L'interés dels valencians per la nostra llengua.

Els Premis Valencià de l'Any són uns guardons culturals atorgats per part de la Fundació Huguet, una entitat privada sense ànim de lucre que té com a objectiu la promoció del valencianisme cultural, especialment pel que fa a la difusió del valencià, creada a Castelló sota la voluntat testamentària de Gaetà Huguet i Segarra el 5 de gener de 1959 i que va constituir el seu primer patronat a la mateixa ciutat el 3 de gener de 1962.

Reconeixen a les personalitats o entitats que han executat una tasca de defensa de la llengua en el món literari però també de l'art, la cultura i la ciència, o fins i tot la política i l'economia. La seua primera edició va ser el 1968, i des de 1972 se celebren de manera anual. El 1997 va començar a entregar-se dues distincions per edició, essent des del 2001 una per a personalitat i l'altra per a entitat.

La llista de guardonats en la seua primera etapa compren figures tan destacades com Sanchez Gozalbo, Sanchis Guarner, Andrés Estellés, Pere Riutort, Germà Colon, Miquel Peris Sos Baynat, Matilde Salvador o Enric Valor. Destacades figures de la seua segona època que han rebut la distinció seran entre d'altres Carles Santos, Francesc Mira, Sanchez Adell, Isabel Clara Simó, Avelí Flors, Carme Barceló o Pep Martí o les institucions Bancaixa, La Barraca, el centre excursionista de Castelló, la fundació Dàvalos-Fletxer, Xarxa Teatre, la Societat castellonenca de cultura o el col·lectiu del Betlem de la Pigà.

Fidel al seu principal objectiu, donar suport a totes les manifestacions de l'art i la cultura del país, també aquest 2022 per continuar reconeixent a les personalitats que han acomplert una tasca de defensa de la llengua en el món literari, però també de l'art, la cultura o la ciència, el diumenge 9 d'octubre, a les 13:30 i al saló de plens de l'ajuntament, el professor Josep Daniel Climent Martínez i l'editorial Afers, rebran el premi "Valencià de l'any" 2022, pels mèrits en la difusió de la cultura i arrels de la nostra identitat.

Josep Daniel Climent Martínez, natural del cor de la Costera, de la Granja, és llicenciat en Història i doctor en Filologia per la Universitat de València, treballador de l'ensenyament, destacant per la seua tasca de divulgador i treballador per la llengua dels valencians, tant des de la docència (catedràtic d'institut i professor de la UOC) com de la publicació de llibres, entre els quals destaquen els referits a les Normes del 32, a més de ser l'autor d'un BLOG de referència. 

No conec personalment al professor Climent, però les poques vegades en què he pogut llegir o escoltar algunes de les seues reflexions, sempre m'he sentit molt identificat amb aquelles, sobretot quan no es cansa de dir allà on siga "que cal conéixer el passat de la llengua, perquè aquell coneixement ens permet analitzar el present i pensar en el futur del valencià com a llengua del nostre poble, llengua que se singularitza i manté la nostra personalitat".

Tampoc conec massa, ho confesse, l'editorial Afers, un projecte editorial i cultural nascut a Catarroja, a l'Horta Sud, el 1983 que prompte és manifesta com a estimulant per a la vida intel·lectual dels països catalanoparlants. Amb la publicació de diferents revistes periòdiques i llibres de narrativa, biografies i estudis locals, preten oferir materials d'anàlisi que ajuden a madurar les posicions més coherentment progressistes i democràtiques, i tot en l'ús exclusiu del català com a vehicle de transmissió cultural, contribuint a la recerca i al pensament universals; un projecte que al llarg dels anys sembla ha anat prenent consciència de no ser uns mers mercaders de la cultura, sinó apostant fort pel corrent que pretén organitzar una nova hegemonia, formada en el coneixement i en l'anàlisi.

Amb més de 400 obres publicades Afers s'ha erigit en una editorial de referència per al conjunt de la historiografia del País Valencià, per ser un projecte exclusivament en la llengua valenciana, per la seua contribució amb exigència i honestedat a les ciències socials en català i per apostar per una línia editorial divulgadora i entenedora de la història sense perdre rigor i fomentar així el pensament crític de la societat.

No és, per tant, casualitat que la Fundació Huguet s'haja fixat en el professor Climent i en Afers per retre'ls homenatge amb el guardó en aquest 2022. Tot un encert en el reconeixement de valenciania la societat civil. Per molts anys i endavant amb l'interés per la nostra llengua.

