El cartell i l'acte...

Tot just ahir, a 58 dies de l'inici de les festes de la Magdalena va presentar-se el cartell que ha de servir per a ser la imatge oficial d'aquelles ajudant a difondre-les entre veïns i forasters. Un cartell que, per primera vegada, ha estat confeccionat per un professional del disseny i la il·lustració seleccionat entre les 23 candidatures presentades a la convocatòria de crida a projecte a través del dossier de treballs i elegit per un jurat professional.

Com ha passat sempre i estic segur tornarà a passar els anys venidors, tan prompte va fer-se públic el disseny, a les xarxes socials, van començar a aparèixer opinions ben diverses de lloadors i detractors. Entre els primers, naturalment, l'alcaldessa i el regidor de festes que no van dubtar a qualificar l'obra de "meravellosa", entre els crítics aquells que el consideraven masclista, torero, molt gaiater i gens magdalener o que recordava massa a d'altres anteriors, sobretot al triat l'any 2006.

Per a mi el cartell no és res de l'altre món, però crec que compleix amb creixes el que s'espera d'un cartell, que siga cridaner, impactant i vistós. M'agrada la combinació de colors triada entre el verd i el groc, així com la lletra tipogràfica emprada, tot i que a parer meu, no està encertat el verd del mocador de coll i tampoc el blanc de l'escut de la ciutat; però, ja ho dic, només és la meua opinió i estime que, l'autor, Vicent Ramón Pascual, ha aconseguit allò que ha volgut ressaltar amb l'obra "la festa de la llum", la llum, el color i la gaiata.

I si al matí va fer-se la presentació pública del cartell als mitjans de comunicació al saló d'actes del Menador, a la vesprada, va ser el torn de donar a conéixer-lo al món de la festa. El lloc elegit per la Junta de Festes?, per la gerència?, per la presidència del Patronat?, va ser la sala polifuncional del Menador, un lloc del tot insuficient per la quantitat de persones que allí, com era d'esperar vam acostar-nos.

L'acte no sé ben bé encara quina estructura volien els organitzadors que tinguera. D'una banda, semblava molt protocol·lari, amb desfilada inclosa de Regines, Dames, Madrines, Presidents de Gaiates, Regidors... acompanyants per la Colla de Dolçainers, des de l'estàtua del rei en Jaume fins al saló; d'altra més informal, sense tarima, cadires, ni cap protocol, amuntegant-se en aquell espai els participants a mesura que anaven arribant i sense tenir cabuda per tots.

Un acte dirigit i presentat pel Gerent del Patronat, "xico para todo" on el protagonisme del cartell quedava prou difós entre les regines, els regidors, l'autor i una pantalla, a la que ningú li feia cas, en què anaven passant diferents moments de les festes de l'any anterior, i on els diferents parlaments a dures penes van arribar a comprendre's per culpa del soroll d'aquells que des del hall no paraven de parlar, ja que, no podent accedir a la sala per manca d'espai físic, no podien tampoc veure res.

Tal vegada manca de previsió? Segurament. És probable que aquest acte fora un calc del què s'havia fet en anys anteriors en altres espais, però si l'evolució festera ha portat a un canvi en la tria del cartell, també haguera pogut portar associat un canvi en l'estructura de la presentació, fent-se per exemple al teatre del Raval, amb espai per tots i totes, amb escenari pels protagonistes principals, amb les primeres files de butaques per aquells que són convidats representatius i amb el caliu de la música dels dolçainers interpretant alguna peça festiva per obrir i tancar l'acte i, on les imatges que es projectaven en aquella pantalla a la qual ningú li va fer cas, tingueren en el desenvolupament de l'acte el seu moment. Més encara, s'haguera pogut projectar aquell "mapping del 75 aniversari" que per circumstàncies que tots coneixem, ha passat amb més pena que glòria i no se li ha tret tot el profit que s'esperava.

Vull creure en la bona voluntat de totes les persones, vull pensar que tot es fa de la millor manera possible, que hi ha moltes circumstàncies que desconec i que, em fan ser, tal vegada massa crític, però si volem unes festes internacionals, dignes de noms i de fets, d'ambicions gens modestes, cal tenir cura de tots els detalls una vegada i una altra i filar més prim, sobretot de cara a l'exterior. Només redoblant esforços i mirant-nos menys el nostre melic, serem respectats i admirats.

