Una inauguració solemne i recordada d'un somni...

Enrique Plá Deniel va ser un cardenal espanyol i arquebisbe prevalgut de Toledo, molt actiu durant la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista; un dels cardenals espanyols més conservadors de l'època. 

Benjamí de Arriba i Castro va ser un cardenal catòlic espanyol. Bisbe de Mondoñedo i Oviedo, i arquebisbe de Tarragona on va revelar-se com a defensor de la ideologia anticatalanista, antirepublicana i antidemocràtica, esdevenint el sinistre braç espiritual del règim dictatorial a Catalunya, amb un govern pastoral exercit amb mà de ferro presidit per una obsessiva persecució a la llengua i a la cultura catalanes.

Arcadio María Larraona Saralegui fou un cardenal de l'Església catòlica, claretià, jurista i camarlenc. La seua competència com a jurista el va fer intervenir en molts temes de la vida de l'Església. Cal destacar la seua tasca al Concordat d'Espanya amb la Santa Seu del 1953, que va ser una tasca difícil per les circumstàncies que es vivien a Espanya. L'agost de 1961 va ser nomenat cardenal penitenciari major i poc després prefecte de la Sagrada Congregació de Ritus, rebent la consagració episcopal, amb el títol d'arquebisbe.

Anselmo María Albareda y Ramoneda, fou un cardenal i arquebisbe benedictí espanyol., va ocupar el càrrec de prefecte de la Biblioteca Vaticana, durant anys enormement difícils. El 1964 va ser nomenat membre de la comissió per a la reforma de la Cúria, amb clars sentiments profundament nacionalistes; conseller de diferents Papes fou un dels religiosos catalans més influents a la Santa Seu.

José María Bueno Monreal fou bisbe de Jaca, arquebisbe d'Antioquia, cardenal i conciliarista. Va ser figura rellevant de la Història Contemporània d'Espanya i singularment de la de Sevilla, no només a l'àmbit de l'Església, sinó també a la seua projecció pública, per molts anys cap del grup minoritari reformista dins de l'episcopat espanyol. La seua influència va ser decisiva en les relacions Església-Estat, que van conduir cap a un canvi del règim polític de Franco, més d'acord amb els sistemes de llibertat i democràcia imperants als països europeus del nostre entorn.

I per què porte hui ací a aquests cinc eminentíssims i reverendíssims senyors us preguntareu? Perquè tots cinc van ser els purpurats espanyols que van poder participar "en primera línia" de la solemne inauguració del Concili Vaticà II, tal dia com hui, 11 d'octubre de 1962, fa tot just 60 anys.

Aquell va ser, el vint-i-un concili ecumènic de l'Església catòlica, i darrer dels celebrats fins ara, que va tenir com a objecte principal actualitzar la relació entre l'Església i el món modern a través de quatre grans eixos: Promoure el desenvolupament de la fe catòlica, aconseguir una renovació moral de la vida cristiana dels fidels, adaptar la disciplina eclesiàstica a les necessitats i els mètodes del seu temps i aconseguir la millor interrelació amb les altres religions, principalment les esglésies separades i les esglésies orientals, i va suposar el començament del canvi d'imatge de l'Església universal, i va acabar amb l'Església immòbil, conservadora per instint i ancorada en el passat.

Els postulats del Vaticà II que pretenien deixar entrar "una mica d'aire fresc" a la institució, "van dotar l'Església d'una doctrina social i van oferir arguments per tensar les tesis franquistes, erigint-se dins de la jerarquia catòlica veus crítiques amb el règim.

Tot i que va ser considerat un Concili no Dogmàtic sinó merament Pastoral i, per tant, les decisions preses no van afectar el dogma, va ser revolucionari en molts aspectes, des del canvi de la litúrgia de la missa, l'exponent visible més clar del qual va ser el canvi de l'idioma, fins al rebuig expressament de les formes totalitàries i les formes dictatorials.

Han passat seixanta anys i en veure avui la jerarquia de l'Església catòlica espanyola més preocupada pel finançament o per la titularitat dels mitjans de comunicació que pel diàleg amb la societat que volia el Concili Vaticà II, ens preguntem si, tot i els avanços del concili, l'Església actual no està gaire llunyana de la que va somiar Joan XXIII?

A parer meu, una herència valuosa, però que va marcar un procés de reforma encara en curs, i és que com diu el refrany "les coses de l'església porten el seu temps" i és que els fruits del concili adquirits mitjançant la serenitat d'ànim, concòrdia fraternal, moderació als projectes, dignitat en les discussions i savieses en les deliberacions dels quasi 2500 consiliaris, encara, 60 anys després, porten cua i són somnis...