D'arbres als carrers.

Els arbres de carrer són decididament a la nostra ciutat els parents pobres del verd. Més encara, jo diria que Castelló no ha estat mai una ciutat dissenyada per als arbres. Gairebé ni per als vianants. Dos de cada tres carrers de la ciutat tenen voreres de menys de 3 metres, l'amplada mínima que assegura l'existència digna d'arbres i compatible amb les normatives d'accessibilitat. Tanmateix, tenim molts carrers amb arbres, tot un luxe comparat amb altres ciutats.

I és que l'arbre com afirma el geògraf Martí Boada és "un indicador de qualitat, una plusvàlua, una riquesa de gran valor, un patrimoni en un context de crisis que s'està vivint al planeta", ja que netegen l'aire, redueixen els contaminants transportats i la temperatura ambiental actuant a la vegada com a ponts ecològics, a més a més de tenir un paper estètic important en el paisatge urbà.

Però els arbres, com a éssers vius, necessiten després de plantats, si volem que siguen aliats del veïnat, una atenció constant que, en el cas d'aquells ubicats en espais públics municipals, carrers, avingudes i places, correspon a l'ajuntament.

Així conéixer i analitzar l'estat de l'arbrat d'un municipi, de Castelló en aquest cas, és primordial a l'hora de planificar el seu futur i la seua millora. Sembla que l'ajuntament així ho ha entés i, aquests dies, s'ha fet públic que per mitigar els efectes del canvi climàtic i maximitzar els beneficis ecosistèmics de la superfície arbòria de la ciutat, des de la regidoria d'Infraestructura Verda, s'està impulsant l'elaboració d'un Pla Director de l'Arbrat de Castelló, un document en el qual a través de diferents fases es proposarà la recollida, anàlisi i avaluació dels més de 43.000 arbres que diu la municipalitat tenim a la ciutat.

Està bé que ens gastem uns diners públics en aquest menester, però de ser cert el que he llegit crec que comencem malament, ja que 32.680 euros públics només per redactar el pla, sense cap actuació, només per fer l'anàlisi, la radiografia de la infraestructura verda de la ciutat i alguna proposta futura d'actuació mediambiental, crec són massa diners.

No fa falta ser massa espavilat per fer aquesta anàlisi, només cal passejar i observar amb detall com algunes espècies no són gens adequades per l'entorn on estan plantades, al costat d'altres que, per la manca d'atenció o els anys que tenen, presenten malalties irrecuperables, per no parlar d'aquells altres que per la seua inadequada elecció presenten sovint conflictes per un elevat cost de manteniment.

No sé quin serà el rànquing d'exemplars per espècie, però de no ser aquest, possiblement no està massa lluny. Crec que el plàtan és l'espècie més nombrosa, seguida del lledoner i tal vegada el taronger bord, arbres que en alguns casos presenten a més a més de plantacions inadequades, impedint que a la nit la llum projectada pels fanals arribe a terra, en altres, fins i tot impedeixen el pas dels vianants o donen una estètica gens agradable, cas per exemple dels lledoners del carrer de Sant Roc, que fan de la foscor a la nit la protagonista, les palmeres de l'avinguda del Lledó, tot just enmig de la vorera, els esquifts tarongers dels cantons del carrer de l'alcalde Tàrrega que es reguen quan plou i poc més, i presenten un escocell tan xicotet que els impedeix el seu normal creixement, o els plàtans del passeig de Lledó que després de tanta poda severa i continua estan plens de podridures i infeccions.

Sembla que aquest Pla director de l'arbrat a Castelló era un dels compromisos de l'Acord de Fadrell i que allà pel 2019 la regidora Granero ja va tractar d'impulsar-lo, però poc més que la renovació en alguns llocs del sistema de reg va realitzar-se. Ara, quasi a la fi del període 2019-23 sembla que vol donar-se el tret de partida. Sensació particular... s'ha perdut molt de temps!

Cal pensar i repensar amb encert l'arbrat necessari, útil i bàsic castellonenc en uns moments molt arriscats, amb uns referents clars, cercant per cada carrer l'arbre més idoni i deixant-se de modes o interessos partidistes.

És difícil imaginar un espai urbà sense arbres al carrer, però no només criteris econòmics o estètics han de ser els qui marquen el nou Pla. Es farà aquest amb encert? D'ací a uns anys farem la comprovació i com deia el poeta Martí i Pol "Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la". Cuidem-lo i estimem-lo que és el nostre.

