Tabac i "mistos"

 La producció o venda d'un determinat bé assumit per l'estat o atorgat a particulars a canvi d'un ingrés al fisc, s'anomena estanc. A la fi del segle XIX i començaments del XX la producció i venda d'explosius, de tabacs i de llumins era un monopoli estatal a Espanya.

I com ja tots sabem com nefastos i injustos solen ser els monopolis per a l'economia d'un país, i per als consumidors, deixant a banda la venda d'explosius, els monopolis del tabac i dels populars "mistos", no va ser l'excepció. En la venda d'aquests productes es cometien abusos emparats en la legislació de l'època, davant els quals els venedors i compradors es veien indefensos.

Al nostre país és en 1887 quan es crea una societat, la Companyia Arrendatària de Tabacs, que s'encarrega de la gestió del monopoli de tabacs i en 1898 quan es dicta la llei de monopoli de la indústria fosforera.

Malgrat que en aquella època el tabac comença a perdre el seu sentit cultural i ritual i passa a tenir un ús més quotidià, els llumins, "els mistos", eren un element fonamental i de primera necessitat en la vida quotidiana, molt més que en l'actualitat, en què disposem d'encenedors i per cuinar o escalfar-nos i, pràcticament no els necessitem.

El tabac que Espanya produïa en Amèrica, principalment a Cuba, i que després va passar a manufacturar-se a les fàbriques de Bilbao, Santander o Madrid, era un producte de fama mundial i en aquell moment no considerat nociu, perillós per la salut, per la qual cosa el seu consum era massiu.

Per contra els llumins espanyols, considerada que la seua producció i venda era un monopoli del govern, en canvi, tenien mala fama, així ens ho diu un matrimoni anglés que viatjava per Espanya cap a 1920, Jan i Cora Gordon, en el seu llibre de viatges titulat Poor Folk in Spain. "Els llumins espanyols, molt dolents, que són un monopoli de Govern, van ficats en una caixa de cartó. Aquesta caixa és molt difícil d'obrir; la part interior sembla que té dos fons i cap obertura. El viatger impacient normalment destrossa la caixa en intentar arribar als quaranta llumins que hi ha dins".

I si hui parle de tabac i de llumins és perquè tot just fa cent anys, el dimarts 13 de gener de 1920,"El Heraldo de Castellón", en el seu número 9.459, publicava una notícia curiosa en la columna titulada "Castellón al día": "Ayer era tabaco lo que faltaba en los estancos, hoy faltan fósforos". A continuació el periodista es preguntava deixant la resposta en l'aire... que passa amb aquests monopolis i com es consenteix tal desgavell un dia i un altre?

Han passat 100 anys, i el tabac encara hui crea polèmica, tal vegada no per la seua escassesa, però la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència vol modificar la llei antitabac, suprimint el monopoli de la xarxa d'estancs i per contra, Altadis, l'empresa fusió de la francesa Seita i l'antiga Tabacalera, la defensa.

I què dir dels llumins? De ser un dels principals invents de la història, ja que va permetre a l'ésser humà obtenir foc de manera instantània, van passar en pocs anys a ser elements antics i poc útils front els encenedors, dispositius que emprant uns altres tipus de substàncies permetien mantenir la flama per més temps, sentenciant a mort els mistos.

Històries i curiositats d'un Castelló de fa cent anys, quan "El Heraldo" costava 10 cèntims de pesseta, tenia dues fulles i a la sastreria Soliva, del carrer Colom 11, podies comprar-te una gavardina "a medida" per 50 pessetes.

Incivisme

Al conjunt de qualitats que permeten als ciutadans viure en la ciutat, és a dir, viure en comunitat, se li anomena civisme. D'aquell veí que presenta un comportament adient i responsable, propi o característic del ciutadà, que respecta i té cura d'allò que és de tots, es diu que és una persona cívica, de la mateixa manera d'aquell veí que manca d'aquestes qualitats, se l'etiqueta d'incívic.

Hui, en alguns casos per primera vegada i en altres com a "renovació", hauran estat molts els menuts i també més grans, als qui els Reis Mags els hi hauran deixat com a regal una bicicleta, que considerada quasi una joguina pels més menuts, tal vegada per alguns d'aquests primers usuaris, podrà arribar a convertir-se en poc de temps i a mesura que vagen fent-se grans, en un mitjà de transport sa, ecològic, sostenible i econòmic, tremendament útil per desplaçaments curts per la ciutat.

