Sense baixar del carro...

Del "aspiramos a gobernar solos", proposta llançada per l'encara alcaldessa de la ciutat, la senyora Marco, a inicis del mes de maig, a "la renúncia de la presa de possessió de l'acta de regidora" després de la derrota a les darreres eleccions, només van transcórrer una vintena de dies, en afirmar que ja no era ara el seu moment a l'ajuntament.

Semblava que la socialista assumia en primera persona i amb aquella decisió tots els errors que al llarg dels darrers huit anys s'havien comés i que l'havien portada en l'àmbit personal i com a partit a perdre les eleccions, per la qual cosa, deixaria la primera fila política i passaria a ser una ciutadana més, orgullosa de la seua ciutat.

Tanmateix, a la vegada, deixava amb subtilesa i amb una manca d'exactitud el seu futur obert, posant-se a disposició del partit amb declaracions com "estaré donde el partido me diga que tengo que estar y donde pueda ayudar mejor a la ciutadania".

Dit d'una altra manera, no vull seguir en política municipal, no vull ser cap de l'oposició, però no voldria deixar la política; tot semblava indicar que la senyora Marco tenia com a aspiracions seguir fent política a Madrid, postulant-se per encapçalar la llista al Congrés per Castelló, segons declaracions del passat dijous dia 1 fetes a una emissora de ràdio local.

Però, per motius interns, el desig de la senyora Marco no va caure bé a la direcció del partit a la Comunitat Valenciana que el passat dimecres va validar el resultat de l'assemblea del PSPV de la província, excloent a l'exalcaldessa de la carrera electoral del 23-J, una exclusió que, segons va filtrar-se, va ser ideada des de València, des del mateix Palau de la Generalitat.

La jugada, per uns moments, semblava haver-li eixit malament. Es veia fora de la política, sense acta municipal i exclosa de les llistes al Congrés, però quedava una darrera basa, jugar-se l'última carta ahir dissabte a la reunió de l'executiva federal encapçalada per Pedro Sánchez, amb qui manté una relació estreta com a component de l'executiva federal del PSOE.

I vet per on, malgrat que el nom d'Amparo Marco no arribava a Madrid amb l'aval del PSPV de la Comunitat Valenciana, sabent que a la capital d'Espanya hi trobaria veus de notables a favor de la incorporació al Congrés o al Senat de noms descavalcats a les eleccions municipals, la flauta va sonar i la llista del PSPV per a les eleccions generals del 23 de juliol, després del seu pas per la Comissió Federal de Llistes del PSOE, va patir un nou canvi, impulsant Amparo Marco, com a número u al Senat per Castelló. La cadira semblava estar salvada!!!

Aquesta decisió, tot i que quasi dóna per assumida la continuació política de la senyora Marco, deixa un gran malestar al voltant del senyor Ximo Puig, en considerar la remodelació de les llistes executada per Ferraz, com una traïció, deixant el líder del PSPV en una debilitat manifesta i amb un partit fracturat a les portes d'una nova campanya electoral.

Això al PSOE perquè al PP ja s'ha ratificat que seguirà "dalt del carro", Alberto Fabra, com a número u al Congrés per Castelló. Mentrestant, s'anuncia també un acord entre Compromís i Sumar "Compromís-Sumar per Guanyar" que, pel que respecta a Castelló, sembla un bon acord, ja que garanteix que el número u pel Congrés, serà una persona de consens entre ambdues forces i el dos serà de Compromís, mentre que en el cas del Senat serà Compromís el número u. De persones, naturalment, sonen noms, Enric Nomdedeu, Vicent Marzà, Àgueda Micó, però res està decidit, s'obri un procés de primàries que conclourà el pròxim divendres 16 amb resultats definitius. Qui pujarà al carro? Serà un o una persona que ja "viu de la política"?, serà un nou puntal? Un fixatge revolucionari?...

Pense que hi ha massa persones que utilitzen el càrrec polític no per servir sinó per a servir-se, i clar, a més d'un o una "se li veu el plumero" quan, veu trontollar la cadira i busca desesperadament una altra per seguir estant estable, oi senyora Marco?

Fa anys que no en queda cap!