El porc vietnamita (dos).

Torne sobre un vell tema del qual ja vaig parlar fa un temps, en concret el 21 de maig de l'any 2021, en aquest mateix blog, en aquell moment posicionant-me en la necessitat d'impulsar una gestió ètica que tinguera en compte el benestar de l'animal i la convivència entre aquells i les persones.

Ham passat sis-cents dies i la problemàtica no ha fet més que créixer. Fa al voltant de 20 anys una mascota exòtica irrompia en la societat occidental, el porc vietnamita. Aquest animal es posava de moda com a mascota per la seua cara entranyable, començant a popularitzar-se entre la ciutadania; però aquest porquet creix, i creix molt de pressa, i moltes van ser les persones que van optar per desfer-se d'aquests exemplars quan van començar a fer-se massa grans, fent que el 2019 les autoritats pertinents declararen aquests porcs com a espècie invasora, la qual cosa implicava la seua prohibició com a mascota pel mal que causava l'expansió incontrolada d'exemplars solts.

Tal vegada la nostra ciutat i més en concret el barri dels mestrets, haja estat un dels llocs de tot el país on, en els darrers anys, la població d'aquests animals abandonats haja augmentat més ràpidament arribant a convertir-se en una veritable plaga.

Des de l'àrea de Salubritat i Salut Pública de l'ajuntament amb uns diners de l'erari públic van començar fa quasi un any accions per capturar el nombre més gran d'exemplars i tractar de controlar la plaga amb un clar objectiu minimitzar-la i erradicar-la del terme municipal, cosa que sembla no està resultant gens senzilla.

He llegit que des del passat mes de febrer, han estat quasi un centenar "els bitxos" capturats i que en la darrera gran batuda efectuada conjuntament fa només uns pocs dies entre el nou gestor cinegètic contractat per la Regidoria i la Unitat de Protecció Mediambiental i Benestar Animal (Uproma), van arribar a capturar-se 26 exemplars en una sola nit, animals que en algun cas arribaven als 90 quilos de pes.

Tota una plaga que, a més a més de constituir un perill pels conductors que circulen pels vials del barri, provocant uns quants accidents, principalment per la quadra del borriolenc, suposa un greu perjudici per al malmés equilibri de l'ecosistema del barri i per al benestar i la salubritat de la ciutadania.

Uns animals que localitzats majoritàriament en el medi urbà o periurbà estan més que acostumats a la presència humana i que, en pocs anys, han passat de ser simpàtics animals domèstics a considerar-se un problema greu per a la ciutat, sobretot els alliberats intencionadament, acció que, com hem pogut llegir, implica una actuació complexa de captura.

No sé si a Castelló s'haurà fet un estudi de quants poden haver-hi al terme en estat salvatge, tot i que sembla que en llibertat, la concentració més gran estiga a la zona nord i si aquests hauran arribat a hibridar-se amb els senglars que, també en els darrers mesos han proliferat en aquesta i altres zones periurbanes, però el que si està clar és que aquests animals constitueixen una gran problemàtica que arriba més enllà del terme i de la província, fent la ciutat protagonista el passat dilluns de l'espai d'investigació d'À punt Zoom on va analitzar-se la responsabilitat del veïnat en aquesta proliferació.

Està bé que l'ajuntament vulga posar límits a les molèsties ocasionades pels porcs vietnamites augmentant les captures, però no és suficient, torne ara després de més d'any i mig d'aquella altra entrada amb més contundència, demanant eliminar-los del tot, actuant no tan sols sobre els mateixos animals, també sobre aquells veïns que, de manera oberta o clandestina, els faciliten pa, aigua i menjar, que, en definitiva els cuiden, només així algun dia, esperem que no massa llunyà, els porcs vietnamites a Castelló siguen història, un problema desaparegut.

"Melichior, Gathaspa i Bithisarea"

Hi ha certes dates al calendari que marquen la vida de qualsevol persona, cas de la del naixement, casament, alguna operació mèdica, d'un accident o, tal vegada, el dia en què va tocar-nos la loteria.

