Un nou any comença…

Ahir va ser Cap d'Any, que en alguns llocs diuen "ninou", hui, per tant, és el segon dia d'aquest 2022, i moment en què omplim les nostres vides de desitjos. Només cal repassar els whatsapps i imatges rebudes en aquests dos darrers dies als nostres mòbils, per veure com amics, coneguts i fins i tot desconeguts ens han "rebotat", en moltes ocasions després d'haver-los rebut ells o elles, tota una sèrie de gifs i cançonetes amb desitjos d'allò més socorreguts: salut, pau, diners o feina, fins aquells altres més curiosos com d'acomiadament de "l'omicron" o aquell altre que ens recorda, com diu la tradicional nadala, que "els que beuen, beuen i tornen a beure" són els peixos, i, per tant, cal tenir compte amb la beguda.

No recorde si ho he escoltat a la televisió, a la ràdio o tal vegada ho he llegit en algun diari, però sí ben bé la notícia:" Un recent estudi científic explica que aproximadament un 60% de la població ens plantegem, en aquests dies nous propòsits, per fer realitat uns desitjos, però només un 8% són capaços d'aconseguir-los".

Menjar de manera més saludable, fer exercici, passar més temps amb els volguts i estimats, siga la familia o els amics, són els desitjos més repetits i més prompte abandonats, i és que el fracàs a l'hora de complir-los es deu principalment a què realment no estem convençuts que allò és el que volem o necessitem fer.

Tot i això, la clau per aconseguir qualsevol meta és tenir paciència, ser insistent i mantenir una disciplina, tot i que molt sovint, ens encallem en la pantalla del més i millor, del sempre més, de l'encara em falta, del si aconseguisc millorar en això o en allò aleshores sí que..., el només que...

Però, i si en lloc d'estar desitjant un futur, no posposem allò que ja podem ser i fer ara? Eixe serà el meu propòsit, el meu repte des de hui mateix: fer una mirada a allò que ja sé fer, i que sóc capaç de fer ara, avui, i seguir fent-ho. Clar que vull tenir un desig de millora, però el que sóc i puc, ha de marcar el tret d'eixida.

És veritat que acabem de deixar enrere un 2021 dolent. El pitjor any en dècades per a molts països: una pandèmia ha matat desenes de milers de persones a Espanya. A Castelló més de 900. Si hem tingut sort només haurem patit una mica la crisi econòmica i la garrotada global. Si no hem estat afortunats, haurem perdut algú proper i volgut al llarg de l'any. La por als contagis ha trastocat els costums i la manera de relacionar-nos.

Però és possible ser optimista, la vacuna més ràpida de la història ha ajudat a salvar milions de persones, tal vegada a mi mateixa i aquesta és en l'inici del 2022 una bona notícia. Això no vol dir que el nostre món siga un lloc perfecte. Però de tots els escenaris globals que hem conegut, que ens ha tocat viure, aquest és el millor, per tant, aquest, el nostre País i Castelló en particular és un bon lloc, cal doncs ser confiat de cara als 363 dies que li queden a l'any, ja veureu com farem moltes coses...

A la tercera serà la vençuda i tornarem a tenir festes a la Magdalena, a viatjar, a riure i conviure, tornarem a la normalitat, i ens tornarem a saludar donant-nos la mà o una abraçada, i tornarem a sentir-nos còmodes entre la multitud... Aquest ha de ser l'any de la recuperació completa, perquè, malgrat el que diuen els estudis i estadístiques, puguem assolir els somnis, objectius i metes proposades.

Un nou any comença i tot i que el futur es presenta incert, si fins ara ens hem sortit, també a partir d'ara ens en sortirem. Estic segur perquè si aquest any no ha de ser pitjor que els dos darrers, i d'aquells ens hi sortírem, ara tenint més capacitat i una major actitud per fer front a allò que resta per venir, estem més preparats. Junts podem molt! Seguirem...