El refrany "Tres dijous hi ha l'any que llueixen més que el sol: Dijous Sant, Corpus Christi i el dia de l'Ascensió", atés el seu marcat caràcter litúrgic catòlic, avui és difícil d'explicar. D'aquells "tres dijous que llueixen més que el sol" per diferents raons a penes en queda rastre, i és que aquests tres dijous són dates movibles lligades a la Pasqua, unes celebracions basades en el calendari lunar, que tenen lloc respectivament 3 dies abans, 60 I 40 dies després d'aquella.

Així en aquest 2023 Dijous Sant va ser el 6 d'abril i l'Ascensió el dijous 18 de maig, I tot just hui, 8 de juny,  60 dies després del Diumenge de Resurrecció, és a dir, dijous de la segona setmana després de Pentecosta o el dijous que segueix el nové diumenge després de la primera lluna plena de primavera és el dijous del Corpus. I perquè la festa grossa del Corpus és dijous? Senzillament perquè ella ens recorda la institució de l'Eucaristia per part de Jesús al sopar del Dijous Sant, en convertir el pa i el vi en el Cos i la Sang.

Tot i ser una festa "grossa" al territori nacional, per acord del Govern d'Espanya amb la conferència episcopal, la data de dijous del Corpus, per adaptar-se al calendari laboral, l'any 1989, va deixar de ser festiu nacional, traslladant-se la solemnitat litúrgica al diumenge següent, de manera que dijous va passar a ser dia feiner.

De molta tradició i antiguitat és la festa a la nostra ciutat. Ja l'any 1409 tenim les primeres dades escrites sobre la celebració del Corpus Christi a Castelló. La processó en aquesta època era un dels pilars més importants de la festa. El dia de la vigília i el de la festa se celebrava una cavalcada, en què participaven els gremis de llauradors i moliners, amb les seues carrosses, les gropes, els gegants, cavallets, xiquets dels arets i els capgrossos, la Mare de Déu de la Burreta i la degolla.

L'últim Corpus celebrat amb gran esplendor a Castelló, diu Gimeno Michavila, va ser el de l'any 1877, durant l'alcaldia del senyor Catalino Alegre, i la cavalcada va ser suprimida l'any 1894. Tot i ser recuperada als inicis del segle XX, la processó va perdre espectacularitat després de la Guerra Civil, I a partir de l'any 1978 fins ara s'ha anat recuperant, tornant-se a reunir dues tradicions populars molt especials per a Castelló: la religiosa i la laica.

L'any 1991 es constitueixen com a associació "Els Dansants del Corpus" encarregant-se de la part laica de la festa, mantenint i promovent la cultura popular de la ciutat mitjançant els balls tradicionals del corpus castellonenc, obrint el seguici processional del dissabte, -a Castelló per allò de ser bisbat compartit amb Sogorb la processó es celebra dissabte-, al seu caire més profà, on gegants, dansants, cavallets i cabuts recorren amb les seues danses i coreografies el centre de la ciutat.

El 2007 es va formar l'Associació Amics del Corpus Christi per encarregar-se d'organitzar la processó del dia de Corpus i donar esplendor a l'esmentada solemnitat en honor al Santíssim Sagrament. L'any 2008 I gràcies als donatius dels fidels, van comprar una carrossa per exhibir la Custòdia, construïda als tallers de l'Orfebreria Orobio de la Torre a Ciudad Real amb una mida de quatre metres d'alçada i tres de llargada; consta d'un templet rematat amb una cúpula feta d'un aliatge platejat, i que al seu frontis porta gravada la imatge de la Mare de Déu del Lledó i al voltant les dels dotze apòstols, a la vegada que va fer-se l'habitacle de metacrilat per guardar-la i exposar-la a la Cocatedral de Santa Maria.

Tot i ser hui, dia 159 de l'any, dijous de Corpus, "ja no queda cap dels tres dijous lluïdors" I caldrà esperar fins al dissabte perquè a Castelló puguem tornar a viure el Corpus de forma plena, de manera laica i religiosa, com s'ha fet ja habitual en una data de juny esperant l'arribada de l'estiu...

De trens, accidents i arquebisbe...