Des de fa un bon grapat d'anys, allà pels inicis del 2008, l'Ajuntament de Castelló, dins el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible 2007-2017, va instaurar, promoure i gestionar, de la mateixa manera que es feia ja en altres ciutats, un servei de lloguer de bicicletes publiques, El Bicicas", que va resultar tot un èxit i que amb el pas dels anys no ha deixat de créixer, tant pel que respecta al nombre de bases, estacions, com de bicicletes, permetent a qualsevol usuari registrat, disposar d'una bicicleta per realitzar desplaçaments urbans.

Però avui, dia de Reis, dia d'estrena de regals, dia d'estrena de moltes bicicletes, em trobe amb una notícia que em fa reflexionar: "Más de 530 bicicletas de Bicicas desaparecidas durante 2019", unes desaparicions que no han parat de créixer de manera espectacular en els darrers anys, més de 100 el 2016, el doble en el 2017 i més 500 també en el 2018, la qual cosa ve a demostrar el caràcter incívic dels veïns.

Aquest servei municipal de bicicletes forma part de l'estratègia de mobilitat sostenible impulsada pel govern municipal i recollit a l'Acord de Fadrell, que aposta per consolidar alternatives com el Bicicas i per consolidar un model de mobilitat més ecològic per a Castelló, però com passa també amb altres comportaments incívics com el mal ús dels contenidors i papereres, la no recollida d'excrements animals de les voreres o les pintades en parets i marquesines, els danys en Bicicas ens afecten a totes i tots, per tant cal que els vilatans ens sensibilitzem de la importància que té notificar un acte vandàlic o un desperfecte per mal ús en el precís instant que es detecte, ja que tenir cura del Bicicas és tenir cura de la ciutat.

Deixant de banda si les bicicletes són les adequades, si els ancoratges són adients i si el servei de reposició funciona amb agilitat o no, tot naturalment millorable, l'augment espectacular de l'incivisme dels castellonencs ha de ser motiu de reflexió col·lectiva i, per descomptat, ha de ser erradicat com més aviat millor amb tota mena de mesures punitives.

He viatjat per altres ciutats i he tingut enveja aliena, en veure uns serveis de préstec molt més moderns, néts i variats, incloent-hi en alguns casos bicicletes elèctriques o els tan de moda patinets, fins i tot en països menys avançats que el nostre. Supose que també hi haurà incivisme, però de segur menys sagnant que el sofert a Castelló.

Senyor regidor de mobilitat sostenible, senyor Ribes, una campanya de sensibilització com la que vosté anuncia ficarà en marxa en els dies vinents pot arribar a ser eficient i donar resultats, però cal eixir fora i veure com s'ho fan en altres llocs, aprendre i canviar allò que faça falta, però l'escalada de robatoris ha d'acabar-se; pel be de tots no podem ni devem permetre-ho, només així tots eixirem guanyant.

Dies de regals

Qui més qui menys a hores d'ara ja ha fet la seua carta als Reis. Uns, espere que siguen pocs, massa llarga, i per tant ses majestats hauran de retallar-la; altres massa complicada i, tal vegada, la petició no puga ser atesa; la majoria, per allò d'haver fet bondat en tot el darrer any, espere que vegem complits els nostres somnis.

Tot i això hi ha peticions que, tot i fetes amb la millor intenció, a la fi només aconsegueixen en pocs dies ocupar calaixos i armaris, són fum de canya, il·lusions de moment, mentre que hi ha altres, que si encertem poden arribar a enriquir la nostra vida.

Demanar cultura i que els Mags ens la porten és tot un encert. Però com poden portar-nos cultura els mags? Jo ho tinc molt clar, des de portar algun abonament per algun dels diferents festivals musicals que al llarg de l'any es fan a les nostres terres, fins a la inscripció per algun curs o taller artístic, passant per abonaments diferents espectacles del teatre principal o tiquets regal per l'auditori, alguna subscripció a alguna de les moltes publicacions periòdiques de qualitat o, la més socorreguda de totes les maneres "portar cultura", rebre un llibre.

El PSOE castellonenc també ha escrit la carta als reis, i va ser ahir a la vesprada quan en lloc de lliurar-la als patges reials va fer-la pública en una reunió conjunta amb els seus socis de govern municipal, Podem-Esquerra Unida i Compromís.

