aconseguir finalitzar la carrera. Vicente Devís de la "Prefectura comarcal de Borriana" amb un total d'11 hores 50 minuts i 35 segons va obtenir la victòria a la general individual i Vicente García de "Educación y Descanso" de València, va ser "el farolillo rojo" a  2 hores i 27 minuts del líder.

No sé quantes edicions més es farien d'aquesta prova, però el cas és que 36 anys després, el 1983 s'anuncia per a primers de juny "La I Vuelta a Castellón", competició de ciclisme en carretera que encara continua celebrant-se, arribant el 2022 a la seua trenta-novena edició.

I l'afició continua i no para de créixer. Cada any més i més grups ciclistes ocupen, sobretot els caps de setmana les carreteres, "Dos rodes", "Pedal" i d'altres es nodreixen de joves i no tant joves que pedalegen per matar el cuquet.

El març del 2013 es crea el "Club Ciclista Costa d'Azahar" i un any després l'escola de ciclisme de la ciutat de Castelló. Més encara de la passió per la bici i el plaer de prendre's una bona cervesa escoltant bona música neix una cafeteria molt especial, la Bicicleta Café, que aglutina a Castelló tots aquells que mantenen algun nexe d'unió a les bicicletes, ja fos per aficionat practicant, usuari de bici urbana o simplement als seguidors del ciclisme.

Altres temps, altres carreres, nous temps, noves bicicletes, nous espais en un mateix poble.

Talent

Cada dia que passa tinc més clar allò del talent. Tothom té algun talent, una altra cosa és si s'és conscient i en quina mesura s'usa en tots els aspectes de la vida, tal vegada perquè en són poques les vegades en què ens preguntem que és això del talent o perquè aquell no es pot definir o contenir en un sol aspecte o característica.

El talent és la suma de tres grans aspectes, el que podem fer: d'acord amb els nostres coneixements i habilitats, i la nostra autoestima, el que volem fer: tot allò que ens motiva i ens mou a actuar, i el que acabem fent o faig, la darrera decisió enfront dels reptes i objectius.

Així, de res serveix que podent i volent no fem, ni que podent no vulguem, o vulguem i fem, però no podem, ja que el talent no es mesura en pes, però sí que és quelcom de valor elevat i variable.

És veritat que no ens podem quedar de braços plegats esperant que apareguen els nostres talents, cadascú ha de descobrir els seus i cultivar-los, a la vegada que també és ser talentós acceptar que hi ha altres persones que en tenen o bé més que nosaltres o altres de diferents.

També és ben cert que, generalment, és més fàcil que els altres reconeguen en cadascú de nosaltres aquell talent o talents que ens acompanyen, marquen i defineixen, que cadascú de nosaltres sàpiga valorar-se'ls.

Així reconec fàcilment en els meus amics i amigues el do de l'amabilitat, de la simpatia, de les capacitats tecnològiques, manuals, de la música o del cant, i que aquests talents requereixen, a més a més d'il·lusió, alguna destresa o cert tipus d'habilitats.

I si la meua reflexió hui va per aquest camí és perquè divendres la nit, una bona amiga, va convidar-me a unir-me, juntament amb altres companys que en aquell moment allí estàvem a formar part, a introduir-nos en un grup "Veus atrevides", un cor divertit, laic, obert i solidari conformat per gent de totes les edats a qui els hi agrada experimentar i divertir-se cantant.

Fins ací tot bé, bonic, però per cantar fa falta un mínim de talent i una sòlida afinació, i així atrevir-se a descobrir totes les possibilitats de la veu. Veus atrevides són gent que no tenen por, que interaccionen i es comuniquen, que s'estimen i estimen el so com a tal i que canten músiques de tradició oral mediterrànies d'Àfrica a més a més de peces de poesia cantada.

Però malgrat ser un grup actiu i del qual formen part moltes persones del meu entorn d'amistats, reconeixent que entre els meus talents, no tinc el de l'afinació, ni el del ritme, i tampoc una veu agradable, lamentablement vaig dir que no perquè reconec que el meu espai no és el sonor.

Va costar-me dir no, però crec és més important encara conéixer les meues possibilitats i reconéixer les limitacions; tot i això, per descomptat que continuaré escoltant-los i acompanyant-los en les seues actuacions. M'agrada el que fan i com ho fan i reconec que la seua realitat és diversa i que la seua creativitat no és la meua. Tal vegada la meua siga una altra...

