Solidaritat

Sentiment que no fa massa anys quedava englobat dins del de caritat de qui es diferencia perquè mentre la primera no té com a protagonista el que la rep, sinó el qui la practica; en un plantejament solidari tots estem en la mateixa posició, assumint que les necessitats dels altres són també les nostres.

Tal vegada per això, s’acostuma a associar-la amb un valor que mou a les persones a compensar les injustícies socials afavorint les persones més necessitades i, es canalitza sobretot a través de les accions de voluntariat o similars, podent-se expressar de moltes maneres, constituint una actitud compromesa davant les relacions socials, una manera d’entendre la interacció amb els altres.

El desembre és un mes que, entre moltes altres coses, s’associa a la idea de solidaritat. Les festes de Nadal suposen una pretesa harmonia en la convivència social que convida als esclats d’efervescència solidària. Moments àlgids d’empatia i generositat, que es contraposen als moments àlgids de consumisme, per respondre a múltiples causes socials: des de la recollida d’aliments fins a la recerca mèdica, tot passant per les convocatòries intensives i maratonianes de solidaritat, les quals contribueixen a millorar les condicions de vida.

Tanmateix hui voldria comentar una situació que, tot i conèixer-la des de fa una temporada, mai m’havia trobat “cara a cara” amb ella. Es tracta d’una iniciativa solidària coneguda amb el nom de café solidari o també café pendent.

El café pendent és un tipus de solidaritat que apareix per primera vegada a Nàpols fa ja uns quants anys. Els clients que entren en un bar paguen anticipadament el café a algú que no s’ho pot permetre. Entren, consumeixen el seu propi café i en deixen un o varis de pagats, sense haver-los consumit, i marxen del local sense tindre ni idea de qui es podrà beneficiar dels cafés que han pagat i no han consumit. Per la seua banda, les persones que travessen un mal moment econòmic, poden entrar al bar i consumir-lo sense haver-lo de pagar.

 

Fins i tot sembla que en alguns bars hi posen un logotip al carrer per indicar que aquell establiment s’acull a aquesta campanya de solidaritat. Siga com siga, jo, a Castelló, encara no he vist cap bar ni restaurant amb aquest logo, tot i que supose hi haurà algun que ho farà.

El que si vaig veure ahir al matí, quan anava al col·legi electoral, és el cartell, la pissarra, que us mostre en la foto adjunta en un bar, l’Àngelo, ubicat al cantó dels carrers Sant Fèlix amb Lope de Vega, que de manera ben gràfica, mostrava els vianants la seua implicació directa amb aquesta forma de solidaritat.

Serà Àngelo el nom del propietari i serà napolità? No ho sé, però podeu esbrinar-ho vosaltres mateixa i continuar aquesta història a la vegada que us preneu un café i, si podeu, en deixeu pagat un altre.

Una acció simbòlica basada en la confiança, un moviment solidari que, al mateix temps que aporta suport a qui més ho necessita, de segur contribuïx també a incrementar les vendes del negoci que hi participa.

Només un però, confiem en el bon criteri del propietari del bar per repartir la solidaritat i que el café gratuït no siga un costum i un abús. Felicitats Àngelo!!!

Ja n’estem farts. Ara és el moment…

 Prou de mentides i falses expectatives, ja n’hi ha prou d’engany massiu. Novament les previsions del govern espanyol no s’han complert. Confiàvem fins als darrers mesos, però no, l’alta velocitat a Castelló, no arribarà aquesta setmana, tal com se'ns ve prometent una vegada i una altra des de fa ja més de 15 anys.

Una alta velocitat que naixerà, si algun dia naix, sota mínims, amb poca freqüència de trens i circulant per una via no en doble plataforma com la resta d’AVE’s, ni tampoc una via exclusiva; circularà per una via mixta d’amples aprofitables per a trens AVE i de mercaderies, això que no se qui, va inventar amb el nom de “tercer carril”.

I per què? Per diners, per no fer una inversió adient a allò que ens mereixem, de manera que l’AVE a Castelló tard i malament, amb una inversió menor d’allò que tantes vegades se’ns havia promés i totalment injusta per la realitat econòmica del nostre poble.

I com no ens creiem allò que amb insistència se’ns vol fer creure des del ministeri, només cal recordar com el Secretari d’Estat d’Infraestructures, Transport i Habitatge, el senyor Julio Gomez-Pomar, va afirmar el passat mes de juliol que arribaria abans de finalitzar l’any, o la pròpia ministra, la senyora Ana Pastor, que el passat mes de novembre ratificava que l’AVE arribaria a la província de Castelló aquest 2015 i ara posa data general el 2016, el Govern Valencià, Fermed i els alcaldes dels ajuntaments de València, Alacant, Elx i Castelló van signar a principis de desembre al Palau de la Generalitat Valenciana allò que tothom coneix ja com a “Declaració de València”.