 

 

No he anat mai, tampoc enguany

No sé amb exactitud quan la moda d'acomiadar l'any a sota del rellotge d'algun edifici públic deguera arribar a Castelló, però supose que no serà una tradició molt antiga. És veritat que fins a les darreries del segle XIX no va començar a ser freqüent que tothom tinguera un rellotge de butxaca, per això i perquè gaudir d'una festa privada no estava a l'abast de la majoria dels veïns, sembla que, primer de manera irònica i després com a acte fester popular, a moltes ciutats espanyoles, va començar a concentrar-se per acomiadar l'any i de manera espontània el veïnat, en aquelles places on s'hi trobava algun edifici amb rellotge, bevent i acompanyant els darrers 12 segons del dia amb 12 grans de raïm.

El pas del temps va fer la resta i, al llarg del segle XX, el costum d'anar a escoltar les dotze darreres campanades de l'any al rellotge de la plaça del poble o d'algun edifici noble, va convertir-se en tradició. També ací a Castelló.

Tot i que el rellotge més important i conegut a la ciutat és el del campanar de la Vila, és de suposar que el costum de celebrar "les campanades" d'acomiadament d'any va arribar a la nostra ciutat a la dècada dels anys 20 del segle passat, moment coincident amb la inauguració l'any 1923 a la Porta del Sol, en el lloc que ocupava l'antiga "Posada del ferrocarril" del "Banco de Castellón", amb posterioritat de València i en l'actualitat de Caixabanc.

Un edifici noble, que conforma la cantonada entre la Porta del Sol i el carrer Trinitat, d'un marcat caràcter eclèctic, amb planta baixa, entresòl i tres plantes superiors. Amb una porta al xamfrà flanquejada en origen per dues columnes i sobre aquestes, dues escultures, tristament desaparegudes, de tall clàssic de Joan B. Folia. Per coronar el tercer nivell, l'arquitecte va introduir un rellotge amb una cúpula ogival de planta octogonal amb llanterna, tot de tendència modernista. Des del primer moment l'edifici que va contribuir al fet que la plaça es convertira en el centre neuràlgic econòmic i social de la ciutat, i lloc de celebració elegit pels veïns per acomiadar l'any.

D'aleshores ençà i sobretot després dels anys de la guerra civil, si hi ha hagut una imatge que es repetia cada Nadal, cada nit de Cap d'Any, poc abans de les dotze de la nit, era la concentració a la Porta del Sol de milers de persones per celebrar, el final d'un any i l'inici del següent, amb festa.

Malgrat que als inicis de la dècada dels 60, la televisió pública i única existent al país, va començar a retransmetre en directe "les campanades" restant-li afluència a l'acte al carrer, a Castelló, els veïns, sobretot els joves, mai van deixar d'anar a citar-se a sota del rellotge en aquell moment tan especial de l'any, i el costum va fer-se més i més popular.

Jo, he de dir, que des de molt jove, sempre he celebrat l'acomiadament de l'any amb el mateix grup d'amics "de tota la vida", que ens muntàvem la festa nosaltres sols a alguna de les nostres cases, i mai ens hem vist amb la necessitat i les ganes, d'anar a veure com el rellotge de la Porta del Sol donava amb el so de les campanades l'entrada al nou any. Nosaltres ens marcàvem les campanades a nosaltres mateixa en el moment que creiem oportú. I sempre nes ha anat bé-

Per això, quan l'any passat, per allò, del toc de queda, van ser suspeses totes les festes i celebracions i no va haver-hi festa de campanades a la porta del Sol, no vaig tenir cap sensació que em faltara alguna cosa, ho vaig veure més que normal.

Ara, hui, novament, tot i que la gent ens podem reunir per celebrar la nit de Cap d'Any, i nosaltres, els amics, ho farem, amb seguretat i respecte als protocols Covid, tampoc anirem a la Porta del Sol. No ho necessitem i no ho veiem adient, ara més que mai.

Malgrat el repunt important de Covid que estem tenint en aquests dies, el consistori, estic segur, no impedirà l'accés dels veïns a la Porta del Sol, a l'hora de menjar-se el raïm o els gallons de clemenules, però haurà de vetllar perquè la celebració puga fer-se en condicions de relativa normalitat. Nosaltres, el meu grup d'amics i jo, en no anar-hi, els facilitarem la feina.