Gràcies per convidar-me, i malgrat el meu "no", reconec que sempre és bo i enriquidor saber que puc comptar amb persones com vosaltres que amb la vostra dedicació al grup, ajudeu a fer que el panorama dels grups i cors del nostre estimat Castelló es puga veure una mica diferent, i no ho dubteu, si algun dia, cosa poc probable, m'arribara el talent i m'animara a "cantar" ho faria sens dubte amb vosaltres.

"Conills" i "Botifarra"

No, no vaig a parlar-vos hui d'aquest clàssic de la cuina del nostre poble que bàsicament consisteix a coure el conill estovant-lo i enrossint-lo amb la humitat que desprenen les botifarres que l'acompanyen, i que tradicionalment es feia a les cases amb cassola de fang. No, res té a veure el meu comentari amb "els conills" ni tampoc amb les "botifarres", l'embotit de porc cuit amb sang, que es fa de mil maneres al llarg i ample del nostre territori.

Aleshores, a què ve el títol del post us preguntareu, oi? Mireu, tot té una explicació... Conills en referència a un carrer de Castelló, al centre neuràlgic del barri de Sant Fèlix, al nord de la Vila. Conills va ser la denominació tradicional des dels orígens del carrer allà pel 1663, prenent a partir de 1941 el nom oficial de Sant Josep; carrer situat entre els de Sanahuja, antic" Moreres" i San Fèlix, per uns anys, el del republicà "Lerroux".

Un carrer que de manera diferent a aquells que l'envolten, cas de Santa Bàrbera, Sant Fèlix, Sant Roc o Verge del Lledó, no celebra "festes religioses", no festeja a Sant Josep, el sant espòs de la Verge Maria i pare de Jesús, com seria d'esperar, però que no per això renuncia a "fer festa", a mantenir viva la convivència del veïnat i, arribada la tardor, el tercer divendres d'octubre, celebra des de fa un bon grapat d'anys un "sopar de germanor", on els veïns i amistats s'ajunten, finalitzat l'estiu, per compartir rialles, comentaris, històries i cabòries, al voltant d'un àpat i, generalment, acabar la festa amb alguna actuació musical tradicional, que ve a recordar-nos que són un poble de clares arrels musicals valencianes. Enteneu ara el perquè de la primera part del títol?

En aquestes actuacions que els veïns comboien any rere any , de manera quasi improvisades i a nivell molt familiar, han passat pel carrer figures i grups com "Voz y modos", "Els llauradors", rondalles del poble i d'alguns pobles veïns, o diferents grups de balls tradicionals. Tot per fer festa.

Aquest any, anit, no podia ser menys i, ara comprendreu la segona part del títol, la persona convidada i que va fer-nos gaudir del veritable esperit del poble va ser un xativí, Josep Gimeno i Montell, conegut pel nom artístic de Pep Gimeno "Botifarra", un cantaor tradicional valencià amb una llarga trajectòria en la música, un fort element festiu.

A molts pobles del nostre país, també a Castelló i sobretot al raval llaurador, hi ha hagut la tradició de posar un malnom o motiu a les persones d'una mateixa família i aquest nom passa de pares a fills i moltes vegades sense saber el perquè. Aquest motiu individualitza i fa que siga molt més fàcil localitzar les persones del poble i de la terra. Els motius poden contenir una dosi de bon humor, ser irònic o ofensiu; hi ha que fan referència als oficis, a un tret físic, a una feina, al lloc d'origen a una anècdota per recordar, a una situació familiar... En el cas que ens ocupa "Botifarra" a més a més de ser reivindicat com a nom artístic del cantaor i versador, sembla vindre-li de la família de la seua besàvia i ves tu a saber el perquè...

Siga com siga, el bo de "Botifarra" anit, i per més de dues hores, va anar cantant i narrant romanços, malaguenyes, cançons de batre, granaïnes, havaneres i altres músiques, recitant de memòria centenars de frases fetes, embarbussaments, romanços i contalles, d'una terra valenciana, amb la qual majoritàriament tots els presents ens identificàvem, fent de la nit una gran nit de la música tradicional i, entre rialles i romanços, aconseguir fer realitat, encara que fos per uns moments, el fet tant desitjat de "somniar un món sense violència, ple de pau i llibertat".

I tot gràcies a l'empenta d'uns veïns d'un carrer de Castelló, que a mesura que va transformant-se, no deixa de costat els seu orígen agrícola, llaurador i impulsor de la llengua pròpia.

