La ciutat

La ciutat

diumenge, 6 de maig del 2018

Cultura de defensa?


Diu el diccionari que cultura és la creació i realització de valors i béns materials per l'ésser humà que inclou sempre una ideologia, i per tant, una escala de valors i interessos. Considerada per la societat com un bé públic i preferent, pot classificar-se segons diversos criteris, i per tant podem parlar entre d'altres de cultura de masses, física, popular, de la pau, política o ambiental, per citar-ne només algunes de les manifestacions més actuals.

Tot i això hui he vist una ressenya que fa referència a un tipus de cultura que com a mínim em resulta xocant i curiosa, aquella que es defineix com els coneixements que permeten a les persones, als ciutadans, desenvolupar judicis i opinions sobre els instruments amb què els Estats es protegeixen i defensen als ciutadans de determinats perills i amenaces, l'anomenada "cultura de defensa" o també "cultura de seguretat".

I és que venia anunciant-se des de feia uns dies i va materialitzar-se el passat divendres, la Subdelegació del Ministeri de Defensa del Govern Espanyol en Castelló de la Plana, va promoure i inaugurar a la seu de la Fundació Dávalos Fletcher, una exposició itinerant del Comandament d'Operacions Especials "Boinas Verdes en acción".

Es tracta d'una exposició de fotografies realitzades pel general Bataller, cap d'aquestes companyies especials de l'exèrcit de terra a la dècada dels anys 80 i 90 del segle passat, que tracten de reflectir les activitats d'aquests "guerrillers" entrenats i equipats per fer front a actuacions de risc; en resum sembla es tracta "d'una propaganda" sobre aquelles unitats, els escenaris on actuen i els mitjans que empren.

Entenc que els militars tinguen com a repte garantir la seguretat dels ciutadans i la seua pròpia, fins i tot arribe a entendre que cal estar alerta a fenòmens com el terrorisme internacional o les ciberamenaces, però em ruboritza sentir parlar als militars de perills i amenaces lligades al concepte de cultura i que es tracte de perpetuar l'esperit guerriller militar a través, en aquesta ocasió, de l'art i la tècnica fotogràfica.

Segons els seus estatuts, la Fundació Dávalos Fletcher que acull l'exposició, té entre les seues finalitats la de promocionar la cultura sobre les arts de pintura, escultura, música, lletres i ciències, però res diu sobre la cultura de seguretat ni de defensa, per la qual cosa em resulta prou curiós que, el Patronat, màxim òrgan gestor de la fundació, haja acceptat que aquesta exposició itinerant, amb finalitat clarament divulgativa de la tasca militar, puga ser exhibida a la seua sala d'exposicions, fent-me pensar que el criteri seguit haja estat el de "cal estar a bé amb l'exercit... per si de cas".

Resulta també curiós que siga el president de la Diputació, el senyor Moliner, qui novament faça costat a l'exèrcit. Recordem que el passat mes d'abril va ser la Diputació qui va considerar un honor i va cedir el Palau provincial i la plaça annexa, per acollir "la propaganda" de la Guàrdia Reial, i ara, novament, el passat divendres el senyor Moliner va tenir un paper important en la inauguració de l'exposició.

Que l'exercit busque fer-se propaganda, ja siga a través del desplaçament dels membres de la Guàrdia Reial "a províncias" o mitjançant una exposició de fotografies sobre "les forces especials de l'exercit" per conscienciar a la població sobre les virtuts de l'exèrcit, és curiós, que Castelló, que des de 1995 no té caserna militar i per tant soldats pels carrers, en poc més d'un mes siga "notícia militar" en dues ocasions, és preocupant i que la Fundació Dàvalos Fletcher faça costat a un tipus de cultura, la de defensa, amb la creença que el coneixement directe de les activitats dels militars pot comportar una major estima, no se sosté.

Cultura és llibertat, cohesió i desenvolupament social, mai cossos armats, exèrcit ni promoció de defensa i militarisme. No ens deixem enganyar per les imatges idíl·liques de la tasca d'un militar, els exèrcits, són expressions del fracàs d'una societat i base per "fabricar" ciutadans acrítics i obedients. Respecte totes les opcions, però no m'espereu a l'exposició...

dissabte, 5 de maig del 2018

Pregonet de Lledó o infantil?