El passat dissabte saltava la notícia, el divendres a les 19:00 hores (15:30 a Espanya) a l'estat d'Odisha, ancorat a la badia de Bengala, a l'est de l'Índia, un accident  ferroviari deixava més de 300 morts i 900 ferit, en una cruïlla de vies. Dos vagons del Howrah Express van descarrilar a prop de l'estació, bolcant a la via contigua i xocant contra el Coromandel Express, que venia en direcció oposada. Això va provocar que 17 vagons més descarrilaren, estampant-se al seu torn contra un tren de mercaderies.

Les imatges oferides pels diferents canals televisius mostraven, una vegada i una altra, els compartiments dels trens destrossats i desenes de cossos escampats per les vies. El secretari en cap de l'estat d'Odisha, en atendre els mitjans dissabte al matí, quan els rescatistes continuaven traient supervivents i cossos sense vida dels trens, que la prioritat estava a treure supervivents d'entre les tones de ferralla.

Malauradament, aquesta tragèdia en un país que compta amb la xarxa ferroviària més gran del món, em va fer recordar, alguns dels diversos accidents greus que, a les darreres dècades hem sofert al nostre territori espanyol.

De trist record aquella data del 21 de desembre de 1978, quan en un pas a nivell de la línia Salamanca-Fuentes de Oñoro, una locomotora que circulava aïllada va atropellar un autobús escolar que va tractar de travessar les vies sense adonar-se de la seua arribada. Van morir 32 persones i 56 van resultar ferides; excepte dos, totes les víctimes van ser escolars.

També l'accident ferroviari de Chinchilla del juny del 2003, tot just ara es compleixen 20 anys, quan un Talgo 200 va col·lidir amb un tren de mercaderies morint 19 persones i quedant 50 ferides més, o el descarrilament més greu sofert pels ferrocarrils espanyols el 24 de juliol del 2013, a Santiago de Compostel·la que, va saldar-se amb 80 víctimes mortals i més d'un centenar de ferits.

Aquestes tragèdies m'han recordat també com a Castelló, tot just ara fa 100 anys, un 6 de juny de 1923, a les 14.30 hores, entre les estacions de Benicarló i Peníscola, van xocar el tren exprés número 702 procedent de Barcelona i el mixte de mercaderies número 781 que havia eixit des de Castelló, amb el resultat de la mort del conductor del tren exprés, senyor Romero, i un passatger del mixte, i les màquines i vagons completament destrossats.

Diuen les cròniques de l'època que el maquinista del mixte Miquel Toran va quedar sepultat per la carbonera salvant la vida en el darrer moment en ser rescatat per la Guàrdia Civil amb fractura del braç esquerre, i que els treballs per deixar lliure la via van perllongar-se per més de 30 hores.

A conseqüència de la catàstrofe van quedar interceptades les línies telefòniques i telegràfiques. Com a nota curiosa, per llevar ferro a la gravetat de la situació, s'informa que entre els 11 vagons de mercaderies del tren mixte afectats, hi havia tres que, portant un carregament d'ous procedents del Marroc i amb destinació final Barcelona, van quedar totalment escampats per tot arreu formant una imatge dantesca de ferralla, verdures i ous, convertint l'espai en una veritable font de rovells i clares.

Entre les personalitats que viatjaven al tren exprés es trobava el cardenal valencià, arquebisbe de Toledo Enrique Reig, que es desplaçava a Barcelona després d'haver coronat uns dies abans a la Verge dels Desemparats com a patrona de la ciutat de València, i que va haver de passar unes hores a Benicarló fins que va poder continuar el seu viatge.

Sabem d'altres accidents ferroviaris ocorreguts a casa nostra, sobretot d'aquells que fan referència a persones que, voluntàriament o involuntàriament, van ser atropellades per diferents unitats i en diferents punts del recorregut ferroviari al pas pel nostre terme municipal, a tocar d'alguns passos amb barrera, per distraccions, o a l'antiga corba del pont de ferro sobre el llit del riu sec, per molts anys, espai d'escassa visibilitat tant pels maquinistes com pels agosarats que s'aventuraven a travessar el riu per aquell indret.

Històries d'un Castelló profund, del passat i del passat recent que formen part de la nostra memòria històrica, esforç conscient per retrobar i recordar el nostre passat, valorant-ho i tractant-ho amb especial respecte. In memoriam.