Hui és un d'aquests dies per a mi. Evidentment, hui l'església catòlica celebra la festivitat religiosa de l'Epifania, que recorda l'adoració de Jesús pels Reis Mags i la seua aparició i manifestació al món. Tot i que en realitat la Bíblia no parla del nombre dels mags o savis, ni tampoc dels seus noms, la tradició s'ha encarregat de presentar a Gaspar, Melcior i Baltasar, com a savis o reis de l'orient que apareixen per adorar Jesucrist com a nen, oferint tres regals: or, encens i mirra, símbols de la majestat, la sacralitat i la perpetuació davant de la mort.

Melcior, Gaspar i Baltasar o com apareix per primera vegada allà al segle V de la nostra era, en l'Excerpta Llatina Barbari, traducció d'una crònica grega que narra la història del món des de la creació fins a Cleòpatra, última governant de la dinastia ptolemaica de l'Antic Egipte, Melichior, Gathaspa i Bithisarea.

Associat al fet de la celebració de la revelació de la presència del Déu encarnat, i l'oferiment dels regals de l'or, encens i mirra, naix una tradició multitudinària i molt arrelada a Espanya, la de l'oferiment de regals als menuts de la casa i, des del 1885 la celebració, en quasi tots els pobles i ciutats, d'una cavalcada per honorar aquesta festivitat tan especial, perquè la història dels Reis Mags simbolitza, en realitat, una cosa molt més profunda, representa el reconeixement a l'altre i l'harmonia entre les persones, entre els veïns d'un mateix poble.

També a Castelló cada any puntualment arriben els Mags i s'organitza una més o menys espectacular cavalcada. Els anys posteriors a la guerra civil va ser el Frente de Juventudes, la Secció Femenina i l'OJE els encarregats d'organitzar-la i fer-la transcórrer pels carrers; des de l'arribada la democràcia és l'ajuntament mitjançant la Junta de Festes i el Patronat Fester qui s'encarrega de fer realitat en aquestes dates no només la cavalcada si més no també l'estança de "ses majestats", per unes hores, entre nosaltres.

Aquest que açò escriu va tenir la sort l'any 2000 de ser Melichior, i dic ben bé ser i no encarnar, perquè per unes hores màgiques vaig deixar de ser jo i us assegure que vint-i-tres anys després, de tots els sentiments viscuts i per viure, ser Rei Mag és el més gratament inoblidable de tots, una de les il·lusions més grans que es pot tenir a la vida. Un somni fet realitat. El record d'aquell fet em fa, cada any, tornar a ser xiquet...

Per això també hui, vull portar-vos a tots com aquell any, uns nous regals i ho faig a través d'aquest escrit.

Als menuts de cada casa us porte un misteri, un bon sac... d'alegria, el motor que us ha de moure durant tot l'any, que ha de sobreviure al pas dels dies i que en cap moment haja de cedir davant d'una emoció tan negativa com la tristesa.

A tots aquells, adults, que per les diferents circumstàncies que envolten el nostre dia a dia no esteu passant moments massa fàcils, us porte un carro carregat.... d'esperança, adobada amb una altra bona càrrega d'optimisme, amb els meus desitjos compartits amb Gaspar i Baltasar que l'expectativa de resultats favorables relacionats amb esdeveniments o circumstàncies de la pròpia vida siguen per tots aconseguits a partir d'aquest instant.

Als més grans, a tots aquells que com jo, pentinem canes, per cadascú una caixa ben grossa plena de.... gratitud, pel reconeixement de la vostra tasca personal, professional, social i familiar, realitzada quasi sempre de manera callada i des de l'ombra, en benefici dels vostres i de retruc de tots els qui us envolten.

És veritat que, nosaltres tres, els reis, som savis i mags, però també som incomplets i tenim les nostres necessitats, per això quan arriben aquests dies, en veure com ens vàreu tractar aquell 2000 i com ens continueu tractant any rere any en arribar a Castelló, a la vegada que us deixem els sacs, els carros i les caixes d'alegria, esperança i gratitud, tornem a omplir les nostres vides d'emocions positives, orgull, amor, sorpresa, diversió, serenitat o simpatia. Per molts anys més que puguem tornar. Oi que sí Gaspar? Oi que si Baltasar?...