Al programa apareix com a "Cavalcada Anunciadora de la festa principal de la Patrona de Castelló", tot i que popularment aquest acte tothom el coneix com "El pregonet". Un Pregó per definició és una crida o un anunci i que a Castelló el més important és el que celebrem el tercer dissabte de quaresma i que dóna inici a les festes fundacionals.

Gramaticalment el mot obtingut en el procés de derivació, mitjançant l'addició a un mot primitiu d'un sufix que indica disminució, se l'anomena diminutiu. En valencià els sufixos diminutius són "-ol, -ola, -ó, -ona, -í, -ina" i els més habituals "-et i -eta", així un rierol serà un riu xicotet, un raig menut serà un rajolí, un cotxet serà un cotxe petitet o una capseta una capsa menuda.

De la mateixa manera "un pregonet" és un pregó menudet, que tant pot referir-se al nombre de participants com al seu recorregut, però mai un pregonet pot ni deu ser un pregó on la participació majoritària siga de xiquets i xiquetes; aquesta manifestació ha de rebre el sobrenom "d'infantil", ja siga pregó infantil o pregonet infantil.

De manera que la Cavalcada anunciadora de la Festa principal de la Patrona que el programa anunciava per aquest matí, pot considerar-se un Pregó, però mai un pregó infantil i justament en això és el que voluntàriament o involuntàriament s'està convertit el "pregonet de Lledó" en els darrers anys, en "un pregó infantil", només una mica més curt del que se celebra el dilluns de magdalena.

I no és que no vulga que els xiquets i xiquetes de Castelló tinguen el seu protagonisme el matí del dissabte abans del dia principal de la Festa de la Mare de Déu del Lledó, em sembla molt bé que els més menuts participen en la desfilada pels carrers del centre de la ciutat, fins i tot que ho facen la Regina infantil, les Dames de la ciutat infantil i els i les representants infantils de les diferents Comissions de Sector, però cal tindre present, i sobretot de cara als forasters, que el que es presenta és una "cavalcada anunciadora de la festa" on el protagonisme no ha de ser infantil, sinó la resta d'elements tradicionals, amb el perill que comporta de convertir aquest Pregonet en una cavalcada lúdica infantil de llançament de caramels.

És possible que la idea original de la Confraria fora en el seu moment donant entrada a la participació dels xiquets i xiquetes en la cavalcada acompanyant als nans, gegants, cavallets, danses i membres de la confraria, demostrar el fervor que des dels més menuts als més grans, els castellonencs tenim envers la nostra Patrona, però la devoció costa molt de veure-la reflectida en el caire que hi ha pres l'acte que, també aquest any, ha quedat reduït a unes estampes costumistes infantils, ja que en ells i elles i el llançament de caramels, sembla recau tot el protagonisme.

De la mateixa manera que s'anuncia que, per primera vegada, el darrer diumenge de maig, el pròxim dia 27, hi haurà, per fer més protagonistes els xiquets i les xiquetes, una Eucaristia i processó infantil pels voltants de la Basílica, caldria que des de la mateixa confraria es plantejaren si l'estructura de la "cavalcada anunciadora de la festa", si l'estructura actual del Pregonet, ha de continuar sent un acte pensat pels més menuts o no i, de ser així, com a mínim per evitar interpretacions errònies, canviar-li el nom.

La meua opinió, compartida o no per aquells que açò llegiu, és que la desfilada anunciadora de les festes continuara sent allò que va pensar-se i ser en els seus orígens allà pels anys 80 del segle passat, un pregonet per anunciar la festa principal on el protagonisme recaiguera en els elements tradicionals de la festa: nans, gegants, danses, carros triomfals i música i no en els xiquets i els caramels.

divendres, 4 de maig del 2018

Quatre de maig...