"Conills i Botifarra", un carrer i un cantaor, van ser els veritablens protagonistes d'un 14 d'octubre al nostre poble. Gràcies i per molts anys més que puguem, d'una banda continuar acompanyant el veïnat a la seua festa ,que cada any és una mica més nostra i de tots, i  d'altra, seguir escoltant plegats la veu i la música, la cultura i la tradició que sols Pep coneix tant bé.

Una inauguració solemne i recordada d'un somni...

Enrique Plá Deniel va ser un cardenal espanyol i arquebisbe prevalgut de Toledo, molt actiu durant la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista; un dels cardenals espanyols més conservadors de l'època. 

Benjamí de Arriba i Castro va ser un cardenal catòlic espanyol. Bisbe de Mondoñedo i Oviedo, i arquebisbe de Tarragona on va revelar-se com a defensor de la ideologia anticatalanista, antirepublicana i antidemocràtica, esdevenint el sinistre braç espiritual del règim dictatorial a Catalunya, amb un govern pastoral exercit amb mà de ferro presidit per una obsessiva persecució a la llengua i a la cultura catalanes.

Arcadio María Larraona Saralegui fou un cardenal de l'Església catòlica, claretià, jurista i camarlenc. La seua competència com a jurista el va fer intervenir en molts temes de la vida de l'Església. Cal destacar la seua tasca al Concordat d'Espanya amb la Santa Seu del 1953, que va ser una tasca difícil per les circumstàncies que es vivien a Espanya. L'agost de 1961 va ser nomenat cardenal penitenciari major i poc després prefecte de la Sagrada Congregació de Ritus, rebent la consagració episcopal, amb el títol d'arquebisbe.

Anselmo María Albareda y Ramoneda, fou un cardenal i arquebisbe benedictí espanyol., va ocupar el càrrec de prefecte de la Biblioteca Vaticana, durant anys enormement difícils. El 1964 va ser nomenat membre de la comissió per a la reforma de la Cúria, amb clars sentiments profundament nacionalistes; conseller de diferents Papes fou un dels religiosos catalans més influents a la Santa Seu.

José María Bueno Monreal fou bisbe de Jaca, arquebisbe d'Antioquia, cardenal i conciliarista. Va ser figura rellevant de la Història Contemporània d'Espanya i singularment de la de Sevilla, no només a l'àmbit de l'Església, sinó també a la seua projecció pública, per molts anys cap del grup minoritari reformista dins de l'episcopat espanyol. La seua influència va ser decisiva en les relacions Església-Estat, que van conduir cap a un canvi del règim polític de Franco, més d'acord amb els sistemes de llibertat i democràcia imperants als països europeus del nostre entorn.

I per què porte hui ací a aquests cinc eminentíssims i reverendíssims senyors us preguntareu? Perquè tots cinc van ser els purpurats espanyols que van poder participar "en primera línia" de la solemne inauguració del Concili Vaticà II, tal dia com hui, 11 d'octubre de 1962, fa tot just 60 anys.

Aquell va ser, el vint-i-un concili ecumènic de l'Església catòlica, i darrer dels celebrats fins ara, que va tenir com a objecte principal actualitzar la relació entre l'Església i el món modern a través de quatre grans eixos: Promoure el desenvolupament de la fe catòlica, aconseguir una renovació moral de la vida cristiana dels fidels, adaptar la disciplina eclesiàstica a les necessitats i els mètodes del seu temps i aconseguir la millor interrelació amb les altres religions, principalment les esglésies separades i les esglésies orientals, i va suposar el començament del canvi d'imatge de l'Església universal, i va acabar amb l'Església immòbil, conservadora per instint i ancorada en el passat.

Els postulats del Vaticà II que pretenien deixar entrar "una mica d'aire fresc" a la institució, "van dotar l'Església d'una doctrina social i van oferir arguments per tensar les tesis franquistes, erigint-se dins de la jerarquia catòlica veus crítiques amb el règim.

Tot i que va ser considerat un Concili no Dogmàtic sinó merament Pastoral i, per tant, les decisions preses no van afectar el dogma, va ser revolucionari en molts aspectes, des del canvi de la litúrgia de la missa, l'exponent visible més clar del qual va ser el canvi de l'idioma, fins al rebuig expressament de les formes totalitàries i les formes dictatorials.

Han passat seixanta anys i en veure avui la jerarquia de l'Església catòlica espanyola més preocupada pel finançament o per la titularitat dels mitjans de comunicació que pel diàleg amb la societat que volia el Concili Vaticà II, ens preguntem si, tot i els avanços del concili, l'Església actual no està gaire llunyana de la que va somiar Joan XXIII?