Amics, amb aquesta reflexió tanque l'any, no és ni un final ni un començament, a partir de demà noves pàgines, noves oportunitats se'ns han d'obrir, la vida continua. Gràcies per haver-me acompanyat fins ara, espere que ho continueu fent; després d'un any tan complicat, em sent afortunat de tenir-vos tant a prop, però aquesta nit no em busqueu a la Porta del Sol, no he anat mai, tampoc hui aniré.

 

La carta als Reis...

Sembla que aquest any l'equip de govern del nostre ajuntament ha arribat a temps, presentant-nos "la carta" conjunta de tot allò que han consensuat per demanar ens porten per a la nostra ciutat, ses majestats d'orient, abans que ens visiten el pròxim 5 de gener.

Feia anys que per ficar-se d'acord en tot allò que s'havia de demanar, s'havia perdut el costum d'escriure quan tocava la tradicional carta anual amb les peticions, i com que no arribava a temps, els mags, ens portaven allò que els hi semblava bé, no sempre del gust de tots.

Són moltes les ocasions en què "els majors", aquells que ja no tenim la innocència dels infants, escrivim la carta als reis, en aquests dies previs a la seua arribada, demanant el que és essencial, invisible als ulls, com salut, paciència, saviesa, capacitat de comprendre o generositat amb la promesa de fer bon ús de tot allò que ens puguen portar.

Però tot i ser conscient de la quantitat de peticions materials que reben aquests dies, sobretot de part dels veïns i veïnes més menuts del nostre poble, està bé que "els que ara manen" demanen la col·laboració dels mags, per mirar d'aconseguir per la ciutat, allò que, com a humans, tal vegada siguem incapaços de fer realitat.

I és que la carta que aquest any s'ha enviat des de l'ajuntament, a més a més de ser molt extensa, suposarà, tot i ser mags, un gran esforç per Melcior, Gaspar i Baltasar i, de segur, que moltes coses de les demanades, malgrat la voluntat de ses majestats per complir amb les peticions municipals, quedaran en un no res., i caldrà tornar-les a demanar l'any vinent a veure si hi ha més sort.

I ara caldria saber quines són les peticions, no? Llegiu, llegiu les més cridaneres...

+ Un corredor mediambiental pel riu sec.

+ Millora de la mobilitat, tant per a ciclistes com per a vianants, en l'avinguda de Lledó.

+ Acabament del Centre d'Envelliment Actiu i Saludable.

+ Millora del Camí La Ratlla.

+ Servei de transport a demanda en urbanitzacions i barris perifèrics.

+ Rehabilitació de l'edifici de la Pèrgola.

+ Remodelació i conversió en zona de vianants de la plaça de la Pau.

+ Plataforma Informàtica Integral Multi-Agència per a Seguretat i Emergències.

+ Panells d'informació dinàmica en parades de la xarxa de transport públic.

+ Subministrament i posada en marxa d'una targeta ciutadana Smart.

+ Portal Ciutadà.

+ Reurbanització de l'avinguda del Castell Vell, Les Galeres, el barri de la Guinea i la Quadra Saboner.

(Podeu llegir la carta sencera punxant ACÍí)

Està bé que l'equip de govern, encapçalat per l'alcaldessa que és qui firma la carta, demanen tot allò que els hi faça il·lusió, però una altra cosa serà el que "ens deixen". Els mags són conscients que aquest 2021 la pandèmia ha suposat un repte per a la gestió de l'Ajuntament, però el projecte de ciutat no pot quedar paralitzat i, per això, malgrat les dificultats afegides que implica aquesta crisi de caràcter global, la carta busca projectes per millorar la qualitat de vida de la ciutadania.

Cal mirar el futur amb confiança, amb alegria. Cal afrontar un nou any amb il·lusió i energia. Estic segur que tot el que es demana no podrà ser que arribe. Però per poc que "ens porten", de segur que, en les circumstàncies actuals, haurem d'estar contents i la ciutat, amb l'ajuda de tots, els mags inclosos, no deixarà d'avançar cap a un futur més enriquidor.

Un experiment...

Ahir va ser el dia dels innocents, dia de les innocentades, de les notícies falses, de les trucades telefòniques absurdes o de mal gust, de mentides inofensives o "troles" increïbles amb una certa versemblança en el món real.