25 anys...

La selecció espanyola de futbol acabava de ser eliminada en la fase de grups del mundial celebrat a França; el govern de José Mª Aznar, president del país des del 1996, acaba d'aprovar la llei de liberalització del sol base de què començava a ser la bambolla immobiliària, que va aplanar el camí per al "pelotazo urbanístico" que va derivar en el crac del 2008.

També feia poc que l'exdirector general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán havia estat condemnat a 28 anys de presó per malversació, estafa i suborn, i del desastre del trencament de la bassa de residus tòxics de les mines d'Aznalcóllar abocant-se aigües àcides i llots tòxics al voltant de Doñana, mentre José Borrell s'estrenava com a portaveu parlamentari del PSOE. Era l'Espanya de 1998, fa 25 anys...

Uns anys abans, el 1991 l'anomenat Camí de Sant Jaume, va despertar-nos entre un grup d'amics aficionats a la bicicleta, el repte de realitzar aquesta ruta convertint el projecte en no tan sols en un símbol únicament religiós, si més no també cultural i esportiu. Repte que vam fer realitat en 15 etapes, i que va portar "enganxar-me" per la fascinació de la ruta.

Ara, 1998, el repte era major, estava decidit a recórrer el camí però en aquesta ocasió a peu, i ho faria amb el meu fill, "mano a mano", aprofitant les vacances. Allò va tornar a ser tota una experiència de retrobament personal, familiar, amb la natura i l'hospitalitat.

I si hui parle d'aquest record és perquè la casualitat, ha volgut que ara, 25 anys després, i per un motiu totalment diferent, tornara a xafar part d'aquella terra i les emocions han tornat a aparèixer com si fos ahir mateix...

No havia tornat a Logroño des d'aquell llunyà 9 de juliol de 1998, no havia tornat a acostar-me al "puente de piedra", "la ruja vieja" i voltants i, he tornat a viatjar en el temps i m'ha donat nostàlgia i moltes ganes d'emprendre novament el camí que torne a tenir pendent.

I no només la ciutat, a parer meu, ha experimentat un notable canvi respecte a fa 25 anys, també allò que més recordava, l'alberg de pelegrins que, segons m'han dit, ja que per l'horari no he pogut visitar-lo, va sofrir una transformació només uns mesos després de la meua estada.

Viatjar en autobús té els seus avantatges. També, amb una diferència de 25 anys menys uns dies, el 1998 va ser un 10 de juliol, el 2023 ha estat el dia 1, he tornat a xafar els carrers de Nájera i, travessant el riu Najerilla, endinsar-me pel carrer principal fins a arribar al Monestir de Santa Maria la Real, nucli religiós de la població, i he tornat a sentir aquella estranya sensació, mescla d'aventura i sacrifici, en creuar-me amb alguns pelegrins, tot i que, crec que malauradament, els pelegrins són, de manera descarada en alguns casos, objecte de negoci.

25 anys són molts, també Nájera ha crescut, els canvis han estat més que evidents, l'antic alberg de pelegrins, ubicat el 1998 a tocar del Monestir, ara està en un lloc una mica més allunyat, al costat d'un complex educatiu a tocar del riu i, alguns altres "albergs" han aparegut com bolets, oferint fins i tot restauració, com si es tractara d'una pensió o hotel econòmic. No tinc res en contra, però crec desvirtua i prou el sentit del Pelegrí.

Totes aquestes coses, records i accions actuals m'han fet pensar que el Camí de Sant Jaume creix i es transforma i que, tal vegada, el perfil del Pelegrí haja canviat en els darrers 25 anys, així com la finalitat perdent-se el sentit espiritual per deixar pas a una forma de turisme diferent, una forma de viatjar prou econòmica o fins i tot un repte físic.

Siga com siga me n'alegre d'haver tornat a apropar-me per unes hores a reviure una experiència única que, 25 anys enrere, va tornar a marcar la meua vida i de retruc la del meu fill. Aquest viatge ha tornat a despertar el cuquet que estava una mica adormit. Espere que no hagen de passar vint-i-cinc anys més per fer-me l'ànim de repetir el camí per tercera vegada, cosa que no descarte.