Sabeu que va demanar? Si, efectivament, va demanar Cultura, però no ho va fer esperant rebre ni un abonament, ni un tiquet regal, ni una subscripció, va demanar la gestió municipal de l'àrea de Cultura, un àrea gestionada per Compromís ja des de l'anterior legislatura municipal, i que després d'un gran esforç de la regidora en cap, la senyora Ruiz, ha aconseguit no només posar en valor llocs i espais culturals molt infrautilitzats, templet, passadís de les arts, planetari, si més no també portar noves formes de cinema i teatre de qualitat al Raval, itineraris i passejades culturals per la ciutat, i crear un pla museològic municipal per, en primer lloc posar ordre i valorar el patrimoni històric municipal i amb posterioritat la creació del Museu de la Ciutat de Castelló.

I és que fins ara i al llarg dels darrers 5 anys Compromís ha fet CULTURA en majúscules a la ciutat i ara, amb una clara ressemblança a un enfrontament entre dos germans, el germà gran, per allò del nombre de regidors, vol allò que té, que gestiona el menut, i després d'un xicoteta picabaralla normal entre germans, pensa que l'única manera d'aconseguir-ho sense furtar-li-ho, és oferint-li un canvi, com si es tractara de cromos: Cultura per Festes.

En el fons el que el germà gran està demanant és que de la mateixa manera que Vero Ruiz s'ha deixat la pell en els darrers anys per fer de la Cultura de i per Castelló una regidoria capdavantera, ara ho faça amb la de Festes que, malauradament està passant per una situació complicada. Quina poca vergonya!

Si, són dies aquests de regals, però ses majestats els Reis Mags que pel seu poder tot ho veuen, se n'adonen que el germà gran no està jugant amb justícia, que vol viure a costa del menut, que vol aprofitar-se'n, i estic segur que desestimaran aquella petició.

Grup Socialista Municipal de Castelló, tenim un bon Govern Municipal, tenim un gran pacte de Fadrell, i tenim molta feina per fer. No siguen vostés recelosos i juguen net, no vulguen avasallar el seu germà, a la familia tots son necessaris, tota la ciutat els ho agrairà i ses Majestats se sentirán orgullosos del nostre poble.

De problemàtica mediambiental a problemàtica de festa lliure.

 És sabut que l'economia de la província de Castelló, té en la ramaderia un sector important i dins d'aquest, el sector porcí és capdavanter, anant en augment any rere any i superant en l'actualitat els 650.000 animals, amb un greu problema generalitzat, el tractament dels fems líquids, altament contaminants.

Fa més de vint anys, allà pel 1999, la Diputació castellonenca presidida aleshores per Carlos Fabra va voler ficar una solució a aquesta problemàtica, evitant el que fins aquell moment era normal, l'abocament incontrolat dels purins, amb la conseqüent contaminació dels aqüífers, amb la construcció de 5 plantes de tractament, ubicades en cinc "localitats porcines" importants: La Vall d'Alba, Sant Mateu, La Salzadella, Albocàsser i La Todolella, invertint-se en elles 19 milions €, resultant, com s'ha demostrat amb el pas dels anys, una mala inversió, ja que a més a més de ser aquella una quantitat astronòmica, algunes d'elles pràcticament mai entraren en funcionament.

Una d'aquestes plantes que mai va ser utilitzada és la ubicada a la carretera de Cervera, entre Sant Mateu i la Jana, que des de fa un bon grapat d'anys resta tancada, després que fracassara també, allà pel 2007, la possibilitat de ser usada com a plataforma per a ubicar una planta de compostatge de residus urbans. de "la basura", dels pobles de la zona nord de la província.

Una Rave, Free party o festa lliure, és un esdeveniment de música i ball, generalment electrònica, creada amb sintetitzadors i seqüenciadors, que dura tota la nit, allargant-se de vegades l'endemà i dies posteriors, on DJ's i col·lectius de la cultura electrònica barregen tota mena de sons electrònics.

Els seus orígens podria ser la recerca de misticisme que apareix en tota la història de l'ésser humà o el món hippies, ja que en una festa rave els elements principals, a part de la música són la pau, l'amor, la unitat, el respecte i la responsabilitat. En una rave tots són amics i es pretén que durant el transcurs de la festa tots s'obliden per un moment del sistema econòmic imperant, de la societat i fins i tot de si mateixos, per aconseguir formar part d'una massa d'amistat i bones intencions. Generalment aquestes festes se solen desenvolupar en cases desallotjades o als afores de pobles i ciutats.

Cap d'any és el moment ideal per fer festa, és tradició donar la benvinguda l'any nou amb una bona festa, i celebrar-la amb els amics a casa, en algun espai públic a l'aire lliure habilitat i autoritzat per l'autoritat, o en algun hotel, restaurant o discoteca, i també, per què no?, en algun recinte tancat, abandonat.