La història dels pobles, de les persones, dels edificis està en la memòria dels que la fan a poc a poc. Així, amb aquesta frase, l'exrector de l'UJI Fernando Romero, iniciava el pròleg de la publicació que conjuntament amb la Diputació de Castelló, aquella institució va editar fa quasi 20 anys, dedicada a divulgar tota la història de Lledó com a lloc sagrat de Castelló i icona dels castellonencs de qualsevol temps.

Una història que s'inicia a mitjan segle XIV, amb culte i veneració de la sagrada figura de la Verge i que hui en dia, més de sis segles després, continua sent la base devocional dels habitants de la ciutat.

Al llarg d'aquests més de 650 anys transcorreguts, moltes han estat les dades significatives de Lledó, però ficats a destacar-ne alguna és, sens dubte, la data del 4 de maig la que s'emporta "la palma".

Fruit, el 1912, del trasllat de la festivitat de Lledó des del mes de setembre al primer diumenge de maig, per acord municipal, i autoritzada la coronació pel Papa Pius XI, és el diumenge 4 de maig de 1924, hui fa 94 anys, quan a "la farola" el cardenal Vidal i Barraquer, en un dels moments més intensament viscuts pel poble, corona la imatge de la Verge, com encara hui o recorda una làpida commemorativa ubicada a la paret oest de la mateixa farola, a la plaça de la Independència.

Fruit dels desastres de la guerra civil, i miraculosament salvada la xicoteta icona sagrada, la imatge-reliquiari va ser parcialment destruïda i abandonada, i acabada la guerra, un altre 4 de maig, en aquesta ocasió de 1940, hui fa per tant 78 anys, una nova imatge-reliquiari, encarregada i decorada per Porcar i realitzada en alabastre per Tomàs Colón, eixia de Sant Agustí, novament fins a la farola, on amb una semblança més que paral·lela a la coronació, en aquesta ocasió va ser l'arquebisbe de València qui va beneir la figura i col·locar a la fornícula del pit la xicoteta imatge santa.

Un altre 4 de maig, el de 1949, 25é aniversari de la coronació, fa hui 69 anys, la Verge va tornar "a la farola" i la Verge va rebre de mans del bisbe un collar que la confraria regalava en record d'aquell acte.

42 anys després de la coronació, el 4 de maig de 1966, hui fa 52 anys, la marededéu de Lledó va ser "recoronada" amb una joia sufragada per subscripció popular realitzada als tallers de l'orfebreria castellonenca dels Sánchez, acte que va tindre lloc sota la porta gòtica de Santa Maria.

4 de maig de 1974, 50 aniversari de la coronació. Després d'una missa pontifical concelebrada per l'arquebisbe de Tarragona, Pont i Gol i el Bisbe de la diòcesi castellonenca Cases Deordal, sobre la mateixa font de la plaça Major, la Verge va tornar "a la farola" i una nova placa va col·locar-se en record de l'efeméride. A la vesprada, i per primera vegada en la seua història, la imatge de la Verge va traslladar-se al Grau

1990, 4 de maig, divendres, fa hui 28 anys, la Coral Vicent Ripollés i l'Orquestra de Cambra, sota la direcció del recordat mossèn Joan Ramón Herrero, estrenen a la basílica, el retaule líric de Francesc Pérez Dolz, La Santa Troballa, escrita l'any 1954, un poema líric orquestrat que narra musicalment la troballa de la patrona i, l'any següent, el 4 de maig del 91, dissabte, un gran concert de campanes en el campanar de la Vila, realitzat pel gremi de Campaners Valencians, va fer que els castellonencs tornàrem a sentir el vol de les campanes Àngel, Jaume o Maria que per molts anys havien quedat inactives.

1999, 4 de maig, nou trasllat de la imatge a la plaça de la Independència, amb motiu del 75é aniversari de la coronació, arribant-se al nou segle, amb noves dates, festes, anècdotes i curiositats que el temps s'encarregarà de fer història...

Quatre de maig de 1924-40-49-66-74-90-91...1999 o 2018, tant se val, Castelló torna a fer realitat allò que diuen els gojos "Del Vostre amor un cantar, és tota la nostra història; Castelló ha begut sa glòria ací al peu del vostre altar."