Actes sense malícia que un dia qualsevol serien condemnats, però socialment admesos tal dia com ahir amb el convenciment que es tracta d'un moment d'excepcionalitat, per la qual cosa, vaig decidir fer un doble experiment.

D'una banda, des del matí vaig ficar-me en "alerta" per veure que podia descobrir, i d'altra, tot i que no sóc massa de fer bromes, vaig decidir també crear una innocentada , en la qual jo seria el protagonista, a veure qui era l'innocent que se l'empassava.

Ara, passades 24 hores, aquest ha estat el resultat, en compartir-lo amb tots vosaltres, espere que tragueu algunes conclusions.

Pel que respecta als descobriments d'innocentades preparades per altres, no diré qui ni on, vaig trobar-me'n a primera hora del matí una que, fent referència a la polèmica sobre el canvi del nom "Castellón-Castelló" i els entrebancs i malentesos que està causant amb un altre "Castelló", a la Ribera, afirmava que: "El ayuntamiento de Castellón y la Generalitat acuerdan que la ciudad pase a denominarse Castell de la Plana", després van seguir aquelles que anunciaven que a partir del 2023 comptaríem a la ciutat amb una xarxa de Metro amb punt central a "la farola", o aquella que feia públic que la Generalitat Valenciana, per evitar les aglomeracions a la muntanya, instauria a partir del pròxim dia 1 de gener, peatges d'1 euro per quilòmetre en les rutes senderistes, amb multes de fins a 1000 euros per aquells que se salten la normativa.

També els amics més propers van dir la seua, des d'aquell que comunicava la decisió de fer-se vegà, passant per aquell altre que deia deixava la docència per dedicar-se a la tauromàquia, o aquell que anunciava que havia estat desaparegut uns dies de la ciutat perquè havia anat a implantar-se el cabell a Turquia, fins a arribar a aquell altre que feia salts d'alegria en assabentar-se que l'IVC havia iniciat els tràmits per demanar que el Betlem de la Pigà fora inclòs en el catàleg de béns immaterials de la UNESCO.

En relació amb la "trola" per mi ideada, vaig pensar apareguera al meu perfil de la xarxa social "Facebook". Eren poc més de les 8 del matí quan, acompanyada d'una fotografia, vaig "penjar" aquest text: "Amigues i amics, us he de comunicar una decisió presa avui mateix conseqüència d'un llarg període de reflexió i més d'una nit sense dormir.

Abandone el nacionalisme, la lluita pel país, la defensa de la llengua, abandone la militància en Compromís, Després de més de trenta anys en UPV-BLOC-COMPROMIS, crec que allò que defensa queda molt lluny del que són actualment els meus ideals.

Em sent més atret per "la España viva" i en la defensa de la família i la vida que fan altres opcions polítiques, i en especial VOX, moviment al qual no descarte afiliar-me en dades properes, en considerar que és l'opció que pot oferir-me a mi i a les properes generacions un horitzó de llibertat, igualtat, prosperitat, justícia i sobretot, un gran respecte pels nostres autèntics valors i respecte a les tradicions".

Respostes de tota mena va començar a haver-hi al cap de pocs minuts i al llarg de tot el dia. Encara no eren les tres de la vesprada quan ja vaig comptabilitzar 34 persones que d'una manera o l'altra havien llegit el parany, al costat de dos dotzenes de comentaris a quin més enginyós, des d'aquells més senzills i clars "no cuela" o "t'has passat", fins aquell que afirmava que era el millor que podia fer. Ara transcorregudes ja 24 hores, el resultat ha estat: 40 persones sorpreses, gràcies a Déu, quasi ningú s'ho va empassar, i 36 comentaris, entre els que també destacaria aquell que diu que no em deixarien apuntar a Vox, fins aquell molt enginyós que diu que "ell" també està fent un curset per a formar part dels nous afiliats i que ahir mateixa estaven assajant el "cara el sol".

Conclusió de l'experiment: Malgrat la que ens està venint a sobre, el sentit de l'humor, la capacitat d'estimular el sentit de gràcia en un mateix i en els altres, ha quedat novament manifesta aquest 28 de desembre. Cal seguir mantenint aquesta estratègia que la cultura posa al nostre abast, com una manera també d'aconseguir comprendre la realitat. Moltes gràcies a tots i totes. Potser l'any vinent, repetim.