 

Professionalització de la imatge de les festes...

S'ha fet públic hui mateixa, la notícia ha despertat cert interés i certa polèmica a les xarxes socials; l'Ajuntament de la capital de la Plana, a través del Patronat Municipal de Festes, ha decidit professionalitzar el cartell anunciador de les festes de la Magdalena per al 2023 i seleccionar un artista d'acord amb un criteri tècnic i professional, deixant de banda el concurs que ha tingut lloc en anys anteriors on s'han presentat diversos cartells candidats, tenint el jurat a escollir entre aquests, sense més opció.

Fa un bon grapat d'anys, no sempre, que l'elecció del cartell que dóna imatge a les festes de la Magdalena, ha estat elegit per un concurs en què podien participar tant professionals del sector com amateurs, un procés de selecció que també suscitava polèmica per part de les diferents associacions de dissenyadors, que defensaven la professionalització del cartell, veus que dins del sector de disseny gràfic opinaven que aquest sistema de concursos oberts a tota la ciutadania venia a menysprear el treball del professional del disseny.

València i Alacant fa uns anys van deixar de banda el concurs i diferents dissenyadors són des d'aleshores els encarregats de crear cada any la imatge promocional de Falles i Fogueres i els hi va prou bé. Ara sembla que la professionalització ha agradat més a l'alcaldia i la regidoria de festes, tot amb la finalitat de buscar un millor resultat.

Aprofitant la internacionalització de les nostre festes de la Magdalena, la Generalitat ja va editar l'any 2018 un cartell alternatiu a l'oficial, encarregat a l'estudi Juarez Casanova que, en teoria, va servir per a sumar a l'hora de promocionar les festes. Aquell cartell professional va marcar un abans i un després entre l'oficialitat autonòmica i municipal.

La convocatòria del 2019 va rectificar alguns dels punts de les bases del concurs, com l'eliminació de la votació popular, però va mantenir-lo obert, sense contemplar la professionalització, i la conseqüència, directa o no,  va ser un preocupant descens d'obres presentades i que reunien la totalitat de les bases.

Front aquesta situació l'Associació de Dissenyadors va aixecar la veu i optar per no recolzar el concurs i presentar una alternativa consistent en crear un comité i a la vegada encarregar el projecte a un artista o dissenyador gràfic concret, amb compensació econòmica posterior. Semblava que allò, com altres moltes coses, caia en sac sense fons, però no.

Ara, 3 anys després i una pandèmia per mig, sembla que la internacionalització i la seua projecció ha estat el que ha animat al Patronat de Festes a canviar el sistema, acceptant que un cartell realitzat per un artista reconegut pot contribuir a reforçar moolt més a projecció de les festes de la capital de la Plana, tant a escala nacional com internacional.

És veritat que, com passa en altres localitats, cas crec de Saragossa, es pot arribar a una situació intermèdia i, sense renunciar al concurs aquest estiga enfocat especialment a professionals, artistes plàstics i creadors d'arts plàstiques, disseny gràfic, il·lustració o fotografia, o fins i tot estudiants i titulats d'Escoles de Disseny, Publicitat, Belles Arts i matèries directament relacionades amb la temàtica, oferint-los la possibilitat de presentar una única obra per autor.

Però clar, aleshores el premi hauria de ser més substanciós. Els 3.000 euros destinats al guanyador semblen poca cosa per un professional de prestigi. Quina quantitat serà l'assignada aquest any per fer l'encàrrec? De moment ho desconeixem...

Mantenir el caràcter popular del cartell va ser útil durant molts anys, però els temps canvien i professionalitzar la comunicació a través d'un cartell de disseny sense concursos especulatius pel mig, pot arribar a aconseguir a la vegada que millor comunicació entre ciutat i ciutadà, majors nivells de qualitat, o no? Temps al temps. Mentrestant, cadascú que diga la seua, la llengua no té os...

 

Santa Bàrbara...

Va haver-hi un temps, allà pel segle XVII en què als extramurs de la nostra ciutat, prosperaren fins a tres ravals, un al nord, l'anomenat "del Pla", un altre a l'oest "el ravalet" que mai va arribar a tenir molta importància, i un tercer al sud, conegut amb els noms de la Trinitat, Sant Francesc o Santa Bàrbara.