"Una de las dos Españas ha de helarte el corazón"...

Per circumstàncies que no vénen al cas aquest matí l'he passat fora de la ciutat, desconnectat del batec diari del poble; sabia que hui no era un dimecres com els altres, i no perquè fos el primer de l'any, sinó perquè després d'iniciats ahir els treballs de la retirada de la Creu del Ribalta, hui havia de ser el dia en què la retirada i el seu trasllat es fera efectiu.

Pensava que després d'alguns incidents sense massa importància que van protagonitzar algunes persones ahir, la divisió entre les dues "espanyes" no tornaria hui a aparèixer, però no, no ha estat així, i malauradament s'ha tornat a comprovar que, després de més de 80 anys d'acabada la guerra civil encara hui, 2023, estan presents a Castelló les dues "Espanyes", la de la dreta i esquerra, la progressista i la conservadora, la catòlica i l'anticlerical, la vencedora i la vençuda, la vermella i la blava, i veient les imatges i les diferents declaracions de polítics locals, de veïns i de curiosos envoltant els treballs de les grues, m'ha vingut a la memòria aquell famós poema d'Antonio Machado, pertanyent a l'obra "Proverbios y cantares", molt citat, titulat "Españolito" sobre el tema de les dues Espanyes, i que va ser musicat per Joan Manuel Serrat que diu: "Ya hay un español que quiere/vivir y a vivir empieza,/entre una España que muere/y otra España que bosteza./Españolito que vienes/al mundo te guarde Dios./Una de las dos Españas/ha de helarte el corazón".

Vergonya és el que he tingut en veure les imatges i les declaracions d'uns i d'altres. L'oposició titllant el canvi d'ubicació de la creu d'acte de revenja mentre que el govern defensava que és un símbol franquista que en plena democràcia no pintava allí absolutament res, i mentrestant la Policia Local i Nacional impedint que els curiosos s'acostaren al lloc dels treballs.

Vergonya en escoltar i veure per la televisió com alguns dels meus veïns a viva veu cridaven i tildaven de terroristes i assassins alguns membres del govern local que, simplement feien el que havien de fer, complir la llei de memòria democràtica, o com altres ciutadans proferien crits de fora, fora, acompanyats per xiquets menuts que, amb cara d'innocència s'ho miraven tot sense entendre res.

Paraules com "odio anticristiano", "revancha", "política sectaria", "objetivo ilícito", "Sí que convendría que te fusilaran, sí", he hagut d'escoltar en boca d'alguns personatges públics de l'oposició que m'han sonat més a campanya electoral que a veritable preocupació pel trasllat del monument. Fariseus els anomenaria la bíblia a tots ells i elles, ja que aparentant rigor i austeritat, eludeixen els preceptes de la llei i el seu esperit reconciliador.

Un respecte especial em mereixen aquelles persones que, tal vegada moguts per la fe o les creences, han fet acte de presència limitant-se a resar una avemaria, tot i que han perdut molta credibilitat en trobar-se al costat d'aquell que exhibia un rètol que deia "respecta mi fe" com si el trasllat a la nova ubicació elegida pel bisbat fora impediment per mantenir les creences.

De la mateixa manera que el lloc que ocupava la Creu haurà de ser recuperat i adaptat al disseny i configuració del parc d'acord amb els plànols originals de 1926, espere que la Creu siga conservada adequadament i continue mantenint el seu caràcter religiós en l'espai digne i propi a tocar de la parròquia de Sant Tomàs de Vilanova que el bisbat ha considerat oportú i adient.

Una creu que m'agradaria continuara per molts anys des del seu nou emplaçament sent un emblema pels creients de la ciutat, la unió dels conceptes de divinitat i món, que perga tota la seua càrrega política i que l'alliberament que representa com a símbol de l'amor Diví, enterre definitivament les dues "espanyes", malgrat que alguns ultradretans , quan encara la Creu no ha arribat a ocupar el seu nou emplaçament ja hagen manifestat que, si arriben a manar, faran tot el possible perquè la creu torne al seu lloc. 

Ai senyor, són pitjor del que ens podríem imaginar, Tu què entens de lleis baixa i fica un poc de seny en tot açò!