Què és us preguntareu alguns? Doncs molt fàcil, un manifest que remarca la importància de les xarxes transeuropees ferroviàries de transport i exigeix al Ministeri de Foment "més sensibilitat" vers els corredors europeus al seu pas per l'Estat espanyol, reclamant que es consideren prioritàries les inversions en aquestes infraestructures, reorientant-les "des de la tradicional visió radial a una perspectiva més transversal" i la necessitat d'entendre el Corredor com un projecte estratègic, establint la figura d'un coordinador o comissari general.

Ara resulta que el missatge del Ministeri de Foment dient que s’acabarà el 2016, cal entendre’l en positiu, doncs vol dir que en l’any proper és voluntat del govern, que s’acabe aquesta infraestructura. Mira que té collons!!! No n’és per estar farts?

Que dirà o millor pensarà ara la presidenta del PP, la senyora Bonig, al veure com el ministeri no compleix amb el compromís que va assumir-se quan ella era Consellera? Inacceptable la deixadesa i desídia amb què ha tractat el Govern Central en aquesta legislatura les infraestructures al nostre País Valencià. A hores d’ara amb la legislatura tancada ni AVE ni Corredor Mediterrani, ni dates pròximes ni llunyanes…

Dilluns passat dia 14, havia de ser “el gran dia”, però una vegada més els veïns de Castelló comprovem els incompliments del PP, en prometre que el 14-12-15 arribaria el primer AVE a Castelló i no, no ha estat així. Novament enganyats i farts de falses expectatives.

La realitat: reducció de trens de rodalies, inconvenients greus pels veïns que han de desplaçar-se a València, i obres pràcticament paralitzades per manca de subministraments. Diguem prou, ara podem dir-ho. On? Naturalment a les urnes el diumenge vinent. N’estem farts de la política de sempre, de les cares de sempre. Ara és el moment!!!

De Santa Llúcia a Nadal, dotze dies de cabal.

“Puix sou Verge coronada,

 i màrtir molt excel·lent,

 guardeu-nos, Llúcia sagrada,

 la vista i l’enteniment”.

 Així comença una de les estrofes del molts gojos que Santa Llúcia té dedicats al llarg del nostre territori, i és que la celebració de la festa, que tot just diumenge passat celebràvem, data en què es commemora el martiri d’aquesta noia, a la qual, segons la llegenda, van arrancar els ulls. Una creença que, tal vegada, pot venir del seu nom, Lucis Via, “camí de llum”, o de la seua proximitat al solstici d’hivern.

Tot i que la reforma gregoriana del calendari, al suprimir uns dies, va deixar la festa de la Santa abans de l’entrada de l’hivern, encara escoltem per alguns indrets aquella dita de “Per Santa Llúcia, pas de puça”, amb clara referència a l’inici de la crescuda del dia.

La santa és invocada com a protectora de la vista i com a patrona tant dels cecs i de molts oficis que requereixen bona visió,: per exemple les modistes i cosidores, especialment important en l'època en què l'ensenyament de les noies volia dir, sobretot, aprendre a cosir.

No tinc entre les dones de la família ni a les amistats més properes cap noia que porte aquest nom, tal vegada per això, tot i que no solc oblidar la data de la festa, el record que em ve a la memòria cada 13 de desembre és aquella cançó que cantava l’Albano i que si fa o no fa comença dient en castellà: “El 13 de diciembre, Santa Lucía, me fui y no te he visto desde aquel día”.

A la província de Castelló, tal vegada, la més popular de les ermites dedicades a la Santa es troba a Alcossebre, a la muntanyeta de Sant Benet, a la part més meridional de la Serra d’Irta, ermita que diu la llegenda fou construïda per un grup de pescadors que, essent sorpresos per un fort temporal mentre estaven a la mar i en veure's en greu perill van invocar la Verge fent-li la promesa d’aixecar-li una ermita en el lloc més elevat de la costa, perquè tot el món, des de mar i des de terra poguera contemplar-la, si els salvava de morir ofegats, per venerar-la i en acció de gràcies.Després d’unes setmanes de recerca del lloc perfecte i mereixedor d’aquella construcció van elegir la muntanyeta de Sant Benet a 312 metres sobre el nivell de la mar.

La realitat és que l’ermita és de les darreries del segle XVII i està en un lloc tan privilegiat que en dies clars, pot veure's amb claredat el Prat de Cabanes, les illes Columbretes, el desert de les Palmes i fins al cab de Sant Antoni a Alacant. De segur que hui, dia de la festa grossa i de la popular romeria, “les vistes” seran meravelloses.

I a la nostra ciutat, ja ho dèiem fa pocs dies, i impulsada pel col·lectiu veïnal del Raval de la Trinitat, la celebració més important que recorda la festivitat, és la “fireta de Santa Llúcia”, exemple de participació ciutadana i suport a les tradicions, lloc de trobada veïnal obert a tot el poble i que en aquest 2015 va arribar a la seua XIIIena edició amb tot un èxit de participació. També un altre Castelló, el de la Ribera, va celebrar una fireta semblant, tot i que en els seus inicis estava més relacionada amb el món dels animals i ara, s’ha modernitzat oferint productes i activitats per a tota la família de cara a les festes nadalenques.

Amics, pocs dies per dir adéu el 2015, “tempus fugit”, que Santa Llúcia ens conserve la vista!!!