El "del Pla" rebia inicialment el seu nom per estar ubicat als voltants de la planura que s'obria més enllà del portal de la Puríssima; amb posterioritat i per influència de la comunitat religiosa dels caputxins, va prendre el nom de Sant Fèlix. El Ravalet, com el seu nom indica, estava conformat per un xicotet nucli de cases construïdes als voltants de l'actual plaça de Tetuan, antic calvari i hort dels corders. Hui, desarrelat com a raval, només manté el seu nom i el record la gaiata 6. El tercer conegut en l'actualitat com de la Trinitat deu el seu darrer nom a l'església que el presideix, tot i que durant molts anys va ser conegut com de Sant Francesc per romandre des dels inicis del segle XVI i fins a l'any 1835 un convent de frares franciscans i, des d'aleshores fins al 1953 l'antiga caserna militar de cavalleria i infanteria, tot i que inicialment aquell raval va prendre el nom de Santa Bàrbara.

No sabem a ciència certa el perquè Bàrbara de Nicomedia, la màrtir cristiana reconeguda com a santa per l'església catòlica, va tenir un protagonisme especial a la nostra ciutat, però és ben cert que allà pels inicis del segle XIV, només uns anys després del trasllat de la ciutat des del castell al pla, a la zona d'extramurs, al sud, en terres del Consell, al secà, existeix una ermita dedicada a la santa i que per molts anys va ser custodiada pels frares agustins que amb l'ajuda municipal van ser els encarregats de mantenir-la, fins que van ser substituïts pels frares franciscans a partir del segle XVI, frares que, curiosament, prenen el nom de "frares de santa Bàrbara" i que ocupen aquella modesta construcció que, amb posterioritat és enderrocada per aixecar, amb l'ajuda del Consell, ja al segle XVII el grandiós edifici amb pati claustral i tres plantes amb una gran església que va mantenir l'altar major dedicat a la santa. Església que va sofrir diferents enderrocs i reconstruccions fins que el convent va ser desamortitzat.

Sembla que, allà pel segle XVIII i en record de l'antiga ermita, existia entre els diferents carrers del barri, un dedicat a la santa, tot i que la referència més directa la trobem el febrer de 1859, quan el Consell municipal decideix donar el nom de "Santa Bàrbara" a un carrer situat a l'altre costat de la Vila, al raval de Sant Fèlix, entre la Ronda Magdalena i la plaça d'Isabel la Catòlica, carrer que en plena guerra civil i al llarg de 4 anys, prendrà el nom del periodista i anarquista català José Nackens. Acabada la guerra recobra el seu nom original que manté en l'actualitat.

Un carrer, Santa Bàrbara, que tradicionalment ha celebrat les seues festes anuals el primer cap de setmana d'octubre, en uns dies diferents del que el santoral dedica a Bàrbara, el 4 de desembre, com també passa amb les festes dels carrers veïns, Mare de Déu del Lledó, Sant Roc o inclús la festa de tot el barri Sant Fèlix, que ni són al maig ni a l'agost, amb una explicació lògica i que cau pel seu propi pes: "celebració de la festa quan la feina ho permet", després dels llargs dies de sega de l'arròs del final de l'estiu i abans de l'inici de les jornades completes de la collita de la taronja, tenint en compte que el barri és llaurador per excel·lència.

Ara, mentre açò escric, s'escolten coets, és el matí del dia gran. Els veïns s'apresten a celebrar en germanor la festa. Els cobertors lluiran als balcons, els joves i no tan joves s'abillaran de gala per acompanyar la imatge a l'església i, en tornar, compartiran porrat i xarrades, amistats i records.

Música, traques, risses, coets, rotllets, pa beneit, primes... tot per mantenir viva una tradició en un poble, Castelló, que sent treballador també sap divertir-se i rendir record a un temps passat, ni millor ni pitjor, simplement diferent, en aquest cas al voltant d'una santa, Bàrbara, protectora de llamps i tronades. Bona festa, amics.

 

Dues notícies curioses

El primer d'octubre de 1977 va "caure" en dissabte com hui. Han passat 45 anys i moltes coses, al món, a Espanya i a Castelló en aquests anys. Només cal mirar la vista enrere acudint a les hemeroteques per redescobrir-les i recordar-les.