A parer meu, una herència valuosa, però que va marcar un procés de reforma encara en curs, i és que com diu el refrany "les coses de l'església porten el seu temps" i és que els fruits del concili adquirits mitjançant la serenitat d'ànim, concòrdia fraternal, moderació als projectes, dignitat en les discussions i savieses en les deliberacions dels quasi 2500 consiliaris, encara, 60 anys després, porten cua i són somnis... 

 

 

Cent anys d'una clínica... oblidada?

Si bé el sistema de sanitat pública estava ja instal·lat a Castelló des del 1944, amb el recordat Institut Nacional de Previsió, la Casa Gran, a l'Hort dels Corders cantonada amb l'avinguda del Rei en Jaume, Castelló no va disposar d'un hospital públic de referència per a ingressos fins a l'any 1967, quan Franco, va inaugurar la residència sanitària de la Mare de Déu del Sagrat Cor, avui Hospital General.

Mentrestant, i a mesura que la ciutat creixia i consolidava el seu paper de capital, a costa de la iniciativa privada, diverses clíniques van anar obrint les portes. Una de les primeres si no la primera va ser la Clínica Operatòria de Sant Josep, coneguda popularment com la del doctor Palomo amb presència durant més de 70 anys al carrer Catalunya, al costat de la Farola.

Un centre sanitari de rajoles blanques i façana neoclàssica, molt familiar, menuda, comptava amb els serveis de cirurgia general, traumatologia i també maternitat i que va ser inaugurada el 7 d'octubre de 1922, tot just ara s'acompleix un segle.

Un edifici projectat per l'arquitecte José Gimeno que comptava a més a més d'una zona d'espera, sales de reconeixement, despatxos, habitacions individuals, sala d'operacions, sala d'esterilització, rayos X, magatzems quirúrgics, menjador, cuina, rebost, sales de bany, sales de visita i altres dependències, totes elles ateses amb diligència per la congregació de monges de Sant Josep de Girona, 10 o 12 "germanes" encarregades amb la seua presència d'oferir a més a més d'assistència als malalts, serenitat i reconfortament. De manera que aquella clínica va ficar a l'abast dels castellonencs, tot el necessari per a la cura del cos i també de l'ànima. Molt aviat la clínica del doctor Palomo es va convertir en un referent a la vida social castellonenca i moltes generacions van veure la seua llum a la sala de parts d'aquesta.

La inauguració ara fa 100 anys, va ser "por todo lo alto", és a dir, de la millor manera possible i comptant amb la presència aquell dissabte de les màximes personalitats polítiques de la ciutat encapçalades pel general governador militar senyor Juan J. García Trejo, l'alcalde, senyor Juan Carbó, el secretari de l'ajuntament, el director de l'institut, el magistrat, senyor Alejandro de Paz, el jutge d'instrucció senyor Muedra, el comandant de Marina, el coronel de la Guàrdia Civil, l'administrador de Correus, el cònsol de la república portuguesa, mossén Santiago Fabra preste de la Trinitat, i els mestres, arquitectes i odontòlegs més afamats del poble.

Va ser el doctor Palomo acompanyat dels col·legues doctors Perichet i Torres i el practicant, hui diríem infermer, senyor Bueso, els encarregats de fer els honors a tan il·lustres convidats i acompanyar-los a fer el recorregut per cada una de les dependències, totes dotades amb els més moderns avanços de la cirurgia.

Naturalment, una vegada acabat el recorregut per totes les instal·lacions, tal com va quedar reflectit a través de la premsa de l'època, va oferir-se als convidats "un lunch", un aperitiu, disposat en taules i fonts prèviament preparades comptant amb el servei de cambrers que anaven "circulant" per la sala oferint el menjar i la beguda que porten a les safates, tot servit sota el control del senyor José Agut, gerent de l'hotel Suís, establiment a qui el doctor Palomo va encarregar tots els detalls.

Per un bon grapat d'anys la clínica del doctor Juan Palomo Martí va representar una gran millora per a la ciutat, que va ser punt de referència a l'hora de resoldre el problema que es plantejava quan era necessària la pràctica d'alguna operació quirúrgica important, evitant haver de desplaçar-se a altres poblacions.

Tant ha canviat la nostra ciutat i la sanitat en aquests 100 anys, que és difícil imaginar que diferent era el panorama sanitari. Anys en què els mitjans humans, tècnics i farmacològics eren més rudimentaris, però en què sobresortien grans homes de la medicina que van deixar una empremta indeleble en el record i la vida de milers de famílies castellonenques i edificis que, plens d'històries i ara muts, encara són testimoni d'una altra època, d'un altre Castelló.