S'ha acabat el servei!

El 27 de desembre de 1961, hui fa 60 anys, feia poc de dos mesos que s'havien inaugurat les quatre primeres línies d'autobús urbà a la nostra ciutat. L'empresa "la valenciana S.A." va ser l'adjudicatària del servei i quatre "Pegaso Monotral", de color roig i blanc van començar a fer-se habituals pels nostres carrers.

La ciutat creixia, ja quasi s'assolien els cent mil habitants i el transport urbà començava a ser necessari per a aconseguir guanyar temps i comoditat en els desplaçaments; al mateix moment calia "ordenar el dens tràfic" que es generava, i paral·lelament a la creació der les línies de transport urbà i suburbà van aparéixer als "quatre cantons" els primers semàfors per, com deien les cròniques de l'època, "evitar l'anarquia en travessar els carrers d'Enmig i Colom".

Amb els autobusos en circulació i l'atenció dels vianants als semàfors, quan el parc mòbil de vehicles arriba a les vint mil matriculacions, apareixen unes noves necessitats, d'una banda, la creació d'un pla d'estacionament i aparcament als carrers que ja comença a ser un veritable problema i d'altra buscar un vehicle substitutiu a la mítica "panderola" per enllaçar els diferents pobles de la Plana amb la capital.

També la valenciana S.L. , va fer-se càrrec de la xarxa de troleibusos de la Plana, que havia de donar servei des de Benicàssim fins a la Vall d'Uixó; malauradament la xarxa no va arribar a quallar totalment, només va construir-se la secció d'11 quilòmetres comprés entre el Grau i Vila-real, amb quatre vehicles elèctrics , però, tot i això, va ser un element més dels que van ajudar a marcar "la modernització" la comarca i de retruc la capital.

Però la mobilitat pública a la ciutat també va portar moments curiosos. Resta a la memòria que en aquells primers autobusos urbans a més a més del conductor existia la figura del cobrador, era el senyor que s'encarregava de la venda de bitllets i la seua revisió, de la cura dels equipatges, mercaderies i encàrrecs, així com de fer els fulls i llibres de ruta, fins i tot ajudava el conductor en la reparació d'avaries, i arribant a la destinació, havia de fer la neteja lleugera dels vehicles.

Era més que normal en aquells primers mesos de circulació urbana, que el servei no fora del tot perfecte i regular i hi haguera en algunes ocasions xicotetes disputes entre els passatgers, no habituats a emprar aquest mitjà de transport, i els cobradors, poc habituats a tractar amb atenció i tolerància a alguns usuaris gens habituats a pagar a l'hora d'accedir a l'autobús.

Però, tot i això, un fet gens habitual va ocórrer la nit del dimarts 26 de desembre d'aquell 1961, anit va fer 60 anys, quan en el darrer viatge de la línia "Avenida Cernuda y Velasco-Paseo de Morella", baixant del Paseo i al encreuament entre la Ronda del Millars i el carrer Navarra, van sonar les 10 al campanar i, el cobrador, va indicar el conductor que parara el vehicle, fent baixar a tots els passatgers argumentant que "s'havia acabat el servei".

Un trajecte que va quedar a mitges perquè acabava a l'avinguda de Cernuda i Velasco. Uns passatgers que abonant el bitllet van haver de baixar i continuar a peu, sense que ningú els hi indicarà a l'hora de pujar que "en sonar les 10 s'acabaria el viatge", i uns altres possibles viatgers que, esperant-se a les parades de "general Sanjurjo" i "Rialto" van haver d'anar a peu a les seues destinacions. Per a més "inri", diuen les cròniques, que en aquell moment plovia copiosament.

No sabem com deguera acabar "la cosa". Pense que aquell fet tan estrany, no seria cosa de l'empresa, més aviat fou una iniciativa del conductor o el cobrador, o tots dos, però, vet per on, va ser motiu de queixa "amb majúscules", apareguda l'endemà al "mediterraneo". Curiós, no? Castelló entrava a poc a poc al món de les capitals modernes, però arrossegant una mentalitat de poble!