Alternança

De no passar res estrany, el pròxim dia 17 es produirà a Castelló, com a molts altres llocs de la província, el traspàs de poders municipal, l'alternança, concepte propi de la democràcia representativa que, d'acord amb el resultat electoral local, permetrà, després de huit anys de govern encapçalat per la senyora Amparo Marco, el canvi, en aquesta ocasió a la formació política encapçalada per la senyora Begonya Carrasco.

D'alcaldessa a alcaldessa; per primera vegada a la nostra ciutat, serà una dona qui lliurarà el bastó de comandament que representa el poder municipal, a una altra dona, obrint-se en la dreta castellonenca un període d'eufòria sota un escenari més que complicat.

Manifesta l'esquerra que el traspàs serà exemplar i no com va ser el del 2015 i, després de l'anunci de renúncia a liderar l'oposició feta per la senyora Marco, sembla que serà el fins ara portaveu de l'executiu, el senyor López, l'encarregat de gestionar i coordinar el traspàs de poders perquè aquest es produïsca amb total normalitat.

No sabem qui conformarà el nou equip de govern, sabem que el PP de la senyora Carrasco va ser el partit més votat, però que no va obtenir la majoria absoluta, per la qual cosa, amb majoria simple, pot optar per governar en solitari o, buscar el pacte, que, en cas de produir-se, lògicament hauria de ser, per afinitat, amb Vox.

L'alternança pot i deu ser positiva sempre que es busque l'avanç de la ciutat. Què diu el programa del PP que serà prioritari per a Castelló? Només cal repassar-lo...

En matèria de sanitat: el nou hospital general, aconseguir com a centres de referència punters els hospitals provincials i de la Magdalena, la recuperació del CICU o la creació de l'institut d'investigació de malalties rares. En atenció social: Una nova residència de tercera edat, ajuda a famílies monoparentals o foment de la natalitat. En educació: Gratuïtat escola 0-3 anys, aplicar i fomentar la cultura de l'esforç. En igualtat: posada en marxa de programa de foment de lideratge femení i del pla contra la violència de gènere. Si li afegim el bo consum, la quota zero per autònoms joves, l'eliminació de l'impost de patrimoni o les ajudes a llauradors i pescadors, juntament amb la derogació de la taxa turística, la gestió de l'entorn i la protecció animal, tindrem, sens dubte, un bon govern municipal.

Tant de bo foren capaços només de complir el 50% de tot el promés. Si considerarem l'oferta electoral com un contracte polític, estaríem, sens dubte, davant d'un salt qualitatiu que atorgaria notorietat a la política local, per sobre de l'escarafalla electorera. Arribats a aquest punt, em permetreu que manifeste els meus dubtes i la meua incredulitat.

D'ací a quatre anys, haurem de veure els resultats. Avançarà la ciutat? Repetirà govern el PP? Tornarà a haver-hi alternança? Alguna altra força política serà emergent o decisiva? Seran promeses electorals complides o, al contrari, contes explicats, plens de soroll i fúria, que no signifiquen res una vegada aconseguit "pujar al carro"?

Sembla sobre el paper i escoltant a uns i altres que l'alternança pot ser modèlica, i que el futur govern municipal encapçalat per la senyora Carrasco pot iniciar la seua tasca d'una manera elegant, ja que, ha anunciat que s'asseurà amb els representants de tots els grups polítics amb representació a l'Ajuntament, segons el nombre d'actes obtingudes, per plantejar un vot favorable a la seua proclamació com a nova alcaldessa de Castelló, acció amb una profunda càrrega simbòlica, pel fet que mostra la voluntat de diàleg de la futura alcaldessa amb tots els grups municipals.

Una acció que costa de creure i que, supose, vol trencar amb la imatge d'ofenedora que, la senyora Carrasco, ha demostrat en les seues intervencions com a cap i portaveu de l'oposició en moltes de les sessions plenàries de la corporació que ara acaba.

Han passat huit anys des que l'esquerra va desallotjar del poder municipal a la dreta a Castelló, després de 24 anys d'hegemonia del Partit Popular, ara, després dels històrics comicis del 2015, en què el PP va arribar fins i tot a perdre la condició de primera força política a la capital, recupera la vara de comandament. Benvinguda l'alternança, que Déu ens pille confessats!!!