Clàssics del primer dia de l'any...

Cada país, cada ciutat, cada família, fins i tot cada persona, tenim la nostra manera peculiar d'acollir el nou any. Siga quina siga la manera com comencem l'any nou, hi ha uns esdeveniments que sent sempre esperats i repetits, mai no són iguals a l'any anterior. En aquesta primera reflexió del 2023, voldria compartir aquells que, per a mi, constitueixen el millor exemple del canvi d'anualitat en aquest nou cicle que, presentant-se carregat de reptes, promet, al costat d'accions comunes, moltes novetats.

Des que tinc memòria, mai no hi ha hagut un primer de gener sense els valsos, polques i marxes de la família Strauss interpretats per la Filharmònica de Viena. El "Concert de Cap d'Any" amb la seua fórmula magistral de combinació d'una orquestra de les millors del món, sota la direcció d'un convidat mestre famós ha ocupat bona part del matí d'aquest primer d'any. Malgrat que mai encara cap directora no ha dirigit l'orquestra, mantenint-se la direcció masculina, en aquest 2023 sota la batuta de l'austríac Franz Welser-Möst, hi ha hagut una novetat, debutant al Cor dels Nens Cantors de Viena, les Nenes Cantores.

Al costat del Concert de Cap d'Any, era un clàssic del primer dia de l'any, el seguiment a través de la pantalla del televisor en el canal nacional RTVE del Torneig dels Quatre Trampolins, el més icònic de la "Copa del Món de Salts d'Esquí"; i dic era, perquè tot i que en l'actualitat continua realitzant-se aquell torneig, ara per allò dels molts canals i plataformes, els drets de transmissió han canviat i, ha calgut passar per caixa si, hui hem volgut veure en directe aquesta clàssica competició d'esport d'hivern que, acompanyava fins fa poc la nostra sobretaula.

A més a més d'aquests dos esdeveniments internacionals que marcaven el dia des d'Àustria o des d'Alemanya, també més a prop nostre, hi havia anualment tres notícies que, classificades com a clàssiques, el pas del temps no ha aconseguit esborrar ni traure del calendari.

D'una banda, el costum tradicional d'allò que es coneix genèricament com a "bateig anual a la Mediterrània", o començament de l'any nou amb un bany a la platja, organitzat per diferents pobles costaners i que cada any compta amb més i més pobles i més participants; fins i tot la capbussada, que en molts casos té, al costat d'una finalitat lúdica, un aspecte benèfic, es veu complementada amb premis a la persona participant més jove, a la major i a la millor disfressa. Barcelona, Masnou, Sant Feliu, Sitges, Xàbia... Aquest 2023, el sol i la bona temperatura exterior han ajudat a combatre la freda aigua del mar i a assolir banys de record.

També era i és tot un clàssic en aquest dia en què no hi ha premsa escrita, la difusió a través dels mitjans audiovisuals, ràdios i televisions, i ara també a les xarxes socials, de la notícia de com es va viure a Castelló entre petons, abraçades, cava i confusió, la "festa de les campanades" a la porta del Sol, ofuscades, com sempre pel tradicional enrenou de la multitud que va acudir a celebrar l'entrada del nou any, aquest any més que mai pel bon temps regnant.

Com clàssic és també, tot i ser esperada, com si es tractés d'un repte, la notícia de "quan i a quina ciutat s'ha produït el primer naixement de l'any". I, vet per on, tot i ser molt matiner, haver nascut només 14 minuts després de les campanades, Romeo Escribá, el primer nadó de Castelló d'aquest 2023, ja va ser el segon de la Comunitat. El primer, de nom Diego Gómez, va nàixer a València només un minut després de la mitjanit; tampoc ha estat el primer del país, que segons s'ha anunciat a les notícies de RTVE, ha sigut una xiqueta, Iratxe, nascuda a les exactes 00:00 hores de l'1 de gener, a l'hospital Gregorio Marañón de Madrid.

Notícies clàssiques, relats d'uns fets o esdeveniments que, malgrat ser esperades a la vegada que repetitives en el primer dia de l'any, tenen un interés col·lectiu, i any rere any, són difoses a través dels mass media...