Algunes "encara porten cua" com la mort només unes setmanes abans, en Memphis del mític rei del rock Elvis Aaron Presley, o la publicació del single "héroes" un dels grans èxits de l'artista britànic David Bowie, o l'altra vida de Madonna, que aleshores tenia 19 anys, que ni somiava ser la reina del pop i treballava en quelcom comú i corrent una cafeteria especialitzada en "donuts".

Acostant-nos una mica a casa recordem com només uns mesos abans, a mitjan juny, la porta de la democràcia es va reobrir amb les primeres eleccions lliures del 1977, quan els espanyols vam haver d'aprendre a votar després d'una dictadura franquista, tot en aquell any en què el Renault 12 i el Citroën CX eren els cotxes de moda, la inflació era del 30%, naixien 14.618 fills il·legítims i a la la tele el bigot d'Íñigo era tendència.

La tele marcava els passos de la societat espanyola. Els ciutadans sabíem quina hora era pel programa que veiem. Els dos canals d'aquella època eren el diapasó que marcava el moviment del país. Era l'època de "l'un, dos, tres", "Curro Jimenez" o "Los hombres de Harrelson", tot i que aquell dia 1 d'octubre per ser dissabte, era el torn de "Sàbado cine" amb Camelot, al primer canal i "La Clave", amb el tema "Bandidos generosos" a l'UHF.

Aquell dia, el periòdic local Mediterraneo, publicava el seu número 12.169 des del seu naixement, feia 40 anys. Constava de 12 pàgines i el seu preu era 12 pessetes. Entre les notícies de l'apartat "Información General", dues cridaven l'atenció per damunt les altres: la liberalització de la informació a les ràdios i l'eliminació de la vista pública del destape a les revistes.

La gestió de la radiodifusió estatal va ser un assumpte espinós durant la dictadura franquista a causa de la importància que se li va assignar a aquesta activitat. Ràdio Nacional d'Espanya tenia l'exclusivitat dels serveis informatius. Totes les emissores tant públiques com privades havien de connectar amb Ràdio Nacional d'España per transmetre els diaris parlats elaborats per la cadena oficial. Aquests diaris parlats, normalment un al migdia i un altre a la nit, eren coneguts com el "parte", terme de reminiscència militar que recordava els comunicats de guerra. Tant és així que s'iniciaven amb el toc d'atenció d'un cornetí d'ordres, i més endavant amb una adaptació d'una crida militar a reunió i finalitzaven amb un altre, seguit per la invocació Gloriosos caiguts per Déu i per Espanya. Presents! ia continuació l'Himne Nacional.

La notícia deia en concret que a partir del dilluns 3 d'octubre "las emisoras tendrán libertad de conectar o no con los diarios hablados de la tarde y noche de Radio Nacional de España" i continuava justificant la decisió tot dient que " se continua así con el proceso de liberalización de la información en radio, cuya exclusiva tuvo RNE..." sembla una notícia d'ultratomba, però no, només fa 45 anys...

I que pensar de la segona notícia? Tot i que va presentar-se com una recomanació administrativa, la realitat era que els Inspectors de les diferents Delegacions Provincials del Ministeri de Cultura, van començar a passejar-se, "visitando a los vendedores de prensa a quienes recomiendan que tapen con otras revistas las fotografías y titulares que podrían considerarse pornográficos, dejando únicamente a la vista los titulares de la publicación".

I és que la democràcia va venir acompanyada no només de la llibertat de vot i de lliure elecció d'emissora de ràdio per escoltar la informació, si més no també, per la proliferació i invasió de revistes eròtiques als quioscos. Recordeu? "Bocaccio", "El Papus", "Penthouse", "Playboy"...

Tot i això, la curiositat de les dues notícies, per mi, no està en el fet de poder triar lliurement que escoltar, buscant noves orientacions ideològiques o simplement informació alternativa al mitjà oficial, cosa que molts feien sovint a través de la sintonia de les anomenades ràdios de resistència, de les que Ràdio Espanya Independent, "la pirenaica" va ser líder per molts anys, ni tampoc el fet d'haver de tapar "les vergonyes" quan ja havien estat tot un èxit les pel·lícules d'Andrés Pajares.

La curiositat va ser el fet de revolucionar el periodisme estatal amb informació plural i articles d'interés humà, escàndols públics o polítics o primícies de les bones, a més a més d'exhibir dones, nacionals o estrangeres amb els pits a l'aire, fent malbé tota la doctrina puritana del franquisme...  Senyor, senyor, quin calvari!!!