És el que van pensar els organitzadors de la "festa lliure", el macroevent que des del passat dimarts 31 de desembre, va iniciar-se amb cita a través de les xarxes socials, per celebrar el cap d'any a la infrautilitzada planta de purins de Sant Mateu, i que a hores d'ara, encara continua, constituint tot un greu problema de seguretat i mantenint en vil a les autoritats municipals de Sant Mateu, La Jana i Cervera, així com a la Diputació, propietària de l'immoble i a la Guàrdia Civil que, després de presentades les corresponents denúncies, ha hagut de fer-se càrrec del control.

Malgrat que sembla no causar cap mena de molèstia, no està bé ocupar una propietat privada sense cap permís i menys encara si aquella és ocupada per un bon grapat de gent, més de 400 persones, per diversió, sense cap mena de control, però tampoc és de rebut que després de més de 20 anys, una megaconstrucció construïda amb diners públics, no tinga cap utilitat. Cal que els "festers" abandonen pacíficament la nau, però cal també que la Diputació pose fi a aquest despropòsit. Com més ràpidament millor, només així s'evitaran més problemes.

Ja!

Mai havia fet un escrit, una reflexió en aquest blog i tampoc en qualsevol altre lloc, amb un títol tan curt i a la vegada tan expressiu, però hui, primer dia de l'any, el fet que vull comentar s'ho mereix.

Hui 1 de gener del 2020 els usuaris ja no hem de pagar peatges per circular per l'AP-7 entre Alacant i Salou. Un primer pas, l'alliberament del primer tram de l'AP-7, tot i que haurem d'esperar fins al 31 d'agost del 2021, quan vencerà la concessió del tram entre Tarragona i la Jonquera, per tenir-la del tot lliure.

D'aquesta manera es posa punt final a un greuge que ha durat quaranta-vuit anys i que ha provocat que la principal artèria per carretera de l'eix mediterrani siga de pagament. La història és, a hores d'ara, força coneguda: corria l'any 1962 i la dictadura franquista acabava d'entrar en l'etapa del desenvolupament. Aquell any, el Banc Mundial recomanava la construcció d'una autopista de Llevant, al llarg de la costa mediterrània, des de la frontera francesa fins a Múrcia. Es va optar per un model de construcció i finançament fins aleshores inexplorat a Espanya: el sistema de concessió, pel qual l'empresa privada s'encarregava de desplegar i pagar el traçat, a canvi d'un període de concessió que compensara la inversió inicial.

A principis dels 70, el tram entre la Jonquera i Tarragona s'adjudicà a Acesa fins a 1990, mentre els trams entre Tarragona i València i València-Alacant s'atorgaren a Aumar fins a 1986. Tanmateix, les empreses concessionàries, controlades per Abertis, abans pel grup Caixa Bank, s'han anat beneficiant de pròrrogues concedides pels partits de govern, de tots els colors polítics. El resultat, en el cas valencià, va ser el per tots conegut, que una concessió que en principi hauria d'haver durat 27 anys, ha acabat perllongant-se 48 anys.

Estic més que segur que Abertis haurà rendibilitzat abastament la inversió feta a la dècada dels setanta. L'alliberament definitiu de l'AP-7 és una notícia molt esperada al País Valencià i al sud de Catalunya i molt especialment en les zones on no hi ha una alternativa d'altes capacitats.

La recuperació de l'AP-7 per a un ús lliure de peatges ha estat una antiga reivindicació de municipis, treballadors i treballadores, entitats veïnals i empresarials que han vist com aquesta infraestructura viària els condicionava les activitats i el desenvolupament sense rebre a canvi beneficis que compensaren els desavantatges que en comportava l'existència.

La Plana Alta i el Maestrat, així com les Terres de l'Ebre, al nord, i la Safor i les Marines, al sud, són les que més han patit aquest problema, i per tant som els veïns d'aquests pobles, els que ens hem de felicitar, els sofrits viatgers que, any rere any, hem hagut de pagar cada vegada que volíem anar segurs cap al nord o al sud.

I com sempre hi ha un però, quin és el de l'alliberament? Fàcil d'imaginar, els més de 300 milions d'euros que, segons un estudi econòmic, ens costarà a tots els espanyols aquest canvi, diners destinats a millorar els enllaços i crear-ne de nous, que en el cas de la nostra província han de suposar la millora de la N-238 entre l'autopista y Vinaròs, l'enllaç entre aquesta i la N-232 Vinaròs-Morella o els accessos de Benicàssim i Vila-real.

Passe sense pagar. Autopista gratuïta, toll-free... que bonic que queda! Massa, alguna n'inventaran...